La veu del Diable: Bécquer a Catalunya

Gustavo Adolfo Bécquer, retrat de l'artista fet pel seu germà Valeriano el 1862, Museu de les Belles Arts de Sevilla
Gustavo Adolfo Bécquer, retrat de l'artista fet pel seu germà Valeriano el 1862, Museu de les Belles Arts de Sevilla

Una llegenda dins d’una llegenda, un somni dins d’un somni: Això és l’estança de Bécquer a Bellver de la Cerdanya, d’octubre a novembre de 1860, quan el poeta romàntic sevillà comptava amb vint-i-quatre anys i havia de, diuen, recuperar-se d’una greu malaltia nerviosa, probablement d’una depressió. Què esperàveu? És un romàntic, de depressió i tuberculosi en van plens. Però, és cert això? Va ser la seva estança a Bellver la que li inspirà un dels seus relats més famosos, «La creu del Diable»? O va ser la inspiració, la veu del mateix Diable, la que li xiuxiuejà a cau d’orella, a través de fonts indirectes com somnis, llibres i paraules d’amics i familiars? Això no era un recurs gaire estrany dins del romanticisme, que acostumaven a escriure sobre llocs remots i exòtics, que despertessin al seu torn la imaginació del lector, com una mena de transvasament diabòlic on la realitat tangible és desafiada per l’alè de la fantasia i allò irreal. Per què… és irreal, oi? I realment importa si va ser-hi o no? Hi ha diferència entre un i altre? Pugem al carruatge amb el «suposadament» malaltís poeta i descobrim-ho en aquest viatge per Catalunya. Mireu, al fons ens acompanya també un cavaller que diuen que és ric i té molt bon gust, aquí a can Llegendàrium li tenim molta simpatia.

Tres són els textos en què Bécquer s’inspirà en Catalunya: A més de «La cruz del Diablo» (1860), també va escriure «Creed en Dios» (1862) i l’article periodístic «Sepulcro de Raimundo Berenguer en la catedral de Gerona» (1866) . La placa que hi ha a Cal Patanò, la residència familiar de Bellver on suposadament s’allotjà Bécquer diu així –en castellà, al franquisme institucional li quedava poc, però encara era viu, després va seguir per altres camins…–: «En los meses de octubre-noviembre de 1860 residió aquí el poeta Gustavo Adolfo Bécquer. Vino en busca del aire y del sol de las montañas que necesitaba su grave enfermedad. Aquí escribió su leyenda La cruz del diablo. Lérida y su Diputación, en el I Centenario de su muerte, 12 de Julio. Día de la Provincia. 1970.»

Segons Joan Pous i Porta en el seu «Viatge a la renaixença de Gustavo Adolfo Bécquer»1, no hi ha dubte, Bécquer va fer un viatge en carruatge per tot Catalunya, a la recerca dels seus llocs més emblemàtics –Montserrat, Poblet, en aquella època abandonat i cremat, una ruïna majestuosa– juntament amb els seus amics García Luna, Nombela y Rodríguez Correa –i ara amb nosaltres–. El seu viatge començà a l’estiu de 1860. Un estiu que diuen que va ser especialment fred, amb els camps encara devastats per la fam i les carlinades. Va entrar per Lleida i la vall del Segre, on visità Santa Maria de Talló, monestir amb una cripta mística que correspondria a la llar de l’ermità que ajuda als vilatans de la Creu del Diable. Allà s’hi estigué tota una nit, resant i aixecant la mirada a les estrelles, a l’inefable. Després visità Ripoll, on és meravellà amb la portalada romànica del seu monestir, en aquells moments destruït per les guerres carlines i del que va prendre nota per a les portalades de «La Creu»; també visità Sant Joan de les Abadesses, on és sentí profundament fascinat per la llegenda del Comte Arnau i la cacera salvatge.

Castell de Montagut o del Cós, a Montagut i Oix, castell termenat que apareix documentat per primera vegada el 1070 i que inspirà a Bécquer

Finalment arribà a Castellfollit de la Roca, que amb el seu perfil retallat contra roca i cel va fer bategar el seu cor emmetzinat per la vida com si fos el d’una persona sana. A Montagut i Oix, ben proper a Castellfollit, Bécquer utilitzà les espectaculars ruïnes del Castell de Montagut o «del Cós» per al seu Castell de Montagut a «Creed en Dios». El monestir de Sant Joan les Fonts també apareix a «La Creu» i, acabant el seu grand tour català, Bécquer arribà a Girona, on va visitar la catedral. D’ençà que era petit –ja sabeu, sempre tot és d’ençà que eren petits– el sevillà tenia molt d’interès per la tomba del llegendari comte Ramon Berenguer, de qui escriuria un article molt detallat –és clar, els poetes noucentistes també han de fer de periodistes per menjar alguna cosa–. Seria bonic imaginar-se a Bécquer i els seus amics viatjant per Catalunya, inspirats i arravatats pel que veien, emocionats pel paisatge i les ruïnes, com a bons romàntics, uns nous Byron, Shelley i Wollstonecraft a Villa Diodati. Ho heu fet? Però la veritat és que el text de Pous i Porta no és gaire detallat i no es basa en elements reals, més que en conjectures i probabilitats impossibles. No és veraç.

Però per què Catalunya? Què hi havia aquí que a Bécquer pogués interessar-li? Hem d’entendre el que significava Catalunya a mitjans del segle XIX. Potser per al lector del segle XXI costi d’entendre, però al segle XIX Catalunya era un lloc salvatge. Un lloc romàntic per excel·lència, on encara eren ben properes les llegendes sobre bandolers del segle XVI i XVII, eminentment rural –la Renaixença i la Revolució Industrial tot just començava–, cobert de les ruïnes medievals esplendoroses que tant estimaven els poetes i pintors, amb tradicions molt vives, danses i costums que sorprenien viatgers com Balzac o Stendhal, amb un carlisme tradicionalista que encara era subversiu i del poble i que portaria fins a tres guerres al camp català, també en època de Bécquer: La tercera carlinada es combaté entre 1872 i 1875, encara amb orquestres tocant frenèticament en directe enmig de les explosions i els crits dels agonitzants, amb la bella princesa Maria de les Neus2 davant de tots i ferida, arengant als soldats entre els boscos, enfrontats al romàntic i astut Savalls, una figura entre el bandolerisme i l’heroïcitat de pel·lícula, de la que algun dia he de parlar-ne.

Placa a Cal Patanò, lloc d'estança de Bécquer
Placa a Cal Patanò, a Bellver de la Cerdanya, lloc d’estança de Bécquer durant els mesos d’octubre i novembre de 1860 i que l’inspirà per a La creu del Diable

Catalunya al segle XIX era un lloc encara arrelat al territori, on a l’industrialisme liberal i racionalista se li va començar a oposar una recuperació de tot allò que s’estava perdent: La Renaixença, nascuda en part d’aquests mateixos industrials, que folkloritzaren allò que naixia dels corrents subterranis, adaptant-lo i encotillant-lo. En certa manera la recuperació romàntica suposà també una acta de defunció i un nou renaixement. Com sempre, les coses s’intenten recuperar quan s’estan morint per tornar a fer-les néixer, coses del Diable. I Bécquer, atent a la veu del Diable, com a bon romàntic que era, va saber copsar en els fils estesos en l’invisible la crida agonitzant que li feia aquesta terra que per a ell, nascut a Sevilla, sonava tan exòtica i estranya, també en la seva llengua catalana, que utilitzà en els topònims, noms i conceptes dels seus relats.

Alguns dels biògrafs més destacats de Bécquer, com Rica Brown3 o Robert Pageard4, o posen en dubte la seva estança al Pirineu català o directament la descarten com a possible. Joan Estruch Tobella5, que ha estudiat concretament això, també comenta que Bécquer mai va estar a Catalunya. I si ens centrem en La creu del Diable, hem d’apuntar que Bécquer era un tradicionalista conservador. I, com ja he citat, el camp català i gran part de la facció romàntica catalana també ho era. Això és important pel que diré després. Les referències geogràfiques del relat, en tot cas, són imprecises o directament inventades, cosa que tampoc invalida el fet que Bécquer pogués haver estat a Bellver, ja que la inspiració dels poetes i de tots aquells que practiquen les arts és lliure de cavalcar la realitat com vol, per fer-la més real que la mateixa realitat.

I és que Bécquer s’inspirà també en el folklore català, al que tenia en gran estima. «Recuerdos y bellezas de España» (1839) de Pau Piferrer, on es parla de moltes llegendes catalanes, entre elles la de la Vilardella, de la que ja he parlat a Llegendàrium, va ser una de les més grans fonts d’inspiració per al poeta sevillà, que l’utilitzà com a model per al seu «Historia de los templos de España» i d’altres llegendes becquerianes com «Los ojos verdes» o, en una petita part, «El monte de las ànimas». Bécquer a més tenia amics catalans o d’ascendència catalana tan romàntics i tradicionalistes com ell, com Augusto Ferrán i Florenci Janer, amics amb els quals es començà a relacionar a Sevilla, curiosament el 1860, data en què es publicà La creu del Diable.

Robert el Diable
Miniatura de 1420, de la Chronique de Normandie, on veiem Robert el Diable cometent un dels seus crims, després de ser armat cavaller

La llegenda del «mal cavaller» és una d’aquelles pròpies de tota Europa, essent la versió més clàssica la versió medieval de «Robertus Diabolus», el cavaller normand que descobreix que és fill del diable i que guarda grans paral·lelismes amb la vida del cavaller infanticida i satanista Gilles de Rais, tot i que la llegenda és recollida de la tradició oral al segle XIII i Gilles de Rais visqué al segle XV, mai és poden acabar de conèixer els trucs del dimoni. I a Catalunya trobà formes molt ben acabades com, en part, la del Comte Arnau, que Bécquer hauria de conèixer a la força com a persona que estimava el folklore de la nostra terra. Segons Estruch Tobella una d’elles la trobem en el «Monserrate»–1850– de Víctor Balaguer, un dels nostres més importants romàntics, on ens parla d’un tal Beremund el Roig, senyor del castell de Montserrat, «el hombre más cruel, el señor más tirano y el guerrero más indómito de que nos hablan las crónicas». És aquest Beremund el Roig inspiració directa per al cavaller demoníac de Bécquer, que no dubta en glossar a La creu del Diable, gairebé directament i frase per frase, passatges del relat de Víctor Balaguer.

«Los cazadores se precipitan como un huracán llevando al conde a su cabeza. Los campos, los bosques, las colinas y las montañas ven pasar con asombro a todos aquellos hombres en desatada carrera. Es una carrera loca, insensata, vertiginosa, infernal. No corren, vuelan: no parecen hombres, sino demonios. Cruzan como el rayo y lo atropellan todo como un desbordado torrente que baja de la montaña.» Així és com narrava en Víctor Balaguer a «Amor a la pàtria», la fantàstica cacera nocturna protagonitzada pel Comte Arnau, una versió catalana de la llegenda de la Cacera Salvatge que recorre tota Europa i troba les seves arrels, ben profundes, en tradicions antigues. I quan Arnau va a cercar la seva estimada, Balaguer ho narra amb aquesta força: ««Hay un caballo negro preparado. Adalaiza monta en él y cabalga junto al conde. Se precipitan furiosos a la cabeza de los suyos. La luna brilla y alumbra la fantástica carrera. ¡Sus! ¡Sus! ¡Halalí! ¡Halalí! ¡Halalí! La caza va a ser buena.» Ambdues cites serviren d’inspiració directa per a Bécquer, que no dubtà fins i tot a recollir el crit del Comte i la seva estimada precipitant-se a l’Infern. Podem endevinar doncs, que Bécquer estimava el folklore català i, en concret, el Comte Arnau el devia fascinar.

Escultura del Comte l'Arnau a Sant Joan de les Abadesses, encapçalant la Cacera Salvatge
Escultura del Comte l’Arnau a Sant Joan de les Abadesses, encapçalant la Cacera Salvatge. Obra d’en Josep M. Camps i Arnau (1879-1968). Hi ha qui diu que representa el Comte Guifré o inclús Sant Jordi.

Tornem a l’inici i recuperem la pregunta: Què importa sí Bécquer romangué a Catalunya? Jo crec que sí. Va ser-hi en els seus somnis, en les seves fantasies. Una Catalunya somiada i estimada. Bécquer escoltà els cascs de la Cacera Salvatge precipitant-se en els seus malsons, les paraules ronques i profundes del Mal Cavaller el guiaren fins a la Creu, els crits de desesperació del Comte Arnau i Adalaïs el despertaren de la seva malaltia, en el seu llit, allà a la solejada Sevilla. Tots ells, com el mateix Bécquer, són seguidors de la veu del Diable, tots ells dansen sota els seus fils. Va ser aquesta veu la que transportà el poeta en un viatge impossible a una Catalunya on realitat i ficció es troben per donar a llum una realitat més veraç, la de la imaginació, la nascuda en l’espiral de la ment del seguidor de l’art, que descendeix a les arrels de la tradició per trobar allò que és cert, més enllà de topònims i espais físics i de les hores que marca el rellotge.

Potser també vosaltres l’heu sentit. S’escolta al fons del carruatge, entre les ombres, en aquest viatge per Catalunya que heu fet amb el poetà sevillà i un servidor.


  1. Joan POUS I PORTA (1987), Viatge a la renaixença de Gustavo Adolfo Bécquer, Lleida, Editorial Virgili i Pagés
  2. Maria de les Neus DE PORTUGAL (2002), Mis Memorias. Sobre nuestra campaña en Cataluña en 1872 y 1873 y en el Centro en 1874, Madrid: Actas Editorial, Colección Luis Hernando de Larramendi
  3. Gustavo ADOLFO BÉCQUER (1969), Obras Completas, Madrid, Aguilar, 1969, p. 410.
  4. Robert PAGEARD (1963), Bécquer, Barcelona, Aedos, p. 170.
  5. Joan ESTRUCH TOBELLA, Bécquer y el Romanticismo catalán: literatura y topografía, http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/del-romanticismo-al-realismo-actas-del-i-coloquio-de-la-sociedad-de-literatura-espanola-del-siglo-xix-barcelona-2426-de-octubre-de-1996–0/html/ff19415e-82b1-11df-acc7-002185ce6064_137.html
  6. En català, a més de a Viatge a la renaixença, citat més amunt, podeu trobar algunes traduccions de Bécquer en català, com la de Rosa Navarro i Durán publicada per Edebé per als infants, on la catedràtica tradueix cinc llegendes bécquerianes. Cap d’elles és d’inspiració catalana. Podeu llegir gratuïtament els relats, en castellà, en que Bécquer va utilitzar Catalunya per inspirar-se a la Biblioteca Virtual Cervantes:
    1. La Cruz del Diablo
    2. Creed en Dios

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada