La Tinyosa: Tots els noms de la boira

La boira s’estén per l’interior de la nostra terra, adormint la vida, desfigurant la realitat, cobrint-la de miratges tranquils i deformats. Solament qui conviu amb ella sap que té voluntat pròpia, desplaçant-se muntanyes avall, sorgint de llacs i rieres, negant les valls amb pas silenciós i gairebé tendre. De Lleida a Vic, s’abraça a les arrels i les branques, deixant enrere rosada i llàgrimes. Esborra els contorns, acluca els ulls, ensopeix llavis i esperits. Pot ser espessa i agressiva, quan et rodeja amb el seu vel i no pots veure més enllà d’una passa. Pot ser difusa i mística, quan t’endinses dins d’ella meravellat per la seva calmada cadència, com si fos una porta oberta a un altre món abaltit. I de sobte ja no saps on ets, ni on anaves, ni d’on venies. Et gires i, en va, intentes tornar enrere, el seu petó t’ha encalçat. Ara ets en el seu regne, un altre món dins el nostre, on tot és llunyà i proper, on les distàncies i el temps no tenen importància. Corglaçat, agafes la seva mà freda i humida, que et convida a observar dins teu, a emmirallar-te en la foscúria.

A perdre’t per sempre més dins del seu regne silenciós i somort.


Els nostres avis convivien amb la boira d’una manera molt diferent de la nostra. Als Països Catalans, la major part de persones viu a grans aglomeracions urbanes i costaneres on la boira és estranyíssim que hi faci acte de presència i, quan ho fa, paralitza tota comunicació. És una intrusa fantasmagòrica a qui li agrada recordar a l’home tecnològic i nihilista que, per sota dels seus ginys i de la seva voluntat de plàstic i asfalt, hi ha un cor que batega al ritme de la terra i el vent. Els que vivim al camp, entre muntanyes, la coneixem més. Hi ha ciutats, com les esmentades Lleida i Vic, però també altres com Monistrol, Vacarisses, Solsona i Olot, que han après a fer-se-la seva. Cada lloc té una boira diferent. La boira feréstega que baixa de les muntanyes de Montserrat o que acompanya les glaçades rieres del Montseny, té un nom diferent que el boirim dens i laberíntic que s’escampa per la plana d’Osona o que neix de les valls de l’Ebre.

A la boira de la tardor l’acompanyen una pluja fina i persistent i una densa nit, en un seguici que cavalca el silenci a cops de tambor. La violenta boira de l’hivern té una boca humida que va d’orella a orella amb llavis fins com un filferro, i té dits de gebre com fulles afilades, que t’acaronen per dins la roba. La boira estiuenca és estranya i aspra, fugaç com les tempestes i la calamarsa, nascuda de l’albada i el roig matí. Les coneixeu? Sabeu el seu nom?

Meandre del Llobregat des del cim de Roca Tinyosa

Ells, els nostres avantpassats, van ser els que varen aprendre els seus noms. Un dels noms més populars en l’actualitat és el de «Tinyosa». Roca Tinyosa és com s’anomena una cinglera aïllada que s’aixeca sobre la vall del Llobregat, un espectacular meandre que té a l’esquena la C-16 i davant la qual s’estén un paratge isolat, una fonda vall tallada a la roca per la paciència i la força del riu, des d’on podem albirar una ampla clariana encimbellada entre el boscam, un santuari sense nom. La Tinyosa neix de les valls del Llobregat i s’estén al sud com una fumera densa i gebrada per Talamanca, Manresa, el Pont de Vilomara, el turó de Bufalvent i més enllà, fins a Montserrat, a Vacarisses, on canvia el nom i es coneix com a «Vacarissana».

Com un herald de la terra, la tradició del Montserratí ens diu que si les boires de matinada s’arrosseguen per sobre de la cova del Patracó, sorgint d’ella, no trigarà en ploure. Montserrat, lloc de boira per excel·lència, conté nombroses llegendes i successos d’actualitat on pren el protagonisme. Per Montserrat ha fet perdre a gent que no se l’ha tornat a veure amb vida i produeix estranys fenòmens com el de «l’espectre de Brocken», efecte òptic que projecta sobre núvols i boires l’ombra agegantada de l’espectador, a l’altra banda del sol.

Al novembre, cap a l’est, rodeja el monestir de Sant Benet del Bages, el Santuari de Nostra Senyora de la Salut a Viladordis i les misterioses i perdudes ruïnes de monestirs i masos que s’estenen per tota aquesta feréstega zona, abans intensament treballada i ara abandonada a l’oblit i a la salvatgia, sembrada de monumentals tines que semblen castells espectrals d’una civilització estranya. Solament la boira i algun fosc passejant recorda qui hi va viure, qui hi va treballar i sentir. I, deixant enrere les ruïnes d’un món perdut, segueix endinsant-se per Sant Llorenç del Munt fins a les Coves de Mura, el Turó dels Ducs i el Puig de la Balma, allà on es troba amb una altra boira, més primitiva i perduda, nascuda de la boscúria densa i humida, de la que ningú del territori de la vetlla en recorda el nom.

Tines del Bleda. Un dels nombrosos conjunts de tines abandonades del Bages i Sant Llorenç del Munt

«Tinyosa» és un nom que donaven a la boira els habitants de la plana de Vic i del Montseny. Ells volien fer espantar a la mainada recordant-los que la Tinyosa, si es perdien dins d’ella, se’ls emportaria al seu cau fosc dins la terra, on els xuclaria fins a empassar-se’ls. En una època on encara era habitual trobar-se amb llops, on els camins no eren els que són avui dia i on un nen es podia perdre molt fàcilment, la Tinyosa podia ser un personatge tan proper com cruel, per això va adoptar la forma d’espantacriatures, aquells éssers de la nostra tradició evocats per a fer por a la canalla. Però, més enllà de la por, també ens indica fins a quin punt la boira tenia presència en les vides dels nostres avantpassats, que van aprendre altres noms més sarcàstics i humorístics, com «Ploranera», «Roïnera» o «Pixanera», quan era especialment molla i anava acompanyada de pluja roïna, aquell plugim fi que no és pluja, però que et deixa els ossos molls.

La relació de la boira amb la terra, pels nostres avantpassats, era ben present. Per ells no naixia del vent, com així era pels antics grecs o germànics, sinó de les entranyes de la terra. Per això has de tenir-ne cura quan trepitgis herbes i arrenquis plantes: Pots despertar la boira, que dorm sota les herbes, a les seves arrels. La por que li tenien també ens parla de l’esguard que hi havia per tot allò que neix de la terra; cada roca, herba, planta i arbre té un nom i un caràcter, un esperit que has de conèixer o, com a mínim, guardar-ne certa gentilesa si no vols rebre un càstig.

Però, si no naixia del vent, per la gent de muntanya si podia pujar fins al cel. A Seva hom deia que és la Mare de Déu que fila i que va llençant els fils del cel estant. Creuen que aquests fils són les volves esfilagarsades que neixen del terra, en esvair-se la boira per efecte del sol. Una idea força contradictòria, puix queda clarament a la vista, per qui ho hagi vist diverses vegades, que els fils sorgeixen del terra cap amunt, no a l’inrevés. I noteu, solament com a hipòtesis, la proximitat entre aquesta «Mare de Déu» i les «filadores» de diferents religions europees, relacionades en general amb la terra, les profecies i el destí dels homes. Sigui com sigui, la boira era una «transmissora» vertical, del ventre profund a les altures inassequibles, on es desfeia.

D’aquesta relació de respecte, el mossèn i poeta Pere Ribot, que escriví àmpliament sobre el Montseny, ens comenta que: «Sobtadament t’agafa la boira, espessa, grassa, màgica, prenent formes humanes esglaiadores com si volguessin arrabassar-te endins del misteri d’unes altres formes estranyes i d’unes veus que vénen de lluny i que t’encerclen cos i esperit; boira desorientadora, freda, que s’arrapa a la pell i t’arriba al moll dels ossos. Boira traïdora. No veus res, no pots fer una passa, perquè no saps on aniràs a raure. No hi ha res a fer. Cal esperar clavat a terra, fins que t’arribi una mica de claror, palpar la llum, orientar-te de bell nou i respirar llibertat. La boirada és el que ha fet, potser, més víctimes al Montseny, que no la imprudència de l’aventura esbojarrada dels cims o de les fondalades.»

Segons la tradició recollida per Amades, la boira també «és obra d’uns dimoniots negres com el sutge». Aquests dimonis salten i ballen en el seu interior, escampant-la i, dins d’ella, és on fan les seves trobades i porten a terme tot de malifetes. Aquests dimonis negres, figures daimòniques, pròpies de mites tel·lúrics on també poden prendre la forma de nans, follets o elementals, són éssers que es resisteixen a la lògica humana i estan en contacte amb la nostra part més irracional. Ells fan nàixer la boira de la terra i en el seu ventre s’hi amaguen, com nonats del glaç; allà on tot queda a les palpentes i la realitat es desfigura, com corpresos per un al·lucinogen, la veritat sembla més real i, per tant, es torna irreverent i propera al Diable i a la Lluna. La boira també és territori de llunàtics.

Aquesta deferència que guardaven per la boira, i la seva relació amb la terra, també es veu en els éssers amb què la nostra tradició els relaciona. Les bruixes, com aquests dimonis, també podien ser les que donaven origen a la boira, les tempestes i les calamarsades. Per procés de personalització, una «bruixa» també podia ser un núvol negre o un banc de boira densa que baixés de les muntanyes. Els nostres avantpassats tenien el record fossilitzat de què «bruixa» és, no solament una persona física, sinó també i sobretot un «estat» de l’ànima, que ells relacionaven amb fets meteorològics, de la mateixa manera que «la Por» era una criatura viva i propera. En aquells temps, pel saber popular, els sentiments, les idees i els somnis podien prendre forma física i conviure entre nosaltres.

Els nostres avantpassats, fossin de camp o de ciutat, coneixien molt bé la boira, ells es tutejaven amb tot allò que naixia de la natura. Solament al Pla de l’Estany, Jaume Colomer va recollir més de 600 expressions i paraules que diferenciaven fets metereològics, 150 d’elles dedicats solament als núvols i bromes. Albert Manent, amb Joan Cervera i altres col·laboradors, recollí un riquíssim lèxic i dites al voltant de núvols i boires al Baix Empordà i el Vallès. A Tavertet, al Collsacabra, diuen «Broma a Abracons, pluja a trompons» i quan «la lluna fa rotllo» l’anomenen «Lluna fumada», que és quan aquesta té una corona boirosa o un vel de boira al seu voltant. Diuen que anuncia un canvi de temps imminent. A Rupit, de les boires que apareixen i desapareixen, en diuen «Gats» i a Vic, la boira pren el nom de «Pubilla de la Plana», així arriben a conèixer-la de bé que li posen un nom irònic, que és el mateix que dir-li «filla de la terra», on pot arribar a durar dies i dies.

Tornant a Amades, a la serralada de Marina, el Corredor i el Montnegre, es deia que si una noia s’obria de cames davant la boira, aquesta escampava. Aquest acte, de «màgia reflectida», té a veure amb un senzill ritu que podem trobar en diferents variants arreu del món, que és el d’enfrontar dos elements que, per tradició popular, són similars. Reforçant l’aspecte tel·lúric i terrestre de la boira, aquesta conté en el seu ventre els nens que xucla i els dimonis, així el ventre de la dona també és generador i conté en ell la vida o la capacitat de destruir-la. Però, més enllà d’hipotètiques interpretacions simbòliques, no hem de descartar com a menor el caràcter irreverent i impiu d’aquest acte, perquè aquest ens donarà el «vestit» del fet màgic i el caràcter dels nostres avantpassats. És aquest caràcter blasfem i la força carnal de la imatge la que fa recular a la boira, no simbolismes erms i intel·lectualitzats.

La nostra tradició també diu que feres com els llops podien empassar-se la boira. Per l’estructura psicològica i mítica dels nostres ancestres de temps reculats, un llop podia ser també una figura simbòlica, no solament –però també– el llop físic i proper. Als mites nòrdics, els llops Hati i Sköll s’empassarien la Lluna i el Sol, fet que donaria pas a la fi dels temps, el Ragnarök. En altres religions, més properes a regions càlides, aquest paper de bèstia representant del desordre i el caos era interpretada per la serp, en el cas d’Egipte per la serp Apophis, que amenaça de devorar i destruir el déu del sol, Ra. Amb tot, podríem intuir que aquesta fera que s’empassa la boira podria ser ben bé un símbol de transmissió oral molt arcaic.

En referència a la bruixeria tradicional practicada pel poble, les dites populars ens recorden que qui «se’n va a escampar la boira», desapareix. Fent referència a una antiga pràctica catalana en què el bruixot, Tallanúvols o practicant, erra pels camps i els boscos, sense rumb, perdut en el ventre de la boira i en estat de trànsit, mentre que no deixa de repetir certes fórmules i frases per fer-la escampar i així propiciar la seguretat de la comunitat, potser, no ho sabem, acompanyat per un humil instrument musical de percussió, potser amb una senzilla melodia o brandant una eina del camp, com una falç. Pels nostres avis hi havia més fórmules per «escampar la boira», en paraules d’Amades: «Per la regió del Montseny, Viladrau, Seca, la Costa, el Brull, etcètera, creien que fent bellugar les eines de tall hom tallava la boira i l’escampava. Antigament, quan feia una boira molt espessa, els sabaters sortien al peu de la porta i esmolaven llurs falcilles, i els barbers feien igual amb les navalles, per tal de tallar la boira.»

Us he parlat de diverses pràctiques, símbols i noms de la boira, noms que pronunciaven els nostres avantpassats. No són els nostres, els d’ara, avui. I també ho són. Ni són, ni de bon tros, tots els que són. Ni són tots els que podrien ser i seran, perquè per cada territori i època, per cada grup i comunitat, hi ha noms diferents que s’endinsen en les arrels del que significa «posar un nom», la força d’anomenar i modelar el món. Si creieu que som nosaltres els que posem el nom, solament heu entès la meitat del procés. Perquè el nom era allí abans de nosaltres. I serà allí després de nosaltres. La boira és l’antesala de l’esdevenidor, una porta oberta al final de tot.

Vosaltres, quins noms de la boira coneixeu? Com l’anomenareu quan us rodegi?


Albert MANENT i SEGIMON, Joan CERVERA i BATARIU (2000), Els noms populars de núvols, boires i vents al Vallès Occidental, Vilassar de Mar, Katelani

Albert MANENT (1998), Noms populars de núvols, boires i vents a Tavertet, Els Cingles del Collsacabra, nº39,

Albert MANENT i SEGIMON, Joan CERVERA i BATARIU i altres (2014), Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix empordà, Sidillà, La Bisbal d’Empordà

Jaume COLOMER (2010), Boira Pixanera, Consell Comarcal del Pla de l’Estany, Banyoles

Cels GOMIS i MESTRE (1998), Meteorologia i agricultura populars. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i a l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona, Alta Fulla

Jordi SERRA i MASSANSALVADOR (2003), Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Ajuntament d’Olesa de Montserrat

Joan AMADES (1984), Costumari Català, Volum 5, Tardor, Edicions 62, Barcelona

Manuel SANCHIS GUARNER (1952), Els vents segons la cultura popular, Barcelona, Barcino

DIVERSOS AUTORS, Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Ceret (9 i 10 d’octubre de 2015), Barcelona-Perpinyà, 2017. Refranys