Llibres de bruixeria (IV): La sardana i la religió de les bruixes

La sardana i la religió de les bruixes, d'en Jordi Bilbeny
La sardana i la religió de les bruixes, d'en Jordi Bilbeny

La sardana i la religió de les bruixes és una allau d’intuïcions, esbossos, idees, investigacions, descobertes i conclusions adogmàtiques que ens ofereix en Jordi Bilbeny al voltant del passat pagà de Catalunya. Un llibre que et pot fer emprenyar o et pot seduir. Allau articulat a través d’un estil literari que podríem dir-ne de la «hipercita», un encavalcament constant de referències d’allò més multicolor que el filòleg català i director de l’Institut Nova Història va apamant una rere l’altra, com si d’un trencaclosques barroc es tractés, a l’hora d’articular un discurs propi, que a voltes sembla perdre’s entre el mar laberíntic de veus que afloren en la seva obra però al que hi torna quan menys t’ho esperes, amb la sardana com a fil d’Ariadna que cus i recús l’infinit tapís que Bilbeny teixeix peça a peça amb passió, com si fos un puntaire minuciós. El fil d’Ariadna de Teseu però, aquí més que mai, també d’Espriu. Però podem dir que el discurs de Bilbeny és encertat? Podem dir que el discurs, la construcció que en fa d’ell, és rigorós? Vegem-ho, perquè aquí rau la gran controvèrsia que causa aquest llibre i, en general, qualsevol llibre de Bilbeny.

Avanço ja que no m’ha semblat La sardana i la religió de les bruixes un llibre d’història o d’investigació antropològica, sinó de propostes i «construcció de relat», propostes i relat que pots comprar o no. Per tot això potser el llibre requereix de certa «disposició» prèvia, unes ganes d’entrar en el joc quasi lingüístic que et proposa Bilbeny. Malgrat tot és un llibre al que no pots apropar-t’hi amb dogmes previs. És un llibre que no conté una tesi, si no moltes. I no és un llibre d’història, ni de feminisme, ni d’antropologia, ni de paleolingüística, ni d’etnologia o musicologia, però també és tot això. No és un llibre que parli de la sardana, ni de les bruixes, però també en parla i molt. No busqueu en ell un llibre que parli de bruixes o de la bruixeria… si no d’una certa «construcció» sobre la bruixeria. Davant de què estem, doncs?

És un llibre libèrrim, summament eclèctic, que proposa una reestructuració del discurs històric d’acord amb fonts secundàries, bàsicament secundàries i agafades d’aquí i d’allà, però també primàries, que l’autor ha anat recollint de primera mà, de viva veu, en fotografia, per correu electrònic o per vells records d’infància, ja que també hi ha espai per el fet personal i nostàlgic, especialment en el capítol dedicat a la seva terra arenyenca i al Maresme. I sí, hi ha apunts molt arriscats o molt agafats amb pinces, però si observem la cita, les notes, no el discurs construït amb elles, trobarem que en ell hi ha recollides idees interessantíssimes, com per exemple quan parla de la relació entre els antics pobles ibers i bascos i la seva pervivència fins a les conquestes visigòtica i musulmana, la genealogia i etimologia màgica-religiosa dels noms Joan i Diana –o Joana–, l’exploració de les relacions entre númens i déus pagans i la seva cristianització, així com la de formes populars catalanes com els goigs, la sardana, els topònims populars o el falsejament actiu de la història i el procés d’esborrat dels antics pobles i les seves tradicions, que varen perviure ben bé fins al segle XVII a Catalunya, sota formes cada vegada més degradades i sincrètiques a força de repressió o, es podria dir, que fins als nostres dies d’una manera «domesticada» però encara viva. És tot això veraç? No és el que més em va interessar del llibre, la veritat.

Aquestes idees són interessants com a possibilitat, com a proposta, com a joc, com a construcció i inclús com a ficció. Però qui vulgui fets i estudis antropològics-històrics, no ho trobarà pas aquí… No del tot. Què vull dir amb això? Que no és un llibre que s’hagi de llegir amb «fe», tot i que Bilbeny escriu per a un públic entregat com ell, sinó amb curiositat i ànims d’entrar en el joc. Si no, és ben probable que el llencis ben de pressa a un racó, i amb molta indignació. Que la sardana té orígens pagans és indubtable, com tants d’altres balls rodons de la Mediterrània. El discurs que fa sobre les bruixes, com a personatges perseguits per la història amb uns orígens pagans, és un tema molt complex i Bilbeny sovint agafa fonts secundàries i d’altres que són espúries o desfasades, com Gardner o La Deessa Blanca, dins d’un corrent més propi dels anys 60 que de les actuals investigacions. Ah, i que pot fer que molta gent fins i tot s’emprenyi quan el llegeixi. Però és Bilbeny, així que ja sabíeu què llegíeu quan el vau agafar a la llibreria, no?

Però si mireu entre bastidors i presteu atenció a les vestidures, veureu que és la mateixa meta-narrativa de l’arenyenc el tret més interessant del llibre, rica en matisos i oberta a que el lector reestructuri per ell mateix les peces del trencaclosques històric, així doncs et repta a pensar i repensar les tesis proposades, acompanyades d’una eclèctica bibliografia, pràcticament punk, on hi ha de tot. I quan dic de tot, és tot. Pots estar-hi d’acord amb totes, en algunes parts o en res de res, però un dels seus valors segurs és que et comminen a investigar pel teu compte i a repensar el discurs històric predominant –la «rondalla», segons Bilbeny en el pròleg– i que s’articula des de les estructures de poder. Per dir-ho ras i curt, La sardana i la religió de les bruixes és un llibre que et convida a pensar per tu mateix sobre allò que et proposa, a llegir molt i a caminar més, per paratges del nostre territori que potser no coneixem com crèiem, a mirar tot allò que ens envolta d’una manera diferent. A reviure quelcom tan nostrat i quotidià com, entre d’altres, la sardana o Montserrat, com els megàlits i les coves que tenim a dues passes de la porta, com els topònims i els noms populars, des d’una nova, diferent i vibrant perspectiva, si no és que ja els veies així…

Dansa de bruixes

Durant tot el llibre Bilbeny ens interpel·la de manera indirecta i amb certa complicitat, sabedor de què qui s’apropi al seu llibre serà algú que conegui o que pertanyi a la cultura catalana i apunta a aquest tipus de públic. El seu discurs el deixa entreveure, usualment, al principi i al final de cada capítol, ja que la seva manera d’escriure és bigarrada, molt veloç, com si solquéssim vertiginosament el riu subterrani de la nostra història –i d’Euskal Herria, la península Ibèrica, Europa i el Mediterrani–, aquella que no ens han explicat mai, car estem davant un llibre romàntic –del XIX– però també modern, d’esperit jove, pensat des d’una cultura nacional encara viva i amb ànims de renovar-se una vegada més a través de les morts i renaixements de la història espiral, circular, que pateixen els esperits dels pobles.

Torne-m’hi un cop més per anar acabant: I el discurs? La proposta? La sèrie de propostes? Va, diguem-ho: Les bruixes ballaven sardanes? Bé… Ballaven i força. Segur. Un ball molt similar a la sardana. I és tocava un flabiol ronc i torçat. Això és segur. Algun dia en parlarem a Llegendàrium de la relació entre bruixeria i ball. Però això ja he dit que, per a mi, és el que menys m’importa. Amb què em quedo? Amb diverses cites, notes, llocs i propostes que Bilbeny ha recuperat per el llibre, fragmentats del discurs, i en segon lloc amb la mateixa utilització de la construcció que n’ha fet, la «metanarrativa» que, si la pensem des de fora, ens mostra com es pot construir un discurs històric de manera que sembli real.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada