La Pesanta: S’alimenta de vosaltres

La Pesanta

Poques coses hi ha certes a la vida. Una és que tots heu de morir. La segona és que tots heu de dormir i somiar. La relació entre morir i dormir és molt profunda i, entre les esquerdes de la realitat, s’han escolat criatures que viuen de la vostra por ancestral a anar-vos-en al llit i no despertar mai més. Quan dormiu retorneu al vostre estat primordial d’infants, és quan més indefensos esteu, a la mercè de qualsevol que vulgui fer-vos mal. Quan dormiu obriu una porta a un altre món que escapa al vostre control. Podeu, o creieu que podeu, dominar la vostra realitat desperta, teniu la percepció que decidiu el que fer cada instant de cada dia; però quan tanqueu els ulls, i us oblideu del que creieu tan cert, esteu a la mercè del que rau a les vostres profunditats.

Ensumant el vostre rastre en el món dels somnis, travessant la frontera, lentament, pacientment, sense pressa, perquè sap que cada dia us heu de dormir, hi ha una criatura tan antiga com vosaltres, que sap que quan dormiu torneu a ser nens i aleshores esteu a la seva mercè. No l’heu vist mai? Ella és l’ombra de la cantonada que avança fins als peus del vostre llit, la que no us deixa dormir i fa que necessiteu narcòtics en el vostre cos, la que, quan teniu els ulls tancats i creieu que esteu sols a l’habitació, s’ajup amb un somriure i us mira de fit a fit, a un dit dels vostres ulls. I si desperteu, no us podeu moure. Ella és la pesanta.

Segur que ja heu vist el seu rostre. Perquè tots dormim i morim. I, digueu-me, quina diferència hi ha entre una cosa o l’altre? Potser l’esteu veient ara mateix.

One, two, Freddy’s coming for you. Three, four, better lock your door. Five, six, grab your crucifix.

Seven, eight, gonna stay up late. Nine, ten, never sleep again.

Nancy Thompson, Nightmare on Elm Street

Per les esquerdes de la realitat…

Les formes que se li han atribuït són moltes. La més clàssica la trobem en Joan Amades, que ens deia això: «La pesanta, mastí negre, gruixut i pesat qual plom, intensament pelut, amb una terrible pota de ferro, amb la qual surra a quants troba al seu pas de nit pel carrer. Passa per l’ull dels panys, per sota de les portes i, si li precisa, es filtra per les parets. Es complau posant-se sobre del pit durant el son i oprimeix la respiració, provocant malsons i somnis molt agitats i desesperats». A més a més d’un gos, pot ser un gat horrible amb trets antropomòrfics –com us podeu imaginar, aquesta és la meva forma preferida–, pot tenir mans humanes, pot ser un animal vagament simiesc i de grans mandíbules. O, senzillament, pot ser una ombra.

Segons Amades i Joan Soler és una criatura de la Garrotxa, especialment dels volcans que rodegen la Vall d’en Bas, Santa Pau i Olot, on s’amaga. Al Costumari, Amades ens ho explica així: «Per la Garrotxa i les Valls d’Olot voltava de nit la pesanta; era un animal negre i molt pelut, amb les quatre potes de ferro, que caminava sense moure gens de fressa, malgrat tenir els peus més pesants que el plom, circumstància de què li venia el nom. Entrava per les cases, passant per sota la porta i pel forat del pany, s’ajeia damunt del pit dels qui dormien de boca enlaire i es posava a dormir com si es trobés estirat sobre un matalàs. Els qui escollia per fer-los servir de jaç sentien una pesantor que els oprimia el pit i els ofegava, i tenien somnis desesperants i esgarrifosos».

Daniel Rangil, a «Històries i llegendes de l’any vuit», diu que: «Alguns bosquerols també m’havien comentat la visita nocturna d’aquest ésser a les seves barraques i jo mateix, a can Claric, un parell de vegades em vaig despertar amb un animalot pelut i negre sobre meu. És una visió breu, en els moments en què ja no estàs dormit però tampoc acabes d’estar ben despert. Quan el cos em va respondre a les meves ordres vaig fer un bot per empentar-lo, però no hi vaig ser a temps perquè s’esvaní ràpidament en direcció a la finestra».

Serra i Boldú afegeix: «Alguns dels preguntats varen dir que havien sigut víctimes varies vegades d’aquest geni malèfic i que al despertar-se penosament amb la pressió que sentien al pit, varen tractar d’agafar-ne la causant i només varen poder tocar-la d’esquitllentes, fugint tot seguit. Resultava ser una mena d’animal pelut per l’estil d’un gat, però més gros».

I podria seguir amb les cites, perquè és una criatura molt estesa. Podem trobar altres criatures similars a ella a la resta dels Països Catalans i per tot el món. A Euskal Herria l’anomenen «Inguma» i la tradició grega té el seu «Efialtes». Daniel Rangil ens ho recorda així: «La pesanta catalana és també el pesadello portuguès i el pesadillo espanyol, que ha originat la paraula pesadilla. La seva descripció la trobem en cultures de tots els continents».

Com les bruixes, té la capacitat d’entrar per qualsevol forat i, també, travessar les portes i parets, sense fer soroll. Com la gran majoria de criatures, el seu món és el de l’entremig, el que es deixa entreveure per les esquerdes de la realitat, entre aquest món i el dels somnis, però en el cas de la pesanta, sense pertànyer a cap dels dos. A vegades se l’ha relacionat amb les bruixes, però no com a dones, sinó com a éssers i estats de l’esperit. Ja en parlaré en el seu moment, però pels nostres avantpassats una bruixa podia ser un núvol de pedregada o, simplement, una plaga que emmetzinava la terra. Era un estat condensat de l’altre món que s’expressava a la realitat, generalment amb efectes «negatius» i productors de caos.

La pesanta és fera famolenca, és el cuc que tot ho devora, és bruixa, és dimoni, és mal esperit, és ànima en pena, neix de nosaltres mateixos. I és normal que la trobem a tot el món doncs, com he començat dient, tots hem de dormir. Vulguem o no.

…amb les mans foradades…

La seva forma de gos no és casual, els gossos poden ser caçadors implacables i ensumen a la seva presa quilòmetres enllà. Gossos eren els guardians de l’infern de la mitologia grega i nòrdica, Gram i el Cerber. El gos és una figura simbòlica ambivalent, pot representar forces de l’inframón o celestials, però sempre sol adoptar un paper de guardià o botxí. La pesanta, com veurem, és ambdues coses. Però el que també suggereix la seva forma de fera, més enllà de les tradicions i llegendes amb què la comparem, és el seu caràcter ferotge, afamat i primitiu. A diferència dels íncubes i els súcubes, que s’alimenten de les pulsions sexuals, la pesanta és un ésser a qui li agrada la por que causa, que frueix d’omplir-se amb fragments de nosaltres mateixos. És una criatura antiga, arcaica, que pot adoptar moltes formes però que sempre ve del principi, de quan vam començar a dormir per poder despertar l’endemà.

Una versió de la Garrotxa parla de la pesanta com una ombra sense nom, oblidada i sumida en la ràbia, que viu entre les ruïnes, els llocs abandonats, l’interior dels volcans i els camins perduts, consumits pel boscam. Aquests llocs, velles ermites, marges de cruïlles i camins, copes dels volcans, són llocs habituals de culte religiós i contacte amb l’invisible, d’ençà de l’antiguitat. I, amb aquesta criatura, podríem ben bé trobar-nos amb un record inconscient d’aquells esperits del lloc, que hem oblidat i que vagaregen emprenyats per la fosca, fins a alimentar-se de nosaltres, doncs nosaltres ja els hem oblidat. Ella podria ser una perversió malèvola d’aquests esperits irats, per oblidats i deixats, les larvae que citaven els antics romans, els nostres follets i ànimes en pena.

Però també podria ser que, quan es diu que aquesta ombra viu en velles ruïnes d’esglésies o masos, estiguem parlant no del seu passat, sinó del seu caràcter més enllà de la relació amb nosaltres, com a criatura que agrada de viure on abans hi havia humans, alimentant-se de les magres i esquelètiques restes d’il·lusions i banal optimisme, representades en les quatre pedres i els seus símbols esberlats. Com veieu, parlar de folklore en aquest sentit és quedar-se curt, doncs el folklore tendeix al recull, la separació i a la categorització, però quan el fenomen és viu el que importa és l’experiència vivencial de la persona que té tractes amb l’Altre Costat. En tot cas, la pesanta té entitat per ella mateixa.

Les potes de ferro mostren el seu pes –d’on agafa el nom–. Tant la pesanta com a ombra freda i informe que fa el treball del cuc i et devora per dins, com la pesanta figurada en un gran mastí, les dues s’asseuen a sobre del teu pit per ofegar-te i produir-te greus malsons o un somni buit com la mort. D’aquest tret, relacionat amb la paràlisi del son, en parlo més avall.

A vegades se la caracteritza amb les mans foradades, pot entrar a qualsevol habitació, per molt fermada que estigui, encara que sobre el llit hi tingueu una canya dreta –tradicional amulet protector català–, i així alimentar-se dels teus somnis i esperances mentre dorms, anant-te consumint cada vegada més, sumint-te en una depressió profunda i mil desgràcies. Que tingui les mans foradades ha fet que es digui que la millor manera de combatre-la és col·locant sota el llit grans de mill o fajol –cereal molt habitual antigament a la Garrotxa– en un bol, grans que la pesanta no podrà deixar de comptar, però com té les mans foradades no podrà acabar de comptar-los mai.

Per això s’arrossega constantment als llits de les seves víctimes, on busca els vostres somnis, dels quals mai en té prou. I per què, els somnis?

…ressegueix els viaranys del somni…

Per què la pesanta produeix malsons? A la tradició europea hi ha moltes maneres de tractar amb els somnis però, si les estripem de les seves vestidures i les comparem, trobarem que bàsicament hi ha dues corrents principals.

La primera és la que considera que el somni és la mort, perquè quedem a la mercè de les aigües primordials i dissolvents, que redueixen la nostra voluntat a la d’un ésser sense forma definida. O això diuen. Aquest corrent utilitza els somnis i el món dels somnis d’una manera instrumental, utilitzant les aigües per dissoldre’s en elles i reconstruir-se posteriorment. És un corrent solar, diürn, Tradicional, masculí, heroic. És el corrent dels druides, de la majoria de les molt diferents tradicions alquímiques i el que trobem representat en mites i llegendes d’arreu, com la recerca de Persèfone per part d’Orfeu, que baixa a l’Hades per recuperar-la i, així, que retorni amb ella l’amor i la vida a la terra. És el corrent de la psicoanàlisi i de l’estructura del Viatge de l’Heroi, imprès en la majoria de narracions del món, l’heroi que deixa el seu poble per visitar la cova més profunda i tornar victoriós amb l’Elixir, la quintaessencia que guarirà la terra, la Pedra Filosofal de l’esperit.

I, després, hi ha un corrent menys recorregut, oposat –aparentment– a l’anterior. Un viarany tort, el del Vinum Sabbati, el de la Pedra dels Somnis, el de Morgana, un viarany tortuós que ensenya que somiar és una possibilitat infinita per tractar amb nosaltres mateixos i tot el que hi ha més enllà, tot dissolvent-nos, xapotejar entre la psicodèlia de les aigües primordials, coneixent a les seves criatures i la resta d’éssers que viuen entre els somiadors. És un corrent lunar, nocturn, subversiu, femení i rebel. Però, aquí, una persona imbuïda en aquest corrent ara ens diria: «Què és masculí i femení? Aquestes categories no signifiquen res. Han anat variant amb el temps. Has de tindre en compte tots els matisos i subtileses. El que consideraven en el passat com una cosa, ara ja no és el mateix. Què és lunar i solar? Perquè utilitzes paraules que empobreixen? Això dels dos corrents no té cap mena de sentit, t’ho has tret de la màniga ara mateix». Ho aneu veient, ja, com funciona? Mites propers a aquest segon corrent són la Cacera Salvatge, Herodies, el Comte Arnau.

És obvi que el que acabo de fer més amunt és una gran simplificació. Aquests dos corrents estan tan intricats l’un amb l’altre que als contes i les llegendes trobareu elements d’ambdós i, la seva categorització, sempre és posterior. L’he fet perquè veieu que la pesanta recorre la tensió entre aquests dos pols com peix a l’aigua, escolant-se per les cantonades de les nostres habitacions i per tots els angles rectes, com l’entranyable Freddy Krueger, com els Gossos de Tíndalos dels mites de Cthulhu.

Potser s’alimenta dels somnis perquè és aquesta mateixa tensió qui la genera, la trobada entre l’ordre i el caos, com a filla de la bogeria. Hem parlat d’ella, ara l’hem mirat fugaçment a la cara. I nosaltres? Per què algunes persones l’atrauen amb l’olor dels seus somnis i, en canvi, d’altres no? Observem-ho.

…quan somiar és morir.

Tot sovint se l’ha caracteritzat com una representació de la paràlisi del son, un trastorn que molta gent ha viscut alguna vegada, quan estàs adormit però no estàs adormit, quan estàs entremig de la realitat i el somni i no et pots moure. En les diferents fases que té la son, la paràlisi es pot produir a les cruïlles de l’inici de dormir o en despertar-se. Tots estem paralitzats quan dormim profundament, el nostre cervell ho programa així per evitar que realitzem físicament el que vivim en els somnis, cosa que sí que fan els somnàmbuls. Els efectes descrits a la rondalla de la pesanta –paràlisi, ofec i opressió al pit, al·lucinacions ombrívoles, sensació d’estar mort–, són molt similars a la d’aquest trastorn de la son. Per això s’ha dit que la simbolitza.

Però és solament això? Per poder conèixer-la bé hem de parlar abans de la matèria que la forma, la més bàsica de totes, la que Lovecraft va dir que era la font de tota la resta: La por a morir, la por al desconegut. Els nostres avis i àvies convivien amb més freqüència que nosaltres amb la mort. Era relativament habitual que els nounats morissin en néixer, la mortalitat infantil posterior era altíssima, especialment en zones rurals o per part de gent desafavorida econòmicament, la gran majoria de malalties no es coneixien com avui, i anar-se’n a dormir per no tornar a despertar no era infreqüent. A vegades, com s’ha popularitzat darrerament, tampoc era estrany que hom fos enterrat viu, si el diagnòstic de mort no era correcte. Aquesta por a dormir i no despertar està arrelada en el nostre inconscient i la pesanta, més enllà de la paràlisi del son, és aquesta por.

Aquestes són les versions materialistes: Paràlisi del son i por inconscient a la mort durant el somni.

Però hi ha alguna cosa més? La pesanta, si una cosa fa, és que no ens deixa dormir però tampoc despertar, recordant-nos que el son és l’estat més proper a la mort de tots aquells que vivim en vida. En aquest aspecte, no solament és un paràsit, també és un guardià retorçat i irònic. Per això fuig ràpidament quan despertem, sense gairebé deixar-nos veure com és, doncs la seva llar potser també està dins del nostre propi interior. I si pot travessar portes i parets perquè surt de nosaltres mateixos? O és cridada per nosaltres? Potser les dues coses?

Hi ha alguna cosa de compulsiu i cec en les seves accions. En comptar els grans de mill i no poder-se aturar, s’està comportant com algú que té un trastorn obsessiu. En la seva persistència per alimentar-se de nosaltres i en la seva mà foradada, com la del follet, ens recorda que, potser, en algun moment, aquella mà va estar complerta i ara mai podrà tornar a estar sencera. Una mà foradada és una imatge que indica la incapacitat d’omplir-se, la impotència. En l’ofec que causa, hi ha una profunda llavor d’ansietat. En l’insomni que genera, la visió al·lucinada i dolorosa del malalt. En els malsons, la seva capacitat de pervertir la capacitat creativa i generadora de realitats. És la compulsió de la no-vida, el retruny persistent del buit, que espera pacientment el seu moment. Com el cuc que rossega el cadàver, esperant el seu torn.

La pesanta és un herald de la Nada. Un reflex ombrívol i primitiu de la nostra por a morir i, sobretot, del que hi ha més enllà de les portes del somni, quan tanquem els ulls i no despertem mai més. És un paràsit de l’Altre Costat i, en certa manera, un guardià sarcàstic i cínic del viarany tort. Si la veieu, saludeu-la de part meva.