Un viatge cap a l’interior. Carles Vilar

Carles Vilar, autor de La Pedra de la Llum
Carles Vilar, autor de La Pedra de la Llum

En Carles Vilar –1977, La Garriga– ha publicat aquest any La Pedra de la Llum, una novel·la de fantasia en català d’inspiració clàssica i esperit molt personal, que m’ha sorprès per l’estima que té a una certa tradició pionera de la fantasia èpica i popular, Tolkien, Le Guin, Star Wars, però també per la fresca originalitat de les seves idees i el seu gran pes simbòlic, molt arrelat a la terra i a les vivències del seu autor, que ha nedat a contracorrent de molts factors per portar-la a terme.

Jo no coneixia en Carles Vilar, però fa poc vaig tindre l’ocasió d’assistir a la presentació a la llibreria Gigamesh de La Pedra de la Llum, atret per la valenta novetat que suposa escriure i publicar una novel·la de fantasia èpica en català. Ahir vaig tindre l’ocasió de parlar amb ell i aquest és el resultat, una entrevista on ens parla de la mecànica de l’escriptura, de la imaginació i la fantasia, d’un viatge iniciàtic molt personal i del món que l’escriptor garriguenc ha construït pedra a pedra, nom a nom, pas a pas, a la seva primera novel·la, la inicial del que es preveu que serà una saga, una de les poques d’aquest gènere escrites en la nostra llengua.

Us convido a acompanyar-nos en aquest viatge guiat per la llum… i la foscor.


Per la gent que no ha llegit la teva novel·la encara, fes-nos-en cinc cèntims de la seva història.

És una novel·la de fantasia, plena de mites i llegendes, amb un toc personal. En ella, Gnefuos és un jove que viu en una terra on els éssers tenen una pedra en el seu interior, una pedra que els fa ser qui són. Aquesta pedra ha de guiar el camí de cadascú, i els mateixos éssers han de ser capaços de connectar amb ella i seguir els camins que estan destinats a trobar. Però en el món apareixen noves amenaces de la foscor i és el moment de fer renéixer llegendes antigues per acabar amb les tenebres del present. És un viatge, és el principi d’una recerca: de llibres antics i de llegendes del passat per descobrir si són certes, enfocant el rerefons de la història amb el creixement que porta cadascú a dins i les lluites interiors que poden anar sorgint.

Havies escrit res, abans? Has publicat altres obres?

Jo he sigut sempre autodidacta. Llegir no he llegit tant, he dedicat més temps al cinema, que m’agrada molt, que en llegir. Llegir són èpoques, a vegades llegeixes més, a vegades menys. Com vaig dir a la presentació, no he volgut llegir molta fantasia moderna, amb moderna vull dir aquesta nova fornada: Abercrombie, Sanderson, Martin… Després d’escriure els dos primers vaig llegir alguna cosa moderna, primer en Patrick Rothfuss, que m’agrada molt, i després en Sanderson. Tinc amics que els hi agrada molt la fantasia i sempre me’ls recomanaven, per això vaig començar per ells.

Però he volgut emmirallar-me més en autors com en Tolkien, que vaig llegir fa molts anys i em va marcar força. Volia veure com estaven traduïts en català, per veure com podria jo expressar-me en aquest gènere, amb el meu estil. Recordo les edicions d’Edhasa dels llibres de Terramar, que són magnífiques, i el Hòbbit en català, també, de La Magrana. El Senyor dels Anells no el vaig llegir en català. En Tolkien m’ha servit molt a l’hora de construir la mitologia del meu món i l’Ursula Le Guin amb el tractament que fa ella de la fantasia, aquesta lluita entre el bé i el mal, clàssica, la llum i la foscor, la lluita interior. El món d’Star Wars també m’ha influenciat molt, així com la novel·la cavalleresca, sobretot de Chrétien de Troyes, com a viatges d’aventures, tractats medievals de Jacques LeGoff o llibres d’arqueologia, entre d’altres.

Aleshores, com vas iniciar-te en l’escriptura? Què et va cridar a escriure La Pedra de la Llum?

Tot va anar progressivament. Jo tenia una història pensada que necessitava escriure i a mesura que l’he anat treballat ha anat creixent. I sabia què volia explicar des del principi, de fet, mira, el final ja el tinc escrit i tinc unes ganes d’arribar-hi… sé tot el que vull explicar i fins on vull arribar. Però per explicar un món així, tan gran, totalment creat de zero, havia d’escriure abans un món i uns personatges, el marc i els actors. El món, primer, perquè necessitava sentir-me còmode sobre el que escrivia. Com ja t’he dit, no havia escrit mai, ni relats curts, ni res, i això em donava confiança.

Un amic em deia «Hòsti, perquè no comences per una altra cosa, més petita». Però jo necessitava explicar això, aquesta història que s’ha anat ampliant i he hagut de dividir en tres llibres. Fent servir sempre el sentit comú clar, com no he escrit mai, vaig pensar: «Que necessito per estar còmode?» Doncs com ja t’he dit, primer el món, per saber on viuen i viatgen els personatges. Així, vaig fer un esbós previ amb diverses notes i vaig anar desenvolupant la forma que tenia al cap. Els personatges principals ja els tenia també ideats i a mesura que va creixent el món, van anar naixent més, sempre intentant fer-los diferents, i també treballant les races, clar. Sobre elles, la meva idea inicial era un poble humà, normal, i en ell hi passaven certes coses, en un espai reduït. Però ara tinc tot un continent, amb cinc races, amb moltes branques en l’Era on transcorren les novel·les. Per exemple els Narthorim, una raça que he creat especialment per aquesta saga, o els Ontholim, criatures de fang animades per antics cantors, dels que més endavant explico que d’ells deriven els trolls i els ogres mítics. Està bé fer servir criatures clàssiques de la fantasia èpica, però els hi he volgut donar un origen i desenvolupament propi, original, que ja s’anirà veient durant la saga.

I un autor novell com tu, com va aconseguir publicar-la?

Doncs, primer, a través d’una persona que ja havia publicat algun llibre de coneixement personal, que ja tenia els seus contactes per editar un altre llibre i coneixia un editor que buscava gent que escrivís sagues, no un llibre sol, perquè hi ha gent que escriu un llibre i després s’oblida de l’escriptura, si no algú amb continuïtat. Aquest contacte era un distribuïdor de Sabadell, Midac Llibres, Miguel Gallardo que treballa amb la línia Tempore com a editor.

Em van passar el telèfon, vaig fer una entrevista i vaig exposar el projecte. Era la primera a la qual vaig anar i amb deu minuts aquell senyor em va comprar la meva proposta. Ell va veure-hi que allà hi havia alguna cosa i també com a hobby, perquè ajudava a autors novells per poder publicar i distribuir. Ell publica tot tipus de llibres i generes. A partir d’aquí, en aquest sentit no vaig patir, vaig patir 10 min de l’entrevista i els tres anys previs, on pensava «Algú m’ho comprarà?», però aquella persona em va dir «Doncs sí, jo te l’editaré i treballarem junts». A partir d’allà vaig anar a buscar editorials, més que res per «a veure què passa quan busques una editorial»,a veure què opinaven del meu treball, a veure si editarien un projecte així en català. Per conèixer més el món m’hi havia d’endinsar. Sempre ho presentava com un projecte innovador de fantasia èpica en català, com no s’ha fet mai… Però ningú estava interessat, ni grans ni petites…

Així, ja les tenies escrites del tot, quan vas fer la presentació?

Aquesta primera novel·la i la segona les vaig escriure entre 2011 i 2013, així que vaig anar a presentar el projecte sobre segur. Ara fa deu anys que treballo amb la saga, però del 2007 al 2011 no vaig escriure pròpiament, vaig estar preparant-me, vaig fer créixer el món i preparant-lo i el 2011, entre abril i desembre, vaig escriure el primer, La Pedra de la Llum. Entre desembre del 2011 i abril del 2013 vaig escriure el segon. Aquest va vindre molt rodat, allà vaig treure encara més teca, sense divagar, la història va fluir fàcilment i és molt més fosc, més adult. Jo li dic «el meu imperi contraataca».

I les il·lustracions? Aporten un «aire» molt interessant a la novel·la, la complementen força bé.

A més a més del booktrailer, que ha ajudat molt a donar a conèixer la novel·la, també volia il·lustracions. És una petita inversió que he hagut de fer però tenia claríssim que, si feia un llibre de fantasia, volia il·lustracions i mapes. Els mapes els he fet jo i m’ha ajudat a retocar-los un altre amic dissenyador que és il·lustrador també i que em farà les il·lustracions del segon llibre, en Roger Crespo. Ell els va fer amb color, em va posar els noms amb gràcia, la rosa dels vents, el símbol del món. N’estic molt content.

Jo quan era petit vaig fer pintura i per aquelles coses de la vida ho deixes. A casa encara tinc pintures meves i… volia il·lustracions. Per sort amb en Pau Gasol Valls, un magnífic il·lustrador, que també és un amic de La Garriga de tota la vida, vam connectar de seguida. Ell té un estil molt propi i jo li vaig pautar una mica. De la primera il·lustració que em va enviar ençà, l’explosió de la creació, em va encantar i ell em va seguint enviant propostes. Totes m’encantaven, algunes s’han hagut de quedar fora per desgràcia. En fi, trobo que acompanyen molt el text i n’estic enamorat.

N’hi ha molt de tu, a la novel·la. Llegint-la es nota molt personal. M’equivoco?

No pas. Quan vaig fer la presentació a La Garriga em van preguntar si el personatge té coses meves i sí, realment, té moltes coses meves. El personatge principal emprèn un viatge, jo vaig emprendre un viatge d’escriptura que és el rerefons de la història, un viatge que he anat seguint, trobant-me a mi mateix, agafant els camins que em fessin evolucionar per escriure la novel·la, per aprendre a escriure. Jo sempre he sigut organitzat i detallista i sabia que havia d’estar ben escrit, corregit amb molta coherència, cosa que costa molt amb un llibre amb tantes races, tants personatges i un món tan vast. Dius «aquí haig de vigilar perquè el que escric en aquesta pàgina tres-cents té a veure amb el que vaig escriure a la cent». Tot ha de tenir coherència.

A vegades, també, hi ha coses que sorgeixen soles i el que és maco és que un lector pugui connectar molt amb una novel·la i et transmeti aspectes amb els que tu no hi has pensat, però que potser hi són per a aquella persona.

Personalment he trobat La Pedra de la Llum com una novel·la molt agradable, pausada, com has dit, detallista, amb diverses capes de subtext, que es deixa llegir d’una manera fluida. Deixa’m que et digui que no sembla pas escrita per un novell.

És que l’he revisat molt, però molt. Sempre he sigut molt detallista i volia que, si feia un llibre, estigués molt ben fet. Jo moltes vegades pensava, «A aquest personatge no li puc fer que faci això, si abans he dit tal cosa d’ell», he sigut molt curós en la coherència del món i la coherència interna dels personatges. Al principi vaig escopir-ho tot, explicava molt més les races, m’embolicava molt més amb els noms, però ara han quedat pinzellades, perquè em temia que la gent no acabes de connectar-hi. Sí que havia d’explicar una mica més les pedres, que no les explicava gaire… al principi havia de posar en situació, el món de les pedres i el món de les races on viuen els personatges, i alhora no ser molt rebuscat. La Marta, la meva dona, m’ho deia al principi, «és que em perdo amb tants noms, amb tantes races». Així que he intentat deixar el mateix, però més buidat, més dosificat i corregit.

En aquest sentit, també he de dir que m’han ajudat molt les dues persones que m’han corregit el llibre. Primer la Rosa Solé, que es va dedicar a l’edició, ella em va revisar el meu segon esborrany, que tenia unes tres-centes pàgines en word i amb ella en vam treure trenta. A ella li agrada molt la fantasia, la lectura, llegeix moltíssim, i s’hi dedica. Ella em va fer una primera correcció molt bona, em deia, «això no cal, això deixa-ho si vols, però no cal». Ella em deia: «Si vols deixar això, deixa-ho». Però jo feia servir el sentit comú i em deia, «tot això s’ha de treure, i això també s’ha de treure», i aquesta va ser la primera correcció, molt a fons, en la que vam treure moltes coses. Jo allà ja entreveia com anava el mecanisme de l’escriptura, vaig aprendre molt. La Rosa em va ensenyar a buidar, a estructurar les frases diferent, em va ajudar moltíssim i l’hi estic molt agraït.

Després jo ho vaig llegir, rellegir, reescriure tres o quatre vegades més, perquè tot quadrés, perquè no hi faltes res i per si volia afegir-hi alguna cosa. Després va vindre la correcció amb la Neus Urpí, que va fer un treball exquisit i que em va ajudar molt amb les correccions finals, m’ho va polir molt. En aquell moment jo creia que ja tenia un bon text i ella ho va acabar de rematar. La Neus em deia: «això no ho pots dir aquí, aquestes frases en català no es diuen», ella com a correctora professional em va corregir el llibre, amb l’estil que he agafat jo.

I amb l’ajuda de les dues crec que ha quedat genial.

A part d’elles, quins van ser els primers lectors dels teus esborranys? Van influenciar-te en el procés de la seva escriptura?

A part dels dos il·lustradors, amb grans crítiques constructives, i el meu germà, poc però suficient per fer-me obrir els ulls, els primers van ser els meus amics Jordi i l’Albert, que són grans lectors de fantasia, i molt crítics! Als més crítics els hi vaig deixar llegir l’esborrany els primers, perquè sabia si o si, que el que em diguessin ells em marcaria bastant, i al principi em deien que estava molt bé però que clar, s’havia de treballar més. La meva dona va ser la primera a llegir-ho i ja m’ho deia, que «s’havia de treballar moltíssim», li va agradar molt la història però hi mancava feina i també va haver-hi amics que em van dir que s’havia de fer el pas a estructurar el llibre d’una determinada manera.

T’ho explico: Aquests petits fragments que hi ha al principi de cada capítol, que parlen de la creació del món, jo vaig començar a escriure per aquí i tenia una nota molt llarga, de nou pàgines, on es narra aquesta narració mítica. Després vaig voler-la passar a net i vaig dir-me: «Va, començaré el llibre per aquí», així que tenia el pròleg, un pròleg molt maco, poètic, místic, però era… «Potent», tothom m’ho deia, «començar per aquí és complicat», i un dels meus amics m’ho va deixar clar, en Lluís, el «Pote». Així que ho vaig dividir als inicis dels capítols. Després la correctora, la Neus, em va dir: «Necessitem un pròleg curt i que enganxi» i és aquest pròleg petit de l’avi i el net que de fet m’encanta, té punts una mica del Rothfuss, sense voler, perquè ell juga amb els silencis als pròlegs, jo he jugat amb les llums i el seu significat durant la novel·la.

Mapa de La Pedra de la Llum
Mapa de La Pedra de la Llum

Tot i això, m’ha semblat molt curiosa la utilització que fas del punt de vista, en el teu cas un narrador omniscient. En la novel·la popular i de gènere actual, especialment en la fantasia, el narrador omniscient ha caigut totalment en desús, preferint els autors moderns una tercera persona lliure o una tercera persona «limitada». N’eres conscient d’això?

Sí, ho era. Fins i tot a l’hora de corregir, la companya de correcció m’ho deia. A mi m’agradava aquest narrador omniscient per l’alè de màgia i mite que hi aporta, de novel·la clàssica de fantasia, de narració antiga. Fins i tot, en algun moment de la «La Pedra», he donat pinzellades més clares d’un personatge concret, el que escriu la història i «ho sap tot». En els primers esborranys a vegades feia algun apunt amb la seva veu, però ho he anat traient, tot i que hi és, molt subtil, camuflat.

És a dir que, amb aquest ús del narrador omniscient, també hi ha una intenció, diguem-ho així, «metanarrativa», com ja feren Tolkien o ara Rothfuss?

Sí, podríem dir-ho així. No m’agrada mostrar totes les cartes des d’un bon principi, prefereixo que el lector pugui somiar, fabular, fer servir la imaginació. Aquest personatge «narrador» jo el faig enllaçar amb els mites i llegendes del meu món. Però «qui escriu això?» Doncs és un personatge misteriós, si s’està al cas ho deixo caure, ja ho veuran els lectors quan ho llegeixin.

M’agrada molt la part metaliterària, la part interior, allò de què tot el que tenim a dins ho projectem enfora. Això m’agrada molt i ho he intentat transmetre com un camí personal. Però també de joc. He volgut jugar amb la part «meta» i a la segona part encara hi ha més jocs i propostes lingüístiques, subtileses amagades entre línies; també influenciat pels jocs de taula, que m’agraden molt. A rol hi havia jugat quan era petit, ara som més de jocs de taula i, quan podem, quedem de tant en tant amb els amics. Es nota molt que m’agrada jugar amb les paraules, el que s’explica i com s’explica, i a la segona part això encara hi surt molt més, ja ho veureu.

Tornant al punt de vista, he percebut que, també, varies la descripció del narrador omniscient segons que vehiculi l’acció i l’edat o experiència que aquest tingui.

És que al final tens diferents personatges, amb diferents edats… En Gnefuos, el protagonista, per exemple, volia que tingués el punt de vista d’una persona molt jove, i amb uns has de saber transmetre que és jove i altres potser un ancià, com el mag Eranthur que, amb el seu misticisme, té uns quants anys més… Els guerrers són més experimentats i allà s’ha de notar… mira, com jo ja tinc quaranta anys, ja puc descriure segons quines etapes. I treballar amb gent gran a la meva feina quotidiana, ja que sóc administratiu d’una llar d’avis, també m’ha permès veure la seva mirada, segons amb quines persones, i transmetre aquell punt de vista d’una persona gran.

Una altra cosa sorprenent, encara que hauria de ser el més normal del món, diguem-ho ja, és que l’hagis escrit en català. I, a més, empres un català modern, normatiu, a gairebé tota la novel·la, però també ho salpebres d’alguna paraula fugissera en un català poc habitual, molt genuí. Quin tractament li vas donar a l’ús de la llengua catalana?

Sí, i també faig servir paraules de català antic! He volgut jugar amb noms originals, propis, de la tradició clàssica de la fantasia, però he volgut jugar amb el que és la part de la nostra llengua i la nostra terra. Fer una novel·la de fantasia i fer-la en català, això ja és original, ja és un reclam, perquè hauria de ser «ostres, una novel·la de fantasia en català». A part és la meva llengua, la meva llengua me l’estimo com a mi mateix, perquè és la llengua amb la qual he crescut, he viscut i que transmetré i és amb la que m’expresso millor. Tenia com a referent la Ursula Le Guin del Mag de Terramar, traduïda per Madeleine Casas, una traducció excel·lent, que en llegir-la a institut em va fer interessar per tota la saga de Terramar en català.

I pel que fa als mites i llegendes de Catalunya? N’has fet ús a la novel·la?

Hi ha molta mitologia i llegendes a Catalunya que m’agraden i he afegit algun aspecte, però no he volgut que fossin molts clars i els he hagut de dissimular. Per exemple, un que em ve al cap és la muntanya serrada que es veu al principi. Com veus, en general he intentat ser subtil.

En canvi, amb el menjar ets més explícit. El tema dels sabors, de l’olor, dinars, carns i verdures a la brasa, pa amb tomàquet, sopars i, sobretot vins i vinyes, olis i oliveres, tot molt d’aquí, hi és molt present i en fas un ús simbòlic.

És que amb el tema del menjar he agafat molt de la cultura catalana. Aquí tenim un oli molt bo i et transmet com és la terra i a part l’olivera és, com a arbre, maquíssim, m’encanta, també transmet molt, gairebé com si et parlés. Té la seva història, les seves arrugues, els seus braços recargolats, tot això ho he intentat transmetre en el llibre; el tema del vi… som d’una cultura molt vinícola i he volgut jugar amb això també, els vins dels Erthuin per exemple.

A l’hora de transmetre-ho em va sortir fer-ho a través d’aquests sabors i olors per relacionar-ho amb la terra i amb èpoques passades. Com el mag Eranthur, quan beu un vi que li recorda a èpoques passades, i el jove Gnefuos el beu i «recorda» coses que encara no ha viscut, aquest lligam amb la terra a través del vi, de l’oli, del menjar… era important per mi.

L’ús que fas de la màgia a la teva novel·la és molt suggerent. No és el tipus de màgia «racionalista» i gairebé «tecnològica» de moltes novel·les de fantasia moderna com, per exemple, les que descriu en Sanderson a Mistborn o Elantris, amb una forta lògica interna i mecanismes molt clars, talment com els dels super-poders d’un heroi de còmic.

Això té molt de Tolkien i en el segon volum es veurà més, la màgia és suggerent, no s’explica, fa somiar, és un acte que t’ha de sortir de dins, t’has de concentrar, expressar-ho amb paraules. La màgia és traves del mateix llenguatge, concentrar-se amb les paraules… m’agradava que fossin cants, que els mags cantessin als déus i que d’aquí en sortissin sortilegis. Per exemple amb el tema de les traduccions, en un capítol molt important de la novel·la, jo vaig pensar per què no s’estan tres setmanes traduint, però després em va sortir aquesta idea que traduir fos un acte màgic i perquè has de fer avançar la història. I escriure és jugar.

I les pedres de llum? Hi ha una forta càrrega simbòlica en elles… també en tot el que fa a l’ús narratiu de la llum i la foscor. Per mi ha sigut un dels punts més originals i propis de la novel·la.

Si volia escriure una novel·la de fantasia, volia fer-la original com a mínim en un punt. Si no ets original descrivint els paisatges o els personatges, a veure, és normal, perquè s’han escrit molts personatges, molts paisatges… Però havia d’haver-hi quelcom diferent, que transmetés quelcom que no tinguessin altres llibres, i això va ser la pedra de la llum. En això hi ha quelcom de molt cinematogràfic, jo sempre m’he fixa’t molt en com els directors enquadren i fan els plans, utilitzen la llum o l’ombra per explicar coses…

De fet vaig estar dubtant durant molt de temps si aquesta pedra la portessin a l’interior, o fora, en un penjoll, amb anells, collarets. Van ser molts anys de pensar-hi. Vaig començar a escriure al 2011 i el meu primer fill va néixer al 2008, a ell des de molt petit el van operar del «píloro», i té com una petita cicatriu en aquí –en Carles s’assenyala el centre del pit–, i jo l’anava veient, fins que un dia vaig dir, «la pedra ha de ser a dins», quan vaig veure la cicatriu del meu fill, gràcies a ell, allò em va acabar de decidir. Tenia vint dies quan el van operar, era molt petit i tot passa molt de cop, i et colpeix. Ara té nou anys i està perfecte, la meva filla petita en té cinc.

Me n’alegro molt, Carles. Tornant al teu estil, el tractament que fas del temps també és força suggerent i proper al conte de fades tradicional.

Sí, mira, llegint fantasia a vegades veia escrit «d’aquí a cinc minuts vindran els cavallers» o «d’aquí a tres hores vindrà el mag». Jo en aquesta novel·la he eliminat la paraula «hora», perquè volia que fos una novel·la atemporal. Aquí, en el món real, estem molt marcats pel temps, les hores, els segons, els minuts i a vegades no sabem gaudir-ne. Per això he volgut eliminar l’hora i els minuts i segons, perquè la gent flueixi més i es deixi portar i gaudir del temps, de la lectura.

En Gnefuos, per exemple, té vint-i-sis anys, però, compte!, que com les pedres de la llum allarguen la seva vida és com si fos més jove. Jo, realment, sé el temps que passa, ho tinc tot mesurat, però no el vull posar, clar, perquè tot tingui coherència has de saber el temps que passa. Per descriure o conèixer el Palau d’Urgoeth, per exemple, has de saber quins reis hi van viure, quin mandat van tenir i quan va ser construït aquell palau, perquè en algun moment, potser, hauràs d’anomenar-los, aquell rei va viure aquell any… Els anys sí que hi són, com a nota, però no segons i hores.

M’agradaria preguntar-te, per anar ja acabant, pel tema del «Mal», de com has tractat els antagonistes i el concepte de Mal en la teva novel·la. És una novel·la d’esperit clàssic, amb l’eterna lluita entre llum i foscor, però crec que no és tan «maniquea» com pugui semblar a simple vista. Fins i tot, l’antagonista, en cert punt que no desvetllaré, m’ha semblat que el descrius d’una manera més complexa.

En el fons és el mal que tots tenim dins. Aquella part fosca que a vegades no sabem controlar i ens controla, que depèn de com et vinguin les influències pots desenvolupar com si fos un mal molt gran. El mal, a la meva saga, estava en el déu de la foscor, però també a dins de cadascú i en personatges del passat, corromputs per grans poders que aquí no revelarem. És la foscor d’on deriva tot, tot comença en la foscor i en un món ple de llum ha d’haver-hi foscor també.

El déu Phorkoth és el màxim responsable de la foscor, la seva pedra, l’antic rei Narthorim, aquells Narthorim que els van seguir… el mal està explicat en diferents punts de vista, però sempre des d’un punt de vista molt clàssic de mal versus bé en l’estil de Tolkien o Le Guin. I també no explicar-ho, deixar-ho sense explicar, com en el capítol més fosc, literalment. També hi ha cert joc amb la foscor, amb el mal…

En el tema del mal també anava coneixent persones… mira, en la meva vida personal he vist la maldat de l’home a través dels meus propis ulls, en determinades persones, saps? És quelcom que em va quedar gravat i així vaig poder expressar aquella mena de manera de ser en la que hi ha gent que no sent res cap a una altra persona i l’hi és igual fer-li molt de mal. Tot allò em va colpir. En el fons aquella persona que et va fer mal t’ajuda a desenvolupar un personatge i et dius, «bé, en principi tot estava allà per ensenyar-te a escriure aquella novel·la, saber transmetre aquell mal». Si no l’haguera conegut, potser no haguera sabut transmetre el Mal tal com és.

Il·lustració de La Pedra de la Llum
Il·lustració de La Pedra de la Llum, obra d’en Pau Gasol Valls

A quin tipus de públic la vas pretendre dirigir?

«La Pedra de la Llum» és lectura juvenil i molt adulta alhora. La joventut és d’aquells moments en què comences a desenvolupar els teus instints o en què hauries de fer-ho, aquella època on comences a créixer i aprendre, a preguntar-te coses i cercar respostes, a rebre informació de situacions que et poden influenciar per bé o mal. Però a part, i això és el rerefons de la història, també pot agradar i arribar a lectors i lectores de 50 i 60 anys que poden trobar aquell camí, aquell dubte que tenen a la vida, enfocar-lo d’una determinada manera, això forma part del sentit de la novel·la i de la saga.

A la presentació de La Garriga, que va vindre molta gent del poble, hi havia molta gent d’aquesta franja d’edat. Després, dies més tard, una senyora d’uns 60 i pico, em va parar pel carrer i em va dir, «Ostres, aquest camí personal que surt a la novel·la també l’has treballat molt i et va anar molt bé… a mi també m’ha ajudat». Així, la seva lectura pot anar bé tant pels que comencen, com pels que no troben, com pels que volen omplir el seu camí.

I, per acabar, quan podrem llegir la segona novel·la de la saga? Té ja un títol, si es pot saber?

De moment el títol del segon el mantindrem en secret. Així el primer llibre tindrà més força i amb l’altre anirem fent pinzellades quan es vagi apropant el moment –una mica l’estil de promocionar de LucasFilms o Bad Robot–. La meva intenció és treure’l el desembre del 2018. Ara mateix hi estic treballant, ja que és més llarg, estic treballant en correccions i revisions. Intentaré seguir sent igual de detallista i perfeccionista, i si no és al desembre, serà d’aquí a un parell de Sant Jordi. També volia dir que, en ser una trilogia, volia que tingués una estructura clàssica de conte, introducció, nus i desenllaç. «La pedra» és la introducció, la segona novel·la volia plantejar-la amb més lluita interior, més misteri, més foscor.

Ah! Jo faig ioga i, abans de marxar, m’agradaria comentar-te una curiositat una mica humorística i personal. Durant diverses vegades a la novel·la dius que «els déus saluden al sol». He de dir-te que me’ls he imaginat fent la Surya Namaskar, l’asana de salutació al sol…

–En Carles és posa a riure– No, no faig ioga –només un cop i en una estada–. M’agradaria fer ioga i tant! He meditat i altres aspectes i tot té un coneixement comú. Som energia, som llum, i l’hauríem de saludar sempre. El que em comentes és casual, però tot té a veure en gaudir dels astres i aprendre de tot el seu coneixement –com el ioga i altres disciplines de creixement–, tal com feien civilitzacions antigues. Quan veneràvem el cel anava tot molt millor.

Moltes gràcies Carles, espero poder llegir la teva segona novel·la ben aviat!


Enllaços de Facebook: Carles Vilar Oficial I aquí teniu el seu Instagram

Si voleu llegir-la, podeu aconseguir La Pedra de la Llum, a aquestes llibreries:

Librería Gigamesh BARCELONA Casa del Llibre Barcelona BARCELONA FNAC BARCELONA La Central BARCELONA Distribuïdora Popular BARCELONA Llibreria Documenta BARCELONA Llibreria Les Voltes GIRONA Estanc La Plaça LA GARRIGA Llibreria Strogoff LA GARRIGA Llibreria Biset LA GARRIGA Llibreria La Gralla GRANOLLERS La impossible BARCELONA Llibreria Ona BARCELONA CAP I CUA BARCELONA LLIBRES PARCIR MANRESA Llibreria Racó del Llibre RUBÍ Llibreria Gaudí REUS Galatea Llibres REUS Llibreria Adsera TARRAGONA Llibreria La Capona TARRAGONA Llibreria Caselles LLEIDA Llibreria Geli GIRONA Llibreria Empúries GIRONA Còmics Vint-i Dos GIRONA AMAZON INTERNET AGAPEA INTERNET

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada