La pedra de la llum: A la recerca d’un camí [Inclou el pròleg de la novel·la]

La pedra de la llum, novel·la de fantasia èpica escrita per en Carles Vilar
La pedra de la llum, novel·la de fantasia èpica escrita per en Carles Vilar

He tingut ocasió de parlar de «La pedra de la llum», d’en Carles Vilar, durant la seva entrevista i en l’article de la presentació que aquest va realitzar a la llibreria Gigamesh, però fins ara no he escrit una ressenya sobre la novel·la pròpiament dita. Com a primera part d’una trilogia, «La pedra de la llum» és una novel·la que es centra en la recerca del camí del seu protagonista, en Gnefuos, un jove que es veurà implicat a través de la seva pedra de la llum interior, representació i metàfora de la seva ànima, esperit i voluntat, en una aventura amb mags i guerrers heroics per evitar que el seu món es corrompi i mori. I és que la novel·la de l’escriptor garriguenc és una història que en podríem dir, introductòria, ja que ens presenta Korluith. el món en què transcorreran les seves següents novel·les, molt ric en mitologia, detalls i històries. Però també és, en si mateixa, la recerca d’una via personal.

Sembla una premissa força clàssica la que sustenta la novel·la, i ho és. En Carles Vilar no s’amaga de dir-ho, com podeu llegir a l’entrevista, en què reconeix les seves influències de la gran Ursula K. Le Guin i el mestre J. R. R. Tolkien, a més de la novel·la de cavalleries medieval d’un Chrétien de Troyes. Però això no ha de ser un problema, al capdavall la novel·la del garriguenc és suma a l’onada de novel·les de fantasia «neoclàssica» que ara estan escampant-se pel món, principalment a través d’en Brandon Sanderson i en Patrick Rothfuss, en certa oposició amistosa al «grimdark» de n’Abercrombie o l’existencialisme filosòfic d’un Scott Bakker, més inspirats en la low fantasy i la sword and sorcery d’en Robert E. Howard o en Fritz Leiber.

I on rau, per a mi, el seu major interès, és en la vessant personal. En el subtext. La novel·la d’en Vilar és una novel·la subtil, pausada. Feta amb detalls: Detalls com els de la muntanya serrada que representa Montserrat, com els dels enteixinats modernistes de la ciutat dels guardians dels llibres, records de la seva Garriga natal, vila modernista per excel·lència. I si, per exemple, ens centrem en la metàfora de la pedra mateixa, que tots els habitants de Korluith porten a dins, i que simbolitza les seves ànimes, trobarem que la història d’en Gnefuos és en realitat la història d’un jove perdut, amb amics, però solitari, amb amor, però àvid de sortir de la seva ciutat, una ciutat gran, però petita. Un jove, en definitiva, que vol trobar el seu camí, amb l’ajuda d’amics, amors i lluita personal, amb una càrrega simbòlica molt orgànica, que en Vilar ha sabut sembrar en tota la seva narrativa sense grans escarafalls, al contrari, amb delicadesa.

És, doncs, «La pedra de la llum» una novel·la tancada en si mateixa? Si ens centrem en la història d’en Gnefuos i de com aquest cerca la seva via, sí, ho és. Però també és una porta oberta a una història que creixerà amb ell i amb la resta de personatges, la del món de Korluith. Una saga de fantasia en català ben necessària a les nostres lletres, que van molt mancades d’una literatura fantàstica realment popular i que arribi als lectors. En Carles Vilar, com el seu Gnefuos, és un d’aquests valents que s’ha embarcat a la recerca d’un camí per a la literatura fantàstica catalana.


La Pedra de la Llum, de Carles Vilar

PRÒLEG

LLUMS

Hi havia diferents llums en aquella habitació. Una llum natural venia de fora i il·luminava amb el ritme del temps lloms de llibres antics, papirs plens de notes, muntanyes de fulls amb il·lustracions i viatges al passat, pots de tinta assecada i puntes de plomes utilitzades no feia gaire.

La Llengua de les Estrelles i històries de Khorluith frisaven per escalfar-se, com el dia anterior, amb una llum impacient, mentre una altra prestatgeria i un bagul prim i allargat que feia molt temps que no s’obria esperaven ser il·luminats per una llum reflectida.

Una llum artificial produïda per un llum d’oli de ferro penetrava dins d’aquell racó més fosc, on no arribava la claror natural. Mig rostre de l’avi assegut en una butaca de color verd i gran part de l’escriptori es veien reflectits per aquella font calorosa, mentre el contorn del ferro ballava sobre la taula de roure i dibuixava una bonica circumferència sobre la paret. El seu únic net ni tan sols en necessitava tanta, de llum, allà a terra, mentre passava l’estona sota els peus de la butaca, rodejat de petits contes, boles de fusta i dibuixos del seu avi. Entre avi i net existia una llum blanca que s’apreciava entre les dues respiracions, una connexió que brollava dels seus interiors. Una pedra interior semblava desaparèixer i l’altra tot just començava a despertar.

La llum de les estrelles sempre era present en aquella habitació, i tots dos ho sabien. Encara que fos de dia, il·luminaven: perquè ho podien fer de moltes maneres, i una d’elles era a través dels ulls de la pròpia llum.

I aquell nen que jugava tranquil sobre una catifa de colors desprenia llum per diferents motius. El significat de les paraules així ho deien. I ell ho descobriria més endavant. El més important, però, ell ja ho sabia, i cada dia el seu interior li ho recordava amb el so de la llum i les paraules.

M’agrada molt el nom que em vau posar amb els pares, avi.

Mhm —afirmà l’avi en silenci—. Un bon nom pels temps que s’aproximen.

I… avi? —digué el net impacient, tocant-se per sobre el jersei entre el tòrax i l’abdomen. Li agradava escoltar del seu avi històries de tota mena—. ¿Per què a les persones se’ns posa una pedra dins nostre?

Ja m’ho has preguntat moltes vegades. ¿No te’n recordes? —contestà l’avi, cansat. Semblava que arrossegués un llarg cansament, però sempre somreia.

Sí, però hi ha alguna cosa que encara no entenc.

Tranquil, encara ets petit per entendre-ho. Però ets molt llest. —L’avi va fer un gest ràpid de preocupació, una mena de mirada que el net coneixia molt bé.— No tardaràs gaire a saber-ho tot.

El net acotà el cap.

No passa res. És bo que preguntis tant. El teu camí t’està guiant bé. Un altre dia t’explicaré una història de dos déus. Encara em falta traduir-ne algunes paraules perquè estigui completa. Va ser allà quan van decidir que les persones havíem de portar les pedres dins nostre. Ja saps que la pedra que portem a dins ens defineix, és el nostre camí. Cada pedra interior ens porta a ser el que som.

Sí. De vegades ho noto, avi. Crec que em fa jugar de maneres diferents i m’ensenya coses i llocs nous per on puc anar. I també em diu que sempre m’explicaràs contes, avi. I penso que és veritat perquè m’agrada molt com m’expliques històries de cavallers i pedres més antigues i prats verds.

I tant, rei meu. Com les estrelles. Et parlaran sempre, ja sigui des del cel quan hi sigui jo o els teus pares o la gent que t’aprecies, com des d’un pergamí. Fins i tot amb els ulls tancats es pot veure una llum diferent. I aquesta llum diu moltes coses. ¿Ho entens?

Més o menys, avi. Té a veure amb els símbols que em vas ensenyant, oi?

No ho dubtis pas.

Tot això m’agrada, avi. Crec que quan sigui gran m’agradarà llegir molts contes i saber més coses de les pedres i dels prats.

Així et guiarà la teva pedra.

És tan estrany!

Això és normal, fill, encara que no tothom ho noti tan aviat. Però així ha de ser. Entre els teus pares i jo vam trobar la teva pedra de seguida. Bé, de fet tu la vas trobar encara que no sabessis d’on va venir. Algun dia ho sabràs. La teníem guardada, i resulta que a tu ja se t’il·luminaven els ulls quan la tocaves, cosa que no passava quan te’n deixàvem d’altres. Ens va sorprendre, però va ser un senyal. No te’n recordes. Eres tan petit.

¿Algun dia me’n recordaré, avi?

Si tanques molt els ulls i busques en el teu interior, un dia te’n recordaràs. D’això, i més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada