Ritus i tradicions de maig (I): Beltane, Walpurgis i ritus catalans propers

La Nit de Walpurgis. 1897. Albert Welti

En aquest primer article dedicat al mes de maig parlaré de la tradició d’aixecar fogueres en turons alts, les seves pràctiques associades i d’alguns ritus similars o propers que se celebraven o encara se celebren a les terres de parla catalana.

En braços de la gatzara

Quan comença maig ens trobem al bell mig de l’equinocci vernal i el solstici d’estiu. És el centre de la primavera, un temps d’exaltació. La vigília i el primer de maig és la festa de l’amor, del sexe, de la trobada dels contraris, del plou-i-fa-sol, de l’Arc de Sant Martí, de les mares i els nounats i de tot allò que retorna i xiscla, un ritu de la passió que s’observa solament a ella mateixa, on se celebra que viure està fet pel gaudi dels sentits, on es frueix de les olors que no s’acaben, el regalim golafre per la comissura dels llavis, els somnis que dansen frenètics al ritme que marquen els fils invisibles dels desitjos.

A Europa, en època premoderna, s’evitaven les guerres durant l’hivern. No sempre es feia així, però era una qüestió logística i també simbòlica. Els homes havien de treballar la terra i retornaven a la llar. Durant la primavera i l’estiu era quan, ara ja sí, es mataven. Maig era temps de guerra, de tot allò que fa bategar el tambor i vessa la sang. Perquè el dard follet que enamora també és el que mata. Els colors de maig són els oposats –i, compte, els complementaris– als de novembre. Els seus sabors abasseguen i desafien. Passió és ànsia i luxúria. L’apogeu de la vida també ho és del sacrifici que evoca el brogit del renaixement.

Maig és la gatzara de la terra.

La Pedra del Gat al Turó d’Uisneach. Font

Sang de bèstia

En aquest article parlaré dels pobles celtes insulars per descriure el foc als turons perquè ells ens han deixat abundants mostres documentals i arqueològiques d’aquesta tradició. Segons els relats medievals irlandesos del Sanas Cormaic –s. X d.C.– i el Tochmarc Emire –una de les històries del Cicle de l’Ulster, en un manuscrit del segle XV d.C., sobre un original del segle VIII dC que, tanmateix, recollia històries orals molt més antigues–, el primer de maig s’encenien grans fogueres als turons d’Irlanda. L’arqueologia moderna també ha demostrat com a l’Uisneach, al turó anomenat «melic» o Centre d’Irlanda, s’aixecaven grans fogueres rituals, com va escriure Geoffrey Keating, historiador del segle XVII. El primer de maig era la contrapartida del primer de novembre i ambdós dies partien el cicle. Per cert, que nosaltres també tenim un centre geogràfic ben especial, però això ho deixaré per un altre article.

Abans de l’arribada de l’agricultura a Europa, la figura del pastor va ser cabdal durant mil·lennis, ho trobem en relats pirinencs les arrels dels quals s’endinsen en el temps. I, un cop arribada l’agricultura, com més al nord d’Europa anessis i més difícil fos cultivar-hi, més importants encara eren els pastors. Els pobles celtes insulars eren ramaders i això queda reflectit en els seus relats mítics de reis-pastors. Pels pobles de l’hemisferi nord, com el nostre, el primer de maig marcava la pujada de les pastures a les terres altes. Els pastors menaven els seus ramats cap als turons i les muntanyes, a la recerca d’un clima més benigne, menys calorós. Allí, arrecerats dels camps anegats per la pluja i lluny dels rigors abrusadors de l’estiu, els animals es reproduirien, paririen i creixerien fins a l’arribada de la tardor, quan se’ls tancaria per engreixar, protegits del fred fins a les matances de l’hivern, on gràcies a la sang de les bèsties la comunitat podia sobreviure un cicle més.

Els antics mesopotàmics, els creadors de l’astrologia, van fer que Taure fos simbòlicament el primer dels signes, el que està exaltat pel Sol durant l’equinocci de primavera, l’inici del cicle. Taure, la bèstia banyuda, domina maig. La bèstia sensual i senzilla, que frueix dels sentits i sota la que van auspiciar-se nombrosos cultes al seu poder, que van estendre’s pel nostre territori com a mínim d’ençà de 10.000 anys com mostren les pintures rupestres i, més clarament, a l’edat del bronze i del ferro per part de les cultures preromanes com ibers i celtibers.

Festival de Beltane a Edimburg. 2006. Font

Foc als turons

En irlandès modern Bealtaine és com s’anomena al mes de maig i significa «el foc brillant» o «el bon foc». Les fogueres propiciaven la destrucció i el naixement. A Irlanda, les fogueres que s’aixecaven als turons es creia que tenien poders protectors sobre els ramats, els camps, les persones, les cases. En un sentit pragmàtic, espantaven les bèsties depredadores com llops i óssos. Les seves cendres i restes de carbó es recollien, perquè tenien propietats fèrtils i apotropàiques –de defensa màgica–. Els focs se saltaven i hi havia música, ball tota la nit i, també, relacions sexuals a recer de les flames o en llocs determinats, com a sobre o al costat de roques o torrents sagrats, entitats vives amb caràcter propi. Al voltant d’aquests genis del lloc es trenaven cordes, en general vermelles i grogues, que es deixaven penjant d’arbustos concrets.

Segons els textos medievals, els banquets i les trobades sexuals celebrades al voltant de les fogueres podien anar acompanyades d’ofrenes als «Aos Sí» –la gent dels turons–, tot un ventall de races i criatures sobrenaturals. Les portes i les finestres es decoraven amb flors grogues, vermelles i blanques, i es realitzaven trenats amb esbarzers, cintes de colors, closques de caragols i petxines i altres troballes apotropàiques, com pedres de llamp, de les que ja he parlat en altres articles.

Sabem que ritus molt similars van existir per tot el Regne Unit i Irlanda, també a Anglaterra. A Escòcia, l’historiador i folklorista del segle XIX, John Jamieson, en fa una crònica respecte a les fogueres que aixecaven a les Terres Altes. Un altre historiador i viatger escocès del segle XIX, John Ramsay, descriu aquestes fogueres de maig tant a Escòcia com a l’Illa de Man. En aquest últim país, la gent mirava d’amarar-se del seu fum i, un cop apagades, cobrien els seus animals i a ells mateixos amb les cendres. Xopats amb elles, encenien torxes amb les brases de la foguera i feien una volta seguint el cicle del sol al voltant de la seva casa o la seva granja, després entraven dins la casa i amb les torxes tornaven a encendre la llar de foc gairebé apagada, renovant-la.

Però d’ençà del segle XVIII tots aquests costums van anar agonitzant, fins a arribar a mitjans del segle XX, quan pràcticament eren desapareguts. A Irlanda solament se celebraven a les ciutats de Limerick i Arklow, molt folkloritzades. Actualment s’ha intentat recuperar arreu.

Més enllà dels països d’arrel celta insular, per tota Europa, de l’Europa de l’Est fins a la península Ibèrica, trobem costums relacionats amb fogueres, banquets, torxes, amor i combats. Els celtes insulars solament són una de les mostres més conegudes, avui, d’aquesta tradició. Per exemple, una d’elles és la marxa nocturna de torxes que es fa a Galícia –fachucos,–, la cendra de les quals s’escampa pels camps per propiciar-ne el creixement.

Walpurgisnacht a la Muntanya de Brocken, 1650, Michael Herr

La Nit de Walpurgis: La princesa Walburga i la Mare del Gra

Com us podeu imaginar, una festa dedicada a la fertilitat, l’amor i la guerra, tot sovint acompanyada de sacrificis de bèsties i humans –com veurem en aquesta sèrie d’articles–, era una festa que va ser difícil d’esborrar de les arrels del poble i que, malgrat tot, mai va poder-se eliminar. On hi havia cultures influenciades per Roma, van estar molt influenciades pels cultes on es reverenciava a la Bona Dea i al seu consort masculí Faune o Silvanus. Així, a diversos llocs, s’adaptaren més o menys durant la llarga edat mitjana sota l’aparença de festivitats cristianes, com els Goigs de Maig a la Verge, les Festes del Roser o peregrinacions a diferents llocs de culte marià, on es decoraven ermites i esglésies amb garlandes de flors o els peregrins marians vestien robes amb flors i trenats de parra o altres arbustos. D’elles i de Roma en parlaré més en la segona part d’aquesta sèrie d’articles.

En alguns llocs d’Europa on la tradició va costar més d’erradicar, especialment Centreeuropa, durant l’edat moderna van derivar cap a persecucions que donaren lloc a La Nit de Walpurgis.

La nit de Walpurgis es diu així a Alemanya per la vigília de la festivitat de Santa Walburga. Santa Walburga –en realitat, Valderburg o Guibor– és una abadessa anglosaxona del segle VIII que visqué a França i està relacionada, entre altres coses, amb la seva lluita incansable contra el paganisme i per convertir moltíssims pagans a la fe cristiana i, per extensió, amb el temps la seva advocació es va convertir en protectora de la gent contra la bruixeria. El papa Adrià II la canonitzà el primer de maig del 870, quan les seves relíquies –les restes del seu cadàver– van ser portades a Eichstätt, 100 anys després de la seva mort a Heidenheim. Guibor era en realitat una princesa saxona, filla del rei Ricard el Peregrí dels saxons de l’oest –Wessex–. La seva vida la tenim documentada per diverses fonts de l’època, però la majoria van escriure’s com a mínim 100 anys després de la seva mort.

Abadessa de Heidenheim, càrrec que va assolir mitjançant els seus familiars, quan poc més de 30 anys Walburga va viatjar amb els seus dos germans, el missioner saxó sant Bonifaci –en realitat, Wilbald, que era el seu tiet matern–, i una companyia armada per evangelitzar els germànics que encara mantenien les seves velles creences. Les fonts que conservem d’aquesta evangelització estan escrites per ells mateixos, però no escatimen en situacions on la violència era emprada per la seva missió. Malgrat això i el menyspreu que mostren per elles, són fonts molt interessants per copsar, entre línies, les pràctiques i ritus germànics que encara es mantenien a les acaballes del segle VIII.

Intrigant, la primera representació física que tenim de la princesa Guibor o Santa Walburga és una visió idealitzada del segle XI en el Codex Hitda. Aquesta representació ens la mostra amb atributs de fertilitat, subjectant grans de cereal o una palma, tot i que mai va ser martiritzada –la palma és un atribut dels màrtirs cristians– ens dóna una pista de la mort de la deessa del cereal, la Mare del Gra. Els camperols la representaven fent ninots d’ella amb palla i grans i dient que Walburga habitava dins el gra. D’alguna manera la seva veneració s’assimilà a una deessa o numen, per qui va ser derrotada amb el pas de les generacions.

Molts evangelitzadors, com sabem per exemple de les cròniques irlandeses, carolíngies o les mateixes cartes de l’apòstol Pau al Nou Testament, utilitzaven les religions precristianes i els seus símbols per explicar conceptes cristians. I les creences que s’han mantingut durant mil·lennis i que neixen del mateix territori, no poden esborrar-se de la nit al dia. Al final tot acaba trenat per un mateix fil daurat, sota diferents disfresses i noms, però mantenint-se en el seu sentit original, perquè no podem escapar del fat que perboquen les arrels sobre les quals creixem.

Actualment l’abadia de santa Walburga es troba a Eichstätt, a Bavaria, i encara és atesa per unes vint monges. Les seves relíquies, suposadament els seus ossos, es troben dins d’un forat a la roca i es diu que exsuden un oli miraculós que atrau els peregrins. Amb el pas dels segles, també se li van atribuir diversos miracles en relació a mariners. Tot i que la seva festa és el 25 de febrer, se celebra més la seva canonització, probablement feta per cobrir les antigues celebracions del primer de maig a causa de la popularitat que la princesa Guibor, després anomenada «abadessa Walburga», va assolir entre els primers germànics cristians. Res tenia a veure aquesta dona amb la nit del foc.

Les bruixes es reuneixen la nit de Walpurgis
Les bruixes es reuneixen la nit de Walpurgis al cim de la Muntanya Calba, a la pel·lícula “Haxan. La bruixeria a través dels temps” (1922), d’en Benjamin Christensen

La Nit de Walpurgis: El mal corre lliure

Pels alemanys, la Nit de Walpurgis és la nit on les bruixes tenen el seu major poder, com la nostra Nit de Sant Joan. No hem de pensar tant en «bruixes» com dones i homes de carn i ossos, sinó en aquells mals esperits de la veu popular, que entren a les cases de nit per ofegar o aixafar infants, que són l’origen dels primers quan assoleixen un estat entre aquest món i l’invisible. Segons diferents tradicions europees, aquests esperits, que no són ni femenins ni masculins, vagaregen pels camins i els masos, assetjant els viatgers solitaris amb els seus poders canviaformes. I entren a les granges matant els animals, fan agre la mantega, deixen les vaques seques i devoren les ànimes de la mainada al bressol.

Hi ha celebracions de Walpurgisnacht a Alemanya, als països nòrdics –Valborgsmässoafton, la Vigília de la Missa de Valborg–, Finlàndia –Vappu–, Estònia –Volbriöö– i a la resta de països bàltics, la República Txeca, Eslovènia, els Països Baixos i a altres contrades europees. La seva relació amb la bruixeria creix amb l’apogeu de les caceres de bruixes, especialment a Centreeuropa en el marc de les guerres de religió contra el protestantisme a l’edat moderna –segles XVI i XVII–, d’on ens venen les imatges de bruixes cremades a la foguera per heretgia.

Precisament una de les primeres vegades que se cita aquesta festivitat, potser la primera que es recull per escrit, és de 1521 a Dinamarca i la recull l’historiador i professor anglès Owen Davis. El Codi Legal Danés estableix que les bruixes eren molt actives la Nit de Walpurgis, és a dir, el primer de maig, i que per elles és la festa més grossa de l’any. Per aquest motiu els ciutadans hauran d’anar amb compte. Claude Lecouteux ens explica com el 1579, l’ajuntament de Mitterteich, a Bavaria, ordenà una patrulla veinal nocturna per vigilar les activitats d’aquestes «males gents», però deixen constància que no va passar res «que ells veiessin». Com indiquen els professors Lecouteux i Hutton, malgrat que el constructe de la bruixa moderna tingui un origen baixmedieval i de la primera edat moderna, les seves arrels són molt més antigues.

Això és el més important d’aquesta cita del Codi de lleis daneses i l’esdeveniment de Mitterreich. Ens mostra «la bruixa» com a espectre, com a hereva de les Lil mesopotàmiques, de les làmies, de les bèsties mussol romanes i de les criatures fosques dels Pirineus que donaren origen a la paraula bruixa, un espectre plenament arrelat en l’inconscient popular del segle XVI. Com ens indiquen els especialistes Wolfgang Behringer, Gustav Henningsen i Ronald Hutton, elles eren les continuadores d’aquelles criatures que parlen els codis de lleis germànics precristians i preromans.

El 1603, dins el Calendarium perpetuum d’en Johann Coler, una obra on s’establira un calendari i les seves festivitats seguint la doctrina cristiana, es torna a citar la Nit de Walpurgis, ja d’una manera cristianitzada sota l’advocació de l’abadessa saxona. Coler també cita el primer de maig com el dia dels apòstols Jaume el Menor i Felip, perquè era el dia que l’Església Catòlica dedicava als Sants Apòstols de Roma. Si el primer de novembre era el dia de Tots els Sants, el primer de maig va ser-ho de tots els apòstols. Però l’aixecament de fogueres i la celebració de banquets i danses mai va entrar dins de la litúrgia catòlica, com tampoc va fer-ho la Nit de Sant Joan, que va mantenir-se com una celebració regional més o menys tolerada, perseguida o sincretitzada.

Efecte del Fantasma de Brocken
Efecte del Fantasma de Brocken

La Nit de Walpurgis: La muntanya de Brocken

Més important és la descripció que en fa el 1668 a La representació de Blocksberg l’historiador, científic i mestre de ciència de la Universitat de Leipzig, Hans Schultz –més conegut amb el seu nom llatinitzat, Johannes Praetorius–. Schultz dedicà gran part de la seva obra al folklore, les llegendes i les tradicions. Malgrat ser científic, en aquella època no suposava una contradicció. A ell correspon un dels primers volums de recopilació de llegendes de tota Europa, dedicada a l’intrigant Rübezahl, un esperit muntanyenc de les muntanyes bohèmies i silesianes de Krakonoš.

A La representació de Blocksberg, que en realitat és un volum d’història i geografia, Schultz anota per primera vegada com les bruixes i els bruixots, amb tots els seus dimonis en forma d’animal, es reuneixen al cim de la muntanya de Brocken –abans anomenada Blocksberg–, la més alta de la serra de Harz, al cor d’Alemanya i coneguda per l’efecte conegut com «l’espectre de Brocken», del que ja vaig parlar en l’article de la Tinyosa. És intrigant que on també es troba aquest efecte òptic és a Montserrat. Hem de veure aquesta descripció amb tota la prevenció que cal amb un autor del barroc, però a favor de Schultz hi ha el fet que ho anota de passada, incloent-hi la descripció fantàstica en un tot dedicat a la geografia, en l’estil de la seva època, tan influenciada per les persecucions de bruixes i bruixots que es donaven per tot el continent europeu.

Però no va ser fins a l’arribada del romanticisme alemany, especialment gràcies a la cita de Goethe en el seu Faust, que recull la trobada al cim de Brocken, que la tradició no es popularitzà arreu d’Alemanya.

A Bavaria anomenaren aquesta vigília del primer de maig Hexennacht, «la Nit de les Bruixes». La gent es disfressa de bruixes, bruixots, morts irats, dimonis i criatures nocturnes estrafolàries, encenen petards, ballen i fan molt de soroll per espantar els mals esperits. Per aquest motiu també es penjaven herbes i branques beneïdes a les entrades i finestres de les cases i les granges, o es deixaven presents de mantega i mel, els ankenschnitt, per apaivagar els «mastins fantasmes», viandes que pràcticament són les mateixes que es feien arreu d’Europa. Per exemple a Irlanda, on es deixava mantega i llet fresca perquè les fades no l’emprenguessin contra els habitants d’una llar, o els presents deixats per al Trip Reial o als Reis Mags al final dels 12 dies d’hivern.

Hem de tenir present que, segons les confessions de bruixes i bruixots d’arreu d’Europa, els samaniats no tenien per què celebrar-se en una data concreta, sinó que podien donar-se durant tot l’any. Però sí que són molt abundants, també a les nostres terres, les trobades en cims i llocs enfonsats o com recull un judici andorrà del segle XV, «allà on creixen les falgueres».

A la República Txeca es celebra el pálení čarodějnic, «la nit on es cremen les bruixes», on al capdamunt dels turons s’aixequen altes fogueres de fins a nou o deu metres, un ninot que representa una bruixa –com el nostre Rei Carnestoltes– es llença al foc i es diu que el fum que genera és el de les bruixes, que se’n van volant. Quan ja és mitjanit i la foguera baixa, els joves van a la cerca d’un cirerer en flor, on les noies són besades pels seus amants. Aquest ritu de les fogueres està documentat a Bohèmia d’ençà de temps precristians. Al sud d’Alemanya també és tradició fer trapelleries als jardins dels veïns, com amagar objectes o deixar cistelles plenes de flors. A les ciutats costaneres alemanyes també s’aixequen altes fogueres, però amb un sentit més proper a l’original, on s’espanta el que queda de l’hivern per donar la benvinguda a l’estiu.

Durant l’edat moderna i el romanticisme les fogueres mantingueren el sentit de cremar i espantar les bruixes, ara convertides –si alguna vegada ho deixaren de ser– en encarnacions vives d’aquells «mals esperits» que les precediren i de qui són hereues, un sentit molt similar al que hem vist quan he parlat de Beltane, on les cendres de les fogueres, les garlandes de flors i de certes herbes, o les branques d’arç blanc servien per protegir a persones i animals dels mals esperits, «les males gents». Malgrat la seva aparent cristianització sota l’auspici de santa Walburga, l’origen de les fogueres i el seu sentit és el mateix.

Tant la Nit de Walpurgis com Beltane, com quan Amades ens parla del solstici d’estiu i altres moments de l’any com els 12 dies d’hivern, és quan la terra és recorreguda pels esperits que poden ser malvats o beneficiosos pels homes i les dones, sovint ambdues coses, a vegades depenent del tracte que tinguem amb ells i a vegades simplement més enllà del que podem comprendre racionalment. Les seves subtileses i pràctiques s’han anat perdent amb el temps, però l’essència segueix allà, en el fum que s’aixeca del foc i les brases.

Santuari de la Mare de Déu de les Olletes. Font

Tres dones d’encenalls

Pel que fa a l’inici de l’any per altres pobles situats al sud d’Europa, com els que habitaven la nostra terra durant l’edat del ferro, aquest era l’equinocci vernal, el pas del març a l’abril –com vaig comentar quan vaig parlar del calendari romà arcaic–, perquè aquí la primavera i, per tant, el renaixement de la terra, arribava abans. Tot això s’ha d’entendre des del punt de vista de la persona lligada a la terra, que no té cap calendari, que no marca els dies ni els mesos, però sap llegir el seu pas en la lluna i el sol, en els signes visibles i invisibles que li dóna el territori.

Malgrat les diferències climàtiques i culturals, nosaltres també gaudim d’abundants restes d’aquestes celebracions amb foc de la vigília del primer de maig. Si realment estan relacionades amb aquests costums d’altres pobles europeus, mai podrà demostrar-se. Una d’aquestes celebracions, potser una de les mostres més espectaculars, era la que es duia a terme a la Vall d’en Bas.

Als alts boscos de Sant Privat d’en Bas, al vessant nord del Puigsacalm i dins d’un barranc, trobem el santuari de la Mare de Déu de les Olletes. És una cova de vuit metres de fondària que segons el muntanyenc i folklorista pioner César August Torras en els seus llibres del Pirineu, va començar a construir-se el 1855 i s’acabà el 1895. La cova original: «un xich en amunt, també sota cingle, hi ha una altra petita cova, ont s’hi venera la Mare de Déu de Núria, y en la qual tot just hi ha lloch pera l’imatge, l’olla y la campana. Segons tradició, es la cova aont fou trobada l’imatge primitiva de la Verge de les Olletes y el lloch aont antigament s’hi venerava. S’hi puja per un camí, en rampant, fet a dretes».

La llegenda antiga diu que la Verge va ser trobada en el ventre de la terra per un carboner quan va fer una cavitat, una «olla», per fer carbó. En abrusar els encenalls dins la terra, la imatge de la dona va emergir i el carboner va córrer a apagar el foc, sostenint-la meravellat. També hi ha qui diu van ser els monjos de l’antic monestir boscà de Sant Corneli del Mont –veurem en un altre article com aquest apel·latiu de Corneli no és casual–, documentat al segle X, van posar-la allí al segle XVI. Els motius dels monjos no queden clars, però segons ells era per «alegrar l’esperit del viatger». La imatge original, conservada a la parròquia de Sant Privat d’en Bas, és dels segles XVI o XVII.

El primer de maig els bosquerols, que són aquells que tenen oficis que depenen del bosc, com carboners i llenyataires, venien del Cabrerès, de la serra de Milany i de la Vall del Corb, i es reunien vers la cova, on aixecaven altes fogueres que es veien per la Vall d’en Bas fins al Mallol i Puigpardines. Al voltant de les fogueres feien un intrigant ball, protagonitzat per un home i tres dones que representaven la cançó que tota la comunitat cantava, on podem copsar la influència dels mites de bruixes, de les tradicions de diables boscans i dels ritus sexuals de maig que he anat descrivint quan he parlat de Beltane o Walpurgis. L’he copiat al final de l’article.

Bosquerols, pastors, carboners, llenyataires, són oficis que d’ençà de temps molt antics s’han vist com els guardians o els preservadors de velles tradicions, potser perquè eren persones que solien viure al marge de la societat que s’anava urbanitzant i, com antigament els oficis es passaven de pares a fills, amb l’ofici també ho feien les creences. En llocs particularment aïllats, a més a més, encara van perviure amb menys variacions com en la dansa i cançó de Sant Privat, de la qual desconeixem l’origen o les variacions que va patir amb el pas dels segles.

Viladrau. Font

Els verns de Viladrau

També es feien focs a la ciutat de Barcelona i a totes aquelles on hi havia el costum de l’Arbre de Maig, del que parlo més en un article que publicaré aviat. Està documentat que, com a mínim, fins al segle XV s’aixecaven arbres davant les esglésies i entorn d’ells es feien danses i grans fogueres.

Concretament a Viladrau «cremaven els verns», és a dir, feien altes fogueres amb aquests arbres. Els joves solters i la mainada anaven a cercar un vern i el duien a la plaça major. Allà el polien i allisaven, el guarnien amb ginesta, el coronaven amb un cistell vell i al capvespre el cremaven. Cada carrer també cremava el seu vern, però mai tan alt ni majestuós com el de la plaça.

També a Viladrau, el tercer de maig, el jovent anava a l’ermita de Sant Segimon i davant d’ella aixecaven un arbre al voltant del qual ballaven. Després l’arrancaven i en feien una gran foguera a la plaça del poble. La cançó que cantaven durant aquest ritu també fa referència en el seu subtext al sexe, a antics ritus duals on la Reina de Maig hi és present i a la circularitat de la natura.

Copio la cançó al final. Com sempre, s’ha de tenir en compte que desconeixem els orígens d’aquestes cançons populars i que la forma fixada és la pròpia del segle XIX i inicis del segle XX.

Tres dies de disbauxa

Durant els tres primers dies de maig les fogueres es succeïen arreu del territori. Algunes mostres són les que us porto a continuació, però n’hi ha moltes més.

Al País Valencià, a Canet lo Roig, vila situada al Baix Maestrat, s’hi feia un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de la Salut. A la vigília, davant d’ella, s’hi feia una foguera molt alta, que pogués veure’s a molta distància. S’hi feia l’acostumat ball, amb tabalet i dolçaina. L’endemà s’hi feia missa i després s’escollien, per sorteig, els majorals del poble. En acabat, es feien explotar masclets. I al capvespre es feia una cursa entre els joves solters. Al guanyador, que feia un fort cop al tabal per anunciar que havia guanyat, se li oferia un mocador que regalava a la noia que pretenia. Finalment, es tornaven a aixecar fogueres i es menjava i ballava al seu voltant.

També al País Valencià, a Vila-real, a la Plana Baixa, per la seva festa major, el 17 de maig, s’hi feia i encara es fa una foguera, davant del convent de sant Pasqual Bailon. Al matí la mainada més petita feia un captiri –una col·lecta– per la vila, cantant:

Sant Pasqual,

un carbonet

més que sia xicotet.

La foguera de Vila-real, que es feia després del toc d’ànimes, es creu que tenia un valor de protecció i d’expulsió dels mals esperits. En general, de renovació. Similar era un captiri que feia la mainada del Gironès i les viles al voltant del Cardener. On per sant Isidre els infants feien una col·lecta d’herbes invasores pels camps llaurats i es cremaven a sobre dels mateixos camps, per propiciar-ne la fertilitat i la protecció.

A l’Alt Berguedà i a la Cerdanya el tercer dia de maig portaven a terme una sèrie de ritus pràcticament iguals als que hem vist a les Illes Britàniques i a molts altres llocs d’Europa. Al capvespre de l’últim dia d’abril encenien altes fogueres, sobre turons elevats. I la vigília de la Santa Creu s’encenien al costat de les creus solitàries que romanien perdudes pels boscos. D’aquestes fogueres dels turons i les creus se’n recollien les brases, tions i cendres i s’escampaven pels camps perquè matessin els mals esperits que hi poguessin habitar i fessin créixer amb força les collites.

Al Maresme, a l’interior dels pobles rurals, també el tercer dia de maig, s’encenien també fogueres al capvespre, en turons alts que es veiessin des dels pobles de la costa i la mar.

Al Ripollès a les fogueres del tercer dia hi posaven fustes i herbes, Amades diu que «aromàtiques», però no en diu el nom. Es deia que el fum d’aquesta fusta feia mal a bruixes i mal esperits i, amb ella, espantaven pedregades i tempestes.


Propers articles

Ritus i tradicions de maig (II): El rei i la reina de maig

Ritus i tradicions de maig (III): L’Arbre de Maig i la dansa dels cornuts


Bibliografia i documentació utilitzada

Walpurgis i Beltane

BEHRINGER, Wolfgang (1997) Witchcraft Persecutions in Bavaria:  Popular Magic, Religious Zealotry, and Reason of State in Early Modern Europe. Cambridge: Cambridge University Press

DAVIS, Owen (2016). The Oxford Illustrated History of Witchcraft and Magic. Londres: Oxford University Press

HENNINGSEN, Gustav (1993). The Ladies from Outside: An Archaic Pattern of the Witches Sabbath. Dins de: Early European Modern Witchcraft: Centres and Peripheries. Londres: Oxford University Press

HUTTON, Ronald (2009). Blood and Mistletoe. Londres: Yale University Press

HUTTON, Ronald (2015). Pagan Britain. Londres: Yale University Press

HUTTON, Ronald (2018). The Witch: A History of Fear. Londres: Yale University Press

LECOUTEUX, Claude (1997). Phantom Armies of the Night: The Wild Hunt and the Ghostly Processions of the Undead. Rochester, Vermont: Inner Traditions

LECOUTEUX, Claude (1992). Witches, Werewolves and Fairies: Shapeshifters and Astral Doubles in the Middle Ages. Rochester, Vermont: Inner Traditions

RUSSELL, Jeffrey B (2007). A History of Witchcraft: Sorcerers, Heretics and Pagans. Londres: Thames & Hudson

Tradicions de foc catalanes

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 8: Maig, l’esclat de les flors. Barcelona. Edicions 62

AUGUST i TORRAS, César (1910). El Pirineu Català Vol.5: Comarca d’Olot, valls superiors del Fluvià. Barcelona: Hostench

AYMAMÍ i DOMINGO, Gener (2014). Coves catalanes llegendàries. Sant Vicenç de Castellet: Farell

AYMAMÍ i DOMINGO, Gener (2014). Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau

CASTELL, Pau (2013). Orígens i evolució de la cacera de bruixes (segles XV-XVI). Tesi doctoral: Universitat de Barcelona.

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova

PI i TRAMUNT, Daniel (1981). Santuaris muntanyencs de la Garrotxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

PUJOLÀS i REIXACH, P. (1954). Nostra Senyora de les Olletes (Ressenye Històrica). Olot: Biblioteca Olotina

VIOLANT RIBERA, Ramona (2002). El món màgic de les fades. Sant Vicenç de Castellet: Farell


Aquesta és la versió final, recollida per Joan Amades i la melodia de la qual va ser transcrita pel mestre Joan Tomàs, de la cançó cantada davant la cova santuari de la Verge de les Olletes. La melodia és inclosa al Costumari Català.

N’hi havia tres ninetes

de Sallent, sí de Sallent

que se’n naven bosc enllà,

flors a buscar, flors a buscar.

Quan ne foren bosc endins

la nit les pren, la nit les pren;

ne troben un carboner

carbó faent, carbó faent.

– Carboner, bon carboner,

treu-nos del bosc, que et pagarem;

no et darem plata ni or,

que no en portem, que no en portem.

Un petonet totes tres

bé te’l farem, bé te’l farem.

– Més m’estimo un bon diner

de bon argent, de bon argent.

– Ai, pobre carbonerot,

que ets innocent, que ets innocent,

que en trobes la sort al bosc

i no la prens i no la prens.

El carbó que tu faràs

que el foc te’l crem, que el foc te’l crem,

i la cendra que en farà

s’enduga el vent, s’enduga el vent.

Al carboner, quan sent això,

la por el pren, la por el pren,

i ja n’agafa els esclops

i els instruments i els instruments.

Ja se’n va muntanya amunt

corrent, corrent, corrent, corrent,

ja se’n puja dalt del cim

a aturar el vent, aturar el vent.

– Mare de Déu de Terrassola,

ajudau-me’n,

aquestos diables de la cabana

treieu-me’ls-en!


Aquesta és la cançó que cantaven a Viladrau, davant el santuari de Sant Segimon i l’Arbre de Maig.

El dia de Sant Jaume

fan festa a tot el món.

Els fadrins de Centelles

van a Sant Segimon.

Entren a la capella

el sant a visitar;

després n’ixen defora

i es posen a sonar.

La música n’és bona,

música molt suau;

no hi faltaran donzelles

del lloc de Viladrau.

Entrant a la capella

d’aquell beneït sant

n’hi ha dues donzelles;

són per enamorar.

L’una se’n diu Pauleta

i n’és la més galant;

en té la cara hermosa,

n’apar un diamant.

Els joves la contemplen,

dient-li primors mil:

– Floreta de muntanya,

primavera i abril.

El romaní i la mata

no llencen tanta olor;

de mata, en sou la grana,

de romaní, la flor.

Ella n’és molt hermosa,

no se li pot negar;

de donzelles com ella

a Espanya no n’hi ha.

La festa ha estat completa,

los fadrins se’n van:

– Adéu siau ninetes,

ninetes, fins altre any.

Ja pugen per la costa,

costa de Viladrau,

i la Pauleta els crida:

– Fadrins, adéu siau!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada