La destral catalana: El secret de l’acer

Destral catalana del Museu d'Etnologia de València

La destral és, d’entre totes les eines de la humanitat, la més antiga. Les primeres destrals amb mànec que conservem són de fa més de 8000 anys, del 6000 aC; els materials orgànics, com la fusta, tendeixen a fer-se malbé i desconeixem si abans del 6000 aC existien. Però a les destrals amb mànec les precediren les destrals de mà o bifaços. El seu origen es perd en l’albada dels temps. Els primers bifaços van ser trobats a Gona, Etiòpia, i compten amb més de 2 milions i mig d’anys. Aquesta indústria lítica –de pedra–, l’olduvaiana, va ser la primera documentada de la humanitat i no va ser obra de l’homo sapiens, sinó de l’homo habilis, un llunyà avantpassat de la nostra espècie. Amb el temps s’anaren perfeccionant, fent-nos companyia en la fosca selva, quan les bèsties i el clima eren els nostres majors enemics.

A Europa una de les indústries lítiques més importants va ser la de l’acheulià, típica de l’homo erectus i molt més sofisticada que la dels seus avantpassats. Nascudes a Kenya, destrals acheulianes eren les que acompanyaven als primers colons que van viatjar milers i milers de quilòmetres fins a Europa i Àsia. Tant va ser l’èxit d’aquesta indústria, que a Europa s’associà al sílex, que perdurà amb variacions durant milions d’anys. Europa era un continent molt més fred que l’Àfrica i quan les pors eren salvatges i primerenques, la destral i el foc eren del nostre costat.

Destral de pedra, del neolític, amb el seu mànec original. Trobada a l’illa escocesa de Lewis. Entre el 3495 i el 2910 aC

El tarannà d’un poble

Amb elles ens defensàvem o atacàvem als nostres enemics, però amb elles també parlàvem amb el medi i el transformàvem. Quan tot semblava perdut i ens trobàvem sols enmig de la fronda, en la foscor i rodejats de monstres, la destral era una extensió de la nostra voluntat i del nostre coratge. I ella també va ser el nostre llenguatge íntim amb el bosc i amb aquells que l’habiten, amb ella articulàvem les nostres paraules i frases: «Aquí fem la nostra llar», «aquests són els nostres esperits i avantpassats» i, la més important: «Aquests som nosaltres».

És normal que les destrals apareguin tallades en els més antics dòlmens representades com a esperits o, més tard, com a atributs i companyes dels déus, amb personalitat pròpia. L’esperit de la destral forma part de nosaltres.

El geògraf i naturalista Martí Boada, que n’és un col·leccionista, va expressar-ho molt clarament quan va dir que la destral «a més a més de ser la primera eina inventada per l’espècie humana, mostra el tarannà i la manera de fer d’un poble». No és el mateix, lògicament, una destral aragonesa que una escandinava, una basca que una anglesa. I, entre elles, cada bosquerol i cada ferrer l’adaptava a la seva personalitat i a les seves necessitats. Molt més honesta i clara que les paraules, que l’enganyós llenguatge, la destral és el reflex en el mirall de cada cultura i individu.

Reproducció d’una francisca

La francisca: El Vent del Nord

És molt probable que l’avantpassat directe de la destral catalana sigui la francisca germànica. Podríem dir que, pràcticament, n’és la filla. El savi medieval Isidor de Sevilla –560-636 dC– va ser qui primer la cità a les seves «Etimologies», dient que el seu nom era el que donaven els pobles de la península Ibèrica a la destral que portaven els francs a la guerra. El nom real que li donaven els mateixos francs el desconeixem, però l’ús d’aquesta destral no és exclusiu d’aquest poble germànic. Trobem documentades destrals similars entre altres pobles germànics i escandinaus durant la primera època de les Migracions –Völkerwanderung–, entre el 300 i el 500 dC, quan els pobles germànics començaren a prendre el control efectiu de diverses zones de l’Imperi Romà d’Occident.

L’arqueologia i la documentació ens ha mostrat que tant va ser l’èxit de la francisca que fou emprada àmpliament i molts altres pobles germànics l’adoptaren com a pròpia sense variar el seu disseny, entre ells els teutons, els merovingis, els anglosaxons, els burgundis, els llombards i els gots. I, amb variacions, fou emprada per altres pobles germànics o eslaus. Els mateixos vikings, al voltant del segle VI dC empraven una destral que podria compartir un origen germànic comú amb la francisca, la «skeggøx», que vol dir destral barbada.

El que marcava la diferència amb la destral dels francs era el seu enginyós i mortífer disseny, que va procurar-li gran èxit: Una fulla ampla i lleugerament encorbada, de tall doble molt afilat, amb una galta estreta i un mànec curt, sovint també encorbat. A més a més, una autèntica francisca tenia les puntes de tall de la fulla fent un arc, acabant en puntes prominents. El seu disseny permetia llençar-la, fent grans destrosses en les files enemigues. L’historiador bizantí Procopi –500-565– ens ho descriu així: «Cada home portava una espasa, un escut i una destral. El cap d’acer d’aquesta arma era gruixut i exageradament afilat per ambdues bandes, mentre que el seu mànec de fusta era curt. Els francs llençaven aquestes destrals a un senyal de la primera càrrega, destrossant així els escuts de l’enemic i matant molts homes».

Francisca del segle VI, trobada en l’enterrament d’un guerrer alamànic, al poble alemany de Weingarten

El seu pes i tall doble la feien temible contra les armadures de l’època. Però he d’afegir que una destral de ferro forjat era un bé molt preuat per un guerrer. Malgrat que la francisca fou una mortífera arma llancívola, també és una arma a curta distància: Quan no pots brandar l’arma perquè et trobes cara a cara amb l’enemic, i no serveixen de res armes com llances o espases, una destral curta com la francisca en mans d’un guerrer experimentat pot resultar un avantatge decisiu.

Quan els francs la llençaven en massa també hem de pensar en l’efecte psicològic que això causava en l’enemic, que veia els seus escuts partits i els seus companys de línia caure morts. Aquesta tàctica, que també era habitual en altres pobles del Nord, la tenim documentada per altres historiadors, com Gregori de Tours en la seva «Història dels francs» de finals del segle VI. L’historiador ens explica que, quan l’enemic era superior en nombre i calia atemorir-lo per trencar la seva moral i l’organització de la seva línia de combat, els francs llençaven les seves destrals produint estralls, com a la Batalla de Casilinum contra els bizantins o la Batalla de Vouillé, quan els francs van foragitar els visigots de la Gàl·lia. Algunes fonts, desconeixem si reals o no, fins i tot incideixen que podia ser llençada per l’escassa cavalleria lleugera franca, que principalment complia la funció d’exploració.

A diferència de les fletxes, les destrals no es llençaven en paràbola, sinó directament a l’enemic, com una bala, i a una distància molt més propera, a uns deu o dotze metres –hi ha arqueòlegs i historiadors que diuen que podien llençar-la de més lluny–. Però la francisca té un estrany equilibri, que feia que a més a més pogués rebotar contra el terra, fet que els francs aprofitaven per provocar el caos. Segons els historiadors antics, sí que podien llençar-la fent paràbola, fet que els seus adversaris no s’esperaven i quan queia a terra rebotava entre les cames o els caps, tallant peus, mans i genitals.

La tàctica era terrorífica i brutal: Els francs s’abraonaven sobre l’enemic i quan el tenien al davant llençaven les destrals causant greu desordre i atemorint-lo; just quan encara s’estaven recuperant de la carnisseria els francs ja eren al seu damunt, sense donar-los temps a recuperar-se i reorganitzar-se. Això podia causar una penetració en les línies enemigues que les desorganitzava per complet, provocant el pànic. És una tàctica que solament pot entendre’s en tropes entrenades i organitzades per aquest estil de guerra. Els historiadors ens expliquen com els enemics fugien, atemorits per una segona onada de centenars o milers de destrals que queien al seu damunt.

Carles Martell lluitant contra els musulmans i el duc Eudes a la Batalla de Tours, imatge a la Gran Crònica del Regne de França o de Sant Denis, del segle XIV (1332-50), l’armament i l’aparell militar és anacrònic

Carles el Martell: La sang dels reis

Els musulmans van entrar a la Península el 711. Depenent de les fonts varien els anys, però sabem que sota el domini del governador àrab Abd al-Aziz ibn Musa, el 716 els territoris de Catalunya i la Septimània –regió històrica mil·lenària que comprenia la Catalunya del Nord i part d’Occitània– van ser conquerits pels musulmans. L’últim dels reis visigots va ser Ardo, que succeí a Àkhila II com a cap d’aquests dos territoris. La història no recull que va ser d’ell, però probablement morí defensant els seus territoris o en la caiguda de Narbona. El control dels Banu Umayya –els omeies– sobre els territoris recentment conquerits no hauria de ser gaire fort, perquè el 719 trobem que els àrabs i berbers tornen a posar setge a Barcelona i Narbona. Podem considerar el 720, quan fan de Narbona la capital del territori, la conquesta musulmana definitiva… amb alts i baixos.

La conquesta no s’aturà aquí, el valí –el governador de tota la península Ibèrica– omeia Abdul Rahman Al Ghafiqi, conegut com a Abd el-Rahman, va reunir un nombrós exèrcit i s’enfrontà al duc Eudes de l’independent ducat d’Aquitània, derrotant-lo a la Batalla del riu Garona i fent-se amb Bordeus. Encoratjat per les seves victòries, Abd el-Rahman atacà Poitiers el 732, on es trobà amb el duc Carles, l’avi del futur emperador Carlemany, a la Batalla de Tours. I aquí va haver-hi un capgirell. El duc Carles, que governava de facto el Regne dels Francs, s’enfrontà amb un exèrcit que havia esclafat tota resistència i que anava conquerint al seu pas. Amb ell combatien els nobles que li eren lleials, els seus homes i servents, els aquitans que van poder fugir al nord i un contingent d’aliats d’Austràsia –la part nord-oriental del Regne Franc– i Nèustria –part nord-occidental–.

Desconeixem el nombre exacte de contendents, perquè hi ha un ball de xifres molt notable segons la font i l’historiador, però els estudis més recents estan d’acord en el fet que és molt probable que l’exèrcit musulmà fos superior en nombre. L’historiador Paul K. Davis, el 1999, va determinar que els omeies comptarien amb uns 80.000 homes, mentre que els francs amb uns 30.000. Fos com fos, el duc Carles derrotà l’exèrcit d’Abd el-Rahman en una espectacular batalla d’enginy, coratge per ambdues parts i girs que semblen propis d’una pel·lícula o una emocionant novel·la. Gràcies a la victòria que aturà el domini musulmà sobre Europa Occidental cronistes posteriors, del segle IX, l’hi posaren l’apel·latiu «el Martell», i així ha passat a la història com Carles el Martell o, simplement, Carles Martell.

Destral de bronze, trobada a Croàcia. És del 2000 aC. És d’un disseny molt similar al de la francisca i la destral catalana.

Com és habitual, aquesta mena de batalles ens han arribat farcides de llegendes i mites que tendeixen a deformar la història real. Però els medievalistes que han dedicat més esforç a estudiar la vida de Carles Martell, com Paul K. Davis, coincideixen en dir que va escollir molt bé el terreny de l’enfrontament, va recórrer camins de muntanya esquivant els bloquejos i per enfrontar-se als musulmans va dedicar-se a cercar per tot el Regne dels Francs els millors homes, els més veterans o els més hàbils i prometedors, entrenant-los com a un cos d’elit, entrenat i dirigit per Martell en persona, que era un veterà de nombroses guerres civils i contra altres pobles.

El 732, quan va enfrontar-se a Abd el-Rahman, Martell comptava amb 44 anys i havia sobreviscut a nombroses batalles. Solament va perdre’n una en tota la seva vida: La Batalla de Colònia, el 716, la primera a gran escala on va participar. La seva experiència era, doncs, molt notable.  L’intel·ligent general franc va estudiar l’estil de combat dels exèrcits omeies i va crear una tropa preparada per enfrontar-se a la cavalleria pesada àrab. Era un exèrcit professional, que Martell pagava any rere any, perquè les seves famílies poguessin comprar menjar, doncs com a soldats professionals no podien dedicar-se a cultivar les collites, com sí que ho feien els habituals guerrers de l’alta edat mitjana, que eren cridats per anar a la guerra.

Per pagar-los Martell va fer-se seves diverses terres i propietats de l’Església i, per això, gairebé se’l va excomunicar, fins que va arribar la invasió d’Abd el-Rahman, que Martell estava esperant. Les Cròniques Àrabs i els documents dels omeies expliquen que no s’esperaven un cos de guerrers moderns, disciplinats i perfectament armats, doncs consideraven que els francs no eren res més que bàrbars cridaners. Fins i tot el Califa va arribar a lamentar-se per la cruel i brutal derrota que van patir els seus homes.

Martiri de Sant Bonifaci en el “Fulda Sakramentarium” d’inicis del segle X (975), en el context de les guerres entre els francs i els frisis, al segle VIII. En la imatge es pot veure com anaven armats, més o menys, els guerrers francs

L’exèrcit franc del segle VIII: Un segle de transició tecnològica

L’exèrcit franc es trobava en plena evolució. Gran part de les seves forces ja eren muntades, a diferència de les tropes franques i germàniques que s’enfrontaren amb les legions romanes o foren contractades per l’Imperi, que gairebé no comptaven amb cavalleria. Però la cavalleria franca del segle VIII no era la cavalleria francesa posterior, era una cavalleria lleugera que habitualment desmuntava per combatre, amb petits contingents de cavalleria pesada emprada com a tropa de xoc.

A grans trets –doncs aquella època no tenia la uniformitat d’èpoques més modernes o de cultures més antigues com la romana–, els nobles adinerats i els soldats professionals que muntaven a cavall podrien portar, en fràncic, «halsbergs» –túniques o camises llargues de malla–, també conegudes com a «hauberk», en el seu mot alt alemany, el seu nom significa «la que protegeix o salva el coll» i els romans, que l’adaptaren com a pròpia, atribuïren la seva creació als celtes. També portarien elms rodons, escuts rodons i convexos, espases llargues i llances. Els vassalls i els soldats no professionals a cavall vestirien elms més senzills, escuts petits i llances lleugeres, també podrien portar, com els nobles, la «scramasax», una daga molt habitual en totes les cultures germàniques i escandinaves, els més afortunats brandarien una espasa heretada de la seva família.

En el segle VIII els estreps, en la cavalleria franca, eren molt poc habituals o inexistents. No va ser fins al segle IX quan van popularitzar-se, dintre del desenvolupament de la cavalleria pesada que va caracteritzar les tropes nobiliàries de l’exèrcit francès medieval de segles més avançats.

La cultura material trobada en l’enterrament de guerrers i en altres llocs, com fortificacions i camps de batalla, mostra que entre els segles IV i VII la francisca era utilitzada àmpliament pels francs, juntament amb l’«angon» –la javalina o llança curta– i l’«spatha» –l’espasa llarga–. Tots els llibres d’història coincideixen que va emprar-se fins a mitjans del segle VIII. El segle VIII, quan va succeir-se la Batalla de Tours i els francs van conquerir la Catalunya Vella, va ser un segle de transició en la tecnologia militar europea on la francisca va començar a abandonar-se. Més al nord, a Austràsia, encara s’emprava. És probable que a Tours s’utilitzés per part dels aliats austrasians i neústrics, però no en gran nombre. Ho desconeixem.

Malgrat tot, la destral, d’ençà del 3000 aC amb la Cultura de la Destral de Guerra a Escandinàvia i el nord de Germania, va ser un símbol d’estatus social, per tant és presumible, segons ens indica l’arqueologia i la documentació, que la destral tradicional franca fos emprada en certs actes cerimonials com enterraments o noces durant algun temps després, en època carolíngia.

I qui sí que seguia emprant la destral, eren, per descomptat, els bosquerols. Com ho havien fet sempre.

Destral catalana. No he trobat l’autor d’aquesta fotografia.

La conquesta franca de la Catalunya Vella

Els francs són un dels pobles que formen part dels nostres avantpassats i, com diu l’historiador occità i gran estudiós de la Catalunya altmedieval, Pierre Bonnassie, probablement són el poble cabdal per comprendre el naixement d’allò que avui coneixem com Catalunya. Ells són els formadors, no tant demogràficament com sociològicament i culturalment, del nucli original de comtats catalans: Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i el Rosselló. Cap a mitjans i finals del segle VIII, com és lògic, no podem anomenar-los encara «comtats catalans», haurem d’esperar algun segle més, però seran la llavor d’on naixerà el país.

Després de la Batalla de Tours, el 732, els francs progressivament conquereixen terreny als omeies, en general retornant el domini a senyors de la terra, amb qui les elits franques s’alien per via diplomàtica o matrimonial, o vinguts del nord en recompensa pels seus serveis militars. El 759 els francs recuperen Narbona, que havia sigut la capital de l’antic comtat de la Septimània i capital del regne visigòtic anterior a la conquesta musulmana, juntament amb Barcelona.

El 785 arriben a Girona, que és lliurada a l’exèrcit de Carlemany per les elits locals preexistents a la conquesta musulmana. En 65 anys, aproximadament, no hi havia hagut temps de colonitzar el territori per part dels musulmans, ni de canviar l’equilibri de poders d’una manera profunda. Probablement algunes persones molt ancianes van viure el canvi de mans dels visigots als musulmans i, d’aquests, als francs. Tot i que a l’alta edat mitjana l’esperança de vida era inferior, també hi havia casos de gran longevitat. La frontera de la primera marca dels francs va ser el riu Tordera. Malgrat que tot el nord de Girona, l’Empordà i el Rosselló és ple de fites que recorden a un Carlemany totalment llegendari, és probable que l’emperador dels francs no participés d’aquesta primera conquesta gironina.

Els musulmans van reconquerir el territori de nou el 793, en una expedició dirigida pel general Abd al-Màlik, que derrotà el comte de Tolosa i duc d’Aquitània, Guillem. Però no va ser una «dominació» efectiva, sinó més aviat una expedició de saqueig i càstig. Entremig de lluites internes dins el califat omeia, Lluís el Piadós, l’únic fill de Carlemany, juntament amb Guillem de Tolosa, qui comandava l’exèrcit, van assetjar Barcelona la tardor de l’any 801. Dirigien tropes aquitanes, basques, borgonyones i de la Gòtia. Van conquerir Barcelona i Terrassa, la ciutat «catalana» més important després de Barcelona en aquella època. I es nomenà el fill de Guillem, Berà, com a primer comte de Barcelona i el Rosselló. La importància d’aquest títol, com indiquen Bonnassie, Coll i Alentorn o Martí de Riquer, rau en el fet que tenia les seves arrels en un títol romà baiximperial, que després es veuria reflectit en el títol visigòtic que els francs recuperaren.

En el somni carolingi de reinstaurar el poder romà, mantenir dins el regne un títol de la categoria de comte de Barcelona –que va ser capital per dues vegades del regne visigot– era molt important. És per això, entre altres motius, que els futurs comtes catalans no van voler autoproclamar-se com a reis un cop fora de la influència directa franca i van preferir mantenir el seu títol com a comtes, fet que sí que va passar a altres contrades on, amb l’acumulació patrimonial de certs llinatges, s’autoproclamaren reis on no hi havia un títol d’importància romana imperial anterior. Aquesta elevada «dignitas» del títol de comte de Barcelona, també la trobarem representada en la preferència que comtes i reis posteriors tingueren per ell.

El seu segon objectiu era mantenir una terra de frontera contra l’avenç musulmà. Els francs, com abans els visigots i abans els romans, van mantenir uns límits administratius coincidents amb els dels territoris dels pobles ibers, d’aquí els diferents comtats i els pagus –senyorius– que respectaven unes comunitats que, com sabem per l’etnolingüística, encara es mantenien, això sí, transformades pel pas del temps. Per bé que no tant com ens imaginem. La conquesta musulmana de la Catalunya Vella, pel que sabem, va ser administrativa i no va tenir temps de fer una forta penetració cultural. La conquesta franca va portar, i portaria amb les generacions, tot un seguit de famílies, en general relacionades amb l’ofici de la guerra, a qui es lliuraren dominis i territoris per colonitzar. La reorganització del territori per part de Guifré el Pilós, especialment de la Catalunya interior, mitjançant els monestirs i els castells, portaria encara més colons del nord d’Europa.

Malgrat tot això, encara no podem fer la identificació entre el comte de Barcelona i Catalunya o entre els vells comtats i Catalunya. Però sí que podem imaginar que aquests colons, que són a l’origen de llinatges i masos mil·lenaris catalans, van portar amb ells les seves eines…

Com la destral.

Destral catalana de la meva col·lecció, per la marca de ferrer sé que possiblement va ser forjada a Olot a inicis del segle XX.

La destral catalana: Nascuda de la terra

Hem vist com la francisca i la destral podia ser una mortífera arma de guerra, però sobretot va ser una eina per treballar el camp i el bosc, utilitzada per pagesos i bosquerols. Hi havia d’adaptades a cada ús. La destral del bosquerol, més grossa, amb un mànec més llarg, s’emprava per tallar arbres. La d’esbrancar era més petita i, com el seu nom indica, servia per tallar branques. Els carboners, boters, pinyonaires, esclopers, tenien eines pròpies i comunes; la destral de pelar l’escorça dels escorçaires –destral del pelador– o «la de peu» dels fusters, eren solament dues de les diverses varietats existents

Cada ofici tenia les seves eines i l’enginy per crear destrals o adaptar-les a cadascú depenia del ferrer i de l’amo de la destral, que podia demanar al ferrer un disseny concret que li fos més útil, partint d’un disseny base cultural. Però l’ús principal de la destral, el més bàsic i primari, era el diàleg amb el bosc, obtenir fusta per construir i fer foc, o per fer d’un bosc un camp que pogués llaurar-se, fent gavella i convertint-lo en una boïga.

La destral de la nostra terra té un disseny similar al de la francisca: Com la destral tradicional franca, la destral catalana té una fulla molt més ampla i corbada, es redueix de mida i es fa més estreta en la juntura amb la galta. Però alhora és de fulla més llarga i contundent que la destral franca, com convé a una destral per tallar arbres. Hi havia de diverses mides, tant pel que fa a la fulla com al mànec, però el mànec de la més tradicional no era gaire llarg i algunes el tenien també un xic encorbat.

És una destral lleugera, però té versions molt més grans amb fulles de dos pams estesos. Com indica Martí Boada, la destral catalana té aquesta fulla perquè, entre altres usos, està pensada per tallar l’arbre arran de terra, estalviar fusta i no deixar-ne res, dirigint el tall d’una manera precisa i persistent, sense aturar-se, penetrant molt endins de la fusta, asclant-la. Com deia al començament d’aquest article, l’esperit de la destral caracteritza el tarannà d’un poble.

Si us fixeu en les fotografies que us deixo, podreu veure una gran similitud entre les destrals de guerra franques i la destral catalana. Efectivament, no sabem si una ve de l’altre, però la seva distribució geogràfica, com es van succeir en la història i, sobretot, el seu mateix disseny, fan pensar que podrien tenir relació. També pot ser un disseny comú a tot el nord d’Europa que s’ha anat adaptant i variant a cada cultura i territori.

Solament com a hipòtesi, no és difícil imaginar que els colons francs van portar amb ells aquest disseny i van adaptar-lo a les necessitats de la terra. Tampoc és gaire arriscat imaginar que destrals com aquestes van acompanyar als remences en la seva guerra contra la noblesa en la Guerra Civil catalana, i també amb els revoltats contra els espanyols durant la Guerra dels Segadors de 1640 o amb els patriotes de la Guerra de Successió a inicis del segle XVIII, entre molts altres conflictes bèl·lics on la pagesia catalana va implicar-se.

En un temps no gaire llunyà, entre el segle XIX i inicis del segle XX, va ser popular per tots els pobles al voltant del Pirineu, sempre amb l’apel·latiu de destral catalana es forjaven a Euskal Herria, per la famosa forja de Ramon Onraita, i a l’Occitània i França per la forja de Léon Talabot; també podem trobar-la al País Valencià i a Mallorca, compartint espai amb les seves variants, com la destral valenciana.

Avui encara la podem veure, per exemple en la Tallada de Troncs de Sant Hilari Sacalm –esdeveniment amb més de 50 anys–, on el 2009 va crear-se una nova categoria de tall amb destral catalana. Algunes empreses de ferramenta que encara utilitzen dissenys tradicionals, la forgen, una d’elles una coneguda empresa de Solsona. Es pot trobar a la Fira de l’Avet d’Espinelves i a trobades de llenyataires d’arreu del país. Molts de vosaltres, els qui tingueu familiars o avis que hagin treballat en el bosc o en el camp, dels oficis de la fusta i el ferro, potser en teniu una o més d’una a casa.

Ni molt menys és una peça de museu i, com l’esperit català, es troba ressorgint de nou. Dels viaranys dels caçadors prehistòrics, passant pels braus guerrers francs, i a les mans dels pagesos revoltats contra el poder imperial espanyol a la Guerra dels Segadors, fins als nostres dies, ha sigut un llarg camí per a l’esperit de la destral catalana.

Espero que amb aquest article contribueixi, dins de les meves possibilitats, a fer un pas més per retornar-la al lloc on es mereix: Al tall dels nostres cors i entre les nostres mans, com a filla i companya de la terra.


Si voleu saber-ne més sobre la destral i el món rural

Entrevista al Diari de Girona amb en Salvador Gispert Puig, bosquerol fill de Sant Hilari Sacalm, nascut el 1938

Un gran llibre per conèixer de primera mà el món dels bosquerols catalans és Piles i súties, el tercer volum del recull de cultura oral del Montnegre, recollit i escrit per en Daniel Rangil

Un altre llibre d’etnografia i naturalisme és Els boscos de Catalunya, en diversos volums, escrit per Antoni Badia, Ricard Estrada i Isabel Vilanova. De Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí

Reportatge a Nació Digital sobre l’exposició a Vic d’en Martí Boada, Destrals, eina de construcció i deconstrucció, el 2009

Sobre la Catalunya medieval i la guerra a l’edat mitjana

Per a introduir-se a la Catalunya medieval, encara avui és molt interessant l’assaig de Pierre Bonnassie: Catalunya mil anys enrere (segles X – XI)

Sobre armes i guerra medieval, un dels que més us recomano per començar, molt ben il·lustrat, és: Fighting Techniques of the Medieval World, Equipment, Combat Skills and Tactics 500-1500 AD. D’en Matthew Bennett i altres autors.  Thomas Dunne Books

Una entrada genial, molt ben escrita i documentada, al blog d’història Erenow, The Rise of the Franks and the Battle of Tours, sobre Carles Martell i la Batalla de Tours

Altres llibres complementaris, bones fonts d’introducció al món de l’armament medieval:

Tools of War: History of Weapons in Medieval Times, d’en Syed Ramsey, Alpha Editions

Warfare in the Medieval World, d’en Brian Todd Carey, Pen & Sword Military editions

Curiositats

Vídeo del canal de Youtube ThegnThrand, on proven el llançament i el rebot a terra de la francisca:

Si us ha agradat l’article, també us poden interessar aquests dos, dedicats a les pedres de llamp:

Pedres de llamp (I): El culte a la destral del cel

Pedres de Llamp (II i final): La veu del foc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada