El comte Arnau (III): Les dones de la llegenda

Representació al Festival del Comte Arnau, de Sant Joan de les Abadesses. A Sant Joan la llegenda pren un caire diferent i es barreja amb un mite propi relacionat amb les monges del monestir
Representació d'Alma Cubrae al Festival del Comte Arnau, de Sant Joan de les Abadesses

Com ja vaig comentar en els articles anteriors de la llegenda del Comte Arnau, la seva figura és una representació simbòlica del poble català. La seva identitat comparteix característiques amb nosaltres, començant pel seu lloc de naixement, el Montgrony i el Ripollès. I en la seva relació amb les dones, també. És molt diferent, per exemple, d’una figura com Don Juan, la figura simbòlica del poble espanyol, on Doña Inés i les altres dones que el Seductor per antonomàsia conquesta sexualment són objectes passius dels quals ell disposa i, solament Inés per gràcia de Déu i la seva fe infranquejable pot derrotar al Seductor que, com ens mostra la versió romàntica de José Zorrilla, fins a l’últim moment es mostra rebel davant de l’esdevenir. Arnau és molt diferent.

En aquest article, a través de la seva relació amb dones molt diferents les unes de les altres, parlarem de les diferents versions, literàries i populars, que aquesta llegenda ens ha llegat. La temàtica sexual i de gènere és molt poc freqüent en els estudis folklòrics catalans i, amb aquest article, ens obrirem pas a través de noms, aspectes i ombres de dones que formen part tant de la llegenda i el mite com el mateix comte. Elles seran les protagonistes d’avui.

La dona d’Arnau

You know that it would be untrue
You know that I would be a liar
If I was to say to you

Girl, we couldn’t get much higher

The Doors, Light my fire

Com indica en Josep Romeu i Figueras en el seu estudi de la llegenda, la versió més antiga que guardem del mite és a través d’una cançó unida a un ball, que tenia com a germen una representació gairebé teatral, seguint les més antigues representacions mistèriques. Com veurem a continuació, aquesta cançó i ball estan en permanent tensió sexual, composta per parelles de versos que Arnau i la seva dona anaven dialogant, amb la intervenció d’un cor. Durant la cançó Arnau va preguntant a la seva dona i ella li respon, cada vegada més horroritzada, sobre la degradació i mort del comte, del que sorgeixen flames que el cremen interiorment:

Què és el que us ix per la boca, comte l’Arnau?

Què és el que us ix per la boca, valga’m Déu, val?

Males paraules he dites, muller lleial;

males paraules he dites, viudeta igual.

Romeu i Figueras ens ho indica així: «Tots els folkloristes que s’han interessat pel comte Arnau i la cançó han pogut saber de la gent dels pobles afavorits per la tradició que, quan el comte s’apareixia a la comtessa i aquesta deia, segons la cançó: –comte l’Arnau–, el comte avançava un pas, i quan, horroritzada, invocava a Déu –valga’m Déu, val!–, el comte retrocedia un altre. (…) Doncs bé: aquest pas, a què fa referència la llegenda, en un moviment d’avanç i retrocés, no pot ser altra cosa que el record de l’antiga mímica o d’un pas de l’antiga dansa que acompanyava la cançó»

Durant la representació dos grups, formats per homes per una banda i dones per un altre, retrocedint un davant de l’altre en tensió constant, representant una cacera antiga. Romeu i Figueres indica que aquest tètric i lúgubre ball, que a més era lent i agònic –fet molt estrany i poc comú en les danses antigues–, era molt similar a la de la dansa coneguda com a «Mataril·le», reforçant el seu caràcter de persecució i, això és molt important, d’enfrontament simbòlic entre la vida i la mort, l’ordre i el caos. Arnau pren aquí el caràcter de Senyor del Desordre –Lord of Misrule–.

En aquesta versió, la més antiga, la dona d’Arnau està caracteritzada amb els apel·latius de «muller lleial» i «viudeta igual». El segon apel·latiu està indicat per reforçar el caràcter de mort vivent d’Arnau doncs ell és nigromant i caçador, entre la vida i la mort, condemnat a vagar eternament. El primer és molt interessant, perquè podríem pensar en un primer moment en el caràcter cristià i medieval de la cançó, que reforça el caràcter de muller «fidel» de la dona d’Arnau i que a la cançó no té nom, probablement perquè els antics ballarins el coneixien de sobres. Però si recordem que Arnau està dotat de les característiques del Senyor del Desordre, de les flames interiors i el desafiament a la mesura i la línia recta, la seva dona aquí representa el pol contrari. Ella és la vida i tot allò que encara roman en aquest món d’ordre, per això el comte li va preguntar per tot allò que ell coneixia en vida: Les seves filles, les criades, els mossos… Tot esperant en va esgarrapar amb aquests records alguna cosa que el pugui salvar.

Un tret molt interessant d’aquesta cançó, que analitzarem més en detall en el següent article d’aquesta sèrie, és com s’obre i com es tanca: S’obre a la mitjanit, puix ens indica que la dona està fent vetlla, per trobar-se amb ell. Es troben a mig camí de la matinada, l’Hora del Desordre. I es clou amb el cant del gall. El gall, com ens indiquen diferents tradicions i rondalles, era el que espantava el diable i els mals esperits –els galls roig, negre i blanc, representants simbòlics del crepuscle, la mitjanit i l’albada–. Se separen en un temps en què les portes es tanquen, a mitjan dia i nit.

El fet que la dona d’Arnau l’estigui esperant és summament important doncs la caracteritza, no com una dona passiva que ha sigut sorpresa per l’espectre del comte, sinó com una dona que, per iniciativa pròpia, l’està guaitant amb aquella barreja d’atracció i repulsió que caracteritza la trobada entre la vida i la mort, l’ordre i el desordre, el Cel i l’Inframón. Moltes versions romàntiques vuitcentistes, i encara les proposades per Maragall o Sagarra, no tracten –o molt per sobre– aquests motius simbòlics de gran força i que arrelen en un passat arcaic. La conclusió de la cançó és força literal en aquest caràcter de «pacte simbòlic» i joc d’atracció i repulsió de la cançó:

Ara per la despedida, muller lleial;

ara per la despedida, dem-nos les mans.

Massa me les cremaríeu, comte l’Arnau;

massa me les cremaríeu, valga’m Déu, val!

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

L’abadessa lliure

No one else could make you feel like I do, I do, I do
No one ever gets as deep inside you, as I do baby
Our love is a bed of nails

Alice Cooper, Bed of Nails

Una de les versions més conegudes del mite d’Arnau és aquell que té a veure amb les monges de Sant Joan de les Abadesses o les de Sant Amanç, però en aquest sentit no hauríem de parlar d’una sola versió, sinó de diverses. La primera i més important d’aquestes és la que caracteritza a l’abadessa Adelaisa com una dona desitjosa d’alliberar-se del jou del monestir i de lliurar-se a la vida de llibertat, simbòlica i sexual, que li oferia el comte maleït. Aquesta versió és la recollida per Víctor Balaguer de Milà i Fontanals i és una de les que ha fet més fama.

No podríem parlar d’aquesta versió com realment antiga, perquè com veurem més endavant, la veu popular és molt més senzilla i directe, però sí que ens parla de les característiques psicològiques del segle XIX, tradicionalment opressiu per les dones que, en el romanticisme, veien una porta oberta per escapar a un món que les volia tancades a casa al costat del pare o el marit. L’Arnau de Balaguer és «d’un capteniment salvatge, exageradament ferotge, fantasmal i nocturn, desenfrenat», en paraules de Romeu i Figueras. Balaguer donà el nom a l’abadessa, Adelaisa, «dona de singular bellesa i lliures costums que no havien de millorar, per cert, l’hàbit que vestí ni la santa regla de la casa on vivia…» Balaguer escull el nom d’Adelaisa perquè va ser la tercera de les abadesses documentades al monestir.

Aquí hem de fer un parèntesi i parlar de fets històrics. El monestir de Sant Joan de les Abadesses fou tancat per Bernat Tallaferro, comte de Besalú i Ripoll, que anà fins a Roma amb el seu germà, el famós abat Oliba, per demanar al papa Benet VIII l’expulsió de la seva germanastra, l’abadessa Ingilberga i la resta de la comunitat femenina. Entre altres temes polítics, això ho aconseguí, acusant les monges de dur una vida escandalosa i sexual com a, literalment, «meretrius de Venus». Com és lògic, darrere d’aquest moviment s’amaga un atac polític en què el comte de Besalú volia tenir encara més poder territorial, doncs va substituir el monestir femení per un altre de masculí, més proper als seus interessos polítics. Actualment, novel·les i assajos han reivindicat la figura d’Ingilberga i el cenobi femení, a sota us deixo alguns enllaços interessants respecte al tema.

Sobre si les monges duien o no una vida llicenciosa, va ser un tema que va fer córrer rius de tinta en el segle XIX i inicis del XX, però realment això no és el més important. Si la portaven, no seria res tampoc fora de la normalitat. Hem de recordar que, a l’edat mitjana i fins ben entrat el segle XX, a vegades els monestirs femenins eren llocs on noies de bona família que s’havien quedat embarassades fora del matrimoni hi anaven a avortar d’amagades, i després sortien com si res hagués passat per evitar l’escàndol que això, en aquelles societats d’abans, podia comportar per a la família. També no era gens estrany que en els monestirs, tant femenins com masculins, hi haguessin comportaments fora de l’establert per l’Església. Molts dels que entraven a fer vida monacal, homes i dones, en aquells temps no tenien verdadera vocació i moltes vegades hi anaven a raure perquè eren fills i filles segones i terceres que les famílies no podien col·locar o que els obligaven a entrar-hi com una mena de «càstig» pel seu comportament o, senzillament, es comportaven com un senyor feudal més. No era estrany, fins al segle XIV, que sacerdots i bisbes anessin armats i fins i tot a la guerra, com ens indiquen documents com El llibre dels fets del rei en Jaume.

Per tot això i més, actualment no ens hauria d’importar si les monges de Sant Joan portaven o no una vida llicenciosa. El que ens importa aquí és que aquest fet va impactar enormement en la psicologia i en la cultura oral de Sant Joan de les Abadesses i la rodalia, barrejant la història de les monges llicencioses amb la llegenda d’Arnau. En aquest sentit la figura d’Arnau no juga un paper, en Balaguer i els romàntics que seguiren la seva estela, d’alliberador de les monges, al contrari, Adelaisa és la contrapartida d’Arnau, ell no la «perverteix», és ella qui s’hi uneix per voluntat pròpia, desitjosa de fugir d’un món que l’encotilla i l’oprimeix.

Aquest valor simbòlic és molt important doncs Arnau-Adelaisa formen una parella que trobem en moltes altres mitologies, com Orfeu i Eurídice són una parella que habita l’Inframón, ctònica i terrestre. Aquí no trobem la bipolaritat expressada entre Arnau i la seva dona, sinó una correspondència total: El caçador i la caçadora. Adelaisa no és la dona que vol roses. No ens ha d’estranyar doncs que la veu popular indiqués que el comte accedia al monestir de Sant Joan a través de túnels subterranis, puix és aquest el món que habita, el que hi ha per sota, físicament i psicològicament, els corrents ocults del nostre interior que criden per ser alliberats. I ambdós, com podíem esperar, ens indica la cultura oral que se submergien al Forat de Sant Ou, muntats en el cavall en flames tornen al magma original, a la terra.

Ells són els amants descrits pels versos d’en Josep Carner, que acaben cantant junts:

cremeu en honor del diable,

teieres del meu palau!

Gorg dels Banyuts

Les bruixes


Diuen que era perquè
estimaven juntes al rei de l’infern.

Sangtraït, Bruixes

Com és lògic, en tot aquest ventall de dones, no podien faltar les bruixes. Es diu que Arnau pactà amb les bruixes per poder dur a terme totes les seves malifetes i que elles li lliuraren a canvi una sèrie de gats que l’ajudaven per a fer el mal. Sobre aquests gats en parlarem en un altre article, però el que ens interessa és que Montgrony, la llar del nostre heroi, està sembrada d’espais on la veu popular hi troba la petjada de les bruixes. Un dels més interessants és el Gorg dels Banyuts, on la tradició indica que hi vivien els gats d’Arnau i les bruixes amb qui estava amistançat. També es diu que Arnau tenia dos col·legues que eren dos bocs negres, amb els que li agradava xerrar de temes diversos i fumar herbes prohibides en llargues pipes. Els dos bocs vivien, com no podia ser d’una altra manera, al Gorg dels Banyuts.

Un altre lloc on la tradició d’Arnau i les bruixes es donen la mà és el Gorg de Malatosca, també dit Gorg de les Bruixes, a Sant Joan de les Abadesses. La llegenda ens explica que una llevadora –ofici tradicional de bruixes, segons els documents de persecució– va ser cridada per una d’elles, que havia de donar a llum. La bruixa pagà a la dona amb un calder ple de llenties i aquesta, emprenyada per l’enganyifa, llençà el calder al riu Ter. L’endemà veié com una llentia que se li havia quedat enganxada al davantal s’havia convertit en or. Llegenda que, si coneixeu la tradició de goges, té més a veure amb aquests éssers fantàstics. Del Gorg de Malatosca es diu que era un dels llocs d’on sorgia el comte per fer de les seves al monestir de Sant Joan.

Balma Freda, al Fresser

La Reina de les Fades

I look at you and my blood boils hot, I feel my temperature rise
I want it all, give me what you got, there’s hunger in your eyes

Kiss, Heaven’s on Fire

Avui, quan pensem amb una fada o una goja, pensem en un ésser eteri i estilitzat, delicat i cobert de vels. Però si heu submergit els ulls sota l’aigua fosca d’un gorg, sabreu que una fada no és això. Pot ser-ho, però també pot no ser-ho. Les fades pels nostres avantpassats estaven més properes al concepte dels Sidhe, la gent dels turons que narren les cròniques irlandeses. Éssers capriciosos i perillosos, que poden conduir-te a la bogeria o a la glòria, que poden segrestar-te per sempre més al seu món o et poden tornar convertit en un ésser estrafet. Sense forma definida, s’apareixen segons et mereixes. Però el mèrit que puguis tenir no té res a veure amb conceptes morals o ètics, sinó amb si ets mereixedor de l’or del calder, si saps parlar el seu llenguatge i ballar el seu ball.

És clar que Arnau, com a Caçador de la Mitjanit i Senyor del Desordre, està fet de la matèria de la qual estan fets els somnis i era ben natural que un dia o altre es trobés amb elles i sorgís l’amor. És a Ribes de Fresser i, en menor mesura, a Campdevànol, on el comte es troba amb les fades. La seva trobada és, podríem dir, d’amor a primera vista. La trobada d’aquestes llegendes, molt poc estudiada, és molt interessant i es troben a mig camí de dues tradicions seculars: La del foc i l’aigua. Arnau s’introduïa pel Forat dels Gats, a Montgrony, i cavalcant el seu cavall de foc arribava per sota de la terra fins a les coves del Fresser. Allà es cassà amb la reina de les Fades i, gràcies a ella, pogué desviar l’aigua del Llobregat o el Fresser fins a Mataplana, on hi havia fet la seva llar.

Com molt bé apunta Romeu i Figueres, la implantació de la llegenda d’Arnau en la de les fades és relativament forçada, però el que el poeta i folklorista no albirà és amb la naturalitat amb què aquestes dues tradicions tendeixen a cridar-se una a l’altre, com finalment va passar.

Els amors prohibits

You know I’m bad, the times I’ve had
I’ve got a bad reputation
I don’t care, I get my share

Mötorhead, The Chase is Better Than The Catch

Les versions populars i literàries més properes al romanticisme i al gènere gòtic també van fer al comte Arnau l’amant de dones mortes. Una versió diu que el comte estimava una noia amb tota la passió de les flames que sorgien per la seva boca i els seus ulls, però aquesta, lluny de caure sota els seus peus, com era molt devota, entrà de monja al monestir per evitar que aquest l’encalcés. Però res podia aturar al Caçador de Mitjanit i, en aquella Hora del Desordre, entrà al monestir pels túnels subterranis i la trobà morta sobre l’altar. Allà mateix abusà del seu cadàver.

Serra i Pagès recollí aquesta versió a inicis del segle XX a Sant Joan de les Abadesses, però pel que sembla no té res de tradició popular i sí de tradició literària, doncs es troba en el poeta Anicet de Pagès de Puig, que guanyà els Jocs Florals al segle XIX amb aquest poema d’amors necrofílics i que tingué tanta fama que acabà passant a formar part de la veu popular. Com deia, trobem aquests amors prohibits més en relació a la tradició dels amants damnats del gènere gòtic i de terror. No hem de veure aquest abús necrofílic com quelcom literal, sinó com una versió extrema dels amors que els romàntics vuitcentistes portaren fins a les seves últimes conseqüències i, en certa manera, també ens parla d’una relació sadomasoquista, en un temps on les pulsions sexuals –especialment les femenines– eren durament reprimides per la societat.

Puig de Sant Amanç, on la tradició situa el monestir

Les monges de Sant Amanç

Got no time for spreadin’ roots
The time has come to be gone
And though our health we drank a thousand times
It’s time to ramble on

Ramble on!

Led Zeppelin, Ramble on

Però si indaguem en les versions més obscures i sexuals de totes les rondalles del comte, la que destaca per sobre de totes les altres és la de les monges de Sant Amanç. Interessantíssim és el lloc mateix on transcorren les seves orgies, el monestir de Sant Amanç, un monestir apòcrif i que mai va existir, que la veu popular situava sobre la muntanya davant Sant Joan de les Abadesses. Allà Arnau celebrava banquets i orgies sense fre amb les seves monges. No trobarem aquí històries de pecat, però sí de càstig, doncs els vilatans feren que el monestir fos destruït per un raig providencial.

Va ser la veu popular la que bolcà tota la seva imaginació sobre què podia fer Arnau amb les monges, que a voltes eren confoses amb bruixes –doncs adoraven al Diable i portaven a terme obscurs encantaments–. Fins i tot sembraren la muntanya de símbols. Serra i Pagès trobà ben viva la tradició de Sant Amanç a finals del segle XIX i inicis del XX. Allà hom hi veia una sèrie d’anelles, avui totes elles perdudes o repartides per masos i ermites, on Arnau lligava el seu cavall. La funció d’aquestes anelles, la desconeixem, però especularem sobre el seu valor metal·lúrgic i simbòlic en propers articles. Un altre símbol que Serra i Pagès veié amb els seus propis ulls és el del roser que, deien, plantà el mateix Arnau en record de les monges després que fossin fulminades pel llamp.

Si elles van ser engolides per la terra, el comte pogué escapar i tornà per sembra el cim de la muntanya amb rosers salvatges, símbol de la sang i el sexe. Algunes versions ens indiquen que, malgrat mortes, les orgies continuaren entre la tempesta i els llamps, quan encara es podia veure retallada en la nit l’ombra espectral del monestir on es rendia culte al Boc de Biterna.

Serra i Pagès recollí una cançó el 1905 que recorda aquestes monges així:

Les monges de Sant Amanç

totes en finestra estan.

Veuen passar un jove galant:

–Galant, galant, voleu lloguer?

De quina feina sabeu fer?

–Portar monges al cutxer,

i dormir-hi si convé.

Quan vingué el cap de l’any,

dotze monges, tretze infants,

i la priora els dos més grans.

Ve que el rei va demanant:

–De qui són aquests infants?

–De les monges de Sant Amanç,

Oi també del comte l’Arnau!

Com podem veure, el caràcter d’aquestes monges és molt diferent del de dones oprimides i perseguides que volem veure en la tradició medieval. Noteu també el curiós paral·lelisme de les «dotze monges, tretze infants» amb la dita popular que fa referència a Arbúcies, doncs diuen que a aquella vila hi ha «de dotze dones, tretze bruixes». Res és casual. En tot cas, el nostre comte no va acabar de fer llar a Sant Amanç i va seguir el seu periple etern per turons i gorgs.

La dona astuta

Per acabar, hi ha una versió molt poc recordada, recollida per Romeu i Figueras d’una dona de Campdevànol, que és una versió molt interessant de la cançó arcaica del comte, en que la seva muller fa referència als galls «simbòlics» i perquè se’n vagi li donà aigua al gall blanc perquè es despertin abans de les dotze de la nit, però el comte respongué:

Canti el ros o canti el banc,

fins que el negre canti no em mouré mai.

Malgrat això, la seva dona respon amb aquests versos:

Ai, gallet, si tu cantaves –del meu corral!

Et baixaria civada –del meu hostal.

Així el gall cantà i la muller pogué foragitar l’espectre del comte. Noteu. Però. el valor metafòric del gall en aquesta cançó, que té molta més picardia del que sembla a primera vista.

I és que de dones ben astutes també en va conèixer Arnau, doncs el mite ens ofereix tot un ventall de personatges femenins que ens parlen d’altres temps, de com eren i actuaven les dones, de la seva opressió i la seva llibertat, de símbols i mites, però sobretot ens ofereix una aliança entre allò femení, en totes les seves variants, i el que representa el comte Arnau.


El monestir de Sant Joan de les Abadesses, podcast d’història A les portes de Troia

65 dones oblidades de la història, on es parla de l’abadessa Ingilberga

Lectures

El monestir proscrit, de Maria Carme Roca