La cavalcada de l’esperit (I): El Comte Arnau i la Cacera Salvatge

Die Wilde Jagd (La Cacera Salvatge), del pintor simbolista Franz von Stuck, 1889

El mite del Comte Arnau és massa ric i complex, en ell hi ha tants camins i senders a recórrer, que enllestir-lo amb un sol article seria limitar massa les possibilitats de la llegenda del nostre comte maleït, adés heroi, adés dimoni.

Durant tot aquest any li aniré dedicant una sèrie d’articles en els quals tractaré diferents motius, expressions populars i versions de la llegenda. En aquest primer article us parlaré de la relació del nostre mite amb un de molt antic, arrelat per tota Europa: La Cacera Salvatge.


La Cacera Salvatge
La Cacera Salvatge a França és anomenada Maisnie Hellequin, també coneguda com Família Herlequini, a cada lloc i època adoptà noms i capitostos diferents. Del seu nom es derivà la figura de l’Arlequí de la Comedia dell’Arte italiana

Arnau, maleït per tota l’eternitat per trencar la paraula donada, vagareja per Montgrony sobre un cavall negre sorgit de l’Avern, seguit d’una cohort de gossos salvatges que udolen amb frenesí. De la seva boca, dels seus ulls i de les seves mans, sorgeixen llengües de foc. Mai podrà trobar-se amb la seva estimada i reposar en la pau de la unió amb el seu símbol contrari, alhora tan proper. La seva ànima és foc. La seva paraula, ferotge, oblit. El seu interior està consumit per una set insaciable, per una foguera que l’empeny a cometre actes de violència i maldat, però també d’heroisme i valentia. Com ens indica la cançó i la dansa que acompanyen el mite, aquest foc alhora el manté amb força, més enllà de les lleis de Déu i els homes, unit amb la Terra per camins subterranis i rieres tel·lúriques ocultes. Qui se’l troba és arrossegat amb ell, amb la cohort de la Nit, amb tots aquells oblidats i invisibles que udolen a la foscúria.

Aquesta és la seva llegenda i la seva maledicció. Ell és el nostre mite per excel·lència.

El primer que hem de tindre en compte per endinsar-nos en els orígens mítics de la llegenda d’Arnau, i per parlar d’ella en profunditat en propers articles, és que el folklore no entén les fronteres polítiques que avui delimiten les contrades modernes. Així, podem parlar de diferents «nuclis» creadors de llegendes.

El cavall del Comte Arnau, a Gombrèn, figura festiva. Gombrèn és el poble central de la llegenda
Bèstia de foc de Gombrèn, “El cavall del Comte Arnau“. Gombrèn és el poble central de la llegenda i el seu nucli principal

Un d’aquests nuclis, i el principal, va lligat al territori i la topografia. Però quin territori? Pot ser aquest una carena muntanyosa, una plana, una part de la costa encaixonada entre muntanyes, un bosc concret o una extensió boscosa, una illa, en definitiva, aquelles parts del territori en què diferents poblacions estaven relacionades per camins i vies de comunicació i on el caràcter mateix de la terra modificava a les persones i viceversa.

El segon nucli és idiomàtic. A grans trets, els pobles que comparteixen una mateixa llengua tendeixen a unificar-se i compartir una mateixa manera de pensar, de sentir i veure el món, és a dir: D’explicar-se històries. El territori, alhora, influencia l’estructura mental amb què els pobles viuen i es comuniquen –la seva «parla»–.

Un tercer nucli, circumstancial als dos anteriors, té a veure amb les relacions històriques entre els pobles: Conquestes, relacions comercials i de vassallatge, segrestos, aculturacions…

Tots aquests nuclis estan superposats els uns amb els altres.

Els folkloristes, per tot això, solen parlar de «nuclis» i de «motius». Un motiu llegendari comú a tota l’herència indoeuropea és el de la Cacera Salvatge. Els indoeuropeus són un conjunt de pobles que comparteixen un nucli idiomàtic i que tenen unes mateixes arrels. Encara es debat a les universitats si hi ha un únic poble indoeuropeu que s’estengué de l’Índia fins a Portugal o si van ser un conjunt de pobles que, al llarg dels segles, van anar estenent-se a onades d’Orient a Occident. Les més recents aportacions per part dels estudiosos de l’indoeuropeisme tendeixen a pensar més en aquesta última hipòtesi. Així, tots els pobles celtes i germànics, tan diferents els uns dels altres, els ibers, els pobles dels Camps d’Urnes i de la Ceràmica Cordada, entre d’altres.

I tots aquests pobles compartien alguns motius, històries i llegendes, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. Una d’elles és el de la Cacera Salvatge, de la que tenim testimonis escrits durant tota la història i que, encara al segle XX, gent com el psicòleg Carl Jung o gent senzilla de Suïssa, França, el Regne Unit, Escandinàvia, Alemanya i el Nord de la península Ibèrica, asseguraven haver vist en diferents formes. I què és la Cacera Salvatge? Amb què es trobaven aquests testimonis?

La Cacera és una processó de morts i esperits encapçalada per un home o una dona, amb diferents noms segons el lloc i l’època. S’apareixen en determinats moments liminars de l’any, d’encreuament, com per exemple l’època que va del vint-i-cinc de desembre fins al dia de Reis, i en determinats moments del dia, com les dotze del migdia o les dotze de la nit; moments en què els lligams entre el món real i l’invisible són febles i es confonen, i les portes a «l’altre món» s’obren. Així, aquest seguici pot aparèixer-se al viatger i emportar-se’l amb ell fins a grans distàncies –sempre canviat interna o externament, sovint les dues coses– o fer-lo desaparèixer per sempre. Et pot portar a l’Inframòn o al món de les fades, i poden presagiar catàstrofes o revelacions místiques. A la Cacera Salvatge no se la invoca: Ve a tu.

Com el professor Claude Lecouteux apunta1, la Cacera Salvatge originalment formaria part d’un ritu complet que el seu mestre, Georges Dumézil, va caracteritzar com a «Ritu de Tercera Funció»2; un ritual en què un grup d’iniciats surten del seu cos i «cavalquen l’esperit», enfrontant-se amb la Cacera Salvatge per derrotar-la i propiciar la fertilitat de la terra. A vegades pots cavalcar també amb la Cacera durant el somni. A aquesta idea es pot afegir la de què un altre grup d’iniciats formaven part de la mateixa Cacera. Així, estem davant d’una batalla en què l’ordre còsmic s’enfronta al caos i al desordre, en un lligam circular etern.

L’historiador Carlo Ginzburg3 i l’historiador de les religions i indoeuropeista Bruce Lincoln, crítics amb Dumézil, veieren en aquest ritu l’ús de màscares, disfresses i danses de les quals encara es poden trobar traces en algunes tradicions modernes. Estudiosos, com el mateix Lecouteux, han intentat reconstruir aquest hipotètic ritu utilitzant diferents eines, lingüístiques, d’antropologia comparada, etnològiques i folklòriques, recollint totes les restes que queden esteses per tot el territori europeu i unint-les en un difícil i enigmàtic trencaclosques, en el qual brilla per sobre de tot el caràcter indòmit de la Cacera, la seva condició de mite transversal i etern que cavalca les nits europees amb tota la fúria de l’Infern, seguits d’una estela de caos i llibertat ferotge.

Serra del Montgrony, lloc d'origen del mite del Comte Arnau
Serra del Montgrony, lloc d’origen del mite del Comte Arnau

A casa nostra trobem diferents llegendes i costums que recorden aquesta Cacera. Les dues llegendes més properes segurament són la del Mal Caçador i la del Comte Arnau, que al Ripollès i la Garrotxa arribaren a confondre’s. Però, com diu Lecouteux, la llegenda del Mal Caçador forma part d’una tradició germana, però diferent de la de la Cacera Salvatge. Josep Romeu i Figueres, autor de l’estudi clàssic i més important de la llegenda, «El comte Arnau. La formació d’un mite»4, publicat el 1947 i reeditat el 2003, apuntà que el mite del Comte i del Mal Caçador convivien en l’espai del Ripollès i la Garrotxa, diversos recitadors així li ho confirmaren, també al folklorista Rossend Serra i Pagès, el principal investigador sobre el territori de la llegenda. Eren dues les ànimes damnades les que vagaven per Montgrony, diferents l’una de l’altre. Com ho sabien els recitadors? D’això no en sabem res, però ho podem imaginar. Malgrat tot, com el mite ens ha arribat molt fragmentat, desgavellat i barrejat amb altres mites, històries i personatges, reals o no, no sabem si hi havia encara una correspondència més gran amb la Cacera.

Romeu i Figueres també afegeix que va ser la versió del romàntic noucentista Víctor Balaguer, segon autor en el temps en tractar literàriament la figura d’Arnau després de Milà i Fontanals, la que li atribuí «un caràcter més germànic» i, sens dubte, les versions de Balaguer –que tractà amb el comte fins a tres vegades– estan influenciades pel romanticisme gòtic alemany, sanguinari i brutal. Sobre aquesta versió de Balaguer treballaren els poetes que acabaren per donar-li fama eterna al mite, portant-lo amb la seva ploma al segle XX, Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra, ells mateixos cridats per la força d’Arnau a seguir-lo a la nit i el foc. Però, si volem anar a l’origen de la comparació d’ambdós mites, hem de passar per sobre de la influència de la literatura romàntica, per molt que Balaguer tingués una «intuïció» ben encertada.

Rossend Serra i Pagès
Rossend Serra i Pagès, un dels nostres folkloristes pioners, dedicà gran part de la seva vida i obra al mite del Comte Arnau

Fins ara us podeu imaginar la relació entre els dos mites. Però per anar més enllà hem d’escoltar a gent que diu que va veure al mateix Arnau per Montgrony. Rossend Serra i Pagès, al número 26 de la revista Catalunya, el 19045, ens ho explica així:

«Un dels interrogatoris a que he sotmés als pagesos que menys resultats m’ha donat, pels pochs datos qu’he pogut conseguir, es un dels que m’han interessat més, potser perquè va ser dels primers ab qui vaig enrahonar del Comte llegendari. Vaig anar a trovar al hereu de Grats acompanyat d’una persona que tenía prou valiment sobre d’ell perquè no pogués negarse a contestarme lo que li preguntés. Es un jove sapat, de colors sans, mirada franca y que al voler fer compliments somriu agradosament ensenyant dugues rengleres de dents fortes y blanques. Al serhi presentat, varen dirli:

Mireu, m’heu de fer el favor de contestar al senyor, qu’us vol fer algunes preguntes.

Això ray, prou.

¿Qu’heu sentit a dir del Comte l’Arnau? —vaig preguntarli jo.

Allavores va deixar de somriure y’m va mirar, sino ab rezel, pe’l qui anava acompanyat, ab extranyesa; y tot arronsant les espatlles, va dirme lacónicament:

No pas res —ab aquella e tancada característica de l’alta montanya.

Be, vaja, alguna cosa o altre’n deveu haver sentit contar.

No pas res —va afegir, y’s va posar serio, com si les meves preguntes l’amohinessen.

Com deya en Bismarck, el fumar serveix molt per les situacions difícils; vaig donar un puro al hereu, y després d’algunes paraules per ferli allunyar tot temor vaig escométrel de nou, en va, decidintme per fi a iniciarli jo’ls fets atribuits al Comte, per si ell volia fer memòria.

No heu sentit a dir qu’un cop mort va sortir a la seva viuda?

Ab el cap va senyalar que no, mentres s’afanyava a pipar per excusarse de contestarme.

No sabeu la canso de l’ànima condempnada?

Poch estich de cansons, jo.

Prou qu’ho veya jo aixó, pro ho vaig dissimular, y com aquell que no ho hagués sentit vaig tornar a preguntar:

Y lo de las monjas de Sant Amant? be n’haveu sentit parlar.

Prou, pro no m’en som pas atalayat.

No us en recordeu d’alló que contan qu’un llamp va enrunar el convent?

Tot aixó son vuyts y nous. No ho crech pas jo.

Oh, jo tampoch!—y com allavores va mirarme ab ulls extranyats, no comprenent com jo perdés el temps en voler saver mentides, vaig ferli una petita apologia de lo convenient qu’era conservar lo de casa, no sols les parets, les terres y els arbres, sino també les costums y les creencies, que tot ajudava a pujar la família. Vaig fer una defensa de la tradició, molt dolenta, pro ell va compendre’l fonament de rahó qu’hi havia y fins crech que’l vaig convèncer; aixís es que tot plegat va semblar que la seva cara’s serenava, y després d’haverme assegurat que no’n creya res de la tètrica llegenda, al preguntarli jo si havia sentit a dir que’l Comte l’Arnau passava encara de tant en tant corrent a cavall y seguit de gossos que clapleixen, va contestarme ab un aplom gran:

Jo ho som sentit prou.

Vos?—vaig preguntarli admirat.

Si senyor.

No m’esperava aquesta confessió; y tot y saverho, perquè algú m’ho havia esplicat anys endarrera,’m va sorpendre pe’l to de sinceritat ab que m’ho deya.

— Conteumho com va ser aixó.

Era a posta de sol, entre dos llustres, allà a la tardorada

Ahont?

En el plà de Fanés, al cap d’amunt de la Solana de Grats sab? A l’envista de Campeyas

Y vàreu sentir?

El xiulet del Comte l’Arnau com atiava’ls gossos, y ells jab uns clapits que feyan! Ho som sentit dugués vegades.

Pro ben clar eh?

Mare de Deu, ja ho crech.

Y no us vàreu espantar?

Gota, perquè un hom ja ho sab. Lo que’m va fer basarda una nit al anarmen cap a casa, va ser sentir com el comte l’Arnau passava entre la terra.

Com s’entén?

Vaig sentir u u u u ! una fressa fonda y forta com un terratrèmol, que durava una bella estona.

Y ahont devia anar?

Poch ho sé. El pare ho sàvia prou, y quan eram maynada’ns ho contava; pro ara no m’en recordi pas.

Era tart y’ns vàrem haver de despedir. Jo vaig anotar aquestes poques noticies en tres o quatre ratlles, pro confesso que’m varen interessar més qu’algunes de les composicions literàries a propòsit del Comte l’Arnau, en les quals hi campeja la fantasia més exuberant. Un qu’ha sentit varies vegades el Comte l’Arnau! Jo hauria pagat qualsevol cosa per tornarme preocupat y poder sentirlo quant brunzent com el mateix vent va desbocat rostos avall de la montanya, saltant torrents y cingles, acompanyat dels gossos famolenchs que clapleixen y llops qu’udolen, que no trovant cap pessa de cassa han d’acabar per devorarlo a ell mateix.»

He recuperat aquest testimoni sencer perquè té una vàlua extraordinària. A simple vista, no sembla que aporti gaire cosa. Però si prestem atenció, trobarem una sèrie d’elements que l’hereu de Grats era impossible que sabés, a no ser que fos un pagès folklorista avançat al seu temps. I podríem malfiar-nos i pensar que Serra i Pagès s’ho inventà, però no solament dóna la identitat del recitador, sinó que a més sabem que el nostre folklorista era summament minuciós, solia anotar amb paper i llapis tot el que li deien i que tenia una metodologia de treball rigorosa, pel que sabem d’altres folkloristes ripollesos que treballaren amb ell com Tomàs Raguer i Ramir Mirapeix.

Estàtua del Comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses
Estàtua del Comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses

El primer element que trobem és el lloc. Com he citat abans, el folklore i els mites no entenen de fronteres. La mateixa cançó del Comte Arnau, com diu Romeu i Figueras, té una forta influència francesa en la seva composició i fins i tot recull algunes paraules originalment franceses. I els Pirineus, com sap qualsevol historiador, mai han sigut frontera, al contrari, són un focus creador de folklore i llegendes amb identitat pròpia. Però Montgrony és el nucli central de la llegenda d’Arnau, essent Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Ribes de Fresser o Ripoll, nuclis secundaris, irradiats i continuadors de la tradició de Montgrony. Montgrony, l’anomenat «bressol de Catalunya», i el poble de Gombrèn, és un dels llocs més rics en llegendes de la nostra geografia. Sobre ell en parlaré en un futur article d’aquesta sèrie.

Grats, d’on és l’hereu, és el nom d’un castell –més tard casa forta i masia– al cim de la muntanya de l’Eruga, que es troba en el mateix Montgrony, en el vessant de Campdevànol. És un lloc de domini i encreuament. I el Pla de Fanés, damunt la Solana de Grats, a les envistes de Campelles, és un lloc feréstec de trobada d’antiquíssims camins de pastors i caçadors, aïllat de qualsevol camí principal, encara avui el trobem en una part escarpada i freda de la muntanya.

Però si el lloc és interessant, l’hora encara ho és més: «A la posta de sol, entre dos llustres. A la tardor.» En un moment liminar, quan es pon el sol. Fins ara, la trobada de l’hereu de Grats es correspon a desenes, si no centenars, de trobades i llegendes citades arreu d’Europa amb la Cacera Salvatge.

Però el que acaba d’arrodonir-ho és el soroll que descriu l’hereu: Primer cita el soroll «d’atiar gossos» i els «clapits» que feien. Però el que resulta més interessant és la trobada que va glaçar al valent hereu, que abans no s’havia atemorit: «Una fressa fonda y forta com un terratrèmol, que durava una bella estona». Tal com Lecouteux cita en el seu enciclopèdic treball, la trobada amb la Cacera Salvatge sempre va precedida d’un brunzit o un soroll fortíssim que no se sap d’on ve. Aquí el nostre recitador li digué molt clar a Serra i Pagès: «el comte l’Arnau passava entre la terra», remarcant el caràcter ocult i lligat al mateix tel·lurisme ctònic del mite, d’aquells records de túnels subterranis que diferents versions de la llegenda recollien.

No seria pas descurat pensar en una transmissió original d’un mite indoeuropeu, transformat i reforjat mil vegades, com sol ocórrer, fins a trobar un lloc de naixement i fixació en el Montgrony, que li va aportar un caràcter únic i propi, i fama a través d’una cançó dansada. Com la Cacera Salvatge, el comte és una expressió d’un motiu caòtic i lliure, fluint en la consciència de tot allò que hi ha al seu voltant, com les flames que sorgeixen del seu interior.

Arnau no pactà amb el dimoni, en cap de les llegendes que trobem d’ell, ni testimonis, la figura del dimoni es relaciona amb el personatge, però sabem que les imatges representatives de l’ordre establert el rebutgen. Ell és, en sí mateix, el dimoni.

Representació al Festival del Comte Arnau, de Sant Joan de les Abadesses. A Sant Joan la llegenda pren un caire diferent i es barreja amb un mite propi relacionat amb les monges del monestir
Representació al Festival del Comte Arnau, de Sant Joan de les Abadesses. A Sant Joan la llegenda pren un caire diferent i es barreja amb un mite propi relacionat amb les monges del monestir

Val la pena dir que l’hereu de Grats no diu, en cap cas, que «veié» el comte. Ell atribueix a aquesta figura llegendària les trobades que va tindre, però no descriu cap figura, ni el cavaller, ni els gossos. A més, com remarca al principi i al final de la trobada amb Serra i Pagès, no en sap res o gairebé res del mite i fins i tot es mostra reticent en un primer moment a explicar res. Enguany una trobada d’aquest estil potser se li atribuiria un origen «paranormal» o de fet estrany, sense més.

És aquest testimoni vàlid en si mateix per enllaçar els dos mites? No, però és força indicatiu. Arnau és la viva representació de la soledat, un personatge solitari que malda per retrobar-se amb la seva estimada, però com indica la dansa que acompanya la cançó, cada vegada que ell fa una passa cap a ella, ella fa una passa enrere tot dient «Valguem Déu, val». El comte no és una cohort infernal, ni un seguici de guerrers, però això també forma part del caràcter del nostre territori i del poble català. No podia estar doncs, Arnau, acompanyat d’altres figures. Ell és, com el Rei Herla, com Wotan, com Taranis, com Donar, com el capitost de la Maisnie Hellequin, com la Mare Hulda i Percht, el cabdill salvatge del frenètic seguici, per bé que la major part de la seva maledicció és errar en soledat, sense ningú. I qui se’l troba pot rebre una revelació o ser emportat amb ell a l’Avern.

Com parlaré en el proper article d’aquesta sèrie, el tret únic i exclusiu del mite és la damnació pel trencament de la paraula donada, de l’honor, com a característica definitòria del caràcter català, que considera aquest trencament el pitjor dels pecats possibles. També el seu caràcter solitari i feréstec, libèrrim i llibertari, ferotge, que té lloc en muntanyes tan aïllades, ombrívoles i esquerpes com és el Montgrony, bressol mític de la nostra cultura, ens defineix a nosaltres mateixos.


  1. Claude LECOUTEUX (1999), Chasses infernales et Cohortes de la nuit au Moyen Âge, Imago, París
  2. Georges DUMÉZIL (1958), L’Idéologie tripartite des Indo-Européens, Latomus, París
  3. Carlo GINZBURG (2011), Els benandanti. Bruixeria i cultes agraris als segles XVI i XVII, Publicacions de la Universitat de València, València
  4. Josep ROMEU I FIGUERAS (2003), El comte Arnau. La formació d’un mite, Farell, Sant Vicenç de Castellet
  5. Rossend SERRA I PAGÈS (1904), Preguntat pel Comte Arnau, Catalunya, XVI