La Castanyada (II): Panellets, del «Pa d’ànimes» al Día de Muertos mexicà

Panallets

Havent fet un breu viatge als orígens de la tradició de la Castanyada, on vaig centrar-me en les castanyes, els castanyers i els àpats de difunts, avui parlarem d’un dels seus altres elements característics: Els panellets. Però abans d’embarcar-nos en el seu simbolisme, haurem de tornar a l’Edat Mitjana, en la que vam deixar diversos elements, guardats del darrer article.

L’origen històric de Tots Sants

Fins fa quatre dies els nostres avis començaven a comptar per Tots Sants, 1 de novembre, les llunes que quedaven per Sant Martí quan hi havia la Matança del Porc, autèntica festa grossa del camp. És un temps on les veremes s’acaben i també s’acabava de collir l’oliva, seguien les rompudes i llaurades, amb la sembra de certes llavors de novembre, i els animals s’encorralaven, és a dir, es conservaven ja en els seus corrals sense sortir, per a l’engreix més contundent fins al seu sacrifici. En aquests temps els nostres avantpassats preparaven camps i animals per a la mort, una mort gens simbòlica. Els temps freds que tenien per endavant, si no es preparaven bé, podien emportar-se a més d’un membre de la família.

Quan el papa Gregori IV, al segle IX, impulsa l’1 de novembre com a data pel dia de Tots Sants, ho fa perquè arreu d’Europa han passat una sèrie de successos que el mouen a fer-ho amb urgència. En primer lloc, els bisbes de França i el rei d’Aquitània i emperador carolingi, Lluís el Pietós, com a únic fill de Carlemany que arriba a l’edat adulta, preguen al Papa que a l’1 de novembre se celebri una festivitat cristiana, perquè, com veurem en el següent article, per tot el seu regne en aquestes dates hi havia celebracions obertament paganes, entre elles les relacionades amb la «Cacera Salvatge», el «Pastor nocturn», la «Mare Hulda» i d’altres éssers i déus de tradició germànica o d’origen celta. En segon lloc, i no menys important, els bisbes de les illes britàniques, especialment els irlandesos, estan escandalitzats amb la resistència de la gent rural a deixar de celebrar l’1 de novembre i el record dels difunts.

"Holda, the gütige Beschüzerin", de F. W. Heine. Holda, que Carlo Ginzburg relacionà amb Herodies, Diana, Signora Oriente, Richella o Aradia, és una de les deesses germàniques principals d'aquest temps "entre mons".
Holda, the gütige Beschüzerin“, de F. W. Heine. Holda, que Carlo Ginzburg relacionà amb Herodies, Diana, Signora Oriente, Richella o Aradia, és una de les deesses germàniques principals d’aquest temps “entre mons”, deessa molt propera als cultes rurals i agrícoles, però també funeraris

A això també va accedir sant Odiló, abat de Cluny, a França, un dels centres religiosos més importants de la cristiandat a l’època, que va introduir la nova celebració de Tots Sants als monestirs que l’orde de Cluny va reformar. Per tractar d’esborrar la memòria de les festivitats paganes, Gregori IV també va introduir un segon dia, el Dia dels Morts, el 2 de novembre, veient que les celebracions de l’antic Samonion –d’on probablement vingui la paraula «samaniat», antic mot català per referir-se als sàbats o aquelarres; i d’on el neopaganisme va crear el seu Samhain– duraven diversos dies i que el número 2 era especialment sagrat per les religions indoeuropees celtes i germàniques. Fins fa molt poc, a Catalunya, la festivitat de Tots Sants s’allargava del migdia del 31 fins al migdia del 2 de novembre.

Hem de pensar que Lluís el Pietós, qui va iniciar aquesta reforma en els seus dominis, va ser el rei franc que conquerí Barcelona a l’Islam el 801, va ser ell el que apareix a la llegenda de les Quatre Barres i el Comte Guifré, i amb ell molts soldats francs assoliren alous lliures a la terra de Catalunya, alous que donarien origen a nissagues de masies mil·lenàries, algunes de les quals segueixen dempeus, reformades. I, com ens diu Pierre Bonassie en els seus clàssics llibres d’història medieval catalana, amb aquests soldats lliures moltes de les tradicions que a la resta de l’Imperi no trobaren un clima favorable o que es van seguir practicant sincretitzades amb el cristianisme, a Catalunya, per ser Marca de frontera i un lloc molt allunyat de París i Roma, va mantenir un caràcter més tradicional fins ben entrat el segle XX.

Lluís el Pietós, "Ludovicus Pius", és coronat pel seu pare, l'Emperador Carlemagne
Lluís el Pietós, “Ludovicus Pius”, és coronat “simbòlicament” pel seu pare, l’Emperador Carlemany. Lluís el Pietós va ser el conqueridor de la Marca Hispànica, la futura Catalunya i, endemés, va ser el monarca que, per precs dels seus bisbes, va perseguir la festivitat pagana de l’1 i 2 de novembre

Els panellets i la tradició musulmana

La paraula «panellet» simplement significa «pa petit» o «fet de pa» i la primera referència que en tenim d’ella, per escrit, es remunta al segle XVI, i també se’ls ha anomenat «panellons» o simplement «panets». Abans, però, també podem trobar exemples del que podríem anomenar «els avis» d’aquests dolços tan típics de la Castanyada a Catalunya i, per extensió, per totes les terres de parla catalana. A Lleida i a la Franja els anomenen «migetes». És en aquella part catalanoparlant, que ara és dins de la comunitat autònoma espanyola de l’Aragó, on s’han conservat durant més temps alguns dels costums funeraris dels que parlarem en un següent article, el darrer d’aquest recorregut. Els panellets van íntimament lligats als difunts, com tot el que té a veure amb la tradició de Tots Sants o la Castanyada.

Joan Soler i Amigó diu que també se’n deien «absoltes» o «pa d’ànimes», com el seu nom indica, fan referència a antics pans votius dedicats als difunts. I recorda que eren oferts en les misses quan el difunt encara era de cos present i en els aniversaris de la seva mort. Els més tradicionals són fets amb massapà, farina i sucre, ametlles i pinyons, a vegades amb matafaluga. Com en els antics àpats funeraris de diverses cultures era prohibit menjar qualsevol cosa que no fos fruita seca i fruits secs, esqueia menjar-lo en comunió amb les ànimes dels morts, acompanyats de castanyes, moniatos, vi ranci i moscatell. Una panellets especials eren els de Sant Llop, que es beneïen per la diada d’aquest peculiar Sant, l’1 de setembre, i guardava de mal de coll, guardava contra els llops i els pastors en donaven al bestiar, per protegir-los.

Els panellets, així com els també tradicionals –però més oblidats–, «ossets de sant», complien, en aquest context, una funció també de menges per aplegar força: Fets bàsicament amb ametlles, fruits secs molt energètics, a vegades ous i, per les cases de les que en podien disposar, sucre. Al segle XIV trobem l’origen d’aquests pastissos en el massapà, la base dels panellets, que amb el temps va anar evolucionant amb aromes, gustos i ingredients diferents, com fruites dolces i caramel·litzades o pomes. En tot cas, els panellets d’ametlla són un pastís senzill, assequible per qualsevol butxaca, en aquelles èpoques en que l’aliment potser era escadusser, l’ametlla sempre havia sigut un producte del camp, proper i que s’utilitzava en moltes i diverses receptes. Però els panellets dolços, de base de massapà ensucrat i aromes, ja estaven més relacionats amb gent amb cert poder adquisitiu.

Respecte a l’origen dels panellets, trobem dues versions del seu origen que, més que portar-se la contraria, és complementen. La primera és la que parla del seu origen al Magreb i, per extensió, a la cuina àrab en general, com a mínim pel que fa a la seva recepta i composició. Hem de recordar que, com he dit abans, el sucre no estava disponible per a tothom, per això el massapà, al segle XIV, es feia servir, per exemple, per recobrir certes píndoles de gust amarg i és considerava que tenia bones propietats terapèutiques. Si ens fixem bé, els panellets no són gaire diferents, per ingredients i per forma, als dolços tradicionals que podem trobar avui dia en pastisseries àrabs o marroquines.

Les primeres notícies sobre dolços similars als panellets ens venen de Mallorca, illa on l’Islam va ser anihilat gairebé completament per Jaume I, que va foragitar a tots els musulmans, que escapen a Menorca, al Nord d’Àfrica o són esclavitzats. L’illa es repoblà amb pagesos, bàsicament, de l’Empordà i el Rosselló. Nogensmenys, que se la relacioni amb una tradició d’origen magrebí, és certament difícil, però podria ben bé ser a un nivell de recepció i transmissió «culinària», ja sense el sentit religiós i funerari pagà.

El Pa dels Morts europeu

La segona versió, la del «pa dels morts», és una tradició que es remunta als temps de l’Europa pagana, en què la gent portava petits panets a les tombes dels seus avantpassats o els deixava als racons de la casa o els repartia pel banquet funerari. Si tornem a mirar l’etimologia del panellet, «pa petit», trobarem que fa referència a aquests pans o panets de morts, i si pensem que els nens deixaven panellets pels difunts o aquests –els seus padrins–, canviaven les castanyes per panellets, tornarem a trobar aquesta relació funerària. Amb la cristianització i la sincretització d’elements pagans amb cristians, aquests pans també es portaven a l’església. Cosa que no devia agradar massa a la jerarquia eclesiàstica que vivia allunyada del poble, però que no hauria emprenyat gaire als mossens rurals. Per això podem notar el disgust dels bisbes de França que van anar a queixar-se a Lluís, no ho oblidem, anomenat «el Pietós», que veien com la creixent sincretització de tradicions paganes amb ritus cristians podia perdre l’ortodòxia i, per tant, la seva autoritat sobre la societat.

Si el pa es va reservar per a l’Eucaristia, els pans de difunts havien d’estar fets amb altres ingredients i alguns més adients a l’època. No és casual, com res ho és en les tradicions, que a les terres de parla catalana es desenvolupés la tradició dels panellets, en una cruïlla entre la tradició àrab i els anteriors costums pagans i cristianes. Però això són especulacions que no sabem del cert. A la resta de la Península, per aquestes dates, són molt típics els Ossos de sant, que abans hem citat, també a Catalunya i a la resta de terres de parla catalana s’hi menjaven i s’hi mengen. Aquesta tradició dolça però «caníbal», també ens fa referència a aquest costum com a relacionat amb el tema dels difunts.

La Rambla a finals del segle XIX
La Rambla de Barcelona, cap a finals del segle XIX

I, com he comentat a l’anterior article, a les dues del migdia o quarts de tres ja començaven a tancar tots els teatres i cafès, ja no es rifaven panellets, ni es feien jocs o cançons. La majoria de la gent adoptava un posat greu, de respecte pels seus familiars desapareguts. Dinaven i acudien a visitar els fossars comuns i els cementiris, hi tinguessin familiars enterrats o no, perquè era un acte de devoció als difunts, fossin familiars o no ho fossin. La gent que no acudia a pregar al cementiri de l’església local no era ben vista, perquè es considerava una manca de respecte als morts. Però si tenien algú que havia traspassat durant aquell últim any, d’ençà del darrer Tots Sants, portaven amb ells una espelma o una llàntia petita que havia de durar durant tota aquella nit fins al matí següent.

A Menorca eren fets amb mel i mantega i tenien forma de difunt dins el taüt o amortallat, cosa que recorda molt a la tradició d’El Día de Muertos mexicà. A Mallorca, enlloc de panellets, es menjaven bunyols i era tradicional fer-los amb oli novell, que no feia gaire que s’havia premsat. Al País Valencià i a Eivissa és més tradicional el panellet com es fa a Catalunya. Però n’hi tenen d’altres que aquí a Catalunya no coneixem. A la Vall d’Albaida, al País Valencià, és tradicional fer fogasses, grans cocs rodons. I també tenen, com a Mallorca, bunyols de vent i ossets de sant o de mort. Essent la rebosteria valenciana una de les més riques de les terres de parla catalana.

Cementiri de Xoxocotlan, a Oaxaca, durant el Día de Muertos

 

Velada, a Xoxocotlan

El Dia de Muertos mexicà

La tradició del pa dels morts va ser portada a Amèrica, on va sincretitzar-se amb les tradicions pròpies dels pobles nadius. Un dels països on avui la tradició és més famosa és Mèxic, on la festivitat d’El Dia de Muertos recorda en molts punts a les tradicions i costums que nosaltres hem anat perdent pel camí fins a deixar-les en una mera ombra del que eren. Les tradicions mexicanes al voltant de la mort són riques, vives i en evolució, i podrien dir-nos i ensenyar-nos molt de les nostres pròpies celebracions. Un dels cementiris mexicans més espectaculars, que arriben a un nivell ritualista, de celebració i festivitat popular viva, és el de Xoxocotlan, a Oaxaca.

El Día de Muertos també se celebra a altres països de l’Amèrica Central i, pel seu èxit, s’ha traslladat a molts altres on hi resideixen colònies de mexicans o on ha seduït al jovent, com a mínim a un nivell estètic. Les cultures nadiues d’Amèrica, especialment els pobles de l’antic Mèxic precolombí –mexiques, asteques, maies, tarascos, totonacs–, tenien una rica tradició funerària que va barrejar-se amb tradicions dels europeus quan els evangelitzadors cristians van acceptar part de les seves tradicions per convertir-los al cristianisme, però no solament per la imposició, sinó per la barreja natural resultat de la mescla de les diferents cultures.

Una parella mexicana disfressada i maquillada com la Catrina i el Catrín. “Catrín” era com a Mèxic s’anomena un home elegant i ben vestit

La deessa mexica Mictecacíhuatl, la Dama de la Mort, presidia l’últim nivell de l’Inframón i emergia a la superfície per les festivitats en honor als morts. El seu marit era el déu Mictlantecuhtli, associat al mussol, la ratapinyada i l’aranya, senyor de les ombres i del regne de l’Inframón, anomenat Mictlan. La Dama evolucionà, en un exemple brillant de folklore viu en ple segle XX, en la Catrina, la donzella esquelet de la qual moltes noies i nenes es disfressen, personatge creat per l’artista José Guadalupe Posada agafant l’estètica i les antigues tradicions mexicanes i feta famosa internacionalment per la pintora Frida Kahlo i Diego Rivera.

Ells tenen el seu «pan de muerto» i tenen diferents maneres de preparar-lo segons la ciutat o regió. A Ciutat de Mèxic fan un pa ensucrat per sobre, però a Oaxaca fan un pa de rovell d’ou, similar a un massapà, on hi posen una figura que simbolitza l’ànima del difunt a qui es dedica el pa. A la serra sud i a la costa d’Oaxaca el pan de muerto té figura humana. A Cancún el pan de muerto recorda als ossets de sant de la nostra terra, perquè pren la forma dels ossos dels dits. Un altre element culinari mexicà famós són las «calaveras de alfeñique», o calaveres dolces, fetes amb sucre de canya i pintades per sobre amb tints vegetals. També poden ser cuites amb xocolata o amarant, recordant a les «Alegrías», un dolç mexicà tradicional. També existeixen versions d’elles que són taüts, a vegades amb el nom del difunt que es recorda. I també hi ha petites joguines de fang que simulen cranis humans que obren i tanquen les mandíbules. Aquesta cranis es regalen a persones properes i eren utilitzades pels nens per «demanar calaveritas», que era la manera que tenien de demanar almoina per comprar dolços i espelmes.

Molts altres pobles relacionen el menjar amb els morts, per tota Europa també trobarem tradicions similars o properes als panellets o el pa dels morts, però si aquí més o menys s’ha perdut arreu, a Mèxic la tradició segueix amb gran vida.

Pan de Muerto d’Oaxaca

 

Calaveras de alfeñique

Trobats, regalats o robats

Van ser els segles XVIII i XIX, com ja he apuntat quan he parlat de la Castanyada, els que van fixar aquesta tradició.

Antigament el costum era que els panellets no podies comprar-los o rarament es compraven. S’adquirien a les rifes que es feien durant el matí fins al migdia, quan la gent ja adoptava la postura seriosa que convenia al «temps dels difunts» i per respecte a aquests. O era la sort la que et donava els panellets o te’ls havien de regalar. Com hem vist a altres articles, com els de les Pedres de Llamp, aquest tret d’elements que solament podien ser regalats, trobats o robats era característica d’objectes imbuïts de caràcter màgic o sacre. D’aquí ve que fos tradicional que els padrins regalessin els panellets als seus fillols i filloles, com a símbol de bon auguri i estimació. Recordem que fa de bona sort i de transformació allò que ha estat tocat per l’Altre Costat, pels morts i pels pobles dels turons.

I segons Amades, en el Costumari Català i en el seu imprescindible monogràfic sobre la mort i les seves tradicions, a Catalunya, especialment a ciutats com Barcelona, Reus o Girona, van ser molt populars les rifes de panellets. Als cafès, sobretot a la Rambla de les Flors, se celebraven moltes d’aquestes rifes, Amades ens ho explica així: «A les darreries del segle XVIII, es feia una fira de castanyes i de panellets pels carrers del Call, de la Boqueria i de l’Hospital. Guarnien grans platades de panellets i castanyes, combinats i distribuïts de manera que formaven dibuixos i figures capriciosos. A cada cap de taula posaven un canelobre i enmig un gerro de flors, que els donava una fesomia com d’altar. A la fira de l’any 1796, les parades passaven de dues-centes». Aquesta fesomia d’altar, de nou, relaciona els panellets amb el pa de morts.

Més tard, cap a finals del segle XIX, s’instal·laven firaires, venedors ambulants, músics de carrer i tot un seguit de fauna estrafolària i bohèmia, entre ells hi eren les taules dels rifaires, molts d’ells gitanos catalans, que apareixien com bolets per totes les places de la ciutat de Barcelona: Al Pla de la Boqueria, a la Plaça de l’Àngel, a la Plaça Nova i al Portal Nou, entre d’altres. Rifaven panellets i pollastres amb grans crits que atreien a la multitud, entre ells: «A la taula de la sort, qui no juga és home mort!», «Sempre s’ha vist i ho veureu, que qui posa no treu!», o la meva preferida «Peleu-lo al pobre Pepito, peleu-lo!», referint-se al pollastre que feia de reclam, a voltes també anomenat Peret, i guardant el doble sentit que té la paraula «pelar» en català: Pelar les plomes del pollastre però també, més popularment, «pelar-se algú» és matar-lo. I és que totes fires i parades recordaven que, per la tarda, venien els morts. A la Plaça Nova els rifaires feien, amb les monedes d’or que guanyaven, creus i figures macabres que recordaven el Dia dels Morts.

Una parada de rifaire de panellets, en un romanç vuitcentista. Del Costumari Català de Joan Amades

I la cosa anava així: Damunt de la taula de la rifa hi havia clavades les quaranta-vuit cartes de la baralla catalana tradicional, organitzades en els seus quatre colls. Dins d’una bossa de sac hi havia quaranta-vuit canonets de canya i, dins d’ells, una carta. Es podien fer dues jugades diferents: La que anava pel pollastre i la que anava pels panellets. Els panellets era més fàcil aconseguir-los; el pollastre molt més. Però no us penseu pas que era un pollastre –en Pepito– eixerit. Els barcelonins els anomenaven «fanalets», perquè gairebé sempre eren magres i transparents, tot ossos i escarransits, com els fanals de llum de gas de l’època. El jugador apostava una pesseta. Si jugava per panellets posava la pesseta al costat del coll. I si treia de la bossa una carta de dins del canut de canya que coincidís amb el coll, guanyava el panellet. Els que volien el pollastre anaven directament a encertar la carta.

Els costumaris del segle XIX com «El libro verde de Barcelona» –1848– o «Reus en el bolsillo» –1851– , deien: «Como la fiesta es de Todos los Santos, claro está que comprende a cada uno en particular y a todos en general, de lo que resulta que la celebración es completa, consumiéndose grande cantidad de dulces y pastelerías, a disposición de los golosos que por unos cuantos reales corren el albur de sacar algunos platos». I és que va ser durant mitjans-finals del segle XIX quan els panellets van començar a establir-se a les pastisseries. De la seva forma original medieval com a panets de morts, amb orígens probablement més antics, fins als aparadors dels pastissers. Si més no, la forma més antiga dels panellets era fer-los a casa. I com ja he comentat podien portar-se a l’església, on es feien beneir i es menjaven a l’interior del temple, amb certa alegria i alhora solemnitat litúrgica.

Durant dècades la tradició de les rifes i la venta van conviure, fins que després de la Guerra Civil les rifes pràcticament van desaparèixer, per bé que en alguns pobles i ciutats, com a Reus, van perviure i s’ha intentat revifar-les. La pastisseria professional, com comenta Amades, no va més enrere de mitjans del segle XIX. A Reus era tradició fer panellets amb escorça de síndria. I arreu les tendes que venien panellets, que solien ser forns i adrogueries, treien una o dues paelles fora de la porta per anunciar-ho. Això també es feia per anunciar dolços en altres dates assenyalades, com el tortell de Sant Antoni o els brossats de Sant Josep.

Pels nombrosos i terribles conflictes bèl·lics que va patir Catalunya durant els segles XIX i XX, i per la pressió cultural d’Espanya –especialment durant les diferents dictadures militars– i l’arribada de la modernitat amb la conseqüent mercantilització pop del folklore, la tradició de la Castanyada s’ha congelat en el temps fins a temps recents, trobant-la avui no gaire diferent o fins i tot empobrida en relació a com es celebrava en aquell temps. Enguany sembla que torni a revifar adoptat noves maneres o recuperant d’antigues. Fins on ens portarà aquesta recuperació? El temps ho dirà.

Visita a un cementiri, a l’auca de les Funcions de Barcelona d’inicis del segle XIX. Del Costumari Català de Joan Amades

Abans d’un nosaltres també hi érem

Una de les funcions més clares del menjar dels morts és teixir el record amb els avantpassats, com si ells no solament fossin aquells que ens precediren, amb l’estimació i respecte que lògicament se’ls hi guarda, si no que se’ls tracta com si ells fossin també nosaltres mateixos, una part perduda i oblidada de nosaltres. Perquè de la mateixa manera que ara hi ha un nosaltres, en el futur aquest nosaltres ens veurà com passat i així en un cicle sense final. I alhora són una altra cosa diferent a nosaltres i a tot el que som. Es teixeixen els fils de la comunitat amb puntades que sobrepassen el culte religiós i entren en la pràctica de contacte amb el que hi ha abans de néixer i després de morir. Ells mengen el que nosaltres els hi donem, menja simbòlica del nostre record, de nosaltres com a territori.


Si voleu recuperar l’anterior article de la Castanyada seguiu aquest enllaç:

La Castanyada (I): Aliment d’ànimes, un viatge entre mons

En el següent i últim entrarem directament en el món dels difunts, dels morts, dels avantpassats. Parlaré de diverses pràctiques d’aquestes dates, del seu significat i de quines s’han perdut i quines encara es conserven. Podeu llegir-lo fent clic aquí:

La Castanyada: Danses de difunts i altres tradicions… perdudes? (III i final)