La Castanyada: Panellets, del «Pa de morts» a les rifes de la Rambla (II)

Panallets

Havent fet un breu viatge als orígens de la tradició de la Castanyada, avui parlarem d’un dels seus altres elements característics: Els panellets. La paraula «panellet» simplement significa «pa petit» o «fet de pa» i la primera referència que en tenim d’ella, per escrit, es remunta al segle XVI, i també se’ls ha anomenat «panellons» o simplement «panets». Abans, però, també podem trobar exemples del que podríem anomenar «els avis» d’aquests dolços tan típics de la Castanyada a Catalunya i, per extensió, per totes les terres de parla catalana. A Lleida i a la Franja els anomenen «migetes». És en aquella part catalanoparlant, que ara està dins de la comunitat autònoma espanyola de l’Aragó, on s’han conservat durant més temps alguns dels costums funeraris dels que parlarem en un següent article, el darrer d’aquest recorregut. Els panellets van íntimament lligats als difunts, com tot el que té a veure amb la tradició de Tots Sants o la Castanyada.

Però abans d’embarcar-nos en el seu simbolisme, haurem de tornar a l’Edat Mitjana, en la que vam deixar diversos elements, guardats del darrer article. En aquella època, i fins fa quatre dies, els nostres avis començaven a comptar per Tots Sants les llunes que quedaven per Sant Martí, quan hi havia la Matança del Porc, autèntica festa grossa del camp. És un temps on les veremes s’acaben i es recollia l’oliva, part dels camps es rompien i llauraven, amb la sembra de certes llavors de novembre, i els animals s’encorralaven, és a dir, es conservaven ja en els seus corrals sense sortir, per a l’engreix més contundent fins al seu sacrifici. En aquests temps els nostres avantpassats preparaven camps i animals per a la mort, una mort gens simbòlica. Els temps freds que tenien per endavant, si no es preparaven bé, podien emportar-se a més d’un membre de la família.

Quan el papa Gregori IV, al segle IX, impulsa l’1 de novembre com a data pel dia de Tots Sants, ho fa perquè arreu d’Europa han passat una sèrie de successos que el mouen a fer-ho. En primer lloc, els bisbes de França i el rei d’Aquitània i emperador carolingi, Lluís el Pietós, com a únic fill de Carlemany que arriba a l’edat adulta, preguen al Papa que a l’1 de novembre se celebri una festivitat cristiana, ja que, com veurem en el següent article, per tot el seu regne en aquestes dates hi havia celebracions obertament paganes, entre elles les relacionades amb la «Cacera salvatge», el «Pastor nocturn», la «Holda» i d’altres éssers i déus de tradició germànica o d’origen celta. En segon, i no menys important, els bisbes de les illes britàniques, especialment els irlandesos, estan escandalitzats amb la resistència de la gent rural a deixar de celebrar l’1 de novembre i el record dels difunts.

"Holda, the gütige Beschüzerin", de F. W. Heine. Holda, que Carlo Ginzburg relacionà amb Herodies, Diana, Signora Oriente, Richella o Aradia, és una de les deesses germàniques principals d'aquest temps "entre mons".
Holda, the gütige Beschüzerin“, de F. W. Heine. Holda, que Carlo Ginzburg relacionà amb Herodies, Diana, Signora Oriente, Richella o Aradia, és una de les deesses germàniques principals d’aquest temps “entre mons”, deessa molt propera als cultes rurals i agrícoles, però també funeraris

A això també va accedir sant Odiló, abat de Cluny, un dels centres religiosos més importants de la cristiandat a l’època, que va introduir la nova celebració de Tots Sants als monestirs que l’orde de Cluny va reformar. Per tractar d’esborrar la memòria de les festivitats paganes, Gregori IV també va introduir un segon dia, el Dia dels Morts, el 2 de novembre, veient que les celebracions de l’antic Samonion duraven diversos dies i que el nombre 2 era especialment sagrat per al paganisme. Lluís el Pietós va ser el rei franc que conquerí Barcelona a l’Islam el 801, va ser ell el que apareix a la llegenda de les Quatre Barres i el Comte Guifré, i amb ell molts soldats francs assoliren alous lliures a la terra de Catalunya, alous que donarien origen a nissagues de masies mil·lenàries, algunes de les quals segueixen dempeus, reformades. I amb aquests soldats lliures moltes de les tradicions que a la resta de l’Imperi no trobaren un clima favorable o que es van seguir practicant sincretitzades amb el cristianisme, a Catalunya, per ser Marca de frontera i un lloc molt allunyat de París i Roma, va mantenir un caràcter més tradicional fins ben entrat el segle XX.

Els panellets, així com els també tradicionals –però més oblidats–, «ossets de sant», complien, en aquest context, una funció també de menges per aplegar força: Fets bàsicament amb ametlles, fruits secs molt energètics, a vegades ous i, per les cases de les que en podien disposar, sucre. Al segle XIV trobem l’origen d’aquests pastissos en el massapà, la base dels panellets, que amb el temps va anar evolucionant amb aromes, gustos i ingredients diferents, com fruites dolces i caramel·litzades o pomes. En tot cas, els panellets d’ametlla són un pastís senzill, assequible per qualsevol butxaca, en aquelles èpoques en que l’aliment potser era escadusser, l’ametlla sempre havia sigut un producte del camp, proper i que s’utilitzava en moltes i diverses receptes. Però els panellets dolços, de base de massapà ensucrat i aromes, ja estaven més relacionats amb gent amb cert poder adquisitiu.

Respecte a l’origen dels panellets, trobem dues versions del seu origen que, més que portar-se la contraria, és complementen. La primera és la que parla del seu origen al Magreb i, per extensió, a la cuina àrab en general, com a mínim pel que fa a la seva recepta i composició. Hem de recordar que, com he dit abans, el sucre no estava disponible per a tothom, per això el massapà, al segle XIV, es feia servir, per exemple, per recobrir certes píndoles de gust amarg i és considerava que tenia bones propietats terapèutiques. Si ens fixem bé, els panellets no són gaire diferents, per ingredients i per forma, als dolços tradicionals que podem trobar avui dia en pastisseries àrabs o marroquines.

Les primeres notícies sobre dolços similars als panellets ens venen de Mallorca, illa on l’Islam va ser anihilat gairebé completament per Jaume I, que va foragitar a tots els musulmans, que escapen a Menorca, al Nord d’Àfrica o són esclavitzats. L’illa es repoblà amb pagesos, bàsicament, de l’Empordà i el Rosselló. Nogensmenys, que se la relacioni amb una tradició d’origen magrebí, és certament difícil, però podria ben bé ser a un nivell de recepció i transmissió «culinària», ja sense el sentit religiós i funerari pagà.

Lluís el Pietós, "Ludovicus Pius", és coronat pel seu pare, l'Emperador Carlemagne
Lluís el Pietós, “Ludovicus Pius”, és coronat “simbòlicament” pel seu pare, l’Emperador Carlemany. Lluís el Pietós va ser el conqueridor de la Marca Hispànica, la futura Catalunya i, a més, va ser el monarca que, per precs dels seus bisbes, va perseguir la festivitat pagana de l’1 de novembre

Però també hem de tenir en compte la segona tradició, la del «pa dels morts», una tradició que es remunta als temps de l’Europa pagana, en què la gent portava petits panets a les tombes dels seus avantpassats o els deixava als racons de la casa o els repartia pel banquet funerari. Si tornem a mirar l’etimologia del panellet, «pa petit», trobarem que fa referència a aquests pans o panets de morts, i si recordem l’article anterior, on els nens deixaven panellets pels difunts o aquests –els seus padrins–, canviaven les castanyes per panellets, tornarem a trobar aquesta relació funerària. Amb la cristianització i la sincretització d’elements pagans amb cristians, aquests pans també es portaven a l’església. Cosa que no devia agradar massa a la jerarquia eclesiàstica, allunyada del seu poble. Per això podem notar el disgust dels bisbes de França, que van anar a queixar-se a Lluís, no ho oblidem, anomenat «el Pietós», que veien com la creixent sincretització de tradicions paganes amb ritus cristians podia perdre l’ortodòxia i, per tant, la seva autoritat sobre el poble.

Si el pa es va reservar per a l’Eucaristia, els pans de difunts havien d’estar fets amb altres ingredients i alguns més adients a l’època. No és casual, com res ho és en les tradicions, que a les terres de parla catalana es desenvolupés la tradició dels panellets, en una cruïlla entre la tradició àrab i els anteriors costums pagans i cristianes. Però això són especulacions que no sabem del cert. A la resta de la Península, per aquestes dates, són molt típics els Ossos de sant, que abans hem citat, també a Catalunya i a la resta de terres de parla catalana s’hi menjaven i s’hi mengen. Aquesta tradició dolça però «caníbal», també ens fa referència a aquest costum com a relacionat amb el tema dels difunts.

Però va ser el segle XVIII i el segle XIX, com ja he apuntat quan he parlat de la Castanyada, el que van donar forma a aquesta tradició. Els costumaris del segle XIX com «El libro verde de Barcelona» –1848– o «Reus en el bolsillo» –1851– , deien: «Como la fiesta es de Todos los Santos, claro está que comprende a cada uno en particular y a todos en general, de lo que resulta que la celebración es completa, consumiéndose grande cantidad de dulces y pastelerías, a disposición de los golosos que por unos cuantos reales corren el albur de sacar algunos platos».

I segons Amades, en el seu llibre sobre la mort i les seves tradicions, a Catalunya, especialment a ciutats com Barcelona, Reus o Girona, van ser molt populars les rifes de panellets. Als cafès, sobretot a la Rambla de les Flors, se celebraven moltes d’aquestes rifes, Amades ens ho explica així: «A les darreries del segle XVIII, es feia una fira de castanyes i de panellets pels carrers del Call, de la Boqueria i de l’Hospital. Guarnien grans platades de panellets i castanyes, combinats i distribuïts de manera que formaven dibuixos i figures capriciosos. A cada cap de taula posaven un canelobre i enmig un gerro de flors, que els donava una fesomia com d’altar. A la fira de l’any 1796, les parades passaven de dues-centes

La Rambla a finals del segle XIX
La Rambla de Barcelona, a finals del segle XIX

Seguirem explorant les tradicions, balls, disfresses i costums dels nostres avantpassats, ja des d’un punt de vista més centrat en les activitats i festes, en l’article de demà.