La Castanyada: Danses de difunts i altres tradicions… perdudes? (III i final)

Dansa de la Mort, de Hans Holbein el Jove, segle XVI
Dansa de la Mort, de Hans Holbein el Jove, segle XVI

En els dos anteriors articles hem parlat dels seus orígens històrics, i de les dues peces centrals del que avui coneixem com Castanyada: Les castanyes i els panellets. En aquests articles hem conegut diverses tradicions associades a aquests aliments: El repic de campanes tota la nit, els corriols de castanyes entre la porta i el foc a terra perquè els esperits els seguissin, els banquets funeraris, el «pa de morts», les rifes de panellets, l’encesa de fogueres que saltaven per sobre o la mainada deixant plats amb castanyes a un racó de la casa per alimentar les «animetes», que els padrins bescanviaven per panellets.

Però hi havia més tradicions? Què més feien, per Tots Sants, els nostres avis i els avis dels nostres avis? I més enrere, allà on el temps desdibuixa la història? Avui recordem algunes d’elles.

Ossos i vi dolç

Com hem anat veient en els dos anteriors articles, el dia 31 d’octubre no era un dia que al segle XIX Catalunya celebrés la reunió amb els morts, festivitat que havia anat quedant desdibuixada començant per l’alta edat mitjana. Era d’ençà de les 2 del migdia del dia 1 quan s’acabaven les rifes i tota expressió alegre. Visitaven els cementiris i amb ells portaven espelmes o llànties que deixaven enceses durant tota la dia fins al migdia del dia 2. Amades ens explica que la gent vestia de dol, tingués o no tingués familiars enterrats al cementiri i que anaven a pregar-hi i visitar-lo malgrat no hi tinguessin ningú. I… «Hom guarnia els fossars de les parròquies amb creus i d’altres símbols i atributs funeraris, a voltes fets amb ossos i calaveres. Hom hi exposava els cossos amortallats dels qui morien aquests dies, els quals no eren enterrats fins passat el dia d’avui. Era tingut com a sacríleg enterrar els dies de Tots-sants i dels Morts. El costum de portar flors a les tombes dels difunts per aquesta diada és relativament modern; no fa pas gaire que més d’un segle que va iniciar-se».

Corralet de l’Hospital

A més a més dels cementiris a Barcelona hi havia tres fossars no parroquials molt importants a la ciutat, que també eren visitats. Era el que avui coneixem com «fosses comuns». Eren els fossars de l’Hospital, el dels empestats i el dels condemnats. El primer, conegut com a Corralet, s’estenia per la part d’enfora de l’antic Hospital de la Santa Creu, al costat del carrer del Carme i a l’esquerra de l’entrada de l’Hospital fins on avui s’aixeca la Reial Acadèmia de Medicina. En ell eren colgats els pobres que morien a l’Hospital i no podien pagar-se un funeral. Com la gent que patia malalties psicològiques eren asilades en el mateix Hospital, voltaven pel fossar i s’oferien a resar ànimes pels difunts. Aquest lloc, relacionat amb històries de fantasmes, parets fetes amb calaveres i altres fets misteriosos, així com d’altres de més tristos i tràgics, necessita un article sencer.

L’hort del convent de Jesús, de l’orde de Sant Francesc, situat entre el Passeig de Gràcia, Consell de Cent, Pau Claris i Aragó, va convertir-se en el fossar dels empestats, avui soterrat i convertit en la plaça del Duc de Medinaceli. Primerament van enterrar-s’hi els morts per una gran epidèmia de còlera el 1645. L’any 1821, davant una altra epidèmia, va evacuar-se tota la ciutat i la gent va haver d’instal·lar-se en un campament sota Montjuïc. Els morts van tornar-se a enterrar al mateix lloc. No és l’únic cementiri o fossar d’empestats de la ciutat de Barcelona.

El cementiri de la Catedral era conegut com el fossar dels condemnats i era on s’enterraven alguns, no tots, dels penjats a la forca.

Paret d’ossos del fossar dels desemparats

A Mallorca els cementiris eren un clos tancat per una paret blanca, sense cap altra construcció ni res que indiqués que allí, dins les parets, hi havia morts. Com a molt s’hi pintaven els números que marcaven de qui era aquell fragment de paret, com un codi secret que solament coneixien la família a qui pertanyia el fossar. A dins, potser, algun xiprer escadusser i, al voltant del clos, contra les parets, alguns bancs on la gent que hi anava per aquesta data pogués asseure’s per pregar. En aquests bancs, al capvespre, els mallorquins hi posaven fanals encesos, i als vidres hi pintaven creus i calaveres. Amades ens diu que «…aquests fanals donaven un aspecte tètric i alhora fantàstic al recinte. Les dones, completament endolades i amb la testa coberta per amples mantells que els mig tapaven la cara, voltaven pel fossar com si anessin en processó. No paraven de resar, de plorar i de sospirar. En determinats moments del rés s’agenollaven, sempre de cara a la paret, i pregaven amb més fervor i més intensitat. Els homes i la mainada s’ho miraven, però no prenien part en la cerimònia».

A Pollença, a les parets blanques, hi posaven creus pintades de negre, i a sobre, de blanc, calaveres i tíbies creuades. Dels braços de la creu hi penjaven fanals. Era davant d’aquestes creus que les dones anaven a resar.

A pobles mariners i de costa, per recordar tots aquells pescadors i mariners que havien mort a alta mart, tenien costums pròpies. A Cadaqués, per exemple, el sacerdot s’embarcava en una barqueta fins a l’illot conegut com Es Cucurucuc i de l’illot estant beneïa la mar quatre vegades, per les ànimes que s’havien perdut en el seu interior. I, en general, la gent de costa tenia un cementiri i una parròquia marineres, especialment dedicada a aquests morts perduts, que moltes vegades s’enterraven en absència. Per elles portaven ciris encesos que cremaven tota la nit, perquè les ànimes perdudes poguessin trobar el seu lloc sota terra, en unes tombes que eren buides de cossos.

A Andorra hi havia la creença de que la terra escup els condemnats i els criminals, que quan són soterrats al cap de ben cop tornen a sortir a la superfície perquè la terra no els vol. Així que els enterradors andorrans procuraven deixar el terra del recent colgat ben llis, perquè ningú pensés que qui hi havia allà sota era un criminal o un pecador. Quan es visitaven durant aquest dia els andorrans i andorranes es fixaven com estaven les tombes, si eren llises o si feien clot. Si era aquesta última situació, produïda per la descomposició del cos, pensaven que era una ànima salvada.

Els morts endimoniats

La tradició del pa de morts, que he tractat en altres articles, també s’estenia als cementiris i fossars comuns. Quan cada església tenia el seu fossar particular era costum que el capellà oferís un pa de morts a cada membre de la junta del cementiri, i als enterramorts i altres funcionaris. Aquesta tradició, encara que relacionada, era diferent de la dels panellets però probablement tingui a veure amb el Pan de muerto mexicà.

Aquests membres de la junta, l’enterramorts i alguns familiars principals, com els caps de família, visitaven els cementiris parroquials uns dies abans per assegurar-se que cap tomba tingués creus trencades, làpides esquerdades o forats que poguessin fer pensar en una profanació, doncs es consideraven signes del dimoni o de bruixes i bruixots, que segons la veu popular cercaven elements cadavèrics per als seus ritus nigromàntics. El pa de morts que el sacerdot de la parròquia donava a aquests funcionaris es considerava que els protegiria del mal que bruixes i diables poguessin portar a terme en la seva contra.

Si trobaven alguna làpida profanada o una creu trencada, primer escatien la conducta en vida del soterrat. La investigació es dirigia a intentar esbrinar si el mort podria estar endimoniat, és a dir, si estava posseït o ho podia haver estat en vida. Si era així, la creu o la làpida trencada es veia com una marca del Diable, que reclamava el mort com a propietat. I si el mort havia sigut o era un endimoniat treien la creu, per no profanar tot el fossar. Però si el mort no era un endimoniat, cridaven a la família perquè tornés a pagar la creu nova.

Si el capellà o l’enterramorts trobaven un escampall de creus trencades i làpides profanades, es creia que sense cap mena de dubte havien sigut les bruixes i els bruixots, que dominats pel Diable havien reclamat el cementiri com a lloc de les seves reunions i orgies. Amades ens ho explica: «Quan les creus trencades eren moltes, creien que les bruixes i el dimoni havien pres aquell lloc per centre de llurs reunions i que escapçaven les creus com a testimoni de llur pas i de llur presència, i aleshores s’acudia a la litúrgia per a exorcitzar els mals esperits».

El carro de la mort

D’ençà de l’Edat Mitjana, i recollint una tradició molt més antiga, a Catalunya s’hi havien celebrat danses de morts per Tots Sants. Les «danses de difunts» eren un gènere molt popular a Europa, especialment durant i després de la plaga de la Pesta Negra, que devastà el continent a mitjans del segle XIV, anihilant la vida de més d’un terç de la seva població, com a mínim. L’artista alemany Hans Holbein el Jove va realitzar una sèrie de gravats a principis del segle XVI mostrant aquestes danses de la Mort que, encara avui, són molt coneguts. Pere Miquel Carbonell, arxiver de l’Arxiu Reial, va escriure una Dansa de la mort, inspirada en la Danse macabre francesa. Una versió molt famosa d’aquestes danses, que encara es conserva a casa nostra, és la Dansa de la Mort de Verges, celebrada per Setmana Santa. En el Costumari Català trobem que «En els atris de les esglésies i dels convents i en els cementiris que s’estenien a llur davant fou costum representar-se la dansa de la mort, dirigida i menada pels sacerdots, que feien el paper de la mort i parlaven a llurs feligresos en to greu i sentenciós i els prevenien de la conveniència de portar bona vida si volien assolir una bona mort».

Aquestes danses, al segle XIV, assoliren una forma dramatitzada en què un esquelet, personificant a la Mort mateixa, va cridant a diferents persones de diverses condicions socials –un rei, un pagès, un bisbe– i els recorda que han de morir, seguint els tòpics literaris del «Ubi sunt?» –«On són?»– i el «Sic transit gloria mundi» –«Així passa la glòria del món»–, amb una intencionalitat, per un costat, moral i cristiana, en remarcar que els fets terrenals són efímers, i per altra satírica i irònica, entroncant més amb les danses de difunts populars i rurals anteriors a l’Edat Mitjana. A mitjans del segle XVII, a Barcelona va celebrar-se una dansa de la mort multitudinària, durant i després la gran plaga de 1651, que va acabar amb la vida de, com a mínim, 40.000 persones, que en aquella època era encara més notable per la població que la ciutat tenia, molt menys que actualment. Pels carrers circulaven els «carros de la mort», carregats de morts, seguits per una colla que cantava i ballava. La seva funció, com a altres llocs d’Europa, era riure’s de la mort i imitar-la, en un acte nigromàntic de catarsi col·lectiva. El conductor del carro de la mort anava porta per porta preguntat si hi tenien morts, i els familiars els lliuraven despullats, sense dir el seu nom, ni edat.

Altres casos que potenciaren fenòmens de danses macabres foren l’epidèmia de ballarins embogits d’Aquisgrà de 1352, o la d’Estrasburg de 1518, en què centenars de persones es van unir a ballar en grup fins a caure morts. Casos que s’estenien per tota Europa i que s’han relacionat amb diverses patologies, com la histèria col·lectiva, especialment l’anomenada «Corea de Sydenham», més coneguda com a «ball de Sant Vitus»; els fenòmens relacionats amb l’ergotisme, una micotoxina –Claviceps purpurea– que infecta el sègol i altres cereals, que van produir el conegut com a «Foc de Sant Anton»; la picada d’una taràntula pròpia del sud d’Europa, que va donar origen al ball italià de la «tarantel·la»; la ràbia, l’erisipela, el lupus o d’altres malalties que afecten el sistema nerviós.

Però no solament a Verges hi havia danses de la mort. A diverses localitats de La Selva s’hi havia representat i a Reus, per exemple, el 1980 es tornà a reivindicar una dansa de la mort clàssica, amb una professó de difunts pels carrers de la ciutat. Aquesta cercavila, on la mort anava preguntant a diverses figures importants pel dia de la seva mort, a la manera antiga, perdurà durant quatre anys. La mort els hi preguntava: «Aquí sóc, no tinc espera, i aquesta hora és la teva.»

Teatre de difunts

Durant tot el segle XIX va ser costum, arreu d’Espanya i per extensió a Catalunya, representar la vigília de Tots Sants el Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, poeta romàntic espanyol per excel·lència. Però com a Catalunya i a la resta dels Països Catalans aquesta tradició va ser relativament impostada i forçada, no solament per les diferències culturals, sinó també perquè els actors, tots ells catalanoparlants, declamaven amb fonètica estranya l’obra del romàntic castellà, molt amic del nostre Serafí «Pitarra», del que parlàvem en articles anteriors. Un exemple d’aquestes variacions catalanes són «El nuevo Tenorio», de Joaquim Bartrina i Rossend Arús, que va gaudir de gran èxit arreu del territori.

Però no varen trigar a sorgir obres apòcrifes i paròdiques en català. I és que les representacions de difunts, a més a més de les solemnes i tristes, totes tenen un revers burlesc i satíric, l’actor reusenc Antoni Bufarull ho deia així, cap al 1880: «Sia lo que’s vulla de aquestas gatadas, de que és responsable sols lo que féu la lletra en castellà, pus en los balls de lletra catalana tothom se entenia, pera’l que tenia una mica de instrucció eran precisament tals disbarats la salsa més sabrosa de aquella menja, y sols per a sentirlos a dir, valia la pena de veurer y tornar a veurer un ball tantas vegadas com se feya

Normalment el recurs còmic habitual d’aquests Tenorios burlescos era la barreja del català amb el castellà i en fer cabassos de la sang, la truculència i els trucs escènics, a la manera d’un Grand Guignol francès, però més naïf. Si observem un títol d’un d’aquests «Tenorios catalans» de 1896, entendrem ràpidament què volem dir: «Don Cuan Tanorio: drama sengriento, aspelusnante aspesmódico y harroroso an siete actos y muchos cuadros (ascribido an una cosa que perece verso, por un mencebo conacido en la República de las Letras, si voleu el títol sencer)», escrit per Sixte Reborda i Comas, director de la revista satírica «La Llanterna». Aquests «tenorios catalans» de caire burlesc eren diferents per a cada població, on la gent ja coneixia a bastament la seva història, i s’adaptaven al gust de cada públic. També a Mallorca sovintejaren aquestes versions paròdiques, com la d’en Jordí Martí de 1915, «Tenorio Mallorquí o Hazañas d’en Vergueta y en Maga-Cantons. Paròdia mallorquina amb siete actes d’es drama de Jusep Zorrilla, arretglada vers baix vers».

Hi havia altres representacions teatrals, més enllà del Tenorio, però aquestes versions burlesques i subversives, a la frontera amb la comèdia bufa, es van seguir celebrant a l’exili a Tolosa i encara avui tenen ressò en algunes de les nostres localitats.

Foc i dolços a mitjanit

Anar de casa en casa demanant dolços o fent petites actuacions era habitual per tots els territoris de parla catalana. Per exemple, a Lleida la mainada anava casa per casa, per demanar per les ànimes del Purgatori, la gent els hi donava fruites seques i llaminadures. A Begues, els joves anaven pel capvespres en grups de cinc o sis per les portes de les cases, quan els obrien resaven un parenostre o cantar per les ànimes dels difunts i preguntaven: «Voleu que resem?» Ningú rebutjava l’actuació i, a canvi, els donaven cinc cèntims o alguns dolços. Us recorda al Halloween? A Blanes la canalla es presentava a les cases i deien: «Dia dels Morts, si voleu fer caritat?» I els hi donaven fruits secs, dolços i a vegades cèntims. Un cop la rebien cantaven una oració pels difunts.

Exemples així en trobem a grapats, el que ja s’han perdut gairebé arreu. A Àger, el jovent en grups de dos o tres, anaven de casa en casa cantant per les ànimes, amb tabal i pandereta, les cases els donaven alguna cosa per menjar i, si no en tenien, cantaven amb ells. Aquestes caramelles pels difunts s’allargaven fins ben entrada la matinada. Cada grup de cantaires portaven una estampa dels terribles turments de les ànimes, que en acabar tots besaven. Pel Vallès també sortien a captar per les ànimes, i el que recollien dels veïns ho donaven a l’església. Pel Baix Llobregat era una tradició molt estesa, i per tots els pobles es sortia a captar per les ànimes enmig d’un gran respecte i silenci. A Gavà portaven espelmes enceses i el principal de cada grup vestia de difunt. A Sant Climent es demanava amb la frase feta «Caritat pels vius i pels morts».

Al Prat una bossa amb llegums que tiraven a les finestres de les cases, per no trucar a la porta. Era la trucada de les ànimes. A la gent pobre hi llençaven mongetes, a les ni riques ni pobres, un cigró, i a les benestants una fava. La gent de la casa, enmig de la foscor, els hi donava vi dolç en una carbassa, que equivalia sense dir res a que admetien el rés cantat. A vegades aquests grups que captaven dolços es disfressaven d’ànimes, com a mínim el cap de colla.

A Castellvell del Camp s’ha recuperat el costum de què la mainada surti a fer una recerca de dolços i fruits secs per les cases del veïnat, amb els que es fan un collaret: Els «girandons». Això a més d’un li pot recordar de nou el Halloween…, però és ben nostre. La similitud és lògica, els seus orígens es troben en celebracions arcaiques similars que s’han anat transmetent i variant segons la societat. Aquesta tradició dels girandons era ben comú pel Camp de Tarragona, avui es troba desapareguda excepte a Castellvell, no tinc notícia de que en lloc més l’estiguin recuperant.

Aquesta nit també s’encenien fogueres la vigília o al capvespre. No podia llençar-s’hi objectes vells ni cap element impur o brut. Al cim s’hi posava una creu, un gat o un ninot. I es creia que aquesta estranya foguera ajudava a les ànimes a pujar al Cel, i que el fum purificava els camps i els feia fèrtils. Les seves cendres eren apreciades per ser llençades després als camps.

La foguera particular, familiar, per torrar les castanyes es feia a la llar de foc. Probablement recordant les fogueres que els pobles indoeuropeus del nord i est d’Europa encenien a principis de novembre, juntament amb els que encenien a principis de maig, com vam veure. Això es sincretitzà amb el costum d’encendre el foc dins de la mateixa casa, altars familiars en que habitaven els esperits de la llar i en que el foc es mirava de mantindre encès sempre. I, seguint costum ancestral, es creia que si les fogueres per torrar castanyes eren de fusta de boix eren molt millors, perquè l’ancestre del foc era més content amb aquesta fusta.

A les illes Balears i al País Valencià també sortien a captar dolços i menjar per les ànimes a canvi d’un rés o una actuació cantada. A Eivissa la canalla sortien per tota la ciutat a cantar i resar per les ànimes. I a Pego, al País Valencià, hi intervenia el rector, recollien tot tipus de llaminadures que després, havent sopat, es venien i menjaven al voltant d’un foc comunitari a la plaça del poble.

Una varietat del canvi de castanyes per panellets, era aquella en què els nens rebien dolços o caramels per part dels seus pares o padrins a canvi de les flors que la canalla havia deixat al matí sobre les tombes dels seus familiars. I és que, com hem anat veient, els dolços estan molt relacionats amb la mort i aquesta data. A alguns pobles de la Segarra, com a Calonge, es portava una gran coca a l’església, amb una espelma encesa a cada una de les puntes. Després de la missa, a mitjanit, es feia una processó i es beneïa la coca. Durant la processó es caminava cap al cementiri, allunyat de la parròquia. Un cop allí tothom s’asseia a les tombes dels seus familiars i es menjava la coca entre tots.

Les «animetes» i «fer la Por»

A Catalunya, com a tota Europa i gran part d’Amèrica, es creia que al migdia els difunts tornaven a conviure amb els vius i les seves ànimes tornaven a fer vida amb els seus familiars. Aquestes ànimes, que en la mitologia cristiana eren les del Purgatori, on penaven pels pecats comesos sense poder anar ni a Cel ni a Infern, gaudien de veure els seus familiars tristos i plorant per la seva pèrdua. Era per això que durant tres o quatre anys després de la mort d’un familiar, el dia de Tots Sants i el Dia dels Morts, el 2 de novembre, es deixava un lloc fet al llit perquè l’ànima del difunt hi reposi.

De les animetes ja hem parlat en els anteriors articles. Però els costums associades a aquests esperits familiars també incloïen encendre la llar de foc, deixar les portes entreobertes o deixar espelmes a les finestres o a la porta d’entrada, perquè trobessin el camí de la llar. En una altra versió, es deixaven les anomenades candeletes –també «xinxetes» o «palometes», fins i tot també «animetes», personalitzant la flama– sobre plats d’aigua o d’oli amb un ble de cotó fluix, a la cuina i a les habitacions, perquè les ànimes trobessin «el camí del cel». Les animetes els hi agradava estar als racons de les cases, on s’hi deixaven les castanyes. Durant aquests dos dies es mirava de no entrar als racons, per no molestar-les. Des dels racons de les habitacions elles ens observen i jutgen. I es mirava de tancar i obrir amb cura portes i finestres, per si estaven entrant en aquell moment.

Per a elles es parava un plat més a taula i es deixava un espai buit. L’hora de la seva tornada, a moltes llars, era clara: De les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora, Dia dels Morts. Mentre les espelmes de l’exterior, a les portes i finestres, estiguessin enceses les ànimes dels difunts serien presents, quan s’apagaven volien dir que havien marxat al Cel… o al lloc d’on havien vingut. I les que es posaven cremant sobre les tombes també era perquè poguessin trobar el camí de tornada, o això es creia popularment.

En algunes cases també era costum no moure gaire els mobles aquell dia, perquè aquests esperits protectors no es perdessin, especialment se’ls hi recomanava a la mainada que no trepitgessin els racons, era en aquests espais on es resguardaven les «animetes». En una versió cristianitzada, es creia que les animes del purgatori dels familiars difunts també tornaven aquest dia, i si tenien una bona rebuda i veien que els seus familiars els recordaven amb tristesa i dolor, podien tornar al cel, si no es quedaven penant o, inclús, dins de la mateixa casa. Com veiem, una nova versió dels «lares domesticii», els esperits protectors, i les «larvae», els esperits «malvats», de les que ja vam parlar.

Al Ripollès i Osona, també a altres zones de l’interior i a la Franja de Ponent es buidaven carabasses i naps, dins de les quals s’hi posaven espelmes enceses, a això s’anomenava «fer la Por», recordant que aquesta expressió molt catalana feia referència a una Por personalitzada, no interna, sinó externa, la Por que et persegueix i t’encalça quan menys t’ho esperes. A molts altres llocs de Catalunya era habitual buidar carabasses i naps per posar espelmetes en el seu interior.

Tradicions soterrades

És una paradoxa que, parlant-vos d’una celebració de difunts us estigui parlant d’uns costums més aviat morts que vius. Si és que poden morir… Quan avui explico que aquí es celebraven multitud de tradicions que eren molt similars a Halloween, per no dir les mateixes, la gent sol posar cara d’incredulitat. Al final, Halloween com hem vist té uns orígens propers a les nostres celebracions perdudes. Danses de difunts, encesa de fogueres, les ànimes en pena, processons, demanar per les ànimes de porta en porta, buidar carbasses i naps, rifes de panellets, posar espelmes anomenades «ànimetes»… I moltes més que he anat recollint durant aquests tres articles. Però les que aquí us he mostrat són solament una petita part de la riquesa de costums i tradicions d’aquestes dates. I les que s’hauran perdut i no coneixem.

Però que avui Halloween estigui envaint les celebracions de Tots Sants i el Dia dels Morts, del temps que va de la vigília del 1 fins al migdia del 2 de novembre, no solament és per la mercantilització i utilització pop de les tradicions, que arriben com un producte de consum més i aquelles més atractives triomfen entre la mainada i les famílies. No solament és perquè en general, com la nostra societat no té cap mena de creença religiosa, a les persones tant els hi fa celebrar una cosa que una altra, perquè al final simplement són excuses per celebrar «alguna cosa», la que sigui és el menys important. Tampoc és, solament, per la pressió cultural d’una mena de cultura de cultures transnacional, buidada de contingut i de fàcil consum, com una barreja de tradicions, pensaments i religions asiàtiques, americanes, africanes i, poc, europees. Una cultura transnacional i aparentment multicultural que és, en si mateixa, l’absència de cultura. No és solament per tot això. Quan hi ha una necessitat per comprar quelcom i hi ha un buit en el mercat, qui s’emporta els clients és aquell que ven el seu producte d’una manera més atractiva. El mateix passa amb qualsevol fenomen cultural, amb les llengües, amb la música o la literatura, la política o la ideologia.

És, sobretot, perquè hem perdut les nostres pròpies tradicions i les creences associades a aquestes. I quan un perd les seves tradicions, aquestes són substituïdes per algunes altres. Curiosament, les que les estan substituent són bastant similars a les originals. Perquè moltes d’aquestes tradicions que aquí us he portat són la seva formulació última, la que agonitzava quan els folkloristes van recollir-la a finals del segle XIX o del segle XVIII. Com eren abans? I en el seu origen? Si resseguim les arrels podrem trobar algunes respostes. Què passarà en el futur? Recuperarem les nostres tradicions? Seran esborrades d’una vegada i per sempre pel mercantilisme cínic i nihilista? No ho sabem.

Però observeu bé els racons de les vostres cases aquests dies…


Si voleu recuperar els dos articles anteriors d’aquesta sèrie, podeu seguir aquests enllaços:

La Castanyada (I): Aliment d’ànimes, un viatge entre mons

La Castanyada (II): Panellets, del «Pa d’ànimes» al Día de Muertos mexicà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada