La Castanyada: Danses de difunts i altres tradicions… perdudes? (III i final)

Nap buidat i amb espelma, una tradició antiga. Aquest pertany a la tradició irlandesa, importada als Estats Units
Nap buidat i amb espelma, una tradició antiga. Aquest pertany a la tradició irlandesa, importada als Estats Units

Venim d’aquí:

La Castanyada: Aliment d’ànimes, un viatge entre morts (I)

La Castanyada: Panellets, del «Pa de morts» a les rifes de la Rambla (II)


En els dos anteriors articles hem parlat dels seus orígens històrics, i de les dues peces centrals del que avui coneixem com Castanyada: Les castanyes i els panellets. En aquests articles hem conegut diverses tradicions associades a aquests aliments: El repic de campanes tota la nit, els corriols de castanyes entre la porta i el foc a terra perquè els esperits els seguissin, els banquets funeraris, el «pa de morts», les rifes de panellets, l’encesa de fogueres que saltaven per sobre o la mainada deixant plats amb castanyes a un racó de la casa per alimentar les «animetes», que els padrins bescanviaven per panellets.

Però hi havia més tradicions? Què més feien, per Tots Sants, els nostres avis i els avis dels nostres avis? I més enrere, allà on el temps desdibuixa la història? Avui recordem algunes d’elles.

Dansa de la Mort, de Hans Holbein el Jove, segle XVI
Dansa de la Mort, de Hans Holbein el Jove, segle XVI

Danses de Difunts

D’ençà de l’Edat Mitjana, i recollint una tradició molt més antiga, a Catalunya s’hi havien celebrat danses de morts per Tots Sants. Les «danses de difunts» eren un gènere molt popular a Europa, especialment durant i després de la plaga de la Pesta Negra, que devastà el continent a mitjans del segle XIV, anihilant la vida de més d’un terç de la seva població, com a mínim. L’artista alemany Hans Holbein el Jove va realitzar una sèrie de gravats a principis del segle XVI mostrant aquestes danses de la Mort que, encara avui, són molt coneguts. Pere Miquel Carbonell, arxiver de l’Arxiu Reial, va escriure una Dansa de la mort, inspirada en la Danse macabre francesa. Una versió molt famosa d’aquestes danses, que encara es conserva a casa nostra, és la Dansa de la Mort de Verges, celebrada per Setmana Santa.

Aquestes danses, al segle XIV, assoliren una forma dramatitzada en què un esquelet, personificant a la Mort mateixa, va cridant a diferents persones de diverses condicions socials –un rei, un pagès, un bisbe– i els recorda que han de morir, seguint els tòpics literaris del «Ubi sunt?» –«On són?»– i el «Sic transit gloria mundi» –«Així passa la glòria del món»–, amb una intencionalitat, per un costat, moral i cristiana, en remarcar que els fets terrenals són efímers, i per altra satírica i irònica, entroncant més amb les danses de difunts populars i rurals anteriors a l’Edat Mitjana.

Altres casos que potenciaren fenòmens de danses macabres foren l’epidèmia de ballarins embogits d’Aquisgrà de 1352, o la d’Estrasburg de 1518, en què centenars de persones es van unir a ballar en grup fins a caure morts. Casos que s’estenien per tota Europa i que s’han relacionat amb diverses patologies, com la histèria col·lectiva, especialment l’anomenada «Corea de Sydenham», més coneguda com a «ball de Sant Vitus»; els fenòmens relacionats amb l’ergotisme, una micotoxina –Claviceps purpurea– que infecta el sègol i altres cereals, que van produir el conegut com a «Foc de Sant Anton»; la picada d’una taràntula pròpia del sud d’Europa, que va donar origen al ball italià de la «tarantel·la»; la ràbia, l’erisipela, el lupus o d’altres malalties que afecten el sistema nerviós.

Però no solament a Verges hi havia danses de la mort. A diverses localitats de La Selva s’hi havia representat i a Reus, per exemple, el 1980 es tornà a reivindicar una dansa de la mort clàssica, amb una professó de difunts pels carrers de la ciutat. Aquesta cercavila, on la mort anava preguntant a diverses figures importants pel dia de la seva mort, a la manera antiga, perdurà durant quatre anys. La mort els hi preguntava: «Aquí sóc, no tinc espera, i aquesta hora és la teva.»

Versió moderna del Don Juan Tenorio
Versió moderna del Don Juan Tenorio, de José Zorrilla

Teatre de difunts

Durant tot el segle XIX va ser costum, arreu d’Espanya, representar la vigília de Tots Sants el Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, poeta romàntic espanyol per excel·lència. Però com a Catalunya i a la resta dels Països Catalans aquesta tradició va ser relativament impostada i forçada, no solament per les diferències culturals, sinó també perquè els actors, tots ells catalanoparlants, declamaven amb fonètica estranya l’obra del romàntic castellà, molt amic del nostre Serafí «Pitarra», del que parlàvem en articles anteriors. Un exemple d’aquestes variacions catalanes són «El nuevo Tenorio», de Joaquim Bartrina i Rossend Arús, que va gaudir de gran èxit arreu del territori.

Però no varen trigar a sorgir obres apòcrifes i paròdiques en català. I és que les representacions de difunts, a més a més de les solemnes i tristes, totes tenen un revers burlesc i satíric, l’actor reusenc Antoni Bufarull ho deia així, cap al 1880: «Sia lo que’s vulla de aquestas gatadas, de que és responsable sols lo que féu la lletra en castellà, pus en los balls de lletra catalana tothom se entenia, pera’l que tenia una mica de instrucció eran precisament tals disbarats la salsa més sabrosa de aquella menja, y sols per a sentirlos a dir, valia la pena de veurer y tornar a veurer un ball tantas vegadas com se feya

Normalment el recurs còmic habitual d’aquests Tenorios burlescos era la barreja del català amb el castellà i en fer cabassos de la sang, la truculència i els trucs escènics, a la manera d’un Grand Guignol, però més naïf. Si observem un títol d’un d’aquests «Tenorios catalans» de 1896, entendrem ràpidament què volem dir: «Don Cuan Tanorio: drama sengriento, aspelusnante aspesmódico y harroroso an siete actos y muchos cuadros (ascribido an una cosa que perece verso, por un mencebo conacido en la República de las Letras, si voleu el títol sencer)», escrit per Sixte Reborda i Comas, director de la revista satírica «La Llanterna». Aquests «tenorios catalans» de caire burlesc eren diferents per a cada població, on la gent ja coneixia a bastament la seva història, i s’adaptaven al gust de cada públic. També a Mallorca sovintejaren aquestes versions paròdiques, com la d’en Jordí Martí de 1915, «Tenorio Mallorquí o Hazañas d’en Vergueta y en Maga-Cantons. Paròdia mallorquina amb siete actes d’es drama de Jusep Zorrilla, arretglada vers baix vers».

Hi havia altres representacions teatrals, més enllà del Tenorio, però aquestes versions burlesques i subversives, a la frontera amb la comèdia bufa, es van seguir celebrant a l’exili a Tolosa i encara avui tenen ressò en algunes de les nostres localitats.

Les rifes

Ja hem parlat de les rifes de panellets en l’anterior article. Però de finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX ençà, les rifes es popularitzaren per tot el territori català. En elles se sortejaven dolços, ramells de flors, bitllets de loteria, confitures i fruites de l’època, com magranes o figues. En aquella època les rifes tenien una importància, especialment per a la canalla, que avui en dia no podem imaginar, havent desaparegut pràcticament del dia de Tots Sants.

El reusenc Pere Cavallé ens ho descrivia així, recordant quan era un infant: «L’únic dia de l’any en què els vells cafès s’oferien a la contemplació dels nostres ulls d’infants amb tota llur esplendidesa era per Tots Sants. La tradicional rifa de confitura, que no ha desaparegut encara dels nostres costums, tenia llavors una importància que no té ara…». Després de la Guerra Civil el costum de les rifes va anar minvant, tot i que avui dia s’ha intentat recuperar en algunes poblacions, com al mateix Reus.

La cerca de dolços

A Castellvell del Camp s’ha recuperat el costum de què la mainada surti a fer una recerca de dolços i fruits secs per les cases del veïnat, amb els que es fan un collaret: Els «girandons». Això a més d’un li pot recordar a una festa americana més moderna…, però és ben nostre.

Una varietat del canvi de castanyes per panellets, era aquella en què els nens rebien dolços o caramels per part dels seus pares o padrins a canvi de les flors que la canalla havia deixat al matí sobre les tombes dels seus familiars.

Animetes
Animetes

Les «animetes» i «fer la Por»

De les animetes ja hem parlat en els anteriors articles. Però els costums associades a aquests esperits familiars també incloïen encendre la llar de foc, deixar les portes entreobertes o deixar espelmes a les finestres o a la porta d’entrada, perquè trobessin el camí de la llar. En una altra versió, es deixaven les anomenades candeletes –també «xinxetes» o «palometes», fins i tot també «animetes», personalitzant la flama– sobre plats d’aigua o d’oli amb un ble de cotó fluix, a la cuina i a les habitacions, perquè les ànimes trobessin «el camí del cel».

Per a elles es parava un plat més a taula i es deixava un espai buit. L’hora de la seva tornada, a moltes llars, era clara: De les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora. Mentre les espelmes estiguessin enceses les ànimes dels difunts serien presents, quan s’apagaven volien dir que havien marxat al cel… o al lloc d’on havien vingut.

En algunes cases també era costum no moure gaire els mobles aquell dia, perquè aquests esperits protectors no es perdessin, especialment se’ls hi recomanava a la mainada que no trepitgessin els racons, era en aquests espais on es resguardaven les «animetes». En una versió cristianitzada, es creia que les animes del purgatori dels familiars difunts també tornaven aquest dia, i si tenien una bona rebuda i veien que els seus familiars els recordaven amb tristesa i dolor, podien tornar al cel, si no es quedaven penant o, inclús, dins de la mateixa casa. Com veiem, una nova versió dels «lares domesticii», els esperits protectors, i les «larvae», els esperits «malvats», de les que ja vam parlar.

Al Ripollès i Osona, també a altres zones de l’interior i a la Franja de Ponent es buidaven carabasses i naps, dins de les quals s’hi posaven espelmes enceses, a això s’anomenava «fer la Por», recordant que aquesta expressió molt catalana feia referència a una Por personalitzada, no interna, sinó externa, la Por que et persegueix i t’encalça quan menys t’ho esperes.