La Castanyada: Aliment d’ànimes, un viatge entre mons (I)

Castanyer de Can Cuc o "Castanyer Gros de la Casa del Bosc", és l'arbre més gruixut de tot Catalunya, a la vall de la riera de Vallfornès, al Montseny

La Castanyada és una de les tradicions més nostrades i els panellets són un dels dolços més estimats. Castanyes i panellets es mengen arreu de les terres de parla catalana, del País Valencià fins a la Catalunya Nord, passant per la Franja o Eivissa. Però quin són els orígens de la Castanyada o Tots Sants? I d’on ve el costum de menjar-ne? I el d’altres menges com els moniatos, les pomes i fruites dolces? I de beure vi novell o dolç?

Per comprendre això el primer que hem de tenir en compte és que, en el passat, les tradicions no eren «uniformes». Potser en un lloc se celebraven d’una manera, en un altre amb una variació petita o substancial, i en un altre lloc del territori se celebrava d’una manera totalment diferent o no se celebrava pas. El territori imprimeix en el seu poble un caràcter particular, i això també es veu reflectit en els costums. Avui dia, per culpa d’interessos econòmics, els mitjans de comunicació, Internet i la facilitat dels mitjans de transport, que han reduït molt els temps i els espais, tot s’ha uniformitzat, o sembla uniformitzat, però abans no era així. Tinguem-ho en compte perquè, com veurem, potser en un lloc les castanyes es menjaven d’una manera i en altres llocs de Catalunya les tradicions eren diferents, fins i tot de casa en casa la tradició podia variar.

De les castanyes i dels orígens de la Castanyada s’ocuparà aquesta primera part de l’article.

Fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Castanyeres de Barcelona. Fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

El castanyer: L’arbre que dóna la Visió

Les varietats del castanyer que produeixen fruits comestibles –«Castanea Sativa», la més estesa a casa nostra– són arbres sagrats pels nostres avantpassats. Això, diguem-ho ja, no és gaire cosa, perquè per als nostres avantpassats més antics, tot era sagrat. De la pedra petita fins a la flor, passant pels arbres i les fonts. Però el castanyer tenia una particularitat i és que amb els seus fruits, les castanyes, podien cobrir gairebé totes les seves necessitats energètiques i alimentàries. En un temps on, a Europa, no hi havia patates i els cultius de blat no eren habituals i estaven molt controlats per les elits, la castanya que es collia a la tardor era una peça molt important de l’alimentació, contenint greixos, proteïnes, aigua, hidrats de carboni, diversos minerals com el calci, potassi, ferro, magnesi, fòsfor i zinc, i un conjunt notable de vitamines, diverses del grup B i vitamina C, si es consumeixen de pressa. És el que la nutrició moderna anomenaria un «superaliment».

També és un fruit que, si es conserva en barrils o caixes cobertes de sorra com feien els nostres avis, poden suportar molt bé l’hivern i conservar-se durant mesos: La sorra fa sortir els cucs que poguessin haver-hi a la superfície, a la recerca d’aire. Per si això no fos poc, amb les castanyes es pot fer una farina molt nutritiva que, en comunitats pobres fins ben entrat el segle XX, va substituir o es va barrejar amb la farina de blat. Això ha fet que a diversos indrets d’Europa al castanyer se l’anomenés «l’arbre del pa».

El castanyer, que pertany a la mateixa família del roure, com a arbre és molt resistent. Amb la seva fusta es poden construir parets o mobles sense gairebé tractament, gràcies al fet que resisteix molt bé la intempèrie, arribant a corroir fins i tot el ferro en contacte prolongat. És més resistent que la del mateix roure, per això se sol fer servir per objectes de decoració que han de perdurar tota una vida –o varies–, com per exemple pipes, bastons o alguns rellotges de cucut clàssics. La seva escorça, gràcies a la gran quantitat de tanins, a l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana s’utilitzava per adobar el cuir. I amb les seves branques i fusta s’obté un combustible d’excel·lent qualitat, que crema molt lentament i triga molt a consumir-se. Els nostres avantpassats també van observar que els castanyers, que en aquelles èpoques eren molt més nombrosos que avui, atreien els animals gràcies als seus fruits, especialment animals «psicopomps», els que porten les ànimes d’aquesta vida a la següent, com poden ser les aus.

Castanyer de les Nou Branques, a Viladrau
Castanyer de les Nou Branques, a Viladrau

El fet que fos un fruit recobert de punxes, que donava tanta energia i amb el que, tot essent tan petit, es podia cobrir tan fàcilment l’alimentació d’un infant i un adult, va fer que els nostres avantpassats li atribuïssin trets relacionats amb el vigor, la potència i la fertilitat, gràcies a la similitud dels seus fruits amb els genitals masculins –als romans els hi agradaven molt aquestes coses–, i amb el fet que d’un sol castanyer adult es poden collir quilos i quilos de castanyes. No és difícil imaginar-se als nostres avantpassats més llunyans, quan eren nòmades caçadors-recol·lectors o seminòmades, collint castanyes per a preparar-se per l’hivern o amb castanyes als seus sarrons quan havien d’emprendre llargs viatges, dels quals no sabien passi en tornarien.

Els sacerdots celtes, segons fonts romanes, feien bastons amb les branques del castanyer, perquè li atribuïen propietats de potència i longevitat, per així arribar fins a l’altra vida. Els romans van atribuir al castanyer una gran potència masculina, relacionant l’arbre amb Júpiter, el déu pare –«Dis pater» o «Dyeus» en indoeuropeu–. Una tradició que van adoptar dels grecs, que dedicaren l’arbre al seu propi dis pater, Zeus: Una de les seves etimologies més probables és que el seu nom, «castanea», provingui de la ciutat grega de Tessàlia, «Kastonis», on l’arbre era molt cultivat i apreciat.

Les legions romanes van expandir les plantacions de castanyers per tota Europa i amb elles el seu nom, alguns oficials portaven bastons i talismans fets de castanyer per simbolitzar la justícia, i les dones romanes portaven amulets fets de fusta de castanyer, per assolir fertilitat. Dins la motxilla dels legionaris, que viatjaven moltíssims quilòmetres a peu en llargues i dures marxes, a l’hivern eren habituals les castanyes. Ja a l’Edat Mitjana, la mística i sàvia alemanya Hildegarda de Bingen, va deixar escrit que la castanya allargava la vida i era un gran component de mixtures terapèutiques i vigoritzants.

 

Els avantpassats: Esperits protectors de la casa

Però el tret més important de la castanya és que suporta tot el pas de l’hivern, com ja he dit. Això ha fet que en diverses cultures, de la Xina fins a Europa, al castanyer se’l relacioni amb la Visió del Més Enllà i amb el Viatge a l’Altre Món, especialment el món relacionat amb els difunts. Quan nosaltres pensem amb difunts pensem amb els morts, però hem de tindre en compte que, per als nostres avantpassats més llunyans de l’Antiguitat i de la Prehistòria, els difunts eren també protectors de la llar, del foc i de la casa, sempre i quan fossin ben atesos i se’ls recordés amb estimació i respecte.

Larari de Pompeia
Larari de Pompeia

Els romans i les cultures mediterrànies antigues els relacionaren amb els esperits penates, manes i lares, concretant encara més en els lares domesticii –esperits domèstics– i els familiarii –esperits familiars–. Els manes eren les ànimes dels difunts, anomenats així per estar relacionats amb una divinitat antiquíssima del poble precedent al romà, els etruscs. Aquesta deessa, anomenada Mània, troba els seus orígens en la prehistòria i és una deessa de l’Inframón –ctònica–, més tard integrada a Prosèrpina, també coneguda com a Kore o Cora, «la donzella», Persèfone pels grecs. Els esperits dels avantpassats es recordaven i celebraven durant les seves festivitats, com la «Compitàlia», la «Feràlia» i especialment la «Parentàlia». A ells també se’ls hi feien ofrenes de menjar i beure, entre elles el vi novell, recent veremat, faves, castanyes i altres sacrificis o banquets en el seu honor.

Si no eren ben atesos o se’ls oblidava podien convertir-se en «larvae», esperits malignes que persegueixen els seus propis familiars i els habitants d’una casa, fins a embogir-los o procurar-los tot un seguit de desgràcies que els podien portar a la mort. Pels nostres ancestres la Mort en si mateixa era un fet molt més proper, probablement degut a la més gran proliferació de malalties, la mortalitat infantil i, en general, una esperança de vida molt més curta, que tendia a viure la desaparició dels éssers estimats com quelcom quotidià; però també a una manera de viure i entendre la vida mateixa molt més arrelada i propera als cicles naturals.

 

Samhain: Un temps fora del temps

Els pobles celtes o proto-celtes, que també varen establir-se a la nostra contrada abans de l’arribada dels romans, celebraven durant l’època del que avui és la Castanyada una festivitat anomenada pels celtes insulars Samhain, que marcava la fi de les collites i de la verema. Pels celtes continentals era «Samonios» i a la Bretanya continental és anomenada «Kalan Goañv», on es celebra amb la companyia del Bugul Noz –el «Pastor nocturn»–. El Samhain es creu que tenia importància arreu d’Europa, també abans de l’arribada dels celtes, dins d’un context indoeuropeu. Per exemple, diverses tombes neolítiques, anteriors als celtes, estan alineades a la sortida del sol durant Samhain. Els diversos pobles anomenats «celtes», que formaren un mosaic molt divers, diferent i dispers, van ser els que van recollir aquest costum i li van donar una forma més propera, perquè s’ha mantingut fins als nostres dies amb diverses variacions de forma, però no de fons.

El banquet de les fades, de John Anster Fitzgerald. 1859
El banquet de les fades, d’en John Anster Fitzgerald. 1859

Per ells aquest era l’inici de l’any, perquè es trobava just a la meitat del camí entre l’equinocci de tardor, és a dir, la fi de l’estiu amb les seves festivitats de la collita del gra; i el solstici d’hivern, Nadal, quan comencen a créixer les hores solars i que els romans anomenaren la festa del Sol Invicte, el renaixement del sol. Les dates que coincideixen amb la Castanyada –Samhain– són l’inici de la meitat més fosca de l’any, on el sol té menys hores i el fred i la foscor s’estenen pel territori. Els celtes ho solien celebrar, com a mínim, tres dies abans i tres dies després de la data que, en el seu calendari, més o menys coincidia amb el nostre 1 de novembre. Però la seva festa grossa és la vigília d’aquest dia 1 i el dia 1 mateix. És un temps «liminar», a mig camí o entre camins, on els vius es passegen en companyia dels difunts.

Per aquest motiu, els celtes celebraven amb grans focs aquesta festivitat, com durant Sant Joan o el seu «Beltane» –l’1 de maig–; feien balls tota la nit, menjaven banquets generosos i bevien a plaer amb els difunts, especialment tiberis dolços, que proporcionaven una bona quantitat d’energia en temps freds; es disfressaven de morts, com en un Carnestoltes invers: els vius són morts i els morts són vius, a mig camí entre el «període fosc» i el «període clar», un «temps fora del temps», on tot es barreja i és un moment de disbauxa «entre mons»; portaven a terme representacions, entre les quals, de les més importants era trucar a les portes, disfressats d’ànimes errants, demanant regals per la seva memòria.

També portaven a terme rituals d’endevinació i contacte amb l’«Altre món», el món dels difunts o «Aos Sí» –o «Aes Sídhe», que significa «la gent dels turons», «els bons veïns», el seguici d’esperits o déus familiars, fades, elfs i difunts–. Aquells que han estat tocats als ulls per les «aigües» dels Aes Sídhe poden veure el que hi ha «després», que també és «aquí i ara».

 

L’Edat Mitjana: De Tots els màrtirs a Tots Sants

Abans del segle XVIII, que donà la forma clàssica de la Castanyada que avui coneixem, ja hem vist que el costum de menjar castanyes es perd en el temps. A l’edat mitjana, hereva de la tradició clàssica romana i celta, se celebraven els «àpats funeraris» en record dels difunts de la família, tot sovint deixant un espai buit i un plat a taula per al familiar. Aquest és un costum que també té arrels molt antigues i ha perviscut fins ben entrat el segle XX en algunes cases.

Al segle VII el Papa Bonifaci IV, en cristianitzar el Panteó de Roma i passar a ser el que ara és «Santa Maria dels Màrtirs», on es veneraven tots els Déus romans, va canviar «Tots els Déus», per «Tots els Màrtirs i la Verge», i així instituí la seva festivitat el mateix dia que se celebrava el Panteó Romà, més o menys pels volts del que ara és el 13 de maig. El Panteó va ser un dels pocs temples pagans cristianitzats i el primer conegut, així que es va mantenir fins avui en ús i en un bon estat de conservació. Avui dia és patrimoni de la humanitat i el podem visitar a Roma.

Més tard, va ser el Papa Gregori IV, al segle IX, qui va designar el dia 1 de novembre com a festivitat de Tots Sants, canviant la data i el nom de «Tots els Màrtirs» del 13 de maig. També va instituir el dia 2 com a festa «dels difunts». Si el dia 1, Tots Sants, és quan els vius visiten els morts, el 2, el «Dia de Difunts», és quan els morts visiten els vius. Dels motius d’això en parlaré en el proper article.

Aquest dia de Tots Sants, anomenat d’«Omnia Sanctorum», les famílies visitaven els seus difunts als cementiris i feien un àpat allà mateix, tot sovint sobre les seves tombes. Segons l’«Almanac per a curiosos» era un verdader àpat de difunts. No seria pas gens estrany que les castanyes formessin part de les menges, com les postres o acompanyament. Amb el temps aquests àpats van passar del cementiri a la taula de casa, però els costums de recordar els morts de la família es mantingueren sempre, fins als nostres dies. O, més ben dit, els costums que es portaven a terme a la llar, es barrejaren amb els que es feien al cementiri.

Castanyera clàssica, segons el Costumari català de Joan Amades
Castanyera clàssica, segons el Costumari català de Joan Amades

 

El segle XVIII: El temps que reformulà la Castanyada

És al segle XVIII, en relació amb els costums indoeuropeus, celtes i romans, on començarem a trobar elements relacionats amb els nostres propis costums. En el calendari dels pagesos, aquest pas de l’octubre a novembre marca la fi de la verema i l’inici de la collita d’olives, aranyons, fesols i naps, fruits i tubercles molt importants per aquesta festivitat, com veurem en següents articles. També és el temps de la rompuda, la llaura i el sembrat d’algunes llavors. Recordem la dita popular: «Pel novembre, cava i sembra». I també, no ho oblidem, de la caiguda de les castanyes.

Segons Joan Amades, que s’inspira en els textos autobiogràfics del Baró de Maldà en el seu «Calaix de Sastre», el costum de menjar castanyes per aquestes dates estava molt arrelada al segle XVIII, on es menjaven castanyes arreu, se sortejaven panellets en rifes molt populars i es bevien vins dolços i vins novells, que s’acabaven de veremar. Seguint a Amades i el seu «Costumari català», les castanyeres de Barcelona posaven la seva parada el dia 1 de novembre i ho feien totes juntes, enfront de dos dels portals de la ciutat: Portal de l’Àngel i el de «Don Carles». Aquests dos emplaçaments no eren pas casuals. El Portal de l’Àngel s’havia de travessar si es volia visitar el Cementiri dels Empestats, que era a l’encreuament del passeig de Gràcia amb Aragó, l’anomenat «hort del Convent de Jesús». Diu Amades que els estudiants lligaven a la parada de castanyes una corda a un dels carros de difunts de la zona i, quan aquest arrencava, feia anar castanyes i castanyera enlaire.

El segon portal era a l’actual Avinguda Icària i era pas obligat per visitar el cementiri del Poblenou. Els barcelonins compraven les castanyes quan tornaven dels cementiris. Després del dia 1, les castanyeres ja eren per tota la ciutat. Les castanyeres tradicionals del segle XVIII, XIX i XX, eren senyores grans que venien castanyes al carrer, vestien amb faldilles de sargil molt amples i un davantal de cànem i llana, a més d’una caputxa blanca, molt llarga, que complementava la seva aparença clàssica. Segons Joan Soler i Amigó, es torraven les castanyes mentre es resava tres parts del rosari per l’ànima dels difunts, així que aquesta senyora era una figura que havia mantingut aquesta «atmosfera» de venerable, en certa manera relacionada amb el món dels morts. Curiosament, ja a finals del segle XIX i durant el segle XX, moltes d’aquestes senyores tenien un origen gallec.

Sobre elles guardem força rondalles, danses i cançons, com aquesta, que fins fa poc era ben popular a les escoles:

«Quan ve el temps de menjar castanyes,
la castanyera, la castanyera,
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat.
La camisa li va petita,
la faldilla li fa campana,
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre balla així

Les castanyes es couen en fogueres, que recorden a aquelles que feien els celtes en aquestes dates, ja d’una manera més continguda i controlada. Les castanyeres ho feien en fogons de terrissa, anomenats «copa», ja que s’assemblaven a una copa; més tard, segons Amades «torraven les castanyes amb paella d’aram o de ferro grosserament foradada perquè la flama arribés més bé a les castanyes». I en altres pobles, en general a les zones rurals, directament es feia una foguera i sobre les brases es posava una cassola metàl·lica amb forats, o un cilindre en forma de gran olla foradada, anomenada «tambor» o «tixolo».

En molts llocs de Catalunya era costum tacar-se la cara i els ulls amb el carbó i el sutge de les fogueres de castanyes després de saltar-les, ja que diuen que porta bona sort. Segurament un romanent d’aquelles èpoques antigues. En els pobles també s’hi cantaven cançons al seu voltant o s’explicaven històries de difunts per «fer la por».

Però va ser la variant «de ciutat» amb algunes diferències, no la rural, la que va perdurar en el temps. Del segle XVIII fins avui dia és la Castanyada que ens és més familiar.

 

Castanyes en foguera tradicional. Foto: Adrià Costa. Font: Nació Digital
Castanyes en foguera tradicional. Foto: Adrià Costa. Font: Nació Digital

 

A redós de les campanes, protegits de la mort

Hi ha etnòlegs i folkloristes que també diuen que la tradició de les castanyes està profundament relacionada amb l’ofici de campaner. Eren ells els que repicaven durant tota la nit, en un temps on els calendaris eren pràcticament inexistents, per a fer saber a la gent que havia arribat el dia dels difunts i per espantar les ànimes que assetjaven la contrada amb el toc de les seves campanes, que es creia que espantaven el mal averany. Com era una feina que desgastava molt, per culpa dels nombrosos repics, la gent els hi portava castanyes torrades al foc i vi, generalment moscatell o garnatxa, per entrar en calor i resistir tota la nit. Així la gent es reunia aixoplugada al voltant de les campanes.

Recordem que en aquelles èpoques  plovia molt més i feia molt més fred que actualment. Ja ho diu la dita: «Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes», fent referència a la gran quantitat de pluges del moment. Aquest costum d’aplegar-se al voltant de les campanes, menjant castanyes i bevent vins dolços, diuen, es va estendre per tota Catalunya.

 

Obrint les portes: Trobades amb l’Altre món

En moltes poblacions catalanes era costum que la vigília de Tots Sants la mainada deixés un plat de castanyes als racons de la casa, on es creia que habitaven les «animetes», seguint una tradició que, com hem vist, té un origen romà i més antic. Aleshores els padrins dels nens, o els mateixos pares, canviaven les castanyes per panellets. Aquest costum expressa l’agraïment dels esperits de la família, els manes, que beneeixen d’alguna manera les castanyes amb el seu toc de l’«Altre món» i les transformen. En tot cas, encara és costum que siguin els padrins els que regalin als seus fillols les castanyes i panellets.

Castanyera, auca de baladrers
Castanyera, Auca de Baladrers, València

També hem de recordar el simbolisme de les castanyes com a proveïdores d’aquesta «Visió», que fa que puguis veure i tractar amb el que hi ha a l’«altre costat». En altres llocs del país, els nens deixaven una castanya a cada graó de l’entrada de la casa o als peus del mateix llit de l’infant, que després se’ls podia trobar canviats per panellets, si havia resat les seves oracions. Encara una altra variant, molt interessant, és aquella en què la canalla deixava una filera de castanyes entre la porta de la casa –entreoberta tota la nit– i la llar de foc, on les ànimes podien anar a escalfar-s’hi. Recordem que, per als antics i ja d’ençà temps prehistòrics, la llar de foc, tal com diu el seu nom, era el centre de la casa, allà on habitava el seu esperit o Déu, que la protegia.

Una darrera variant d’aquest costum, més proper en el temps, deixa també panellets i castanyes, tot barrejat, en els plats que hi havia als racons de la llar. Aquí no importa la transformació o el «toc» màgic i transformador de les ànimes, sinó el respecte als difunts. Es deia que era la canalla la que deixava aquests «regals» per les animetes, perquè si se les menjaven totes i no en deixaven cap, les ànimes, ja convertides en «larvae», els esperits emprenyats, anirien a tirar-los dels peus quan estiguessin dormint. És a dir, una manera amable de dir a la quitxalla que els esperits se les emportarien amb elles a l’Altre món. Hem de tenir en compte que eren èpoques on la mortalitat infantil era molt elevada i, encara més, en èpoques fredes.

Així que ja sabeu, si voleu estar a bé amb els vostres avantpassats, deixeu una finestra o porta entreoberta, recordeu deixar un grapat de castanyes a un racó de la casa o als peus del vostre llit, i si teniu foc a terra, deixeu-lo encès durant tot el vespre. Atipeu-vos de castanyes, que ben sanes són, però no totes: No sigui cas que les ànimes vinguin a estirar-vos dels peus.


Dels panellets i els moniatos, dels nostres «balls de morts», de les «disfresses d’ànimes», de la Cacera Salvatge, de deixar portes i finestres entreobertes, dels alts focs que s’encenien en poblacions de l’interior, de «les espelmes d’animetes» i d’altres costums, en parlarem en propers articles.

Els podeu seguir aquí:

La Castanyada: Panellets, del «Pa de morts» a les rifes de la Rambla (II)

La Castanyada: Danses de difunts i altres tradicions… perdudes? (III i final)