Llibres de bruixeria (V): La bruixa catalana, d’en Cels Gomis i Mestre

La bruixa catalana és un recull d’històries sobre bruixeria que Cels Gomis va aplegar per tota Catalunya entre 1864 i 1915 i que deixà pràcticament acabat, però mai va publicar en vida. No va ser fins al 1987 que es publicà a l’editorial Altafulla, amb la col·laboració del seu nét, Cels Gomis i Serdañons. Ens trobem davant del treball de tota una vida, en el qual el folklorista reusenc no va afegir ni variar res, transcrivint-hi les anècdotes que li explicaven tal com aquest les rebia del saber popular i rural. Aquesta època, a cavall entre els segles XIX i XX, va ser un moment en què a Espanya s’estava desenvolupant un romanticisme anyenc, molt tardà i florit, que a Catalunya s’expressà en els corrents més burgesos i menys combatius de la Renaixença, d’aquella burgesia industrial de nou-ric, que comprava títols nobiliaris seculars a preus absurds i casava als seus fills i filles amb aristòcrates disfuncionals per donar-se un fals llustre.

Però el treball de Gomis defuig tota floritura poètica i se centra en el fet antropològic. Malgrat aquesta voluntat científica, com comenta molt encertadament Adrià Pujol en el pròleg de l’edició de Sidillà, a un nivell de pensament La bruixa catalana es troba entre dos pols: El romàntic, idealista i rousseaunià dels corrents influenciats per l’obra de Karl Pearson i Jules Michelet i, també, en la línia de Charles Leland, que consideraven la bruixeria com romanents d’una Edat d’Or pagana, fora de la influència de l’Església catòlica; i per altra banda l’ànim científic de recollir tots aquests fets abans que desapareguin, soterrats per la modernitat industrial, per així poder «deslliurar» al poble de supersticions i fets sobrenaturals que, malgrat tot, l’autor anhelava amb passió poètica.

Aquest era el corrent revolucionari de la visió sobre la bruixeria al segle XIX, que s’enfrontava a un altre corrent més conservador i reaccionari, que caracteritzà la bruixeria com quelcom enemic de la societat, la religió cristiana i les bones maneres, idea que explotaren escriptors com Walter Scott o pensadors com Karl Jarcke i Franz Mone, que lligaren bruixeria amb cultes secrets satànics que volien destruir la societat des de dins. Un corrent conspiranoic, fill de les persecucions de bruixes del segle XVII i la literatura pulp, de duro, que avui segur gaudiria de molt d’èxit gràcies als mermats  que brutegen per Internet.

Cels Gomis i Mestre

La interpretació de Gomis ha quedat molt antiquada, però és natural que un científic i anarquista molt actiu políticament com era ell veiés l’Església com un factor d’opressió, seguint el corrent anticlerical i republicà de l’època. Per això tractava les creences de bruixeria del poble com idees pervertides pel catolicisme, idees que segons Gomis en realitat apuntaven a un passat gloriós on es reivindica la vida i els plaers de la carn, sense la influència emmetzinant del pecat. Com Michelet a La Sorcière, també un escriptor molt anticlerical, Gomis incideix en la importància suprema de la dona en aquests cultes de l’antiguitat, elevant la feminitat a un dels elements més oprimits per la societat clerical, aristocràtica i burgesa del segle XIX. Tot un terratrèmol començava a discutir el paper del poble davant les classes dominants –Bakunin, Marx–, de la dona –Madame Bovary, La Regenta, les sufragistes– i de l’individu davant la massa –Nietzsche, Wilde, els decadentistes–.

Com ja va adonar-se Rossend Serra i Pagès en els seus estudis sobre el Comte Arnau, és normal que la literatura, la ficció amb autor de nom i cognoms, influeixi sobre el saber popular i viceversa, en un cicle que es retroalimenta. Així, a La bruixa catalana podem trobar motius que remeten a altres rondalles innocents i còmiques, més de caràcter literari, que res tenen a veure amb la bruixeria. També hi inclou troballes aportades pel seu amic i escriptor Francesc Maspons i Labrós, com la llegenda barcelonina de les bruixes i el geperut. En un altre context també trobem fets que, lluny de ser fantasies, podrien entrar directament dins la crònica negra real: Enverinaments, assassinats, maltractament infantil, a la parella i als animals, malalties físiques i psicològiques, venjances, superstició i fanatisme religiós. Fets tristos i reals que en el segle XIX convivien amb tiradores de cartes, endevinaires, remeiers, sanadors màntics, maleïdors professionals, nigromants i tot un seguit de pràctiques foscants que encara sobreviuen fins als nostres dies de societat digital i que, probablement, ens acompanyin fins al final.

Per tot això, La bruixa catalana és un testimoni del pensament del poble rural català al segle XIX i inicis del XX. Però a qui no l’hi interessi gens aquest context històric i vulgui trobar-se amb el fet despullat de la bruixeria, en aquesta obra podrà ficar-s’hi de peus i mullar-se fins als colzes.

El Canigó des de Vernet, una de les muntanyes on es reunien les bruixes catalanes segons la tradició del poble

Si despullem els fets recollits per Gomis del context sociològic, del pensament vuitcentista, de rondalles, fets reals i literatura, i fem un estudi comparatiu de símbols i motius que apareixen constantment en les anècdotes que aquest salvaguarda, trobarem elements que ens parlen d’èpoques encara més remotes que el segle XIX i que empelten amb tradicions i idees seculars: L’encreuament de camins, el Canigó, els ungüents, la nit de Sant Joan, el dimoni, el cant del gall, els gats, les forques, els gorgs, les agulles clavades al bestiar, els cims de les muntanyes, el Pedraforca, les balmes, el vol de l’esperit, les pedregades, les coves, els núvols negres, la música, el poder de matar a distància i corsecar el ventre de les noies joves, la transformació en animals, el mal donat, els filtres d’amor, la dansa sensual de balls rodons…

Idees totes que poden haver-se anat construint per creença popular sobre fets que es desconeixien, perquè el poble sempre s’ha mirat a la bruixa amb aquella mescla de fascinació i repulsió. A través de la transmissió oral aquestes idees han anat formant un corpus sobre uns personatges, les bruixes i els bruixots, que han sigut recreats pel poble però que viuen aliens a ell, entrant i sortint d’aquesta consciència col·lectiva a plaer, vivint a mig camí entre la realitat i la imaginació, fugissers i carnals, excessius i ascètics, desitjats i temuts, no com persones –encara que ho siguin– sinó com estats de la consciència, de l’esperit, on la frontera entre allò real i allò somiat és difusa i inexistent i, per aquest motiu, més real que la mateixa realitat objectiva.

Per qui sàpiga llegir entre línies i cavalcar el torrent subterrani que rau amb força per sota de tot el llibre, torrent que caracteritza el caràcter català, trobarà que potser és aquest el valor més gran de l’obra de Gomis, desvetllar el que és realment una bruixa. Catalana, és clar.


Hi ha dues edicions de La bruixa catalana, l’editada per Sidillà, il·lustrada per David Granato. I la clàssica, editada per Altafulla. La tesi doctoral d’Emili Samper sobre Cels Gomis també és molt interessant.