La bruixa catalana és un recull d’històries sobre bruixeria que Cels Gomis va aplegar per tota Catalunya entre 1864 i 1915 i que deixà pràcticament acabat, però mai va publicar en vida. No va ser fins al 1987 que es publicà a l’editorial Altafulla, amb la col·laboració del seu nét, Cels Gomis i Serdañons. Ens trobem davant del treball de tota una vida, en el qual el folklorista reusenc no va afegir ni variar res, transcrivint-hi les anècdotes que li explicaven tal com aquest les rebia del saber popular i rural. Aquesta època, a cavall entre els segles XIX i XX, va ser un moment en què a Espanya s’estava desenvolupant un romanticisme anyenc, molt tardà i florit, que a Catalunya s’expressà en els corrents més burgesos i menys combatius de la Renaixença, d’aquella burgesia industrial de nou-ric, que comprava títols nobiliaris seculars a preus absurds i casava als seus fills i filles amb aristòcrates disfuncionals per donar-se un fals llustre.
Però el treball de Gomis defuig tota floritura poètica i se centra en el fet antropològic. Malgrat aquesta voluntat científica, com comenta molt encertadament Adrià Pujol en el pròleg de l’edició de Sidillà, a un nivell de pensament La bruixa catalana es troba entre dos pols: El romàntic, idealista i rousseaunià dels corrents influenciats per l’obra de Karl Pearson i Jules Michelet i, també, en la línia de Charles Leland, que consideraven la bruixeria com romanents d’una Edat d’Or pagana, fora de la influència de l’Església catòlica; i per altra banda l’ànim
