Joan de l’Ós: El cor salvatge

Il·lustració d'Édouard François Zier, pel llibre d' Henry Carnoy, el 1885, “Jean-de-l’Ours: l'Hercule gaulois”, a Les légendes de France
Il·lustració d'Édouard François Zier, pel llibre d' Henry Carnoy, el 1885, “Jean-de-l’Ours: l'Hercule gaulois”, a Les légendes de France

Com moltes històries que ens ha llegat la cultura oral més reculada i ancestral, la llegenda de Joan de l’Ós té moltes variants. A les notes us deixo algunes versions que podeu consultar online. Si no coneixeu la llegenda, us recomano que els hi doneu un cop d’ull abans de seguir llegint.

L’Origen: Conte dels Pirineus

Els seus orígens es perden en el temps i encara que desconeixem el nucli geogràfic generador, amb molta probabilitat siguin els Pirineus orientals, per la força que té aquesta llegenda a l’Occitània i arreu dels Països Catalans, on també hi ha arrelat, especialment a Catalunya i a Mallorca, on és conegut com a «Joanet de l’Onso». Molts dels pobladors medievals de les Illes vingueren de l’Empordà i la zona pirenaica oriental, i amb ells viatjaren les seves històries. També la podem trobar transmesa a la resta dels Pirineus fins a Euskadi, i arreu d’Europa o d’altres països més llunyans, com Rússia, Orient Mitjà, l’Índia i, fins i tot, Xina. Podríem caure en la temptació de titllar-la, una vegada més, de llegenda arrelada al corpus europeu, però el cert és que el seu nucli principal és l’Occitània, on és considerat per alguns una mena d’heroi del «Pays d’Òc».

A casa nostra, el territori que manté una relació més profunda amb la llegenda és la Catalunya del Nord. A diversos pobles catalans com Prats de Molló o Arles, avui a França, el dia de la Candelera hi ha la tradició de la Festa de l’ós o Cacera de l’ós, en que un home vestit d’ós persegueix a una noia –anomenada Roseta a Arles– fins a l’entrada d’una caverna, dins d’una representació tradicional, amb elements rituals, que recorden que arreu d’Europa l’ós va ser un símbol, entre altres coses, de fecunditat. L’ós finalment es vençut pel poble, normalment amb l’ajut d’un element estranger «civilitzador». I un cop transfigurat en humà, es pot renovar un nou cicle hivern-primavera. A la contrada catalana del Vallespir, avui també a França, disfressar-se d’ós és tradicional per Carnaval, moment de renovació cíclica.

Al Bearn, en el «Vath d’Aussau» –Vall de l’Ós–, hi ha un pic anomenat «Pic de Mieidia d’Aussau» en occità bearnès, el Pic de l’Ós, on el 1344, a l’edat mitjana, s’explicà al viatger àrab Kamar al-Din que aquell pic era el cap tallat de Joan de l’Ós. Malgrat la seva extensió per tota Europa i més enllà, on té més força és als Pirineus, especialment al seu vessant oriental, de l’Occitània en endavant. A Euskadi tenen una figura propera, el Basajaun, l’home salvatge, podríem dir que són «cosins llunyans», però la seva funció i interpretació és molt diferent, encara que se’ls ha volgut relacionar. La llegenda basca relativa és la de Xan o Juan Artz, essent Hartza la paraula basca per ós. És una variació molt curiosa, on Joan és educat per una dona-ós i que conté molt de l’esperit matriarcal de l’antiga cultura d’Euskal Herria.

L'Ours et l'Amateur des jardins, de Gustave Doré
L’Ours et l’Amateur des jardins, d’en Gustave Doré

La primera part: Conte de bèstia i dona

L’inici de la història és aquest: Una dona és segrestada per un ós, que la viola i la tanca dins de la seva cova, fins que aquesta té un nen, Joan de l’Ós. Quan el nen creix és una bèstia mig home, mig ós, d’una força colossal, que intenta obrir la cova. L’ós se n’assabenta i es baralla amb el seu fill, volent-lo devorar. El fill assassina al seu pare ós i allibera a la seva mare.

Aquesta primera part és, potser, la més antiga de totes. És la que s’ha mantingut més invariable en totes les versions i, en si mateixa, ja és un conte amb un inici, un nus i un desenllaç. És probable, i això solament és una hipòtesi, que la resta del conte siguin afegits posteriors o «decoracions» de motius simbòlics d’una rondalla més antiga que, com passa amb totes, segons el lloc i l’època anava variant i adaptant-se al territori i la seva gent. A mesura que va anar passant el temps, el caràcter salvatge de Joan de l’Ós es va anar apaivagant en les seves successives variants.

Conté motius simbòlics ben poderosos per si mateixa, essent la dona de la història el símbol de la humanitat civilitzada que s’emparella amb la part fosca i salvatge, la de la boscúria, donant a llum a un ésser semihumà que es troba entre els dos mons. El tel·lurisme subterrani de la cova, que en algunes versions del conte trobarem més endavant en el cau de la bruixa, en el forat on és llençat o en el «castell encantat», conté elements de presó però, també, com en els contes cèltics dels «changeling», és «l’altre món» en què habiten els éssers fantàstics, el món de les fades d’on és impossible tornar i, si ho fas, tornes diferent, transfigurat pel món invisible.

Festa de l'Ós a Arles
Festa de l’Ós a Arles

La segona part: Conte d’un proscrit

Un segon motiu invariable de la història és la incapacitat del protagonista per «encaixar» en el món. Joan de l’Ós, com a personatge a cavall entre el món fantàstic, impossible i màgic, i el món civilitzat, és també un canviaformes que fa de nexe entre els dos mons i, com ja he comentat en diversos articles, qui es troba entre els dos mons pot ser –és– un transmissor, un intèrpret i, també, un bruixot. Aquesta naturalesa ambigua és fonamental per comprendre el conte. Joan de l’Ós és un intermediari, però també és un proscrit, perquè la societat no l’accepta. La seva aparença inhumana i les seves capacitats més enllà de la normalitat el converteixen en un ésser, com sol passar amb els monstres, que exerceix por i fascinació a parts iguals.

Quan Joan «mata el pare» compleix un fet d’un simbolisme fortament psicològic en la seva voluntat de creixement intern i, per tant, pot sortir d’aquesta cova i decidir per si mateix en quin lloc vol moure’s. A partir d’aquí les diferents versions del conte entren en un territori més «modern» i proper a nosaltres, és per això que ens mostren el protagonista com un personatge marginat. No és casualitat que, en nombroses versions, la mare el primer que faci sigui posar al nen en una escola. L’escola com a primer filtre per intentar acabar amb la seva salvatgia i, com és normal, l’escola fracassa. Joan de l’Ós ha de tornar a emprendre el seu camí en els confins de la societat, fora d’ella.

En molts contes és a la sortida de la civilització quan es fa amb alguna arma que el caracteritza, en general una maça gegantina de ferro o un bastó. Aquesta arma, poderós símbol de fecunditat, forma part de la seva salvatgia i de la renúncia a la societat civilitzada.

La tercera part: Conte de bruixots

En aquests marges de la societat, Joan de l’Ós troba altres proscrits com ell. La part que segueix, a la majoria de variants desenvolupades de la història, és una enumeració d’altres personatges que tenen característiques sobrenaturals, talment semblen un recull de bruixots. Els noms que la veu popular els hi donà, com «L’escoltim, escoltaina», també podrien fer referència a rodolins que, en temps molt reculats, tenien a veure amb senzilles fórmules màgiques. Tots aquests personatges es presenten com marginats i solitaris, com el mateix Joan.

Un d’ells, per citar-ne solament un, en «Bufim, bufaina», fa el mateix que altres personatges de les llegendes populars o que existiren realment com a professió, el «Cridavents» o els «Tallanúvols», que feien ploure o escampaven la pluja a conveniència; en un altre article vaig parlar de què eren els «Comunidors», llocs on els capellans que van recollir aquest ofici de Tallanúvols feien escampar les tempestes, juntament amb el poble. Alguns d’ells encara segueixen dempeus, perquè aquest costum va perdurar fins entrat el segle XX en alguns llocs de Catalunya. De la memòria d’alguns d’aquests homes que escampaven o cridaven la tempesta, tenim testimonis escrits de finals del segle XIX i inicis del segle XX, amb noms i cognoms.

Depenent de la versió hi ha uns o altres personatges, tots adaptats al territori o, en versions poc comuns, desapareixen totalment. En tot cas, aquesta colla de marginats sempre es troba amb un problema relacionat amb el menjar. Ja sigui un pagès-bruixot que els hi vol mal, o una vella bruixa o un nan, al voltant del menjar tots ells són enganyats. El menjar en els contes de fades normalment juga un paper sobrenatural, com la caseta de llaminadures de «Hansel i Gretel» o la poma de la «Bella dorment del bosc», un motiu comú és que qui menja del menjar de l’altre món, ja no pot tornar a ser mai el mateix o resta emmetzinat.

És normal, doncs, que la poma que Joan de l’Ós roba en algunes versions, representi el mateix cor de la bruixa o bruixot, per això quan aquest la mossega, ella crida: «no mosseguis la poma, perquè és com si em mosseguessis a mi!».

Il·lustració d'Édouard François Zier, pel llibre d' Henry Carnoy, el 1885, “Jean-de-l’Ours: l'Hercule gaulois”, a Les légendes de France
Il·lustració d’Édouard François Zier, pel llibre d’ Henry Carnoy, el 1885, “Jean-de-l’Ours: l’Hercule gaulois”, a Les légendes de France

L’última part: Conte de renovació

La darrera part és quan Joan de l’Ós torna a baixar al món subterrani, tel·lúric, representat per un castell encantat, una cova o un forat. Els seus companys, que no han viscut en aquest món, no poden baixar com ell a aquest «altre món». El desenvolupament d’aquesta última part és la més mòbil de totes les versions, malgrat que, com veurem, solen acabar de la mateixa manera. L’enemic que vetlla aquest espai de l’Inframón o món de fades poden ser diversos, com un nan, una bruixa, el Diable, un duende en versions espanyoles o legions de dimonis.

La bruixa o el misteriós «negre», com a representació del Diable –el Diable tot sovint és una figura completament negre, com el «Charro Negro» mexicà o l’Home Negre del que parlen alguns processos de bruixeria–, viuen en aquest lloc paral·lel, talment com la cova de la qual sorgí el nostre protagonista, dotant d’una curiosa qualitat circular a la narració mateixa, que comença i acaba en un cau.

En una versió popular catalana, Joan de l’Ós rescata a la princesa del cau del Diable tallant-li una orella. Després els pares d’aquesta, com si fos una «dona d’aigua» o una «fada», impedeixen que Joan de l’Ós es casi amb ella per la seva aparença monstruosa i les seves capacitats inhumanes, però amb l’astúcia de la noia, que proposa trobar una «pinya d’or» –recordem les històries de «la pinta d’or» de bruixes i dones d’aigua– igual que la seva, al final Joan de l’Ós s’acaba casant amb ella. Demanant un desig a l’orella del Diable, aquest acaba convertit en un bell donzell completament humà.

Aquesta és una versió que m’ha cridat molt l’atenció, principalment perquè els motius són molt contradictoris. El final és pròpiament «civilitzador», Joan de l’Ós deixa enrere el seu caràcter inhumà i torna adaptat a la societat, però utilitza elements màgics com la pinya d’or i l’orella demoníaca. Com analitzaré més avall, aquest final pot ser que no ens parli, solament, de la integració del fet salvatge dins de la societat i la seva domesticació, sinó també o, al contrari, pot parlar del cicle de renovació del fet salvatge, entre l’hivern i la primavera, quan desperten els óssos. La seva conclusió, com la mateixa naturalesa del protagonista, és ambigua i mutant al llarg de la història.

Prats de Molló (Vallespir) Festa de l'Ós
Prats de Molló (Vallespir), Festa de l’Ós

El cor salvatge

Els dos motius centralsa, que apareixen en totes les versions, són la seva condició de mig home i mig ós i el final, en què en Joan deixa enrere la seva condició semihumana de bèstia per «civilitzar-se» i ser acceptat per la societat. És un motiu aparentment senzill que, si analitzem amb eines psicoanalítiques, fa referència al pas de l’adolescència a l’edat adulta: El jove deixa enrere la seva condició sense civilitzar, feréstega, per aprendre les normes i conduir-se segons elles.

A un nivell lingüístic, segons l’anàlisi comparatiu i estructuralista de l’antropòleg rus Vladimir Propp sobre els contes de fades, el conte tradicional de Joan de l’Ós compleix molts punts del seu estudi, inclòs el de la «transfiguració», quan aquest deixa enrere la seva aparença semihumana i és convertit en un «bell donzell» humà. No és banal que la manera que té la societat per reconduir la salvatgia sigui, sempre en totes les versions del conte, mitjançant el matrimoni i, en algunes versions, fins i tot amb intermediació de l’Església i la noblesa, autèntics estaments de control i representació del Sistema social de l’Antic Règim.

Però el matrimoni, a un nivell simbòlic, també és una unió amb la terra. Quan els antics reis celtes es «casaven» amb la terra a través d’una muntanya, una pedra o un animal, ho feien precisament per aquest motiu. Joan de l’Ós, en casar-se, porta la fertilitat a la terra i amb la seva integració la roda del cicle pot seguir girant i la terra pot seguir viva i sana. Així ho interpretà Joseph Campbell al seu estudi antropològic de les històries, «L’heroi de les mil cares».

Tornant a l’aparell «civilitzador», en paraules de Foucault i Lévi-Strauss, quan l’Antic Règim es dissol i els seus mecanismes despietats de control sobre els cossos i les representacions dels mateixos són substituïdes pel sistema burgès, la representació del cos es mercantilitza i el sistema es refina cap a una banalització de la salvatgia i la seva conseqüent capacitat de ser «venuda» com qualsevol altra icona, religió, estat de la ment, símbol o forma de rebel·lió. El «Nou Règim» crea un espai interlinear on Joan de l’Ós podria «aparentar» ser qualsevol, perquè la salvatgia ja no fa por al Nou Règim, el que li importa és «l’aparença» de salvatgia, perquè l’aparença és el que es pot vendre i, si una cosa no es pot vendre, en el nou Règim, no existeix.

Per què és així, oi? Vosaltres què en penseu? Esteu ja civilitzats, «aparenteu» ser mig salvatges o viviu sota la pell de la bèstia?


Versions

Versió tradicional

Versió recollida per Pep Coll a Muntanyes Maleïdes

L’actriu Sílvia Bel recita el poema Joan de l’Ós, de Josep Maria de Sagarra

Una versió molt curiosa és la que dóna en George Martin a la seva saga de novel·les Cançó de Gel i Foc, amb la cançó popular “The Bear and the Maiden Fair” (L’ós i la donzella), desconec si s’inspirà en Joan de l’Ós, podeu escoltar-la aquíI també aquí. Més enllà de Joan de l’Ós, històries de relacions entre óssos i donzelles no són estranyes en els mites populars.

Bibliografia utilitzada

Claude LÉVI-STRAUSS (1985), El pensament salvatge, Edicions 62, Barcelona

Michel FOUCAULT (1999), Les anormaux, Le Seuil, Paris

Jordi PLANELLA (2007), Els monstres, UOC, Barcelona

Michel PRANEUF (1988), L’Ours et les Hommes dans les traditions européennes, Imago, Paris

Roger MAUDHUY (2012), Mythes et légendes de l’ours, Pimientos, Paris