Entrevista amb l’escriptor Joan de Déu Prats

Joan de Déu Prats

En aquesta entrevista l’escriptor Joan de Déu Prats ens parla dels llibres de llegendes catalanes que ha escrit, de la seva trobada amb les criatures de la imaginació, de la seva exploració del món dels somnis, de la importància de la natura i dels símbols, del que s’ha emportat dels Entremons i de com això l’ha canviat.

Una entrevista apassionant per tots aquells que gaudim, com en Joan de Déu, d’endinsar-nos en les terres boiroses de fantasia i que, segur, us farà somiar amb els ulls oberts.

Escoltem, doncs, la veu del viatger experimentat. Endavant!

Somnis

Abans de fer aquesta sèrie de mites catalans per Comanegra, havíeu publicat alguna altra obra relacionada amb les llegendes?

He escrit diferents libres llegendístics. Llegendes de Barcelona i Llegendes històriques de Barcelona, per Abadia de Montserrat, també traduïts al castel·là per Marge Edicions. Girona, terra de mites i llegendes, edicions Angle. Llegendes de pescadors i altres històries de mar, d’edicions B. Amb la Maria vam començar a col·laborar plegats amb Camanegra.

Quin procés de documentació, previ a la creació dels llibres de les «Criatures» i els «Indrets fantàstics», vau portar a terme?

Són creacions literàries amb voluntat divulgativa. Per obtenir la informació que volem divulgar cal llegir-se totes les obres prèvies que hi ha sobre aquests temes. Obres sovint descatalogades i escrites més amb una intenció de catalogació que no pas de recreació. Llegir també molt de material accessori, des de costumari a tradicions i altres aspectes de l’imaginari col·lectiu català i les seves relacions geogràfiques. En acabat, també cal saber una mica de mitologia en general per relacionar l’imaginari català amb altres cultures. Recerca també d’informació local, però sempre publicada ja. No som antropòlegs ni folkloristes, sinó artistes.

Què us crida, inspira, a escriure i il·lustrar sobre llegendes i mites catalans? Què hi ha en elles d’especial que no tinguin altres temes?

Els mites, les llegendes, les tradicions, són ecos del passat i com a tals ens parlen d’altres cosmovisions, d’altres maneres de veure el món. La nostra visió del món no és la única manera de veure’l. És una construcció més de la ‘realitat’.

I, vosaltres que us hi heu endinsat fins al fons, quina relació hi ha entre elles i el mateix territori i les seves gents? Quina relació hi ha entre el món dels somnis i la imaginació, i la vida real?

Començaré pel final. Què és la realitat? Una construcció. Una aproximació. I la manera de veure el món moderna és una manera miop, parcial. El racionalisme, la il·lustració, l’empirisme, el cientificisme, van esporgar ‘realitats’ més complexes, o les van reduir a superstició. Abans del Renaixement, la visió del món que tenien les persones no era profana. Es barrejava el sagrat i el profà. El profà és la vida i quefers quotidians. El sagrat, allò invisible que sustenta i fonamenta aquest món. Plató ho definí com el món de les idees. Però, és clar, les idees on radiquen usualment? En una ment. Potser tot plegat és el somni de Déu. En la tradició i els costums pairals, més propers a la natura, queden reminiscències de tot això que ha restat ocult en el món contemporani occidental.

Creieu que, en la nostra societat moderna, cada vegada més esterilitzada i deshumanitzada, són necessaris? I per què?

Des de fa uns segles, hem matat la natura. Li hem tret l’ànima al món. I aleshores és quan el somni de la raó produeix monstres: la deshumanització que vivim. Els mites fonamenten l’inconscient col·lectiu, com va descobrir Jung. Aquests mites expliquen moltes coses del món profà i de les hierofanies, que són les manifestacions del sagrat en el profà. Freud també va utilitzar els mites per entendre la ment humana. L’home modern està desconnectat del transcendent, ha perdut l’ànima. Quan la recuperi, descobrirà que el món és molt més complex, ric i meravellós de com el veiem a hores d’ara. Ara només veiem una radiografia plana de la realitat. És com si d’una poesia només veiéssim les síl·labes enlloc de copsar el simbolisme del seu significat ple de coneixement i sentiment.

El Gran Llibre dels Indrets Fantàstics de Catalunya

Indrets i criatures fantàstiques

A Indrets fantàstics parleu de diferents espais geogràfics units «per temàtiques». Per exemple, a «l’Inquietat món desconegut» parleu de Girona, Sant Julià de Ramis, el Congost del Ter i Salou. «El Jardí de les delícies» és, fins i tot, «Arreu». Què us ha transmès aquest diàleg entre territoris?

Teníem la voluntat d’apropar-nos al territori perquè, si fa no fa, tothom es pogués sentir atès. El territori català, per bé que petit, és molt divers. I muntanyós, cosa que ha permès mantenir encara més tradicions pel seu aïllament. Amb tot, sempre l’interesant és la relació entre les coses, no mantenir-les aïllades. Hem buscat relacionar la nostra geografia fantàstica entre ella i entre altres parts del món. I el que trobes aleshores són similituds, complementarietats, originalitats que apareixen de la contraposició. I queda això, una geografia màgica que va més enllà de la política, cultural o econòmica. De simiots també n’hi ha a l’Himalaia o a les Rocolloses, i tenen noms molt més coneguts.

Sempre, en els dos llibres, parleu molt més enllà de les fronteres de l’actual CAC. Trobem territoris de l’Occitània, de les Balears, de València. Quines relacions «mítiques» entre aquests territoris germans heu trobat en els vostres viatges?

Abans els territoris no estaven compartimentats. Tot fluïa més. Si entres a la pàgina web on surten tots el diaris, revistes, ràdios i teles que parlen i escriuen en occità, sembla que estiguis a Catalunya, per proximitat idiomàtica. Quan saltes al francès, en canvi, apareix una barrera cultural més gran. L’arc mediterrani occidental veu d’unes fons paregudes. Com anècdota, existeix una població que es diu Barcelona a la Provença alpina. És precisament on es va estavellar un avió conduit suposadament per un suïcida. El clima, la gastronomia, el folklore, la cultura són ben paregudes. Quan baixes des de Lió ben aviat et sents ben a prop de casa. Els ibers, la romanització, la Massalia (Marsella) grega, les dues bandes dels Pirineus, la influència islàmica, la Mediterrània, tot això és compartit. A banda que a Catalunya hi va haver una gran emigració occitana que gairebé no és coneix. Tots bevem dels mites grecoromans i d’un passat celta i iber paregut. Una altra anècdota, la Tarasca de cartó pedra que s’exhibeix a la Casa dels Entremesos de Barcelona és un monstre mític que va donar nom a la població a hores d’ara francesa de Tarascó.

Una de les criatures més esteses per tot el territori català és el de les dones d’aigua, anomenades de moltes maneres. Per què creieu que és una llegenda tant estesa i comú arreu d’Europa?

Les dones d’aigua són esperits de la natura. Si visquéssim al Japó, estarien molt més reconegudes perquè allà la religió sintoista es fonamenta amb aquests esperits. Paracels, el gran metge del Renaixement anomenà els esperits de la natura, elementals, els quals viuen entre el món profà i el sagrat. Les dones d’aigua són la nostra manera de veure aquests esperits que alimenten i cuiden les aigües. Sempre han existit. Una altra cosa és que en la construcció actual de la realitat hagin quedat relegades als contes infantils. L’aigua és un dels fonaments de la vida. On hi ha aigua, tot és més fèrtil. A l’antiga Grècia, els bosquets on hi havia una font eren sagrats. A banda que l’aigua és sensible i canvia la seva estructura segons les nostres emocions, per tant està viva, com va posar de manifest els treballs de Masaru Emoto

Hi ha indrets i criatures autènticament terrorífics. Penso, per exemple, en la Pesanta o els Marfantos. Els heu abordat d’una manera diferent, tant pel que fa a l’escriptura com a l’art?

La Pesanta és una mena d’ogre o criatura esbiaixada que s’alimenta dels malsons provocats pels ofecs de les persones, i els marfantos, una mena d’espectres. Són la creu de les criatures beatífiques. Però tota criatura esgarriada no és dolenta, simplement és una degradació, una ombra on no hi ha llum, o algú que ha perdut el senderi o l’ànima. Criatures ignorants que se’ls ha de tenir més llàstima que por, perquè, en el fons, tots els horrors venen de la ignorància, no pas de la maldat.

Creieu que «criatures» i llegendes creades recentment, al segle XXI i XX com els Dips, el Comte Estruch o La Vila del Sis, també són llegendes de ple dret?

Les llegendes, com el vi, necessiten temps per envellir. No hem parlat mai del comte Estruch perquè és una llegenda fonamentada amb una novel·la contemporània. Com tampoc de la Cocallona, un divertiment contemporani. Respecte al Dip, sí que tenen una tradició. Se’ls anomena força segles enrere. El que passa és que moltes llegendes són refregits que ens arriben després d’haver estat molt mastegades i reinventades i reinterpretades. Però això també és patrimoni intangible. Vila de Sis té el component de les anfractuositats d’aquell paisatge que l’envolta, el poble abandonat i el fet que han desaparegut persones en aquells verals. Amb tot, aquest indrets ens va servir una mica de pretext per parlar dels passadissos que porten cap a l’infern. I és que l’infern és un clàssic de l’imaginari català. Molt ben recollit en el llibre El diable és català, de Sylvia Lagarda-Mata.

Pel que fa al nostre folklore, quina rebuda heu vist per part del públic? Creieu que hi ha «fam» de conèixer els nostres mites i tradicions?

De les nostres coses sempre anem una mica curts. Encara que tinguem molta consciència nacional, és difícil sostreure’s de la inèrcia de generacions. Però també es fa molta feina. Nosaltres hem posat el nostra granet. I sempre hem dit que és la nostra manera d’imaginar-nos el patrimoni imaginari rebut. A nivell mundial és un moment dolç per aquests temes, tots anem afamats d’imaginació i màgia. Al món li falta màgia, per això l’èxit de Harry Potter. Al món li falta imaginació també; ens han dit que el món només pot ser d’aquesta manera, com a sistema econòmic i només pot haver una cosmovisió: que estem sols a l’Univers, no existeix l’ànima, abans del Sumeris mai no va haver cap altra civilització. Per això l’èxit del Senyor del Anells o Joc de Trons. El món es pot imaginar de moles maneres i li falta moltíssima poesia, o sigui afecte i tendresa. A nosaltres ja ens han convidat dues vegades al PotterCon, la fira dels fans de Harry Potter, com a convidats per mostrar l’imaginari català.

Penseu que són ara més conegudes i apreciades les nostres llegendes que fa, potser, dècades? O, al contrari, ens falta molt camí per fer?

Cada vegada estem recuperant més el nostre patrimoni en tots els àmbits perquè hem posat finalment en valor la nostra identitat. Ara podem treballar amb tot el llegat rebut o descobrir el que no estava investigat. Ens estem tornant a mirar i ens descobrim que som més del que pensàvem, sense que siguem millors que ningú. És un tema de posar el llistó en l’indret just. Això anem fent amb gust. Penso que cada vegada interessa més el nostre imaginari. Ens fa recordar que podem imaginar de moltes maneres, perquè la imaginació és el que transforma el món.

M’agrada molt el disseny modern però alhora antic, com de gabinet de curiositats o de llibreta d’esbossos d’un naturalista vuitcentista. Era premeditat? I, si ho era, per què?

Aquests textos, sense aquest disseny i aquests dibuixos, no lluirien. Va ser un encert de Comanegra donar-li aquesta vistositat tot fent servir aquest joc dels manuscrits científics del segle XIX. Mai no hauríem d’oblidar que tot és un joc, a més. Un joc ben interessant, que ens fa redescobrir realitats ocultes.

Història mítica del Cap de Creus

Història mítica del Cap de Creus

El llibre d’Història mítica del Cap de Creus, com vau abordar-lo?

L’editorial Comanegra va apostar per un format més discret, però molt elegant. Més com un llibre de viatge que et pots portar mentre recorres aquell paisatge. I amb il·lustracions en blanc i negre, més realistes però també amb el seu punt imaginari. Hi ha un munt de material d’aquella zona i el vaig estructurar d’una manera on anava barrejant l’estrictament històric, però susceptible de barrejar-se amb allò imaginari.

Com va sorgir la idea de fer un llibre d’aquell territori?

La idea era fer una col·lecció dels indrets màgics del país: Cap de Creus, Montserrat, la Garrotxa volcànica, el delta de l’Ebre, els Pirineus, amb més fons, més text que els llibres anteriors. A més, Cap de Creus és un indret, sobretot Cadaqués, de fort magnetisme per als estiuejants, la qual cosa podia despertar l’interès del llibre. Cap de Creus, d’altra banda, té una força tel·lúrica integrable, és on els Pirineus es capbussen al mar, hi va haver una activitat megalítica de primer ordre. Es troba un dels monestirs més importants del país. Va ser pàtria del surrealisme…

No solament parleu d’espais i criatures fantàstiques, sinó també de les gents, dels oficis, de personatges reals. A vegades uns es barregen amb els altres, esborrant les fronteres entre allò somiat i allò real. Què en penseu d’això?

Penso que abans el món es veia d’aquesta manera i que el que suposadament ara entenem com a imaginari no ho era tant. El realisme fantàstic de Garcia Márquez, és fantàstic a Europa, a Colòmbia la realitat es percep més simbòlica, no tan literal, i per tant més complerta. Amb tot, la vida dels pescadors no deixava de ser homèrica, amb la tramuntana, les llevantades, els pirates, els catxalots i taurons, o els estols de bisons marins, les tonyines; havia de ser una gran aventura o un gran drama vital. I cal no oblidar que tot Cap de Creus era com una illa muntanyosa i remota enganxada a l’Empordà.

El Cap de Creus i l’Empordà segueixen generant i creant llegendes i mites? Hi ha mites més «moderns» d’aquell territori?

Les llegendes i els mites necessiten temps per bastir-se. El surrealisme, que és un altre portal iniciàtic per entrar al món sagrat, es va desenvolupar molt a Portlligat. Qui li va vendre la caseta de pescadors a Dalí era filla de l’última bruixa de de Cadaqués. Als anys seixanta, d’una altra banda, es va filmar El far de la fi del món, una pel·lícula basada en un llibre de Jules Verne que passava a l’estrat de Magallanes. Alguna cosa deurien copsar per fer-la a Cap de Creus, més enllà de l’orografia…

D’entre tots els llocs de l’Empordà que tracteu al llibre, amb quin us quedeu? Alguna cala? Algun poble en concret? I per què?

El cap Norfeu. Un cap dins el Cap de Creus, un indret silenciós i tel·lúric, antic recer d’eremites i sirenes.

Seguireu fent llibres d’espais «mítics» de la geografia catalana?

Espais mítics, criatures fantàstiques, tradicions ancestrals, costums arcaiques són picades d’ullet a mons perduts, que ens parlen de quan la natura era sagrada. Sí, m’agrada perquè estic aprenent que el món és molt més complex de com el veiem i vull tenir la mirada clara.

El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya

El viatge al cor del mites

Amb tot aquest recorregut que heu fet, què us n’heu emportat? Us ha canviat d’alguna manera?

La mirada. I la consciència. A banda de fer un exercici literari acurat i una actualització generacional del nostre patrimoni de l’imaginari col·lectiu. Però més enllà d’això he descobert que s’ha de desmitificar la desmitificació del món màgic, com deia Mircea Eliae. Aleshores veurem l’autèntica realitat. Us recomano dos llibres: el profà i el sagrat, d’aquest estudiós de les religions. I

El fuego secreto de los filósofos, de Patrick Harpur, us canviarà la percepció del món. És un salt de paradigma.

Sé que fa de mal dir i que us l’hauran fet moltes vegades aquesta pregunta, però quina és la vostra criatura i indret preferit d’entre tots els que heu fet?

M’agraden els àngels caiguts, com la Pesanta, el Pardinot o la Simanya. Els ‘dolents’ sempre tenen més recorregut literari i els queda tot el camí que han de recórrer, fins a la transmutació, fins adonar-se que són també ànimes nobles. Una autèntica aventura.

Hi ha alguna llegenda o indret amb el qual, d’alguna manera, tingueu una relació personal? Sigui perquè és del vostre poble o barri o per qualsevol altre motiu?

Soc fill de l’Eixample de Barcelona, un indret que té un pertorbador efecte de desorientació quan hi camines. Més enllà d’això, no tinc cap vincle amb llegendes o territoris. Però com a fill de l’electricitat, busco els recons on encara hi ha penombres per esbrinar altres realitats. I us puc recomanar dos indrets màgics: Les Entunes, prop del llac de Banyoles, antic palau de fades i els Bufadors, a la vall del Bisaure, un indret perdut que no us decebrà. Això sí, heu de portar la capacitat d’admiració a la mirada.

Per anar acabant: quins són els vostres propers projectes (si poden dir-se)?

M’agraden els marges. Allò que encara no està ben trepitjat. Com els esquerrans, els exploradors i els dracs. Cap aquí van les meves futures descobertes! N’estic ben apassionat!


Pàgina oficial d’en Joan de Déu Prats

El seu facebook

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada