Recordo que em vaig fer amb aquest llibre fa uns catorze anys a una llibreria del call jueu gironí, si no vaig errat, crec que a la mateixa llibreria del Museu d’Història dels Jueus. Jo comptava divuit o dinou anys i era un jove universitari desmanegat i lletraferit però pobre –i he de dir que molt de poble– i, tot essent la primera vegada que visitava Girona, ciutat que em meravellà i em meravella encara, em vaig sentir atret per una vaga impressió de què aquell llibre m’agradaria molt, una impressió gairebé màgica o profètica que alguns sabem reconèixer però gairebé no sabem explicar. Així que el vaig comprar amb els quatre rals que tenia a les meves butxaques en aquell moment, em vaig quedar sense dinar i… coses que passen i si em disculpeu la sinceritat, el vaig guardar en un prestatge i no l’he llegit fins ara. Tot cercant històries per a Llegendàrium, gairebé quinze anys després, m’hi he posat fil a l’agulla i la sorpresa ha sigut ben agradable –ben dinat, ara sí–.
He llegit Històries de Catalunya (bruixes, capellans i bandolers) en un dia, d’una sola tirada, i m’ha resultat un amè i llegidor recull d’articles, l’he llegit tan de pressa i he anotat tantes coses i tantes idees m’ha regalat el seu autor, que gairebé no m’he adonat que l’he enllestit. Els articles, escrits per al Diari de Girona durant l’any 2001 per part de l’erudit historiador i arxiver gironí Ramon Alberch –Girona, 1951–, qui va ser director de l’arxiu de Girona i arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona, estan redactats a partir de fonts principalment arxivístiques, que van de la Baixa Edat Mitjana fins a principis del segle XX. Alberch recupera amb estil divulgatiu i humorístic tot un seguit d’anècdotes, personatges i situacions de la nostra història d’allò més variades i curioses que es podrien resumir bàsicament en quatre apartats: La qüestió del sexe i les relacions de gènere home-dona; costumisme quotidià i facècies del passat que hom pot reconèixer fins avui; fets extraordinaris i sobrenaturals com la bruixeria; i finalment la llei i el món criminal.
Al volant d’aquests temes, i d’altres menors, Alberch recopila un seguit d’articles amb sentit de l’humor i fina ironia. No és doncs, Històries de Catalunya, un llibre de folklore antropològic, encara que algun ingredient en podem trobar, especialment si llegim entre línies; o un àrid recompte històric de fets i situacions, car hi conté fets històrics ben sòlids, recollits en els textos de l’època; ans al contrari, la seva lectura és molt lleugera, ja que no deixa de ser un recull d’articles destinats a ser publicats en un mitjà com és un diari amb un to periodístic relativament neutre i al fet que es pot començar a llegir per on més t’interessi, ja que les històries estan recopilades per temàtiques.
Un element curiós d’aquest ordre per temàtiques és que podem trobar apartats tan diferents com «Bruixes i endimoniats», «Pelegrins, crims i monstres», «L’amor i les passions» o «El sexe, un pecat omnipresent», però dins del mateix apartat no trobem els articles ordenats per èpoques i si llegim el llibre per ordre, com ha sigut el meu cas, això contribueix a una sensació «arxivística», d’estar remenant entre vells lligalls i pergamins, a vegades d’una manera una mica confusa però gens molesta. Gairebé he notat els dits tacats de pols i l’olor de paper vell i pergamí humit. I encara que repartides per tot el territori del Principat i més enllà, moltes de les històries recollides se centren en Girona, molt probablement pel fet de ser publicades al Diari de la ciutat.
I si he dit a l’anterior paràgraf que el to és més o menys neutre, també he de dir que Alberch hi imprimeix, ja des de la declaració d’intencions de la nota introductòria, una visió pròpia sobre els fets que l’ocupen, cosa que s’agraeix per donar-li un matís humà al text, per bé que també agafa un distanciament, diguem-ne, irònic i molt català, propi de qui està més que acostumat a navegar diàriament per les aigües de la història, cosa que també s’agraeix, ja que no adoctrina i ens deixa espai per pensar i treure nosaltres les nostres pròpies conclusions.
En resum, Històries de Catalunya m’ha resultat un llibre d’aquells que es llegeix d’una volada i que acabes amb un somriure fugaç, un bon manual tant per a persones que, sense necessitat de conèixer amb erudició la història de Catalunya, volen iniciar-se en el coneixement de la vida i els temps dels nostres avantpassats, com per a aquelles que, ja coneixent bé la nostra història, vulguin endinsar-se en curiositats i situacions més fosques o poc conegudes, sempre obrint una finestra a investigar més si el tema és del nostre delit.
