Herbarius, plantes i remeis a l’edat mitjana. Al monestir de Pedralbes

Jardí medicinal del claustre del monestir de Pedralbes
Part del jardí medicinal del claustre del monestir de Pedralbes

Aquest dijous vaig poder gaudir d’«Herbarius, plantes i remeis de l’edat mitjana», una activitat lúdica i divulgativa sobre les herbes remeieres que és cultivaven al monestir de Pedralbes. L’espectacular monestir barceloní, amb el claustre gòtic més gran del món, amb tres plantes i una gran extensió interna seguint els paràmetres clàssics del segle XIV, és una autèntica joia arquitectònica, bellament conservada i restaurada. Solament per això ja val la pena la visita.

Però és que en ell hi trobem un jardí medicinal reconstruït a partir dels textos de la mística i sàvia alemanya Hildegarda de Bingen i del metge andalusí Ibn Wàfid, adaptant-lo a varietats mediterrànies i antigues. La primera part de la visita gira al voltant d’aquest magnífic jardí, una explicació de la disposició dels arbres i plantes que hi ha en el claustre, el seu simbolisme i les propietats de les herbes que creixen en el jardí medicinal, completíssim pel que fa a les varietats que hi creixen, des d’algunes principalment aromàtiques, d’altres amb components actius medicinals i d’altres propers a les metzines, com el marxívol, la ruda o el jusquiam. Però com ens van dir a la visita, totes les herbes poden guarir o emmetzinar, depenent de la quantitat administrada i amb què se les relacioni.

Allà, mentre al nostre voltant es feia de nit, podia ajupir-me i tocar les plantes, tastar-les, olorar-les, tot anant coneixent el seu nom, el seu caràcter i el seu esperit, ni que fos per uns instants, ja que, com tot, necessiten temps i dedicació. I, si et giraves, t’adonaves que estaves trepitjant el mateix claustre, amb la mateixa disposició de les herbes, que existia al segle XIV, quan la reina Elisenda de Montcada el fundà. Així, en aquest marc dominat per la natura i el silenci enmig de la gran ciutat, com si no haguessin passat set-cents anys, era molt més fàcil comprendre la teoria dels humors i la seva aplicació en els aliments, les begudes i les metzines, la diferència entre medicament simple i compost, la més que notable complexitat de les teories mèdiques medievals, fossin ben errònies o no, basades principalment en la tradició i en l’assaig-error. De tot això en vam parlar en la primera part de la visita, en la que el petit grup que érem vàrem passar una estona molt amable aprenent i tocant i olorant –literalment– la història.

Ceràmica medieval de Pedralbes, utilitzada per fins medicinals
Ceràmica medieval de Pedralbes, utilitzada per fins medicinals

Més tard accedim a diferents estances, com el lloc on es guardaven els medicaments, la cuina o les habitacions on residien les monges malaltes, on el monestir conserva exposades peces de ceràmica de l’època realment curioses, com un petit plat on els metges feien caure la sang de les sagnies, o els documents on es recollien les compres que les monges feien a herbolaris i mercaders, o l’època en què el monestir va patir l’assetjament de la pesta bubònica. Cada racó, cada estança, cada passadís, guardià de segles d’història. Durant la segona part de la visita els visitants apreníem a fer, amb les nostres mans i amb les herbes que havíem vist en el claustre, ungüents amb pericó –herba de Sant Joan–, diverses infusions o unes delicioses galetes anisades i realitzades seguint una recepta medieval. En un ambient distès, les preguntes i converses se succeïen, tant amb els guies com entre els visitants, cosa propiciada pel saborós l’aroma de les plantes i el tast de les infusions i les galetes. Una bona oportunitat, no solament per escoltar la història, sinó per fer-la i viure-la i, per què no, menjar-la!

Aquesta és una activitat que el monestir de Pedralbes fa habitualment d’uns anys ençà i que és un molt bon model per apropar la història als visitants. Moltes vegades ens quedem solament amb les pedres i les tombes, oblidant-nos de què també els nostres avantpassats emmalaltien i lluitaven per guarir-se, cada època amb el seu enginy i les seves eines. Perquè ells eren tan humans com nosaltres i estimaven i tenien les mateixes pors que nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada