Helena Sales i Mercè Masnou: Kadingir i l’amor incondicional per la literatura

Com descobrireu en aquesta entrevista, Kadingir és una saga de novel·les de fantasia que, en la seva concepció i creació, ha tingut una història pròpia de la qual se’n podria extreure una altra novel·la. La persistència davant les dificultats, l’amor per la creativitat, pel seu món i pels seus personatges, estan en cada una de les paraules de Mercè Masnou i Helena Sales. I si una cosa destacaria de tota l’entrevista, aquesta és com elles «creuen» amb el que fan, sempre, com veurem, amb el suport i l’escalf d’un seguit de fans incondicionals que, amb les seves cartes i correus al llarg dels anys, amb l’amor compartit per la seva creació, van fer que aquestes dues escriptores seguissin fent créixer el món de Ki i creant nous personatges.

En paraules d’elles, Kadingir és un món de fantasia inicialment per joves i infants que va anar creixent i madurant i que avui pot llegir qualsevol tipus de lector que agradi de la literatura fantàstica més amable i on, depenent del nivell del mateix lector, pot veure’s identificat amb un personatge o un altre, o pot trobar diferents referències, perquè barreja nombrosos elements, gèneres i nivells de lectura, tot escrit amb una professionalitat i un gust per l’estructura i la creació de personatges impecable. Un món de fantasia exuberant que segueix creixent imparable.

Deixe’m que elles ens ho expliquin.

Com introduiríeu el món de Kadingir i els seus personatges a un lector novell?

Helena: La manera com l’introduïm nosaltres és a través del descobriment de la protagonista de la primera tetralogia, que comença amb El Ceptre de Zink. L’Ishtar és de la Terra, una nena normal com nosaltres, que un moment donat arriba al món de Ki com si fos Alícia al País de les Meravelles. Però s’ho pren, diguem-ne, d’una manera molt més interessada, amb un esperit molt més aventurer que la majoria d’herois i heroïnes de fantasia, que tot sovint són herois que es veuen empesos a l’aventura però no perquè vulguin, sinó perquè hi ha un cataclisme, un dolent «molt dolent», una desgràcia que els obliga a superar-se a si mateixos…, l’Ishtar, en canvi, arriba allà per accident però ella s’hi llença de cap: «Això, som-hi, m’agrada, m’agrada!» I és això, descobrir aquest món a través dels seus ulls, com a mínim en els tres primers llibres, quatre primers llibres ara i, a través dels altres personatges, deixar-hi anar altres mirades, perspectives diferents.

Mercè: Sí, el món de Ki és un món paral·lel a la Terra. La gràcia que pugui tenir és que tens les històries d’aquest món paral·lel, però també estan relacionades amb la Terra. Aleshores és un tipus d’història que busca la fantasia, però també l’aventura, l’humor i una pinzellada de ciència-ficció.

I pel que fa a la preqüela, La Reina de Kígal, és millor per començar la saga de Kadingir que El Ceptre de Zink?

Helena: De fet, vam intentar-ho per aquesta banda, perquè sabíem que molta gent s’havia llegit els llibres originals, però si volíem captar nous lectors, la preqüela havia de ser un llibre que es pogués llegir sense saber-ne res de res d’aquest món. Imagino que tu sabràs dir-nos-ho millor que nosaltres perquè, quan l’anàvem escrivint, donàvem per suposat que, bé…, ara apareixeran els musdàgurs i dèiem: «Però algú sabrà que nassos són?» I havíem d’anar revisant constantment. Però en principi vam concebre La Reina de Kígal perquè la gent pogués començar per on volgués, per El Ceptre de Zink o per La Reina de Kígal i, a partir d’aquí, doncs anar avançant.

Mercè: Ara, vist en perspectiva i un cop ja escrits els tres llibres i ara aquest, potser ho expliquem millor a La Reina de Kígal que a El Ceptre de Zink.

Helena: Jo crec que és un avenç. El Ceptre de Zink ho explica d’una manera molt orgànica, perquè l’Ishtar no és com la Nírgal, que ha d’entrenar-se i ha d’acabar a aquests alts nivells de poder. L’Ishtar comença de zero, no en sap res, ni del planeta, ni de les races, ni dels poders, per això li han d’explicar tot des d’abans i vas aprenent amb ella fins a un cert punt. La Nírgal va aprenent també, però a un nivell més avançat, i a mesura que va aprenent aquestes coses, els nivells que ja tenia, les coses que ella ja sap, s’expliquen al lector d’una manera una mica subliminal i «sobre la marxa», per això pots aprendre bastant més del món de Ki amb La Reina de Kígal, si estàs obert a aquests missatges i pots comprendre coses més enllà del que pugui explicar més directament El ceptre de Zink, on s’explica d’una manera més esglaonada i pausada.

Mercè: Clar, perquè la diferència entre les dues heroïnes és aquesta. La Nírgal, que ha de ser la reina, és la princesa i des de petita està introduïda en aquest món paral·lel. Allà hi ha viscut sempre i sap que serà l’hereva, porta tot un aprenentatge previ; de fet al principi del llibre esmenta que té els “quinze primers nivells” que li manquen a l’Ishtar, ella ja els té. L’Ishtar ha tingut una forma d’aprenentatge, sense saber-ho, d’acord amb que la mateixa Nírgal, que és la seva àvia, ja s’ho trobaran els lectors, li ha estat escrivint durant cada dia de la seva vida, ha anat rebent cartes de la seva àvia que li ha anat explicant coses d’una manera… «dissimulada».

Helena: Coses fantàstiques que ella anava descobrint.

Mercè: Sí, que ella, com que és una arqueòloga famosa, li està venent com si fossin coses que va descobrint en els seus viatges arqueològics, però en el fons el que està fent és entrenar-la, sense que ella ho sàpiga, preparar-la pel món fantàstic.

Helena: Compte, que això és un spoiler!

Ishtar, la protagonista de la primera tetralogia de llibres. Dibuix d'Enrique Corominas
Ishtar, la protagonista de la primera tetralogia. Dibuix d’Enrique Corominas

La transmissió és d’àvia a neta, però i la mare?

Mercè: Bé, la mare de fet no en sap res. Res, de res. La mare de l’Ishtar no coneix el planeta paral·lel, perquè ella no estava destinada a ser l’hereva i en el moment en què va tenir-la, allà hi havia cert procés de guerra… doncs la va interessar deixar-la a la Terra. No podem dir gaire més, per no fer més spoilers.

Com va començar la saga? Quines són les seves primeres passes?

Helena: Jo al principi estava d’espectadora, perquè aleshores tenia 12 o 13 anys, però la idea inicial va ser això: «Anem a fer un món imaginari, amb personatges imaginaris, una heroïna que vagi i…», aleshores, quan van plantejar seriosament el llibre, van fer una reunió entre ells dos i ma germana que també estava per allà, traient el nas, on tiraven idees a la paret, a veure què s’enganxava: «Ara farem que hi hagi una ciutat sota el mar… Ara farem una raça de rèptils». Això funciona, això no. Un brainstorming on quedava tot documentat, diguem-ne, i després les endreçaven i així quedava tot conservat d’una manera més endreçada, «i aquestes idees com les posem?, què fa falta per aquest personatge?», després feien l’esquelet. I van decidir que havia de tenir 40 capítols cada llibre.

Mercè: Sí, 40 capítols curts. El públic objectiu, en aquell moment, eren nens, però sempre vam intentar que fos també pogués ser llegit tant per nens com per gent adulta, que també és una idea de les pel·lícules que es fan ara, i havien de ser capítols molt curtets perquè si eren nens molt petits, potser els pares els hi llegien i, si els pares els hi llegien, així tinguessin ganes de llegir-los l’endemà, amb una certa continuïtat i que no es cansessin, que els enganxés. I la idea de fer-ho amb present està adreçada a fer que la criatura que llegeix, o la persona que llegeix, es fiqui dins de l’aventura, tu estàs vivint l’aventura amb el personatge, tu estàs allà, estàs ficat dins i vas vivint-ho amb ell, perquè tu visquis l’aventura.

Helena: Aleshores feien això, 40 capítols, «després fem un que sigui d’explicació, ara farem un que sigui d’acció, ara farem un que sigui per lligar dos arguments», s’intentava fer un equilibri, com intentàvem fer-ho amb molts personatges diferents, doncs agafaven i primer narraven amb un personatge més tranquil, després amb més acció i aventura, que no parin, i un cop tenint aquest esquelet, tenint la història sencera planejada i apamada, ben estructurada, aleshores van començar amb el sistema de “patata calenta”.

Mercè: La patata calenta era anar-nos passant els textos, un començava, elaborava un capítol i li passava a l’altre. L’altre feia un repàs, complementava, canviava, feia el que volia i li tornava. I així anàvem fent, anàvem fent, a partir d’aquest esquema.

Helena: La idea era mai escriure dos persones a la vegada, perquè aleshores és un merder increïble.

Mercè: Ui, es un xou.

Helena: Per tant deien, «qui té la patata calenta, escriu». Aleshores la passa al següent i se la van passant l’un a l’altre. I així van escriure dos llibres sencers, així que era un bon sistema, no creus?

Mercè: A més, clar, com que la idea era estructurar-los primer, la tetralogia inicial ja estava estructurada, més o menys, i aleshores sí que es va fer l’esquelet d’un llibre i del segon, i el tercer i el quart van quedar una mica pendents. Per si de cas… clar, primer havíem de col·locar aquests dos. En aquell moment no teníem ni editorial, res, i ens vam dedicar a fer-los, amb molt d’entusiasme, perquè a més a més en Joan Llongueras, que és ara el nostre escriptor una mica «desaparegut», és una persona molt entusiasta. És molt enèrgic. I jo, en el fons, també ho sóc. I volíem anar per feina. Jo sóc més dispersa, ell quan es dedica a una cosa es dedica a una cosa i no volia sortir d’aquí fins que no ho tingués acabat. I vam acabar fent aquests dos llibres.

I, un cop escrites aquestes dues primeres novel·les, què veu fer?

Helena: Ens els van donar a llegir, a mi i a ma germana, perquè teníem l’edat més o menys adequada per llegir-los, però també a en Joan Puig, que és un excel·lent amic i «portadista», i altra gent que eren amics i coneguts que ens donaven feedback divers i en el qual podíem llimar algunes arestes que hi havia. I d’aquí sortia un producte bastant bo. Això ho van fer amb els dos primers, perquè eren ells dos.

I el tercer, El cas Shapla?

Helena: Amb el tercer… el tercer llibre és quan em vaig incorporar jo. Això és perquè es va escriure molt més tard que els altres, es va escriure al cap de deu anys d’escriure’s el segon, quan havíem recuperat els drets per poder-los editar al nostre gust i quan en Joan havia passat ja per diferents alts i baixos de la seva vida i ara estava casat amb tres criatures, així que era complicat tornar-lo a agafar amb la mateixa força que tenia abans. En canvi jo, que tot just estava a la universitat, doncs pensava, «això de Kadingir és l’hòstia, m’encanta!», i «m’agradaria col·laborar-hi», jo també m’he dedicat a escriure altres coses, i estava molt interessada a escriure-hi.

La història d’El cas Shapla estava més o menys estructurada, hi havia certes… la reunió inicial estava feta, hi havien alguns capítols escrits, tot i que no estava tot apamat hi havia el principi i tot el plantejament general, així que vam dir, «mira, ens reunim, un dia sopem i parlem del tema» o quan anem amb cotxe, que és una excel·lent manera de discutir coses literàries, vam decidir agafar la trama tal com estava plantejada, però amb molt més detall i, res, començar a escriure. Vam repassar el que hi havia, vam ampliar, retallar, canviar coses i vam acabar el llibre entre nosaltres dues. El mateix plantejament, amb diferents persones.

I el quart, doncs tres quarts del mateix. L’escaleta es fa amb consens, el text s’escriu de manera individual però sempre es repassa i es matxaca entre tothom, per tant és bastant difícil distingir qui fa què, amb algunes excepcions concretes, és una obra molt barrejada.

Vosaltres no us dediqueu «professionalment» a l’escriptura, no viviu d’això. Com us veu llençar a l’aventura?

Mercè: Jo sóc llicenciada amb educació física, ella ha fet comptabilitat i finances i turisme, però sempre ens ha agradat escriure.

Helena: I llegir. I llegir.

Mercè: I llegir, molt, som lectores apassionades. Estimem molt la literatura.

Helena: De fet, la gran d’introducció a la literatura fantàstica va ser a través de «la guia d’introducció al món de Harry Potter» que va fer ma mare quan jo era petita. T’explico, llegíem jo i ma germana els «Harry Potters», que ens agradaven molt, però moltes vegades no ens adonàvem d’un borrall perquè sortien molts noms estranys i curiosos, i ma mare, perquè ens fos més fàcil d’entendre-ho, va dedicar-se en cos i ànima a fer una guia extensíssima de tot el vocabulari, personatges, maleficis, llocs… molt detallada.

Mercè: Dels quatre primers només, eh….

Helena: Els quatre primers, només, diu! A més, en la versió catalana i la versió anglesa, va mirar la traducció per veure com estava feta. Va ser una feina increïble i és, vist en perspectiva…, en aquell moment pensava, «doncs mira normal, ma mare ha fet una guia de Harry Potter», però vist en perspectiva és impressionant el que vas fer. I a través d’això va anar escrivint altres coses. Van fer la paròdia de Harry Potter. Van fer llibrets d’aquests de contes ocasionals, que alguns estan publicats també amb Edicions del Pirata.

Mercè: T’hauríem haver portat el llibret de la paròdia de Harry Potter. Que és l’única versió de paròdia de Harry Potter del món, que és legal.

Helena: Perquè es va fer quan encara no era famosa la Rowling.

Mercè: No, havia fet ja quatre llibres, sí que era famosa, sí (riuen). Jo tinc un parell de llibres per canalla, també: «Han segrestat les bessones» i «L’entrenador de serps».

Helena: Jo he publicat alguns assajos de ciència-ficció, amb un amic nostre que és molt fan de «Doctor Who», en una ocasió li vaig deixar un text perquè el publiqués. També he escrit diverses coses més, com poesia, teatre…

Mercè Masnou i Joan Llongueras
Mercè Masnou i Joan Llongueras

Heu dit que va haver-hi problemes amb els drets, què em podeu explicar d’això?

Mercè: És una llarga història! (riu) Els dos primers llibres, en Joan Llongueras i jo teníem una agent literària i aquesta agent es va espavilar molt i va aconseguir ràpidament una editorial, va ser Roca, que es va comprometre inicialment a publicar la trilogia, el primer llibre li va sortir espectacular, ells van dedicar-hi esforços, sí.

En aquells moments en Joan Llongueras estava ficat a les xarxes socials perquè feia com una mena de tira còmica, feia unes paròdies de Harry Potter en forma de fanzine pel Saló del Còmic i del Manga, tenia un blog, tenia molt de públic i aquest públic va comprar Kadingir i va escampar la idea. Ell va fer una exquisida campanya de màrqueting a partir del seu blog i la seva tira còmica. Ell anava explicant idees de les races, del món, però no deia que estava escrivint una novel·la, sinó com si se li anessin acudint històries estranyes a ell. La gent va anar entrant al joc i al final va dir: Doncs hem escrit un llibre d’això.

I així, en un Saló del Còmic, bé, va venir la gent a patacades! I així, per aquest primer llibre, l’editorial va fer esforç perquè també ens van muntar presentacions arreu d’Espanya… es va vendre molt bé per ser un llibre en català i de fantasia. Es van vendre dos mil exemplars en català, que és «déu ni do», per ser autors que no coneixia ningú, i en castellà vuit mil! Així que arreu d’Espanya també va tenir sortida i, aleshores, com que l’altre ja el teníem escrit, la mateixa editorial va dir, bé, publiquem-lo ràpidament, així si la gent s’ha llegit el primer i li ha agradat molt, doncs el segon ja el tenim assegurat i també el vendrem bé.

Helena: Tenien la intenció «sana i agradable» de publicar-ho el dia 7 del mes 7 del 2007, perquè el 7 és molt important en el planeta Ki. Aleshores es va editar el segon llibre en menys de deu mesos després del primer. Cosa que, potser, va confondre una mica als fans que no s’esperaven tan aviat una novel·la nova, en una època en què el nostre referent era Harry Potter, que es publicava una vegada cada tres anys! Potser molta gent d’aquí no s’ho esperava, no van fer gaire publicitat com en el primer, en resum, va haver-hi tot un seguit de circumstàncies i errors de màrqueting que van fer que no es vengués igual i la cosa no va anar bé.

Mercè: Que no es distribuís bé, sobretot. En alguns llocs no es va arribar ni a distribuir. Una cosa que ens va semblar esgarrifosa, perquè si un llibreter ha venut el primer llibre i els nanos estan esperant a comprar el segon, te l’agafaran. Jo tinc una teoria al respecte molt rara, deixem explicar-la Helena. (riuen) Just quan estàvem a punt de treure El senyor de Zapp, s’havia escrit un llibre per part d’un nano de catorze anys d’Andalusia, que el va titular «El cetro de la vida», i aquest llibre, com que l’havia escrit un nano de 14 o 15 anys que potser tenia padrins, va sortir a tota Espanya i van sortir articles d’aquest llibre per tot arreu, de sobte, diaris, revistes… Aleshores, a mi em va dir un llibreter, no, dos llibreters, que els havia anat el distribuïdor de Roca editorial a explicar-los que portava la continuació d’«El cetro de la vida». És a dir, en lloc d’explicar-los que era Kadingir.

Helena: Clar, perquè el nostre primer llibre és «El cetro de Zink»,

Mercè: Els hi van vendre una moto que no era. Aleshores, si a tots van fer el mateix, perquè jo crec que tampoc tenien tants distribuïdors, si no que jo crec que serien com a molt un o dos, doncs aquí la van pifiar, perquè si un llibre que ha sortit molt bé als diaris, però que és d’un nano de 14 o 15 anys, que vés a saber què ha escrit, no el van comprar, perquè no van saber que era el llibre de Kadingir… doncs, ja et pots imaginar. Jo n’estic segura que la cosa va anar per aquí. I no el van distribuir bé i aleshores, clar, no el van vendre, i de la nit al dia ens van tallar el contracte, i així ens van dir: «S’ha acabat. No fem la tetralogia i ho matem aquí». Però els drets se’ls van quedar ells, perquè per contracte els drets duraven vuit anys. I aleshores vam estar un temps d’impàs en què no podíem fer res amb aquells dos llibres.

Helena: Treballant sempre, això sí.

Mercè: Però sense poder-los ni reeditar ni res. Imagina’t el drama!

Helena: Aquest és el motiu pel qual vam escriure la preqüela, la Reina de Kígal. Un llibre que tenia a veure amb el món de Kadingir, però que no tenia res a veure amb els drets dels dos primers llibres, per tant es podia vendre a un altre editorial, seguint les petjades del Ceptre de Zink i el Senyor de Zapp.

Mercè: Però l’agent no se’n va ensortir. I al cap dels anys vam decidir auto-publicar. Amb Amazon va ser molt ràpid, a través del «createspace».

Helena: Ma mare va fer un programa de ràdio sobre tot el món editorial, des dels autors fins als editors i llibreters, vam entrevistar a un munt de gent i em sembla que algun d’ells ens va comentar que s’autoeditava. I ens va comentar que a través d’Amazon tenen una empresa subsidiària que es dediquen a fer aquestes coses, tu pots enviar-li material, el text i pots fer la teva portada o encarregar-ne una a ells i ells fan una edició així, estil butxaca, però de bona qualitat. I el sistema és increïblement senzill, no requereix pràcticament cap inversió. Tu poses allà el teu text, i la gent el pot comprar a través d’Internet i a tu t’arriba el rendiment d’això, no hi ha una inversió ni cap risc. L’únic que si tu vols llibres, clar, aleshores els has de pagar i anar-los encarregant i com aquí no està gaire estès encara això de comprar llibres digitals i especialment agrada això de fullejar-los, és difícil que es pugui vendre per aquest canal, per això nosaltres el que fem és comprar-ne caixes i els distribuïm nosaltres mateixes a llibreries.

Mercè: Però són distribucions molt puntuals, no pots pretendre agafar-ne cinc-cents i començar-lo a distribuir així petit a petit. Mira, si vam tornar va ser perquè els lectors no ens van deixar mai, mai. Kadingir sempre ha tingut un correu electrònic, i en aquest correu electrònic, a poc a poc, un mes sí, un mes no, anàvem rebent correus de lectors.

Helena: No hem deixat mai de rebre cartes i mails de fans, preguntant-nos, per una banda, quan trèiem el segon llibre i també demanant-nos com continuava la història, si tornaríem a publicar algun dia…, per tant anar rebent aquestes cartes de fans i admiradors, doncs ens va anar animant per escriure el següent llibre.

Mercè: I tant si ens va animar!, el temps de preparació de tot plegat va ser d’un any i mig, pràcticament de background.

Helena: Ja teníem totes les idees fetes, era solament posar-li una mica de temps i esforç a escriure-les, però ja estava. I la gent ens deia, «com segueix, com segueix», i nosaltres contestàvem que sabíem com seguia però no podem explicar-ho per mail, sinó en un llibre. Així que quan vam recuperar els drets vam dir, «doncs ara, vinga, publiquem-ho».

Nímur. Dibuix d’Enrique Corominas

Llegint La Reina de Kígal he vist que els personatges són un punt molt cuidat de Kadingir. He trobat que estan molt ben detallats i perfilats, especialment la seva psicologia, el seu «arc de personatge», són personatges molt rics… i n’hi ha molts!

Mercè: El tema dels personatges l’hem cuidat sempre molt, perquè el que ens interessa és que tinguin molta consistència, que tinguin una història, que lliguin uns amb els altres i que tinguin unes relacions coherents, també realistes.

Helena: I que siguin fàcils d’identificar en molt poc temps perquè, per exemple, hi ha un personatge que no podem dir, per no fer spoilers, que té molta importància en un altre llibre però aquí solament fa un petit cameo, però en aquest petit trosset s’ha de saber quina personalitat té i que en pots esperar, encara que pugui donar-te sorpreses després…, clar. (riuen)

Mercè: Quant a personatges anem creixent, perquè amb El ceptre de Zink, El senyor de Zapp, em sembla que també en El cas Shapla, apareixen uns noranta personatges, que alguns són molt referencials, altres tenen menys importància argumental, però cadascú té la seva història o té un punt de vista personal.

Helena: En general les històries són bastant transversals. Hi ha la protagonista o el protagonista «de torn», però també hi ha altres personatges que tenen pes i intentem que tots ells tinguin una certa consistència, la personalitat i l’arc argumental propi. Tots diferenciats entre ells. I així també fer que la gent no es perdi; és difícil que la gent es perdi, però com a mínim que puguin identificar-los ràpidament amb trets propis, encara que no sàpiguen com es diuen.

I com us ho feu a l’hora de crear el seu rerefons?

Helena: Això és un problema que tenim sempre, com que vam crear el món de Ki i tot un ventall de personatges, pensem sempre: «Aquests on es van conèixer?, quan?, què sabem d’aquest altre?, com s’ha creat aquest altre?… per això vam crear primer la història passada que la present i la vam detallar molt abans de llençar-nos a la creació de personatges.

Mercè: Això ens donarà peu a fer molts llibres! (riu)

Helena: Teníem claríssim què havia viscut la Nírgal de jove, per això la preqüela va ser senzilla, ja sabíem què havia passat quan estàvem fent els primers llibres.

El «mecanisme» que utilitzeu per marcar un nou hereu el trobo molt curiós. Expliqueu-me alguna cosa d’això.

Helena: Això no apareix a La Reina de Kígal en directe però s’esmenta el fet que, quan neix un nou hereu o una hereva destinada a ser reina o rei del tron d’un país, el satèl·lit de Ki s’il·lumina. A La Reina de Kígal s’il·lumina per motius totalment diferents, una cosa totalment inèdita i que és molt, molt dolenta, un gran mal presagi. Però el normal és que s’il·lumini aquest planeta quan ha de néixer un hereu, no ha de ser l’immediat, o el fill més gran, ni que estigui connectat amb la família reial. Si no que han d’anar a buscar qui pot ser aquest hereu. Per això, en certa manera, aquesta família, la de la Nírgal, ha demostrat que té prou nivell per a seguir sent ells els reis legítims.

Però no tots tenen rei. Els sútums, els homes salamandra, no en tenen.

Helena: Doncs això també té certa importància. El tema dels musdàgurs i el seu conflicte amb els sútums, com són els únics integrants de l’hemisferi inferior van sortint de tant en tant, però això és un conflicte que, sobretot en el segon llibre, és molt central. I el fet que els sútums, les salamandres, no tinguin un rei, és molt estrany i els deixa en una situació molt vulnerable com a raça, perquè tothom té reis. El satèl·lit s’il·lumina per designar un nou rei per a cada raça, en canvi ells no en tenen cap ni un i això és molt mal senyal. És una excusa que han agafat els musdàgurs per envair-los, per exemple.

I tenen un sistema «electiu», democràtic.

Mercè: Això és una cosa que han hagut de fer perquè han perdut el rei.

Helena: S’hi han vist forçats, no és pas una cosa voluntària.

Mercè: No és una decisió voluntària, perquè si haguessin seguit tenint el seu rei… en tindrien. Però al fer les proves de l’oracle no va sortir-se’n, i els sútums van quedar sense hereu i van haver-se d’organitzar com van poder. I com els musdàgurs estan tot el dia intentant envair-los, van triar escollir un responsable a través d’urnes.

Helena: Però és un sistema inèdit, només ells hi han arribat. Per això se’ls veu com una raça molt feble, però el cap dels musdàgurs està bastant acollonit en el cas que, si tornés a haver-hi un rei per ells, seria com fer renéixer l’esperança d’aquesta raça i podrien revelar-se i plantar cara.

Mercè: Tot i que mai han sigut un poble especialment guerrer, ni res de res. Ells són un poble més aviat agricultor, un poble més tranquil.

A més de tenir diverses races, la cultura sumèria té el seu pes dins de la vostra saga. Per què la cultura sumèria?

Mercè: El tema de la cultura sumèria el vam estar valorant, vam tenir un primer moment de pensar de quina cultura volíem parlar. Ens agradava molt l’asteca, la maia… però els sumeris ens eren més propers, nosaltres som mediterranis. Tot i que Kadingir no et situa en cap lloc concret, perquè no fem referències de cap ciutat en concret, menys a La Reina de Kigal. No situem la casa de l’Ishtar en un lloc concret, però en el fons és Catalunya. Aleshores evidentment el que teníem més proper era la cultura sumèria, a més l’àvia de l’Ishtar és arqueòloga, i volíem una cultura antiga, antiga de veritat, que tingui la possibilitat aquesta que ens donava el fet de poder jugar amb els noms.

Així vam trobar un magnífic i meravellós «lexicon», d’un tal Halloran, un professor americà de sumeri. Era un diccionari sil·làbic amb la seva traducció. I això ens va obrir una porta immensa. I totes les paraules que apareixen a la saga tenen una traducció real del sumeri. De fet, en el primer llibre, El ceptre de Zink, hi ha una frase en sumeri, però no està traduïda encara que et pots imaginar què diu per la mateixa història.

Helena: Clar, quan l’Ishtar arriba a Ki, tothom parla sumeri, bé, kiita, que és un derivat modern del sumeri.

Mercè: Aleshores juguem a veure qui va influir en qui. De fet els kiites van aparèixer a Sumèria, per això es diu Kadingir, que és «La porta dels Déus».

Helena: Kadingir és la tecnologia que permet viatjar de la Terra a aquí. En un primer moment els kiites van viatjar de Ki a la Terra i van aparèixer en l’època de Sumèria.

Mercè: Aquesta frase tan bonica que vam posar al Ceptre de Zink ens va portar a una anècdota molt curiosa perquè quan li vam explicar a l’editora ens va dir, una mica alarmada, que què dirien els acadèmics. (riuen) Aleshores vam descobrir que hi havia un professor de Sabadell que era professor de Chicago, des de feia 20 o 30 anys, que era especialista en el món sumeri i mesopotàmic, que venia de tant en tant a Barcelona, cada hivern, perquè era un senyor d’uns 80 anys i venia a passar l’hivern aquí. I el vam contactar. Vam aconseguir parlar amb ell, li vam explicar la cosa aquesta que deia l’editora de què volia certificar que allò no era cap disbarat i se’ns queda així mirant i diu: «Bé, m’esteu fent una pregunta una mica estranya perquè a mi d’entrada la fantasia m’importa un pito, no m’agrada gens però, si voleu, us ho miro». I va mirar la frase i va dir: «Bé, passaria per sumeri».

Helena: I el millor és que quan li vam dir que vam treure la frase del lexicon de l’emèrit doctor Halloran, va dir: «Però aquest, aquest no en té ni idea!», una mica indignat.

Mercè: «Aquest és d’un corrent que no és la meva».

Helena: Es veu que, en estudis sumeris, hi ha dos corrents principals, en què els dos professors es portaven a matar.

Golik. Dibuix d’Enrique Corominas

Més enllà del sumeri, vosaltres publiqueu tant en català com en castellà, però originalment escriviu en català, és així? Què em podeu explicar de la fantasia en català?

Mercè: És difícil publicar fantasia en català. I no perquè no hi hagi publicacions, ni gent que n’escrigui, sinó perquè les editorials, que són molt «cuques» i no volen arriscar, els hi és molt més fàcil «malpagar» a un traductor per una cosa que ja està funcionant a fora. Aleshores, com que de llibres infantils i juvenils n’hi ha a patacades i de fantasia doncs també n’hi ha a patacades, doncs pagar els drets de fora i «malpagar» al traductor, és molt més simple. I l’editorial ja s’apunta un «tanto» en lloc d’arriscar per la gent d’aquí. I passa el mateix en còmic. Hi ha un munt de còmics que la gent ha hagut de sortir a França, Bèlgica, on sigui, a publicar, i aleshores a la llarga els publiquen aquí traduïts i dius, per favor, els teníeu aquí, punyeters, i estaven fent el mateix!

Pensa que, una editora de la qual no diré el nom, ens va arribar a dir a en Joan Llongueras i a mi que si ens podia posar inicials o que ens canviéssim el nom, que no és veies que érem catalans!, poca conya, de fet a la JK Rowling li van posar les inicials perquè no se sabés que era una dona, doncs clar, Joan Llongueras i Mercè Masnou són noms molt catalans. Doncs ella volia vendre a Espanya i arreu, ella era una editora d’una editorial bona, i els noms catalans, doncs no venien. I això fa deu anys, imagina’t ara amb tot el rebombori polític!

La saga és molt referencial, això també la fa molt agradable de llegir per a qui ens agrada la ciència-ficció, el cinema, la història…

Mercè: Mira, les crítiques que hem tingut d’alguns d’aquests lectors aferrissats, d’El Cas Shapla, han apreciat l’esforç que el llibre creixés amb ells. És a dir, El Cas Shapla comparat amb El Ceptre de Zink i comparat amb El senyor de Zapp, és un llibre una mica més adult, hem fet una mica el procés que va fer la mateixa Rowling amb el Harry Potter, el primer i el segon son més infantils i a partir del tercer la cosa comença a enredar-se i es complica i es fa més adulta. I el nostre ideari és aquest.

A més a més, vam voler canviar de registre. El Cas Shapla, com el seu nom indica, és un cas policíac, és un thriller. En el fons allà es mor algú i aleshores es tracta de resoldre què ha passat amb aquest mort. I també desenvolupem molt una de les races, la dels kuzubis. En aquest passa tot en la ciutat de Shapla, la seva ciutat. I ens ajuda a explicar molt com és aquella societat, que potser en els dos primers llibres la gent, entre cometes, la podia haver idealitzat, perquè eren com els més amables, els més tranquils, doncs ja veuran… (riu)

Helena: Sí, seguint aquest paral·lelisme que fem amb altres novel·les, pel·lícules, llibres, molta gent ens deia: Ah, sí, són els vulcanians, d’Star Trek. Racionals, freds, distants, pacífics. En canvi aquí, com els podem veure en més profunditat podem veure què hi ha darrere d’aquesta façana tan racional i és una oportunitat per aprofundir en ells, una raça que penses «estereotípica» i en canvi no ho és.

Mercè: I entres en una trama que també és tipus “vodevil” perquè hi ha altres investigadors que volen esbrinar coses, hi ha diferents personatges i tots tenen una part d’història, en certa manera, «rocambolesca». Que tinguin una història forta potser n’hi ha uns trenta o quaranta!

Helena: En ser tres generacions diferents, les que han participat en aquesta història. Ma mare, en Joan, que té vint anys menys que ella i jo, doncs tenim aquests tres nivells de referències. Tenim una sèrie de gustos i elements, que tenim al cap, diferents i complementaris. En Joan feia moltes referències a anime, que ma mare no reconeixia en absolut i deia: «Ah, aquesta escena està molt bé». I jo deia: «Això és de Bola de Drac!». (riuen) L’anime, la cosa bona que té és que és un mitjà d’explicar històries molt dinàmic, molt, i això pels nostres llibres ens encanta, ens hi esforçàvem perquè estiguessis veient una pel·lícula d’aquestes.

Mercè: Aquesta barreja d’experiències i gustos fa que cadascú, segons la seva pròpia experiència, pugui descobrir una cosa o una altre, ningú ho agafarà tot, cada nivell de lectura, cada persona depenent de l’edat… I entre nosaltres també ens passa!

Helena: En el cas de La Reina de Kígal, les referències que hi ha totes són dels anys 50, perquè teòricament el llibre passa a l’any 59 i vam estar una bona estona documentant-nos i buscant referències que avui dia es puguin captar fàcilment, però que en aquella època existissin

Per anar acabant, quines expectatives poden esperar els fans de Kadingir?

Mercè: La nostra idea és, en tenir acabada la tetralogia inicial i ja tenir començada la trilogia nova, doncs intentar buscar una editorial. Hi ha Kadingir per estona!


Web oficial de Kadingir

Facebook

Twitter