Gegants (II): Els gegants Regirarocs de Montserrat

Els Pallers de Montserrat

Fa temps, però no tant com us imagineu, el profund i fosc Avenc dels Pouetons, sota l’ombra de les Agulles i a prop de l’Era dels Pallers de Montserrat, era habitat per una família de gegants cruels i silenciosos. No us penseu que eren aquells gegants sorruts i sorollosos de les rondalles, que tenen nassos grossos i barbes espesses. Aquests eren gegants de l’ombra, gairebé el triple d’alts que una persona normal, però no gaire més. Prims i àgils, amb les seves llargues extremitats escalaven l’Avenc com aranyes. Comptaven amb el favor dels arbres i la roca, dels quals coneixien el llenguatge; i s’amagaven entre la fronda, utilitzant la nit per robar, assaltant casses aïllades i parant trampes als carruatges. Els seus mètodes eren juganers i sàdics, perquè veien els humans com coses petites i maldestres. Guardaven entre els seus secrets una rancúnia antiga contra els humans, cada dia més violenta i crua.

Aquests gegants eren anomenats els Regirarocs per la gent que vivia a les faldes de Montserrat i a la plana de Manresa, però ningú sabia quin era el seu nom real, perquè feia temps que s’havia mort l’últim padrí que coneixia la llengua dels gegants, que és una varietat més antiga i estranya del llenguatge dels arbres i la roca. Els anomenaven així perquè es feia córrer que, quan hi havia qui coneixia el llenguatge dels gegants, aquesta família ajudava als humans a artigar el bosc, convertint-lo en boïgues conreables.

Amb el fort pendent de Montserrat la terra era difícil de treballar, així que l’aliança amb els gegants va ser cabdal. Ningú sabia d’on venien, però sense la seva ajuda no s’hagués pogut dialogar amb el territori. Humans i gegants van construir feixes i van aixecar bancals, van remoure la terra i van arreplegar-ne tots els còdols i rocs que feien nosa a l’aixada i al bou. D’aquí venia el seu nom: Els Regirarocs. Però un cop feta la feina els vilatans van anar oblidant-se de la vella aliança i, malgrat les advertències d’alguns avis i àvies, el jovent se’n enfotia d’ells. No la veien necessària i deien que allò dels gegants era cosa de vells. I aleshores, com és natural, van tornar a les Velles Costums: Caçar humans, tal com els humans caçaven llebres i guineus i les penjaven dels cairats.

Els masovers malvivien neguitosos i els que van poder abandonaren les seves llars mil·lenàries. Res era segur, ni el camí ni la foguera. Quan trobaven cossos penjats dels arbres, esgarrapats i pelats com un conill, sabien que eren els Regirarocs. Un carruatge trabucat pel camí, amb un reguerot de sang que s’endinsava dins el bosc, era l’empremta dels Regirarocs, que s’emportaven els cossos cap a l’Avenc dels Pouetons per coure’ls en una gran olla de ferro forjat i conservar-ne la calavera com a trofeu. A poc a poc van anar baixant de la muntanya, cada dia més atrevits i més nombrosos, fins que un juny van robar tota la collita de blat dels camps que estaven més propers a la serra. Van batre’l i amb la palla van fer sobre la muntanya tres pallers altíssims, tan alts que ombrejaven els camps, impedint que les llavors rebessin la llum del sol i hi creixés cap cereal.

Tanta era la por que els hi tenien que per setembre, un dia de Sant Miquel, es reuniren tots els batlles, dames i prohoms principals de les viles dels voltants de Montserrat per debatre com poder foragitar-los i llençar a terra aquells pallers. Van decidir contractar un grup de mercenaris ferotges, però després que pugessin per les muntanyes no van saber-ne res més. A continuació demanaren ajuda al Rei i al bisbe de Manresa, que envià un grup de ferms soldats, armats amb pistoles, trabucs i llances. Però la muntanya se’ls empassà com abans ho feu amb els mercenaris. I mentrestant els gegants seguien atemorint la muntanya i foragitant les persones que hi vivien.

Havien jurat la guerra total als humans.

L’Avenc dels Pouetons

*

El novembre, per Sant Martí, els prohoms es reuniren de nou. La desesperació i el dolor per tots els perduts era insuportable. Fins que un d’ells va donar una idea: S’havia de fer com es feia amb els llops, enverinar el seu menjar i matar-los a traïció. Però, quan arribà l’hora de decidir qui pujaria pel Torrent de la Diablera i s’acostaria al profund Avenc per entabanar-los, ningú va voler saber-ne res. A tothom li semblava una bestiesa de ca l’ample.

Va cercar-se si algú recordava ni que fos alguna paraula del llenguatge dels gegants. Feia una generació que s’havia oblidat del tot. Van oferir-se viandes, or i terres a aquell que volgués anar fins al cau dels Regirarocs i tothom va fer-se el boig. Finalment, quan va arribar l’horabaixa i el sol desapareixia per sobre les muntanyes, va fer un pas endavant una xicota òrfena, prima com un filferro i baixeta com un tap de bóta. Com era una captaire i no tenia família, va argumentar, no tenia por de l’esdevenidor. I era així, perquè coneixia de ben a prop l’oblit, la fam i el fred.

La noia arronsà les espatlles quan les padrines la previngueren perquè no hi anés, amenaçant-la amb què els Regirarocs se la menjarien i la seva calavera acabaria en el seu piló de trofeus. Concentrada amb el brou amb xai, amb el pa blanc i el vi negre que li oferiren, prou feina tenia en omplir-se el pap tot el que podia per fer cas a les ancianes que volien emmetzinar-la amb les seves pors.

– Una nena tan petita i escarransida, els gegants faran amb tu una carnisseria –l’agafaven de les mans les ancianes.

«Això ja ho veurem», es deia la captaire, mentre endrapava amb la boca oberta.

Un cop va estar tipa i el sol sortia per l’horitzó va encaminar-se viarany amunt, passant els boscos de Can Rovira cap a l’Avenc dels Pouetons remuntant el camí del Bruc i seguint el Torrent de la Diablera. Li oferiren una pistola per defensar-se, però la rebutjà. Mai havia utilitzat cap arma i tampoc sabria què fer-ne, perquè gairebé no podia aixecar-la. Amb ella solament portava un flabiol que de tant en tant tocava per no avorrir-se i un flascó de verí, el més potent que els prohoms pogueren arreplegar. Com els Regirarocs eren d’hàbits nocturns, encara tenia temps per pair tot el menjar i descansar una mica. «Com a mínim moriré amb la panxa ben plena». Es digué, delectant-se amb la sensació de no passar gana, que no havia gaudit mai.

Arribà a una ampla cruïlla que menava a Can Massana o al Collet de Guirló i s’assegué sobre una roca calenta pel sol. Deixà que el sol l’emboliqués durant una estona i es portà el flabiol als llavis, que portava sobre el cor, penjat del coll amb una corda de cànem i dins un canut de canya. Començà a tocar una alegre balada sense nom, la primera de totes les que va aprendre a tocar. Tancà els ulls i va deixar-se portar pel dimoni de la melodia, tocant i tocant, improvisant i tornant al ritme principal, fent variacions i divertint-se pel simple plaer de la música, com abans ho feu amb el menjar.

Quan obrí els ulls va veure, palplantada davant seu, la guineu més gran que havia vist mai.

Asseguda sobre les seves potes del darrere, era tan gran o més que un llop i l’observava amb una barreja d’astúcia i fam. La seva cua era llarga i majestuosa. Els seus ullals, que sobresortien per la comissura del musell, eren fins i afilats com ganivets de buidar tripes.

– No t’aturis –digué la guineu, sense obrir el musell. La xicota escoltà la seva veu dins el seu cap. Era una veu malèvolament alegre–. Segueix tocant, segueix tocant, segueix tocant –insistí, deixant caure una llarga llengua rosada entre els llavis i capgirant lleugerament el cap, sense deixar de mirar-la fixament amb immensos ulls groguencs.

Es posà de quatre potes. Aquella bèstia era tan alta com ella. La noia pogué veure encara més la seva boca, serrada de dents i ullals, i s’adonà que en aquell precís moment s’estava jugant la vida.

Així que tocà.

Al principi tocà destralerament, amuntegant les notes unes sobre les altres.

La guineu va fer unes passes cap a ella.

A poc a poc la música la calmà i tornà a tancar els ulls. Solament eren ella i el seu flabiol, res més.

Sentí l’alè de la bèstia contra la seva cara, la seva ferum a sang i disfresses.

Però seguí tocant. Aquell petit instrument havia sigut el seu únic amic, la seva única companyia en les fredes nits i en els matins sense esperança. Es coneixien molt bé, formaven part del mateix esperit, parlaven el mateix idioma, amb la música podia tocar la seva alegria i calmar la foscor. Tocà de veritat. En un trànsit lleuger, parlà l’idioma que millor coneixia, el de la gana i la misèria, el de la supervivència i l’astúcia.

I aleshores sentí la mossegada, que li estripà la pell i els muscles del coll com si fossin de paper. La tonada s’ofegà dins del seu flabiol, que li caigué de les mans, i un torrent de sang li va rajar pel damunt. Sentí com la vida se li escapava per la boca.

Obrí els ulls.

Es mirà el pit i es tocà el coll, però allà no hi havia rastre de cap ferida. El seu flabiol estava llençat a terra, als peus de la gran roca. La guineu havia desaparegut, deixant darrere seu la mateixa olor que feien les llavors de les castanyes talperes i les baies negres de tabac bord quan es cremaven barrejades. Alguns captaires, com ella, en fumaven per fer-se passar la gana i el fred.

– Fes el favor de treure el teu cul de sobre meu –digué una veu carrinclona entre les seves cames.

La captaire va fer un salt de la roca i recollí el seu flabiol, mirant arreu per veure d’on havia sortit aquella veuassa d’avi emprenyat.

– Sí, au va, fot el camp, va –seguí la veu.

La noia s’adonà que sorgia de la roca on havia estat asseguda.

– No li facis cas, sempre ha sigut un vell amargat –cantà una altra veu al voltant del seu cap, aquesta era com de dona adulta, dolça i harmoniosa.

Mirà d’on sortia la nova veu i veié una jove noguera al límit del camí, davant uns camps abandonats. S’apropà a ella i, amb temor, li posà una mà a l’escorça.

– Puc entendre el que diu una roca i un arbre? –es meravellà.

– Què no ho veus, imbècil? –escopí la roca.

– El Mentider t’ha ensenyat –continuà la noguera–. No us coneixíeu abans? Per cert, no sóc un «arbre», sóc una noguera jove.

Ella negà amb el cap.

– No sé què nassos dius –va respondre la noia.

– Feia molt que no parlava amb una humana. Aquest territori té ferides obertes molt profundes i feia generacions que ningú parlava amb nosaltres –afirmà la noguera, melodiosa.

La captaire va fer-se enrere.

– Les nogueres sempre sou unes xerrameques? No tanqueu mai el musell? –li disparà.

– Ha, ha, ha! –va cloquejar la roca, sorneguera.

– Tu calla, vell decrèpit –va deixar-li anar la noia.

– La noia realment és una bèstia! –cridà la roca, alegre.

– Té, agafa això –xiuxiuejà la noguera. Tres nous verdes caigueren als seus peus– Cada una d’elles pot transformar qualsevol cosa en allò que la teva voluntat decideixi.

La xicota les recollí i les mirà, no semblaven diferents de qualsevol altra nou verda.

– Per què m’ajudeu? –preguntà.

– Jo no t’he… –començà la roca.

– No t’he dit que callis, pesat? –el tallà la noia.

Silenci.

– T’ajudo perquè és el meu deure, no saps qui sóc ni a qui serveixo? –li contestà la noguera.

La xicota negà amb el cap.

– Ets molt estranya. Segurament els gegants t’esclafaran i et menjaran, però m’ha agradat molt conèixer-te.

La noia s’arronsà d’espatlles, com quan les padrines li volien donar malastrugança.

– Això ja ho veurem –digué, serrant les dents.

Va girar cua i s’endinsà en la muntanya, tornant a seguir el viarany que la menava amunt, cada vegada més amunt, passant la Portella cap a l’Avenc dels Pouetons, on vivien els gegants Regirarocs.

Cruïlla i roca a prop del Collet de Guirló i Can Massana

*

La Portella quedà enrere i, en arribar a la petita explanada de l’Era, ja veia els pallers fets pels gegants. Quan el sol havia fet la meitat del seu camí, a la dreta i sota l’esguard dels alts turons de palla es trobà amb un pas que feia via entre la roca sorrenca i gris, creuant el Torrent dels Cirerers fins a una nova cruïlla. Caminant pedra nua amunt, de tant en tant agafant-se a arrels mortes i solitàries per fer via més ràpid, arribà a un estret corriol dessolat, que semblava l’obra d’un dit esquelètic sota les Agulles. Unes passes més enllà, com una boca obrint-se mandrosa, hi havia l’Avenc.

La potent ferum que sortia de dins del forat li engrapà l’estómac com les urpes d’un mort. Per les cames li pujà una tremolor intensa que no podia controlar. Va estrènyer el flabiol amb la mà esquerra i les tres nous verdes amb la dreta.

– Ja ho veurem –repetí.

S’assegué a terra, obrí el sarró i en tragué un parell de llesques de pa blanc i mig bull negre. Fent mossegades despreocupades, rodejada del xiuxiueig tremolós de les roques i els arbustos, va esperar que arribés el capvespre amb la mirada posada sobre l’Avenc. Va acabar-s’ho tot fent uns bons glops de vi negre d’una bóta que també li havien donat els vilatans.

– N’estàs segura? –escoltà una veu seca al seu costat.

Era una serp verda, que l’observava curiosa.

La noia afirmà amb el cap i la serp se n’anà per on havia vingut. Quan tornà a ficar la bóta de vi dins el sarró deixà el flascó de verí ben visible, al capdamunt de tot.

El capvespre sense lluna arribà i alguna cosa va moure’s sota la terra. De sobte totes les pedres, els arbustos, les herbes i els arbres, la Cova de l’Arcada, els llunyans torrents i les Agulles, tot va cridar a l’uníson per un fugaç instant, com en un part o en l’últim alè d’un moribund. La noia es tapà les oïdes amb les mans i ella també cridà, unint la seva veu al cor de la muntanya. I quan tot s’havia calmat i solament quedava ella xisclant, els veié, sorgint de l’Avenc com llengües d’ombra lliscant sobre la roca. La rodejaren agafats de quatre grapes a la terra, com bèsties esfilagarsades i suaus. I quan s’aixecaren sobre ambdós peus veié que les ombres eren de diferents mides, però la més petita era com tres o quatre vegades la seva alçada.

– Què és això? És un nen petit? –digué una veu femenina, greu i agressiva. Era un dels gegants més alts, que tenia una llarga cabellera del color de la cendra.

– Amb la lluna nova no ho sé veure –digué l’ombra més baixeta amb veu estripada d’infant. Tenia unes urpes llargues, amb dits que gairebé s’arrossegaven per terra.

– És una damisel·la, però és un sac d’ossos. No sé pas què en farem de la seva formosa individualitat –digué una veu molt pomposa i barroca, de cavaller molt llegit. De la seva boca regalimaven ansioses i lentes baves negres.

– Però la seva calavera és tan perfecte. Mai havia vist una de tan perfecte –digué la geganta de la cabellera de cendres, s’ajupí sobre ella i la mirà de fit a fit. Tenia els ulls coberts per un tel gelatinós blanc, com les bestioles que viuen sempre en la fosca–, em farà molta companyia els dies d’estiu, quan el sol allarga i no podem sortir. La vull per a mi. Me la doneu?

– No té por –mormolà el gegant infantil, desanimat i rascant-se la closca amb el llarg índex.

– Per què no tens por? Saps que et menjarem no? –digué la geganta, acariciant-li la galta amb urpes fredes com l’hivern– Et farem bullir a foc lent fins que la poca carn que tens se’t desprengui dels ossos com la mel. Però primer jugarem amb tu i et farem patir tot el que vulguem, rateta. Quins cabells més bonics que tens. Quan siguis morta et seguiran creixent, ho sabies? –els hi acaricià.

– Jo crec que no és una noia. És un xicotot –digué una veu que no havia parlat fins ara, feia galls d’adolescent i era el més gras de tots.

La geganta de cabells de cendra va aixecar-se com un tret cap a l’adolescent gras.

– Tu què sabràs, marrec –li deixà anar la seva germana.

– Si és un noi, me’l quedo jo, que fa una olor deliciosa. Els nois joves són molt divertits de torturar i la seva por és exquisida. I porta vi amb ell! Ja em ve salivera amb l’olor de vi i carn jove –digué l’adolescent gras acariciant-se el ventre flàccid, que li penjava com un sac de gemecs estripat.

La geganta l’empentà amb una mà.

–De la carn fes-ne el que vulguis, golafre desgraciat, però si és una noia, el seu crani és meu.

– Que regni la pau, benvolguts germans meus –digué el germà pompós i literari–. Hem de convenir que ho decideixi la Mare i brindarem amb un excels vi negre, ádhuc l’oloro des d’aquí.

– La Mare, la Mare! –xisclà el germà petit, rascant la roca amb les ungles llargues com una branca d’ametller sec.

– Sóc una noia, imbècils –digué la captaire.

Els gegants quedaren bocabadats.

– I no us tinc por, perquè hauria de tenir-vos por? Sou patètics.

– Com és que l’entenc? –balbejà el gegant gras, amb les urpes sobre la pelleringa del ventre.

– Parla la nostra llengua, estimada damisel·la? –li preguntà el germà pompós, netejant-se amb la mà els grumolls que no deixaven de caure-li de la boca.

– És clar que sí, no ho veus, burro? –la noia es posà dreta, desafiant– No us imaginava així. No sembleu gegants. Més aviat feu llàstima… llàstima o riure –reflexionà.

– I com hauríem de ser? –contestà l’únic gegant que fins ara no havia parlat. Tenia una veu ferida, com si parlés sentint dolor. Era l’únic gegant més alt que la geganta de cabells de cendra, però a diferència d’aquesta es movia molt poc, com una estàtua rígida.

Els altres l’observaren atents.

– Pare, feia dècades que no escoltàvem la seva veu –digué encuriosida la geganta de cabells de cendra.

– És una guineu –digué una veu que semblà sorgir de l’interior de la terra.

Per l’Avenc, adaptant-se a la sortida, emergí el gegant més gran de tots. Era tan alt i fosc que semblava un retall de la mateixa nit movent-se. La geganta, a la que els altres anomenaren Mare, s’apropà a ella en silenci, encorbada, pesada i lenta, però amb una delicadesa ingràvida que feia que la terra gemegués de plaer al seu pas. Els altres li deixaren pas, reverents.

– És una guineu, per això pot parlar amb nosaltres. Fa tantes generacions que no parlo amb una guineu que ja ni recordo quan va ser l’última vegada. Cap de vosaltres havia nascut encara, solament voltàvem per aquest territori el Pare i jo.

Quan la tingué davant seu sentí un calfred recorrent-li l’espinada, tancant el puny amb força sobre el canut que li penjava del coll. La Mare era com quatre o cinc homes alts i era ample com dos roures centenaris. Només la veia a ella, cobrint les estrelles amb un llençol de foscor.

– Deixa’m que et toqui –digué la Mare.

I aleshores la captaire entengué que aquella geganta era cega.

Els llargs dits la graponejaren a les palpentes. La seva ferum era de carn podrida, terra molla i taüt, era oblit i digestió. El vi i el bull li retornaren a la boca. A poc a poc sentí com si la cobrissin de palades de terra, enterrant-la viva. Li tocà la cara i les mans, la cintura, les cames, els cabells i les espatlles, entre les cuixes i els peus, per tot arreu. Urpes llefiscoses que regalimaven malsons. La terra li arribà a la boca i sentí que s’ofegava. Quan no li quedava ni un sol batec i la visió se li esborronà, desapareixent el món en l’ofec, la geganta retirà les urpes. La xicota respirà amb la boca molt oberta, com si de sobte hagués sortit de dins la terra, el cor bategant-li frenètic al coll.

– Me la puc quedar, Mare? –demanà juganera la geganta de cabells de cendra.

– Ets una nena capritxosa, ja tens tots els cranis que vols –li respongué–. Aquesta noia és diferent, pot parlar amb nosaltres i això fa generacions que no ho trobem.

La geganta de cabells de cendra remugà en veu baixa.

– He vingut a oferir-vos un tracte de part de la gent del poble –digué la captaire, panteixant encara, però ferma i sense un gram de por.

– I tu, no ets del poble? –li deixà anar la mare.

– No –contestà la noia.

– Una guineu que diu la veritat? –es preguntà la geganta, divertida– Està bé això, vejam doncs, quin tracte ens ofereix aquest poble de desgraciats i assassins?

– Us ofereixen el blat de tots els camps que toquen Montserrat i no fareu mai més mal a cap humà o al seu bestiar i propietats.

Silenci.

Tots els fills van fer sorolloses riallades. La Mare retorçava la monstruosa boca de llavis fins, gairebé imperceptibles. Manà callar a la seva família amb la mà.

– Creus que això ens beneficia en alguna cosa? Creus que deixarem de menjar suculenta carn humana per menjar solament farinetes? Si volem blat, baixem i l’agafem, com hem fet fins ara.

La noia parpellejà i acaricià el canut de canya. «Pensa, ràpid».

– No. No us beneficia en res.

– I doncs? Què n’hem de fer, de tu? No hauràs fet tota aquesta pujada per res, oi? –seguí la Mare.

– Esclafem-la –digué el Pare, amb aquell dolor antic.

– Sí. Ho farem –afirmà la Mare–. No els hi devem res als teus, que no saben del llenguatge de la pluja i el foc, que s’alimenten dels esperits i serveixen a uns déus estranys que no són de la terra. Quan no us érem útils veu matar tots els nostres fills, que eren sans i forts com les arrels de l’alzina, deixant-nos al Pare i a mi sols dins d’aquest forat, atemorits, assetjats. Ni tan sols recordeu el nom dels vostres oblidats, sou patètics, com joguines trencades.

«No són els meus», pensà la noia.

– Potser tu ets una guineu, però se’ns enrefot –apressà el Pare–. No us volem aquí. Sou una plaga. I la muntanya és nostre –el gegant l’aixecà del terra, agafant-la dels cabells amb dos dits, li tragué el sarró i el regirà, traient del seu interior el verí–. Verí. Ara ja sabem què ha vingut a fer aquí realment. Acabem amb aquesta rata d’una vegada, Mare.

«Pensa, pensa, pensa de pressa».

La geganta assentí. Els seus cabells eren manyocs esclarissats sobre un crani bulbós, amb clapes per tota la calavera. Tota ella, encara terriblement poderosa, estava esgotada.

– Esclafem-la –digué.

El Pare llençà el flascó de verí contra la roca i es trencà en cent bocins. L’aixecà per sobre del seu cap i obrí la bocassa.

– Un joc, fem un joc! –cridà la noia.

La Mare aixecà una mà, aturant el seu home.

– Per fi –digué–, estava esperant aquest moment –la noia notà un deix cansat i avorrit en la seva profunda veu–. Tota guineu ofereix una juguesca. Ara ens oferiràs tres…

– Tres endevinalles, sí! –digué la noia, picant de peus– Fes el favor de baixar-me, monstre de merda! –li cridà a la cara al gegant que anomenaven Pare.

– No té por –repetí el gegant rabassut i petit.

– I tu ets babau d’ençà que vas néixer –afirmà la geganta de cabells de cendra.

– Ha, ha, ha –va riure el germà adolescent.

– No riguis tant, que tu tampoc ets un geni –digué la geganta.

– I tu fas fàstic a les merderades de… –començà el seu germà, obès i tou com el llard.

– Prou! –cridà la Mare, amb la fel als llavis– No sou més que el reflex d’allò que som ara. Una paròdia dels fills que vaig engendrar i van morir per culpa dels homes. M’avergonyiu.

Les Agulles retrunyiren amb el ressò de la seva veuassa, que tornà a ser jove per uns segons. La Mare ordenà que la baixés i el Pare, en silenci, la deixà a terra amb sorprenent delicadesa.

– Gràcies –digué la xicota.

– Vejam, què ens pots oferir? Quin joc tens dins teu? –mormolà la Mare.

– Tres endevinalles –va aixecar els tres dits centrals de la mà esquerra–. Si descobriu el secret dels enigmes, tornareu al vostre cau sota terra –apuntà a l’Avenc– i no en sortireu mai més. Si vosaltres n’encerteu dues o més, podreu menjar-me i posar el meu cap sobre la taula del menjador.

– Això està molt vist. I no té gaire emoció –va fer la Mare–. En la meva joventut vaig néixer en territoris que no pots ni somiar, he conegut als herois que ara canteu en les vostres llegendes i als homes i dones que les van escriure. He viscut mil i una vegades més anys que els que tu has viscut. Creus que pots guanyar-me?

La noia assentí, ferma.

La geganta va fer una riallada esquerdada.

– Crec que m’agrades. Menjar-te serà tot un plaer –va dir–. Comença, vejam de què està fet l’esperit de la guineu.

«Què puc dir? Pensa…» Aleshores recordà una endevinalla que es feien els captaires entre ells i que quan era nena li feia riure. No era gaire bona, però era l’únic que tenia.

– Amb un líquid bo per beure i un altre per trempar, faig música que fa goig escoltar –digué.

La gegantessa obrí molt els ulls, aquells ulls cecs i completament blancs.

– Mare, si em permeteu l’atreviment, és… –començà a dir el gegant pompós, amb veu fina.

La Mare li féu que callés amb el dit als llavis.

– Ets el violí –digué la geganta, somrient amb una boca sense llavis.

La geganta aplaudí. De les seves mans no sorgí cap so.

La noia empal·lidí i assentí amb el cap. No sabia què dir. No coneixia més endevinalles. Palpà el canut de canya, on el seu flabiol dormia. I escoltà una veu dins seu…

– Sóc un gran senyor, sempre silenciós i ben vestit. Conec tots els secrets i el meu món és la nit. Res em fa por, tampoc que m’endevineu, perquè us puc ben dir que al final tot és meu.

– Que assequible! És la foscúria –digué el gegant erudit i bavós.

– És el Diable, el coneixem, ve per aquí de tant en tant –digué la geganta de cabells grisos.

– Què no, és el temps, el temps! –digué el gegant gras.

– Poden ser moltes coses, el ratpenat, el poll, el silenci… –digué el gegant rabassut.

– No, no és res d’això –el tallà la Mare–. Deixeu-me pensar.

La captaire sentia el cor cavalcant sense brida.

– Ets un gat –digué finalment la geganta.

«Ja està, s’ha acabat tot»

La noia assentí.

– Molt bé. Ha estat bé, molt millor del que puc recordar en dècades. M’has divertit. Però ara t’hem de portar amb nosaltres a l’Avenc, jo mateixa separaré la teva carn dels teus ossos.

– No! Tinc dret a una endevinalla més –demanà la noia.

La geganta negà amb el dit.

– Eren tres endevinalles. Tu ho has dit. He encertat les dues. Ja no puc perdre.

La noia sentí com llàgrimes calentes li regalimaven galta avall.

– D’acord, però puc fer un mos abans? Solament vull beure una mica de vi.

La geganta baixà el cap i se la quedà mirant de fit a fit.

– No serà un engany? Sempre és el mateix amb vosaltres, les guineus.

– No pas, mireu –mostrà el seu sarró obert.

– D’acord. Beu.

La noia va treure la bóta i va fer un bon glop. Va fer cara d’alegria, de delectació absoluta, com si estigués bevent el millor vi del món. «I si és l’últim, potser ho és», va pensar.

Els gegants se la miraren expectants, el més rabassut allargà les urpes i li prengué la bóta. Va fer-ne un glop i va fer un llarg «ah», de plaer.

– Què n’és de bo, aquest vi! – va dir.

El gegant adolescent li prengué amb avarícia i va fer-ne un glop. Ben aviat tots els gegants havien begut del vi de la noia, tots, excepte la Mare i el Pare. La Mare agafà la bóta de les mans de la filla gran i se la mirà encuriosida.

– Fa temps que no bec vi, segles.

Per uns instants fugaços, la captaire va copsar una mirada de por en els ulls cecs de la geganta. Agafà la nou verda que portava a la butxaca.

La geganta va beure i després passà la bóta al Pare, que l’escurà fins a l’últim glop.

La noia aixecà la nou verda. Ni una sola llàgrima li queia per les galtes.

– Mai obris la porta d’un galliner a la guineu! -cridà.

Llençà la nou verda davant seu, que va desaparèixer amb un esclafit.

– I ara, que el vi a les vostres panxes es torni verí. El verí del temps i les cadenes.

La geganta s’adonà massa tard de l’engany. S’erigí alta com era, com una onada gegantina de foscor que volia llençar-se damunt la diminuta noia. Però començà a tremolar i esquinçar-se, trossos de foscor queien de la seva pell i els seus ulls es desfeien com si fossin dues boles de greix bullent. En la seva expressió no hi havia por o ira, solament tristesa, esgotament, solitud. La resta de gegants es retorçaren sobre si mateixos, com un malson que s’acaba.

La noia escoltà com la terra gemegava amb dolor i plaer, obrint-se una nova ferida sobre la roca.

– No saps el que has fet – mormolà la Mare, abans de desaparèixer com una taca d’oli que s’escolà per l’Avenc dels Pouetons, mesclada amb els seus fills i el seu marit. Una marea de fam i oblit.

– Això ja ho veurem – digué la noia, ensenyant les dents, que eren fines i afilades com ganivets de buidar tripes.

*

Dies més tard, quan els atemorits vilatans dels pobles que rodejaven Montserrat van veure que no hi havia notícies dels Regirarocs van pujar fins a l’Era dels Pallers i les Agulles. Van trobar que els pallers s’havien transformat en grans rocs no tan alts. Els nous Pallers de roca, com així els anomenaren, ja no molestaven les collites. I mai més va saber-se res dels Regirarocs, la família de gegants que devoraven els homes i les dones.

D’ençà d’aleshores hi ha qui diu que, si et perds per Montserrat, entre un vell roc mil·lenari i una noguera abandonada, que guarden la primera cruïlla que puja a les Agulles, si prestes l’atenció adequada, podràs escoltar la melodia llunyana d’un flabiol i veuràs entre la fronda l’ombra d’una gran guineu amb qui solament alguns poden parlar.

No sabem què va fer-se de la jove captaire.

Les Agulles

He estat barallant-me uns dies amb el relat que he publicat avui. És un relat de ficció juvenil que he escrit agafant com a base el relat dels Pallers de Montserrat i els gegants Regirarocs que va recollir el mestre Joan Amades a Folklore de Catalunya, i que us deixo a continuació:

Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regira-rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n’hagin vistos d’altres de tan grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l’avenç dels Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d’altri.

Una altra font que he utilitzat com a inspiració és la tradició finesa i sami, amb els relats que va preservar i reescriure Elias Lönnrot durant el segle XIX, com Mikko la Guineu o La Guineu i la Vaca. L’antologia que he utilitzat és «Finnish Fairy Tales», d’en Parker Fillmore, en anglès.

El Poderós Mikko, un llibre de contes tradicionals de la tradició finesa

Com a fonts d’inspiració secundàries també hi ha la pel·lícula Willow, d’en Ron Howard i George Lucas; i el capítol Riddles in the Dark d’El Hòbbit, d’en J.R.R. Tolkien.

Però, sobretot, he utilitzat la tradició simbòlica catalana de la noguera, el canut de canya, les cruïlles i la guineu, on té un protagonisme central com a personatge astut, valent i entabanador, en diverses rondalles; així com dues endevinalles recollides per Valeri Serra i Boldú a «Enigmística popular, endevinalles i altres jocs de l’esperit», publicat el 1922 per edicions Polígrafa. La primera d’elles, la del violí, és popular a Menorca; la segona, la del gat, és una endevinalla tradicional catalana que també recull Joan Amades en el seu llibre d’endevinalles i enigmística. Ambdues les he reescrit per a l’ocasió, la segona és pràcticament nova.

Tanmateix, per escriure aquest relat he recorregut diverses vegades els senders, torrenteres i coves d’aquella zona de Montserrat, al voltant de les Agulles. Durant aquestes sortides he recollit un bon grapat de xerrades i històries amb qui habita el territori.

Altres llibres on podeu trobar la llegenda dels Regirarocs i els Pallers de Montserrat, que també he llegit per a confeccionar aquest relat, són: «Llegendes de Montserrat», d’en Josep Albert Planes, editat per Farell. I «Llegendes de la muntanya de Montserrat», d’en Oriol Vergés i Mundó, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Si voleu recuperar el primer article dedicat als gegants, on parlo del seu esperit, podeu fer-ho seguint aquest enllaç:

Gegants (I): Què és un gegant?