Gegants (I): Què és un gegant?

El jötnar Fasolt pren a la deessa Freia. Arthur Rackham. 1910

Tots tenim present què és un gegant. Colossals i forts, sorruts i primaris, la seva fam és inesgotable, arrasen per allà on passen i, tot sovint, són malhumorats i de poques paraules. Avui no hi ha poble arreu dels Països Catalans que no tingui, com a mínim, una parella de gegants que ballen al so de la gralla i la dolçaina. Aquestes figures, que en un temps van ser terrorífiques, s’han convertit en figures entranyables, estimades principalment per la mainada. Aquesta transformació té sentit quan analitzem què signifiquen. Però no avancem res, observem primer què eren els gegants i les gegantes pels nostres avantpassats. Aquest article ens servirà com a introducció, per quan us parli de llegendes de gegants de la nostra terra, com el famós Fort Farell o el Gegant del Pi.

Tots sabem què és un gegant. Per què ho sabem, oi? N’estem segurs? Vegem-ho.

Al so que marca el caos

Si volem apropar-nos més a com veien les forces de la natura els nostres avantpassats, ho farem solament d’una manera aproximada, perquè conté molts matisos i subtileses que difícilment es poden explicar des de la mentalitat i la lògica no-vivencial del segle XXI i a Europa.

En la gran majoria de religions antigues els conceptes del bé i el mal tal com els entenem avui no existien. La nostra moral es forjà durant els llargs segles de l’edat mitjana i l’època moderna i, avui, a Europa, estem completament impregnats per una barreja de moral abrahàmica –cristiana, musulmana, jueva– i científica-materialista, sigueu o no creients. Però pels nostres avantpassats això no era així. Una de les coses que més temien –el mal, si ho voleu així– eren les forces desfermades i incontrolables de la natura. El seu món no era bipolar –bé i mal–, sinó multipolar i ambigu. El que avui pot ser perjudicial per tu, demà pot ser una benedicció.

Endinsem-nos en aquest concepte perquè és cabdal per comprendre què eren els gegants: La imatge que tenim d’homes i dones primitius intentant aplacar les forces de la natura amb sacrificis és una fal·làcia construïda al segle XIX per la mentalitat colonial imperialista, que veia als pobles que ells anomenaven «primitius» com gent endarrerida i inculte, incapaç de dominar la tècnica que ells coneixien. Ells no «aplacaven» les forces de la natura, ells s’aliaven amb ella, hi dialogaven. El sacrifici no és la conseqüència, és solament un dels ingredients del canal mitjançant el qual s’estableix el diàleg amb la força invisible –el déu, l’esperit, l’heroi o l’avantpassat–. Si comprenem això, començarem a endinsar-nos en la verdadera manera de veure i viure el món que els rodejava.

Dos conceptes molt importants pels nostres avis i àvies de l’antiguitat eren els d’ordre i caos. Lògicament ells no els anomenaven així, perquè no els separaven. Som nosaltres els que els hem separat ambdues idees, perquè la nostra estructura mental està tan llunyana de la seva que necessitem categoritzar-les per intentar comprendre-les. Una mitologia que ens pot donar pistes i exemples de com funcionaven aquests dos conceptes és la nòrdica, perquè és una de les que ha arribat als nostres dies en millor estat de conservació –tot i que els seus principals textos, les Edda, són reculls medievals–. Aturem-nos uns moments en ella.

Pedra rúnica de Hunnestad, on apareix la gegantessa Hyrrokkin muntada sobre el seu monstruós llop

La història dels mites nòrdics és una història en la qual, tot sovint, s’enfronten déus i gegants –els temibles jötnar i altres criatures monstruoses–, pugnant per la construcció, l’èxtasi i la creació –l’ordre– i la destrucció i la dissolució en el magma original –el caos–. Fins aquí podríem concloure que, d’acord, els déus són els representants de l’ordre i els gegants els representants del caos. Però no és tan simple. I si us dic que hi ha déus que són gegants? Com el mateix Odin, el Pare de Tots. I si us dic que hi ha gegants que ajuden als déus? Esperits com la gegantessa Hyrrokkin. Hyrrokkin –«Fumada pel Foc»– acudeix a ajudar al Pare de Tots durant el funeral del seu estimat fill, Balder, doncs ningú pot arrossegar el seu vaixell fins al mar, ni tan sols el valent Thor. La poderosa gegantessa arriba des del Jötunheim –el regne dels gegants de roca i gel–, cavalcant un ferotge llop amb regnes que són escurçons i que cap dels ulfhednar –homes llop– d’Odin pot dominar. D’una sola empenta, Hyrrokkin posa el vaixell de Balder rumb a l’eternitat de l’horitzó.

Què vol dir això? Són algunes de les pistes que ens indiquen que, pels nostres avantpassats, les forces de la natura sense control són poders ambigus, tan ambigus com el propi Odin. Els gegants nòrdics són encarnacions vives d’aquestes forces. Si observem el freixe al voltant del qual giren els mites nòrdics, l’Yggdrasil, sobre el que es sostenen els nou mons que conformen la creació, veurem que hi ha dos eixos, el vertical i l’horitzontal. Els viatges dels mites nòrdics són tot sovint en vertical, de dalt abaix o a la inversa, del Asgard al cim, on viuen els més alts dels déus, fins al Helheim, la gèlida morada dominada per la gegantessa Hela –la senyora de l’Inframón–. Però al voltant hi ha el caos, les forces en estat pur de la natura que pugnen constantment per trencar les barreres i tornar a l’origen l’ordre còsmic, que el Pare de Tots i els seus germans van construir. Els gegants habiten aquest caos: El Jötunheim, del que ja he parlat, i l’encara més terrible Muspelheim, on habiten els gegants del foc, el més poderós d’ells essent el colós Surtur.

El gegant Surtur a la pel·lícula Thor: Ragnarok, de Taika Waititi

Durant la Fi dels Temps nòrdica, el Ragnarök, els gegants trencaran les darreres barreres que quedin i arrasaran el món de déus i homes, tornant al caos primigeni la seva essència i provocant un nou inici, amb uns nous déus. Doncs inicialment va ser Odin, el que creà el món del mateix caos informe, representat pel gegant adormit Ymir. Per això ell és el Pare de Tots. L’escatologia –la fi dels temps, la vida després de la mort– nòrdica doncs, és circular, no lineal. Quan acaba, comença, i sempre segueix girant. En aquest sentit, un dels déus-gegants nòrdics que em resulta més interessant és Loki, ell fa que la roda giri, doncs és el més ambivalent de tots els déus i empenta les situacions perquè el món es renovi o destrueixi… però d’ell no en parlarem avui.

Forces que no podem comprendre

El mateix que hem parlat dels jötnar nòrdics ho podríem dir dels titans grecs i altres figures equivalents de diverses religions d’arrel indoeuropea, com la religió hindú. Hi ha titans terrorífics i destructors, però d’altres que ajuden a déus i homes, com Prometeu, que brindà la flama de la creació a la humanitat, alliberant-los de l’esclavitud a la qual els tenien sotmesos els déus olímpics. En altres religions antigues d’arreu del món també trobem concordances i relacions amb els gegants.

I quines són les seves característiques? La primera és la seva alçada. He dit que els gegants són encarnacions de les forces de la natura en estat pur. El fet que siguin colossals i terribles és una representació visual de la idea que els gegants estan més enllà de la comprensió humana, la seva mera contemplació és terrible, podent-nos esborrar d’un sol cop o tornar-nos bojos amb el seu horror. Si coneixeu l’obra del famós escriptor americà de terror modern H. P. Lovecraft, trobareu ràpidament que ell agafà aquest concepte i l’insuflà dins dels obscurs éssers que anomenà Primigenis, que embogeixen als mortals i que són incomprensibles, doncs Lovecraft volia simbolitzar amb ells les forces còsmiques que a inicis del segle XX els científics començaven a descobrir més enllà del nostre món i dins de les més petites partícules.

El Primigeni Cthulhu, el més famós de tots els creats per Lovecraft. Un gegant modern. (font)

Els gegants, com els Primigenis, són exageradament alts perquè amb la seva presència imponent i inhumana ens demostren la nostra insignificança, la nostra fragilitat absurda davant de coses que ni tan sols poden entrar dins de la nostra ment, perquè els nostres cervells no estan fets per comprendre-les.

I els seus atributs? Dir que els gegants són forces de la natura, de nou, és quedar-se força curt. Però en rondalles i tradicions d’arreu trobarem que branden arbres –la seva relació amb el bosc, com a zona més enllà de la civilització és constant–, que torcen rius amb la simple força dels seus braços, que provoquen erupcions de volcans, que fan caure allaus de neu i roca amb els seus crits, encara podríem dir més: Ells són l’allau. Els gegants caminen per sobre de les ciutats i els pobles, immunes a les nostres regles, per ells no valen res ni tenen cap mena de sentit.

La seva fam voraç ens recorda que per les forces brutes no hi ha mai prou: Una allau ho arrossega tot amb ella, no importa què o qui. Una inundació no fa diferències entre un home «bo» o un de «dolent». Són caracteritzats tot sovint com sorruts i ximples precisament per aquesta suposada «ceguera», perquè no els hi importa, ni hi pensen, amb què fan: Ells són l’acció directa, sense contemplacions, sense càlculs, sense estructura. Un exemple visual d’aquesta brutalitat la trobem amb el deformat ciclop grec, el seu únic ull es fixa amb una sola cosa, amb l’acció.

Però els gegants també poden ser savis. Els més savis d’entre tots els déus i els mortals. I també poden fer aliances amb nosaltres. I ajudar-nos o ser amics nostres. Però el tracte amb aquestes criatures, normalment, comporta un preu a pagar, doncs el tracte amb les forces primitives –noteu la paraula lovecraftiana: «Primigenies»– no és gratuïta.

El Pare de Tots beu del corn de l’hidromel de la saviesa, a canvi del seu ull. El savi Mímir l’observa.

Tornem als mites nòrdics, perquè de nou ens serviran com a exemple: Diu la tradició nòrdica que Odin volia assolir el coneixement de totes les coses que hi ha al món i més enllà del món, comprendre allò que no es pot comprendre, ni amb la lògica ni en el regne dels somnis, allò que està a l’inici i al final de tot allò creat i increat. Odin, com a figura primordial del bruixot, viatja a la base del freixe Yggdrasil, on hi ha el llac de Mímir. Allà el Pare de Tots demana al gegant Mímir, la més sàvia de totes les criatures, per aquest coneixement. El gegant o déu, segons ens diu l’Edda en prosa, beu del llac per guanyar el coneixement absolut. Odin, a canvi de poder beure del llac, ofereix un dels seus ulls. D’ell Mímir beu cada matí l’hidromel de l’èxtasi i la creació, perquè l’hidromel pels nòrdics era una beguda sagrada, relacionada amb la poesia, la música i, en general, la creació, la inspiració mística. Odin queda cec d’un ull, però aquest ull borni és una representació visual de què el Pare de Tots pot veure tot el que hi ha –amb l’ull bo– i el que no es pot veure, el que hi ha més enllà –amb l’ull borni–: Odin assoleix el coneixement que cerquen bruixes i bruixots.

No és una contradicció que els gegants se’ns presentin alhora com primaris i ximples i, també, savis. Doncs el seu tarannà és absolut: El caos pot ser massiu tant per la seva destrucció com pel seu coneixement. Aquells que s’apropen a ell són canviats per sempre més, per bé… o per mal. En aquest sentit, podríem endinsar-nos en les relacions dels humans en llegendes en què s’enfronten amb altres criatures com dracs o altres monstres, però això queda fora de l’abast d’aquest article.

Quedi dit, però, que hi ha figures encara més ambigües dins de l’ambivalència dels gegants, figures a mig camí, amb trets propis de gegants i déus, que han unit les dues forces: Són figures que cavalquen el que és i el que no és, el somni i la realitat, com la bruixa Baba Yaga de la tradició eslava, que devora nens però és summament sàvia; personatges que no són humans però tampoc déus, com la Medusa grega o la donzella Herodies, una de les líders de la Cacera Salvatge que retruny els cels; o, també, el nostre Comte Arnau. Aquestes figures ambivalents són les que usualment troben més punts en comú amb les bruixes i els bruixots, els bojos i els artistes.

El gegant Farellàs i la geganta Guisla, de Caldes de Montbui

Rondalles que amaguen altres rondalles

Les rondalles de gegants, com moltes altres rondalles, són molt senzilles i simples. I així han de ser, perquè el que expliquen no està fet per ser esquarterat i analitzat fragment a fragment. La seva figura ha passat de ser quelcom terrible a tindre un tarannà entranyable i infantil perquè, l’home i la dona europeus del segle XXI, han cregut que han dominat, conegut, apamat, mesurat, esquarterat, analitzat, observat i reduït fins a la seva mínima expressió –l’àtom i les partícules elementals– totes les brutals i desconegudes forces de la creació. Menys, encara, la mort, mentre el Transhumanisme i la robòtica no es converteixin en una realitat palpable, si és que algun dia ho són. Per això els hem convertit en una mena de mascotes, en símbols vius de la nostra tradició: El fet de tenir una parella o més de gegants a cada poble recobra doncs tot un sentit nou i molt més profund del que pugui semblar a simple vista. És l’aliança del poble amb aquestes forces i, alhora, l’estimació per elles i la seva reducció. Al mostrar-los durant les festes majors i altres ocasions estem dient «estem aquí, hem guanyat, som». Aquestes forces, que també estan dins de nosaltres mateixos –doncs són tant internes com externes–, surten a ballar i a passejar al ritme del tamborí i la gralla.

Representació d’un forat negre segons la NASA

Però, com ja va avisar el genial Lovecrat amb visió profètica i pròpia de la ciència-ficció, el coneixement de les forces més profundes i ignotes de la creació condueix a una nova classe de bogeria il·luminada, una bogeria que redueix l’home a cendres i al nihilisme més absolut. Les partícules elementals no segueixen cap llei coneguda per nosaltres, els forats negres i les bestials energies que es desfermen en l’Univers ens demostren que, potser, no som res, que la nostra mesura del temps, les nostres famílies, les nostres creences religioses o atees, el nostre optimisme, la societat, les lleis i la justícia, els nostres déus i esperits, es pleguen a la buidor infinita, inconcebible, caòtica, magmàtica de la realitat que hi ha en el fred i inabastable espai.

Si podeu albirar aquesta idea, ni que sigui per un instant fugaç, podreu copsar per un moment fugisser la veritable i terrible cara dels gegants. I, així, estar més propers als nostres avantpassats.

I ara digueu-me, quan torneu a ballar amb ells a la Festa Major, observeu les seves cares de cartró-pedra. Ha canviat alguna cosa? Espero que seguiu gaudint-ne d’allò més!