Fra Garí de Montserrat, el canviaformes (I, la llegenda)

El Ganivet de Diables, Montserrat

Homes i dones que canvien la seva forma en bèstia, en herba, en arbre, que s’intercanvien el gènere, que es cobreixen amb la pell del llop i del gat, que volen convertits en ombra, que desafien tot el que és endreçat i creiem real, protagonitzen la mitologia i les rondalles de tots els pobles d’Europa.

Els grecs tenen, per exemple, a Zeus, que es transforma en brau blanc per seduir Europa; Odin, el Pare-de-Tots, dels escandinaus, coneix l’èxtasi de la transformació i té tants noms i formes com vol; la sàvia i terrible Baba Iagà dels eslaus es mostra a l’heroi Ivan Tsarevich com tres donzelles perilloses, com Perchta o la Mare Hulda, seus són els dominis de l’èxtasi, el tambor cavalcant i el vol nocturn.

Però són els pobles celtes els que tenen els relats més frenètics i extàtics de transformació: famós és el relat del bard gal·lès Taliesin. Conegut com a Gwion, entra al servei de la deessa Cerridwen per servar el Calder de la Creació. Gwion pren unes gotes del preuat Beuratge de la Inspiració que bull en el Calder i Cerridwen vol fer-li pagar amb la vida. Per escapar, Gwion successivament es transforma en llebre, en salmó, en ocell i, com Cerridwen respon a les transformacions amb transformacions pròpies, finalment el bard es torna un gra de blat que és empassat per la deessa. En el ventre de Cerridwen el gra donarà a llum a un infant.

Gwion reneix, perfeccionat, renovat.

Si obrim l’objectiu, tots els pobles antics del món tenen relats d’homes i dones que canvien la forma. Del Japó al Perú, de la Costa de Marfil a la Sibèria. És el ressò del savi de la comunitat, d’aquell que viatja entre mons i s’endinsa a l’Altre Costat, traspassant les portes de totes les realitats.

Per citar un cas entre molts els noaidi, que vol dir «els que saben», del poble sami de l’extrem nord d’Europa, poden transformar-se en ós, viatjar a les realitats subtils i transformar aquesta o entrar dins del cos d’una persona per combatre la malaltia, els esperits malignes que el posseeixen. I els més «seriosos» i «rectes» dels savis, els alquimistes, transformen la seva essència mitjançant el foc i el mercuri, l’aire i el ferro, per arribar a la quintaessència, la pedra tallada perfecta, l’or filosofal de l’ànima.

I cadascun de vosaltres, cada nit, quan tanqueu els ulls i viatgeu al món dels somnis, canvieu la pell i la vostra ànima vola. I dormim la meitat de les nostres vides. Alguns més. Quina és la diferència?

Potser aquesta és una de les lliçons del canviaformes, dels que saben.

Cova de fra Garí. Font

Fra Joan Garí de Montserrat

Els catalans, com tots els pobles d’Europa i del món, també tenim relats de canviaformes. D’entre tots el més acabat, el més llarg i representatiu, és el protagonitzat per un ermità de Montserrat, un savi misantrop, que defuig el contacte humà i que viu entre aquest món i els altres.

I és el mestre Joan Amades qui ens ofereix la versió més completa, que us ofereixo aquí, reescrita, adaptada i resumida.

*
Fra Joan o Jan Garí va decidir abandonar la seva vida de cavaller errant i viure sol a Montserrat, com tants altres ermitans. Solament s’alimentava d’herbes salvatges i aigua, la seva vida anava parella a la roca i les arrels, al sol i el vent. I solament parlava amb les feristeles salvatges i els ocells lliures. La seva cova, damunt el camí que va a l’ermita de Sant Miquel, encara es conserva. Però hi ha més d’una que s’atribueix a l’ermità.

I cada vegada que sortia de la cova la campana de l’ermita de Sant Iscle tocava sola, empentada per mans invisibles que ningú sabia d’on venien.

Va passar el temps. Set anys, amb totes les seves nits i tots els seus dies, elevant oracions i vivint la més senzilla i la més complicada de les vides.

El Diable, que tenia una de les seves portes ben a prop, aquella que avui anomenem el Pou del Diable, al costat de l’ermita de Sant Dimas, va agafar la forma d’un jove savi, de llarga barba i parracs humils, i va prendre per llar una cova propera, que avui es coneix com la Cova del Diable o de l’Ermità, on els monjos montserratins molts segles després van aixecar-hi una creu per esborrar-ne la petja. Des d’allí sotjava l’asceta, observant tots els seus passos i rumiant com podria desviar-lo de la seva via seca, sense gens de pressa.

El mateix vespre que es complien set anys de la seva estada, va anar-lo a veure per la posta de sol.

Eren tan similars tots dos que, si hom els hagués vist un al costat de l’altre, no els hauria distingit. El Diable, murri, va dir-li que era un pobre ermità que havia perdut la cova on feia trenta anys que vivia. Fra Garí, que no sabia què fer davant d’aquella imatge especular, va oferir-li conviure amb ell fins que trobés una nova llar. Van passar les setmanes i el Diable va mostrar-se dòcil en tot, fent-se passar per un deixeble de fra Garí, convertint-se en la seva ànima bessona.

Però ben aviat el deixeble va convertir-se en mestre, perquè aquest és qui era realment. El Diable volia que l’ermità abandonés la cova. Va intentar-ho tantes vegades! Amb esquers dolços i paraules dures, amb humiliacions i manipulacions, amb fam i ferides atzaroses, que semblaven sorgir del no-res, però fra Garí va resistir-se a tots els seus intents.

No va deixar mai la cova, ni els torrents feréstecs, ni els crits de les bèsties.

*

Com tot el que era humà no funcionava i aquell dur ermità era com l’increat, el Mestre va pensar un estratagema fosc i cruel. Va posseir la jove filla de l’home més poderós de la terra catalana, el comte Guifré. La noia, immòbil, els ulls cristal·lins, no dormia, no menjava.

El comte va fer cridar els homes i dones més savis i pietosos, però res van poder fer. Tots eren un frau. Entre la vida i la mort la Veu del Diable mormolava, utilitzant la boca lívida de la noia:

No me n’aniré d’aquí

fins que me’n tregui fra Garí,

penitent que viu amagat

a la muntanya de Montserrat.

Davant d’això, el comte Guifré va ordenar als seus millors cavallers acompanyar-lo a la cova de fra Jan Garí. El monjo va rebre’l com si fos un home més, però el comte va passar per alt la manca de respecte, demanant-li de genolls que l’ajudés i que guarís la seva estimada filla. L’ermità, en veure el dolor d’aquell home destrossat i l’estampa grotesca de la noia mig morta, tot ossos, va orar tota la nit i el Diable, a l’albada i molt fàcilment, va abandonar el cos de la xicota.

Potser massa fàcilment?

No content amb la curació, el comte Guifré va manar a fra Garí que la seva filla visqués amb ell a la cova durant tot un viatge de la lluna, perquè així la protegís de la tornada del Diable. La noia, que era la dona més bella i intel·ligent de tota la terra catalana, va acceptar feliç. Però l’ermità, que sentia flaquejar el seu cor per aquella donzella de foc, va negar-se. El comte va insistir portant la seva mà a l’espasa. Ell s’hi negà de nou. El comte va amenaçar-lo amb els seus cavallers. I, temorós, l’ermità va demanar consell al seu mestre, que ja no vivia amb ell.

El Diable, enjogassat, va contestar-li que Déu volia posar-lo a prova i que, com més forta fos la temptació, més gran seria la glòria assolida. Així que fra Garí va acceptar viure amb la donzella a la cova. Al principi tot va anar bé, però secretament la princesa se sentia abrusada per l’ermità, a qui veia com un home superior a tots els buits cortesans que havia conegut, un home que encara era jove, fort com una arrel de roure, dur per l’ascetisme, d’ulls espurnejants i lliures.

Si els altres pretendents solament la volien per la seva bellesa o per la seva condició de noble, ell semblava que no li donava importància a res d’allò. Ell era real. Però no va atrevir-se a dir-li res.

Malgrat tot, l’ermità, que va veure les seves virtuts, el seu coratge, la seva intel·ligència, va enamorar-se d’ella. No la deixava mai sola, primer perquè el comte li havia ordenat així, després perquè se l’estimava més que a ell mateix. I va arribar un dia que no va caldre que es diguessin res. Ho sabien. I fra Garí va anar a demanar consell a qui anomenava Mestre. El Diable va atiar la seva passió, parlant-li amb paraules plenes d’astúcia. I finalment l’ermità va confessar el seu amor a la noia i, aquella mateixa nit de lluna nova, s’abraçaren nus sobre la freda pedra de la cova.

El Diable, feliç com poques vegades ho havia estat, va presentar-se l’endemà a la cova, quan la noia encara dormia i fra Garí havia sortit a fer les seves oracions a les altes roques i al vol de l’àliga. Era la primera vegada que la deixava sola.

La noia, confonent-lo amb l’ermità, va abraçar-se-li nua, el blanc cos amarat de llum de lluna, però el Mestre va respondre-li amb una ganyota grotesca, enfonsant-li fins a set vegades un punyal que portava sota els parracs d’ermità. Va apunyalar-la amb gana, perquè feia temps que esperava la sang i els plors. El Mestre carregar el seu cadàver i va llençar-lo daltabaix d’un precipici, estimbant-se en el precís lloc que avui s’aixeca el monestir de Montserrat.

Fra Garí, que es trobava dalt d’un cim, més feliç que en tota la seva vida, va escoltar com les campanes de Sant Iscle tocaven soles a morts i tots els vilatans de la contrada, cridats pel seu so, van reunir-se al voltant del cadàver d’aquella noia. Quan va baixar de la muntanya tothom l’acusava com a assassí, perquè en la seva cova van trobar-hi el coltell amb què el Mestre l’havia apunyalat.

El comte Guifré va arribar aquella mateixa tarda, avisat pels seus cavallers, que vigilaven la muntanya de Montserrat d’ençà que hi vivia la donzella. I quan preguntà a fra Garí què havia passat, aquest no sabia que contestar-li. Aleshores una fortíssima riallada ressonà per tota la muntanya, amb una veu que era la seva. I una densa boira, que nasqué del Pou del Diable, els rodejà amb una ferum putrefacta. Horroritzat, l’ermità s’adonà que no havia sigut pas el Diable, l’assassí, sinó ell mateix.

Perquè això és el que era aquella imatge especular, aquell que sempre observa des de l’Altre Costat, al nostre voltant, al nostre costat, a dins, a sota.

Fugint dels homes del comte, gràcies a la densa i pudent boira, va arribar a un paratge feréstec i va estirar-s’hi tota la nit, dormint el somni dels dessagnats. El sot que va deixar el seu cos, cremant per l’horror, avui en dia és conegut com «La Petjada de fra Garí» i el viarany que utilitzà per abandonar Montserrat sense que el descobrissin «La Drecera de fra Garí».

Caminava per caminar, mort per dins, cridant i amb la cara ferida per les seves ungles, amb el record de la jove consumint-lo. Havia sigut ell, l’assassí? Què havia passat? Es mirà les mans i les trobà tacades de sang. Se les intentà eixugar al Llobregat, però va veure com tot el riu es tenyia de vermell. Com més se les rentava, més roges les tenia. I, dins l’aigua, diables burletes l’apuntaven.

Per allà on va passar, el Diable feia que les herbes morissin, aquelles que abans havien sigut ell mateix. Perquè ara ja no era de l’herba i la bèstia.

Era un encenall apagant-se.

*

L’antic ermità va vagabundejar per la terra catalana i ningú volia acollir-lo, perquè tothom sabia el monstre que era.

Fins que, perdut i amb un fil de vida, arribar al Montgrony, on va trobar una estranya ermitana que va obrir-li les portes del seu santuari. L’anciana no va dirigir-li la paraula en tot el temps que va ser-hi allí, però va alimentar-lo i va donar-li a beure, sense fer-li gaire cas, com si fos una cosa que estigués allí fent nosa. Fra Garí, finalment, va explicar-hi qui era i allò que havia fet. L’anciana va somriure i va posar-li una mà a l’espatlla, que era freda com el glaç: «tot això ja ho sé», va contestar-li, «tu no ets un assassí, has sigut enganyat per un que és tant vell com tot el que és».

L’ermità va respirar alleugerit, com si tot fos nou i clar.

«Però sí que ets el culpable de la mort de la donzella», va seguir la dona sàvia, «així que és com si l’haguessis mort amb les teves mans tacades de sang. Tu vas abandonar-la i tu vas cridar al Diable perquè ho fes. Ella no et volia perquè fossis el seu salvador, et volia per qui eres. Però tu solament la volies perquè solament t’estimes a tu mateix i el teu… com ho dius això? Perfeccionament. Tu ets l’assassí, no donis la culpa al Vell».

Fra Garí va sentir com si tot el Montgrony tremolés i la terra volgués emportar-se’l al seu ventre. Tot el seu cos era esquinçat i dissolt. En aquell moment morí.

«El teu error és tan gran, que no crec que puguis arreglar-lo. És l’error de sempre i el tens aquí dins, gravat en la teva essència», premé fort amb el bastó al pit de l’ermità.

«Però faré una rodona a terra amb la gaiata de noguera, al teu voltant i, si no té remei, la terra del vell Montgrony s’obrirà dins la rodona i t’engolirà. Serà com si mai haguessis existit i el teu nom s’esborrarà de tot arreu, menys del Llibre Negre; si no passa així, potser podràs solucionar-ho i, aleshores, et diré què has de fer».

L’anciana de cabells blancs va fer el cercle parsimoniosament, com si ho hagués fet cent vegades abans, gairebé avorrida. I la terra no va enfonsar-se, ni va empassar-se fra Garí. En veure-ho, la dona sàvia va exclamar, amb un bocí de sorpresa: «Que estrany! Potser sí que té solució. És la primera vegada que ho veig i no he viscut pas poc temps, precisament».

L’home va aixecar-se i va agafar l’anciana de les mans, que les tenia calentes com la brasa.

«No, no m’ho agraeixis» Va fer ella, «perquè ara ve la millor part. Creient ser més que un home, has sigut menys que una bèstia. I com una bèstia hauràs de tornar-te. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més, ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties no enraonen, gruny. Menja herbes i arrels de muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs de sol i la humitat de la nit. Viu dins de la cova on vivies, com un animal. Fuig i esquiva el tracte de la gent i, si veus algú, procura allunyar-te’n. Faràs aquesta vida fins que la Veu de la Terra et faci saber que el mirall trencat s’ha recompost».

Quan fra Garí va abandonar el santuari del Montgrony va escoltar com si l’estranya ermitana parlés alegrement amb algú, una veu masculina que li va semblar familiar. De qui era? Però aleshores va mirar-se els palmells i va veure que no hi tenia sang. No va donar-li importància i va seguir el seu camí cap a Montserrat, caminant de mans a terra, com una bèstia.

*

Set dies va caminar fins a Montserrat. A la cova va fer tot el que li havia ordenat l’anciana del Montgrony. Va oblidar la via humida, va oblidar la via seca. Va oblidar el perfeccionament. I va oblidar la seva ànima. I va oblidar les paraules i els noms. Ja res tenia etiqueta. Tot allò que els homes consideren important, sagrat, fonamental, per ell no era res.

Dia a dia, nit a nit, va oblidar-se de qui era, fins i tot que era humà.

El cos se li va cobrir de llargs pèls, les seves dents s’ennegriren i els ullals li creixeren, les mans i peus es tornaren urpes, i els seus ulls miraven com miren les feres covardes. Els vilatans dels masos de Montserrat van pensar que a la cova hi vivia un ós, perquè això és el que era.

Fins que un matí el comte Guifré va passar per davant la cova amb els seus donzells i cavallers, enmig d’una cacera. Els mastins van llençar-se a sobre de l’ós, però en veure que no es defensava i que era manyac, el comte ordenà retirar-los i, meravellat, va manar que el portessin al seu palau de Barcelona, a Valldaura, a prop de la Riera de Sant Joan, al capdavall del carrer Comtal.

Allà, dins d’una gàbia de ferro forjat, van exhibir-lo amb un llaç al coll. Els nens es divertien fotent-li garrotades i els homes li estiraven dels pèls per fer-se els valents davant les dames, però l’ós no es movia, ni feia cap rugit. Així que van treure’l de la gàbia i el lligaren a l’escala de palau, que s’estenia pel pati comtal. Tots els barcelonins volien veure l’ós manyac, que va convertir-se en un dels majors espectacles que recordaven. El comte Guifré, encuriosit i sospitant que alguna cosa de fetilleria hi havia, va manar que el veiessin bosquerols, ramaders, pastors. Però cap sabia avenir-se.

Quan la moda de l’ós manyac va passar, el comte, avorrit, va ordenar que el tanquessin al fons d’una torre, en una humida i bruta gàbia. I allí va viure molt de temps. Ningú sap quant.

Fins que el comte, ja vell i enriquit més que tots els altres senyors, va organitzar un gran convit pel poderós rei de França. Volent congraciar-se amb ell, el comte va treure la pols de tots els malabaristes, còmics, bufons, artistes, fetillers i de tots aquells que poguessin donar un bon espectacle. I la comtessa va recordar-li l’ós manyac. El comte, convençut que la bèstia seria la que faria meravellar el rei francès, va ordenar als criats que el portessin a palau.

L’ós, que ja no tenia res d’humà, va fer tot el que els bosquerols del comte l’ordenaren durant el banquet. Va fer ganyotes i salts, va rodolar i va rebre garrotades, van mullar-lo, van vestir-lo amb robes ridícules i picarols, van llençar-li vi pel cap i van ferir-lo amb dagues afilades. I tota la cort de França va quedar-se fascinada, rient amb aquella bèstia covarda i feble, que no s’immutava per res.

Quan el banquet va acabar, una anciana dida que portava una nena de pit, va passar per allí per ajudar a recollir les deixalles i les restes del banquet.

L’ós era a terra, dessagnant-se malferit.

La dida va deixar la nena en una de les cadires. La nena, que no tenia edat per parlar ni caminar, va observar com l’ós moria. Tres batecs.

Un.

Dos.

Tres.

El cor s’aturà. I morí.

La nena va aixecar-se de la cadira i assenyalà el cadàver de l’ós amb un ditet, cridant amb una veuassa que no era la seva, retrunyint per tota la sala:

«Alça’t, alça’t, fra Garí! Que la Terra ja t’ha recompost!»

I fra Garí va posar-se dempeus.

La pell d’ós va caure com una màscara de paper, esquinçada.

I allà davant de tothom, de criats i nobles, de bufons i fetillers, del comte i del rei de França, de la Terra tota, va tornar a aixecar-se fra Garí, jove i fort com l’arrel del roure.

El de l’esperit de l’herba, el d’ànima de bèstia. Ara sí, lliure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada