Fra Garí de Montserrat, el canviaformes (II, els símbols)

Estàtua tallada de fra Garí. Museu d'Història de la Ciutat. Barcelona

Aquesta és la segona part, i última, dels articles dedicats a la llegenda de fra Garí de Montserrat, el de l’esperit de la bèstia. On analitzaré els motius, parlaré de les diferents versions que conservem, de la seva cristianització posterior i d’altres símbols associats.

Cementiri dels Jans, de 1709, situat a la ciutat de Tarragona. Font, on podreu llegir-ne més

Jan i Jana: Noms bruixats

La parla i la història va plena de restes que ens indiquen que els noms Jan i Jana –i Joan i Joana– van estar relacionats amb la bruixeria, més que amb la fetilleria. Afirmar aquest estil d’idees sempre és arriscat, però en aquest cas la llengua n’és un testimoni directe, també l’arqueologia i la rondallística. Podríem pensar que, bé, Joan i Joana són noms molt populars. Però, com veurem, tenim tantes pistes en tantes disciplines –i no solament a Catalunya– que, negar-les, seria absurd. Però sí que, com sempre, hem de parlar amb precaució, oferint hipòtesis i deixant les qüestions obertes. Aquí escriuré tot un seguit d’idees i conceptes d’arreu de les terres de parla catalana i d’una mica més enllà, perquè això no és solament una qüestió catalana, més aviat europea.

El mallorquí, que tot sovint és un bagul de formes lingüístiques antigues, ho diu ben clarament: janot era equivalent a bruixot i janoteria a l’Art de la bruixeria. A Menorca als forasters que no eren catòlics se’ls anomenava «jans mariners». Al Camp de Tarragona dels no catòlics se’n deia jans. I a la ciutat de Tarragona hi ha l’antiquíssim cementiri dels jans, on s’hi enterraven els que no professaven el catolicisme, perquè no podien ser enterrats en terra consagrada. Un jan és, doncs, tota aquella persona, jueu, musulmà, protestant, pagà, que no professava la «religió autèntica», algú estrany per a la societat i, fins i tot, perillós.

Aquest caràcter de marginació i perillositat ens el confirma, de nou, la parla i els refranys. Antigament, els mots catalans janfutre, jabugre, janbota i janfreda eren considerats greus insults i janfutreria significava actuar amb malícia i dolenteria. Fins al segle XX aquest últim mot va utilitzar-se a la Catalunya del Nord. Desconec si encara segueix viu. I, per descomptat, tots hem sentit a dir o, fins i tot, hem utilitzat l’expressió «és un bon jan», per a dir d’algú que és manyac, perquè se suposa que havia de ser dolent d’un bon principi.

La llengua també ens dóna pista de com els catalans antics veien aquests jans i janes o, si més no, com va quedar en la mentalitat cristiana el seu caràcter. Refranys d’ús comú fins a mitjans del segle XX eren «ser un jan de la son», que vol dir ser un dormilega; ser un «jan gentil», aquell murri que es fa el despistat –noteu el doble significat de «gentil», que també vol dir persona no catòlica–; «jan que dóna és bon jan», que vol dir ser exageradament generós; «atipar-se com un jan» és ser un golafre sense mesura; i a Menorca es deia «quatre jans, un boi», per indicar la disbauxa que resulta de la trobada del jovent; menorquina també és la frase «estar vermella com una jana», per referir-se a una noia que té les molt galtes vermelles, noteu la relació amb el color vermell i com aquest color normalment es relaciona amb el Diable –que tradicionalment vesteix de vermell– i les bruixes, que ben sovint a les llegendes són pèl-roges.

Si ens fixem atentament, totes són característiques de desmesura, d’hubris, d’exageració, de tot allò que, per la mentalitat cristiana, hereva del neoplatonisme grec i de la severitat romana, era dolent per a la comunitat. Els jans són, doncs, des del punt de vista del cristià, luxuriosos, bevedors, excessius, gent que no sap mantenir l’estabilitat. Característiques que d’ençà de l’edat mitjana s’atribuïen a tots aquells que no eren cristians, jueus i musulmans inclosos.

Però el que ens ho acaba de confirmar és la rondallística. Uns éssers del poble petit de la nostra mitologia, els Joanets, són els cosins-germans dels minairons, de qui us he parlat en diversos articles. La Joanaina és com s’anomena a una dona d’aigua i bruixa –vam veure la relació entre bruixes i dones d’aigua en els seus articles, com el de la Vall del Tenes– a la Marina Alta, al País Valencià. La primera de les bruixes de Mallorca és Joana de Peguera, de qui també vaig parlar en un article. Un personatge relacionat amb el Rei Carnestoltes és Jan del Riu, rondalla conservada a la Catalunya del Nord, on es ballava un ball estrafolari durant la festa de les màscares. I també podríem parlar de Joan de l’Ós de la Catalunya del Nord, Joanet de l’Onso a Mallorca, d’ell també n’he parlat en un article. I d’en fra Joan Garí de Montserrat.

N’hi ha molts més. També a altres contrades ho trobem, a l’Occitània i a França o amb personatges com les janas asturianes, relacionades amb les nostres dones d’aigua i fum, com les anjanas cantàbriques. I en la toponímia catalana és constant, com el Torrent de la Jana, a Castellar del Vallès.

No cal dir gaire més. A hores d’ara és obvi: tots els personatges mitològics que porten el nom de Joan o Joana, Jan o Jana, són personatges relacionats amb la bruixeria. Canviaformes, coneixedors del vol nocturn, del secret calder que bull i bull i gira i gira, fins a deixar al fons l’essència, la porta oberta a les realitats subtils.

El Cercle Màgic. John William Waterhouse. 1886. En el relat de fra Garí també hi trobem la creació del cercle màgic.

L’aliat animal i l’esquinçament de l’ànima

Com l’alquimista, que abans d’arribar a la fase vermella d’esplendor, ha de passar per la fase negra de mort, són innombrables les rondalles europees que contenen el motiu simbòlic de mort i resurrecció. Però l’escatologia, la fi de les coses, dels jans i les janes està allunyadíssima dels fúnebres i tètrics, seriosos i foscos, elements del martirologi i la mort amb ferum de cadaverina i fosa resclosida, martiri com podem trobar en relats i herois moderns, com els de Michael Moorcock amb el torturat Elric de Melniboné.

La mort de fra Joan Garí no és tant un martiri –que té sentit i glòria per si mateix, perquè el dolor i l’amor obren les portes del Cel cristià–, com un procés d’esquinçament de l’ànima i recomposició, com el de l’home o dona savi que troba el seu aliat animal o vegetal. És dissolt o descompost per aquest i, posteriorment, és recompost, renovat. Tornant als relats moderns, és la mort i la transformació ecstàtica que pateix l’heroi Slàine mac Roth, que no deixa de ser un cosí-germà de l’heroi irlandès Cú Chulainn, del germànic Hildebrand o del murri déu escandinau, Loki.

És a dir, menys Elric i més Slàine.

Malgrat tot, la influència cristiana posterior va fer-se seu el relat de fra Garí. La versió de Joan Amades, que és la que prenen totes les posteriors, agafa la idea de la recomposició de l’aliat animal i la transforma en un martiri tradicionalment cristià. És un procés que han patit moltes rondalles, com la del Mal Caçador, que en passar d’una suposada antiguitat a conviure amb una societat fortament cristiana, com és natural, s’han adaptat a la societat que les explicava.

En la meva versió he fet sortir a la llum les idees que rauen ocultes en el relat d’Amades, més o menys explícites: La imatge especular del Diable; l’arcaic ritu del cercle i la terra, que ja trobem en rondalles grecollatines i oraculars; la trobada amb l’aliat animal i l’esquinçament interior, que és el mateix procés que pateix Joan de l’Ós, de renovació estacional però també de convertir-se en quelcom més que humà; el sacrifici humà en la fundació d’un temple sobre un espai sagrat; l’ús subtil dels nombres, el 7 i el 3 principalment, repetits per tot arreu; la profunda relació amb el territori, amb la Terra; i, finalment, la recomposició de l’home en bruixot, en savi lliure. I així amb tota la resta.

Fins i tot el mestre Amades, que era cristià practicant, però també un gran coneixedor de l’etnologia i la rondallística, les manté més o menys dissimulades en un relat que desborda d’èxtasi.

Gravat que podem trobar a la cova francesa de Trois Freres, del paleolític, 17.000-12.000 aC. Es considera que representa un bruixot o un esperit. Segurament, sigui les dues coses i alguna més. Com fra Garí, els homes savis de la comunitat prehistòrica prenien la pell de la bèstia.

L’Art

Si investigueu i llegiu sobre la bruixeria en les rondalles i les tradicions trobareu que a Europa s’anomena, popularment d’ençà de temps ben antics, amb un altre nom: L’Art. O, directament, l’art de la bruixeria. Aquest «art», que recorre el viarany tort de l’ànima, el trobem a tot arreu. És a les rondalles i és a l’arquitectura, és a la llengua i és en les troballes més insospitades. Cavalca religions i llengües, cultures i territoris. Bruixa, com ja he comentat en altres articles, no deixa de ser un apel·latiu nascut en un moment molt concret del temps. Però i abans que les bruixes s’anomenessin bruixes? Que hi havia? Doncs l’Art, com també hi és ara.

En la melodia que rau sota la rondalla de fra Joan Garí trobem frasejos de l’Art. No és aquesta una rondalla admonitòria, com la del Mal Caçador, és una rondalla que explica pas a pas una iniciació. I les iniciacions no són quelcom que, un cop fetes, et transformen en una altra cosa. Si fas el Salt de l’Abisme, el fas constantment. Fins al dia que et mors i, també, l’estàs fent abans que el facis. És com aquella vella pregunta: «Què hi ha després de la vida?» Però per trobar-ne la resposta hauríem de pensar: «Què hi ha abans del naixement?» La resposta és «sempre» i «mai», «tot» i «res», és el que s’obre en l’esquerda d’aquesta realitat i brilla vermell, la flama que no marceix. Però un cop saltes, no pots tornar enrere. Mai més.

Com és natural, tot gira i el Silenci és cabdal, perquè el que realment importa no pot dir-se, no pot articular-se amb la paraula i, per aquest motiu, existeixen els símbols i les rondalles, per explicar d’una manera senzilla i entenedora per a tothom allò que no pot explicar-se amb paraules. El símbol, la força de la imatge i el so, de l’olor i de la textura, del drama d’una història, no és merament sensorial o cerebral. Si és una rondalla i un símbol autèntic és etern, perquè neix de les nostres arrels com a humans, és transformadora, és assassina i és una mare.

O, com en diuen els que saben, la Senyora.

Pot ser que no ens en adonem que hi ha darrere de l’escenari, però si ens impacta, si ens emociona, si ens hi sentim atrets, no cal adonar-se de res. De fet, és molest i innecessari.

El que importa realment és el que hi ha damunt de l’escenari, dins el somni. El precís moment en que l’artista dansa, toca, interpreta, narra…

I embruixa.

Gèminis, els Bessons. José Arija. 1904. La imatge especular dels bessons ens recorda la naturalesa, com a mínim, dual de la ment. En el relat de fra Garí, aquest paper d’Ombra inconscient l’adopta el mateix Diable.

Gèminis

La imatge especular és un altre dels motius cabdals de la rondalla de fra Jan Garí. El nostre heroi és un assassí, però és ell realment l’assassí? Realment, sí, ho és. I no ho és. Aquest sil·logisme, com tots els sil·logismes, les contradiccions, allò que és a dalt i és a sota alhora, dins i fora, són les claus de volta dels símbols i les rondalles: impacten en el nostre subconscient com una fletxa encertada. I són aquests sil·logismes dramàtics el que fa que no les puguem categoritzar «materialment» o categòricament amb les eines que ens dóna una disciplina acadèmica regular.

Fra Joan Garí ens observa tant com nosaltres a ell quan el llegim, quan escoltem la seva història. Perquè la mirada mai és en una sola direcció. L’Abisme ens retorna la mirada.

I, amb ell, tots aquells que hi habiten dins, a l’altre costat del mirall.

Aquest motiu del Doble el trobem en nombroses rondalles antigues i modernes. És al rerefons de contes com William Wilson, d’Edgar Allan Poe, dels Èlixirs del Diable, d’Hoffmann, de L’Àngel de la Finestra d’Occident, d’en Gustav Meyrink. I de tants altres. El Doble, l’ombra, no sempre és adoptat pel Diable. Però què és, Mefistòfil, sinó el qui hi ha en el mirall de Faust? Qui va teoritzar més, i més profundament sobre l’Ombra, va ser el psicòleg austríac Carl Gustav Jung. Pel doctor Jung, la trobada amb l’Ombra és fonamental dins del procés d’individuació, que coincideix punt per punt amb la trobada amb l’aliat animal dels homes i dones savis.

El procés descrit per Jung té diverses fases: l’Ego malferit, la part superficial de la persona, aquella amb la que se sent reconegut, es trenca en mil bocins quan es troba amb l’Ombra, que és aquella part rebutjada i oculta de la ment, la que rau per sota, dominant les accions. Un cop esquinçat l’Ego en trobar-se amb l’Ombra, pot arribar el moment de la reconstrucció de la part ferida. Però el bon doctor també ens prevenia que: «quan més autoconscient es torna l’Ego, guanya en claredat, però el contingut de l’Ombra es torna tirànic… el Rei necessita constantment la renovació que comença amb el descens a la seva pròpia foscor». Aquest cicle de descens a la foscúria, mort i renaixement, el trobem arreu, en moltes rondalles i personatges dels qui ja us he parlat i en molts més.

De fet, Jung utilitza conscientment l’apel·latiu «Rei», com a gran coneixedor de les històries i dels arquetips ja estudiats pels antropòlegs pioners com Frazer, perquè aquest procés era el que patien els reis de l’antiguitat de les rondalles, com aquell relat irlandès del Rei Sagrat, on el cabdill és sacrificat en un pantà –i devorat per la comunitat– després de set anys regnant… Com en el Carnestoltes, com el Rei de l’Hivern el Primer de Maig, com en els solsticis.

El fil daurat de l’Art és arreu. La bruixeria és arreu.

Tambor d’un noaidi, del poble sami. Font

Fragments

Acabaré dient que tot això que he escrit més amunt són solament fragments d’una melodia.

L’aliat animal no solament et mata, et devora i et recompon. La trobada amb l’Ombra no solament pot guarir o esquinçar, com els hi succeeix a William Wilson i al Mal Caçador. El corb ens prevé burleta: «mai més». En un article de tres pàgines i escaig no pot parlar-se de totes les subtileses establertes en una rondalla, no podem escoltar el batec ocult del tambor que toca la dona sàvia, però tampoc podem fer-ho en un de mil pàgines.

El que hem de fer és escoltar la melodia i dansar, viure-la, cremar alt.

Aquesta és la porta. I és oberta.


Si no heu llegit la primera part de l’article, podeu recuperar-lo aquí:

Fra Garí de Montserrat, el canviaformes (I, la llegenda)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada