Ritus i tradicions de juny (I): La Flama del Canigó

Encesa de la Flama al cim del Canigó

Aplegant gent del sud i del nord, d’Arles a Guardamar, de Ciutat a Fraga, cada any el foc que neix al Canigó es reparteix per tota la terra catalana. Les parles es retroben i allò que ara és trencat torna a reunir-se en germanor. Ella és la flama dels Pirineus, el bressol de la nostra cultura, on vam néixer com a poble i on renaixem cada Sant Joan. És un incendi que crema de mà en mà, abrusant els cors, alenant els esperits, fent somriure allò que és ocult i que, en contacte amb el foc secret, el més fonamental dels elements, vola.

El Canigó des de Vernet. Font

Joc de bruixes i dimonis

Entre els anys 1879 i 1884 Jacint Verdaguer va emprendre excursions per tot el Pirineu català. 1879 també va ser l’any de les seves primeres estades a Montserrat i de la seva primera pujada al Canigó. En aquell moment ja era un reconegut poeta, el 1877 guanyava el premi extraordinari dels Jocs Florals amb L’Atlàntida, poema èpic on recreava la història d’aquell misteriós continent enfonsat a les aigües, origen de tantes llegendes. Però van ser aquests dos anys, quan visità els Pirineus, quan Verdaguer assolí la plenitud de les seves lletres. La força de les muntanyes se l’emportaren amb ell i, d’alguna manera, el poeta retornà dels seus viatges transformat, nou.

Visità el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya, l’Alt Urgell, l’Alta Garrotxa, l’Alt Empordà, Andorra, la Vall d’Aran, el Pallars, la Ribagorça i l’Arièja. El seu objectiu era conèixer amb el seu propi cor el territori del poema Canigó, que estava escrivint en aquell moment. I els esperits pirinencs el van dur a més, molt més. Agafaren les seves mans i els seus ulls i el guiaren, deixant-nos recollides nombroses rondalles i antigues tradicions. La seva sensibilitat de viatger romàntic, vuitcentista, era procliu a endinsar-se pels viaranys del poble i les arrels enigmàtiques.

Un dels fets que impressionaren fortament Verdaguer foren les celebracions pirinenques del foc de Sant Joan, sobretot les falles. En el mateix poema Canigó recull el que allí va viure:

Del bosc de Canigó són los fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires

ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;

en sardana fantàstica voltegen

i de mà en mà tirades espumegen,

de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Aquestes celebracions i el poema romàntic de Verdaguer inspiraren el 1955 a Francesc Pujada, d’Arles, l’autor i historiador Esteve Albert, de Dosrius, al Maresme, i el folklorista Josep Deloncle, de Perpinyà, a iniciar la tradició de la Flama del Canigó, encenent una foguera al cim de l’antiga muntanya màgica. D’alguna manera el vell poeta català va passar el testimoni dels esperits del foc i la muntanya als tres amics.

Una guspira que mantingueren d’ençà de temps arcaics els esperits i els vilatans de les muntanyes i que, en aquells temps foscos de dictadura, demanava pas de nord a sud per tota la nostra terra. Van fer realitat aquell clam d’en Ventura Gassol:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre!

Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,

oh Pàtria de les tombes flamejants!

El simbolisme mil·lenari, que no pot morir, renaixia del territori i la seva veu és tan antiga com nosaltres mateixos. Era natural, doncs, que en recollíssim de nou la torxa.

El Castellet de Perpinyà, on es guarda la Flama del Canigó encesa tot l’any. Font

Ara és demà: La renovació

Sorgida en la nit més fosca, la de la dictadura espanyola, la flama persisteix en el somni, viu en el combat diari i ens retorna la força de tots aquells que ens precediren. I quan portem la flama al puny, ells ens acompanyen, portant el foc dels Pirineus al nostre costat. Generació rere generació. Baixant de les altes muntanyes fins a la plana, baixant per torrents i cingles. Fins i tot hi són aquells que no parlaven la nostra llengua, que eren aquí molt abans que els catalans i que segueixen sent-hi mentre la flama cremi alta.

Perquè, com ens recorda Miquel Martí i Pol:

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d’esdevenir.

I si la Flama del Canigó està relacionada amb les celebracions del solstici d’estiu pirinenques –d’elles en parlaré en el següent article de juny–, els seus símbols són també seves. En primer lloc, la renovació. No és casualitat que la tradició de la Flama vingui de la Catalunya del Nord, on pràcticament totes les fogueres de Sant Joan s’encenen amb ella, ritu propagat per Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà.

El 1966 va entrar a la part de Catalunya que era sota el jou de la dictadura espanyola, arribant fins a Vic. La Flama, en aquella època, va ser perseguida i tot sovint va entrar al sud en la clandestinitat, portada per voluntaris que la Guàrdia Civil espanyola perseguia. Volien apagar el foc que no s’apaga, perquè és el foc de cadascun dels que sentim la Terra. Portaven la Flama amagada, congeniant-se-les de totes les maneres possibles, utilitzant passos solitaris, els racons dels cotxes, les mans hàbils, jugant-se la pell. Però el més important, portaven la Flama als seus esperits.

Perquè, com les falles pirinenques, no pot entendre’s la Flama del Canigó sense el concepte del col·lectiu, de la comunitat sencera d’homes i dones que avancen ferms i sense por. I així el pacte amb la terra, tota, es renova un any més, forta i dempeus.

Flama del Canigó a la seu de la societat El Micalet, a València. Font

La llar del foc: La resistència

Els nostres avantpassats baixaven les feixugues teies enceses de les altes muntanyes, de Sant Julià de Cerdanyola, d’Alós i Andorra, de Vilaller, Durro i el Pont de Suert, de Bagà i Alins de la Vall Ferrera, i de tants altres pobles. Ells eren els hereus d’una tradició que va passar-se dels uns als altres, que va cantar el poeta Verdaguer i que va encendre la guspira de la imaginació d’un vilatà d’Arles de Tec, Francesc Pujada, que cada matí despertava veient el Canigó.

Avui, centenars de persones s’apleguen el cap de setmana anterior a Sant Joan al Refugi de Cortalets, de la vall de Cadí, als peus del Canigó. Vénen d’arreu i somriuen, es donen la mà, es retroben d’un any per l’altre, agafen forces pel que els espera. L’endemà, amb les primeres llums de l’alba, pugen al cim i hi deixen els feixos de llenya que porten des del seu racó del territori, per molt llunyà que sigui. Hi és el que ve de Manacor i el que ve d’Alacant, el que ve d’Almacelles i el que ve de més enllà de l’oceà Atlàntic, per retrobar-se amb la seva terra i la dels seus avantpassats. És el poble qui carrega la llenya, sense noms, sense títols, solament homes i dones i aquells qui caminen, invisibles, al seu costat.

Les teies que porten estan lligades amb una cinta on escriuen el nom del seu poble o barri i amb dibuixos fets per la mainada; els infants porten amb ells la paraula d’aquest nou món simbòlic, que s’albira des del cim després que el foc de l’estiu el cremi. Allà restaran apilats els feixos fins al 22 de juny, davant la Creu del Canigó i de l’horitzó on s’estenen els Pirineus i tota Catalunya. En els pics i les valls hi ha la visió d’unes arrels que no marceixen, o com deixa Francesc Pujols:

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Que lluny queda aquesta voluntat de ser, aquesta voluntat d’esperit alegre i de combat, de la desmoralització i el martiri! De la moral derrotada i ofegada, de qui es carrega de raons però resulta vençut. Només cal copsar un tret important d’aquesta celebració: tots aquells que hi participen són voluntaris i, d’ençà de 1955, s’han anat transmetent el costum de pares a fills, d’amics a amics, en temps foscos i en temps victoriosos, sota la maledicció de la malaltia o amb les cames carregades d’anys i vellesa. Res ha pogut aturar-los.

Tres amics començaren la tradició el 1955. Tres joves pugen la Flama al cim, cada 22 de juny. Font

Ulls de guspira: L’alegria del combat

Al lloc on viu la flama els catalans l’anomenem «la llar del foc», on antigament era encès tot l’any. Catalunya és la llar del foc. El foc de la Flama del Canigó no s’apaga mai. Es manté encès durant tot el cicle anual a la cuina del Castellet de Perpinyà, com es feia abans, quan el foc de Sant Joan era renovat a les llars de cada mas, de cada casa. Ens ho diu la vella cançó: quan arribi un altre Juny haurem d’esmolar les eines i aixecar les falçs, les falçs de flama daurada. És un cicle d’or d’espiga segada i sang bullent de joventut –tinguis l’edat que tinguis–, que el poeta Vicent Andrés i Estellés resumí amb aquells famosos versos, que tantes vegades s’han repetit:

No et limites a contemplar

aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d’un poble

unit, alegre i combatiu.

Perquè tot comença allà al Nord, a Perpinyà, quan el 22 de juny a l’alba tres joves, emulant els tres amics que van iniciar la tradició en aquell llunyà 1955, la treuen del castell que la serva, la posen amb cura dins d’una urna i, acompanyats de tots aquells que volen donar-li vida, inicien una processó que recorda els vells ritus del Pirineu fins al cim del Canigó.

Tots ells passaran la nit vetllant-la, atenent-la, perquè no s’apagui. Faran torns, li parlaran, cantaran, l’alegria del combat de la Flama contra la fosca es fa present. És una resposta a la negra nit que els rodeja i que posa setge al foc. Aquest combat és també un símbol del nostre poble. I al bell mig de la mitjanit: la joia de la victòria. Els primers valents baixen pel Coll d’Ares amb la Flama dins les antigues llànties, empentats per tantes i tantes mans. Amb la seva força arribarà fins als últims racons d’aquesta terra.

Es porta a peu i amb cotxe, amb bicicleta, cavall i llaüt. Un fil daurat de relleus, que la reben cadascú a la seva manera: Amb danses i diables, amb música i castellers, amb poemes i disbauxa. Escampant-se més i més per tot el Principat; i més tard arriba a la Franja, al País Valencià, a Andorra, per tota Mallorca i fins i tot a l’Alguer. L’any passat, 2018, va viatjar encara més lluny, a Brussel·les, Hamburg, Edimburg i Ginebra, on hi ha catalans exiliats.

Milers de fogueres, més de 3000, renoven el seu pacte amb el territori encenent-se altes amb el foc vingut del Pirineu, saludant al sol que torna a sorgir, el foc que baixa del cel i es troba amb nosaltres. I sempre, abans d’encendre la foguera, es recorda el seu significat amb unes breus paraules. La germandat de tots els pobles de parla catalana. La renovació. La resistència. L’alegria del combat.

Però per molt que l’intentem copsar, amb tot el que tenim a les nostres mans i amb tot el que jau al fons dels nostres cors, els ulls de guspira no poden explicar-se, és quelcom que s’entén quan el foc del territori habita dins teu.


Pàgina de la Flama del Canigó en el web d’Òmnium Cultural, on es poden consultar les activitats i l’arribada de la Flama a cada poble

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada