Festes de maig (II i final): La riallada del Déu Cornut

Ball del Cornut

Per conèixer la importància de la primavera i de maig a Catalunya, només cal donar un cop d’ull al volum del mes de maig del Costumari Català, d’en Joan Amades. Si el teniu a mà, veureu que és un dels més llargs de tots els llibres que componen aquesta obra cabdal per les tradicions catalanes.

Primavera: L’inici de l’any?

Amades anomenà al volum de maig «L’esclat de les flors» i comença així: «Aquest moment de l’any marca una fita excepcional i notable dins del curs del calendari corresponent al trànsit de l’hivern a la primavera. Aquest traspàs en els estats retardats de cultura és objecte de tota una sèrie de ritus i de cerimònies que encara practiquen els pobles de civilització reculada i se’n conserven nombroses restes entre els països cultes de la vella Europa, romanalles dels estats elementals i incipients de la pregona vida de la Humanitat. Aquests ritus de passatge, estudiats per Van Gennep, comprenen tres períodes: el de separació, el de marge i el d’agregació…» Amb aquell estil encara modernista, una mica naïf i clarament influenciat per Frazer i els primers antropòlegs, que han quedat en certa manera desacreditats, Amades parla d’una manera, avui, poc encertada, de «civilitzacions reculades», «països cultes», «d’estats elementals» i «la vella Europa».

Maypole, “Arbre de maig”, a Bournville, Anglaterra. Font

L’interessant d’aquest inici és la idea de transició, en què l’hivern deixa pas al bon temps i la primavera es troba entre la mort d’aquest i el naixement de l’estiu. En un clima com el nostre, on l’hivern i l’estiu prenen dominància, la primavera i la tardor són moments de transició per excel·lència. Per exemple, la primavera marcava l’inici de l’any romà en l’antic calendari del rei Numa Pompili, basat en arcaics calendaris etruscs, que tenia deu mesos i estava basat en el cicle lunar. El primer mes del seu calendari era març, no gener. El calendari àtic, també lunar i el més important dels calendaris grecs, començava quan acabava la primavera, això és quan sorgia la primera lluna nova després del solstici d’estiu. En tot cas, l’ús de calendaris no era quelcom estès entre tota la població. Els nostres avis van veure com un avenç positiu l’ús d’almanacs com el Calendari dels Pagesos o de l’Ermità, però abans coneixien les estacions i el pas d’aquestes per l’observació i el tracte directe amb la natura.

Aquest estat de renaixement després de l’hivern i alhora, de transició, marca el caràcter de les festivitats que se celebren durant aquest moment entre el final d’abril i l’inici de maig. Per ser molt nombroses, solament en faré una breu introducció a algunes d’elles. Les que quedin fora potser aniran apareixent en futurs articles particulars d’aquest mes de maig.

Maiet, segons el Costumari Català d’en Joan Amades

Els maiets: Culte a la divinitat del bosc

El famós escriptor de terror nordamericà H. P. Lovecraft, influenciat per idees ultraconservadores, veia la Nit de Walpurgis –la vigília de l’1 de maig– com la més terrorífica de l’any, molt per sobre de Tots Sants. Això el que ens ha d’indicar és, com ja he comentat en l’anterior article, la importància d’aquesta festa en relació als cultes a la fertilitat, la natura, el sexe i la renovació, que les cultures i religions més castradores i conservadores volgueren atacar i reduir a una trobada amb dimonis.

Aquest culte a l’arbre, com a representant de la natura, identificava que hi havia esperits que vivien dins dels arbres, especialment d’aquells més grans i poderosos. O que l’arbre mateix era esperit, si tenim en compte que pels nostres avantpassats sempre vivíem rodejats d’esperits que dialogaven amb nosaltres, ens jutjaven i interactuaven.

En aquest sentit hi havia el costum en alguns pobles de la Cerdanya, avui perduda, de disfressar un nen de «maiet». La disfressa consistia a cobrir-lo de fonoll i romaní de cap a peus, fent un pic com d’avet. Com no s’hi veia res, dos nens amb picarols als peus l’acompanyaven agafant-lo de la mà. Junts anaven casa per casa, cantant davant les portes, on  feien un ball rodó que consistia en donar voltes al voltant del nen disfressat. A la darrera nota tots s’ajupien. Després cantaven corrandes improvisades o provinent d’un fons comú, en general referint-se a la mestressa de la casa.

Alguns fragments de la cançó deien així:

Venim els maiets

davant la porteta,

venim per cantar

una cançoneta.

Requetetxec, cigala,

fonoll, romaní

i violes boscanes…

Si els vilatans els recompensaven amb regals, generalment menjar com cansalada o botifarrons que anaven guardant en un cistell, els maiets els hi donaven violes boscanes –viola odorata, coneguda com a viola d’olor–, un intercanvi on s’identifica, probablement, el pas de l’hivern a la vida i la protecció de la casa per part dels esperits del bosc. Les violes d’olor tenen propietats emètiques –protegeixen contra intoxicacions– i contra infeccions respiratòries i de l’estómac, i la seva essència i olor estava relacionada amb el sexe des d’antuvi. Per això a l’Antiga Grècia estava dedicada a la deessa Afrodita i al seu fill Príap i la seva essència d’olor s’utilitzà fins ben entrat al segle XX en perfums per evocar sensualitat.

Tot això els habitants de la Cerdanya ho desconeixien, però és probable que d’alguna manera l’olor els hi evoqués aquesta sensualitat i alegria de viure, la mateixa cançó dels maiets diu en un moment donat: «Mare, és el maiet que busca a la maieta…»

L’Arbre de maig: Dansa de força i sexe

Una de les tradicions que, molt transformades i codificades, ens ha arribat fins avui és la de l’Arbre de maig. Com hem vist amb els maiets, l’arbre formava part d’una tradició molt antiga en què la natura era a l’eix central de les relacions entre els homes i tot allò que els rodejava. Arreu del territori català i d’Europa hi ha diverses i nombroses festes i ritus relacionats amb arbres. Així, podem trobar les falles d’estiu i la tallada dels arbres d’hivern, el més famós dels quals és l’Arbre de Nadal. Així podem trobar, gairebé a tot arreu d’Europa, una tradició central relacionada amb un arbre i una estació de l’any concreta.

L'Arbre de maig d'Igualada. Fotografia de Pau Corcelles per al Diari de l'Anoia
L’Arbre de maig d’Igualada. Fotografia de Pau Corcelles per al Diari de l’Anoia. Font

Un d’aquests arbres és l’Arbre de maig, maypole a Anglaterra o Arbre de la primavera. A casa nostra, actualment, una d’aquestes versions més conegudes és la de l’Arbre de maig d’Igualada, on moixiganguers i castellers escalen el seu tronc.

De les codificacions simbòliques, la més destacada al voltant de l’Arbre de maig és el ball. La dansa, més que gairebé en qualsevol altre mes de l’any, és omnipresent a les tradicions de maig. S’ha de remarcar la importància ritual de la dansa i els seus usos litúrgics i màgics des de l’inici dels temps. La dansa és, alhora, forma i fons, i també símbol, acció i significat. Com la música, la poesia o la narració d’històries, la dansa evoca i fa present, especialment pel dansaire, portant a la realitat sentiments, emocions, idees i, per tant, transforma la realitat.

Green man, l’home verd, a la catedral de Poitiers
Ball dels bosquerols, segons el Costumari Català

De danses amb disfresses hi havia hagut arreu del territori, en general acompanyades de disfresses o decoracions pròpies del bosc. Per citar solament algunes d’aquestes danses, al Berguedà hi havia el ball dels picadors de bosc i carboners, on s’emmascaraven la cara i al voltant de la barretina amb herbes i branquillons, a forma de barba i cabells, que recorden a una figura mítica de les muntanyes catalanes: «L’home de molsa» o «d’escorça», figura molt propera a altres que podem trobar en altres llocs d’Europa, com el Green Man –Home Verd– d’Anglaterra. A Bruguera hi havia el ball dels calçons, on els nois que ballaven es feien faldes llargues amb brots i herbes verdes. A Rasos de Peguera s’hi dansava el frenètic ball dels pegaires i per tot el Berguedà bosquerols i carboners feien diferents danses, disfressats amb motius vegetals, on participaven homes, però també dones.

En general, els motius de les cançons són irreverents i fan referència a la gresca, els treballs relacionats amb el bosc i les relacions sexuals, amb frases com: «Nines, on voleu anar? Si amb mi volguéssiu ballar! / On hi podríem anar? / Allí enmig d’aquell pinar…» En altres cançons són elles les que cerquen el carboner o bosquerol amb intencions sexuals: «Carboner, bon carboner / treu-nos del bosc, que et pagarem; / no et darem plata ni or, / que no en portem, que no en portem. / Un petonet totes tres bé te’l farem, bé te’l farem.»

Arbre de maig a Folgueroles. Foto de Xevi Mas. Font

Al voltant de l’Arbre de maig, una probable representació de l’esperit del bosc, es ballaven balls rodons arreu de la Catalunya. La data més antiga que conservem d’aquesta tradició es remunta al 1301, quan en Bernat Guillem de Pinells va establir en el seu testament que cada any, el primer dia de maig, fos plantat un pi dins la Seu de Barcelona al reracor i un altre davant de la casa de cada canonge. Pinells era de Palautordera i, malgrat el seu cognom, podria haver portat aquesta tradició del seu poble, al Montseny. Aquesta tradició fou acomplerta fins al 1793. També era costum plantar pins al voltant de la Catedral durant aquestes dates. A Girona també sabem que el 1483 l’Arbre de maig es plantava amb gran solemnitat i malgrat que les dades que tenim són medievals, és probable que la tradició sigui molt més antiga.

Els arbres utilitzats no sempre eren pins, podien ser pollancres o altres espècies, en general aquelles que eren més altes i llargues i que tenien relació amb els boscos del poble determinat. L’arbre en qüestió era anat a cercar pels nois més forts i atrevits, que anaven a les parts més espesses i dures del bosc. Un cop tallat el portaven en seguici fins al poble a pes de braços, no es podia fer servir cap animal o carro, ni podia ser arrossegat o tocar el terra i el lloc on es plantava, en general, era davant les esglésies. Aquesta cerca de l’arbre, en alguns llocs, podia ser acompanyada de música, com el flabiol i el tamborí. Abans de plantar-lo eren les noies joves les que esporgaven l’arbre, pelant-lo de branques i branquillons i deixant-lo net excepte per la punta, que formava un cap rodó. A més el decoraven amb cintes de colors, flors i trenats d’herbes i branques. Una vegada plantat, el poble es lliurava a festes on abundaven les cançons, el menjar i el beure, cantar i ballar, fins entrada la nit, quan s’encenien fogueres i es ballava al seu voltant.

Arbre de maig de Cornellà del Terri. Fotografia de la web de l'ajuntament
Arbre de maig de Cornellà del Terri. Fotografia de la web de l’ajuntament. Font
Hissada de l'Arbre de maig de Cornellà del Terri
Hissada de l’Arbre de maig de Cornellà del Terri

El Ball del Cornut: En contra de l’equilibri

De totes aquestes danses potser una de les més curioses que ens ha quedat és la del Ball del Cornut, de Cornellà del Terri, al Pla de l’Estany. Les celebracions de l’Arbre de maig i del Ball del Cornut de Cornellà del Terri avui se celebren entre el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua, durant l’abril primaveral. La Primera Pasqua o Pasqua Florida tanca la Quaresma i les seves abstinències i mancances, pot marcar la fi de l’hivern i és un moment de resurrecció, també simbòlica. No estem dins del maig, però forma part del corpus de festes de la primavera. Hi ha llocs dels Països Catalans com Llucmajor, a Mallorca on, durant aquestes dates, es conservà a través de l’Església el costum del «Riure pasqual», una tradició estesa per tota Europa on es provoca la hilaritat i l’ambient còmic amb històries humorístiques, obscenes, sexuals i esbojarrades durant els sermons. Aquesta tradició del riure l’Església l’emmarcà dins de l’alegria per la Resurrecció de Crist, però pot fer referència a una tradició més antiga on s’evocava l’alegria i la disbauxa pel renaixement de la vida.

L’arbre escollit és un pollancre –populus alber, pollancre blanc o àlber–, altíssim arbre de ribera, com convé a una població al costat del riu Terri i de l’Estany de Banyoles. Com la viola d’olor, una de les propietats més destacades que té el pollancre és la del consum del seu carbó vegetal com a antídot contra intoxicacions verinoses i, en general, tant a l’escorça com altres parts de l’arbre trobem principis actius amb propietats altament desinfectants, balsàmiques, antiinflamatòries i expectorants.

Avui encara se celebra al poble, que va utilitzar els textos d’Amades per recuperar-la i el 1999 va ser declarada Bé Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat. A Cornellà del Terri anaven guardant les banyes de bous i cabres que anaven matant durant l’any i quan arribava el moment de guarnir l’arbre ho feien, en lloc de les tradicionals cintes de colors i garlandes florals, amb les banyes de les bèsties acumulades durant l’any, procurant que les més petites quedessin a la part baixa i les més grans a l’alta, on les acumulaven en més quantitat. A la festa hi anava molta gent de les rodalies per veure la plantada de l’arbre, que era hissat amb cordes lligades al seu cim. Es deia, segons Amades, que provocava malastrugança hissar-lo d’altres maneres.

El Ball del Cornut de Cornellà del Terri. Foto de Marina López per al Diari de Girona. Font
Ball del Cornut

En cert moment de la tradició es va fer que les banyes es clavessin encarades a la casa del darrer casat del poble, a qui se l’hi dedicaven d’una manera humorística i satírica. Es diu, segons la veu popular, que era així perquè aquest ball celebrava la fi dels Mals Usos medievals i el «dret de cuixa» el 1367, en temps del rei Pere el Cerimoniós. El dret de cuixa era aquell que permetia al noble del lloc passar la primera nit de noces amb la recent casada, el ball representaria aquest caràcter irònic del fet i l’alegria de la seva fi. Però, com sabem que aquest dret pràcticament no s’utilitzà, l’origen satíric d’aquestes banyes podria apuntar a un altre significat més relacionat amb la potència de la fertilitat que bous, cabres i altres animals banyuts guardaven des de temps antics.

Les banyes, segons Amades, també servien per fer el joc de la cucanya. En les del cim s’hi penjava un pollastre i els nois havien d’escalar l’arbre i agafar-lo fent una cursa. Qui, en baixar de l’arbre, no li queia el pollastre de les mans, se’l quedava. Amb l’alçada que pot agafar un pollancre, la pujada era perillosa i es diu que era una prova força espectacular. Avui en dia aquesta part no se celebra però les cucanyes, arreu on se celebraven, normalment anaven relacionades amb festivitats primaverals.

El Cornut balla al voltant de les parelles joves

En temps més propers al voltant de l’arbre s’hi ballaven sardanes, però més antigament s’hi celebrava un altre estil de ball rodó que era dirigit pel darrer casat, el mateix a qui apuntaven les banyes. El casat vestia tot de vermell i portava dues banyes lligades, una a cada costat del front. Era tractat com l’heroi de la festa i tenia certa autoritat dins la jerarquia popular, talment com si fos un cabdill del poble. En aquesta versió més antiga, el Cornut era l’únic que ballava realment, realitzant salts i giragonses sense ordre entre els joves, encara no casats, que realitzaven un cercle donats de les mans.

Aquest ball desafiava la coordinació habitual dels balls més folkloritzats i la mesura pròpia dels balls moderns, segons el Costumari: «Fetes tres diverses menes de ball rodó, l’heroi es posava al cap de la colla, que trencava la rodona per a estendre’s en tira; llavors s’iniciava un seguit de cargols, mudances i farandoles al seu gust, primer només al voltant de l’arbre i després pels carrers fins a voltar la població… el ball ambulatori reconeix origen religiós i recorda cerimònies de preservació i ritus de protecció col·lectiva». És important l’expressió d’ironia, alegria i joia que rodeja tota la festa.

És el Divendres Sant quan van a cercar l’arbre i l’anomenen, simplement, «Maig». Sabem que a molts altres llocs l’arbre, o el geni que habita en el seu interior, era personificat amb aquest nom, com a representant del moment. Avui els dansaires i la gent del poble es vesteixen amb el vestit tradicional català el primer Dilluns de Pasqua, excepte pel Cornut, que vesteix tot de vermell. Al final de la dansa, el Cornut s’emporta entre rialles i l’alegria del poble a una de les noies dansaires fora de la vista de tothom, en una trobada íntima que recorda a les Festes de l’Ós d’Arles, de les que ja en vam parlar, i altres festivitats on allò salvatge i invisible es troba amb allò humà.

L’arbre el conserven fins a l’any que ve, quan és substituït per un de nou, remarcant la idea de renovació constant i com a protector de la terra contra els mals esperits.

Final del Ball del Cornut

El petó de la primavera

Com hem pogut veure, el concepte de disbauxa i desordre, expressió de l’alegria i la vida en estat pur, és molt important per a les festivitats de primavera. Conceptes molt allunyats del concepte de mesura i ordre clàssic, que solament contemplaven la desmesura com a complement a la mesura i així provocar –o «precipitar» en llenguatge químic– una mena «d’equilibri» cíclic sobreintel·lectualitzat per a llimar, podrir i cremar, sense acabar de comprendre que significa la vida i tot allò que neix i creix sempre canviant, sense demanar permís i en llibertat, obsessionats a controlar i dominar, posar nom i comprendre amb la raó «celestial», rígida, violenta, solar.

En realitat, més enllà de conceptes demoníacs polítics imposats per contrarestar l’alegria i la fertilitat de celebracions antigues, potser per això personatges deprimits i d’ànim fosc i trist com H.P. Lovecraft i altres intel·lectuals, religiosos i alquimistes conservadors temien la primavera i la seva força exuberant, potser per això temien la riallada del déu cornut i el petó de la deessa que viu dins del calder de la vida.