Festes de maig (I): Dins el foc, el batec de la tempesta

Pálení čarodějnic, a la República Txeca

L’inici de maig és una de les festes més importants de tot el cicle estacional. Als Països Catalans han perdurat o s’han recuperat nombroses festes i tradicions relacionades amb l’impàs entre el mes d’abril i el mes de maig. Enguany és especialment important. Com ja vaig comentar en l’article del pas del temps, els calendaris dels pagesos i els rellotges de sol, no és comú que les dates marcades en el calendari que utilitzem avui dia, el Calendari Gregorià reformat progressivament, coincideixi amb el calendari estacional lunar o solar real.

Si voleu conèixer en quina lluna ens trobem, o el cicle solar, hem d’anar als calendaris tradicionals dels pagesos i, sobretot, estar nosaltres mateixos amatents al temps, percebre els canvis i aixecar la vista al cel com feien els nostres avis. Perquè si la lluna i el sol són marcadors i companys, el més important és aquell que, en relació a ells, portem nosaltres a dins. Però, si normalment no coincideix, aquest any és diferent. La lluna plena tindrà el seu apogeu a la divertida constel·lació de l’Escorpí la matinada del dilluns 30, concretament a les 2:58, és a dir, a les 3, ni més ni menys. Gaudiu-ne, potser no tornareu a viure una oportunitat així.


Festival del Foc de Beltane, Edimburg
Festival del Foc de Beltane, Edimburg

Context: La dansa dels avantpassats

Què significa el canvi d’abril a maig? A causa de la influència de la New Age i el neopaganisme, s’ha acostumat a relacionar aquesta data amb Beltane, que diuen que era la festivitat dels pobles gaèlics, especialment irlandesos. Però, per parlar de Beltane, he de fer una breu explicació sobre la mentalitat dels nostres avantpassats que, potser avui, ens costa una mica copsar. Per a ells no hi havia un calendari marcat amb festivitats: Cada dia era una festivitat. No hi havia «dies on celebrar coses», el seu cicle, que avui anomenem «festivitats» o «ritus», era intens i constant. Segurament, ni tan sols comprendrien el concepte de «dia festiu» o «celebració» com el comprenem nosaltres. Hem de tenir en compte que ells no tenien calendaris com els nostres. I el seu nombre de festivitats, ritus i pràctiques que nosaltres anomenaríem «religioses», era ingent.

Però per comprendre-ho d’una manera definitiva, us heu de deslligar de la idea que hi havia «pràctiques» o «religió», la seva mentalitat estava completament entrelligada amb els cicles i la religiositat d’una manera, i això és l’important, natural i absoluta. El seu ús del llenguatge no comprenia una separació entre el fet religiós i el fet mundà, perquè no hi havia separació entre el món visible i invisible o entre els fets religiós i mundans, tot estava revestit d’un significat transcendent, des de menjar fins a tenir relacions sexuals. Aquesta mentalitat també la podem trobar en temps moderns, en els excel·lents estudis antropològics que van realitzar gent com el francès Marcel Griaule, que va conviure quinze anys amb el poble Dogon, o d’altres antropòlegs importantíssims com Lévi-Strauss, Marcel Mauss o Bronislaw Malinowski. Els estudis d’aquest darrer sobre els pobles de la Melanesia, amb qui convisqué llargament, són cabdals encara avui dia per comprendre la mentalitat dels nostres avantpassats.

Fotograma del videoclip Walpurgisnacth
Fotograma del videoclip Walpurgisnacht, de la banda alemanya Faun

Feta aquesta introducció, podeu començar a comprendre com funcionava el cicle estacional pels nostres avantpassats. I el primer que hem de saber és que, a l’hemisferi nord, ens trobem a mig camí entre l’equinocci de primavera i el solstici d’estiu. És a dir, ens trobem en plena primavera, a la meitat de l’apogeu de la vida i el creixement. Una època que, pels nostres avantpassats, era temps d’amor i guerra, de tot allò que fa bategar el tambor i la sang. A l’edat mitjana i en temps de l’antiguitat no acostumaven a haver-hi guerres ni combats durant l’hivern, que era un temps de recolliment. Durant la primavera i l’estiu era quan els homes anaven a la guerra, que era molt més habitual que a l’Europa actual. Per la nostra mentalitat és difícil d’entendre que els nostres avantpassats, com a mínim una vegada a la vida, havien d’anar a la guerra. I, com ja us podeu imaginar, això els marcava molt.

També era un temps de fer l’amor i de fertilitat. Pels pobles de l’hemisferi nord en què l’activitat pastoral era important, marcava l’inici del seu any simbòlic, perquè era quan portaven els ramats als camps i els turons. Si alguna cosa és la vigília i l’u de maig, és la festa de l’amor i la vida, de les mares i els nounats i tot allò que creix, una celebració de la vida en sí mateixa, on se celebra que viure està fet pel gaudi, l’alegria i el batec de la sang a les venes, dels somnis que dansen al ritme de les passions i els desitjos, siguin els que siguin.

Festival del Foc de Beltane, Edimburg
Festival del Foc de Beltane, Edimburg

Beltane: Foc als turons

Com tot el que passa actualment, quan es recupera una tradició antiga aquesta és sobre-sacralitza i es folkloritza de tal manera que, o ens obsessionem amb intentar reproduir-la talment com els nostres avantpassats ho feien –en general, vanament–, o s’adapta d’una manera que solament condueix a una intel·lectualització simbòlica erma i disfuncional, tot sovint amb grans dosis de «les aparences», en lloc d’intentar, simplement, viure-la. Que, per cert, és el que feien els nostres avantpassats. Amb Beltane, com amb Samhain i altres festivitats diuen que «celtes», ha passat això; cosa que tampoc és del tot dolenta perquè pot portar a la gent a seguir indagant i, més enllà de fer «les quatre coses», voler endinsar-se més en aquest riquíssim món de tradicions, pensament i manera de viure i veure el món.

Tornant al context històric, els pobles del nord d’Europa, per motius obvis relacionats amb el temps i la meteorologia, celebren molt més aquest moment de l’any, i els pobles del sud la nit de Sant Joan. El temps és un bon indicador del caràcter de les cultures on, pels pobles gaèlics, l’u de maig podia marcar l’inici de l’estiu. Per citar solament una d’aquestes festivitats, al País de Gal·les tenim el Calan Mai, on la nit de la Vigília de Maig –el Nos Calan Mai– és una nit on les fronteres entre el món visible i invisible es fan fines i et pots trobar amb esperits i realitzar ritus d’endevinació, s’aixecaven fogueres, es bevia hidromel i vins de saüc i ruibarbre, es cullen branques i flors d’arç blanc –Crataegus monogyna o Cirerer de la Mare de Déu, que per ells tenia capacitats protectores– i els homes pengen ninots de palla prop d’on vivia un amor perdut. Aquest ninot simbolitzava la parella de la seva antiga enamorada, al que es maleïa. Tot sovint els dos homes acabaven esbatussant-se durant la fira.

Festival del Foc de Beltane, Edimburg
Festival del Foc de Beltane, Edimburg, 2013, fotografies d’en Daniel Rannoch

El foc va íntimament relacionat amb aquesta festivitat. Les fogueres que s’aixecaven als turons a Irlanda es creia que tenien poders protectors sobre els ramats i les seves cendres i restes de carbó es recollien, perquè tenien propietats fèrtils i apotropàiques –de defensa màgica–. Els focs se saltaven i hi havia música, ball tota la nit i, també, relacions sexuals. Segons els textos medievals, els banquets celebrats al voltant de les fogueres comprenien ofrenes als «Aos Sí» –la gent dels turons–, els pobles que viuen a l’invisible, tot un ventall de races i criatures sobrenaturals. Les portes i les finestres es decoraven amb flors grogues i vermelles, i es realitzaven trenats amb esbarzers, cintes de colors, closques de caragols i petxines i altres troballes. De totes aquestes tradicions, més o menys embellides pel romanticisme del segle XIX, solament conservem fonts escrites medievals, però per l’arqueologia moderna sabem que, com a mínim, les fogueres eren d’una gran importància durant la Vigília de Maig. Sigui com sigui, nombroses tradicions i costums van perdurar als pobles de parla celta gairebé fins a inicis del segle XIX, algunes d’elles les podem remuntar a l’antiguitat, altres no. Això és incert.

Arreu d’Europa, de l’Europa de l’Est fins a la península Ibèrica, també podem trobar costums relacionats amb fogueres, banquets, amor i combats. Una d’elles és la recollida nocturna amb torxes –fatxucos–, la cendra de les quals s’escampava pels camps per propiciar el seu creixement. Aquesta íntima relació entre l’amor i la mort la trobem en l’etimologia de Beltaine, que està formada per dos components cèltics belo-, que vol dir brillant o blanc, i -te(p)niâ, foc. Alhora, derivà del nom Beltinijā, cognat amb la deessa lituana de la mort, Giltiné. L’arrel Proto-Indo-Europea és *gʷelH-, que significa mort i patiment. Aquest combat entre la mort i la vida, l’hivern i l’estiu, està representat en la baralla que s’escenifica durant el Calan Mai, un home amb un bastó d’arç negre –l’hivern– s’enfronta a un home amb bastó de salze –l’estiu–, després de la victòria de l’estiu es corona el rei i la reina de maig, el que avui en diríem «els reis de l’amor».

Beltane, com el coneixem avui dia, és una construcció moderna, amb els seus orígens al romanticisme del segle XIX, i adaptada per la New Age i el neopaganisme. El que no és res dolent en si mateix, perquè els costums i les formes es van adaptant, però no podem parlar d’aquesta festivitat pretenent que tingui un caire històric antic d’una manera realista. I, com passa amb qualsevol tradició, en tot cas mai va ser estàtica, adaptant-se als temps, als pobles i al seu caràcter.

Festival del Foc de Beltane, Edimburg
Festival del Foc de Beltane, Edimburg

Altres llocs d’Europa: Arç blanc i hidromel

Altres pobles del nord d’Europa, per motius climatològics tradicionalment més ramaders que agricultors que els del sud, també tenien les seves festivitats relacionades amb la Consagració de la Primavera. Pels pobles de l’extrem nord d’Europa aquesta data no marca la meitat de la primavera, sinó l’inici d’aquesta. Pels finesos, avui, és una de les quatre festivitats més importants de l’any, el Vappu, on se celebra un gran carnaval, es menja i es beu –tradicionalment sima, hidromel especiada– i se celebren diferents festes amb estudiants, que vesteixen robes cobertes d’estampes. A Estònia, una variant propera del Vappu és el Volbriöö, on també hi ha una tradició similar al carnaval.

Els suecs celebren el Valborg, festa a mig camí entre la tradició alemanya de la nit de Walpurgis, de la que parlarem més a sota, i els carnavals de l’arribada de la primavera de finesos i estonians. Així, a la part més al nord del país, la primavera tot just acaba de treure el cap i les tradicions estan més influenciades pel poble sami; a la Suècia del sud les celebracions estan més relacionades amb el que ja hem parlat: Grans fogueres, fer garlandes amb branques d’arç i altres arbustos i flors per protegir les cases, la relació entre el foc i els animals de granja i, també, carnavals.

Per tota la resta d’Europa, d’est a oest, s’estenen festivitats relacionades amb el que ja hem parlat. Molt a l’engròs trobem fogueres, recollida de flors i garlandes, tradicions de recol·lecció d’herbes i branques relacionades amb fets apotropàics i la fertilitat, ritus relatius al sexe i el vi o l’hidromel, la protecció dels ramats i els conreus… Al sud d’Europa, on l’agricultura i el sedentarisme arribaren abans a causa d’un clima més propici, les celebracions eren relativament diferents. Les que destacaré més avui són les romanes, per ser les que més influenciaren la cultura dels Països Catalans.

Festivitat de Valborg, foguera davant el mar a Suècia

Festivitats romanes: Sota el signe de la serp

Per parlar dels romans també hem de tenir en compte que la seva història, entre la monarquia, la República i l’Imperi, és una història de segles i les seves tradicions, costums i ritus també van anar canviant i adaptant-se a la seva realitat. Si parlem de la Roma republicana central, els romans començaven les festes de Consagració de la Primavera amb les FloràliaLudi Florales–, els jocs i rituals en honor de la deessa Flora que succeeixen a les Vinàlia, les festes del vi i la vinya. Les Floràlia inicialment eren festes del camp que s’introduïren cap al segle III aC a les ciutats. Flora és una deessa molt antiga, que alguns autors com Varró citen com a anterior a la romanitat i pertanyent al poble sabí. És una deessa d’aparença jove, que està relacionada amb la fertilitat, les flors, l’arç blanc i la vegetació, d’ella n’he parlat en altres articles. És important saber que encotillar una deïtat en uns trets concrets o intentar descriure-la mitjançant un gènere, una aparença o unes capacitats, sempre és erroni i massa limitador. De fet, per exemple, els déus gals no tenien aparença i, quan van descobrir que els grecs dotaven d’aparença als seus déus, se’n fotien d’ells. Els grecs clàssics s’ho prenien com un tret bàrbar, però el cert és que els déus grecs anteriors a l’època arcaica tampoc en tenien i, si en tenien, era molt vague.

Durant les Floràlia, inicialment hi havia excursions al camp amb les robes cobertes de flors, fulles i garlandes florals al cap en forma de corona, on es menjava i bevia vi i hi havia relacions sexuals. Amb el temps i la introducció de les Floràlia a les ciutats romanes, les excursions prengueren un caràcter més lasciu i es començaren a realitzar orgies, grans banquets, obres de teatre, jocs i gladiadors, on les prostitutes –homes i dones– ballaven nues i feien paròdies de combats, a més de sacrificar-se llebres i cabres, que eren símbols de fertilitat boscana i salvatge.

Ceres amb atributs de la Bona Dea, la serp i els cereals
Ceres amb atributs de la Bona Dea, la serp i els cereals
La Bona Dea, deessa dels nounats, les mares i tot allò que creix

Avui dia no plou gaire i el nostre clima cada vegada és més sec, però durant abril i maig, fins fa relativament poc, hi havia tempestes i pluges abundants arreu d’Europa. Si anem més enrere de l’època republicana, ens trobarem amb les festivitats de la Bona Dea, divinitat del panteó arcaic romà. La Bona Dea era la «Feminea Dea», la deessa de les dones, i no tenia forma definida ni trets, al ser un déu arcaic, com he comentat abans. Durant els seus ritus es netejava de presència masculina tots els racons de la casa, també d’animals mascle.

Després, la dona del magistrat –el cap de la comunitat– feia trenats amb fulles de parra i decorava tota la casa amb flors i tot allò que creix i neix, excepte per la murta (Myrtus communis), que estava prohibida. Es preparava un gran banquet on solament s’hi convidaven dones, sota l’auspici del signe de la serp i la Bona Dea. Es bevia abundant vi i hi havia música i actuacions d’artistes femenines. Durant aquest banquet ritual estava prohibit fer referència a qualsevol atribut o característica masculina i, segons Ciceró, si un home era enxampat espiant el banquet, se’l castigava amb la ceguera. Era un moment en què les diferències de classes entre dones eren suspeses –teòricament– i patrícies es mesclaven amb plebees –excepte les esclaves–, dins del mos maiorum, la Tradició romana.

La Bona Dea, acompanyada de la serp, el cereal i els nounats
La Bona Dea, acompanyada de la serp

Amb el temps la Bona Dea va mantenir el seu culte i les seves vestals, però també s’assimilà a altres deesses com Demèter, Ceres o Maia. Durant aquestes festivitats de la Vígilia i l’u de maig, també hi havia les kalenda maia, les festivitats a la deessa Maia. Maia és l’enigmàtica deessa de tot allò que creix i és una deessa també molt arcaica, emparentada originalment amb Hermes –Mercuri–, Vulcà, la Bona Dea i Terra –l’equivalent romà de Gaia–. Durant les seves festivitats, els sacerdots –flamen– de Vulcà sacrificaven una truja –animal relacionat amb la terra– en el seu honor i el dels Lares Praestites, els esperits guardians de la ciutat de Roma. El seu nom, Maia, va donar nom al mes, que també fa referència a les dones ancianes i, per extensió, a tota la gent gran. Maia era invocada per protegir a les mares i els nounats i, amb el temps, s’assimilà a la Bona Dea i els cultes de deesses de la terra. Més tard s’associà a la Verge Maria.

Fent un salt en el temps, les festes de maig acabaven el 29 amb les Ambarvalia, ritu en honor a la deessa de l’agricultura i el cereal, Ceres, on es passejaven un toro, una ovella i una truja, al voltant dels camps –d’aquí el seu nom Ambarvalia, «al voltant dels camps»–, per després ser sacrificats en honor a Ceres i consumits en un banquet. Aquest costum, així estructurat, era urbà. A les zones més rurals hi havia rituals de purificació dels camps dels quals en sabem molt poc, però que podem intuir com una manera més primària i ritualitzada de les Ambarvalia.

Com veiem, les tradicions romanes estaven més relacionades amb l’agricultura. Probablement, abans de l’arribada d’aquesta, els seus ritus eren més similars als que abans he descrit, d’això en tenim pistes lingüístiques i restes de déus de panteons molt arcaics, però solament són hipòtesis.

El que hem de tindre en compte és que als Països Catalans conviuen una mescla d’ambdues tradicions, l’anterior i posterior a l’arribada de l’agricultura, i d’altres pròpies, que conformen el nostre caràcter.

Les bruixes es reuneixen la nit de Walpurgis
Les bruixes es reuneixen la nit de Walpurgis al cim de la Muntanya Calba, a “Haxan. La bruixeria a través dels temps” (1922), d’en Benjamin Christensen
Les bruixes es reuneixen al cim de la muntanya de Brocken, al cor de la serra de Harz
Les bruixes es reuneixen al cim de la muntanya de Brocken, al cor de la serra de Harz

La Nit de Walpurgis: Dins del foc

Com us podeu imaginar, una festa dedicada a la fertilitat, l’amor i la guerra, no va fer massa gràcia als eclesiàstics de l’època moderna. Així, a diversos llocs, s’adaptaren durant la llarga edat mitjana sota l’aparença de festivitats cristianes, com els Goigs de Maig a la Verge o peregrinacions a diferents llocs de culte marià, on es decoraven ermites i esglésies amb garlandes de flors o els peregrins marians vestien robes amb flors i trenats de parra o altres arbustos. Aquestes tradicions religioses cristianes, derivades dels cultes dels quals ja he parlat, on es reverenciava a la Bona Dea i al seu consort masculí Faune o Silvanus, en alguns llocs d’Europa, especialment Centreeuropa, durant l’edat moderna van derivar cap a persecucions que donaren lloc a La nit de Walpurgis.

La nit de Walpurgis es diu així a Alemanya per la vigília de la festivitat de Santa Walpurga. Santa Walpurga, una abadessa anglesa del segle VIII que visqué a França i està relacionada, entre altres coses, amb la seva lluita incansable contra el paganisme i per convertir moltíssims pagans a la fe cristiana i, per extensió, protegir a la gent de la bruixeria. Curiosament, la primera representació que tenim de Santa Walpurga, del segle XI en el Codex Hitda, ens la mostra amb atributs de fertilitat, subjectant grans de cereal. Els camperols la representaven fent ninots d’ella amb palla i grans i dient que habitava dins el cereal. Paradoxalment, d’alguna manera la seva veneració s’assimilà a la de la deessa o déu del cereal.

En realitat no és tan paradoxal com ho pugui semblar, si pensem que molts evangelitzadors, com sabem per exemple de les cròniques irlandeses, carolíngies o les mateixes cartes de l’apòstol Pau al Nou Testament, utilitzaven les religions paganes i els seus símbols per explicar conceptes cristians als conversos.

Nit de Walpurgis a Greifenstein, Alemanya
Nit de Walpurgis a Greifenstein, Alemanya

La nit de Walpurgis, especialment a Centreeuropa, es veu com la nit on les bruixes tenen el seu major poder, nit que a casa nostra seria molt propera a la de Sant Joan. Hi ha celebracions de Walpurgisnacht a Alemanya, Finlandia –Vappu–, Estònia –Volbriöö– i la resta de països bàltics, la República Txeca, Eslovènia i els Països Baixos.

La seva relació amb la bruixeria ve parella amb l’apogeu de la persecució de «bruixes» i «bruixots» arreu d’Europa, especialment en el marc de les guerres de religió contra el protestantisme durant l’edat moderna –segles XVI i XVII–, d’on ens venen les imatges de bruixes cremades a la foguera. Una de les primeres vegades, potser la primera, que es recull el terme escrit és el 1603, dins el Calendarium perpetuum d’en Johann Coler, una obra on s’intentava establir un calendari i les seves festivitats seguint la doctrina cristiana. No hem de veure això com un fet literal.

Les festivitats de Santa Walpurga van ser establertes des de l’Església per intentar contrarestar els ritus relacionats amb la fertilitat que encara perduraven per Europa en aquesta nit, que els eclesiàstics alemanys anomenaren Hexennacht, «la Nit de les bruixes i els bruixots». Aleshores, en lloc d’aixecar-se fogueres pels motius que durant tot aquest article he anat explicant, en alguns llocs el seu significat canvià i ara s’aixecaren per cremar i espantar les bruixes i el mal; cosa que, al final, era gairebé el mateix que hi havia abans, on les cendres de les fogueres, les garlandes de flors i de certes herbes, i les branques d’arç blanc servien per protegir a les persones i animals dels mals esperits.

A la República Txeca és celebra el pálení čarodějnic, «la nit on es cremen les bruixes», on al capdamunt dels turons s’aixequen altes fogueres de fins a nou o deu metres, un ninot que representa una bruixa –com el nostre Rei Carnestoltes– es llença al foc i es diu que el fum que genera és el de les bruixes, que se’n van volant. Quan ja és mitjanit i la foguera baixa, els joves van a la cerca d’un cirerer en flor, on les noies són besades pels seus amants.

Fots de la festa del pálení čarodějnic, a la República Txeca

A Alemanya es deia que les bruixes i els bruixots, amb tots els seus dimonis en forma d’animal, es reunien al cim de la muntanya de Brocken, muntanya coneguda per l’efecte conegut com «l’espectre de Brocken», del que ja vaig parlar en l’article de la Tinyosa. Una muntanya on també és troba aquest efecte òptic i que, curiosament, és una de les nostres muntanyes més misterioses i de culte marià, és Montserrat. Al sud d’Alemanya també és tradició fer trapelleries als jardins dels veïns, com amagar objectes o deixar cistelles plenes de flors. A les ciutats costaneres alemanyes també s’aixequen altes fogueres, però amb un sentit més proper a l’original, on s’espanta el que queda de l’hivern per donar la benvinguda a l’estiu.

L’origen de la festivitat havia sigut canviat, però el ritu va seguir essent bàsicament el mateix. No hem de repetir, aquí, el mite desacreditat de que la bruixeria era una continuació del paganisme de temps pretèrits, escampat per Margaret Murray i que perdurà fins, gairebé, finals del segle XX. Sí que podem intuir que, d’alguna manera, certs ritus i idees, transformats en el temps, es resistiren a la seva desaparició sota el culte cristià i aquest, que també tenia el poder polític en el passat, va fer el possible per fer-los desaparèixer o adaptar-los. Per parlar de la relació entre bruixeria i la Nit de Walpurgis aquest article es queda curt i potser, més endavant, en un altre article en parlaré més.

Però si la nit del 30 d’abril veieu volar bruixes i bruixots, no es preocupeu, solament és una il·lusió, un miratge. No feu cas.

Efecte del Fantasma de Brocken
Efecte del Fantasma de Brocken
Muntanya de Brocken
Muntanya de Brocken

En la segona i última part d’aquest article, que publicaré el dilluns, parlaré del simbolisme del foc durant l’u de maig, i de certes herbes i plantes emprades durant aquesta cel·lebració, de ritus i tradicions catalanes emparentades amb altres de la resta d’Europa, com les peregrinacions de la Verge, de l’arbre de maig –maypole–o la coronació de la Reina de Maig, i d’altres pròpies com el Ball del Cornut, de Cornellà del Terri.

També donaré biografia per qui vulgui conèixer més sobre les festes de maig de casa nostra i d’arreu d’Europa.