Fantasmes vermells (III i final): La melodia del castell de Cervelló

Torre de l'homenatge del castell de Cervelló
Torre de l'homenatge del castell de Cervelló

Articles anteriors de la sèrie:

Fantasmes vermells (I): El romanticisme oblidat de Mas Pitarra

Fantasmes vermells (II): Seguint la crida de la deessa roja


El castell de Cervelló és un d’aquells indrets que ha sigut testimoni de tota la nostra història. Les primeres notícies que tenim d’ell és del segle X i les trobem en el «Cartulari de Sant Cugat», quan el castell era a la mateixa frontera amb els musulmans. Al 904 sabem que en ell hi residia el comte de Barcelona, Guifré Borrell, que reorganitzà el territori al voltant seu. El comtat de Barcelona fou conquerit pels francs al 801, deixant el Llobregat com a frontera amb els musulmans, ço és de suposar que el castell o el seu territori fou conquerit o bé per Guifré Borrell o pel llegendari Guifré el Pilós, el seu pare.

L’afany de Guifré Borrell per reorganitzar el territori sota la seva jurisdicció senyorial i la de l’Església, empresa que també va portar a terme el comte Miró durant el segle X, indiquen que és probable que ja en temps de Guifré el Pilós hi hagués en aquestes terres repobladors aventurers i aprisiadors, aquells que arribaven a terres ermes de frontera i les defensaven i cultivaven durant diversos anys, esdevenint propietaris de la terra «en franc alou», i per la qual solament havien de pagar el delme a l’Església. D’aquests colons aventurers inicials, a mig camí entre el guerrer i el camperol, s’esdevindran diverses nissagues pairals i masies que arriben fins als nostres dies, també a Cervelló.

Per saber-ne més de la història dels Cervelló, els seus orígens amb el cavaller Ènnec Bonfill, vinculat per sang al Casal de Barcelona i de la implicació d’aquest llinatge en les conteses que sacsejaren Catalunya, podeu llegir-los en els primers articles sobre la Torre Salvana. Però m’interessa remarcar que el 1309, després de les revoltes nobiliàries que enfrontaren als Cervelló amb el rei Jaume el Conqueridor, el castell es troba en greu estat, gairebé derruït. El 1462 tornà a ser malmès en la guerra civil contra Joan II i durant el 1714 s’hi establí un focus de resistència a l’invasor. Perduda la guerra de Successió, el duc de Pòpuli manà que l’enderroquessin a canonades. Ens ha arribat doncs, d’ençà del segle XVIII, en un estat força ruïnós- Després de diverses campanyes de restauració i de manteniment, encara fan encara un aspecte força imponent i no cal fer anar gaire la imaginació per poder copsar la magnitud de tot el recinte.

Antic camí que porta al recinte del castell
Antic camí que porta al recinte del castell

Aquest caràcter de frontera secular és cabdal per entendre l’esperit del lloc. Quan comencem a ascendir des de l’església de Santa Maria sentirem la seva aspror agrest, en els vessants ombrívols i escarpats que menen fins a la seva entrada, aixecant-se sobre un estret turó. Per si no fos suficient, encara van construir una muralla que rodejava tot el recinte jussà –el que queda en un primer nivell–, d’aquesta muralla romànica no en queden més que alguns panys. Sota l’ombra del recinte jussà, en una part fosca del turó sota alzines i roures, anirem creuant per diverses restes que indiquen que la muntanya era poblada juntament amb el castell, a més de tindre diversos elements de defensa complementaris. És d’esperar que, en època medieval, tota la vessant que va del castell fins a l’església, com a mínim, fos habitada i fortificada amb elements de fusta. Les troballes d’època del Bronze inicial, entre el 1800 i el 1500 aC, que s’han fet en el seu recinte indiquen que també va estar habitada des de l’Antiguitat. Però amb els seus fantasmes ens trobarem al final del camí.

Un cop dins del primer replà del recinte podrem sentir com si ens endinséssim en un gravat de Piranesi, en una de les seves «vedutes» que mostraven la glòria decadent d’un passat ruïnós de ferro i fusta. Totalment construït en la pedra rogenca pròpia del lloc, per uns instants és com si els ulls se’ns omplissin de vermell de la terra i blau del cel. El «castell del castell», el recinte sobirà, queda tot just a l’altra banda del recinte, en un nou escarpat, que veurem des de la primera entrada desafiant i orgullós encara. Per cap altra banda s’hi podia accedir, perquè el recinte sobirà és defensat per la mateixa natura, en forma d’espadats tallats a la roca. Tot i això encara hi van construir una segona muralla romànica, ben gruixuda, d’1,50 metres d’amplitud, que rodeja tot el fortí, sempre deixant la mà sense escut a la vista i els flancs dels atacants al descobert.

Recinte jussà del castell de Cervelló
Recinte jussà del castell de Cervelló, l’exèrcit borbònic espanyol el derruí gairebé del tot durant el 1714

Avançant pel recinte jussà ens trobarem amb algun forat fet pels furtius, quan, no fa pas gaire i encara avui en dia, s’excaven clandestinament els jaciments arqueològics a la recerca de qualsevol cosa que pugui ser venuda en el mercat negre. Entre els elements destacables podem trobar les restes de la capella –de la fi del segle XII i inicis del XIII– i d’una sala en la qual encara hi queda dempeus una espectacular volta que la veu popular ha dit que era la presó, però que en realitat és probable que complís una funció civil. Arribats sota l’ombra del recinte sobirà veurem que s’hi accedia a ell per una escalinata molt estreta. Part de les parets i muralles de la torre d’homenatge, on residia el senyor en època romànica i on es refugiava en cas de setge, són les parts més antigues de tot el castell, algunes construïdes amb l’antiga tècnica de l’opus spicatum, que utilitzaven ja els romans. Tot, en aquesta part cabdal del castell, està pensat per fer difícil o impossible el seu accés. Aquests castells senyorials eren tota una obra d’enginyeria ben complexa durant el romànic i el gòtic. D’aquest últim període podem trobar exemples espectaculars a Catalunya, com el Castell de Montsoriu.

Els castells com el de Cervelló no estaven pensats solament per controlar el territori de frontera, en si mateixos eren una arma, el més similar en l’enginyeria militar moderna seria un portaavions. Els castells eren un centre neuràlgic d’ordre i control, no solament per als enemics del feu, en el cas de Cervelló els musulmans, sinó també una declaració d’intencions: A través d’ells els senyors feudals establien el domini sobre la seva població i mostraven als altres senyors el seu poder. A l’Edat Mitjana el que avui era el teu amic, demà podia ser el teu enemic i a l’inrevés. És per això que s’establien en llocs inaccessibles i escarpats, no solament perquè fossin difícils d’atacar, sinó perquè tothom els pogués veure i tinguessin un efecte dissuasiu.

Durant l’Alta Edat Mitjana, com sempre durant la història, gran part de la guerra s’establia a través del control efectiu del territori. No servia de res guanyar ràtzies i batalles si després no podies exercir el control sobre la terra. En un temps on les comunicacions no eren gens bones i els camins eren perillosos, el transport de tropes i béns era complicat, el pagament dels impostos –cabdals per a mantenir el domini armat– eren afers complicats de dur a terme amb ordre i, en general, mantenir la pau armada no era gens fàcil. D’ençà de la Baixa Edat Mitjana –segle XIII-XIV– això anà variant, fins a assolir un domini pràcticament totalitari i amb mà de ferro, durant l’Edat Moderna, per part dels reis absolutistes. Però, amb aliances amb l’Església i amb els seus propis homes, els senyors feudals civils i eclesiàstics congeniaren maneres adequades al territori i al seu temps per exercir el domini, tot sovint força més precari del que ens pensem. Les peces claus d’aquest control i organització territorial eren els castells, les torres fortificades com la Torre Salvana, les esglésies i els monestirs.

Vall de Can Sala de Baix, antigament Vall de la Santa Creu, vista de la torre de l'homenatge estant
Vall de Can Sala de Baix, antigament Vall de la Santa Creu, vista de la torre de l’homenatge estant

Així doncs un castell no era pas un element merament estàtic i defensiu, com sovint pensem quan els visitem. Un castell era, sobretot, un element ofensiu, organitzatiu i… dinàmic, perquè si avui en dia solament veiem pedres, hem de pensar que en la seva època els castells estaven complementats per tot tipus d’elements: Fusta, ferro, teixits, cordes, cal. Tot sovint estaven pintats de blanc i, ja entrant al segle XIV, amb emblemes senyorials coloristes. En ell hi vivia gent i s’hi rebien tot tipus de visitants. No solament els soldats i cavallers del senyor feudal, als seus voltants s’hi establien comunitats que tot sovint formaven pobles, hi havia animals domèstics i de granja, fum i foc, sorolls, crits, cançons, tristeses i alegries. Era, en definitiva, una comunitat vibrant de vida.

Quan sigueu al capdamunt del recinte sobirà del castell de Cervelló, si resteu en silenci, veureu als vostres peus la plana del Llobregat, les valls que us envolten i molt més enllà, fins a Collserola i diverses viles i ciutats. És la mateixa vista que veien els senyors al segle X, la mateixa vista que van veure cavallers i donzelles, comtes i reis. On abans hi havia boscos, ara hi ha indústria, on hi havia fum de foc a terra, ara hi ha columnes químiques. Però l’emplaçament és el mateix i la seva cançó també. Avui solament en veiem un esquelet però, si presteu atenció, sentireu la força de la melodia que desprenia aquest promontori. Encara que avui en quedi solament una carcassa, sota seu hi vibra quelcom més antic que el castell mateix.

Els homes i dones medievals fixaren aquests llocs, de ressonàncies ancestrals, amb les seves construccions senyorials. Si us trobeu amb ells, potser us parlen de la seva època i fins i tot d’un temps anterior. Com als colons aventurers que poblaren els masos de Cervelló, hi ha una vibració secreta dins del turó que va atreure els seus primers pobladors ibers i neolítics, una antiga melodia que heu seguit per tota aquesta curta i intensa passejada, del Mas Pitarra fins al recinte sobirà d’aquest castell vermell.

L’escolteu?

Senyera