Fantasmes vermells (II): Seguint la crida de la deessa roja

Santa Maria de Cervelló, de les seves escales mil·lenàries estant
Santa Maria de Cervelló, de les seves escales mil·lenàries estant

Venim d’aquí: Fantasmes vermells (I): El romanticisme oblidat de Mas Pitarra


De Mas Pitarra estant, podem esguardar l’ermita de Santa Maria de Cervelló, una de les joies desconegudes del romànic català al Baix Llobregat. Hi ha dues maneres d’accedir-hi, per una antiquíssima escala treballada a la roca, a poca distància del mateix Mas; o des del modern aparcament, que comunica amb l’absis de l’ermita. L’escala de pedra vermella, com la mateixa ermita, el castell i les roques que els envolten, és el vell camí que els capellans que vivien al Mas havien de fer cada dia per celebrar les seves homilies. I encara més enrere en el temps, el camí que els peregrins havien de pujar, graó a graó, pas a pas, fins a trobar-se amb el seu déu i els seus avantpassats.

Penseu-ho quan pugeu aquests graons, gairebé esborrats pel temps: Quantes persones, abans que vosaltres, han fet aquest recorregut? Quins serien els seus noms i com serien les seves mans? Pujarien impel·lits per la crida de la deessa de la muntanya vermella, com si no fossin ells mateixos? Pujarien atemorits per les paraules d’un Déu estrany, totpoderós i sever? Farien aquest recorregut amb l’esperança de trobar guariment per algú estimat? Què en penseu? Què sentiu?

Mas Pitarra i l'antiga Vall de la Santa Creu, d'ençà l'ermita
Mas Pitarra i l’antiga Vall de la Santa Creu, d’ençà l’ermita

L’ermita s’aixeca al vessant de llevant i els peregrins i feligresos es trobaven amb el sol a l’esquena i a la dreta quan grimpaven per la roca fins a l’ermita. Com indica el seu nom, «llevant» és el punt per on surt el sol als equinoccis. I és que tots els temples romànics estaven orientats cap a la seva sortida, el sol sempre ha sigut un símbol de déu, que il·luminava l’altar per la finestra de l’absis quan naixia. Al capvespre, el sol moria per la rosassa o les finestres de la façana, simbolitzant el final de la vida, l’hora de la justícia divina i la trobada amb un mateix; orientació que també tenien molts altres temples encara més antics. En arribar a l’església veureu que es troba dominant la frondosa vall, en un emplaçament de vertigen pres a la roca i a recer del vent, protegida per la mateixa muntanya vermella, que sembla embolcallar-la amb una abraçada tendre però ferotge.

Aquesta ermita és del primer romànic i els seus orígens documentats es troben emparentats als del castell de Cervelló, en un tardà segle IX, entre el 904 i el 910, en un moment en què el territori era just a la frontera amb el musulmà. Recordem que Lluís el Pietós, el fill de l’emperador Carlemany, conquerí el comtat de Barcelona el 801. Però la construcció en pedra arenosa vermella, que podem veure avui, l’hauríem de cercar al segle XII; pertany a la mateixa escola i artesans que van construir el proper monestir de Sant Ponç de Corbera i l’església de Sant Jaume de Frontanyà, tal com ja va apuntar en Puig i Cadafalch a inicis del segle XX.

Tot esguardant-la, penseu que antigament tot girava molt lentament, l’evolució i els canvis de les coses eren progressius i gairebé imperceptibles. Pels documents i donacions que hem conservat, trobem que a l’altra riba del Llobregat s’hi van anar establint els primers colons, sota l’aixopluc de castells i torres. Poca gent, o ningú, hi havia en aquesta riba de la vall del Llobregat, terra de frontera durant segles. I els homes i les dones que acudien a la crida dels senyors feudals eren autèntics aventurers, disposats a tot per defensar les seves propietats. En aquest context de frontera, que tenim proper gràcies a les pel·lícules americanes del «Llunyà Oest», les esglésies com aquesta jugaven un paper fonamental, en l’àmbit administratiu i econòmic –els impostos, les rendes–, per a la distribució del territori sota l’ordre dels seus senyors.

Cimbori octogonal
Cimbori octogonal de l’església de Santa Maria de Cervelló

Avui és relativament difícil imaginar la importància d’aquest lloc, cobert per la fronda. Però fa uns segles era el centre de la «baronia» de Cervelló, que mai va ser «oficialment» baronia, però sí un senyoriu de gran importància, d’un llinatge emparentat amb els comtes i reis de Barcelona i Aragó, capaços d’enfrontar-se amb el mateix Jaume I. Avui solament trobem una boscúria densa, de roures, alzines i sotabosc mediterrani, però en època medieval gran part del turó estava habitat i, quan parlem del castell en el tercer i final article, pujarem per vessants de roca on encara podem observar antigues forges, estables, habitatges i punts de vigilància. I, si escolteu de veritat, podreu sentir el grinyol dels carros i la dringada de les llances, el renill de les mules i els cavalls, i per sota de tot això els murmuris dels oblidats, que han quedat escampats entre la pedra vermella i la fronda.

El sant titular de l’església era Sant Esteve, primer màrtir de la cristiandat i el mite del qual apareix a la «Llegenda àuria», de Iacopo da Varazze –Jaume de Voràgine–, el gran «bestseller» del segle XIII, juntament amb la Bíblia. Escollit pels mateixos apòstols, se’l considerava un gran predicador i precisament això, la prèdica entre jueus, el portà a la mort per part del Sanedrí. Sant Esteve és patró de nombroses viles i pobles de Catalunya i la seva iconografia està repartida per tot el país, essent un dels primers sants populars de l’Església. Tingut per un gran evangelitzador, professó de fe que el portà al martiri, les advocacions i les titularitats de les esglésies a Sant Esteve ens poden indicar un substrat resistent a la prèdica cristiana; però no té perquè, nogensmenys les titularitats poden indicar moltes altres coses, per exemple els orígens dels colons que habitaren aquestes terres de frontera, que portaren amb ells «el seu sant». En tot cas, no ho sabem.

Però la seva primera advocació no va ser a ell, sinó a la Santa Creu. Així apareix reflectida en un document en què el bisbe de Barcelona, Teudoric, i el comte de Barcelona Guifré Borrell, responsable primer del castell de Cervelló, dóna la vall sobre la qual penja l’ermita i el mateix edifici, al monestir de Sant Cugat. La relació amb la Santa Creu és natural, si recordem, tal com vaig dir a l’article anterior, que la vall propera era anomenada «la vall de la Santa Creu» i entre el mas Pitarra i l’ermita, vigilant-la, trobàvem una creu de terme gòtica del segle XVI que avui s’ha tornat al seu lloc, restaurada després de la Guerra Civil. Els llocs marcats com de la «Santa Creu» solen anar acompanyats de miracles i visions de la Vera Creu, llegenda que, si existí, avui no conservem. Aquests miracles, també, solien ser premeditats per l’evangelització de les seves gents; si aquesta evangelització era a conversos musulmans o antics pagans, potser a ambdós grups socials, tampoc ho sabem. Hem de pensar que la gent no canviava de costums perquè canviessin les fronteres o, si més no, costums que portaven duent a terme durant segles i generacions costaven déu i ajuda variar-les, també perquè neixen i estan associades al mateix territori.

A més de l’ermita de Sant Esteve, el comte i el bisbe donaren als monjos de Sant Cugat les capelles de Sant Silvestre i Santa Leda, dins del terme de Cervelló. La primera és una capella molt antiga, pràcticament ancestral, avui profanada, abandonada i molt malmesa, al terme de Vallirana. Aquest enigmàtic «Sant Silvestre», que normalment s’atribueix al papa Silvestre del segle IV, moltes vegades amaga una advocació boscana a una divinitat o esperit anterior, nogensmenys el cap d’any a molts països del nord d’Europa és anomenada «la nit de Silvestre» o «de Sant Silvestre». I la santedat del papa Silvestre és un procés «culte» i «de palau», que a casa nostra no va gaudir d’una vertadera fe popular. «Silvanus» significa en llatí «dels boscos» i sota aquest nom trobem els esperits anomenats Silvans, «genius loci» –esperits o déus del lloc– relacionats amb el déu celta Sucellos i amb l’eslau Borevit, entre d’altres correspondències indoeuropees, i que a Catalunya tenien culte documentat, com per exemple al «Mitraeum» de Can Modolell, a Cabrera de Mar.

La capella de Santa Leda avui està desapareguda, però sabem que es trobava en algun lloc proper a una riera a l’antiga Vall de la Santa Creu. Però el que més ens interessa és que santa Leda és una santa pràcticament desconeguda, de la que no es coneix cap altra advocació al país, ni conec cap altre arreu d’Europa i que sembla que faci referència a Leda, reina de la mitologia clàssica. Fins on sé, no existeix cap «santa Leda». Recordem que, normalment, les divinitats boscanes solen aparèixer associades per parells, com al Mitraeum de Can Modolell: Una divinitat masculina i una femenina. Però tot això són especulacions, si aquests emplaçaments marcaven cultes boscans a divinitats o esperits del lloc anterior, no ho sabem del cert. També pot ser que aquesta «Santa Leda» sigui un error tipogràfic de l’escrivà medieval. Vosaltres què en penseu?

Deixarem per més endavant part de la història dels barons de Cervelló, que ja vam tractar àmpliament als articles de la propera Torre Salbana, i dels que seguirem parlant en el següent article sobre el seu castell. Com totes les possessions dels Cervelló, a causa dels enfrontaments que aquests mantingueren amb Jaume I el Conqueridor, l’ermita resultà profanada i en part destruïda. El 1230 tornà a ser consagrada, set anys després dels tretze dies de brutal setge per part del rei al castell. I el 1587 patí una nova reforma, pròpia del segle XVI: Voltes gòtiques i afegits com un campanar, que van ser enderrocats durant les obres de restauració dels anys 70. Com vam veure a l’article anterior del Mas Pitarra, el 1872 fou abandonada. I després d’una sèrie de reformes per part de la Mancomunitat a inicis del segle XX, fou oberta de nou al culte el 1922, ja sota l’advocació de Santa Maria de Cervelló, santa del segle XIII de la nissaga dels Cervelló, el sarcòfag gòtic de la qual, del 1384 i de fusta, es conserva al Museu Diocesà de Barcelona.

Algunes de les tombes que rodejen l'ermita
Algunes de les tombes que rodegen l’ermita

En acabar de pujar les escales, el primer que veurem són les tombes antropomòrfiques que rodegen l’església, excavades a la roca. Sempre provoca curiositat veure aquestes tombes amb formes humanes rodejant un edifici, algunes d’elles amb forma infantil. En realitat no és pas una pràctica estranya, considerant-se l’enterrament en «terra consagrada», per part dels catòlics, la via d’assegurar-se un lloc en la resurrecció de la Fi dels Temps. Però també trobem enterraments a la roca i a la terra en territoris sagrats en molts altres cultes i religions. La seva visió des de fora és ferma i sembla sorgir de la mateixa muntanya, com un arbre vermell. Era el color ocre, roig, el pigment que més feien servir els nostres avantpassats prehistòrics, tant a les seves cares com a la seva pell. La seva única nau està coberta de forats provocats pel vent del mar, que erosiona la roca arenosa. L’absis semicircular té tres nínxols amb finestres orientades a la sortida del sol, i és a aquest recer, per on surt el sol, on trobareu la major part de tombes visibles. Per sobre de la nau s’aixeca un cimbori octogonal, realment original en les ermites de la zona. La porta és del segle XVI, com els afegits laterals, dues capelles a tall de transsepte. L’entrada està orientada a la posta de sol i a unes cares de gegants que semblen sortir de la mateixa roca vermella amb un crit mut, d’esguard ferotge, talment com si volguessin llençar-se a sobre nostre.

Qui són? Potser les antigues divinitats de la muntanya vermella que reclamen el seu lloc? Els esperits dels habitants del turó en època medieval, que patiren guerres, setge i fam? No ho sabem, però com veurem en el proper article, s’han trobat restes iberes a l’emplaçament del castell; no gaire lluny de l’ermita, a unes passes, hi ha un observatori astronòmic prehistòric, amb una sèrie de forats encarats als cicles de la lluna i a les fases del sol; i ben a prop, a La Palma, trobem l’«Aristot», una curiosa cara esculpida a la roca. Per la natura? Per l’home? I, més enrere, nombroses coves del massís del Garraf-Ordal tenen restes de cultes prehistòrics, per no parlar dels petròglifs del Montpedrós. De tots ells en parlarem en propers articles.

L'esperit de la roca ens esguarda
L’esperit de la roca ens sotja

Així que, com sol passar, hem de tenir en compte que ens trobem en un lloc habitat de fa molts, molts segles, més enllà de l’Edat Mitjana, i les roques vermelles que trepitgem estan poblades per incomptables fantasmes, els de tots aquells que ens precediren i que es troben en el mateix lloc on us trobeu ara, veient el que veieu ara, somiant com somieu.


Altres fotografies