Fantasmes vermells (I): El romanticisme oblidat de Mas Pitarra

Mas Pitarra
Mas Pitarra

Introducció

Quan pensem en indrets de llegenda, vells castells enrunats, mansions noucentistes abandonades i majestuosos paratges naturals, normalment tendim a pensar en llocs llunyans, molt separats de les ciutats i les carreteres principals. Però no sempre ha de ser com la imaginació romàntica ens ho presenta. A vegades, al costat mateix de la porta de casa espera la meravella, per a qui sàpiga obrir bé els ulls, perquè la sorpresa i la història rau també sota l’asfalt i el fum.

El castell de Cervelló va ser el cor de l’antiga baronia o senyoriu de Cervelló, donà nom al llinatge, va ser llar de comtes i hostatgeria de reis, centre de guerres i cort de joglars, construït en pedra vermella i enclavat en un turó roig espectacular, dominant la vall del Llobregat a més de tres-cents metres d’alçada, avui és una ruïna molt ben conservada, afectada especialment per la guerra de Successió que el portà a l’aspecte romàntic que té avui. És un d’aquests exemples d’indret de llegenda, molt propers a la gran ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana, i a carreteres tan importants com la N-340, camí de l’Ordal, un dels camins rals més importants de la història de Catalunya i també d’abans del naixement dels comtats catalans, resseguint el traçat de l’antiga Via Augusta romana, de Barcelona a Múrcia.

Torratxa del Mas Pitarra
Torratxa del Mas Pitarra

El castell nasqué en terra de frontera amb el musulmà per controlar aquests dos nexes: El riu i el camí reial. El trobem paral·lel a la Riera de Cervelló, encinglat sobre en una petita vall que, remuntant la riera, condueix a la més ample Vall de Can Sala. Sobre el primer replà del turó, entre la Vall de Can Sala i el castell, s’aixeca l’ermita romànica de Santa Maria, abans de Sant Esteve. Entre els anys 2010 i 2011 castell, ermita i zones properes, on hi havia l’antic nucli del poble de Cervelló, van ser excavats i consolidats per admetre visites en condicions. També s’hi varen dur a terme prospeccions arqueològiques que van trobar restes que es remunten a l’Edat del Bronze.

Com sol passar, i sempre remarco en els articles de Llegendàrium, els llocs importants han sigut ocupats al llarg de la història per la seva importància estratègica, de recursos, espiritual, comunitària o tot això en cohesió. D’aquest conjunt i dels fantasmes, llegendes i històries que els habiten en parlaré en els propers tres articles, començant pel «Mas Pitarra», als peus del cingle i a la porta de la vall.

Mas Pitarra

El Mas Pitarra, avui, és una ruïna que rivalitza amb la propera Torre Salbana en meravella decadent –situada a Santa Coloma de Cervelló i de la que ja he parlat a bastament a Llegendàrium–, però molt menys coneguda. Els seus fonaments són potser tant o més antics que els de la mateixa ermita de Santa Maria, trobant-se el seu origen als segles XI o XII. Avui la vall que obre aquesta fantasmagòrica construcció, coneguda antigament com «la Vall de la Santa Creu», està assetjada d’urbanitzacions, però abans, a les darreries del segle XIX, hauria d’oferir un aspecte molt diferent, ensalvatgit i feréstec. Encara avui, si doneu una ullada al vostre voltant, us trobareu de sobte engolits per la natura, com les mateixes pedres del mas i els seus eucaliptus i xiprers centenaris.

Capella a l'aire lliure enfront de l'ermita romànica de Santa Maria
Capella a l’aire lliure davant de l’ermita romànica de Santa Maria, al fons

Just davant les ruïnes del mas veureu l’ermita i més enllà el castell coronat per una senyera al vent, en el cingle de roca vermella i granit, amb un fortíssim desnivell tallat a cops de destral. El mas es troba a les portes de la vall, ombrívola i fresca, sense explotar i sense construccions humanes, de les millors conservades que hi ha a l’humanitzat Massís del Garraf, on es troba aquesta Serra Corredera i les properes Penyes Campmanyes. Pel que veureu de l’ermita estant, en aquesta vall solament s’hi aixequen algunes masies, varies d’elles abandonades, d’altres històricament molt valuoses com el mateix Mas Pitarra, Can Sala de Baix o Can Riera.

Aquesta va ser una de les residències del famós autor romàntic barceloní Frederic Soler i Hubert, conegut pel seu pseudònim de «Serafí Pitarra» –1839-1895–, entre molts altres que utilitzà. Enguany roman força oblidat i solament se’l recorda per la seva versió d’Els Pastorets, un autèntic clàssic popular del Nadal català. Tot i això, va ser tota una estrella del teatre, la novel·la i la poesia durant el segle XIX, que el portaren a guanyar grans fortunes com a empresari teatral, i ser una autèntica personalitat de la societat catalana de l’època. Un «Gatsby» català que ajudà a la recuperació de la llengua i la cultura gràcies al seu èxit, però que trobà un final prematur amb cinquanta-sis anys, oblidat pel públic i amargat per la crítica, que li girà l’esquena, plenament immers en un curiós corrent literari místic i espiritualista, allunyat de les obres populars que tant d’èxit li havien procurat en el passat, convertit ell mateix en un personatge romàntic, solitari i entristit.

El 2 d’octubre de 1880 comprà el mas i dues hectàrees de terreny i el convertí en una de les seves residències per estiuejar, retirar-se a escriure i meditar, convidar amics i organitzar festes, quan encara es trobava en la seva etapa de més èxit. En aquell moment la masia era la rectoria i uns metres més enllà s’hi trobava la Casa d’Ànimes de Cervelló, que també adquirí, «dita així perquè era una deixa a la rectoria que havia de dedicar el profit de les terres a pregàries». Mossèn Pere Llopart, rector de Cervelló, va jugar la carta de què el poble estava interessat a aixecar una església més a prop, que amb el temps s’havia anat desplaçant al voltant del camí de l’Ordal. Però mossèn Llopart finalment utilitzà els diners del poeta, sis mil pessetes, no per construir el nou temple, sinó per construir-se ell una nova i ben bonica rectoria, això sí, més propera a l’església «provisional».

Vista del Mas amb la Vall al fons
Vista del Mas amb la Vall al fons

Pitarra amplià la vella rectoria i el mas, hi construí una torratxa que domina la construcció, coronada per un mosaic ceràmic blau, i al jardí hi feu aixecar una capella a l’aire lliure, enfront de l’ermita romànica. Tant la torre com la capella encara aguanten el pas del temps. El poeta li donà al conjunt un aspecte modernista espectacular, avui dia devastat pels robatoris i el pas del temps, que han arrencat les precioses ceràmiques de colors, els ferros forjats amb figures mitològiques i les antigues columnes, a més de robar els mobles antics i els enteixinats de les capelles i de les habitacions, que s’endevinen acolorides i plenes de vida.

Segons ens diu Josep Maria Poblet, que la pogué veure encara en condicions: «Soler va millorar la propietat i, a més a més, anà a la recerca de ferros vells, d’imatges i ceràmica. Hi ha una col·lecció de rajoles d’arts i oficis molt completa, com poques vegades ens ha estat dat de veure, i al menjador dos plafons de ceràmica amb el dibuix dels personatges de La dida. Uns quants mobles de l’època n’arrodoneixen el conjunt. A la placeta d’entrada al mas -plena d’intimitat i de romanticisme- hom veu una capella de bones proporcions a ple aire…». Després que el fill de Pitarra, que l’heretà, es veiés ofegat pels deutes i passés de mà en mà, de tot això solament en queden els fantasmes i les ombres, a excepció d’un poderós plafó de Sant Jordi matadracs que encara es manté en el seu lloc. Tot i que es veu clarament com els lladres l’han intentat arrencar, l’han deixat allà, no se sap per què.

Va ser en aquest mas on Pitarra s’inspirà, uns set anys abans que comprés la propietat, per escriure l’obra teatral «La Creu de la Masia», inspirant-se en la creu gòtica que hi havia en un encreuament de camins que donava nom a la vall, al costat de la Casa d’Ànimes propera al mas, coneguda com a Mas de la Creu. Avui la creu de terme es conserva, malmesa, al MNAC. O la seva poesia tràgica i romàntica, «La pubilla de Can Pi», basada en una història real del proper mas de Can Pi quan hi morí la filla de vuit anys, en què una pubilla jove que és desplaçada per un hereu troba simbòlicament la seva mort. Un poema molt més fosc del que sembla a primera vista, amb un ritme lliure, molt mesurat i musical, agònic i teatral. Una poesia on, també, ens trobem amb el que significava durant el segle XIX i la societat catalana de l’Antic Règim el fet de l’heretat, una mentalitat molt conservadora que exalta el poder de l’home i els diners, on el pare oblida i negligeix per complet a la filla i la mare és presentada com una dona servil que no pot fer-hi res.

Sant Jordi, l'únic plafó ceràmic que ha resistit als lladres, amb mostres d'haver-ho intentat
Sant Jordi matant el drac, l’únic plafó ceràmic que ha resistit als lladres, amb mostres d’haver-ho intentat

En principi el recinte es troba tancat, però si us apropeu, podreu gaudir d’alguns dels ferros forjats rovellats, la ceràmica vidriada esquinçada i escampada per terra, els arcs de mig punt i els capitells i les columnes de gust medievalitzant que encara resten en peus en algunes finestres i porticons, i si pareu atenció, fins i tot podreu escoltar les veus dels artistes que aquí s’hi aplegaven, els més importants de l’època, com el romàntic espanyol José Zorrilla, Santiago Rusiñol o Anselm Clavé.

Mas Pitarra és un d’aquells edificis que el temps i la mà de l’home ha intentat esborrar d’una manera ferotge, però que es resisteixen amb obstinació a desaparèixer. I és això el més interessant d’aquesta construcció, la seva persistent resistència a enrunar-se per complet, amb la companyia dels fantasmes que allà hi visqueren i moriren, de totes les veus i passes que la traspassaren. Nascuda a l’Edat Mitjana i transformant-se al llarg del temps, arribant al segle XXI com una ruïna pròpia d’una novel·la gòtica. Esperant orgullosa, com la propera Torre Salbana, que algú la recuperi i la conservi, i així els oblidats puguin tornar a passejar-se entre passadissos i cobertes.

Masia el 1895, quan l'heretà el fill de Pitarra. Fotografia del Grup de Recerca de Cervelló
1895, quan l’heretà el fill de Pitarra. Fotografia del Grup de Recerca de Cervelló

 

Creu de Terme de la vall, amb l'ermita de Santa Maria al fons. Autor: Francesc Blasi Vallespinosa (1872-1951) - Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya
Creu de Terme de la vall, amb l’ermita de Santa Maria al fons. Autor: Francesc Blasi Vallespinosa (1872-1951) – Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Fonts a Internet:
Pitarra i el trasllat de la rectoria de Cervelló, de Josep Rigol

Mas Pitarra, de Josep Maria Poblet
http://www.endrets.cat/text/527/s-ha-dit-moltes-vegades-i-recentment-en-ple-any-1966.html