Fantasia i País: La lluita per publicar en català. Fèlix Rabassa

Fèlix Rabassa i Martí
Fèlix Rabassa i Martí, autor blanenc de fantasia èpica

Si publicar en qualsevol idioma no és gens fàcil, publicar en català encara és més difícil. I publicar en català i arribar al públic amb gèneres populars com ho són la fantasia, la ciència ficció o el terror, creieu-me, és una tasca pròpia de la fantasia èpica. Gèneres tradicionalment menyspreats per les elits intel·lectuals, fins i tot el nostre autor de fantàstic més conegut, en Manuel de Pedrolo, va tindre dificultats en el seu moment.

Volia portar a Llegendàrium en Fèlix Rabassa i Martí –Blanes, 1976– perquè ens parlés de tot això i de la seva obra incipient. Ell és un autor novell que actualment està lluitant per publicar els seus relats de fantasia èpica en català. De formació historiador a la UdG, treballa al Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. En Fèlix no té pas pèls a la llengua, com veureu. Independentista, implicat en diversos actes patriòtics i apassionat de la història i la literatura en català, potser molts de vosaltres us sentireu identificats amb les seves paraules i us serviran d’ajuda.

Què us en sembla? Escoltem el que ens ha de dir?

Estem reunits sota l’espectacular roca grossa de la platja de Blanes, el teu poble, on oneja una senyera. Un bon lloc per començar l’entrevista. Diguem, com et vas interessar per la fantasia literària? Quins són els teus orígens com a lector i escriptor d’aquest gènere?

L’any 1994, quan tenia 17 anys, em vaig llegir El Senyor dels Anells, de JRR Tolkien, seguit de El hòbbit, del mateix autor. El descobriment de la fantasia èpica de Tolkien em va fer cercar altres autors que haguessin conreat aquest gènere. Vaig descobrir Ursula K Le Guin, amb els seus llibres de Terramar, i Jaume Fuster, el més reeixit, fins ara, escriptor de fantasia èpica en llengua catalana, amb les seves Cròniques del Món Conegut, la trilogia composta per L’Illa de les Tres Taronges, L’Anell de Ferro i El Jardí de les Palmeres.

L'illa de les Tres Taronges, d'en Jaume Fuster
L’illa de les Tres Taronges, d’en Jaume Fuster

En Fuster va voler portar la història de les terres de parla catalana a una mitologia pròpia però arrelada en la història medieval de la nostra gent. A tu la història, com a historiador que ets, com et va influenciar?

Bé, les meves lectures de fantasia foren anteriors a la meva etapa com a estudiant d’Història a la Universitat de Girona. Aleshores vaig llegir molts llibres d’història, sobretot d’història contemporània i ben poca història medieval. Aleshores, quan volia fer una tesi sobre el començament del nacionalisme polític català –finals del segle XIX i principis segle XX– vaig tenir l’oportunitat d’escriure i publicar un llibre sobre la història de l’associacionisme agrari a Blanes –Associacionisme agrari lliure a Blanes, 1896-1936–, editat per l’Ajuntament de Blanes. Ja veus que aleshores els meus interessos intel·lectuals, com a lector i com a escriptor no s’acostaven a la fantasia èpica. Tampoc hi va ajudar no trobar cap altra lectura d’aquest gènere que em cridés prou l’atenció per interessar-m’hi.

Aleshores, després de la publicació del meu llibre d’història de l’associacionisme agrari, em vaig començar a interessar per la Grècia catalana d’època medieval. Vaig llegir Rubió i Lluch i vaig quedar fascinat per l’epopeia almogàver i per la creació d’una toponímia catalana en terres hel·lèniques. Aquest interès, unit a la meva afecció per la fantasia èpica, féu que imaginés una història que agermanés elements propis del llegendari i la mitologia catalanes, la fantasia èpica i l’aventura almogàver. Vaig pensar una història de fantasia històrica que havia de cristal·litzar en una novel·la. La vaig començar a escriure però la vaig deixar estar. Però sempre va quedar alguna cosa dins meu que em cridava de tota aquella història. Uns anys després, tanmateix, els meus interessos intel·lectuals s’encaminaren vers l’estudi de les primeres dècades del nacionalisme polític català, anterior a la Guerra de 1936-1939 i vaig abandonar el projecte. Una part de les petites cerques que vaig fer i vaig escriure sobre aquesta temàtica és publicada en el meu blog La Renaixensa, que tinc del 2008 ençà, un blog sobre història de la nació catalana, cultura i catalanitat, nacionalisme català i independentisme.

Així doncs ets un autor que, sense ombra de dubtes, està força implicat amb la política i el sentiment patriòtic català. Quina és la teva implicació política amb Catalunya?

De ben petit que sóc independentista i el meu independentisme va estretament lligat amb la meva defensa de la llengua catalana. Per a mi la frase de Joan Fuster «La meva llengua és la meva pàtria» és fonamental, i també hi afegiria «la meva terra». Vull la independència dels Països Catalans –de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer– i l’oficialitat única del català en aquest territori, excepte a l’Aran, on ho hauria de ser l’occità.

Per això he militat en una entitat de la meva vila, Blanes, de defensa de la llengua catalana, dels Països Catalans i de les festes i tradicions blanenques i catalanes. Em sento arrelat a la meva vila, a la meva comarca i a la meva nació i estimo la meva llengua en totes les seves varietats –i sobretot el parlar salat de Blanes–. També vaig participar en l’organització de la Consulta sobre la independència a la meva vila i en els primers temps de l’assemblea territorial blanenca de l’ANC.

Tornem ara, si et sembla bé, als teus inicis en la literatura. Quins són els teus inicis, ja com a escriptor?

L’any 1999, durant unes setmanes, mentre estudiava a la UdG, recordo que vaig imaginar que seria molt interessant de crear un món fantàstic medieval d’arrel catalana. Recordo que en vaig escriure alguna cosa, però ho vaig deixar estar. Uns pocs anys després, com ja he dit abans, vaig començar a escriure una novel·la de fantasia històrica a la Catalunya i la Grècia medievals, que també vaig deixar córrer.

Finalment, l’any 2014, vaig tornar-me a interessar per la fantasia èpica i me’n vaig recordar dels meus dos projectes anteriors abandonats. Vaig llegir El nom del vent, de Patrick Rothfuss, i vaig pensar, «Caram, que bo!». I vaig llegir altres novel·les de fantasia èpica més contemporànies, inclosa la saga de Cançó de Gel i Foc. I com que veia que hi ha molta gent que pràcticament no coneix res de fantasia èpica en català vaig pensar que calia crear un blog sobre aquest gènere en llengua catalana, en el qual publiqués ressenyes de novel·les i articles d’opinió. Ho vaig fer i el vaig anomenar Cròniques de Neopàtria, com a homenatge a aquella Grècia dels almogàvers que em fascinava.

Aleshores vaig començar a crear un nou món d’arrel catalana i occitana medievals, amb les nostres llegendes i mitologia i la nostra llengua, inspirat també per les meves caminades a la muntanya –que podrien ser paisatges d’una terra fantàstica–. Per a mi els topònims, d’arrel catalana i occitana són molt importants en aquest món. La cultura que protagonitza les meves històries, no pas la única que hi ha en aquest continent que anomeno Pirènia, homenatjant el nostre Pirineu, és la occitanesa. Prenc aquest nom com a homenatge als nostres germans del nord, els occitans, germans bessons de llengua i cultura de nosaltres els catalans, i com a homenatge al nom de la llengua comuna en les històries de Tolkien, en la traducció al català de Francesc Parcerisas. Occitanesa, alerta!, no pas occitana!

Començar de zero i altres narracions. Edicions Salòria
Començar de zero i altres narracions. On s’inclou el relat El fermall del Rei Elf, d’en Fèlix Rabassa.

Així doncs, la llengua i, concretament, els topònims, són molt importants en els teus relats, en relació a topònims reals.

Els topònims catalans i occitans em fascinen perquè ens donen caràcter com a poble. I sobretot em fascinen aquells topònims menys coneguts o pràcticament desconeguts, molts dels quals rescato i converteixo en topònims dels reialmes occitanesos que he anomenat Castellroig, Cairàs, Fenollet, Rocaflor i Clarença. El topònim Montardit, per exemple, que correspon a dos petits vilatges del Pallars, el converteixo en el nom de la gran capital, del Cap i Casal, de tot un reialme, el reialme de Cairàs.

També m’agrada inventar nous topònims sobre la base de la nostra llengua i de la nostra tradició toponímica. Vull escriure fantasia èpica en català perquè estimo la meva llengua i aquest gènere literari. Això primer de tot. I estimo la meva llengua en totes les seves varietats, per això, en les meves històries hi incloc i hi inclouré personatges que parlen una bona colla de dialectes del català, dialectes occitanesos en el meu món de ficció.

Parlem ara dels teus relats.

Tinc un relat publicat anomenat El fermall del rei elf, en l’aplec de relats Començar de zero i altres narracions, del qual tothom que l’ha llegit, malament m’està de dir-ho, me n’ha dit meravelles. Endemés, he escrit altres relats no publicats encara, tots situats en el món de Pirènia: La Gran Travessia, que és el relat d’una gran migració mítica; Roger i el Quest de la Pedra Blanca,  inspirat lliurement en la vida de Roger de Flor; La ira dels déus, una reflexió sobre els fonamentalismes religiosos; i Els brel·lons, aquest darrer un conte brevíssim que he publicat al blog Cròniques de Neopàtria i que us convido a llegir! La ira dels déus, al costat d’El fermall del rei elf, és protagonitzat per en Sau de Treviac, un personatge que apareixerà també en la novel·la que estic escrivint.

Així, tornant a Fuster, vols fer un exercici proper al que ell va fer amb les seves Cròniques?

En certa manera sí, vull crear una mena de món medieval «ideal» català. I vull contribuir a normalitzar la percepció que tenen els lectors catalans d’una sèrie d’elements que ens donen identitat –llengua, mitologia, llegendes, història, natura– com a catalans, uns elements normalitzats en altres nacions i en altres cultures, però no pas en la nostra.

Noto que estimes molt el teu poble i la seva gent. Com a blanenc que ets, la història de Blanes ha influenciat els teus relats?

De moment no he deixat escrit en cap dels meus relats res relacionat directament amb Blanes. El que sí que puc avançar és que com a mínim un dels personatges de la novel·la que estic escrivint parlarà el parlar de Blanes, la parla que vaig sentir als meus avis blanencs i que jo mateix encara conservo en part. Una parla que Ruyra va reflectir en alguns dels personatges dels seus relats. Sobre el passat medieval de Blanes en les meves històries, alguna cosa hi haurà…

Quines són les teves històries de Blanes preferides?

Qualsevol sobre Blanes de Ruyra, com La Parada. El vaig llegir de ben petit, perquè el tenia el meu avi en el volum del mateix nom, que li havien regalat quan era petit. O Les senyoretes del mar, aquest amb un toc de fantasia.

Clau de volta amb l'escut dels vescomtes de Cabrera, Blanes.
Clau de volta amb l’escut dels vescomtes de Cabrera, Blanes. Fotografia d’Arnau Folch

A Llegendàrium ens interessa molt el que ens puguis explicar, segons la teva experiència, sobre les dificultats que puguin tindre els escriptors novells a l’hora de publicar fantasia en català. Què ens pots dir sobre el tema, tu que estàs lluitant per publicar actualment.

Les possibilitats de publicar fantasia o fantasia èpica en català, no ens enganyem, són inferiors que en qualsevol altre gènere. Però n’estic convençut que si l’obra és de qualitat, s’acabarà publicant. De segur que l’autor no podrà guanyar-se la vida, almenys en el context actual, però podrà ser publicat i valorat pels lectors.

Recomana altres autors de fantasia en català als lectors de Llegendàrium.

A més de l’esmentat Jaume Fuster, ara mateix us recomanaria La Pedra de la Llum, d’en Carles Vilar, que acaba de sortir al carrer. Una novel·la de fantasia èpica que estic llegint ara mateix i que estic gaudint moltíssim i que és el primer volum d’una futura trilogia. També us recomano El Gorg Negre, de na Margarida Aritzeta, una novel·la deliciosa sobre un Montseny medieval mític.

I què pots recomanar a un altre autor novell?

Primer de tot llegir molt en català, qualsevol gènere. Segonament, llegir molta fantasia en català. Després, crear un món coherent, treballat i una història ben travada. I treballar molt i escriure i escriure i no defallir i creure molt en un mateix i en les seves possibilitats.

Creus que el català pot competir amb la pressió de les editorials en castellà i el seu gran volum d’edició?

No és tant que les editorials en castellà pressionin el català. És l’Estat espanyol qui fa 300 anys que aixafa el català, creant unes condicions socials, econòmiques i lingüístiques que ofeguen el català en tots els seus àmbits. En el gènere de la fantasia èpica, també, és clar.

I com es podrien millorar les condicions dels autors que volen publicar en català?

Primer de tot caldria que les condicions en les quals sobreviu el català canviessin del tot. Cal un marc legal i jurídic als Països Catalans que afavoreixi únicament la llengua catalana i no pas cap altra. Per això la independència és primordial. Sense la independència podem anar posant pegats, podem ser molt militants, però poca cosa podrem fer. I cal que aquesta independència sigui una independència que no sigui condescendent amb cap altra llengua que no sigui el català i l’occità de l’Aran.


Si voleu llegir l’article sobre Començar de zero i altres relats, on s’inclou El fermall del Rei Elf, cliqueu a l’enllaç.

Si voleu llegir els blogs d’en Fèlix Rabassa, us els deixo aquí: Cròniques de Neopàtria, La Renaixensa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada