Etnobotànica (II): El pericó. El petó del Sol

Totes les herbes tenen capacitats de guarir i emmetzinar, fins i tot aliments com els cereals o el sucre poden convertir-se en addiccions i desfer-nos per dins. Com vaig comentar en l’anterior article, tot depèn de la persona i la relació que estableixi amb l’aliment. I, també, de les quantitats, un dels elements claus del diàleg entre l’aliment com a quelcom més enllà del mer objecte, i la persona. Avui coneixerem una herba que, en general, se l’ha considerat una de les més beneficioses, gairebé l’anvers de la que us vaig parlar en el primer article d’etnobotànica, l’herba talpera. Gairebé… gairebé… però no.

Com veurem, res és tan senzill, i el pericó també té la seva part fosca i estranya, relacionada amb cultes antics i la celebració del solstici d’estiu.

És l’hora de trobar-se amb el sol!

Símbol alquímic del Sol

L’herba que espanta els dimonis

Us heu cremat? Teniu una ferida? Un gra? Una berruga? Dolors d’esquena o musculars? El pericó en ungüent és el vostre amic. Molt poques herbes tenen la seva capacitat antisèptica, sedant, relaxant i guaridora. I en temps rècord. Gomis recull algunes dites populars que fan referència als seus poders: «Qui té oli del pericó, no li cal metge ni doctor» o «Per al dolor, no hi ha res com el pericó». Era una de les herbes més estimades per les trementinaires, que la carregaven fins als mercats de Barcelona i altres ciutats en els seus viatges, venent-la per uns bons calés.

El seu nom ja ens indica el respecte que els antics li tenien. «Hypericum», paraula grega, és un compost de dos mots: «hypér» –per damunt– i «eíkon» –imatge–. «Per damunt de les imatges». Hi ha, com a mínim, dues interpretacions d’aquesta paraula. Una culta, l’altre popular. La versió culte ens diu que, com era una de les herbes més ofertes als déus en rituals religiosos, aquest nom fa referència a l’acció d’aixecar la planta per sobre de les imatges religioses per a cercar protecció –els ídols, icones, estàtues–, d’una manera real, física, amb les mans, o d’una manera interna, invisible, elevant-la en el nostre interior. Com sempre quan parlo de les accions de l’antiguitat, una cosa implica l’altre. El seu cognom, «perforatum», ens recorda que les seves fulles tenen uns grans que semblen forats, que en realitat són glàndules secretores del beneficiós oli essencial que conté totes les seves propietats. La versió popular fa referència a la capacitat del pericó per espantar els fantasmes i mals esperits, doncs fa fora «les males imatges o aparicions». Una tercera teoria fa referència a la similitud del pericó amb la bruguerola, que en grec es deia «ereike».

El nom «pericó» és una reducció familiar del seu nom culte, hipèric, això també és molt indicatiu de la familiaritat i estima que se li tenia, doncs solament donem noms familiars a allò que estimem. El pericó la trobem molt i molt estesa per Catalunya, on s’ha convertit fins i tot en plaga, doncs és una planta que es reprodueix per arrels, molt ràpidament, podent arribar a convertir els camps de cultiu en erms, doncs afegeix toxicitat a la terra, fent inviable el creixement d’aliments. Al País Valencià i a Mallorca la trobem en menor mesura. Com l’herba talpera i altres herbes interessants, creix a les prades assolellades, a la riba dels rius i torrents, i als marges dels cultius i els camins, a les cruïlles entre allò civilitzat i l’altre costat salvatge i lliure. És curiós que, sempre que parlem de criatures, bruixes i trobades amb allò de l’altre costat, sigui en llocs i moments del dia de cruïlla, en l’entremig. I que aquestes herbes creixin precisament en aquests llocs. O no és tan casual?

Altres noms que té és àrnica o «arnicó» al Pirineu, «foradat» al País Valencià i les Illes Balears, o «trescam» a la Catalunya del Nord. Als segles XVI i XVII –no a l’edat mitjana, com podeu trobar en diverses fonts–, quan es creia que la depressió era produïda per dimonis i bruixes que posseïen la ment dels malalts, la coneixien com a «Fuga daemonum» –espantadimonis–, nom que recull la llengua francesa, que l’anomena «chassediable» –caçadimonis– i la italiana, «caccadiavoli». Altres noms interessants que té és «herba de Sant Joan», per la relació que guarda amb el solstici d’estiu, com veurem més a baix, i una altra versió diu que se l’anomena així pels cavallers cristians de l’Orde de Sant Joan, que l’utilitzaven freqüentment per guarir les ferides i cops en la seva lluita interminable contra els musulmans a Terra Santa. Aquesta versió, més o menys romàntica, diu que van ser els cavallers santjoanistes, orde medieval relacionada tradicionalment amb la medicina –doncs els cavallers de Sant Joan tenien grans metges, que van estudiar la medicina clàssica i musulmana–, els que van expandir l’ús del pericó per Europa.

Cavaller de l’Orde de Sant Joan. Entre les seves files va haver-hi una arrelada tradició mèdica

Però compte, perquè un altre nom popular que té és «herba de les bruixes», doncs es creia que era una herba que les bruixes administraven freqüentment quan algú acudia a elles, a la recerca de guarir les ferides del bestiar o alleujar les tristeses i depressions. Una altra versió d’aquest nom diu que és degut a, com veurem més endavant, la seva capacitat per a combatre bruixes i bruixots. Altres noms menys coneguts que fan referència a les seves propietats són «herba del soldat», «herba dels cops», «herba de les ferides» o una que m’agrada molt i que no he trobat el perquè: «centaura groga». Tot i que no he trobat cap document que m’ho confirmi, suposo que aquest nom ve pel centaure Quiró, fill del déu del Temps a la tradició grega, el primer doctor i una de les criatures més sàvies. Ell va instruir a herois i déus, com el metge Asclepi, el pare de la medicina.

La primera cita que tenim del pericó és del 288 aC, quan el doctor grec Euryphon va parlar de les seves capacitats per guarir cops. El botànic més important de tots els antics grecs, també doctor, Dioscòrides, va parlar de l’hipèric i les seves varietats, recomanant-la per la ciàtica, beguda amb hidromel, pels dolors musculars i per expulsar «els humors colèrics i negres», és a dir, per apaivagar l’ansietat i la tristesa. El metge grec recomanava cremar les seves branques a la llar i olorar el seu aroma per a aquest últim fi. Els romans també la usaven àmpliament, d’ella en parlà Plini i Teofrast, era habitual que els legionaris romans la portessin a les seves bosses de medicines.

A Catalunya l’ús més popular que ha tingut el pericó, com ens diuen Gomis i els estudis que s’han fet sobre les trementinaires, és en la seva forma «d’oli de cop». De l’oli de cop en parlaré més al final de l’article, quan us parli de les receptes del pericó.

En resum: El pericó és una herba que serveix per guarir les ferides externes –cops, traumatismes, cremades, dolors, ferides–, com internes –tristesa, ansietat, depressions lleus–, per això se l’anomenava, com ja he dit, «espantadimonis», convertint-la en una mena de panacea, «l’herba per tot». Els seus principis actius són antivirals, antiinflamatoris, antisèptics, antiparasitaris, antidiarreics, diürètics i relaxants per tota mena de dolors –déu ni do, eh?–, com els de la menstruació o els posturals. També hi ha qui la utilitza com a herba decorativa, perquè produeix unes boniques flors grogues, o en vestits i garlandes tradicionals per a danses i trobades amoroses.

Em resulta molt divertida la tradició dels gal·lesos, que deien que havies d’anar amb compte en trepitjar el pericó, doncs les fades podien enfadar-se i emportar-te amb elles a l’Altre Món.

L’herba del solstici

L’element amb què més es relaciona l’hipèric és amb el sol. Aquesta és una relació íntima i profunda. Com el sol, pot guarir i donar la vida, però en excés pot tornar-la erma, recordeu el que dic més amunt del que fa si s’estén massa per un camp de cultiu? El torna erm. A més a més és una herba que li agraden les zones assolellades i troba la seva floració i màxim creixement al voltant dels dies en què el sol s’allarga més en el cel, unint-se al seu caràcter. Totes les tradicions europees coincideixen en què és al solstici d’estiu, quan el sol es manté més temps al cel, quan és més adequat collir-la, per conservar-la en forma d’olis, ungüents, begudes o deixant-la assecar. A sota us deixaré algunes senzilles receptes que podeu animar-vos a fer si colliu pericó aquests dies.

Per relació simpàtica, el color groc del pericó també fa que es relacioni amb el sol. El botànic i alquimista Culpeper, el 1650, digué que l’hipèric vivia sota el signe del Lleó, el més solar de tots, dominat i orientat pel Sol. Però la seva relació amb l’element solar va encara molt més enllà i és molt antiga: Com ens recorda Ronald Hutton, els druides passaven branques d’hipèric per sobre de les fogueres de Sant Joan, convertint-les en poderosos talismans per espantar el mal averany i els esperits agressius.

Com és natural, si l’element amb què més se la relaciona és el sol, és normal que el material més adequat per collir-la fos l’or. Tots sabeu, pels còmics d’Astèrix, que els druides podien portar falçs d’or –com ens indiquen els historiadors i viatgers romans–. L’or és l’element germà del sol i el vesc, amb què es relaciona als druides per una cita de la Història Natural de Plini el Vell, també és una herba solar. Els druides també l’usaven en rituals d’endevinació, cremant les seves branques i aspirant i observant el seu fum.

Els celtes britànics eren especialment afectes al pericó i els seus guerrers i guerreres –doncs les dones celtes també combatien, com ens narrava el mateix Juli Cèsar a La guerra de les Gàl·lies– trenaven els seus cabells amb garlandes de pericó, doncs es creia que els hi podia brindar el poder i la força del sol, convertint-los en invencibles. A més a més sempre estava bé tenir-la a mà per les ferides. I recordem que l’inici de l’estiu, a l’antiguitat, era l’inici de les guerres. L’època en què floreix el pericó. A l’hivern no se solia combatre mai, fins entrada l’edat moderna.

Danses al voltant del foc, pel solstici d’estiu (Sant Joan)

Pels britons també era una herba relacionada amb els matrimonis, perquè la primavera i l’estiu era l’època tradicional quan se celebraven els enllaços. Les noies celtes cosien i trenaven les flors grogues de l’hipèric en els seus cabells i en els seus vestits, flors que collien a l’albada. Anaven a dormir amb aquest vestit i l’endemà, si les flors estaven encara fresques, es deia que trobarien aviat un bon home amb qui casar-se. Si estaven músties, encara trigaria un temps.

A Alemanya aquesta tradició també se celebrà fins temps relativament recents i una cançó popular alemanya ens ho recorda:

La jove donzella va entrar per la porta del pati,

les seves galtes roges mentre busca la planta de poder.

«Oh! Cuca de llum brillant, dóna’m la teva llum,

he de recollir la mística herba de Sant Joan aquesta nit;

la meravellosa herba que decidirà

si l’any que ve casada jo serè».

Els gal·lesos anomenaven el pericó «la fulla dels beneïts», veient-la com una combinació d’aigua i foc sota l’element solar. Com es collia just en el moment de transició, entre el sol més llarg i l’inici de l’època fosca en què el sol comença a llanguir, li donaven aquesta combinació d’elements perfecta –aigua i foc–. El fet que floreixi en aquest «entretemps» entre la llum i la foscor, la convertia en una herba eminentment màgica, l’essència de la curació i la relacionaven amb el món de les fades, del que en parlaré més endavant.

Com ja he dit, també és una herba que es considera enemiga dels mals esperits. Al País de Gal·les i a Cornualla també hi havia la tradició de col·locar els seus pètals i branques dins d’una gerra i penjar-la d’una finestra, per protegir la llar de llamps, foc i mals esperits. A diversos llocs d’Europa, com a Catalunya, se la trenava amb branques d’arç blanc i es col·locaven aquestes branques trenades sobre les llindes de les portes, per protegir les cases. Portar flors d’hipèric la nit del solstici i conservar-les a casa amb garlandes en forma de sigil protegeix contra el mal donat, les malediccions i dóna bona fortuna i protecció contra el foc. Un cas documentat de 1696, a Londres, diu que una d’aquestes branques trenades va foragitar un mal esperit d’una casa posseïda.

Com ens explica Ronald Hutton, fins al 1850 o més, la «cunning folk», la gent sàvia del camp anglès, tradicionals combatents de les bruixes i els bruixots –com els Benandanti italians, per exemple–, feien servir el pericó per determinar quan viurien els membres d’una casa, tradició que es remunta a l’època celta. La «gent sàvia» penjava branques florides de pericó sobre els llits de cada un dels membres de la llar, aquelles que l’endemà estaven més músties serien els membres que moririen abans. Una altra tradició era fer saquets amb branquetes i flors de pericó, que es col·locaven sota els coixins la nit de Sant Joan, això protegia el somiador durant tot l’any següent.

Fulla d’hipèric

Una cançó popular anglesa diu així:

L’herba de Sant Joan fa fora a totes les bruixes,

si es recull a mitjanit, el dia sagrat del sant.

I els dimonis i les bruixes no tenen poder per fer mal

A aquells que recullen la planta per a fer un encanteri:

Frega els llindars amb la flor vermella i sucosa.

Cap llamp i cap tempesta tindran el poder

Per fer malbé o maleir la vostra casa.

I envolta el teu coll amb una garlanda encantada pel sol!

Una característica particular de l’hipèric és que el seu oli es torna vermell, quan això ho observaren els nostres avantpassats fou clau per comprendre la seva qualitat entremig de tot arreu: El foc que protegeix del foc, perquè en conèixer i fondre’s amb el seu element, tu estàs protegit d’ell, aliat amb ell, ets ell: No et pot fer mal.

L’herba que crema

No totes les propietats de l’hipèric són beneficioses. En alguns documents de persecució de la bruixeria tenim registrat que els inquisidors mantenien flors d’hipèric sobre els llavis de les bruixes per a fer-les confessar. Aquest fet té un caràcter doble i, si recordem el que comentava a la introducció de l’anterior article, hi ha molt més del que pugui semblar a simple vista. Els antics cristians d’abans de la Contrareforma creien que l’hipèric era una planta relacionada amb Déu, gràcies a la seva corona de flors daurades, que comparaven amb la corona brillant de Déu, element que remet a tradicions més antigues relacionades amb déus solars. A més a més Sant Joan, en la tradició cristiana, simbolitza la llum.

Però la seva relació va anar més enllà, i com el seu oli es tornava vermell també l’anomenaren «la sang de Crist», utilitzant el seu oli per ungir durant les cerimònies religioses cristianes, tradició que també pot ser anterior a l’arribada del cristianisme a Europa, no ho sabem.

És normal que si era així considerada, a més a més de gaudir de les propietats i relacions que ja he comentat per espantar el mal averany, fos utilitzada en els processos inquisitorials. Però en segon lloc, hi ha un caràcter més ocult de l’herba. Tots els que sapigueu una mica d’astrologia sabreu quin és el caràcter del Lleó, signe sota el qual viu l’hipèric, és un signe seriós, dominant, masculí, de caràcter fort i amb lideratge, un signe de poques paraules i rígid, inflexible –l’herba talpera, no ho vaig dir, però segons Culpeper està sota Júpiter i Sagitari, el signe del foc per antonomàsia–. Creieu o no amb l’horòscop, aquestes són les característiques que la tradició europea ha atribuït al Sol i als déus eminentment solars, i per això també era normal que fos utilitzada en els processos contra les bruixes: És un símbol de dominació de la llum contra la foscor. Els déus solars són seriosos, violents, agressius, inflexibles, com un tambor bategant lenta, lenta, lentament enmig d’un silenci marcial que no deixa d’avançar i arrasar per allà on passa.

Símbol del Lleó

Aquest caràcter rígid és el que pot deixar erms els camps. Diuen que prendre el sol fa feliç a les persones, i que els països més assolellats són més feliços, i és cert, doncs el Sol també és alegria i vida en estat pur, però prendre massa el sol pot fer que pateixis greus malalties. L’hipèric, utilitzat en excés, pot produir disfuncions sexuals, manca de desig eròtic, pot ser astringent i dóna poques ganes de menjar –com veieu, és molt seriós i una mica avorrit–, pot produir dermatitis, fotosensibilitat aguda, molèsties gastrointestinals, mals de cap i mareigs, entre altres efectes. Com a plaga que pot arribar a ser, en alguns camps ha produït la mort de caps de bestiar, que si en mengen massa, acaben per enverinar-se.

I, malgrat que se l’ha considerat tradicionalment una herba amiga de les dones – alleujament dels dolors de la menstruació i la menopausa–, baixa els nivells d’estrògens i del caràcter que tradicionalment s’ha considerat «femení» a Europa, pot tindre reaccions adverses si es barreja amb altres herbes o amb medicaments com les píndoles anticonceptives. Amb l’ús de qualsevol herba l’heu de conèixer bé, com vaig dir a la introducció del primer article d’etnobotànica.

Algunes receptes: El petó del sol

El pericó no és una herba en general perillosa, com sí que ho pot ser l’herba talpera, per això us deixo aquí algunes senzilles receptes que podeu fer a casa. Totes elles són receptes tradicionals dels Països Catalans, que s’han fet aquí, tant a les Illes, com a Catalunya o al País Valencià. Les incloc pel seu valor tradicional i folklòric.

Aprofito per dir aquí que aquests articles són sobre les herbes i les seves tradicions, la seva relació amb nosaltres i sobre el seu rerefons amb els Països Catalans i, en general, amb la cultura europea en la qual ens troben, però en cap cas són guies perquè les utilitzeu, ni un receptari. Si voleu fer-ho, us recomano llegir i estudiar bé llibres d’herboristes i botànics especialitzats i competents.

La primera recepta: Gaudiu de la seva companyia

La primera recepta és així de senzilla. Si trobeu un camp o un marge on creix el pericó no cal que feu res, senzillament gaudiu de la seva companyia i la seva olor propera a la llimona, ametlles fresques i oli d’oliva. Així coneixereu bé el seu caràcter, perquè el pericó són rajos de sol concentrats en una herba, amb tot el que implica.

Si decidiu emportar-vos-el cap a casa, us proposo que el colliu la nit del solstici, que aquest any cau en dijous, on el sol estarà sota el signe del Cranc. O si preferiu seguir la tradició, ho podeu fer la nit de Sant Joan. Segons els nostres avis i àvies, la nit del solstici és quan el pericó gaudeix del seu major poder –hi cregueu en aquestes coses o no, pot ser una bonica experiència–. Feu-ne garlandes o trenats pel cabell i la roba, si les combineu amb branques d’arç blanc, encara millor. Podeu conservar-les a casa el temps que durin i així conèixer-les millor.

Ramellet de la Bonaventura

Una altra tradició dels Països Catalans, coneguda sobretot a Mallorca i Menorca, és el «ramellet de la Bonaventura», on podeu combinar pericó, mort-i-viu –mançana–, sempreviva i branques de noguera o roure, aquest ramellet el podeu passar per sobre del fum de la foguera de Sant Joan a mitjanit. Una altra proposta que us faig és que, durant tot el procés de collir les herbes i confeccionar-lo, no penseu en res més que en el que esteu fent i el conserveu fins a l’any que ve, on el podeu cremar a la propera foguera de Sant Joan.

Licor de pericó

Clàssic de les trementinaires. Agafeu un litre de conyac o rom, el que preferiu. Afegiu-hi 300 grams de flor i alguna fulla de pericó amb alguns branquillons. Barregeu-les bé en una ampolla de vidre fosc i que tanqui hermèticament. Aneu agitant durant quinze dies. Després ho filtreu. Recomano fer-ho amb begudes amb un caràcter més neutre per gaudir del sabor del pericó. També ho podeu fer amb vi blanc, però l’haureu de conservar a les fosques i el resultat és menys potent i més amargant, no a tothom li agrada aquest sabor. El licor de pericó es considerava bo per a alleujar la depressió i es bevia amb comptagotes, de 15 a 30 cada vegada.

Oli de cop

Oli de cop

La recepta més tradicional de les nostres contrades és l’oli de cop, conegut de molt antic per les remeires i trementinaires, pels almogàvers i pels qui anaven a la guerra. Per a fer-lo és tan fàcil com separar amb delicadesa les fulles i les flors de la planta acabada de collir i introduir-les –uns 100 grams estan bé, però depèn de la quantitat que vulgueu, en general ha de quedar ben ple–, amb alguns branquillons, en un recipient de vidre que tanqui hermèticament –això és molt important–, fins i tot podeu posar una pedra sobre la tapa. Després cobriu les herbes i els branquillons amb oli d’ametlles –o d’oliva, d’ametlles és més tradicional–, i el deixeu 40 dies a sol i serena.

Heu d’anar-lo removent de tant en tant perquè la maceració agafi cos. Quan hagi passat aquest temps el filtreu amb una gasa o paper de filtre i el conserveu en diverses ampolles o recipients petits de vidre, i que no els hi doni el sol. Anireu veient com la hipericina, el principi actiu predominant en el pericó, anirà canviant cap a un color vermell profund. La hipericina s’oxida ràpidament, per això és millor conservar-la en recipients petits, perquè quan obriu un no s’oxidi i el perdeu tot.

Tindreu un remei tradicional contra cops, torcedures, ferides i cremades lleus. Si sabeu com fer-ne, també en podeu fer ungüents –s’oxida més lentament–.

Tisana per la depressió

Barregeu 30 grams de flors i fulles de pericó –en sec, prioritàriament, però pot ser en viu–, 20 grams de melissa, 15 de llúpol, 20 de til·ler de fulla petita. Agafeu de 2 a 4 cullerades petites d’aquesta barreja per tassa. Podeu prendre 2 o 3 diàries, però no us excediu. Els seus efectes són acumulatius i s’han de combinar amb altres factors, com l’alimentació. Al cap d’un mes comencen a fer els seus efectes antidepressius, en casos de depressions lleus o malenconia –els humors negres medievals–. El seu sabor pot resultar una mica amarg i es pot barrejar amb mel.

Acqua di San Giovanni

I, per acabar, una tradició estrangera. Aquesta recepta és italiana, molt antiga, com a mínim medieval, doncs està documentada d’ençà del segle XIV, i actualment és utilitzada per la gent de l’stregoneria –la bruixeria tradicional italiana–. La nit de Sant Joan –el solstici– aneu a una font d’aigua clara, que sapigueu segur que és potable –això és el més important–. Arreplegueu pericó, ruda, calamintha nepeta –aquesta és habitual a Itàlia, però és més difícil de trobar als Països Catalans, però l’he trobat, per exemple, a Collserola o a la part baixa de la Garrotxa–, lavanda –aquesta és la més important–, romaní i, si les aconseguiu, fulles de noguer. Si sou atrevits, podeu afegir-hi unes closques de caragol i fulles de donzell.

Deixeu-les en un bol o plàtera amb l’aigua que heu recollit. El bol el deixeu fora de casa durant tota la nit, sota la lluna. L’endemà renteu-vos les mans i la cara amb ella. La tradició italiana diu que us protegirà de malalties i que aquesta aigua pot contenir poders apotropaics –contra el mal donat, la depressió, o la malastrugança–, així que la podeu conservar per a utilitzar-la al vostre ús. També els italians diuen que us farà molt guapos, i que amb ella atraureu l’amor i el sexe. Coses italianes.