Etnobotànica (I): L’herba talpera. Herba de morts i caçadors

Començo una sèrie sobre etnobotànica dels Països Catalans, on us parlaré d’algunes tradicions, llegendes i usos que els nostres avantpassats donaven a diverses herbes, arbres i tot allò que creix a la nostra terra. Avui parlarem d’una herba que creix i floreix aquests dies: L’herba talpera. Demà us parlaré del pericó o Herba de Sant Joan. Dues herbes molt diferents una de l’altra però que, com totes les herbes i criatures, el diàleg amb elles té dues i més cares.

If I had a world of my own, everything would be nonsense. Nothing would be what it is, because everything would be what it isn’t. And contrary wise, what is, it wouldn’t be. And what it wouldn’t be, it would. You see?

Mad Hatter, Alice in Wonderland, Lewis Carroll

La visió dels avantpassats

Les herbes, així com els animals i les pedres, guarden en elles un ric compendi de relacions amb nosaltres d’ençà de l’antiguitat més remota, quan eren considerades éssers amb un esperit propi i un llenguatge individual, que s’havia de conèixer i estimar bé abans de parlar-ne o fer-ne qualsevol ús. Enguany, fins i tot dins de les persones suposadament «espirituals», se’ls hi dóna un ús instrumental i materialista, desproveït de qualsevol diàleg, com a simples coses buides de caràcter. Les herbes han recorregut un viatge molt llarg, de segles i mil·lennis, al nostre costat, d’ençà del principi de la nostra història. I elles ens jutgen tant com ho podem fer nosaltres amb elles.

Pels nostres avantpassats no era suficient amb conèixer-les i parlar-hi –amb l’esperit–, havies de fondre’t amb el seu ésser, formant una aliança o unió amb elles, essent un amb l’esperit que resideix en l’herba. Per comprendre aquest concepte hem de deixar de veure l’herba com un element passiu –inclús en el nostre diàleg amb ella–, per molt que ens sembli que no es mou –que ho fa, i no solament físicament–, ni parla –que també–, sinó com un actiu. Com nosaltres mateixos. La paraula clau és un diàleg «en igualtat». No anem al camp, hi parlem com si fóssim uns hippies tocats del bolet –mai millor dit–, la collim i l’ingerim, sinó que en –i aquesta és la clau– el procés d’interessar-nos i tractar amb ella, anteriorment ella pot ser que ja hagi tractat amb nosaltres i, també, durant el procés ho estigui fent. I, el que fa, solament ho podem saber si la coneixem bé i parlem el seu llenguatge. Si no, amb herbes tan perilloses i verinoses com l’herba talpera, el resultat pot ser fatal.

És un procés holístic i multidireccional que, no sempre, té perquè conduir al tracte amb el seu esperit, doncs pot ser que ens rebutgi. I no solament podem dir això amb herbes que, avui, ens poden semblar «especials», sinó amb qualsevol aliment i fins i tot amb coses que ens poden semblar aparentment tan senzilles com l’aire que respirem o l’aigua –de la que en parlarem algun dia–. Així, més o menys, us podeu fer cinc cèntims del caràcter del tracte amb rocs, herbes, arbres i animals respecte a les llegendes, tradicions i manera de comprendre el món dels ancestres.

També vull remarcar que quan parlem «d’avantpassats» ho fem massa a l’engròs. El mateix passa quan utilitzem la paraula «bruixa», «territori» i d’altres termes que sonen com molt grandiloqüents i romàntics. Si una cosa té el passat i la manera de veure i viure el món dels nostres ancestres és la senzillesa i alhora l’absoluta riquesa, plena de subtileses, del tracte amb tot el que els rodejava, amb la riquesa aclaparadora dels senyals, els símbols, els signes, que a poc a poc, amb el temps, hem anat deixant caure de les butxaques. Ells no necessitaven aprendre res, ni intel·lectualitzar-ho, perquè ho sabien, ho vivien. Una de les feines que tinc aquí a Llegendàrium és mostrar-vos la infinitud de possibilitats del món dels nostres, sí, avantpassats. Retornar, ni que sigui per un instant fugaç, a la plenitud del seu món i mostrar-vos-el viu i en tota la seva esplendor de batecs de tambor, compassos de flauta i la remor de la tempesta i el foc, que dansen frenètiques.

«Avantpassats» no és un terme que defineixi solament aquells que ens precediren. És molt més que això. Avantpassats són tots, fins i tot aquells dels que no recordem el nom i no en sabem res, que vagaregen oblidats per la fosca. Fins i tot aquells que no són com nosaltres. Avantpassats i bruixes, criatures i territori són mots que, amb la nostra visió moderna, retallen i categoritzen no solament éssers, persones i criatures, sinó estats de l’esperit, éssers que es troben a la cruïlla del que és i el que es somia i el que és increat. Pensaments que no es poden pensar, que s’han de viure. La manca d’experiència vivencial ha fet que, a poc a poc, amb el pas dels segles i la instrumentalització premeditada per part dels poders reals –l’aristocràcia, la burgesia, les oligarques religioses–, el nostre llenguatge i la visió del nostre món es vagi empobrint fins a deixar-nos les mans buides.

Com ho sabem tot això? Doncs per les pistes que ens donen les rondalles, observant atentament el tracte que hi mantenen els seus protagonistes humans i vegetals, i per com es tractaven les antigues tradicions en retalls que ens han perviscut, Amb elles podem seguir el fil que ens marquen les engrunes de pa, entre la fronda interminable del laberint interior. Amades, sense anar més lluny, en va ple. Avui ens aproparem d’una manera resumida i senzilla a l’esperit d’una d’elles, amb el respecte habitual, com quan tracto amb altres criatures, i sense intenció de fer-ne un article detallat. És una introducció, una porta entreoberta al laberint.

Llavors de l’estramoni, la poma espinosa

L’herba dels morts i el vol

Als Països Catalans la coneixem per molts noms: Herba talpera, herba de l’ofec, figuera infernal o castanya dels talps. Les rondalles i dites catalanes diuen que aquests animals són especialment afectes a menjar-la, però també ens dóna una pista del seu caràcter subterrani, relacionat amb l’Inframón. El seu nom taxonòmic és Datura Stramonium, no la confongueu amb la també popular Datura metel o altres varietats de la família Datura. I com és més coneguda avui és pel nom d’estramoni. Stramonium, en grec, significa «poma boja», perquè té fortes propietats narcòtiques i psicoactives, capaç de provocar deliris, al·lucinacions i, en certes dosis, la mort. No parlaré aquí dels usos concrets de les seves diverses parts, més que superficialment.

Als Estats Units la coneixen també com a Jimsonweed, l’herba de Jamestown, doncs els soldats britànics aquarterats en aquesta ciutat la van consumir en grans quantitats durant la Rebel·lió de Bacon, el 1676, el que els hi va provocar onze dies de forts deliris i estats alterats de consciència. A Anglaterra també se l’anomena «Devil’s weed», l’herba del dimoni o «Thornapple», poma espinosa.

El Xivaisme hindú la tenia com una de les seves plantes preferides en els seus ritus, en conjunt diverses plantes del genus Datura, conformat per nou herbes diferents amb diverses propietats. Datura, precisament, ve del sànscrit «dhât» i «hustura», «poma blanca espinosa», i era utilitzada per l’obscura secta dels thuggi en les seves sarbatanes enverinades, secta que podem recordar de les pel·lícules dels anys 80 del segle passat, Indiana Jones i el Temple Maleït o Sherlock Holmes i el Secret de la Piràmide, pel·lícula que ens recorda un dels efectes més llampats de l’herba talpera i del que parlaré més avall: Les al·lucinacions i la mort. Segons el Vamana Purana, l’herba talpera neix en el pit de Lord Shiva, avui dia encara hi ha qui ofereix estramoni a aquest déu, però concretament una varietat de la qual en parlo més a baix.

Visió induïda per la datura en una escena de Sherlock Holmes i el Secret de la Piràmide, de Barry Levinson. 1986. Els simpàtics pastissos acaben per matar, ofegant-la (com fa l’herba talpera), a la seva víctima. Veieu la relació?

Seguint amb l’etimologia, una altra interpretació del seu nom grec, estramoni, ens diu que pot tenir a veure amb «foscor profunda» –nightshade, en anglès–. El resultant de les dues paraules que formen estramoni seria doncs «poma de la foscor profunda». Ningú ha arribat a fer una relació amb la poma de l’Edèn, que brindà la serp a Eva, però el simbolisme de la poma el deixarem per una altra entrada d’etnobotànica, doncs té molta història al darrere.

Segons els Lehner i altres autors, es diu que l’herba talpera ve de Nordamèrica, on és utilitzada pels nadius americans de tribus com els Algonquin, els cherokees o els navajo en cerimònies de trobada amb els morts, tot sovint fumada en diàleg amb altres herbes com el tabac. No ho sabem del cert, perquè està estesa per tota Europa d’ençà de fa segles i molt abans de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica, com indica la seva etimologia grega i sànscrita, i les cites en obscurs documents de l’època romana que podrien referir-se a ella. A Europa ha sigut tractada de «mala herba» –no hi ha males herbes– i de plaga invasora, perquè ha provocat moltes morts d’animals de granja, a causa de la seva toxicitat mortal a certs nivells.

Tot i això, ben bé podria ser que vingués de Nord-amèrica. Els estudis acadèmics més seriosos, antropològics i històrics –Mejer o Sidky, per exemple–, que s’han apropat a l’herba talpera, subratllen que la seva expansió per Europa l’hem de buscar als segles XVI i XVII, quan va venir durant el període colonial de Mèxic i s’estengué amb les caravanes de gitanos, com quan vaig parlar del Tarot. La seva etimologia podria ser posterior.

Les gitanes utilitzaven aquesta herba per a ritus d’endevinació i nigromàntics. Però l’expansió de qualsevol fenomen és multifactual i, com indiquen altres antropòlegs i historiadors, ràpidament l’ús de l’herba talpera es va estendre entre les capes més desafavorides de la societat que la fumaven conjuntament amb altres herbes com el jusquiam negre –el «tabac bord» dels nostres avis, del que ja en parlaré en el futur– i, també, entre aquells aristòcrates avorrits que van trobar en l’esperit d’aquesta herba una manera de fugir de les seves vides –l’ús mal anomenat «recreatiu» o escapista–, tal com feien amb altres plantes com el cascall, del que s’extreu l’opi.

És una planta habitual de les nostres contrades i, com moltes altres herbes interessants, creix en els marges de camins i camps, en les ruïnes de llocs abandonats on escolta les veus dels morts i els oblidats, a tapies i entre els llocs rics en fems d’animals de granja. La seva olor és forta i dolça, embafadora i delicada alhora, si us hi apropeu amb respecte, veureu que recorda a la ferum de la carn podrida, especialment quan floreix cap a l’estiu, per això també se li diu a Catalunya figuera infernal o, al País Valencià, herba pudent.

Com ja he dit també es feia servir com a potent verí, d’ençà de la prehistòria a Nord-amèrica, i segons els documents dels processos contra bruixes i bruixots que ens han arribat, podia ser un ingredient de l’ungüent de vol de les bruixes catalanes i d’arreu d’Europa, amb el que viatjaven a les seves reunions. Fumada i, sobretot, aplicada sobre la pell és quan s’absorbeix més lentament i allarga els seus efectes, prevenint una ràpida ingesta i evitant una intoxicació massiva. Sobre l’ungüent de vol no en parlaré gaire avui, doncs és un tema que necessita un article propi, immersiu i detallat en la seva documentació com vaig fer amb el Boc de Biterna, però us en faré cinc cèntims, doncs la relació d’aquesta herba nigromàntica és íntima a l’ungüent.

Les bruixes usaven tot un seguit d’ingredients secrets en el seu ungüent, especialment solanàcies amb una gran quantitat d’alcaloides com l’atropina, l’escopolamina, la norescopolamina i la hiosciamina, habituals en solanàcies que creixen a la nostra terra, com la belladona, el jusquiam negre o l’escopolia. Elles eren les que podien formar part de l’ungüent, amb una base de greix animal –animal escollit no casualment–. L’aplicaven directament sobre la pell, sobre arbustos com el boix, que es fregaven per la cara, o en un bastó, que s’introduïen per la vagina. Hi ha acadèmics, com Caro Baroja, que creuen que d’aquí ve la imatge de bruixes volant sobre una escombra. De tot això ja en parlarem en el seu moment. Com les bruixes i els bruixots, l’estramoni és una herba relacionada amb elements com el foc, la caça, la remor de la tempesta i tot allò que és salvatge i lliure. Una herba molt verinosa en certes dosis, però com veurem també ha gaudit d’usos medicinals i rituals, on les seves llavors poden ser utilitzades com amulets protectors.

Després de la fase d’excitació i frenesí, si està controlat, li pot seguir una fase de somni profund, amb un despertar fotofòbic, pesat i sec, similar a la ressaca, doncs el fetge ha hagut de treballar molt per expulsar-la, necessitant molta aigua del cos, com quan ha d’expulsar l’alcohol, que els humans no podem metabolitzar. És aquest somni on es produeix el vol final. Però del seu ús en estats de somni i d’alteració de la consciència en parlaré més quan us parli en detall sobre l’ungüent de vol.

Fotografia d’un temple vudú haitià de l’etnobotànic Wade Davies

Segons el primer assaig etnogràfic sobre el fenomen dels zombis, «La serp i l’arc de Sant Martí», d’en Wade Davis, l’estramoni també era un dels ingredients utilitzats pels bruixots vudú d’Haití per a la creació del seu «pols zombi», amb els que deixaven a certs esclaus que la comunitat maleïa en un estat gairebé tetraplègic, entre la vida i la mort, susceptibles d’obeir qualsevol ordre del bruixot. La relació de l’herba talpera amb la mort, i la cruïlla entre aquesta realitat i l’altre, és profunda.

No puc passar per aquí sense fer una breu referència a com veien els morts els nostres avantpassats. Element del qual en parlaré més en altres articles. Però és important dir ara que, per ells, els morts, els avantpassats, els oblidats, els invisibles, formaven part de la realitat tant com nosaltres. Els morts podien ser venjatius i cruels –els larvae dels romans– o, amb el debut respecte i record, amb el diàleg i el tracte, podien ser amables, ajudar-nos, relacionar-se amb nosaltres en l’endevinació, en la nostra protecció o el nostre destí. Com us podeu imaginar, aquest estil d’idees eren vistes pels religiosos cristians com contraries a la seva doctrina i, fins a cert punt, subversives.

Doncs si els morts i la cultura mortuòria és molt important pel catolicisme i el cristianisme en global, la mort i l’escatologia cristiana està més enllà d’aquest món –per bé al Cel, o per mal a l’Infern– i els morts i avantpassats no tenen res a veure amb la nostra realitat, a no ser que sigui, sincretitzant-se amb les idees de les religions anteriors al seu domini a Europa, a través de la mediació dels sants, els beats, o les relacions dels vius amb les ànimes del purgatori i altres ànimes en pena. L’herba talpera doncs, era una «eina», un actiu subversiu i rebel en aquesta relació entre els vius i els morts, que l’Església va veure a l’edat moderna com un enemic a abatre.

Tornant a les bruixes. No podem asseverar que l’ungüent de vol «era això o allò altre», perquè és presumible que cada junta de bruixes tenia la seva pròpia tradició, heretada del mateix territori que habitaven i de la seva relació amb els seus esperits. Però sí que us puc dir que l’herba talpera va formar part d’un bon grapat d’aquestes juntes com a company actiu, dilatant les pupil·les de les bruixes i els bruixots i obrint-les a la foscor real. És casual que la febre i la paranoia contra la bruixeria s’estengués per tota Europa alhora que el nostre company estramoni viatjava de ciutat en ciutat amb les caravanes de gitanos? Copseu ara el que us deia del caràcter actiu de les herbes i la seva relació amb nosaltres? Qui domina a qui? Què en penseu?

Postal parisenca de 1901, on es mostren les bruixes volant al Sàbat

L’herba del foc i la cacera

L’element que més recurrentment s’associa arreu del món a l’herba talpera és el foc –però també el vent i l’aigua, en menor mesura–. Això pot ser degut a diversos motius, alguns de físics, d’altres invisibles. Els físics és que la gran quantitat d’alcaloides atropínics que conté poden produir sudoració, taquicàrdies, tancament de les vies respiratòries –per això el seu ús en les farmacopees de l’època moderna contra l’asma–, augment de la temperatura corporal i assedegament. En relació als fets invisibles, hem de tornar a les rondalles i parlar d’un fet recorrent dels processos per bruixeria, que és el de les relacions sexuals amb dimonis dels quals els inquisidors acusaven habitualment a bruixes i bruixots. Alguns antropòlegs i historiadors, com Eliade, Ginzburg o Sidky, atribueixen directament a l’herba talpera aquestes relacions sexuals amb éssers de l’Inframón, fets que, diuen ells, les bruixes i els bruixots vivien d’una manera tan vívida a causa de les capacitats al·lucinògenes de l’estramoni.

Abans de seguir amb això, hem de tindre en compte que aquests estudis acadèmics són fets sempre, en la gran majoria dels casos, per persones que observen el fenomen des de fora –això és molt important–, que mai han ingerit ells mateixos l’herba i que, ho subratllo, les capacitats al·lucinògenes de qualsevol herba venen totalment condicionades i determinades per la persona, per l’herba i pel context del seu ús. En persones diferents, la mateixa herba, pot produir efectes diferents. I a la inversa, herbes diverses –encara que siguin totes estramoni–, crescudes en espais diferents, poden produir efectes subtilment diferents en la mateixa persona –un exemple palmari d’això és el de l’amanita muscaria, que té efectes diferents i composicions diferents si creix en terres altes o baixes, per exemple–. I, si parlem del context, són cabdals elements com: La música, l’hora del dia, el ritu previ i posterior, la dansa, el diàleg, la relació de la persona amb el territori i els participants, el lloc on es trobi, que també és un altre element actiu i, en general, el coneixement i la relació personal, interna i externa, que tingui amb l’herba. Aquestes subtileses són tant o més importants per a comprendre bé l’esperit de cada herba i poder dialogar amb ella.

Molts dels que utilitzaven l’herba talpera –classes desafavorides, aristòcrates avorrits– van tenir unes experiències tan terrorífiques amb ella que el seu ús no va acabar de quallar, com si ho van fer altres herbes, aparentment i superficialment, més «amables», com el cascall o el tabac. Sidky ens explica que, segons recullen textos sacerdotals i visites pastorals, els fidels confessaven als sacerdots haver tingut deliris demoníacs derivats de l’ús de l’herba talpera. Els terroritzats capellans ràpidament van començar a prevenir en els seus sermons públics contra l’ús d’aquesta herba de foc i mort, que provocava «enfebrar tot lo cos e haver trobades pecaminoses ab demonis». El professor Robin Briggs i Mejer acaben per remarcar-ho així: «És del tot obvi que l’herba talpera i les caceres de bruixes segueixen el mateix viarany, i que va ser l’herba talpera la que va aparèixer invariablement just després del començament d’aquestes persecucions en diverses àrees d’Europa –pel secretisme amb què inicialment es plantava l’herba talpera, podem establir-les amb dificultat».

L’acadèmic Ronald Hutton ens recorda que, gràcies a la relació de l’estramoni amb l’element del foc, la manera en què es collia a les Illes Britàniques –i podem presumir que a la resta d’Europa– era mitjançant el ferro, amb petites falçs amb mànec de fusta de figuera, os o alzina o, encara millor, ganivets de ferro forjat, doncs el ferro és l’element mineral apropiat a l’element del foc en la tradició europea més estesa –tot i que hi ha d’altres– i, com ja vaig avançar en el primer article sobre la metal·lúrgia, la relació entre el que cull i l’herba també es relaciona amb l’estri, que forma part activa i fonamental del ritu. Ginzburg i Thomas adoben aquesta relació, perquè ens parlen de la relació d’aquestes visions induïdes per l’herba talpera amb antics ritus pagans. Si és cert que l’estramoni va vindre de Nordamèrica, va ser un convidat d’honor en un corrent preexistent, com ens explica Ginzburg, enllaçant la tradició nativa americana amb la nostra.

Aquesta tradició, concretament la del foc, va íntimament lligada amb les trobades eròtiques i el conjunt de la imagineria simbòlica soterrada de la cacera, que podem trobar a les mateixes arrels de les cultures d’Europa. El professor Hesse ens diu respecte a això que: «Les solanàcies provoquen al·lucinacions freqüentment dominades per sensacions eròtiques. En aquells dies, per experimentar aquestes sensacions sensuals, homes i dones fregaven els seus cossos amb «l’ungüent de bruixa», un dels ingredients del qual era l’estramoni». L’ús excessiu i continuat de l’herba talpera, però, com qualsevol altra substància, pot conduir a un estat permanent de dissociació i bogeria.

Lewin va escriure, amb un cert deix de supèrbia acadèmica, que: «Els desordres mentals provocats per la datura han instigat a diverses persones a acusar-se a elles mateixes davant els tribunals inquisitorials. Les peculiars al·lucinacions evocades per aquesta droga han sigut tan poderosament transmeses de les profunditats de la ment inconscient fins a la ment conscient, que les persones sense cultivar i analfabetes s’han cregut totalment les realitats instigades per l’Església, de terrors nocturns i dimonis que cacen les ànimes a la nit». El que ens interessa d’aquesta cita de Lewin no és la primera part, feta amb aquell classicisme materialista, sinó la segona, doncs ens parla del context. Lògicament les experiències dels nadius americans amb l’estramoni van ser diferents de les de les persones de l’edat moderna, dels camperols europeus, que consumien l’herba talpera per usos recreatius o en les juntes de bruixes. I això era pel context, sobre el que l’Església catòlica va aprofitar per seguir instigant el terror amb mà de ferro sobre la societat. Perquè van ser diferents, oi? Creieu que podrien tindre alguna cosa en comú? Qui sap.

Detall taxonòmic de la datura stramonium

L’herba de la bogeria i el dolor

Pel que fa al seu ús terapèutic, antigament es feia servir com a anestèsic i sedant en operacions quirúrgiques, sobretot per l’extracció de queixals –d’aquí un dels seus noms, herba queixalera– i també contra l’emfisema, com per calmar nàusees i vòmits –anticolinèrgic–, per tractar el Parkinson, com a antiespasmòdic i en general contra les afeccions dels pulmons i fins i tot en ungüents per tractar cremades o ferides per calmar-ne el dolor o per guarir casos d’enverinament amb amanita muscaria, juntament amb la belladona. Els famosos cigarrets del Doctor Andreu, comercialitzats a inicis del segle XX contra l’asma, duien principalment estramoni. El Doctor Andreu potser va recollir aquesta idea de l’Ayurveda, on l’herba talpera és utilitzada per combatre l’asma i les afeccions respiratòries. En dosis descontrolades pot induir a estats psicòtics que poden produir atacs epilèptics, a bogeria permanent, el tancament de les vies respiratòries i fins i tot provocar la mort per ofec, d’aquí el seu nom: Herba de l’ofec. Tot té dues cares. Dues o moltes, tantes que no les podem copsar d’una sola mirada amb la lògica racional i conscient. Així és la realitat ancestral. I alhora és simple, simple com celebrar un banquet i riure i ballar.

Un autor no gaire recomanable des del meu punt de vista però que, si us interesseu per aquests temes eventualment coneixereu, és Stephen Cunningham –Castaneda i Jodorowsky tampoc us els recomano, aneu directament als acadèmics–. Cunningham diu que l’herba talpera pot servir també per trencar maleficis i en exorcismes. Això és degut a un probable error de Cunningham, que segurament coneixia fets com el de l’exorcisme de Rottenburg, Alemanya, del 1530, en què a tres dones, després de torturar-les brutalment amb diferents instruments, se’ls hi va administrar un beuratge que contenia estramoni, teòricament perquè confessessin les seves relacions sexuals amb dimonis, cosa que després de les tortures físiques i psicològiques i l’enverinament, és obvi que van fer-ho. Caro Baroja també ens indica que l’Església no era aliena a l’ús com a «sèrum de la veritat» de l’estramoni, però més que com a sèrum de la veritat el que hauríem de pensar és que l’Església buscava una mena de confessió específica que, mitjançant l’estramoni i les tortures, podia extreure per al seu benefici.

Els cigarrets del Doctor Andreu contra l’asma. Amb això i altres preparats va construir un imperi

Hi ha nombrosos casos documentats en què els homes i dones de l’Església van utilitzar amb les seves víctimes beuratges confeccionats amb solanàcies com l’herba talpera, com el de l’anomenat «home llop de Westphalia», que va confessar, finalment, després que se l’hi administrés un beuratge fet amb estramoni. Eren tècniques que són pràcticament iguals a les utilitzades pels moderns serveis d’intel·ligència dels governs d’arreu del món i els seus exèrcits, que administren diversos tipus de drogues per a extreure confessions, torturar o rentar el cervell de les seves víctimes o dels soldats. Com ens recorda Schenk: «Una persona sota la influència de l’atropina pot ser subordinada fàcilment a la voluntat d’un altre i fer el que aquesta li mani, sigui el que sigui. Si ha engolit una gran quantitat de verí, l’estat de confusió i derivació sensorial pot conduir a un estat temporal, però agut, de desordres mentals exactament iguals a una psicosi esquizofrènica. Sobtades explosions de deliri i períodes d’intensa mania progressiva creen un terrorífic i desconegut quadre clínic, que finalment pot acabar en convulsions similars a l’epilèpsia o a aquelles provocades per l’ergotisme».

La hiosciamina, que també es troba en grans quantitats a l’estramoni pot, segons Schenk «en dosis moderades, causar símptomes com deliris, ceguera –recordeu: herba talpera, els talps són cecs–, i sedació del dolor per, després causar grans quantitats de dolor nerviós. Les barreges que contenen aquestes drogues, com mandràgora i datura, tenen aquests efectes, especialment aplicades després de cruels tortures físiques i psicològiques». De nou, el context. Però Cunningham, no sé si conscientment, encerta en una cosa. L’estramoni pot servir en trencament de maleficis i en «exorcismes», sota una aplicació adequada i fetes per la persona adequada, el frenesí que pot crear pot disrupcionar i fragmentar la ment de la persona per després tornar-la a reconstruir –si pot, cosa dubtosa–. El que no deixa de ser una mena de bogeria autoinduïda, com l’estat «zombi» provocat pels bruixots vudú en les seves víctimes.

Aquesta tortura psicoquímica, com la investigada per la CIA als anys 70 –i actualment– amb elements com LSD i altres compostos, segons Lewin era habitual: «Trobem que aquestes solanàcies van associades a incomprensibles actes de cruel tortura per part de fanàtics religiosos cristians, que rabien amb flamarades frenètiques, furioses, i no solament perseguint a bruixes i bruixots, sinó també a heretges, jueus, homosexuals i, en definitiva, contra tota la humanitat que no es plegui als seus desitjos. Vestits amb les robes del jutge i l’eclesiàstic, les seves embogides supersticions van instituir diabòlics actes institucionals per, segons ells, «perseguir el Diable» i van llençar a les seves víctimes a la forca, la foguera o les van ofegar en la seva pròpia sang».

La serra del Corredor, lloc on el Mestre hi corre i hi fa el que vol

L’herba del Corredor

Per acabar, coneixerem breument altres varietats de datura i parlaré d’altres usos i cultures. Tres datures, les tres germanes dintre del genus Brugmansia, són conegudes com les Trompetes dels Àngels. Les tres poden créixer en les nostres terres, perquè els hi agraden els climes càlids i, amb l’adveniment de gent de tot arreu del món, algunes varietats tropicals també s’han establert als Països Catalans. Un dels llocs on podeu trobar herba talpera en bones quantitats és a la serra del Corredor, de la que ja us he parlat anteriorment. Casualment, o no tan casualment, és un dels llocs amb més relació amb la bruixeria de tot el territori català. El Corredor està sembrat de ruïnes, velles masies i marges de camps abandonats, llocs que agraden molt a les datures, especialment a l’herba talpera, que dansa el seu ball sobre allò que una vegada va estar viu.

A Centre i Sud-amèrica es deia que, després d’haver mantingut una relació amb l’herba talpera, es podien adquirir trets com força, saviesa i una gran resistència. La coneixien i usaven diverses cultures, com els zapoteques, els maies i al Perú els Sacerdots del Sol. A Mèxic els asteques també l’usaven, com així va deixar registrat el conqueridor espanyol Hernán Cortés. El nom asteca per l’herba talpera era Toloatzin, «cap inclinat». A Sudamèrica és més coneguda com a «chamico», de la paraula aymara Chmakani, «vident».

A més a més d’estar a les farmacopees, en l’ús ritual de cultures d’arreu dels continents americans i al sac de les bruixes catalanes, hi ha algunes receptes tradicionals que contenen estramoni, com algunes empanades a l’Índia, i hi ha qui diu que les bacants gregues les utilitzaven en els seus cultes de frenesí i èxtasi barrejant estramoni i altres herbes amb vi –una mica contradictori si ve d’Amèrica, així que probablement ho podem descartar–. Al Nord d’Àfrica, on la religió islàmica prohibeix beure fermentats del raïm o el cereal, es consumeix barrejat amb kif –preparat del cànnabis, conegut popularment com a «pol·len»–, produint estats sedants en petites dosis i de benestar, a més de deliris psicodèlics. També formava part de receptes de cervesa de cereal, d’arrels i va ser afegida a altres begudes, com el vi.

Aquí he de dir que, com amb l’ungüent de vol, l’estramoni rarament anava sol, doncs el més interessant dels compostos antics era la relació que s’establia entre diverses herbes, mitjançant el coneixement del bruixot i la seva relació íntima amb elles. Algunes de les poques receptes que ens han pervingut són vagues i fragmentaries, una d’elles la trobem a «The Discovery of Witchcraft», de 1548, on Reginald Scat ens explica que hi havia Belladona i altres ingredients que no diré ara.

Els nadius nord-americans també la utilitzaven per tractar les mossegades de les serps, però els Navajo i altres tribus com els Lower Pecos l’utilitzaven principalment per parlar amb els esperits dels morts o canviar de forma, vestint-se amb la pell del seu animal familiar totèmic enmig del frenesí, principalment llops i coiots, animals psicopomps d’aquelles tribus americanes. Aquestes transformacions estan registrades fins i tot en pictogrames gravats a la roca. El coiot és el que va donar l’herba talpera al món segons la tribu dels Momoy. Curiosament, a Europa aquesta capacitat teramòrfica també resultà en casos d’homes i dones llop, com l’home llop de Westphalia, de qui ja he parlat. L’estramoni és una de les herbes amb la que et vesteixes la pell de la bèstia.

Tristany i Isolda amb la poció d’amor. John William Waterhouse. 1916. Les pocions d’amor són un objecte molt habitual en rondalles i llegendes d’arreu del món. Ja us podeu imaginar el per què… Qui no vol amor i passió a les seves vides? Pregunteu-li a l’herba talpera

Podria estendre’m en altres usos de l’herba talpera: Endevinació, «ritus de pas», nigromància, obridora de portals. Però del que us parlaré és d’un altre ús famós per les llegendes, com és el dels filtres d’amor. Com hem vist, si és una herba relacionada amb el sexe, la calor, el foc, la suspensió de la voluntat i estats de somni i frenesí, és lògic que es considerés un dels millors afrodisíacs, juntament amb la mandràgora –quan us parli d’ella veurem que és de les més herbes relacionades amb el sexe, l’amor i la fertilitat, sinó la que més–. Segons la tradició tàntrica índia, com més afavoreix l’amor l’estramoni és fumant les seves llavors, produint efectes afrodisíacs. Però ells fan servir principalment una altra variant de la datura, la Datura metel, «la planta dels déus de l’amor». A l’Himalaya la coneixen com a Shiva Shekhara, «La Corona de Shiva».

L’estramoni, en actuals usos rituals, es relaciona amb esperits i déus com Hècate, Baba Yaga, la Cacera Salvatge i Herodies, esperits relacionats amb l’Inframón i la seva capacitat com a psicopomps, transportant l’esperit humà a les profunditats. Se l’ha destil·lat per a perfums i begudes alcohòliques, se n’ha fet encens i fins i tot s’ha fet servir per a garlandes del cabell. Fins que un dia els poders fàctics es fixin de nou amb ella, i la prohibeixin de nou.

Hi ha llegendes europees que ens expliquen que el Diable ronda al capvespre pels llocs abandonats i les ruïnes, on l’herba talpera creix. Són vells amics i, els dos junts, es riuen dels que són a l’altre costat de les portes del somni. Com heu vist la nostra coneguda, perquè ja la coneixeu una mica més, és una herba perillosa, verinosa i de tracte… mortal, ni la toqueu.

Si em pregunteu, personalment us recomano que us en mantingueu allunyats i feu com si no hi fos. Ella també ho farà.

Perquè segur que ho farà, no?


Alguns dels llibres utilitzats

Homayun SIDKY, Witchcraft, Lycanthropy, Drugs and Disease: An Anthropological Study of the European Witch – Hunts, Wipf & Stock Pub, 2010

Carlo GINZBURG, The Night Battles: Witchcraft and Agrarian Cults in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Johns Hopkins University Press, 2013

Louis LEWIN, Phantastica: A Classic Survey on the Use and Abuse of Mind-Altering Plant, Park Street Press, 1998

Baron Ernst VON BIBRA, Plant Intoxicants: A Classic Text on the Use of Mind-Altering Plants, Healing Arts Press, 1995

Ernst LEHNER, Folklore and Symbolism of Flowers, Plants and Trees, Martino Fine Books, 2012

Cels GOMIS, Botànica popular catalana, Sidillà

Ramon GAUSACHS, Les herbes remeires. Vol I. De la cultura popular al fàrmac: Una aproximació etnobotànica, Rafael Dalmau Ed.