Ritus i tradicions de juny (III): Esperits del solstici d’estiu i pràctiques ancestrals

Roure colpejat pel llamp. Maksim Vorobyov. 1842.

En aquest article parlaré d’esperits que es fan presents per la Revetlla i de pràctiques relacionades amb el Sant Joan dels nostres avantpassats, de temps llunyans i no tan llunyans. Algunes, transformades, diluïdes o convertides en jocs de la mainada, han perviscut fins avui.

Els ritus, les pràctiques i les tradicions al voltant del solstici d’estiu són de les més riques i de les que més abundosament han arribat fins als nostres dies: La recerca de tresors, l’ús de l’aigua, les pràctiques d’endevinació i fetilleria, les de guarició, la trobada amb l’increat i els avantpassats, les propietats que assoleixen les herbes, les pedres, la realitat tota.

Aquest solament n’és un recull molt breu.

Heròdies amb el cap de Sant Joan Baptista. 1842. Paul Delaroche

La dansa d’Heròdies

D’Heròdies i la seva cavalcada n’he parlat, per sobre, en altres articles. Un dels autors que millor ha estudiat aquesta figura mitològica ha sigut Claude Lecouteux. El professor de la Sorbona ens indica com el 314, el Concili catòlic d’Ancyra, parla de les Senyores de la Nit, text que després fou recollit el 872 pels capitularis de l’emperador carolingi Carles el Calb, que les torna a citar i, finalment, apareix en un tractat de l’abat alemany de Prüm.

El fragment de l’abat de Prüm és molt conegut i diu així: «No hem d’oblidar que certes dones malvades, que s’han tornat serventes de Satanàs, seduïdes per il·lusions demoníaques i fantasmals, creuen que cavalquen bèsties durant les hores nocturnes. Van en companyia de Diana, la deessa dels pagans, o d’Heròdies, amb una innombrable multitud d’altres dones, que travessen grans distàncies de la terra en el silenci fúnebre de la nit, subjectes a les lleis de la Senyora. I en certes nits són cridades al seu servei…». Aquesta cavalcada femenina va perdurar en l’imaginari col·lectiu català fins al segle XIX i inicis del segle XX.

Heròdies és un personatge històric real, una princesa que visqué durant la dominació romana del regne de Judea, descrita en els relats de la bíblia com a mare de Salomé, la noia que va demanar el cap de Sant Joan el Baptista. Els relats apòcrifs i populars diuen que, com ella va encapçalar el complot per tallar el cap del sant, va ser condemnada per tota l’eternitat, sincretitzant-se més tard a Europa amb els esperits femenins que cavalquen la nit, que són molt anteriors a la història bíblica. Com ens diuen Lecouteux o l’antropòleg Willem de Blécourt, aquestes cavalcades femenines no s’han de confondre amb la Cacera Salvatge hivernal, l’Exèrcit Furiós. Si la nit era la de Sant Joan, és normal que l’oposició al foc celestial o l’expressió maligne de la Senyora, en la ment cristiana, fos la d’Heròdies, l’enemiga del Baptista.

Ella és la que talla el cap del Sol.

En realitat, les Senyores de la Nit no són una oposició a la figura solar en la mentalitat popular precristiana, és molt més complex que això, però amb el temps la visió que s’ha projectat sobre elles s’ha anat reduint i encotillant. En altres contrades s’ha sincretitzat amb deïtats paganes com Sàtia, la Dama Abúndia, Diana i altres, però sempre van acompanyades del seguici dels «dobles» que abandonen el cos i serveixen a qui l’abat de Prüm, seguint la tradició, anomena la Senyora. Una possible resposta ens les donen les deesses amb què se sincretitzaren, en general figures ambivalents que tant poden promoure la fertilitat i el creixement, com la mort i la cacera. Una cosa no és contraria a l’altra, al contrari.

Als estols que fugen esparverats de les tempestes d’agost fa generacions es deia eren bruixes i bruixots que menaven la pedregada, conduint les tempestes on ells volien amb gran cridòria. Al Penedès es deia que eren les filles d’Herodes, convertides en ocells de mal averany. La relació entre bruixeria i Heròdies és clara, però aquí no la tractaré.

La tradició catalana, que ressegueix els corrents populars francesos i italians, diu que poden escoltar-se al bell punt de les 12 de la mitjanit de la Revetlla. Al seguici d’Heròdies, els esperits de les dones que abandonen el seu cos, els anomena «les germanes». La seva cavalcada, tal com recull la veu popular catalana del segle XIX, inicis del XX, és molt diferent del Mal Caçador, el Comte Arnau o la de l’Exèrcit Furiós.

Elles no munten corsers de guerra, ni fan sorolls estridents, però no són menys perilloses. El seu so és una remor de danses i vels, una melodia llunyana de gralles i flautes, de picarols, platets i dolços instruments de corda. Els seus peus són lleugers i els seus cossos flexibles. Però els seus ulls i les seves mans són cobertes de fines flames de foc. Dansen, dansen i dansen sense descans. I amb els seus subtils i sensuals moviments poden hipnotitzar-te i fer que comencis a ballar amb elles, damnant la teva ànima per sempre. Si te les trobes aquesta nit, i són diversos llocs de Catalunya on guarden la tradició, sense adonar-te pots començar a seguir-les.

Joan Amades ens diu que, fins i tot, hi havia qui no s’atrevia a sortir fora de poblat per no trobar-se-les, com també passa amb la Cacera Salvatge. Si anaves en colla, estaves més segur, perquè qui sobretot l’escolta és el solitari, el melancòlic, el borratxo, el perdut: «Aquesta nit, els nostres avis anaven a orejar-se i a divertir-se al Passeig Nou de la nostra ciutat, que, de tanta gentada com en tal diada hi anava, va prendre el nom de Passeig de Sant Joan. Hi havia gent que no hauria gosat apartar-se del passeig, per por que, entre la fosca dels camps, que aleshores vorejaven aquell indret, no se li haguessin presentat les ballarines fantàstiques i no l’haguessin seduït».

Com el Cant de la Sirena, són irresistibles. Com l’Exèrcit Furiós, poden fer que t’uneixis a elles per sempre més, dansant la seva suau melodia feta de carn i nit.

En Joanet de l’aigua

Un intrigant i interessantíssim joc infantil català de la Revetlla era el d’en Joanet de l’aigua. Aquest joc va perviure a Catalunya fins al segle XIX, desconec si fins al XX, i consistia a retallar uns ninots de cartó, lligats amb un cordill, el que avui anomenem llufes i que han quedat relegades al dia dels Sants Innocents. La mainada feia bellugar els ninots per tot arreu, fent veure que ballaven, fent molt de xivarri, fent la veu d’en Joanet de l’aigua amb ganyotes i, en general, amb gatzara i alegria que acompanyaven, això és important, bufant xiulets de vidre.

No us imagineu que el joc d’en Joanet de l’aigua era quelcom relegat a quatre poblacions remotes. Va arribar a ser tant famós que va ser objecte d’imatgeria impresa, és a dir, que van comercialitzar-se i dibuixar-se. S’anomenaven, a més a més de Joanet de l’aigua: «Joan de les vinyes», «Joan de paper» o «Joan de cartó». Hem vist en el segon article de fra Garí la importància dels noms Jan/Joan en relació a fetilleries i criatures mitològiques.

El joc deia que en Joanet de l’aigua era una persona viva, un ésser real, i que amb el xivarri, la cridòria i l’alegria l’estaven cridant perquè es fes present durant la Revetlla. Al Montserratí s’hi conservava un ball rodó al voltant de la foguera, que cantava:

Ara ve en Joan de l’aigua,

en Joanet de cartó;

ara ve aquest gran senyor

que festeja la meva dona;

ara sí que l’hem feta bona.

Una cançó ben curiosa, per ser cantada per mainada. Amades ens diu: «…pot recordar molt probablement alguna divinitat o ésser mític encarnador i simbolitzador del solstici». Això no ho sabem, però la cançó potser ens dóna una pista: Té a veure amb la fertilitat i la renovació.

Coves del Salnitre de Montserrat. Collbató. Font

El Marmajor: Rei caníbal

Com vam veure la nit del solstici d’hivern, la nit de Sant Joan, el solstici d’estiu, també és una d’aquelles nits on podem trobar-nos moltes criatures voltant pels camins, escampades pels llocs on no hi ha ningú i solament un foll o un solitari pot ser-hi una nit d’estar-se amb la família com aquesta. Són criatures del desordre, però amb peculiaritats oposades i complementàries a les d’aquelles que vam conèixer a l’hivern. A una d’elles, els nyitus, vaig dedicar-los un article sencer.

Una de les criatures més perilloses del solstici d’estiu és el Marmajor, que sortia de les coves del Salnitre de Montserrat per «fer la Por» i segrestar la mainada, com el Pelut, aquell home-bèstia de la Garrotxa que és igual que el Krampus alpí i altres figures similars que surten durant el solstici d’hivern. El Marmajor, com en Pelut o el Krampus, arreplega la mainada dolenta i entremaliada, emportant-se’ls per devorar-los i digerir-los a plaer, tot ficant-se’ls a les butxaques, que pengen immenses dels seus costats i dins d’un sac monumental que porta a l’esquena. Diuen que, fins i tot, els nens i nenes dolents vessen de les seves butxaques.

Els pares de Collbató el feien servir com espantacriatures, perquè la mainada no sortís en despoblat la nit de Revetlla. El seu lloc preferit per devorar la tendra carn dels infants és en el més profund dels forats de les coves del Salnitre, on hi té el niu.

El seu nom, Marmajor, em recorda a un títol antic del dret civil català, el marmessor, aquell que executa la darrera voluntat d’un testament. El marmessor –del llatí manumissor– té plenes potestats per complir les últimes voluntats del difunt. Podria donar-nos aquest nom una pista del que hi ha darrere d’aquest ésser?

Aquell que executa la voluntat dels avantpassats, dels difunts de la família, que en veure com els hereus i descendents es comporten fora de l’ordre, és l’encarregat de sortir de l’Avern per emportar-se’ls i devorar-los, retornant-los així al magma primigeni i informe del Caos.

O potser solament és una coincidència.

La Mala Bèstia: Amo de l’entropia

Vam veure en l’article dedicat al Pare Llop com «mala bèstia» era un nom popular del llop i, també, del Diable, amb qui es confonia. A la Junquera, el Bolú, el Pertús i Cantallops, podien trobar-se els oficis d’encortador de feres i pastor de llops, que elevaven el parenostre dels llops –d’això en parlaré en un article propi–. I era aquí on es deia que aquesta nit i durant el solstici d’hivern, per Nadal, sortia la Mala Bèstia, amb noms i cognoms. Un llop diferent de tots els altres.

Ningú sap com és la seva forma autèntica, perquè com «les fantasmes» de Montserrat o el Mal Esperit, ambdues criatures del solstici d’hivern, trenca tot el que creiem autèntic i real. La seva forma s’estira i s’arronsa constantment. Una ombra difuminada, el record d’una fera ferotge que s’abraona sobre l’home i la dona civilitzats. La Mala bèstia és l’essència de tots els llops morts pels caçadors durant l’any, és el Senyor del que és salvatge, del que vol devorar les línies rectes i les pedres ben tallades.

Vall de Lord des de Sant Llorenç de Morunys. Font

Els partenidors: La veu de l’oblit

La nit del solstici d’estiu també és una nit d’ànimes i morts, dels que habiten l’Altremón. Similars a les fantasmes són «les llufes», que apareixen pels boscos de la nit de Sant Joan empordanesa i ebrenca. Noteu que s’utilitza el mateix nom per les animetes de tardor o pels ninots del dia dels Sants Innocents, que recorden les ànimes dels difunts. La seva forma és no tenir forma perquè, malgrat que intimiden i atemoreixen, ningú pot definir-les. Potser per això, precisament, terroritzen al valent –o l’inconscient, mai millor dit– que deixa els límits dels camins i la civilització humana per endinsar-se a l’Ombra, allà on totes les paraules són inservibles.

Una d’aquestes figures espectrals són els partenidors, que habiten la Vall de Lord, al Solsonès i s’arrosseguen per la terra perduda durant la nit de Sant Joan. Són els espectres errants dels avantpassats, ànimes que han patit tant que s’han quedat en aquest costat del mirall com a ferides obertes en el territori i, si te les trobes, sempre en paratges dessolats i lluny de tot contacte humà, se t’encaren i expliquen una darrere l’altra totes les seves penúries.

Aquests esperits han sigut oblidats per tots els seus i, vulguis o no vulguis, si caus sota el domini de la seva mirada, has d’escoltar-los palplantat. En escoltar les seves misèries i dolors, a poc a poc, van arrossegant-te amb ells a la seva profunda desesperació. Poden utilitzar diversos trucs i enganyifes per entabanar-te, com fer-se passar per algú viu, per un nen o una joveneta que demana ajuda. S’aprofiten de la bondat de les persones vives per corcar-los per dins i devorar-los sense pressa. Al principi no te n’adones, penses que estàs fent una bona acció. Però com la granota bullida, quan veus el monstre afamat que tens al davant ja és massa tard, no pots fugir.

Els solsonins creien que la nit de Sant Joan no havies de cridar ni parlar massa fort en paratges on la veu ressonés, perquè això podria atreure els partenidors. Aquest fet i el seu nom ens ofereixen pistes del caràcter especular d’aquests éssers: Ells són la nostra veu que retorna, són el reflex deformat del mirall. No podem escapar d’ells perquè ells són nosaltres, la depressió que rosega tot allò positiu i amable, les fondalades de l’ànima on habiten els oblidats, els que ja no tenen nom.

I és que potser, si ens els trobem, els partenidors serem nosaltres algun dia.

El roure esberlat pel llamp

Les cerimònies i pràctiques de guarició tradicional relacionades amb Sant Joan són nombrosíssimes i riques en variants. Citar-les aquí totes és impossible, caldria un llibre ben llarg. Però ara en parlaré d’una. La frontera entre el ritu arcaic, la superstició, la fetilleria –que no la bruixeria, cal diferenciar-ho– i la medicina popular, aquí es fa difosa, així que no les analitzaré gaire i em limitaré a descriure-les. Moltes d’aquestes pràctiques tenen variants locals, tampoc les citaré totes.

Una de les pràctiques de guarició més espectaculars visualment és la cerimònia del roure esberlat pel llamp. Aquesta pràctica es realitzava a molts llocs de les terres de parla catalana, especialment a poblacions costaneres. Gaudeix de moltes variants i també la trobem a altres contrades d’Europa. Suposadament fins al segle XIX encara se celebrava aquest intrigant ritu.

Si un nounat té «trencadura», això és, una hèrnia o un tumor, durant la Revetlla se’l porta davant d’un roure que tingui un forat o que hagi sigut esberlat per l’acció d’un llamp. El roure és l’arbre del llamp. Just quan estan repicant les batallades de les 12 de la nit, un home i una dona –en algunes versions s’especifica que són els fadrins o padrins, els avis de l’infant– se’l passen diverses vegades pel forat o l’escletxa, tot dient: «Dóna’m Maria, pren Joan» i «Dóna’m Joan, pren Maria», successivament, fins que s’acaben les campanades. Si l’arbre mor, el nounat mor. Si l’arbre guareix, el nen guarirà.

Aquesta és una variant del Maresme, del Corredor-Montnegre, del Baix Camp i la Selva de Mar. Però n’hi ha més. Una altra variant diu que els actuants són dos homes, que s’han d’anomenar obligatòriament Joan i Pere, i el que diuen és: «Joan, aquí us dono aquest infant; trencat us el dono. / Pere, l’infant us torno; curat us el dono», en acabar l’operació és molt important que quedi en mans del Joan. I hi són presents els padrins, els avis, però aquí no actuen, solament observen. Si l’infant és un nen, l’avi fa companyia al Joan. Si és una nena, al Pere. L’àvia a l’inrevés.

La cerimònia es fa amb el nen despullat, com si tornés a néixer del ventre de l’arbre. Una variant fa que l’agafin del peu, no s’especifica quin. La robeta del nounat s’amaga sota un piló de fang, la roba mai ha de veure el roure. Hi havia qui, després de l’operació, la penjava de les branques. O que utilitzaven les benes que tapaven la ferida de l’infant per embolcallar la ferida de l’arbre. Fins i tot hi ha qui diu que és a l’inrevés: Si l’arbre viu, l’infant mor. Si l’arbre mor, l’infant viu.

També hi havia la tradició, a l’Empordà i a la Selva, cap al Montseny, de dormir tota la nit de Sant Joan dins d’un tronc esberlat o foradat d’alzina, per així guarir la trencadura, el tumor.

A Altea, a la Marina Baixa del País Valencià, en comptes d’un roure utilitzaven un arbust, concretament l’anomenat com a «figuera infernal» o del diable, és a dir, el ricí, cagamuja o fesolera de llum. El que es feia és passar l’infant entre les seves branques. Una altra particularitat d’Altea és que el Joan i el Pere s’anaven intercanviant els noms.

Que aquesta és una pràctica bàsicament costanera, podria remarcar-ho el fet que també per la costa es passava als infants amb «trencadura» per entre branques de vímet o joncs. Es partia en dos un tronc de jonc pel mig, es lligaven dues branques per la part superior, fent un espai entre les dues ascles i penjaven les robetes del nounat d’un arbre proper, que era el testimoni, abandonant-les allí per sempre més. Es creia que quan la roba es feia del tot malbé, l’infant guaria.

Aquesta correlació de proximitat, entre la ferida d’un arbre o tronc i la d’un infant, és habitual en moltes pràctiques de medicina popular i fetilleria. Aquest binomi, establert per Frazer a La Branca Daurada, entre «màgia per contaminació» –les robetes– o en aquest cas «màgia empàtica» –la ferida–, on allò semblant produeix el semblant, va encotillar i simplificar moltíssim les pràctiques de medicina i màgia popular en la mentalitat acadèmica, fins als anys 60 del segle passat. Actualment els estudiosos tenen compte moltes altres subtileses i conceptes, més enllà de pensar en «la superstició de la ment salvatge i primitiva», com escrivia Frazer a inicis del segle XX.

Per això, caldria replantejar-nos la interpretació antropològica i simbòlica d’una pràctica de medicina popular com és la del roure esberlat pel llamp, d’una riquesa etnològica i històrica molt profunda i que és a les arrels d’Europa.

El que queda del foc celestial

Una de les pràctiques més comunes era utilitzar les cendres o els fragments carbonitzats que quedaven de la foguera de la Revetlla. Cels Gomis en recull varies, del segle XIX: per guarir malures dels peus, com els ulls de poll, es podien trepitjar, així ho feien a Mollet del Vallès. A l’Alt Empordà, a Espinavessa, deien que amb elles podies guarir tots els mals del cos. Com hem vist que feien amb les cendres de Beltane a l’Illa de Man –entre altres llocs–, a Espinavessa se la fregaven per la cara, mans i peus. Tradicions així trobem arreu de les terres de parla catalana i d’Europa.

La idea general de la tradició de les cendres és que amb elles pots protegir-te del mal, poden guarir i poden donar-te bona sort, com vam veure que feien les restes del Taro. Amb elles es podia rodejar, per exemple, la casa i la granja, per protegir-les dels mals esperits i dels avantpassats oblidats. Els antropòlegs ho interpreten dient que si la foguera de Sant Joan és el foc del cel, això és, el Sol, les seves restes són el seu poder, reconcentrat durant la nit més curta de l’any.

Hi ha restes de mites i tradicions que indiquen aquest descendiment del foc celestial. Per exemple, ens diu Amades que al Rosselló creien que durant la Revetlla Sant Joan Baptista baixava del cel i beneïa herbes, aigües, pedres. També a Roses creien que Sant Joan baixava dels cels aquesta nit, per beneir les aigües de la mar, a les 3 de la matinada, l’hora coneguda popularment com a «hora bruixa», quan hi ha el pic més gran de melatonina en els nostres cossos. Encara més, hi havia la creença popular que Sant Joan havia nascut just a les 12 de la nit, a la mateixa hora que Jesús, però sis mesos abans. És a dir, en els dos punts solsticials.

Un altre fet que ens confirma aquesta qualitat solar de la foguera és l’ús de creus. La creu és un símbol solar d’ençà de temps prehistòrics. La trobem gravada a les cavernes i la trobem expressant moviment, la trobem en ceràmiques i en antigues pintures. En general, però, no és una creu com la que podem pensar avui, la creu cristiana amb un peu més llarg, sinó una creu senzilla amb braços equidistants. Un exemple prehistòric de casa nostra el trobem a la Pedra de les Creus, quan vaig narrar la ruta prehistòrica per la Roca del Vallès. N’hi ha moltes més.

A la Garrotxa, per exemple, cercaven arbres que tinguessin dues branques, una a cada costat del tronc, que li donessin una forma similar a una creu. A molts llocs d’Europa la foguera es fa cremant una creu en el seu interior, que suporta tota la resta de l’entramat, com fan –sense ser creus– els brandons occitans i algunes celebracions de falles del Pallars. Així també es feia al Lluçanès, on al voltant d’un arbre davant l’església cada família portava un feix de llenya i, després, s’encenia.

Per acabar-ho d’adobar, exactament igual que Beltane o Walpurgis, moltes fogueres s’aixecaven en turons alts, cercant la proximitat de la nit i del sol negre interior. Així ho feien, per dir solament un exemple, al cim del Tagamanent, on s’encenien quatre fogueres al voltant de l’església que podien veure’s, si la nit era clara, des del Vallès, la Plana de Vic, el Montseny i el Congost. Hi havia molts altres cims catalans que aixecaven fogueres de Sant Joan, també a la costa. Comunes eren les fogueres que s’aixecaven als cims del Maresme, que els mariners podien veure des de la mar.

També hi ha un altre valor d’aquestes restes: la renovació. Normalment el que es llençava a la foguera per fer-la eren estris i mobles vells. Hi ha cançons que ho recorden: «Tres dies abans del sant / va pels pisos la canalla, / recollint els trastos vells, / canyes i manats de palla…». A l’article de les falles ja he parlat del caràcter cíclic, de renovació, de la festa i de com es mantenen plantats d’un any per l’altre els arbres a la plaça.

La renovació cíclica i l’element solar van de la mà en el solstici d’estiu, perquè el Sol és, com la Lluna, qui marca el pas estacional sota la seva presència, el creixement dels camps i les herbes, els compassos dels ramats i, també, de les persones.


Bibliografia

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 10: Sant Joan, de cara a l’estiu. Barcelona. Edicions 62

BLÉCOURT, William de (2004). Witchcraft Continued: Popular Magic in Modern Europe. Manchester University Press

GOMIS, Cels (2016). La Bruixa Catalana. La Bisbal d’Empordà: Sidillà

HUTTON, Ronald (2018). The Witch: A History of Fear. Londres: Yale University Press

LECOUTEUX, Claude (1999). Phantom Armies of the Night: The Wild Hunt and the Ghostly Processions of the Undead. Rochester, Vermont: Inner Traditions

MARRONE, Steven P. (2015). A History of Science, Magic and Belief: From Medieval to Early Modern Europe. Nova York: Palgrave Macmillan. Capítol: Popular Belief and the Rationalization of Religion

PLANES BALL, Josep Albert (2002). Llegendes de Montserrat. Sant Vicenç de Castellet: Farell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada