Esperits de l’Hivern (I): En Fumera i altres criatures del Temps del Desordre

El Mal Esperit de la Nit de Nadal en un romanç català vuitcentista

Avui coneixem el Nadal, el principi de l’hivern, com un temps amable, per passar en família, d’escudella, regals, torrons i festa. Però no sempre va ser així. El principi de l’hivern o Dotze Dies, el temps que va del solstici d’hivern –que no coincideix amb Nadal– fins al Dia de Reis, passant per Cap d’any, era vist com un temps fosc. Com diu el professor i folklorista Joan Soler i Amigó: «Tanmateix, hi ha d’altres éssers, que no són gens agradosos: Nicolau el Vellós, Perschta, Holla o Frau Holda… Cal no oblidar que és temps de bruixes, fúries i diables, esperits i ànimes en pena».

I, si prestem atenció, no és gens estrany.

El Senyor del Desordre (Lord of Misrule) presideix sobre Christmastide en la Festa dels Bojos, segons la tradició rural anglesa. Del Desordre en parlaré molt més en propers articles.

Temps de Desordre

Per començar, l’hivern antigament era el temps més dur per a les persones; un temps de gana, sobretot si no hi havien bones collites o s’havia mort el bestiar per alguna malura: un temps de fred i de foscor, on les nits són les més llargues de l’any i els dies són grisos i somorts, com si el sol no tingués força ni vida per tornar a aixecar-se; els camps queden adormits, amb la llavor al ventre de la terra o amb aquesta llaurada i gelada; els mariners no sortien a la mar i els soldats no acostumaven a fer la guerra fins al març. Tot guaita, tot sembla mort, tot somia.

També és un temps al mig, a la cruïlla dels dies. Antigament l’hivern era el final del cicle. Com vaig escriure en el primer article de desembre, en moltes cultures el cicle, l’any, començava entre març i abril quan ho feia la primavera. Pel calendari quasi-llegendari romà, un dels calendaris més arcaics d’Europa occidental, directament era un temps que no existia, que no es comptava. Pels sacerdots i sacerdotesses del culte romà, que eren els que utilitzaven el calendari en la seva litúrgia, això era natural, perquè era un temps que pertanyia als morts, no als vius. Un temps fora del cicle de la vida. Enguany el dia de Cap d’any és entre l’any que mor i l’any que reneix, al bell mig dels Dotze Dies entre Nadal i Reis, al bell mig del temps.

Hem anat veient, en molts altres articles, la importància i el significat cabdal del temps de cruïlla, dels dies de l’entremig, dels espais liminars, d’allò que creix a les vores dels camins i dels camps, de les trobades on comença i acaben les coses, com l’Arc de Sant Martí, en els llocs que no són llocs, on tot es dissol i torna a reformar-se, on l’aparença del Jo desapareix i tot el que té forma i està endreçat és desafiat pel somni i la fantasia. On habiten els monstres.

I, també, és un temps de desordre, especialment el punt precís de la Mitjanit de Nadal –en realitat, hauríem de parlar del solstici d’hivern–. La tradició catalana diu que arbres i roques caminen, que les bèsties parlen i vesteixen com persones, entre moltes altres meravelles d’un temps capgirat. Si ho mirem des d’un punt de vista simple, maniqueu, de bons i dolents, és quan les forces malignes tenen més força: El fred, les malalties, les desgràcies, la fam, la mort. Els diables vagaregen per la terra a la caça dels vius, i els morts esperen en els racons silenciosos del bosc, per llençar-se a sobre d’aquell que camina perdut i oblidat. El Sol, que regeix com un Rei Nen, es rendeix al poder del verdader governant, el vell Rei Saturn, que destrueix i construeix com ho fa el Forn Alquímic, com ho fa el nostre estómac i la nostra ment.

Si ho mirem des d’un punt de vista més eclèctic i subtil, tot té la llavor del seu contrari. El sil·logisme resulta complementari en la seva impossibilitat. L’odi té la llavor de l’amor i l’amor la llavor de l’odi. L’oblit, que crida el viarany, la llavor del record i el record, que tot ho reforma, la llavor de l’oblit. I en el temps de més foscor és quan el Sol, el Sol Invicte, el Sol Negre amagat dins la terra, dins de nosaltres, comença lentament, pacientment, a allargar el seu temps de nou. Per això, entre altres motius, els predicadors de la nova religió cristiana, com els antics romans, van voler tornar aquest temps fosc en un temps alegre. Quan naixia el nou Sol era quan naixia el nou Déu: Jesús.

En aquest article parlaré de criatures, personatges i esperits que s’emmarquen en el context d’aquests dies estranys, on l’ordre és capgirat, el que era a dalt, ara és a baix, el que era lluminós, ara és fosc i el que semblava mort, és viu.

El temps on la terra somia.

Les fantasmes de Montserrat

Com convé al Temps del Desordre, moltes de les criatures i esperits que habiten aquest temps no tenen una forma definida i desafien allò que és endreçat i correcte. Uns d’aquests esperits són «les fantasmes» que sortien per les muntanyes de Montserrat. Éssers indefinits i ambigus, que canvien constantment de color i d’aparença. Joan Amades ens diu que es creia que les fantasmes sortien la Nit de Nadal, una nit on regnen els dimonis i mals esperits. Podien transformar-se en qualsevol cosa: Herba, arbre, roca. Podies trobar-te-les al costat mateix o en l’horitzó. Si enxampaven algú fora de cobert, començaven a rosegar la seva ment i la seva autoestima, xiuxiuejant-li a cau d’orella o cridant-li a la cara paraules que l’humiliessin i l’avergonyissin de la seva vida i persona. O podien acompanyar-les durant molta estona en absolut silenci.

Per comprendre aquestes criatures hem de pensar que el temps on realment s’apareixen és la nit del solstici: El temps precís on el sol mor i reneix. És en aquest espai liminar, quan el Sol s’està morint, no ha mort, però tampoc ha renascut, quan s’obren les portes. Hi ha altres moments de l’any on les portes s’obren i d’elles poden sorgir criatures estranyes i perilloses pels éssers definits, de l’ordre, o com diuen «dels vius», ho vam veure amb els nyitus, que poden infectar la ment i devorar els records i l’alegria la Nit de Sant Joan –el solstici d’estiu–.

Les fantasmes ataquen la gent, homes o dones, que aquella nit és en descampat perquè si hi ha algú que la nit més freda i fosca de tot l’any és fora de casa, lluny de la família, és molt probable que sigui algú molt desgraciat… o algú que desafia l’ordre. O ambdues coses. Fixeu-vos-hi bé amb el que fan, la descripció dels seus actes són com els d’una al·lucinació psicòtica, sense forma, sense color definit, ataquen la ment com una idea esquizofrènica, acompanyant la seva víctima i embogint-la, dient-li coses que solament ella pot saber. Els monstres tot sovint ataquen al solitari, el ferit i desemparat, a aquelles persones que han caigut per les esquerdes de la societat; o són guardians del llindar d’allò que pots fer amb la matèria en brut de la creació. La paraula basca per definir a una bruixa, sorgin, no deixa de significar «creadora».

Però també, com d’altres criatures, són un avís i una prevenció: Si surts aquesta nit pots trobar-te amb allò que està indefinit, amb allò que no pertany a la nostra «racionalitat», a la fantasia i el somni. Per això és una nit de bruixes i bruixots, que són els que pertanyen a aquest temps, doncs han passat de ser fetillers i tractar amb l’increat i el desordre a ser part d’ell. No és casual que aquests éssers tinguin un apel·latiu femení, com els éssers mítics que eren les bruixes en un origen.

I no tots els que desafien l’ordre acaben sent bruixes i bruixots, la majoria acaben sent pelacanyes. Pobres desgraciats, víctimes de la malaltia i la soledat.

Les fantasmes de Montserrat són els perills de tractar amb la cruïlla.

Il·lustració d’en Nigel Jackson sobre el Temps del Desordre, la Saturnàlia

El Mal Esperit de Nadal

Hi ha un ésser del nostre rondallari que per no tenir, no té ni nom. Amades l’anomena, senzillament, «el mal esperit». Com les fantasmes, te’l pots trobar en descampat la Nit de Nadal. I, com les fantasmes, té una forma estranyíssima i que desafia tot «el que és». És una bèstia molt negre, molt fosca, que varia constantment de forma i va acompanyat d’una gran claror, que fa que aquell que se’l troba cregui que és la llum de la lluna. Pot ser tan llarg que es perd de vista o tan alt que arriba fins a les estrelles, pot ser molt baix, pla i ample, com una taca ombrívola; talment com en un viatge psicodèlic on les formes queden desdibuixades i s’allarguen o s’empetiteixen.

Persegueix a aquell que troba en descampat i, talment com les fantasmes –no deixen de ser la mateixa criatura–, pot estar mut, mirant impassible i acusador la seva víctima o, al contrari, cridar, udolar i xisclar, de pressa i molt insistent, com mil bèsties cridant alhora. Però, quan el Sol torna a renéixer i el Temps del Desordre es fon i se’n va, marcat per la primera batallada de les campanes que marquen les dotze, també es fon i se’n va el Mal Esperit de Nadal, fonent-se com un glop d’ombra empassat per la terra. Les campanes, entre altres motius, són enemigues de bruixes i bruixots perquè defineixen el temps, l’endrecen, quelcom que, d’altra manera, en realitat mai està definit, perquè és un invent humà per tenir una mesura de les coses.

Amades ens ho explica així: «Hom creu que, aquesta nit, el mal esperit volta per damunt de la terra, i que és aconsellable no anar a hores fosques per despoblat, per tal d’evitar topar-s’hi i caure sota la seva influència». També hem de pensar que «Mal esperit» era un dels noms més habituals per un vell conegut: El Diable. No és casualitat, ell és també el Senyor del Desordre.

I, vosaltres, voleu caure sota la seva influència? Doncs si no ho voleu, no sortiu en descampat la Nit de Nadal… I, si ho feu, bé, allà ens trobarem.

Capgròs d’en Fumera, obra d’en David Ventura i Neus Hosta, font a Ventura & Hosta

En Fumera, geni de la llar de foc

En Fumera era com anomenaven a l’Empordà, a la Catalunya del Nord i per Girona, un ninot en forma d’home que es penjava al sostre de la llar de foc. Els pares deien als seus fills que tenia set ulls –com la Bèstia de l’Apocalipsi–, quatre al davant i tres al darrere. En Fumera podia saber-ho tot i veure fins i tot els secrets més amagats. Era un servent dels Reis Mags –una de les al·legories cristianitzades de la Cacera Salvatge–, a qui donava compte de les maleses o bondats que havien fet els nens. Joan Soler i Amigó ens indica que: «És una imatge estrafeta de Janus, déu de les dues cares, i amb funcions semblants als déus lars o als manes romans, divinitats o genis de la llar, esperits dels avantpassats».

Com us podeu imaginar, en Fumera es penjava durant els Dotze Dies, de la Nit de Nadal fins a la Nit de Reis. Com a geni o esperit de la llar, relacionat amb el foc i el fum, és el representant de la comunitat –la família–, per tant és natural que avisi als Reis Mags de l’actitud de la mainada, com a vetllador per l’ordre intern de la comunitat, en Fumera també era utilitzat com espantacriatures durant la resta de l’any, és tant benefactor i protector com punitiu –d’aquí les dues cares–, en un ordre moral que no té res a veure amb les categories cristianes de bé i mal, doncs és anterior al cristianisme i té més a veure amb l’ordre i el desordre, amb la cohesió o destrucció de la tribu, la família en un sentit ampli, la comunitat en la qual vivien i morien les persones.

Un altre dia parlem d’això de penjar mitjons, bastons i altres galindaines. El final d’en Fumera era ser cremat a la llar, on desapareixia fins a l’any que ve, en un sacrifici cíclic.

En Pelut, l’home-bèstia de la Garrotxa

Molt relacionat amb en Jan Pelut –un Pare Llop personalitzat– o en Joan de l’Ós –de qui ja vaig parlar en un article l’any passat–, perquè també viu en la part salvatge, feréstega, el Pelut era un espantacriatures que s’emportava la mainada la Nit de Nadal o en dies propers. Era un home molt alt, gros, malcarat i, evidentment, cobert de pèl com una bèstia. En Pelut, com el Krampus alpí, portava un sac molt gran lligat al coll i passava per les cases per saber si la mainada s’havia comportat. Si no era així, els ficava al sac i se’ls emportava.

La tradició garrotxina era aprofitada pels pares, que si tenien algun fill o filla maleducat, li deien a algun veí, amb preferència perquè fos molt fort, pelut i alt, que es disfressés amb un cap i una pell d’ós. El Pelut parlava «de manera brusca, estentòria i estrafeta», en paraules d’Amades. És a dir, que parlava d’una manera bestial i violenta, deformant la veu humana per fer por a la canalla. També era costum que udolés abans d’arribar a la casa, especialment els dies de molt vent o tempesta. Aleshores aquell home, que a ulls de la petita mainada hauria sigut vist com un autèntic gegant, agafava l’infant maleducat i aixecant-lo del terra el ficava dins el sac. Solament els precs i plors dels pares –que estaven en complot amb l’home bèstia–, l’aturava, fent-lo marxar.

L’últim que veia el nano malcarat quan en Pelut enfilava carrer amunt era que, dins del seu sac, hi havia tot de canalla, perquè l’home que l’interpretava l’omplia de palla perquè semblés que havia tingut una bona collita de nens i nenes que no es comportaven bé. I, un moment, què en feia en Pelut amb la mainada que segrestava? Doncs ja us ho podeu ben imaginar: Menjar-se-la.

El Krampus, com en Pelut, s’endú als nens salvatges, que desafien l’autoritat. I deixa als nens “bons” amb regals.

La seva funció, com el dit Krampus o altres figures molt similars d’arreu del folklore europeu, és múltiple. Però principalment representa «el costat salvatge», que s’emporta i devora amb ell als seus escollits, perquè la mainada «maleducada» al final el que està fent és desafiar l’ordre establert, representat pels pares i les autoritats. Per tant, que els devori i els digereixi té un sentit profund: Se’ls està emportant i recreant segons la part salvatge, tan propera al Desordre. De la mateixa manera que la bèstia espiritual devora l’home o dona savi i el reformula, el Pelut devora als infants però, potser, sense renaixement posterior, això no ho sabem.

És natural que aquesta manera de figures que segresten a la mainada «dolenta» la Nit de Nadal o en altres moments de l’hivern, siguin bèsties o diables, ells són els representants d’aquella vida que hi havia abans que visquéssim en ciutats i rendíssim el nostre esperit a una autoritat solar, única.

Ja ho diu la cançó catalana: «Dimoni pelut, que a l’Infern no t’han volgut…», normal, massa salvatge fins i tot per l’Infern. No són temps per autèntics salvatges. Oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada