Bruixeria catalana (I): Entrevista amb el Gremi de l’Art

Gremi de l'Art
Gremi de l'Art

L’entrevista d’avui és ben especial per mi. Durant la primavera de l’any passat vaig descobrir El Gremi de l’Art gràcies al desaparegut programa de Cerdanyola Ràdio, Encrucijada pagana. El Gremi treballa amb el que es podria dir «bruixeria tradicional», una sèrie de pràctiques que, per un costat, reconstrueixen una sèrie de ritus i treballs dels nostres avantpassats i, per l’altre, ho projecten i viuen en el present. Com a persona que estima les tradicions i el territori, d’ençà que vaig descobrir el Gremi vaig sentir una profunda fascinació per la seva feina i sempre he volgut saber-ne més. Més d’un any després encara els portava en el record i, quan vaig decidir-me a fer Llegendàrium, sabia que unes de les primeres persones amb les quals contactaria serien els membres del Gremi. Avui tinc l’oportunitat de preguntar a alguns d’ells i compartir amb tots vosaltres les seves paraules.

Espero que n’aprenguem, tot albirant els vells senders per la porta que tinguin a bé obrir-nos.

El Gremi

A la vostra pàgina dieu que el vostre objectiu és «difondre les tradicions i coneixements respecte les Arts màgiques del Territori a través de la recerca acadèmica i la praxi individual i col·lectiva». A una persona que no sàpiga res de res d’aquest concepte, com li explicaríeu què són les «Arts màgiques»?

Potser precisament la clau aquí és la subjectivitat, hem crescut en una cultura que ha oblidat l’ànima, la nostra visió és condicionada a les interpretacions objectivistes de la realitat, descuidant els lligams amb la resta d’éssers i potències que poblen la realitat. Quan rescatem les tradicions retrobem les restes d’una visió més antiga, en què trobem que aquests vincles no només poden ésser explicats, sinó que han d’ésser viscuts per comprendre’s. Les Arts Màgiques, en aquest context, més enllà dels resultats que puguin produir, són una manera de relacionar-se amb el món invisible. Amb tot allò que sempre ha estat al nostre entorn, però que la nostra societat ha perdut la capacitat de copsar.

També veig que el vostre gremi es divideix en tres seccions: El grup d’estudi, el cercle i finalment la junta de membres fundadors. En els estatuts del grup d’estudi dieu que «l’aplec només és disponible per aquells que professin unes idees i creences afins i que hagin demostrat aptituds en l’àmbit espiritual». Quines són aquestes idees i creences afins?

Com en tota iniciativa, aprenem sobre la marxa. Actualment el Gremi se centra en la difusió, i el grup d’estudi i de praxi resten tancats al públic. La pràctica màgica aprofundeix en l’individu, arriba a racons molt íntims i desperta processos de transformació que poden ser difícils de digerir. Les vivències de l’individu afecten el grup, i a la inversa, creant vincles profunds, i aquests vincles tenen una direcció i força pròpies. Encara que poguéssim anomenar un seguit de condicions objectives, en última instància es tracta d’una qüestió d’afinitat, i els vincles reals no poden ser forçats. Aquest tipus d’afinitat no se centra només en les idees per se, sinó que va vinculat a les emocions i tarannà de cadascú.

La bibliografia que ressenyeu a la vostra web és força amplia. Però quins són els vostres llibres i autors de referència?

Si haguéssim de triar, potser diríem «Historia Nocturna», de Carlo Ginzburg, encara que no parla del nostre territori, «Cunning folk and familiar spirits» d’Emma Wilby, que deixa molt clara la vinculació entre el visible i l’invisible. Un altre podria ser tranquil·lament «Hadas, brujas, y Hombres Lobo en la Edad Media» de Claude Lecouteux, que presenta un important canvi de paradigma mental i no deixa mai indiferent. De per aquí tenim molta estima a Joan Soler i Amigó, i Joan Amades, per tot allò que han significat a nivell de recuperació.

Una persona que pertanyi a una lògia, grup, religió o espiritualitat diferent de la vostra pot pertànyer al Gremi? Sigui quina sigui? I en l’àmbit ideològic-polític? Hi ha algun tipus d’idees polítiques vedades a algú que vulgui ser membre del Gremi de l’Art?

Tot depèn de la persona, de vegades podem tenir més punts en comú amb algú d’una tradició diferent que amb algú que s’identifica a ell/a mateix/a amb la imatgeria de la bruixeria “tradicional”. En l’àmbit de recerca potser podrien no importar tant les creences de cadascú mentre es treballi amb respecte i honestedat.

El Gremi no té una declaració política, i desconfiem de tots aquells que veuen aquest camí i el que hi ha al darrere com un medi, o justificació, enlloc de com un objectiu per sí mateix. Evidentment, no recolzem presa política d’idees, tot i que sabem que tot posicionament al final sempre implica una idea política.

Estudi i praxi

El que feu em recorda molt a l’arqueologia experimental. Podríem dir que, d’alguna manera, el que feu és arqueologia experimental de l’esperit i la tradició?

Podria ésser una aproximació encertada, elements que ens llega la tradició són les restes fragmentades d’una cosmovisió àmplia, no poden ésser interpretats de manera literal. No obstant, cal entendre que no només es fa una recuperació de fets, sinó també d’experiències i sensacions, amb la qual cosa, no estem fent únicament «arqueologia de l’esperit» o reconstruccionisme, sinó que juguem amb troballes en mons subtils, i l’evolució d’aquest camí sempre serà incerta. És posant en marxa, provant i observant allò que coneixem i experimentem, que podem aventurar possibles combinacions i relacions entre ells, aplegar peces per fer-nos una idea del conjunt i el seu funcionament.

Quin és el procés que seguiu per documentar-vos, seleccionar i interpretar les fonts bibliogràfiques o materials que finalment es converteixen en praxi?

El procés de cerca ha de respondre sempre a un interès previ, alguna cosa que crida l’atenció, i des de la que vas tirant del fil. A vegades una revelació pot portar a l’interès, a vegades funciona al revés. Creiem que és una constant en la tasca de l’investigador, quan ets centrat en una qüestió la informació va arribant a tu –de vegades des de llocs insospitats-, i després l’endreces. Pel que fa a la part més acadèmica, cal tenir en compte els condicionants dels compiladors, les modificacions que han pogut inserir –de forma conscient, o no- a l’hora de recollir el material, segons les seves creences personals, o els models interpretatius de la seva època. La mateixa feina, però, l’hem de fer amb nosaltres mateixos, intentant copsar el sentit que les pràctiques o costums podien tenir en el seu moment, per bé que en una segona fase pugui ésser adaptat per a la nostra praxi.

Feu, seguint l’antropologia i la història, estudis comparats amb altres creences i pràctiques, del passat i del present, per treure l’entrellat d’allò que és etern entre elles?

L’estudi d’altres creences i pràctiques contemporànies i afins a la nostra tradició ens ajuda a crear models per omplir els buits que trobem, tenint en compte el context i la seva evolució. Malgrat les peculiaritats de cada territori i les seves variacions en el temps, hi ha no un, sinó diversos substrats comuns entre tradicions europees. De fet, per molt pertorbador que resulti per als més conservadors, les tradicions mai no s’estan quietes i pots trobar a l’altre banda del món un fragment ben conservat de la tradició que aquí s’ha oblidat. Tenim una idea de tradició que no es correspon amb la realitat: se sol considerar com un monòlit sagrat inamovible, cosa que fa que no veiem tots els seus matisos, la tradició no és sinó una costum o una idea que es repeteix ad infinitum.

Intenteu interpretar-los a la llum de la nostra època i de la subjectivitat de cadascú, amb plena llibertat i eclecticisme? O intenteu mantenir-ne el significat intern, etern, la llavor de la tradició? Ambdues són possibles?

De nou, tornem a dir que la supervivència de la tradició depèn de la adaptabilitat. Cal tenir en compte que, al igual que la història, la tradició és una construcció elaborada a base de capes superposades, en la que participa tant la comunitat com l’individu. No es tracta d’anar a cercar la «fórmula», ni de congelar o fotografiar un moment històric i pretendre que allò es alguna mena de veritat inamovible, i lamentablement aquesta és la visió dels que volen emprar el passat per justificar altres coses. La tradició és un llegat, i tot llegat és un contacte transformador. Trobem motius, imatges, ensenyances i advertències que es repeteixen al llarg del temps, però que admeten diferents interpretacions. La tradició neix de l’intent de fer nostre el que ens arriba des de l’eix atemporal de l’existència, i en cada generació i individu adopta formes pròpies per tal de funcionar en el nostre temps de vida. Tot contacte amb la tradició implica un intercanvi i una transformació per ambdues parts.

Us considereu un Gremi tradicional? I si no és així, què és per vosaltres la Tradició?

Quan al Gremi fem servir el mot «tradicional» és simplement per a separar-nos d’aquelles tendències en què el llegat a què fèiem referència és menystingut de la veneració de formes sense contingut. La Tradició és un seguit de coneixements sobre el món i la manera que tenim de relacionar-nos amb ell, una acumulació de maneres de fer i pensar, una corrent en la que participem; ha estat abans que nosaltres, i estarà -amb sort- després de nosaltres. Robert Cochrane autor i practicant de bruixeria durant la primera meitat del segle XX va ser qui començà a fer servir el concepte tradicional envers la bruixeria i les arts màgiques per a diferenciar-se de la wicca i la New Age. Potser seria hora de trobar un terme més adequat que aquest, que s’ha carregat de certes connotacions inexactes.

Com escolliu treballar en uns llocs i no en uns altres? Hi ha llocs especialment propicis a les pràctiques del Gremi? O depèn de la pràctica concreta? També feu treballs dins d’espais urbans i de ciutats?

D’igual manera que les persones, cada territori té el seu caràcter, i hi ha llocs més salvatges, gairebé hostils, i d’altres més amables. De vegades tenim informació sobre un indret concret i anem allà a veure què hi ha; però potser més sovint trobem que cadascú ja té relació amb un o varis territoris, que no tenen perquè tenir una anomenada, i posem en comú l’experiència. De fet, podem pensar que l’ésser humà tria allò amb què vol interactuar en el món invisible, però sovint és a l’inrevés. Per suposat el contacte amb el territori es pot realitzar també a les ciutats, però el seu caràcter es d’una natura molt diferent i correspondria a un altre tipus de treballs. De nou, tot depèn del practicant i de com és interpel·lat per l’entorn.

Quines dificultats us trobeu en la vostra tasca, més enllà de la minsa documentació de textos i les deformacions que el temps i molts altres factors ha provocat en les pràctiques de bruixeria –per exemple, algunes han acabat com a jocs per infants–?

Deixant de banda les possibles dificultats referents a la recerca de documentació, potser la dificultat real és a l’hora de viure en una tradició de bruixeria, enlloc d’observar-la des de fora, a la manera de del folklorista o l’antropòleg. El folklore és sovint el que queda de les tradicions de bruixeria, aquelles pràctiques que recorden des del món segur, quotidià i ordinari, el que la bruixeria pot ésser. Ningú corre perill rescatant aquest vessant de la tradició, de fet va molt bé quedar-se en aquest nivell per fer-se l’interessant, per fer carrera. Però la bruixeria i potser es veu més clar si pensem en altres formes de bruixeria arreu del món és una altra cosa completament diferent, en la que no tots els resultats són garantits. Pots sortir de casa un dia, i no saber qui tornarà. Aquí som els nostres propis conillets d’Índies, i cal estar preparat. De fet, que sembli que manquin fonts escrites no vol dir que en manquin realment, la bruixeria es fonamenta en el contacte amb l’invisible, i moltes fonts importants només són accessibles a través d’aquest.

Potser no es tracta tant de restaurar «el que era», com de fer-ho factible en l’actualitat recollint les llavors importants que ens han llegat i plantant-les, tenint-ne la cura adequada?

El mateix que hem dit fent referència a la inamovibilitat de la tradició: no és viable. No es pot restaurar el que era, per que no tindria sentit en el nostre context social i històric, però hi ha coses que encara necessitem i que no trobarem enlloc més.

Potser hi ha dificultats menys «materials» de documentació i més d’adaptació de l’esperit modern a «sintonitzar» la ment, l’esperit, amb una corrent antiga i ancestral, per entendre-la amb cors actuals i que pugui haver-hi una comunicació fluïda?

El problema principal en aquest aspecte es que, precisament coincidint amb l’època de les grans persecucions de la bruixeria, s’estableix un canvi d’ordre simbòlic en el pensament europeu, a partir del qual els límits entre la realitat «objectiva» i la nostra vivència subjectiva perden la seva permeabilitat. Som hereus directes d’aquest canvi i en patim les conseqüències, però això no vol dir que haguem perdut capacitats, sinó que d’antuvi rebutgem i dubtem de que aquest tipus de relació amb el món sigui vàlida. Aquest és un treball de «des-aprenentatge» que pot estendre’s al llarg d’una vida, però no és impossible.

Quin paper juga la meditació, la dansa i el ball en les vostres pràctiques? I els enteògens o psicoactius? Feu màgia eminentment «interna» o també focalitzeu materials com fetitxes i amulets?

Això depèn de l’individu. Cal dir que no hi ha diferència entre màgia interna i allò que en diríem fetilleria, si s’enfoca adequadament. Hi ha diferents tècniques i recursos per tal d’assolir l’estat mental/emocional adient per realitzar diferents tipus de treball, cadascú ha de descobrir les seves. Però és clar que per treballar amb el territori, el contacte amb els elements materials com el nostre propi cos té gran importància. No en el sentit d’anar arreplegant de tot, com alguns fan, només perquè és bonic o queda bé a la balda del menjador, si no veure en aquesta materialitat la sacralitat de l’entorn natural i relacionar-nos-hi en conseqüència amb respecte.

Esteu oberts a que participi més gent als aplecs del Gremi de l’Art?

No.

Teniu pensat publicar algun llibre del Gremi en el futur?

Tot podria ser.

Gremi de l'Art

Catalunya

Aquesta pregunta la faig perquè a Llegendàrium estem molt interessants en la cultura catalana. La llengua és important per vosaltres? Quina relació teniu amb la tradició i la cultura catalanes?

La llengua és important, sobretot quan és materna, per que a través de la sonoritat específica de les paraules, de la seva combinació, arribem a tocar llocs claus en les nostres ments, però hi ha altres formes de vincular-se a un territori. La llengua és un vehicle que ens connecta amb el passat, i la forma en què parlem i els mots que triem diuen molt de nosaltres. Tots els que hem crescut aquí hem crescut amb l’imaginari de la cultura catalana, les nostres llegendes son un llegat de símbols a l’abast que despleguem per tal de comprendre la nostra relació amb el món, els altres i nosaltres mateixos.

Hi ha alguna tradició o llegenda catalana a la que li tingueu una estima especial?

Segurament les llegendes que més ens agraden són la de l’Estany Negre en el que la gent es convertia en llop, la bruixa de la Pinta d’or, la llegenda del Comte Arnau, però la llista és interminable.

Considereu que el Principat té un caràcter únic? O penseu que els pobles són fruits artificials que res tenen a veure amb l’autèntic caràcter espiritual del passat? No parlo de nacions en un sentit burgès i modern, amb fronteres, sinó del concepte preexistent de «poble».

Cada col·lectiu té un caràcter únic, forjat a base de les experiències que els seus membres han acumulat al llarg del temps. Però quan es vol retallar aquest cúmul de coneixements i expressions per crear-ne un model tancat esdevé fòssil, i perd el seu sentit.

Respecte a l’herència anterior a la cultura catalana: Romana, grega, ibèrica, celta, cultures fins i tot més antigues que van donar llum al que avui és coneix com Catalunya, també les teniu en compte alhora de la vostra praxi?

Moltes vegades és fàcil identificar aquest substrat i les seves transformacions i cal que veiem el conjunt de totes aquestes interaccions amb altres cultures d’una forma més orgànica. Ser-ne conscient amplia la nostra visió del que la Tradició és, la impossibilitat de triar una imatge fixa de la mateixa, i les nostres possibilitats a futur.

Quina importància té per al gremi els llegats indoeuropeus i mediterranis de la Península Ibèrica, i de les cultures del Neolític i l’Edat del Ferro d’arreu d’Europa? Teniu algun indoeuropeista de capçalera? Dumézil? Gimbutas?

De nou, això dependrà del practicant. Quan busques per aquí, surt de tot. Tots aquests historiadors i antropòlegs han quedat obsolets en menor o major grau, i, al cap i a la fi, no pots esperar una validació intel·lectual o històricament «acurada» per a una pràctica espiritual personal.

I folkloristes i acadèmics catalans, quins feu servir més en el vostre treball?

Treballem sobretot amb Joan Amades, Violant i Simorra, Joan Soler i Amigó, Cels Gomis, i Pau Castell.

Els esperits i figures, diguem-ho així, que podem trobar a les terres de parla catalana són els mateixos, amb noms diferents, que podem trobar a altres països del món? Cada un té aspectes diferents, però beuen de fonts similars? Són totalment diferents?

Bé, nosaltres no treballem amb el concepte d’esperits arquetips, si bé entenem i reverenciem el concepte del númen i l’egregor, que a vegades es poden assemblar a d’altres, però cadascun té una idiosincràsia particular i pròpia.

Ens podeu dir alguns llocs de Catalunya o de les terres de parla catalana amb els que tingueu una afinitat especial i que considereu veritablement «màgics»?

Tot el territori és susceptible d’ésser recuperat si saps com apropar-t’hi adequadament.

Feminisme

Aquesta és una pregunta que, de les famoses polèmiques amb Freya Aswynn als anys 80 ençà, ha generat molta controvèrsia. Què en penseu de l’apropiació cultural?

En realitat, això ve de més enrere. El tema de l’apropiació cultural és un arma de doble tall. En principi hauria de ser una reflexió sobre la necessitat de respectar la integritat de les tradicions a les que no pertanyem, en contrast amb l’ús colonialista que la nostra pròpia cultura n’ha fet sistemàticament des de fa segles. Aquesta és una reflexió molt necessària, però al mateix temps el tema de l’ «apropiació cultural» s’ha fet servir per atacar a diversos practicants i imposar-los què poden o no poden fer perquè no encaixa en el model que es creu correcte. Cal tenir en compte que de forma natural, en la construcció de qualsevol tradició, s’agafen elements forans i de tant en tant fins i tot se’ls canvia el sentit per integrar-los. La tradició es manté en un lloc, i també viatja, es desintegra, es torna a agrupar, és una cosa viva. Cal diferenciar entre el que és una explotació sovint en termes econòmics, una falta de respecte i comprensió, i el que constitueix un enriquiment dins de la dinàmica normal de la construcció de la tradició.

Creieu que un català pot portar a terme pràctiques rituals, per exemple, xintoistes o de candomblé? I un japonès i un afrocaribeny pràctiques de bruixeria catalana? O hi ha quelcom inefable en el caràcter individual que fa que unes persones tendeixin més cap a una pràctica o una altra, més enllà del seu fenotip genètic?

Podríem veure-ho de diverses formes. D’una banda, podríem argüir que sí, hi ha quelcom inefable que marca el camí espiritual d’un mateix en relació amb el seu lloc i el seu origen. No obstant això, podríem considerar que cada individu pot fer el que li vingui de gust, si pot establir un vincle amb la tradició o el territori que el criden –de nou apel·lem a l’honestedat i el respecte–. Se subestima constantment el paper que l’estranger, o aquell que retorna d’altres territoris al propi, juga dins de les comunitats. Però sovint fins que no viatgem i ens integrem en altres territoris no som capaços de veure les particularitats del propi. Les persones es barregen, les tradicions es barregen, les persones poden perdre’s en el procés de pertànyer a dues o més cultures o poden assolir una gran integritat, i el mateix passa amb la tradició i els seus practicants.

La persecució a centenars o milers de dones i la seva execució a la forca o a la foguera encara pesa molt en el coneixement popular i l’inconscient col·lectiu. Hem passat de veure a les bruixes com dones lletges, ancianes i amb un cor ben negre, a convertir-les en éssers encisadors, que generen una fascinació intensa per les seves qualitats de rebel·lia, bellesa i intel·ligència. Creieu que la visió que es té avui en dia de la bruixa com una dona sabia que tenia coneixements de partera i herborista, marginada i estimada alhora per la societat, però que era mal vista pels poders patriarcals, és encertada?

De fet, quan s’afirmen coses com aquesta, estem perpetuant la visió creada per les elits religioses prèvies a la persecució de la bruixeria: el concepte que la dona està naturalment preparada per la màgia –menystenint la capacitat dels homes per a transcendir en aquest camí–. La visió de la partera o herbolària pot coincidir amb algunes realitats del passat, però alhora no deixa de ser una imatge construïda des de la modernitat, amb l’ànim d’amarar la bruixeria de correcció política, de domesticar-la i redefinir-la en termes «racionals». Arguments del tipus “No eren bruixes, és que la ciència no s’entenia”, “eren pobres velles”, “eren avançades al seu temps”, “eren massa belles”, és una mostra més del temor que el patriarcat actual té encara a la bruixeria –no com a moviment social proto-feminista, sinó com a una rebel·lió a l’ordre simbòlic imperant– i l’oposició que representa. Victimitzar el gènere femení, convertir les bruixes en una mena de màrtirs, no deixa de ser una manera de negar el seu poder.

Avui dia qualsevol persona mínimament interessada, però que no conegui gaire el tema, a causa de pel·lícules, novel·les, videojocs… penseu que la bruixeria es veu lligada a idees polítiques de llibertat, feminisme i ecologisme. Què me’n podeu dir d’aquests conceptes?

Així plantejats són conceptes moderns, i les bruixes i bruixots –si en va haver-hi– d’èpoques remotes potser no haurien sabut què fer amb ells; però de fet són tres elements que vinculats a la bruixeria d’avui, tres àrees en les quals és necessari treballar en l’actualitat. Un practicant de bruixeria –i aquí fem èmfasi en el fet de no anomenar-los ni bruixes ni bruixots– és un practicant, pensi el que pensi, mentre camini per aquest camí. N’hi ha de tota mena i seria absurd pretendre fer-los encaixar en un model. Ara bé, quan un decideix seguir aquest sender, cal saber que no en sortirà igual de com va entrar, i que els principis i prejudicis que tingués possiblement pateixin una transformació.

Catalunya és un país de bruixes, també avui en dia. Que en penseu de les fires que celebren la bruixeria al país?

Catalunya és un país de fires, això segur, no diríem que de bruixes. De nou, se’ns ven un estereotip que segueix perpetuant les idees obsoletes o bé inquisitorial, o bé les teories posteriors «bonistes» com les de Murray o Gardner. Realment, no n’hi ha cap que ens convenci. S’ha recuperat una imatge de la bruixa domesticada, i s’han creat nous tòpics. Però d’altra banda, també és cert que això ha motivat una major apertura a considerar aquests temes, i una certa acceptació a que la màgia pugui ser tema d’interès.

En elles es recorda, des d’una vessant popular, la memòria d’aquestes dones amb dramatitzacions o espectacles. També tenen les idees de rebel·lia que tant agraden a la gent. Llibres, novel·les, videojocs, la figura de la bruixa i la bruixeria segueixen exercint una fascinació intensa a la gent. Per què creieu que és així?

La memòria de quines dones? Des de quin punt de vista? I la dels homes? La rebel·lia que agrada a la gent és normalment la de qui no arrisca la pell ell mateix. La imatge de la bruixa, construïda al llarg del temps, és una pantalla sobre la que la societat projecta el seu temor, i el seu desig. La bruixa és una figura de natura doble i liminar, fugissera. Quan es veu, avui en dia, des de fora, s’ha convertit en una mena d’heroïna tràgica, una víctima. Allò que la gent voldria ser però no s’atreveix. Potser valdria la pena recuperar la imatge de la bruixa terrible, perquè la bruixeria no ho ha deixat d’ésser. La diferència, potser, rau en que abans tothom tenia clar que les bruixes existien i el que això comportava. I avui, ens han ensenyat a creure que les bruixes eren remeieres, i que tota la resta pertany al món de la fantasia, de nou, una visió molt més còmode i «políticament correcta» d’un fenomen molt més complex.

Bruixeria en el món modern

Una mica d’humor: Esteu farts de que us relacionin amb la Wicca? I amb el druidisme estil OBOD? Quina relació, com a Gremi de l’Art, teniu amb aquestes corrents?

És que, bàsicament, això no té res a veure. La Wicca, el Druidisme de l’OBOD van tenir un motiu per sorgir per motivar els seus seguidors, i funcionen per qui funcionen. Algunes persones sortides d’allà no les podrem veure, amb d’altres potser coincidim en més punts dels que podria imaginar-se a priori. Treballem amb principis i objectius molt distants dels seus.

Us pregunto això perquè, durant segles, a Europa, als practicants de paganisme, bruixeria, màgia o creences minoritàries se’ls perseguia, exiliava, torturava i, en alguns casos, executava. En molts països actuals, dominats per visions fonamentalistes de diverses religions, encara és així. Concretament les tres religions abrahàmiques, en el seu procés de dominació política d’Europa, han sigut les majors perseguidores del paganisme i la bruixeria. Quina relació teniu amb elles?

La dicotomia creada entre les tradicions monoteistes i les tradicions politeistes o animistes és sovint una il·lusió moderna. Si baixem al nivell del practicant de bruixeria, no trobarem pas el fonamentalisme dels teòlegs o els polítics. Les tradicions de bruixeria normalment contenen elements de diferents cultures, èpoques i substrats de creença, com a tot camí individual, i en la pràctica quotidiana aquests elements aparentment irreconciliables funcionen prou bé aplegats. Quan investiguem pràctiques que ens semblen paganes, però els practicants es defineixen a ells mateixos com a cristians, ens decebem, perquè ens hem fet una idea de que hi ha un paganisme heroic que cau sota el pes del cristianisme, etc. Però la percepció dels practicants era una altra, ben diferent. No només el paganisme es va cristianitzar, sinó que el cristianisme, i especialment el catòlic, és paganitzat constantment al llarg de la història. D’altra banda, moltes tradicions de bruixeria inclouen elements cristians com ara el culte als sants, interpretats amb molta llibertat.

Aleshores, la bruixeria diríem que pot arrelar amb força i créixer en àmbits de tolerància i diversitat política i democràtica. Això és una pregunta personal: Creieu que aquest fonamentalisme religiós i social pot tornar a Europa?

Sí, pot tornar, però la bruixeria sobreviurà de totes maneres perquè serà com retrobar-se amb un vell enemic. Hi ha una cosa molt pitjor que la persecució, sinó formar part del sistema i ser absorbit i esdevenir-ne un subproducte.

Com una societat com el vostre Gremi, que diu lluitar i treballar per una visió espiritual i tradicional com és l’autèntica bruixeria territorial, pot lluitar contra les ruïnes del món modern i arrelar a l’asfalt i el formigó?

Sota les ruïnes del món modern sempre queda la terra. No resoldrem res, però estem aquí escollint la nostra manera de viure, en relació amb el nostre entorn, encarnant una possibilitat i conservant la memòria que enriquirà el futur.

Cloenda

Parleu-me, si voleu, d’alguna de les vostres pràctiques, però d’una manera concreta. Què poden imaginar els lectors de Llegendàrium que porteu a terme, com a exemple?

Que voli la imaginació!

Ara us ho pregunto com a visió personal, no com a Gremi: Què és per vosaltres la bruixeria?

Farem servir les paraules d’Andrew Chumbley: «La Bruixeria Tradicional és el camí sense nom de l’Art Màgica. És el Camí de la ‘Bruxa’, una crida del cor per esdevenir fetiller i bona dona, un cercle ocult d’iniciats que constitueix el gruix de la Antiga Fe. El seu ritual és el Sàbat del somni encarnat. El seu Misteri recau en el territori, sota els peus d’aquells que caminen pel sender d’Elphame. La seva escriptura és la tasca dels herbalistes i encantadors d’animals, el tresor d’una saviesa-re-recordada per aquells que reverencien als esperits; és el coneixement transmès a cau d’orella, estimat per aquells qui tenen en la més alta estima els secrets dels Morts, només confiada a aquells qui sempre van més enllà… Si algú pregunta què és la Bruixeria Tradicional, trobarà les respostes a la seva terra: És el Cercle de l’Art d’entre totes les Arts!»

Moltes gràcies. Espero veure com el Gremi creix i es fa fort.

Gràcies a tu, i també esperem veure com Llegendàrium segueix endavant amb molta empenta.


Pàgina web del Gremi de l’Art / Facebook del Gremi de l’Art

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada