Fantasia gòtica i els seus camins. Els germans Ortuño

Portada d'El Paradís Mort, obra de Néstor F.
Portada d'El Paradís Mort, obra de Néstor F.

No conec de res als germans Ortuño, ni eren «amics» meus, ni coneguts, ni he sopat amb ells, ni els havia vist abans de la presentació de la qual vaig escriure un article fa poc, a la que vaig anar gairebé per casualitat. Per què ho dic, tot això? Doncs ho dic perquè el que ara us comentaré és força gruixut. Però és que El paradís mort, la novel·la que aquests dos barcelonins de tota la vida han autopublicat, té tots els ingredients, però tots i més, per a convertir-se en una autèntica novel·la de culte de la literatura fantàstica catalana.

Quins? Em direu. I jo us contestaré que és…

Terriblement original, dura, crua, aventures, acció!, romanticisme, decadència, però també us diré que és una història molt agraïda de llegir i amb una gran càrrega d’emocions i reflexions sobre l’existència en un món fosc i gòtic, amb moltes referències als videojocs, als gèneres de terror i fantasia, però molt ben estructurades i coherents. Un món fresc, nou, al que no saps com agafar-te fins que comences a conèixer els seus mecanismes i creus que ja el tens per la mà i aleshores, de nou, pam, et sorprèn una altra vegada. El paradís mort té una trama addictiva i sense concessions fàcils, àgilment escrita, que es llegeix d’una volada, pensada per als lectors i amb l’acció en el centre narratiu, amb un subtext molt ric i ple de matisos, a més d’estar, senzillament, molt ben escrita.

Si us agraden els gèneres de terror i de fantasia èpica, inclús l’steampunk i el retrofuturisme, del que està salpicada d’una manera totalment coherent, us prometo que aquest còctel modern de fantasia gòtica que és El paradís mort no us defraudarà. Ja he dit que no els conec de res? Però, ei, espereu, que encara ens han de dir moltes altres coses i totes són força interessants…

Què vàreu escriure abans d’El paradís Mort?

Aleix Ortuño: Jo tinc un llibre de contes, publicat en català, que es diu «150 videojocs per a PlayStation 3», que va guanyar un premi en el seu moment i me’l van publicar.

Arnau Ortuño: La meva afició per l’escriptura va nàixer amb El paradís mort, però no tinc res publicat a part del Paradís. Ara sí, escric molt i estic tot el dia creant pel món d’El paradís.

I com és el vostre procés per escriure a quatre mans? Com ho feu?

Arnau: A trossos. –Riuen–

Aleix: Crec que ho vàrem dir a la presentació a Gigamesh. No repetiré de nou la metàfora que vaig fer servir del «sofà», però és que va ser així. Ho hem provat tot, perquè és un procés dificultós. Ha durat moltíssim, i en diferents estats d’ànims, motivacions… sí que hem mantingut una mica el tema de la visió, l’Arnau veia molt més clar la trama, el que havia de passar, l’argument. I jo tenia la visió més clara pel que fa a l’escriptura, perquè tenia més experiència.

Arnau: Així, si arribàvem a un punt mort del qual estàvem escrivint, si el problema era argumental, acceptàvem la meva visió i si era d’escriptura, la de l’Aleix, i així anàvem fent. I, cosa que no passava gaire, ens acabàvem posant d’acord, doncs perfecte.

I per què vàreu decidir autopublicar-la, vàreu fer tota la «ruta d’editorials» abans?

Aleix: Vàrem buscar moltes editorials, jo crec que totes. Després potser ens haurem deixat alguna, però jo crec que vàrem trucar a la porta de totes. I vàrem tenir una rebuda bastant… esperançadora en algunes d’elles, com Edicions 62, que va fer un informe de lectura molt interessant, però sempre ens trobàvem amb frases una mica impossibles de travessar, com «el mercat està molt malament», que «el llibre és molt llarg i s’ha de fer molt de treball d’edició», uns cul de sac que ens feien sentir que no podíem progressar i que teníem a les mans un «objecte» molt difícil, ja que era molt llarg, en català i d’un gènere molt concret…

I després la barrera, que per mi és la més gran, i és molt trist que sigui així, de ser dues persones que «no tenim nom», en el món literari, de no haver-nos fet un nom. Així que després d’un parell d’anys d’haver mogut conscientment el llibre i no aconseguir res i després de dos anys més en què el llibre era en un calaix, aquest cop, l’Arnau, va empènyer a l’autopublicació, jo era més crític amb el tema de l’autopublicació per la distribució, ja que per a mi el llibre solament té sentit si arriba als lectors, i sóc conscient que, d’aquesta manera, arribarà molt poc. Però és que l’alternativa era deixar el llibre en un calaix i això…

Arnau: Al final, el que publiquis és bonic. Mira, per exemple, la presentació és una cosa que volia passar-la. Jo el que més volia és que vingués algú i em digués què li semblava, que se l’estava llegint, això és bonic. És una novel·la que vàrem escriure fa molt de temps i, ara, jo l’he llegit 4 o 5 vegades. I hem posat molt d’esforç i hores. I dius, «ostres, jo vull que algú se la llegeixi» i em digui què li sembla.

A la presentació a Gigamesh veu dir que havíeu escrit El paradís mort per entretenir el lector, que no era una novel·la amb trets «personals», però llegint-la m’ha semblat ben al contrari, hi ha un subtext força treballat. Més enllà de la peripècia de la novel·la, i sense descobrir res d’ella, quin era aquest subtext i la idea principal que rau en la història?

Aleix: Bé, sí que és cert que teníem la funció de distreure en ment, de «l’escapisme», que no és res de què avergonyir-se. Jo crec que això i complaure els lectors era el primer que volíem. Teníem els lectors en ment en tot moment perquè fos una novel·la que «atrapés». Però, després, havíem de dotar el llibre del clàssic: «de què carall va el llibre?». Això, «la peripècia», és una cosa que durant els primers capítols no queda clar, perquè a l’Àrduc, el protagonista de la novel·la, li van passant vivències, el vas seguint en un munt d’aventures, però durant aquesta primera part del llibre no desvetllem cap a on va la història, vull dir, l’objectiu del protagonista.

Arnau: Vam fer un llibre pensant en els lectors, no ens vàrem posar a escriure per mostrar les nostres paranoies, ni per ensenyar que guapos que érem, ni fer descripcions de quatre pàgines perquè veiessin la capacitat que teníem de fer descripcions, sinó al revés, anàvem a allò que creiem que a la gent podria interessar-li, com aventures, el que li passa, pensa, sent, però dins de la història.

Aleix i Arnau Ortuño, escriptors d'El Paradís Mort
Aleix i Arnau Ortuño, escriptors d’El Paradís Mort

I com vàreu articular la vostra trama?

Aleix: El que articula realment la història és aquesta sensació de l’Àrduc de sentir-se perdut en el món, d’on encaixarà, que a més era com ens sentíem nosaltres en aquella època, en començar la universitat, suposo que tu també… –pregunta a l’Arnau–

Arnau: Sí, bé… més o menys.

Aleix: En tot cas, jo estava fent la carrera, una mica sense saber que estava fent… en aquell moment feia filologia catalana i després vaig fer lingüística i la vaig acabar, no sabia ben bé perquè i tenia la típica desorientació que potser et ve quan entres a la universitat. Bé, que no sé si és típica o no, però això, aquest sentiment de «no pertànyer enlloc», ho vàrem fer servir per a l’Àrduc. L’Àrduc sempre té la sensació que ell no pren cap decisió, que va una mica a retruc de les coses que li passen, però en realitat, potser és al revés… potser és molt més lliure del que creu i ha de prendre les seves accions amb responsabilitat.

Arnau: I tot el desenvolupament de la història parla d’això també. Aquest és l’argument, segur: Trobar un lloc en el món i fer-se responsable dels mateixos actes.

I més endavant, hi ha tot una sèrie de reflexions personals. Potser no són vivències vostres, però sí que hi heu imprès idees, conceptes, com el nihilisme o existencialisme, la possibilitat d’estimar a una parella o estimar-se a un mateix, l’existència de Déu o no…

Aleix: Com hem dit abans, la primera part està molt pensada per als lectors, que fos molt fluida en les primeres cent a dues-centes pàgines, volíem que en el primer tram passessin moltes coses, que enganxés molt, que fos fàcil de llegir. Però com va ser un procés d’escriptura molt llarg, cada vegada més, ens permetíem incloure-hi petites reflexions quotidianes nostres, desenvolupar temes que ens preocupaven, idees… i això jo crec que es va notar. Cada vegada els capítols són més llargs. Potser et pares a pensar en una cosa que no t’hi havies adonat en un principi i hi tornes després.

El tema dels pares… té molt de pes a la història personal de l’Àrduc.

Aleix: Sí, però ja et dic que no transmet cap obsessió paternal o cap altre tema personal. Amb el pare és una cosa, «particular»… i també la mare de l’Àrduc està molt arraconada, és una relació molt difícil amb tots dos i, independentment de la relació que tinguem amb els nostres pares, ja et dic que no està recollida en el llibre, ni en les relacions de l’Àrduc.

Arnau: És perquè el protagonista havia d’estar una mica aïllat de tot. I si tingués uns pares que se l’estimen molt, doncs no funcionaria igual. Simplement això.

Tornant a la història i al que transmet, hi ha com, també, petites reflexions «metaliteraries», com si parléssiu del mateix procés d’escriptura o de temes interns, és quelcom que passa molt desapercebut, realment està molt ben travat entre línies d’una novel·la que és, bàsicament, d’acció. Per molt que a vegades l’acció se succeeixi «internament», de manera literal.

Aleix: Sí que hem utilitzat El paradís mort, també, per desfogar totes les nostres «preocupacions» durant el procés d’escriptura que, de fet, és un dels plaers d’escriure. I, també, era una qüestió de «recompensa», com més portàvem escrivint més apareixien coses personals, gairebé de manera inevitable, perquè teníem més coses a dir. Així que era una evolució, no del tot pensada, en aquest sentit orgànica, però també pensada, perquè ja es va introduir des del principi, i d’això en va ser molt artífex l’Arnau, que l’Àrduc tingués una evolució molt marcada. Com ja veuran els lectors.

Arnau: A nosaltres ens agradava molt això d’agafar un personatge, crear-lo i després matxucar-lo per tot arreu. Per exemple, a l’Àrduc l’hem creat nosaltres, però després li donem una bona pallissa. Ens agrada això de posar el protagonista contra les cordes i matxucar-lo, perquè és una manera de treure’n el millor d’ell.

Parlem ara del mateix procés d’escriptura. La vostra novel·la, dins del panorama de fantasia en català, és llarga, potser una de les més llargues, amb gairebé 700 pàgines. Com va ser el seu procés, la manera en què la veu treballar?

Aleix: Doncs hem sigut bastant directes. Hem fet molt pocs esborranys, al principi sí que teníem alguns textos alternatius, però hem esborrat ben poques coses. Sí que hem treballat moltíssim el text, hem reescrit milers de frases, és que jo sóc molt minuciós, diguéssim… però no hi ha hagut moltes línies alternatives que ens hàgim plantejat, ni grans rectificacions de trama. Vàrem esborrar en el seu moment un epíleg de 20 pàgines que, en el seu moment, va quedar fora, i això és el més que hem retallat, més enllà d’això, poca cosa. Moltes vegades, quan arribes a un clímax o a un punt dramàtic important, situacions en les quals poses allà a l’Àrduc perquè, per la història, és necessari, però un cop estàs allà dius: «Com carall el trec d’aquí?» I sempre vols que la resolució sigui diferent, que sigui una mica especial, que no tingui els tòpics de sempre.

Arnau: Teníem molt pensada la història, això sí. Molt. Quan ja havíem escrit tota la primera part, ja teníem tota la resta de la història detallada fins al final. Potser hi afegíem coses… però pensada, ja tenim la història pensada dels tres llibres, no solament aquest.

Per què serà una trilogia?

Arnau: Una trilogia, una saga o una novel·la sola. –Riuen tots dos– Jo estic convençut, totalment convençut, de què, encara que no ho llegeixi ningú, vull fer El paradís mort 2 i 3, com a mínim. Fer la història completa i explicar tot el que tenim pensat. Perquè crec que ho val, però més enllà d’això, cada persona que s’ho llegeixi és un petit èxit.

Doncs, llegint-la, introduïu com petites «càpsules» en què l’Àrduc fantasieja o imagina com històries o línies alternatives del que podria passar o ha passat.

Aleix: Això són recursos, tècniques. Per exemple, això que dius ens serveix per a dues coses, primer perquè a través d’aquest sistema pots aconseguir imatges que no són coherents amb la resta de la novel·la, i després com a recurs literari per expressar vivències internes o pensaments del personatge a través d’imatges dramàtiques i no de diàlegs interns en què parla de què està «molt malament» o «molt bé» i tot això.

En una novel·la fantàstica és fonamental la creació del món. Com vàreu planificar-lo?

Arnau: Teníem molt planificat el món, sí. L’únic que volíem, però, era explicar-lo el menys possible, que el lector l’anés descobrint gradualment a través de les accions del protagonista. Hi ha coses molt vitals del món que no se saben fins a la meitat del llibre. Però el món el teníem pensat i detallat. Com el narrador és en tercera persona, un narrador que no es fica en res, doncs volíem que si tu havies de descobrir alguna cosa, fos perquè l’Àrduc ho veu. Però si hi havia coses que l’Àrduc veia òbvies, normals en el seu món, doncs no les comentàvem. Ho ha de descobrir el lector a mesura que vagi llegint i acompanyant a l’Àrduc.

Aleix: Sí, és una «roda invisible». Com explicar-ho a un lector que ja conegués el món en què es mou l’Àrduc. I sí que fem una mica d’estratègies perquè la informació vagi venint progressivament, però ens vam prendre al peu de la lletra això de no sobre-explicar el món. Tot i això, hi ha elements molt importants que van sorgir durant l’escriptura, inclús tard, com «l’obscura», quan el món es fa totalment fosc i no pot haver-hi cap llum i tot s’apaga cada dia…

Arnau: I a més, en El paradís mort «2», el món creixeria, no solament com a món, sinó d’allò que s’explica d’ell, l’evolució normal d’aquest món, els detalls i matisos.

Aleix: El món d’El paradís mort és un món que hem descobert que accepta idees molt bones, un món molt esponjós, que ben de pressa les fa seves. En «l’obscura», per exemple, és un plaer escriure sobre l’obscura, imaginar situacions reals en aquest context. És un món molt agraït i et donen moltes ganes d’escriure en ell.

Mapa d'El Paradís Mort
Mapa d’El Paradís Mort

Vull comentar amb vosaltres un tema que, a Llegendàrium, solc treure amb tots els autors, i és sobre el tema de la llengua, del país. En un país diguem-ne, «normal», no us ho hauria de preguntar, però com ja sabeu la situació en la qual ens trobem i, a més, pel que fa a la minsa, fins ara, activitat del català en els gèneres populars de fantasia, crec que ho hem de comentar.

Aleix: Mira, vam fer la novel·la en català primer perquè és la nostra llengua i tots dos tenim molta consciència lingüística.

Arnau: Sí, no és casualitat, podríem dir… Però mira, sempre hem tingut una mica de temptació de traduir-lo al castellà i al final vam decidir que no, que el faríem en català. I si tenia que «triomfar», o «no triomfar», entre cometes, seria en català.

Aleix: Com tu, també som activistes de la llengua catalana, però per ser justos l’ordre no és «activisme, per tant, el català», és «el català, perquè és la nostra llengua». I després tot l’activisme que tu vulguis. Jo també escric en castellà, i no passa res, però la llengua que parlo amb tothom és el català. Així que, quan estàs escrivint una novel·la durant tant de temps, el cos et demana fer-ho en la teva llengua. És que no hi ha elecció. M’afalagaria moltíssim que fos traduït. Però bé, hem espremut, dins de les nostres possibilitats, tot el que sabíem del català i n’hem tret tot el millor que hem pogut per a la nostra novel·la.

Tornant a la novel·la, quines són les vostres referències? Els videojocs, per exemple, crec que els heu utilitzat…

Arnau: Sí, els videojocs, per exemple, clarament. Però la gràcia és la mescla d’aquests elements, no els elements referencials en sí. Intentem posar-hi tot el que ens agrada, barrejant-lo d’una manera diferent i, sobre tot, coherent. Per exemple, tu has jugat al Warcraft?

Sí…

Arnau: Doncs volíem fer una història que passés en aquests mons d’estratègia o RPG, on hi ha una guerra entre el bé i el mal, però en un món on el mal hagués triomfat i hagués passat molt de temps d’ençà que el mal va guanyar. Ja veus, quan vam començar a pensar, la primera idea, fa molts anys era «un zombi que anava a un castell a salvar una fantasma i vivien aventures…» o una cosa així. –Riuen– Això era molt bo després, però, hem anat canviant tot.

Aleix: I també els llibres ens han influït molt. Tot el que és la fantasia èpica, Harry Potter, Lovecraft, Aliens, El Senyor dels Anells, salvant les distàncies, inclús Les Cròniques de la Dragonlance, ja sé que fa gràcia però jo ho menciono molt, però després… no sé, ja sé que qui ho llegeixi no trobarà res a veure-hi amb aquests llibres, però ens hi trobem còmodes en això de la fantasia. A nosaltres no ens preocupa l’originalitat, l’originalitat és una quimera, no es pot aconseguir i s’ha fet tot, tinc aquesta sensació…

Arnau: Sí i com som dos, potser jo tinc un referent brutal i ell no hi ha jugat mai o no el coneix…

Per anar acabant, tornem a parlar de la trilogia. Tot i que deixeu moltes petites coses que es poden desenvolupar més endavant, la novel·la m’ha semblat una història totalment continguda en si mateixa… Hi haurà continuació? Espero que sí!

Aleix: Li hem donat aquesta forma «autònoma» perquè fos una novel·la que es pogués llegir per ella mateixa, i ja ens ho diràs tu, però creiem que es llegeix molt bé sola; però també ens feia il·lusió fer una saga, perquè el gènere crida a fer una saga, però també perquè ens permet resoldre coses, en el quart llibre, que apareixen en el primer.

Arnau: I és el de sempre, ja que tens un món en el qual has treballat molt a fons, doncs vols desenvolupar-lo, i com més novel·les tens, més matisos té. Amb un llibre sol teníem la sensació que aquest món que havíem fet especialment per a aquesta història quedava desaprofitat.

Aleix: Ara bé, el nostre compromís amb què sigui una saga és diferent en mi que en l’Arnau. L’Arnau creu que serà una saga de totes totes, així que ho serà, però jo no puc quedar al marge de les complicacions d’arribar als lectors, la distribució i totes aquestes complicacions.

Arnau: Però jo ja l’he començat a escriure… Tenim pensada la història de quatre llibres, o de la saga, que pot ser quatre o tres llibres, això ja ho veurem.


Facebook El Paradís Mort / Twitter

Pàgina web, on podeu llegir un fragment de la novel·la gratuïtament

La podeu comprar online a Amazon, a la pàgina web oficial d’El Paradís Mort hi trobareu també un enllaç. I a la llibreria Gigamesh i a la llibreria Cronos, ambdues a Barcelona.

I si voleu llegir l’article sobre la presentació que van fer a Gigamesh, aquí el teniu.

1 Comment

Respon a isaac Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada