Els somnis catalans de Remedios Varo

Remedios Varo al seu estudi a Mèxic

Remedios Varo va ser una artista extraordinària. Va morir amb 54 anys, però va realitzar una obra vasta, minuciosa i simbòlica que beu de moltíssimes fonts i influències, la principal: Ella mateixa, les seves vivències i la seva particular visió del món. Un atac de cor se l’emportà en el cim de la seva carrera, probablement degut a la intensa i complicada història personal que va patir. Delimitar on acaba el seu art i la seva vida no és possible. Se la relaciona sobretot amb el moviment surrealista, amb el qual s’inicià i es formà, però el cert és que la seva obra no es pot encotillar en els límits d’aquesta avantguarda, de qui ella mateixa es desvinculà amb els anys. Avui és considerada una artista principalment mexicana, país que l’acollí el 1941 com a tants altres exiliats de la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial.

En aquest article parlaré de la seva relació amb Catalunya. Començant pel seu naixement.

Icona tancada. 1945

Anglès

Varo va néixer el 1908 a Anglès, al número 9 de l’actual carrer de la Indústria. El seu pare era un enginyer hidràulic andalús, Rodrigo Varo, i la seva mare, Ignacia Uranga, era nascuda a l’Argentina d’ascendència basca. Pel treball del seu pare la família viatjava constantment i un dels llocs on van venir a viure va ser a la Selva, on van residir 9 anys quan Rodrigo Varo treballava en la presa del Pasteral. La mateixa Varo va reconèixer, molts anys després, que la seva infància a Catalunya va ser fonamentals per la seva obra i pensament. El seu pare era esperantista i llibertari, potser francmaçó? La seva mare era de ferrenyes idees catòliques i conservadores.

Aquesta dicotomia en l’educació es veié reflectida en els seus fills. Varo era la segona de dos germans, Rodrigo i Luis. Ella va rebre una gran influència del seu pare, amb qui de ben petita col·laborava realitzant dibuixos tècnics d’obres d’enginyeria i de qui rebé lectures de tot tipus, llibres d’aventures i misteri com Dumas o Poe, i ja d’adolescent llibres de misticisme, política i filosofia. En canvi Luis, el germà petit, va morir lluitant pel bàndol feixista. Després de la mort prematura de la seva primera filla Ignacia Uranga va encomanar-se a la Verge del Remei d’Anglès, a qui es rendeix culte a l’església de Sant Miquel, prometent posar el seu nom a la primera filla saludable que tingués. Així fou anomenada Remei, com la Verge patrona d’Anglès, per qui encara avui se celebra el segon diumenge d’octubre una important festa local, la Festa del Remei. La llegenda i misteris d’aquesta verge té molt a veure amb el vot de la mare de la pintora.

Remedios Varo amb la seva família a Figueres, el 1913. Tenia cinc anys

Durant la segona meitat del segle XVII, en les guerres contra França, les viles de Girona i tot Catalunya patien saqueig i destrucció per part de francesos i castellans. Quan atacaren Anglès el poble es reuní dins el castell, on resistiren. Però els soldats, quan desistiren i posaren camí a Olot, volgueren venjar-se i per agafar-los desprevinguts quan arribaren al pla de Trullàs van anar Ter amunt, fins a Sant Julià. Però una boira impenetrable envoltà el poble, fent-lo invisible, i l’exèrcit va passar de llarg fins al Pasteral, on s’aturaren –on molts anys després treballà el pare de Varo–. Quan el comandant preguntà a les tropes qui protegia el poble li van respondre que la Verge del Remei, i ell contestà: «Doncs que la conservin i la venerin, perquè avui els ha guarit d’un perill molt greu». En agraïment el poble va fer ofrena a la patrona d’unes claus de plata. El 1936 els milicians anarquistes destruïren la imatge antiga, però avui encara es conserven les claus en la nova imatge.

El 1635 produí un altre miracle, pel qual avui és més recordada. Una plaga de pesta devastava Catalunya i els vilatans d’Anglès s’encomanaren a la Verge, que protegí el poble de l’arribada de la malaltia. Així, els anglesencs van encarregar a l’important argenter gironí Joan Francesc una llàntia d’argent, que sempre crema. Com a Verge «del Remei» és sobretot invocada per demanar gràcies i guariments i és lògic pensar que la devota mare de Remedios Varo coneixia l’advocació, per això s’encomanà a ella cercant protecció per a la seva filla.

Fins fa no gaire, als nens no se’ls hi posava nom fins passat un temps de néixer, perquè les morts prematures de nounats eren tan habituals que no volien imposar-li el «simbolisme» que suposa un apel·latiu. Per això la importància de posar-li Maria dels Remeis Alícia Rodriga, havent patit anteriorment un decés d’una filla. El fantasma d’aquesta nena «no nata» o morta prematurament, començant pel mateix nom que l’artista tenia, perseguí l’obra i la vida de Varo que sempre tingué la tendència a amagar-se de la seva família, amb molta sensació de culpabilitat, crítica i de ser una «substituta» en un lloc que no li corresponia.

Anglès. 1920

 

Els anys que va viure a la Selva va estudiar en el convent de monges dominiques d’Anglès, del qual se sospita que no guardà gaire bon record. Com a coneixedora de les teories psicoanalítiques de Jung i dels místics Gurdjieff i Ouspensky, idees molt de moda en la seva època entre els cercles artístics, Varo donà molta importància a la infància i als pensaments forjats en ella. Estranyes monges, més encara sinistres, apareixen en la seva obra. Així com diversos símbols d’una religiositat heterodoxa, amb elements d’ocultisme i, fins i tot, de sincretisme hermètic. D’ell també s’hi distanciava amb cert sentit de l’humor.

La història del convent també és ressenyable per comprendre el context en el qual creixé la pintora. Les dominiques s’instal·laren a Anglès el 1890, per intercessió de la poderosa família Burés, burgesos que tenien un imperi tèxtil. Les fàbriques més importants dels Burés eren a Anglès, avui tancades. La primera s’obrí el 1887 i el 1890 ja facilitaren l’establiment de les dominiques, primer a la plaça de la Vila i el 1892 els hi regalaren uns terrenys al lloc conegut com can Ciscot, on s’instal·laren el 1893, fent d’escola i guarderia per a les famílies d’obrers de les tèxtils. En aquest convent de dominiques l’escriptora Mercedes Salisachs, nascuda el 1916 i casada amb el ric hereu de la família Burés, va escriure la novel·la «La Gangrena», guanyadora del Planeta de 1975.

El contrast entre Salisachs, d’idees conservadores i membre de l’alta burgesia barcelonina afí a la dictadura espanyola, i Varo, d’idees properes a l’anarquisme i universalistes, és notable. La pintora va considerar que aquells anys en el convent van fer-li rebutjar tot el que tingués a veure amb l’autoritat i la van empentar, encara més, cap a les idees de llibertat i misticisme del seu pare, rebutjant la visió «tradicional» del catolicisme i inclinant-se més per una religiositat molt personal. És també molt probable que Varo tingués com a companyes nenes de classe obrera, fet que va separar-la de la tradicional educació exclusivista per a filles de la burgesia, obrint més la seva visió, juntament amb els successius viatges que va fer seguint el treball del pare.

Simpatia. 1955

Gats i bruixes

D’aquesta primera infància també van néixer dues de les seves debilitats. La primera és el seu amor incondicional pels gats. Podem trobar fotografies de Remedios Varo amb els seus amics felins durant tota la seva vida, fins als seus últims anys. Els gats també van ser objecte dels seus quadres fins a vuit ocasions i dues en esbossos, que coneguem. A vegades representava un dels seus gats, «Pituso», com una guineu. La seva obra conté una gran expressivitat interior, on abunden figures vagament femenines recloses en espais tancats o directament en gàbies, com aïllades de tot i de tothom, sovint amb cares en forma de cor, grans ulls ametllats i nassos aguilencs, com ella mateixa. Això la relaciona amb altres artistes del moment, com la seva gran amiga Leonora Carrington, Francis Bacon –sense l’ansietat cruel i existencialista d’aquest– o l’australiana Rosaleen Norton. Aquests són autoretrats «de l’esperit», simbòlics, sovint andrògins i sense gènere.

Podem imaginar que en aquest sentit Varo trobà en els gats el seu esperit animal, el seu tòtem, amb qui es trobava reflectida i amb qui podia comunicar-se sense necessitat de parlar-hi. Com tants altres artistes i genis –Kandinsky, Highsmith, Poe, Baudelaire, Kahlo, Twain, Huxley, Bowie– va saber apreciar la bellesa i el misteri dels gats, més enllà de la cotilla del llenguatge humà, podent descansar la mirada en la seva independència, llibertat i pau feréstega, sempre disposada a caçar. I, sobretot, és lògic pensar que van ser la seva gran companyia i amistat.

Varo amb un dels seus amics

 

Robatori de substància. 1955

Un altre tema molt important de l’obra de Varo és l’ocultisme. No hauríem de parlar aquí, estrictament, de bruixeria, sinó de les idees esotèriques més esteses en el seu moment, així com de les antigues tradicions dels pobles indígenes de Mèxic.

Quan va néixer a Anglès no feia gaire que el poble s’havia «modernitzat», però malgrat això va ser dels primers de Catalunya en fer-ho. El 1887, per l’empenta industrial dels Burés, va passar d’una economia totalment agrària a la industrial, assolint llum elèctrica i altres elements tecnològics, això sí, no disponibles per a tothom. Per la influència que va tindre el seu pare en ella, per qui feia esbossos d’enginyeria com he comentat, i pel contacte amb aquesta tecnificació avançada d’Anglès, podem fer la hipòtesi que va influenciar en que la seva obra estigués plena de línies rectes, de màquines impossibles i extravagants, recordant a Piranesi, Escher o Le Corbusier. Varo va viure en primera persona el pas del món agrari al tecnològic, per tot el món, i això probablement va impactar molt la seva sensibilitat. El que va viure a Anglès és la primera llavor. Més tard seria una devoradora insaciable de llibres, també de matemàtica i composició geomètrica.

Però també, per aquesta mateixa modernitat forçada, podem imaginar que Anglès, com la resta de Catalunya que testimonià Cels Gomis a «La bruixa catalana», encara mantenia una arrelada tradició popular de bruixes i bruixots que segurament va conèixer l’artista quan era nena. I és que Anglès és un d’aquells pobles de la Selva on s’han conservat llegendes i tradicions relacionades amb les bruixes, com tants altres propers o aixecats dins el Montseny i el Montnegre.

Al cap de 25 anys de la seva mort, el 1988, va celebrar-se una gran exposició antològica de la seva obra al Museo del Prado, a Espanya. Varo reconegué la gran estima que tenia per les pintures de Hyeronimus Bosch, Goya i Brueghel el Vell, i quan era jove i estudiava a San Fernando passava hores observant-les en el museu, així que era de justícia poètica que hi retornés. En aquella antologia va participar-hi el crític i poeta català Rafael Santos Torrella, i en un dels articles del catàleg va escriure-hi sobre la profunda vinculació de Varo amb Anglès: «Va ser sempre profundament de la Selva» i veu «en els paisatges remots dels seus olis les serralades de la comarca, les arquitectures d’Anglès, les monges i les nenes del col·legi local de les dominiques», així com la carícia d’uns paratges relacionats amb la bruixeria. Com el polonès Zdzisław Beksínski o el rus Denis Forkas, l’art de Varo està marcat pels paisatges que portava al cor.

Cap a la Torre. 1960

La Barcelona del foc i les llàgrimes

Una de les biografies més completes de la pintora va ser escrita, precisament el 1988, per Janet Kaplan amb el nom «Unexpected Journeys: The Art and Life of Remedios Varo», que també participà en un dels altres llibres importants de l’artista: «The Five Keys to the Secret World of Remedios Varo», editat per Tere Arcq. A «Unexpected Journeys» Kaplan ens parla de la importància que va tindre Barcelona per Varo. L’any 2008, celebrant el centenari del seu naixement, va dedicar-se-li un homenatge a la Universitat de Barcelona, on van participar especialistes del seu art vinguts d’arreu. Malgrat tot segueix essent relativament poc coneguda en la terra on va néixer «per casualitat» –si es que creieu en això de les «casualitats»–. Avui, gràcies a Internet i la força dels seus quadres, a poc a poc és més coneguda a Catalunya.

Després de viure a Anglès Varo, encara una nena, marxà a Espanya, a Algesires. Després a Larraix, al Marroc, en aquella època i fins a 1956, part colonial d’Espanya. I finalment a Madrid, el 1924, encara que ja s’hi havien establert el 1917, ara era definitivament. A la capital espanyola es formà acadèmicament a l’Escola de Belles Arts de San Fernando. Com a curiositat, Salvador Dalí va ser expulsat uns anys abans per «rebel i indisciplinat». Va exposar a la Unió de dibuixants de Madrid, ja mostrant elements surrealistes en les seves obres inicials, influenciada per l’ambient cultural del moment, pel teatre, les lectures i el cinema. No és difícil veure un paral·lelisme entre la seva monja en bicicleta de 1960 i les monges ciclistes que abans mostrà Luis Buñuel a «Un chien andalou». Buñuel, per cert, que va conèixer en el seu exili a Mèxic.

El 1930 es casà a Donosti amb el també pintor i anarquista basc Gerardo Lizarraga, que conegué en els seus anys de formació i amb qui sempre va mantenir una bona amistat. Va ser un matrimoni «de conveniència», perquè en aquell moment a Espanya les dones difícilment tenien autonomia fora de la seva família si no es casaven, encara menys per ser pintores. El mateix any van anar-se’n a París, on hi havia més llibertat, i l’artista va aconseguir exposar-hi.

Entre el 1931 i el 1932, dos anys després de París, Lizarraga i Varo marxaren a viure a Barcelona, aquesta vegada per elecció pròpia, seguint el treball de Varo com a publicista en l’estil Art Déco, per a la important companyia novaiorquesa J. Walter Thompson, molt característica i definitòria de l’estil visual dels anys 20 i 30. Segons Janet Kaplan, Barcelona era en aquell moment un dels centres europeus més importants de les avantguardes. A Barcelona va viure-hi diversos anys i, sens dubte, va ser una etapa clau de la seva obra artística.

Remedios Varo i Josep Lluís Florit en els seus primers anys a Barcelona

Freqüentà les tertúlies bohèmies amb assiduïtat i les associacions d’avantguarda, com «Els Amics de l’Art Nou», associació creada el 1932 per artistes com Sert, Sindreu, Joaquim Gomis o Prats i Vallès, que es reunia en el 88 de passeig de Gràcia, en el local del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània –el GATCPAC–, que en aquell moment anava al capdavant de l’arquitectura moderna. Els Amics de l’Art Nou –ADLAN– sorgeixen de la revista «L’Amic de les Arts», revista sitgetana dirigida per Josep Carbonell entre el 1926 i el 1929, en la qual participaren poetes i artistes com J.V. Foix i el mateix Sindreu.

Com en aquella època no hi havia moviment sense manifest, l’ideari dels ADLAN, que va influenciar en gran mesura a Remedios Varo, es resumeix en un dels seus punts, el setè: «Si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant».

El 1935 vivia a la plaça Lesseps amb el pintor català, de Portbou, Esteban Francés. Al voltant de la plaça Lesseps s’estava conformant un barri bohemi i artístic, on vivien grans amics seus com el pintor surrealista català Josep-Lluís Florit i el canari Óscar Domínguez. Amb Florit exposià el 1935 a Madrid. Participant molt activa del grup, el gener de 1936, poc abans de la Guerra Civil espanyola, ADLAN va celebrar una exposició antològica de Picasso, la primera a la Península, en la qual Varo va intervenir. Poc després va arribar Paul Éluard per celebrar diverses conferències.

Manel Viola, Remedios Varo i Esteban Francés a Barcelona, sota l’estàtua de Cristòfor Colom

Ambdues fites van impressionar i influenciar molt el grup barceloní d’ADLAN, que d’ençà d’aleshores va convertir-se en plenament surrealista, rebatejant-se com a «Grup Logicofobista» a les galeries Catalònia, on van exposar el maig de 1936, i en la que també hi havia obres de Varo: Tres dibuixos que s’han perdut i un important oli sobre coure, L’agent Double. Com el seu nom indica, el Grup Logicofobista declarava la guerra a la lògica i al racionalisme, i el seu objectiu principal era unir els somnis, la imaginació, el caos i la «metafísica» amb l’art. Van evitar utilitzar l’adjectiu «surrealista» per desmarcar-se del moviment francès i anar més enllà. La seva publicació més influent van anomenar-la «Minotaure».

Amb aquest grup i especialment amb Esteban Francés l’artista d’Anglès va treballar amb el «cadàver exquisit» pictòric, dibuixos col·lectius on començava un dels artistes, després es tapava el que havia fet i el continuava un altre, fins a donar un resultat sorprenent i que tenia a veure amb l’inconscient forjat pel grup o amb motius que s’interpretaven de manera màgica, «metafísica». També va conèixer l’espiritisme, molt habitual dels cenacles anarquistes barcelonins; la teosofia de Blavatsky i altres corrents esotèrics en els que aprofundí durant la resta de la seva vida.

I desconec si Varo parlava català, però havent crescut fins a gairebé els deu anys a Anglès, tenint molts amics catalans i havent viscut diversos anys a la Barcelona dels 30, és de suposar que com a mínim coneixia l’idioma i l’entenia.

Néixer de nou. 1960

Ni ella ni cap dels seus amics podien esperar-se el que passaria. El 17 de juliol de 1936 esclata la Guerra Civil espanyola, esquinçant tota una sèrie d’incipients i punters moviments artístics i culturals. Poc després conegué al poeta trotskista Benjamin Péret que, allistat al POUM, arribà a la ciutat amb els primers voluntaris internacionals com a cap del Partit Obrer Internacional. Molt enamorats com demostren nombroses cartes, poemes i dibuixos que es dedicaren, el 1937 marxà amb ell a París, perquè després dels Fets de Maig el POUM és perseguit i il·legalitzat. Com a trotskista Péret ha de fugir i, amb ell, Varo i Esteban Francés.

D’ençà d’aquest moment comença una història, encara més, pròpia d’una novel·la. Fugida dels nazis, internament en un camp de concentració, nova fugida de la França ocupada… fets tots ells que afectaren molt a Varo tota la seva vida. Fins a arribar a Mèxic, on trobà un refugi i on avui és considerada i valorada com una gran artista. Allà va fer grans amistats, com amb l’artista d’origen anglès i activista militant de la causa feminista, Leonora Carrington, un dels grans pilars de la seva vida.

Mai més, però, tornà a Catalunya. On va néixer i on va viure fets que marcaren per sempre la seva vida i la seva obra, sense fronteres entre una i l’altra. Com ella hauria volgut. O potser encara hi torna, unida a l’estol de viatgers de l’esperit, potser en els seus somnis recorre de nou els boscos bruixats d’Anglès i els carrers fantasmagòrics d’una Barcelona que no tornà a existir mai més.

Icona oberta. 1945

Algunes obres de Remedios Varo

Dona asseguda. 1950

 

Premonició. 1953

 

Teixit espai temps. 1954

 

Revelació o El Rellotger. 1955

 

El paradís dels gats. 1955

 

Música solar. 1955

 

Caçadora d’astres. 1956

 

Les fulles mortes. 1956

 

Vol màgic. 1956

 

Energia Còsmica. 1956

 

Bruixa que va al Sàbat. 1957

 

Visita inesperada. 1958

 

Cap a Aquari. 1961

Enllaços

Pàgina web “oficial” on podreu veure més obres de l’artista