Els penjats de la Creu Coberta: Una llegenda barcelonina

Esbossos que va realitzar Rembrandt el 1664, de l'execució per forca de l'assassina Elsje Christiaens
Esbossos que va realitzar Rembrandt el 1664, de l'execució per forca de l'assassina Elsje Christiaens

Barcelona és una ciutat que guarda en els seus traçats les empremtes d’un passat no gaire llunyà. No és pas gens difícil, si saps com i on mirar, tornar a veure la ciutat tal com era en temps antics, i així parlar amb els seus habitants oblidats i invisibles. El barri d’Hostafrancs i plaça d’Espanya, fins a Montjuïc, és un d’aquests espais on els ressons del passat encara s’escolen arreu. I en el cas de plaça d’Espanya, ressons de xiscles d’agonia i dolor, agonitzants de por i bogeria. Esgarips que durant segles s’estengueren per tot el Pla de Barcelona, convertint l’entrada a la ciutat en una prova d’iniciació per a tots aquells que s’hi apropaven. Els barcelonins, amb el seu proverbial humor negre, van dir d’anar a un lloc allunyat de la ciutat com «anar-se’n a la quinta forca», perquè cinc eren els patíbuls de forques que rodejaven a la ciutat, essent aquesta la més allunyada.

La llegenda d’avui té lloc en aquest espai liminar, l’encreuament de camins més gran de la ciutat, on la mort i la vida es van donar la mà durant segles. O dit d’una altre manera, té lloc «a la quinta forca».


Imagineu que sou una galant viatgera o foraster del segle XVII. Visiteu per primera vegada Barcelona i jo, que condueixo aquest carruatge, probablement us faré arribar pel camí principal, la «carretera de Madrid» que creua tot el Pla de Barcelona, actual Gran Via per l’Hospitalet. En apropar-vos a la ciutat us rebrà de ben lluny la ferum insuportable dels cossos en descomposició i, a l’horitzó, en un dels pocs turons que hi ha, veureu retallats contra el cel nombroses forques de les quals pengen els cossos dels assassins i violadors. On ara hi ha la plaça de braus de les Arenes hi ha el turó «dels Inforcats», on des del segle XIV els criminals de la ciutat, però també aquells que s’oposaven al Poder, són penjats en altes forques i es deixen podrir fins que cauen a trossos.

Els cadàvers, inflats pels vapors de la mort, mostren a la cara l’última ganyota amb un rictus desfigurat, morada i amb la llengua fora, els ulls en blanc en un trànsit desorbitat, els peus i les mans gelats, completament negres, amb les restes de sang i femtes de les tortures penjant del manyoc de carn i ferides en què s’han convertit, com si mai haguessin sigut humans arrogants. Simplement són un tros de cosa, un ninot trencat que mai ha tingut cap sentit, un ninot, ara buit, que en algun moment fugisser creia que pensava i somiava i estimava.

Doncs per entrar a la ciutat, estimats viatgers, vulgueu o no, haurem de passar just al costat del Turó dels Inforcats –o Coll dels Forcats–. I si teniu un estómac resistent o una disposició morbosa i traieu el cap per la finestra del carruatge veureu que, just a sota dels penjats, hi ha un pou cercat anomenat «carner» on es contenien els membres, caps i ossos, que anaven caient amb el pas inexorable dels dies i les hores. La ferum aquí és agre, aspre i un xic dolça. La fortor és tan intensa que costa contenir el darrer sopar dins de la panxa, és com si la mateixa mort s’escolés per les vostres foses nasals. Jo? Jo ja hi estic acostumat. Els nostres avantpassats estaven ben avesats a la mort i a les facècies grotesques i tristes dels cossos sense vida, que a voltes les execucions semblen més aviat obres de teatre per al gaudi del populatxo, que no pas justícia del Rei.

La Creu Coberta i les barraques de Valldonzella, el 1894, obra de Pau Fabrés Yll
La Creu Coberta i les barraques de Valldonzella, el 1894. Obra de Pau F. Yll

I, com és capvespre, encara que no hi ha lluna podeu veure la desfilada de lladres de cadàvers i fetillers. Volen fer-se amb les magres possessions que aquests poden conservar –unes sabates, una bossa de cuir, un cinturó–, o arreplegar les propietats «màgiques» que es deia que guardaven els penjats i els seus amulets, un tros de corda de la soga, una estella de la forca, una mà esquerra, un fèmur dret, un crani encara amb part de la carn i el cabell del desgraciat. Entre aquesta colla avariciosa veureu uns homes vestits amb màscares, barrets i capes que amaguen la seva identitat. No us equivoqueu, aquestes figures foscants no són pas fetillers, són homes de ciència, els ajudants dels doctors o homes a sou d’aquests que van a la recerca d’òrgans frescos per al seu estudi. Recordeu que, en la vostra època, encara estava prohibit disseccionar cadàvers de bons cristians.

Molt a prop del Coll dels Forcats, just al principi de l’actual avinguda Mistral amb Paral·lel, hi ha la Creu Coberta. On hi ha un encreuament de camins ja sabeu que la Santa Església hi col·loca una creu, en aquest cas coberta per una petita pèrgola, perquè les bruixes i altres malfactors no aprofitin l’avinentesa de l’encreuament de camins per a invocar al seu Mestre. Bé, hi ha qui diu que és senzillament per a marcar la fi la jurisdicció de la ciutat i el seu terme. Jo no ho sé pas, solament sóc un conductor de carruatges. Aquesta creu que aquí veieu, avui desapareguda, va donar nom a l’actual carrer de la Creu Coberta. I si sou bons cristians, que no ho dubto pas, resareu un goig a la Mare de Déu dels Desemparats:

Dels que per sa desventura

En la Creu Coberta estan

Dels ossos fan sepultura

Vostres fills amb amor gran.

A partir d’aquí i resseguint l’actual Avinguda Mistral, fins a l’entrada a la ciutat pel portal de Sant Antoni, no us deslliurareu tampoc de la verdadera cara de la mort, per molt que us cobriu el nas amb el vostre mocador perfumat. Us acompanyen pels vorals del camí tot de forques per a què vosaltres, forasters, i també els mateixos barcelonins, gaudiu de la severa justícia que s’hi gasta dins les seves muralles. El portal de Sant Antoni no era qualsevol entrada, era l’entrada principal de la ciutat, on es reben els reis i els principals dignataris estrangers, així que aquell seguici macabre era també una declaració d’intencions. Tot sovint també s’hi deixaven presoners vius en gàbies petites, on se’ls abandonava perquè embogissin de gana, fred i soledat. A vegades em trobo amb grups de mainada esparracada, que es reuneixen a sota dels reus per jugar a llençar-los pedres i fer-los befa. Encara que ara us hàgiu tancat dins del carruatge, podeu escoltar els seus xiuxiuejos, els seus plors i els balboteigs incomprensibles de les carcasses que en algun moment havien sigut persones.

Tinta i aquarel·la d'Anthonie van Borssom. On retratà el patíbul de Volewijck el 1664, on s'executà Elsje Christiaens
Tinta i aquarel·la d’Anthonie van Borssom. On retratà el patíbul de Volewijck el 1664, on s’executà Elsje Christiaens

I aquesta explosió? No ha sigut pas un tret? Que vosaltres sapigueu no estem en guerra. Que què ha sigut això? Quan pensem amb el segle XVI solem pensar en un temps galant. Els vestits elegants, les perruques i els barrets, els codis d’honor i les cartes d’amor, autòmats, mosqueters i terços, l’era dels perfums i l’inici de la modernitat. Però també va ser un segle especialment cruel. A casa nostra va ser un segle de guerres i fam, de bandolerisme, llops, bruixeria i violència generalitzada. Era una època on les dones no dubtaven a enverinar les seves rivals i els homes es batien a duel per qualsevol mala paraula o mirada desviada, duels a sang o a mort, a espasa o pistola. Els camps propers al Coll dels Forcats, un espai desèrtic davant Montjuïc, era aprofitat pels duelistes per batre’s, amb el tètric recordatori de la mort ben proper. El que acabeu d’escoltar no era res més que l’ànima d’algun duelista desgraciat que ja corre a trobar-se amb el Diable.

He sentit a dir, ja que em pregunteu, que fa no gaire un d’aquests… com els hi diuen ara? «escriptors», un ajuntalletres d’aqueixos pobres i miserables que avui fan un mal conte i demà una poesia que es ven al quart de peça els diumenges a la plaça de la Catedral, un d’aquests que no tenen res més al cap que imaginacions i cabòries absurdes, es va enamorar de la mateixa dona que un dels cavallers més famosos de la Ciutat Comtal. Una dama casta i de bellesa sublim, que semblava tocada pels mateixos àngels de Nostresinyor. O us esperàveu que un poeta d’aqueixos que tenen el cap buit s’enamorés d’una bona noia, senzilla, intel·ligent, però lletja com un pecat? Com el poetastre era un d’aquests idealistes que ara estan tan de moda, per desgràcia de les bones i cristianes costums, va citar-se amb el cavaller al camp de l’honor. Un clàssic, ja que voleu saber la meva opinió, del qual no podia sortir-ne res de bo. El que no era clàssic era que la dita dama, de la que no diré pas el nom per salvaguardar la seva honradesa, no feia pas cap favor a l’artista, estant promesa amb el cavaller de ben petita i guardant un profund afecte per aquest, com és normal entre donzelles cristianes i de bona criança.

Però això, al poeta, li era igual. Ell seguia convençut que ella l’estimava, en secret. Li era ben bé igual que la formosa dama no respongués a les seves lletres i poesies, que li girés la cara quan se la trobava sortint de missa a la Catedral. «Són els seus pares, que la tenen encadenada a casa i la tracten a cops de bastó», cops que ell imaginava veure sobre els seus blancs braços, sempre, però, coberts, «és la seva dida, que la vigila com un voltor i li enverina l’ànim», tot i que la seva dida era una senyora molt entrada en anys que apenes podia aguantar-se dreta, «el seu marit és un home cruel que no li fa ni cas, solament la vol pel seu patrimoni», murmurava el pobre infaust, tot i que el cavaller ja era un home de fortuna i possibles.

Creu Coberta amb Montjuïc al fons, on acampà l'exèrcit de "la Constitución", el 1821. Obra de Louis Vuillaume
Creu Coberta amb Montjuïc al fons, on acampà l’exèrcit de “la Constitución”, el 1821. Obra de Louis Vuillaume

El poeta ja no escrivia res, a dures penes dormia o es portava mos a la boca, tampoc és que en tingués gaire abans, perquè enganyar-nos, però el que tenia s’ho gastava en vi i cartes. Comptat i debatut, els pocs coneguts que tenia, altres artistes miserables com ell, el van avisar entre gerres i apostes, a les tavernes del port que freqüentaven, llocs de mala mort on cap persona de bé s’hi apropa. Persones de bé com vós, vull dir. «Ella no t’estima, deixa-la fer, respecta-la, no siguis fill de mala mare, no necessita que la salvin: Tu si!», li deien agafant-lo de les mànigues, omplint-li la pitrera de taques de vi picat i saliva pudenta de tabac, «no siguis imbècil, tros de soca, no podràs res contra el cavaller, et fotrà un bon tret, de cap a l’Infern i no ho hauràs ni vist!», li cridaven entre cartes i daus. I no anaven pas gens errats, essent com era el citat cavaller un dels soldats de més renom i coratge del nostre rei austríac. Era aquest cavaller un heroi distingit en les guerres contra l’italià i l’holandès, on s’havia guanyat gran fama d’hàbil i cruel amb l’enemic.

Però res. Bé sap, estimat hoste, com són els cors enamorats, els més estúpids que pot haver-hi, cecs per l’alquímia emmetzinada que els domina i posseïts per dimonis banals. Encomanant-se al diable, el poeta va fer orelles sordes als bons consells dels seus col·legues de professió i sortides nocturnes. Amb els quatre rals que li quedaven per menjar, rescabalats venent quartilles de poesia, va fer-se amb una pistola de «contrabando» que l’infaust a penes sabia com fer servir, i va dirigir-se tremolant a la Creu Coberta certa nit sense lluna, si vol que li digui la veritat, no gaire diferent d’aquesta. Va esperar fins que es va fer fosc i al capvespre, quan es tancaven els portals, va sortir a peu de la ciutat. Era un bon tram fins a la Creu Coberta per algú que anés a peu, però el seu ànim era resolt i els seus peus, tot i que tremolosos, els suportava la passió encegada del seu amor.

En va arribar sota la Creu, no va resar, ni va elevar cap goig a la Mare de Déu, que era un poeta força «distret» amb els seus deures religiosos i anava força capficat i atemorit, però quan va ser sota el Coll dels Forcats va trobar-se amb un únic penjat, bastant recent, que l’observava amb la seva ganyota fúnebre. Era un home ben comú, que vestia completament de negre i no tenia res destacable a excepció dels seus ulls, un blau i l’altre verd, que l’observaven amb una expressió de profunda tristesa i pesar. Pensant què podia conduir a una persona nascuda de dona acabar en un lloc com aquell, el poeta, apiadat d’aquell pobre dissortat i veient aquella imatge com un reflex de qui seria ben aviat, va clavar els genolls a terra, tancà els ulls i va resar una oració improvisada per l’ànima d’aquella ànima perduda. No va saber quan de temps va ser-hi allí. Va ser com mirar-se durant un temps infinit al mirall. En aixecar-se s’espolsà el fang i la pols de les calces i es dirigí al camp «de l’honor», dubtós honor.

Set homes al patíbul, esbós de l'escola bolonyesa, 1630
Set homes al patíbul, esbós de l’escola bolonyesa, 1630

Quan baixava per un voral, seguint una torrentera, es trobà amb un home assegut a la vora del camí, però sense entrar en ell. Portava una màscara blanca d’estil venecià i vestia una capa fosca i elegant, de tons carmesins, un barret negre molt ample amb una ploma vermella, el gipó fosc amb botons de plata, la gorgera i les mànigues, blanques, tot era propi d’un cavaller principal i les botes gastades i les calces, també blanques, cobertes de pols, indicaven que havia recorregut incomptables camins.

«Bon vespre, poeta», li digué amb una veu neutra, calmada. «Bon vespre», contestà l’escriptor, seguint el seu camí, sense adonar-se de com l’havia anomenat, capficat en la imatge de la seva estimada dama. «Hauries d’aturar-te», seguí el viatger, «si segueixes per aquí, no viuràs gaire més i tot serà estúpid». El poeta s’aturà i sentí el seu cos vibrant per la sorpresa. Un nou temor se li estengué pel cos. Qui era aquell estrany? Com sabia cap a on anava? No podia veure-li bé la cara, però no era pas ningú dels seus coneguts, els únics que sabien cap a on es dirigia. Per l’accent no semblava barceloní, però tampoc de cap altre lloc que ell conegués. «Qui ets?», aconseguí dir, amb els llavis tremolant.

El viatger s’aixecà. Era prim, però fort, i molt més alt que ell. Quan se li apropà va sentir un calfred. «No sóc ningú. Solament algú que et vol salvar. Més endavant t’espera la traïció i la mort. Vols viure una vida feliç i amb delit? Fes-me cas». El noi va sentir com d’aquell estrany emanava una escalfor que el calmà, una calidesa suau i ferma, gairebé paternal. Allò, no sabia ben bé perquè, el va tranquil·litzar. Hi havia alguna cosa en la seva veu… alguna cosa certa i honesta. No sabia si era un enviat de Déu o del Diable, però el poeta, que creia en fetilleries, va decidir fer cas de l’estrany viatger. Així que li va donar la pistola, el seu propi barret i els seus guants, com aquest li demanà.

«Espera’m al Coll dels Forcats», li digué el foraster abans d’acomiadar-se d’ell. I el jove va sortir corrents de la torrentera. Quan va arribar al Coll dels Forcats va escoltar en la foscor una sèrie de renecs i crits de batalla, que acabaren amb un fort tret i xisclets d’agonia. Seguits del silenci. El poeta, neguitós, caminava a banda i banda del turó, tot esperant, pensant a marxar d’allí i esperar el dia aixoplugat per les muralles.

A punt de sortir corrents, quan el seu cor ja no suportava més la por, escoltà el ressò de les ferradures d’un cavall i d’entre les ombres sorgí un poderós exemplar alatzà, de crinera roja i brillant. En ell anava muntat el viatger desconegut, que ara semblava més aviat una ombra, els seus contorns desdibuixats a la nit. Descavalcà al costat del poeta i aquest, fent-se enrere atemorit, li preguntà si era el Diable. «No sóc el Diable, però el conec», digué aquest amb una riallada, apropant-se-li. El noi, esgarrifat, amb tots els pèls de punta i sense poder moure’s del lloc, li va semblar que l’estrany era encara més alt i més fort del que recordava. «Ets la Mort», li tornà a preguntar. «No sóc la Mort, però és la meva amiga», respongué aquest, sorneguer. Se li va apropar fins a tenir-lo cara a cara. I pogué veure-li els ulls sota la màscara veneciana: Un blau, un verd. Li semblà que reien, amb una curiosa flama d’alegria brillant dins seu. El viatger assenyalà darrere les seves esquenes: «Mira qui sóc», digué. El noi es girà i, on abans hi havia un cadàver recent, ara hi havia un esquelet sense crani que es vinclava amb un suau ventijol.

Quan es tornà a girar cap al viatger, aquest s’havia tret la màscara i pogué veure el seu autèntic rostre. Un rostre que, en temps passats, hauria sigut atractiu, però que ara es queia a trossos putrefactes, li mancava l’orella dreta i l’altre la tenia coberta per un manyoc de cabells ros fosc, la resta del crani era una taca de sang negra i resseca, amb un to entre la cera i el verd de la molsa, on hi havia el pòmul dret i la meitat del front se li veia l’ós polit, i la mandíbula la tenia caiguda, congelada en una riallada permanent, d’on sorgien alguns cucs i insectes. Sota la calavera no hi havia res més que foscor. «Els teus amics t’havien venut al cavaller per una peça gran de plata». Solament els seus ulls semblaven vius i plens de força. El poeta no podia articular paraula. «Per això m’he fet passar per tu», deixà caure a terra el barret, els guants i la pistola del poeta. Aquest féu un salt enrere i caigué a terra, esgarrifat i amb el cor a punt d’aturar-se.

L’espectre va esclafir a riure mentre tornava a muntar sobre el cavall vermell. I va anar endinsant-se en la foscor mentre parlava: «La fama i la glòria del cavaller és fictícia, no és res més que un miserable i violent covard que gaudia de torturar els holandesos, però que mai ha posat una pica en el camp de batalla. Ell, conxorxat amb els pares de la teva… estimada, havia pagat a uns criminals perquè t’assassinessin just darrere del revolt on m’has trobat assegut.» El poeta ja no el veia, però la seva veu encara flotava en l’ambient, cada vegada més llunyana. «No sóc la Mort, ni el Diable. Jo era una persona com tu, que va cometre errors com els teus. Tu ets l’únic que s’ha apiadat de mi i el Diable m’ha permès deixar l’Infern i tornar per ajudar-te. Torna tu, ara, a la teva vida i oblida aquesta nit. Torna a la teva poesia i al teu teatre. Fes el que vulguis i tindràs tot el que desitgis. Una vida deliciosa». I amb això ja no se l’escoltà més.

Bruixes essent penjades públicament. Obra de Gerald Gardimer, 1655
Bruixes penjades públicament. Obra de Ralph Gardiner, 1655. Anglaterra

El poeta, corprès per l’horror, va creure que el seu cap esclataria per la bogeria. Però, rescabalant el que quedava de la seva malmesa raó, n’ajuntà els trossos i es dirigí cap a la muralla. En un xiprer proper s’arrecerà i quedà profundament adormit, el seu cos i la seva ment estaven trillats i batuts pels successos d’aquella nit. L’endemà al matí s’aixecà impulsat per una nova resolució i, oblidant a aquella dama, el joc, els seus «amigatxos», el vi i les tavernes, dedicà tots els seus esforços a escriure. Tant va ser la seva passió que finalment assolí l’ofici i ara és un dels poetes i dramaturgs més importants del regne, conegut fins i tot a la França. I aquí acaba la seva història. Per Déu, una bona història si el que diuen és cert. Que ja se sap que les coses sempre varien depenent de qui les expliqui.

Ah, i com m’heu preguntat que fou de la bella dama, doncs us diré que la seva família poc després d’aquella nit caigué en desgràcia i perdé gran part de la seva fortuna, diuen que per uns mals negocis que el pare va portar a terme, el «famós» cavaller rebutjà a la donzella i ella quedà lliure del seu compromís. En la societat en la qual vivim ja sabeu que una dama rebutjada fa de difícil casori… però així ella pogué també assolir certa «llibertat» i va escollir casar-se amb el poeta, del que estava secretament enamorada. Què? Què no us ho creieu? Què és molt típic? Ni fet expressament pel Diable, oi? Però coses més estranyes s’han vist…

Però au, deixem ja aquestes tètriques visions, que heu arribat a temps a la ciutat. Si s’hagués fet de nit les muralles s’hagueren tancat i no s’obren ni per a un personatge tan principal com vós. Déu Nostresinyor no haguera volgut que us quedéssiu aquí fora amb els dissortats. Ah, i no us preocupeu si jo també tinc un ull de cada color. I això que sentiu cruixir sota les ungles dels cavalls i les rodes del carruatge no són més que pedres, no us penseu que són els ossos dels pobres penjats…


Aquest relat està inspirat lliurement per la història continguda al llibre de Joan Amades, Excursió llegendària pel Pla de Barcelona. També podeu trobar altres versions de la mateixa llegenda a Fantasmes de Barcelona, de Sylvia Lagarda-Mata, i a Leyendas y tradiciones, de Francisco P. Capella.