Els maiets: Heralds del foc de maig

Maiet, segons el Costumari Català d'en Joan Amades

Un dels ritus que va perdurar a la nostra terra fins temps ben recents va ser el dels maiets. Quan van trobar-se’l a la Cerdanya, com un tresor embolcallat en l’alè dels avantpassats, Joan Amades i el seu amic, el músic Joan Tomàs, van salvaguardar-lo de la desaparició, melodia i lletra inclosa. Els dos col·legues prestaven els seus cors a les veus remotes, que cantaven les cançons oblidades, infatigables viatgers a la caça dels esperits que cavalquen els cels d’una Ibèria, la dels anys 20 i 30, que s’esquerdava sota els seus peus, embogida cap a la seva autodestrucció i el vessament de sang.

Desconeixem el temps que feia que se celebrava aquest misteriós ritu, ni com va ser en el passat remot o els canvis que va anar patint, adaptant-se com homes i númens als balancejos del territori i els segles. Podríem comparar-lo amb altres celebracions similars, pirinenques i d’arreu d’Europa com, per exemple, algunes celebracions de diferents províncies del País Basc com Navarra i Iparralde, amb les que guarda molts punts en comú. Tanmateix, trobem que podríem ser davant del fragment d’un ritu arcaic estès més enllà de la Cerdanya i que caldria recuperar, com s’han recuperat altres tradicions amb rigor i molta estima popular, com el Ball del Cornut i l’Arbre de Maig de Cornellà del Terri o la Dansa de la Mort de Verges.

L’esperit del fonoll i el romaní

El Primer de Maig, al matí, els nois de diversos llogarrets cerdans portaven a terme una col·lecta, un captiri molt especial que, potser per la seva «aparent» innocència o per celebrar-se en llocs muntanyencs remots, miraculosament no va ser cristianitzat malgrat que, quan els dos amics van trobar-se’l a principis del segle XX, sí que és possible que es trobés en una forma molt dulcificada i fragmentària. Reduïda a una celebració portada a terme per joves, en un procés d’infantilització habitual en moltes tradicions que, tot sovint, acaben convertides en jocs de la mainada o en acudits sense aparent valor, però que guarden veus i remors secrets.

El xicot de més edat de la colla de joves solters feia el paper de Maiet principal. Se’l cobria de fonoll i romaní dels genolls fins al capdamunt, una roba talar acabada en una forma punxeguda com d’avet, on les herbes eren entrellaçades i ajudades de branquillons i cordes fetes amb les mateixes herbes trenades. Li cobrien del tot la cara i el cap, transformant el jove en una altra cosa que no era un home. No sabem quan tenia lloc aquesta transformació però podem pensar, solament com una hipòtesi, que tenia lloc durant el moment de l’albada, un cop finalitzada la important vigília del Primer de Maig.

El Maiet és un geni o numen del bosc, un esperit de la vegetació que podia ser un avantpassat, un esperit silvà o ambdues coses i cap, perquè ells desafien qualsevol cotilla. Els altres companys de la colla, com el xicot no s’hi veia i difícilment podia moure’s, l’ajudaven agafant-lo de les mans i menant-lo pels carrerons dels llogarrets i pels llargs viaranys entre turons i masos.

Aquesta colla no era anomenada en singular, sinó que s’anomenava en plural: «Els maiets», com passa amb els caramellaires. Tampoc sabem si en el passat tots vestien aquest atuell o d’altres, però aquest és un punt que dubto. El que sí que era relativament habitual era que els acompanyants portessin camals de cascavells a les cames, com els que molt antigament portaven iniciats i homes i dones savis en la seva litúrgia de comunió amb els esperits i que encara porten en alguns llocs d’Europa, com els pobles sami o els magiars. Un dels acompanyants del Maiet també portava una cistella de la qual penjaven cascavells i amb la que recollia els dons que els hi regalaven la comunitat. Aquest portador no portava camals de cascavells i és la segona figura principal del seguici, com veurem més endavant.

Violes boscanes o d’olor. Font

Salvatgia i violes boscanes

Quan arribaven davant una casa el Maiet cantava i els seus companys «maiets» l’acompanyaven corejant i recitant a cor què vols la tornada, durant la qual feien un ball rodó al voltant del Maiet, que restava quiet i cec davant la porta, aguaitant. Durant la darrera nota de cada cobla i de la tornada, tots s’ajupien al seu voltant, com en acte de reverència. La primera part de la cançó feia referència a tres herbes, de les que parlaré més endavant, i a com l’hivern ha sigut foragitat.

Venim els maiets

davant la porteta,

venim per cantar

una cançoneta.

Requetetxec, cigala,

fonoll, romaní

i violes boscanes.

Ha passat l’hivern

que porta nevetes,

ha vingut el maig

que porta floretes.

Ha passat l’hivern

mentre el maig dormia,

ha passat l’hivern

mentre el maig venia.

Aquesta cançó, que avui potser ens pot semblar infantilitzada o molt edulcorada, conté un interessant subtext. És una cançó alegre i disbauxada, amb certs romanents de desordre, que fan referència al zenit de la primavera i a la marxa dels freds que, en terres cerdanes, era més tardana. En ella destaquen els esperits que arriben a la porta de les famílies, que porten bones noves i renovació, esperits protectors depenent de com se’ls respecti i tracti. Aquesta relació continuada amb els genis del lloc i de la comunitat la trobem en moltes altres tradicions de les quals he anat parlant, com la Castanyada o el Tió de Nadal, mostrant-nos una mentalitat on la relació amb l’Altre Costat era constant al llarg de l’any i, sobretot, orgànica, natural.

També destaca la lluita entre el vell hivern i el nou estiu. Aquesta lluita entre el vell i el nou la trobem també en moltes altres celebracions europees del Primer de Maig, com en el mateix Calan Mai gal·lès, per citar-ne una, de la qual vaig parlar-ne en un dels articles de les Festes de Maig.

El ball rodó al voltant del Maiet ens recorda a un altre ball probablement originari de la Cerdanya, l’avui tan important sardana que, com el seu nom indica, fa referència a un ball muntanyenc, cerdà. De balls rodons n’hi ha per centenars arreu d’Europa, encotillar-los aquí seria massa llarg. Tanmateix són balls que, en origen, tenien una gran importància d’unió entre la comunitat i la divinitat. Generalment és un ball d’oferiment, un ball que pot fer-se en reverència de cara al numen, o en to burlesc i subversiu, girant-li l’esquena i invertint el simbolisme solar. El fet d’ajupir-se podria retornar-nos a aquest element de disbauxa però, també, com he dit més amunt, de reverència.

Amades ho rebla dient que: «Tant el sentit de la cançó com l’avui simple ball rodó que es produeix al seu so respiren aire i deix rituals». Una litúrgia del retorn del foc, una celebració de la vida amb totes les seves conseqüències.

Flors de Fonoll. Font

Corrandes que fan bullir la sang

També hi ha certs elements, molt entre línies, que podrien fer referència a un component sexual que, com veurem, s’accentuen més en la segona part de la cançó. Probablement aquesta ocultació impremeditada fes que durant l’època de la Contrareforma no caigués en desgràcia.

Al carrer del mig

hi ha una finestreta

hi passa el maiet,

hi tira una pedreta.

Sa mare que ho sent:

Què és això, Roseta?

Mare, és el maiet

que busca a la maieta.

I si la pot haver

faran sardaneta.

Al carrer més alt

hi ha una finestreta.

Deixant de banda aquesta referència clau al «maiet i la maieta» que «faran sardaneta» –versemblant metàfora sexual–, que desenvoluparé en un altre article, dos trets ben destacables d’aquesta segona part és que ens descriu una part del ritu que, quan Amades i Tomàs van trobar-se amb aquest captiri, és probable que estigués incompleta: La trobada amb la contrapartida femenina, la sortida de la maieta, la donzella coronada de flors i foc. Com he comentat més amunt, els mites, llegendes i ritus que coneixem solem trobar-los en manifestacions tardanes, molt transformades pel pas del temps, fragmentaries, sincretitzades o solament referenciades per altres mites de manera col·lateral.

El segon tret, encara més important, és que els versos que seguien a aquesta part de la cantada no eren fixes, com els que hem conegut fins ara, sinó que eren variables i lliures. Eren una sèrie de corrandes que, amb la mateixa melodia i tornada, els cantaires podien improvisar sobre fórmules conegudes. Aquestes corrandes anaven dirigides als habitants de la casa, citant el nom de la mestressa o les dones de la casa, molt rarament o mai el de l’amo.

El portador de la cistella era el corrandista principal i dirigia la cantada, improvisant per sobre dels altres. Amades creu que ell era qui que estava «posseït» pel numen o geni del ritu, com si fes de veu del Maiet central o del col·lectiu d’esperits. Per la seva relació amb les caramelles –tenen un sentit i vestuari molt proper– és molt plausible que el portador fos, a més a més, un hereu solter. Les corrandes de les caramelles diuen:

El qui porta la cistella

ja sabem que és bon hereu;

s’estima més la donzella

que la paga que ens dareu.

El que porta la cistella

és un hereu eixerit;

per un petó de la donzella

cantarà tota la nit.

Els versos del fons comú, que entrellaçaven amb les improvisacions, proclamaven aquesta trobada entre el maiet i la maieta; al nom particular de la donzella de la casa que Amades anomena, sorneguerament, «Roseta», però podia tenir qualsevol nom; o al carrer i la finestra de la casa, per on treien el cap les dones del lloc, Amades cita «el carrer més alt», però podia fer-se referència a qualsevol particularitat d’aquell carrer. Podem suposar que aquestes corrandes tenien un contingut humorístic i lliure, amb alegria sexual, de joia de viure.

La Cerdanya durant la primavera. Font

Menges d’esperits i herbes del Diable

El que rebien els maiets per part de la família, podem suposar que de mans de la mestressa o la donzella de la casa, no ho sabem, eren tot d’aliments que tenien a veure amb la dieta de festa en els llogarrets de muntanya: Talls de cansalada, botifarrons dolços i llaminadures. Aquests aliments podem considerar-los no solament com una part pragmàtica d’una transacció: «Us ho donem perquè heu fet una bona feina i ens heu divertit», si no com un aliment que podríem aventurar sacre dins d’un context ritualitzat i festiu.

És l’aliment ofert amb el qual menjarà el numen, l’esperit, un aliment tocat per l’Altra Banda. Aquesta cistella que porta el corrandista principal té relació amb altres cistelles de ritus similars, estesos per Europa, el contingut de les quals era sacríleg de descobrir, especialment pels no iniciats. Un romanent d’aquest costum és el de cobrir la cistella amb la qual es canten les caramelles amb un tovalló. Al Maresme la «lloca», un personatge de gènere ambigu, vestit mig home mig dona i que compartia característiques d’ambdós gèneres i de cap, tapava els ous que li donaven durant les cantades de caramelles i més tard, quan eren traginats en mula, eren coberts per una manta amb molt de zel, no fos cas que ningú els descobrís.

D’entre aquests regals que feien als maiets en destaquen dos. Les violes d’olor –anomenades boscanes– i les castanyes. Les primeres perquè no són un aliment pròpiament dit, tot i que poden menjar-se sense problemes. Les violes d’olor tenen propietats emètiques –protegeixen contra intoxicacions– i contra infeccions respiratòries i de l’estómac, i la seva essència i olor estava relacionada amb el sexe des d’antuvi. Per això a l’Antiga Grècia estava dedicada a la deessa Afrodita i al seu fill Príap i la seva essència d’olor s’utilitzà habitualment d’ençà de l’Antiguitat i fins ben entrat al segle XX en perfums, per evocar sensualitat. Són flors relacionades amb el zenit de la primavera que celebra la vigília i el Primer de Maig, i tot sovint formen part de les garlandes del Rei i la Reina de Maig per tota Europa.

Les castanyes són un dels altres elements més interessants d’aquesta trobada amb els esperits boscans i els avantpassats, com maig no és la seva època es conservaven seques d’ençà de la tardor passada. En aquells temps d’inicis del segle XX eren considerades una llaminadura i un complement molt nutritiu per a la gent amb menys possibles, se’n feia farina i acompanyaven els àpats a causa del seu alt contingut calòric i proteínic. Però més enllà d’aquests valors pràctics, les castanyes enllaçaven les dues parts del calendari: El Dia dels Morts, el Primer de Novembre, amb la Castanyada; i el Dia dels Vius, el Primer de Maig. A Portugal i Galícia aquestes castanyes eren anomenades «mayes». Com a menjar predilecte dels morts i els esperits predecessors de la comunitat, les castanyes també són una bona pista de què són els maiets en la seva essència.

El fonoll i el romaní també són dos elements importants dins del ritu, part de la disfressa i de la cançó. Són dues herbes de gran importància dins de les cerimònies d’arreu d’Europa i el seu esperit té una gran quantitat de matisos i significats. Mereixen, doncs, un article propi. Però aquí podem fer la hipòtesi, per exemple, que ambdues són relacionades, normalment, amb el caràcter masculí tenint en compte, com diu Joan Soler i Amigó, que pels antics europeus els arbres i les plantes són sexuats. El fonoll també és una herba relacionada amb la visió del més enllà, de l’altre costat i del contacte amb esperits i diables, és una de les herbes que atorga la Visió en diverses tradicions.

El romaní és partícip de cerimònies com funerals, especialment en aquelles que serveixen per recordar els morts, fet que ens torna a enllaçar amb el valor funerari de les castanyes. Però també és una herba que apareix en les cerimònies de matrimoni, unió que també trobem en aquest ritu entre el Maig i la Maia, que dóna a canvi violes d’olor.

Altres dimonis boscans

Alguns topònims i noms de lloc podrien indicar aquesta extensió de la que parlava en iniciar l’article, però no ho sabem segur. Per exemple, llocs com el Bosc del Maiet, a l’Alt Gaià, a prop de Sant Miquel de Montclar; el Camí dels Maiets, a Riudecols; potser el topònim més enigmàtic el trobem a la Vilella Alta, entre el Grau i la Bruguera, on trobem un territori anomenat directament els Maiets, del qual es desconeix l’origen i que dóna nom al Barranc dels Maiets, que recull les aigües dels dos torrents citats; fins i tot trobem un mas al Solsonès, a Navès, anomenat Cal Maiet. Potser tots aquests topònims són meres casualitats, hipocorístics o denominacions modernes, caldria un estudi particular cas per cas, però per trobar els viaranys del ritu hem d’anar molt més enllà dels topònims literals i cercar en noms de lloc que remetin a la mateixa essència.

Un vestuari similar al dels maiets és el que porten uns dels diables de la Patum de Berga durant el seu ball, el famós Salt de Plens. Els Plens, com són anomenats aquests esperits boscans, van vestits de sargil pintat de verd i vermell per protegir-se de les guspires i el foc, i se’ls cobreix d’herba i fulles. Amb ells porten petards, guspires i foc. La seva cara és una màscara que pren la forma d’un diable furiós i rialler, amb llargues banyes de les quals també sorgeixen foc i guspires.

Una altra transformació en geni de la vegetació, inclosa en els ritus estivals de la sega, la trobem a l’Urgell i a Balaguer, on els segadors veterans feien passar per diverses proves als segadors novells. Una d’elles era beure del càntir una beguda estrafolària, pudent i repugnant de sabor segons els informants d’Amades que, podem pensar, tot sovint els feia delirar. Durant aquest pas entre mons els segadors veterans els hi explicaven que hi havia garbes que s’aixecaven i caminaven soles i que, per travessar els grans ponts de Balaguer i Lleida, enmig del deliri s’havien de vestir de cap a peus amb garbes d’herbes i brots de cereal verd segats de poc, perquè els ponters pensessin que era una garba viva i no haguessin de pagar el pontatge, com en el desenllaç de les velles rondalles del Pont del Diable, que remeten a una funció sacrificial.

Encara una altra curiosa utilització del mot «maiet» la trobem en Joan Bellmunt, en la sèrie de llibres que va fer caminant pam a pam pel Pallars. Bellmunt ens explica com a Guàrdia de la Noguera –Guàrdia de Tremp–, al Pallars Jussà, per Setmana Santa es realitzaven diverses tradicions presumiblement precristianes, com confeccionar unes figures antropomòrfiques anomenades «maiets». Els maiets es feien amb les herbes que naixien de testos que es conservaven en llocs tancats, als quals mai tocava la llum del sol i, per tant, naixien unes herbes llargues, músties i completament blanques. Aquestes cabelleres somortes i sense color es retallaven, formant figures que es penjaven dels balcons i decoraven la tomba de Crist, que es recreava per aquelles dates.

Els maiets de Guàrdia de Tremp cridaven a la mort i a la vida, a la resurrecció després de l’hivern i, sobretot, a la trobada amb l’altre món, com el fonoll que atorga la visió del més enllà i que crida els diables. I, també, ens mostren engrunes del que poden significar els maiets cerdans.


Dels amors entre el Maig i la Maia, a les nostres terres però també en altres contrades, de la Senyora Mari i Sugaar dels bascos, de la Festa del Roser i del Rei i la Reina de primavera en parlaré en la següent publicació de Llegendàrium.


Referències i obres utilitzades

AMADES, Joan (2005). Costumari Català. Corpus, Sant Jordi i la primavera. Vol. 7. Barcelona: Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català. Maig. L’esclat de les flors. Vol. 8. Barcelona: Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català. La fi de la primavera. Vol. 9. Barcelona: Edicions 62

BELLMUNT i FIGUERAS, Joan (1997). Pallars Jussà, II. Lleida: Pagès Editors

FÀBREGAS, Xàvier (1995). Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana

SABATÉ i ALENTORN, Jaume (2000). Onomàstica del poble i terme de la Vilella Alta. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova

PLANAS DE MARTÍ, Ignasi (1999). L’Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp. Valls: Cossetània Edicions

Vaig fer referència breu als maiets en un recull del maig de l’any passat: Festes de maig (II i final): La riallada del Déu Cornut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada