Els dips: Gossos vampir, críptids i el culte al llop

Els dips aguaiten el capvespre. Il·lustració de Marina Polo

Els déus, esperits i éssers mitològics poden expressar multitud d’idees: Poden remetre a fets reals que el poble a sintetitzat en la seva història, poden recordar persones que van destacar per qualsevol motiu que els portés més enllà de la normalitat, poden ser representants d’idees i emocions com l’enveja, la por, l’alegria o el desig. També poden servir per moralitzar i recordar-nos el que som, el que podem ser i el que no volem ser. Poden fer, en definitiva, de mirall deformant de nosaltres mateixos.

Però amb l’ús d’una interpretació instrumental en què fem servir paraules com «utilitzar», «servir» o «significar», també correm el perill de perdre els seus matisos, les seves ombres i reflexos. Perquè un símbol mai «significa una cosa», ni «serveix», és en si mateix i conté viaranys infinits, no es pot observar, ni aprehendre amb els ulls de la racionalitat i l’hermenèutica. Les històries són senzilles i neixen per ser transmeses. Aquest perill també ens pot passar amb els éssers invisibles, que són fills de la terra i escapen a qualsevol intent de sistematitzar perquè viuen més enllà de les portes del somni. Déus i esperits viuen al voltant nostre, observant-nos, esperant, dialogant amb paraules que solament bruixots i bojos escolten.

Retaule de Santa Marina de Pratdip. Font

D’on neix l’aigua i udolen els llops

Els dips, gossos fets de la mateixa nit i les flames de l’oblit, neixen de la por i la foscúria. Grans cans negres d’ulls plens de foc que xuclen la sang d’homes i bestiar, que vagaregen per boscos i senders cercant aquells que caminen solitaris i perduts. La seva llegenda és secular i desconeixem el seu origen històric, probablement perquè es perd en el temps. Tenim notícia d’ells, com a mínim, del segle XVII ençà. Al poble de Pratdip en guarden la seva memòria en el mateix nom de la vila i en el seu escut, que porta la seva marca indeleble. A la seva ermita, Santa Marina de Pratdip, hi ha un retaule d’estil renaixentista datat el 1602 on apareixen, a la mateixa ermita hi ha un altre retaule de 1730 on també es fan presents, detall que ens indica que a aquesta vila és una llegenda molt viva. Allà són caracteritzats com a emissaris del Diable, motiu interessant del qual en parlarem més endavant.

Lligats com estan a Pratdip, si volem trobar els seus orígens, ens hem d’aturar a aquesta vila del Baix Camp i remuntar-nos molts segles enrere. Pratdip apareix documentat per primera vegada com a poble el 1154, en una butlla del papa Anastasi IV, però probablement el seu origen sigui relativament anterior, quan aquesta terra era una marca de frontera front l’al-Àndalus musulmà. Com vam comentar en la segona part de l’article dels Països Catalans i els vikings, aquesta terra fou repoblada per Robert d’Aguiló amb gent vinguda de la Normandia, d’origen escandinau. Podria ser que hi hagués una influència d’aquesta cultura sobre la llegenda? No ho sabem, però és un apunt a tindre en compte per comprendre el caràcter del mite, relacionat, com veurem, amb la Cacera Salvatge i altres mites d’origen indoeuropeu.

Els territoris de Pratdip van formar part de la baronia dels Entença i, encara abans, de la baronia de Castellvell, títol instituït per Ramon Borrell, comte de Barcelona, amb la intenció de crear una marca de frontera defensiva, en un territori despoblat i perillós davant els sarraïns i alguns nobles cristians que es comportaven com bandits. La capital de la baronia, Castellvell de Rosanes, està documentada per primera vegada el 963, però el seu origen és anterior, romà i àrab, possiblement iber. Durant dos-cents cinquanta anys la baronia de Castellvell, després Entença i Prades, va ser terra de frontera amb nombroses fortificacions i la seva densitat de població era molt minsa.

Estem davant d’una criatura d’origen medieval? Per tenir-ne una idea hem de parlar de la seva etimologia. Segons Coromines el seu origen és iberobasc, «ip» –ibi–, que fa referència a un lloc amb aigua, rius o fonts. El lingüista Pere Balañà, però, a «Els noms de lloc de Catalunya», diu que fa al·lusió als llops, així Pratdip seria «Prat de llops». Aigua i llops, ambdós motius no són excloents. Si observem el territori de Pratdip, la localitat es troba al fons d’una rocosa vall amb nombroses fonts i sabem que de llops va haver-hi a Catalunya fins al segle XIX, on baixaven de les muntanyes a les valls d’arreu, del Montseny al Montsec i fins a les costes.

A la mateixa ermita de Santa Marina hi ha una font l’origen de la qual es perd segles enrere. Davant la font i l’ermita fins al segle XIX s’hi realitzava un ball molt especial, el «Ball de coques», on es rifaven coques encantades, que es creia que tenien poders màgics per afavorir l’amor i la fertilitat. Els balladors compraven les «coques encantades» i, primer el noi li regalava dos d’aquests dolços a la noia que pretenia. Després ballaven junts i l’endemà, també al ball, ella li tornava una de les dues coses que el noi li havia regalat. Finalment es posava a l’abast de tot el poble un coc gegant, de més d’un quilo, del que tots els vilatans prenien un mos en comunió. A aquesta rifa i entrega de coques se li deia «Encantar danses».

I és a Santa Marina on, segons Amades en el seu Costumari, hi van les noies en aplec per trobar l’amor, havent begut de les diferents deus que brollen del prat que rodeja l’ermita. Una cançó antiga ens ho recorda així:

A santa Marina

ves-hi fadrina,

que si fadrina hi vas

casada en tornaràs

Aquest ball se li deia «el Ball del Marxant», recordant la importància que tenien per a les comunitats tancades i endogàmiques del passat la figura de marxants i passavolants, figures que, com els bruixots, els esmolets, els ferrers, els joglars i els actors, compartien aquella atracció i repulsió de ser forasters, elements aliens a l’ordre establert i, per tant, a mig camí entre allò civilitzat i incivilitzat, característiques màgiques i diabòliques.

Les noies vestien robes blanques i es guarnien els cabells amb fragments de vidres de colors que vidrers vinguts d’arreu feien per a l’ocasió i venien a les seves paradetes. A aquests mirallets els anomenaven «caçar aloses». Les noies també portaven trenats als llargs cabells uns petits xiulets de vidre de colors que anomenaven «brillants», que feien un crit agut quan elles ballaven, dringant i brillant intensament, d’aquí el seu nom. Primer ballaven elles soles, girant al voltant unes de les altres amb mocador damunt l’espatlla, donades una sèrie de voltes es giraven l’esquena i, mirant al noi del qual estaven enamorades, li llençaven el mocador als peus, per sorpresa d’aquests. Després ells feien el mateix, ballant i deixant als peus de la noia que pretenien el seu propi mocador. Com si fos un «Tinder d’època», si els mocadors coincidien, les parelles ja sabien que allà hi hauria marro.

Així doncs tenim una vall amb presència de fonts, tradicionals nimfeus on es reuneixen els esperits i els dansaires, la fertilitat i l’amor, i una població on, com arreu de Catalunya, estaven en contacte amb l’atac dels llops. L’origen del mite dels dips, si fem cas a l’etimologia, estaria relacionada amb aquests dos motius i, si seguim a Coromines, podria ser una llegenda anterior a l’arribada dels colons medievals.

De fet, també podria ser, segons Coromines, que el nom de Pratdip no tingui res a veure amb els mastins de la nit i sí amb les seves fonts. Tot això són solament hipòtesis.

Vas ibèric de L’Alcúdia, al País Valencià, on apareix un jove unint-se a un llop

El culte iber al llop

Els ibers, com en parlarem més en detall en articles propers, tenien el llop com un dels seus animals totèmics preferits. L’esculpien a escuts i estàtues, l’enterraven a la porta de les cases quan fundaven una nova llar perquè la protegís i l’habités. Els llops pels ibers, i això és un detall molt important, estaven relacionats amb el culte a la nit i era un animal psicopomp, això és, que guiava als morts, especialment als guerrers, fins al més enllà. El llop representava les forces primitives, desfermades i caòtiques que els joves havien de conèixer tot unint-se amb elles, com hem parlat en el darrer article de l’home llop a Catalunya. Al País Valencià, a L’Alcúdia, es trobà un vas iber que ens mostra aquesta unió, on podem veure un jove que subjecta un llop per la llengua mentre es miren cara a cara, units per la tensió del moment el jove iber aprèn el llenguatge del llop. Jurats davant els déus de l’Inframón, la comunitat ibera portava l’esperit del llop amb ells fins a la mort.

Tot això no vol dir que la llegenda dels dips tingui quelcom a veure amb el culte iber al llop, però si pensem amb la característica de què són emissaris del Diable no seria gens forassenyat. El llop iber era un missatger de les forces caòtiques i un animal psicopomp. Aquestes forces de la natura sense control, al marge de la civilització, per influència del cristianisme durant l’edat mitjana s’assimilaren a la figura del Diable. Tot i que el Diable, com a figura anterior a la seva sincretització amb elements propis del Déu Cornut, més antiga que Cernunnos o Silvà, és un representant críptic i arcaic de l’essència de la humanitat, el seu mirall.

És per això que la cohort del Comte Arnau solament està formada per aquestes feres, el nostre heroi damnat cavalca la nit amb l’única companyia de mastins d’ulls de foc, els udols dels quals corglacen el viatger solitari. I la Cacera Salvatge, tot sovint, va acompanyada d’aquestes feres que ens recorden que, més enllà de la porta i els camins, hi ha un món salvatge on les regles que hem après i que ens hem cregut no serveixen per a res.

Dip al Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia

Fets d’ombra i dolor

Si ens centrem amb les característiques d’aquests mastins, quelcom que es recalca moltíssim és que eren molt foscos, tan foscos com les mateixes ombres, així que la seva aparença va molt més enllà de la d’un llop. Aquests gossos fets de nit estan fets de la mateixa matèria que aquelles ombres silencioses que rodegen als iniciats al mig de la clariana del bosc. Moltes vegades, l’única manera que tenies de distingir-los eren els seus ulls, que brillaven com una brasa encesa entre la foscor. En un temps preelèctric, on els nostres avis i àvies estaven acostumats a la manca de llum artificial, la foscor de la nit era l’hàbitat on residien tots aquells éssers i esperits oblidats. Solament els més valents i els bruixots podien accedir-hi sense tremolar, uns perquè, segons les rondalles, eren inconscients i atrevits, els altres perquè estaven a mig camí entre aquesta realitat i la que hi ha entre les línies de tot allò que creiem real.

Els dips, segons la veu popular, atacaven els homes i dones solitaris, aquells que havien caigut fora de la comunitat, com els borratxos. Per una banda aquest tret de l’ésser mitològic ens pot semblar moralitzant, era una manera de dir que no s’havia de beure massa. Però també fan referència a tots aquells proscrits, rebutjats o que viuen aliens a les comunitats humanes i als cercles d’amic i familiars, els que cauen entre les esquerdes de la societat per no poder sortir-ne mai més. Per les comunitats antigues aquests homes i dones noctàmbuls eren rebutjats, i molts d’ells compartien característiques o directament eren titllats de bruixes i bruixots. Ells eren, segons la ment popular, les víctimes més adients dels dips, que farien la funció simbòlica de malalties com la depressió o el suïcidi. Com amb la seva existència s’atrevien a desafiar «allò correcte», ells i elles eren les víctimes propícies de les enraonies, enveges i rumors malintencionats. Dels dips.

Portada de Les Històries Naturals, d’en Joan Perucho

La influència vampírica d’en Perucho

De la novel·la Les històries naturals d’en Joan Perucho ja en vam parlar en l’article del Comte Estruch, com amb el vampir Onofre de Dip, Perucho recrea el mite dels dips afegint-hi diverses característiques que a l’era d’Internet s’han confós amb la mateixa criatura. Aquests trets són que són éssers que viuen de xuclar la sang del bestiar i els caminants, especialment dels borratxos. I que tenen una cama més curta que l’altra, com sol passar amb els éssers tocats per «l’altre costat», que vénen de l’Infern o Inframón, estan estrafets i no mostren en el seu físic les característiques de l’ordre, sinó del desordre i el caos.

Curiosament, quan es parla dels dips actualment s’hi barregen característiques pròpies amb d’altres creades per l’escriptor català, com si aquestes també fossin d’ells, en una mostra recaragolada de folklore modern encara viu, els programes de televisió com Cuarto Milenio i diverses pàgines i fòrums d’internet col·laboren a mantenir viu el mite, adaptant-lo als temps moderns. El problema que tenim amb els dips és que tota la seva documentació és apòcrifa o moderna.

El Monstre de Grunch Road, el Chupacabras de Nova Orleans

Black Shuck, Chupacabras i altres críptids ombrívols

Els dips romanen per Pratdip, Colldejou i la Serra de Llaberia com uns éssers que sotgen al desprevingut i al solitari, però arreu del món hi ha figures molt similars. A Anglaterra s’han vist de tant en tant els famosos «black cats», enormes felins negres, però també hi ha el Black Shuck, un mastí fantasmagòric que vagareja per la costa i el camp d’East Anglia, on se’l coneix per l’apel·latiu d’«Old Shuck». El Vell Shuck a vegades s’apareix sense cap, com convé a una criatura de l’Altre Món la seva forma és incompleta o estranya, altres cops s’apareix flotant entre la boira. Si te’l trobes, és signe de mala sort i una mort imminent. A Northumberland una figura similar és el Barghest, una ambigua figura mítica que pot ser espectre, elf o cambiaformes.

A les Filipines, una altra criatura propera és el Sigbin, un monstre nocturn que xucla la sang del bestiar, camina enrere amb el cap entre les cames i pot tornar-se invisible. La seva forma és la d’un quisso mig cabra sense banyes, amb llargues orelles, dues mans i una llarga cua que utilitza com a fuet. Hi ha qui diu que està relacionat amb un animal real, el Gatguineu, una nova espècie animal descoberta a Indonèsia que encara no ha sigut confirmada.

Al sud de Mèxic i Centreamèrica tenen el Cadejo, un mastí gegant amb peülles de bou o cérvol, on poden haver-hi dos, un de bo –blanc– i un de dolent –negre–, tot i que originalment solament existia un de negre. El Cadejo és un animal mític que remunta la seva existència a l’època prehispànica i a l’arribada dels primers colons, on pels indígenes i els primers colons europeus hi havia la creença que tots tenim un animal guardià o un esperit animal que forma part de nosaltres mateixos. El Cadejo blanc protegeix als viatgers de qualsevol mal, però el negre –a vegades una encarnació del mateix Diable– els ataca per matar-los. Cada país ha adaptat el Cadejo al seu folklore i tradicions, així per alguns el Cadejo negre és bondadós i el blanc el dolent. A El Salvador diuen que el Cadejo protegeix els borratxos contra aquells que intenten fer-los mal, també es diu que mai els hi has de girar l’esquena, doncs aleshores et tornaràs boig, parlar-los també pot fer que perdis el senderi.

Però el quisso monstruós més conegut del segle XX –al XXI està una mica oblidat–, i un dels críptids més famosos, és el Chupacabras. La majoria de vosaltres n’haureu sentit a parlar. Un dip és bàsicament un Chupacabras, ataca de nit el bestiar i els solitaris per xuclar-los la sang; com els dips ens parla de la mentalitat del segle XX, doncs aquests críptids parlen de la por a tot allò que queda fora de la ciència i de la ciència mateixa, doncs moltes vegades se’ls ha caracteritzat com a éssers mutants escapats de laboratoris.

El Chupacabras, que a vegades no és un gos mutant sinó un humanoide amb espines i mans palmejades, és un ésser fantàstic que va nàixer a Puerto Rico l’any 1995, quan els diaris es van fer ressò de què per granges de tot el país van aparèixer animals de granja mutilats i amb la sang seca. Amb el temps la llegenda s’anà estenent per tota Sud-amèrica fins a arribar als Estats Units, quan va ser exportada a Europa, amb els clàssics mites del segle XX i XXI d’experimentacions governamentals, Ovnis i alienígenes. A Nova Orleans hi ha una variant de Chupacabras molt interessant, el Monstre de Grunch Road, un híbrid entre quisso i rèptil.

Cartell del festival Pratdip llegendari, on es celebra i recorda el mite dels dips cada any

Conclusió

Inútilment buscarem els dips en els estudis dels folkloristes, donant-nos la idea que probablement aquests gossos infernals siguin, com el Comte Estruch, una construcció en gran part pròpia del segle XX, especialment de l’obra de Perucho, i res tinguin a veure amb llegendes antigues més enllà dels ressons mítics dels quals he parlat, doncs tampoc tenim rondalles on aquests gossos infernals apareguin –que jo sàpiga–.

Compte a depreciar-la, això no fa que la seva llegenda sigui «menys important», ans al contrari, és una mostra de com la modernitat, a diferència del que podem pensar superficialment, pot generar moltes llegendes i mites propis, com els mateixos Ovnis dels quals ja he parlat més amunt i que autors com el científic francès Jacques Vallée, gran estudiós del fenomen, va relacionar en el seu clàssic estudi Passaport a Magònia amb les fades i altres aparicions fantàstiques.

Llegenda urbana o creepypasta són termes que, a vegades, des dels estudis acadèmics s’han utilitzat de manera pejorativa per definir mites i llegendes moderns. Però les llegendes i mites són, entre altres coses, un reflex de la seva època. I els de la modernitat són fugaços, poc immanents i mutants. Moltes mites moderns són globals i cada territori els hi dóna un origen, adaptant-los a la idiosincràsia local. Algunes tenen orígens reals. Les llegendes modernes són tant llegendes com les antigues i guarden veritats relatives als nostres temps: Violència, confusió, velocitat, massificació, mecanització, alienació i pèrdua de la identitat, la ciència com a religió de masses i font d’un fanatisme irracional, nihilisme…

És ben probable que més enllà d’en Perucho el naixement dels dips com a éssers fantàstics tingui arrels profundes, que beguin de l’inconscient col·lectiu i d’una necessitat o anhel modern del qual l’artista i el narrador no són res més que mediadors, doncs sinó no s’haurien quedat entre nosaltres, més enllà d’estar promoguts o no per festes, interessos turístics i periodistes. Els dips poden ben bé ser una resta de la cultura oral de Pratdip i les seves rodalies, com també hem parlat a l’inici de l’article, que Perucho aprofità i adaptà. De tot això en seguiré parlant si assoleixo nova informació.

I vosaltres, què en penseu? Espero que no sigueu d’aquells que creuen que una llegenda, per ser-ho, ha de ser antiga a la força doncs, com obria aquest article, la matèria de què estan fetes llegendes, somnis i màgia escapa a qualsevol intent d’atrapar-les i categoritzar-les.


Lectures

Les històries naturals, d’en Joan Perucho

Sergi G. Oset a Verd gasós sobre fons de neu i cendra ens narra un relat de ciència ficció frenètica amb els dips com a antagonistes. A Catalunya mítica, d’Orciny Press

Ferran d’Armengol dóna una visió personal del mite a Íntima natura, al Bestiari, d’Edicions SECC

Joan de Déu Prats els transporta a El Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya, d’Editorial Comanegra, portats a la vida pels llapis de Maria Padilla