El Tió de Nadal (II i final): Mor el Foc Vell, reneix el Foc Nou

Foguera del solstici d'hivern. En algunes cultures europees hi havia la tradició d'encendre dotze, fins al Dia de Reis

En l’anterior article hem vist diverses hipòtesis de l’origen del Tió de Nadal i hem avançat per les primeres fases de la celebració: La recerca de la vella soca al bosc, l’alimentació i abric d’aquesta, la seva cavalcada i la benedicció amb vi, entre altres motius. Si voleu recuperar-lo, perquè és necessari per comprendre aquesta segona part, seguiu aquest enllaç:

El Tió de Nadal (I): Del Tronc de Yule a un esperit de la comunitat

El centre del ritu: Fer cagar el tió

Després de la seva entrada fins a la llar de foc i de la seva alimentació i abric, la part central de la celebració és quan, després del sopar de la vigília i abans de la Missa del Gall, la quitxalla bastoneja el Tió davant la llar de foc, es deia que «fent-lo suar» o provocant que «cagués» els regals. Hi havia famílies, però, que en temps més recents feien cagar el tió abans del sopar de la vigília o el matí de Nadal. Això sí, sempre abans del dinar de Nadal, perquè així podien menjar els dolços i torrons que cagava el Tió com a postres d’aquest dinar que acabava l’abstinència de l’Advent i que, per tant, era un banquet de renovació solsticial on el gall –animal solar– era el centre de la taula.

En molts indrets de Catalunya abans de colpejar-lo «es pentinava» al Tió, acció que consistia a treure-li l’escorça perquè sortissin a la llum els forats i cavitats on podien encabir-se els regals, això ho feia el nen o nena de més edat entremig de l’alegria de tots els infants, que feien veure que el Tió era pentinat i acaronat, és a dir, que «se’l posava guapo».

Hi havia moltes maneres de bastonejar-lo, en alguns pobles i famílies els nens ho feien endreçats, un a un, començant pel més gran i acabant pel més petit. Però la versió més popular era que ho fessin tots alhora, en grup, fet que veiem en altres celebracions europees, com en el blukio vilkimo de Lituània. Nens que el bastonejaven pujats al damunt, cavalcant-lo. Pobles on la mainada no el colpejaven amb bastons, sinó amb els estris d’encendre la llar de foc o amb martells de ferrer. Desconeixem si, originalment, els bastons havien de ser branques d’un arbre determinat.

En les terres muntanyenques es feia cagar el tió amb la soca encesa pel cap que hi havia sobre la llar de foc. Originalment es considerava que, si no cremava, no cagaria res.

Mainada colpejant el Tió. Font

Les cançons i les oracions

Com molts altres ritus, que van acompanyats de música i dansa, aquest bastonejar –que en si mateix és una dansa– és acompanyat per cançons i oracions, element aquest últim avui perdut. La cançó que acompanya fer cagar el tió era la més popular a Barcelona a inicis del segle XX i, gràcies a Joan Amades i Joan Tomàs, encara es conserva sense variacions. És aquella que comença amb: «Caga tió, tió de Nadal; posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí a dalt del pi…»

Però, antigament, cada poble tenia la seva cançó única. A sota us deixo un enllaç amb moltes cançons diferents per fer cagar al Tió. Amades informa que hi ha indrets on la cançó és anomenada «Parenostre», com a Manresa, on la cançó-oració del Tió comença així: «Parenostre del Tió, bona nit que Déu ens do; ara vénen festes…». Aquest detall podria reforçar la idea que el Tió era un esperit o divinitat de la llar, a qui se li recitava una pregària. Trobem que a altres llocs d’Europa, com a la Borgonya o a Suècia, al Tronc de Nadal també se li recitaven oracions.

El moment d’oració dels nens era aprofitat pels pares, que amagaven els regals dins el Tió, Amades ens diu: «Després de cada tanda de bastonades i de cada consegüent evacuació, calia tornar a resar, per tal de donar lloc a poder preparar el present sota la flassada». Això ho trobem en moltes tradicions precristianes, per exemple en les libacions grecoromanes o en el «blót» escandinau, on durant o després del banquet s’elevaven pregàries i «sacrificis» d’hidromel o vi als déus i esperits; el mateix trobem en altres cultures indoeuropees com l’eslava o la celta.

Recordant aquestes celebracions, a l’Alt Vallès l’avi beneïa el Tió abans que la mainada l’atonyinés; per Tarragona els pares amagaven els bastons a la canalla a qui manaven resar, moment que aprofitaven per col·locar més regals dins el Tió. I a La Teiosa els nens i nenes havien de remullar els bastons en aigua tot pregant abans de cada repicada, fet que també trobem en altres regions europees. A Valls es cantava: «Parenostre, baixeu del cel, per la Verge maria; als que ploren no els en deu, per la Mare de Déu. Tió de Nadal, dóna torrons i raja vi blanc…»

Sobre l’expressió Cagatió

Un fragment habitual en nombroses variants que hi havia escampades per tot el territori era la tornada, que diu: «Caga tió, si no et donaré un cop de bastó». D’aquí ha agafat el nom popular actual d’aquesta part del ritu: «el Cagatió», que tot sovint és confós amb tota la celebració del Tió de Nadal, perquè amb el temps elements com la seva relació amb el foc com a representant de la comunitat ha desaparegut, reduint-se en els seus motius d’alimentació, bastoneig i regals. És per això que aquesta expressió, actualment, causa certa polèmica o és desprestigiada per part de qui la veu com una mena de neologisme foraster, intentant evitar que es normalitzi.

Una possible explicació d’això, perquè estem parlant d’evolució viva i sempre és difícil d’escatir quan està passant, és que quan les diferents cançons i tradicions vingudes del camp i la ciutat a la muntanya, especialment cap als anys 30 i 40 del segle XX, van «homogeneïtzar-se» i van perdre’s la gran majoria de cançons i tradicions diferents, va quedar solament com a un dels pocs nexes comuns la tornada o el fragment de la cançó «caga tió, et donaré un cop de bastó». D’aquí que, com era un dels pocs elements aglutinants d’una tradició força dispersa en origen, va esdevenir amb el temps i amb la seva major propagació a les escoles a partir dels 70, amb la mort del dictador i el retorn de l’escola catalana, un nom popular fruit de la dita homogeneïtzació i de la pèrdua d’elements del ritu.

També, un altre possible factor, és que com a les escoles de després del franquisme la cançó majoritàriament emprada era la pròpia de Barcelona que recolliren Amades i Tomàs al Costumari, va ser la que va quedar en la veu popular, arrossegant tota la resta de cançons que, en temps dels nostres avis i àvies, eren molt riques i diferents; a més a més va tornar-se un acte col·lectiu amb els nens fent cagar el tió a l’escola, davant de grans centres comercials com al Portal de l’Àngel de Barcelona, en esplais i agrupaments escoltes…, quan abans era un acte solament familiar. És a dir, fa unes generacions el centre del ritu no era «fer cagar el tió», si no tot el tracte amb ell. Avui l’acte central és fer-lo cagar i els regals, en l’estil consumista actual. Per això ha agafat força aquesta paraula, doncs la llengua sempre és un reflex viu de l’evolució de la societat i les seves tradicions i costums.

El problema principal de dir «Cagatió» és que s’empra per denominar al Tió de Nadal, no a l’acció de fer-lo cagar. I això també té molta relació amb l’empobriment o evolució de la tradició, així que és normal que faci de mal escoltar a qui no l’ha emprat mai. En empobrir-se o canviar la tradició, l’acció d’alimentar-lo, abrigar-lo i fer-lo cagar és l’únic que queda: Ja no se’l posa al foc, ja no se li resen oracions, ni se li canten diverses cançons, no es va a cercar al bosc o se’l cavalca… O, si més no, és molt poc comú.

Els regals de la mort del Foc Vell

Com és lògic, en el seu origen, el Tronc de Nadal o la tradició que precedí al Tió en les nostres contrades no «cagava regals», però amb el temps i la cristianització, que provocà l’oblit de les velles cerimònies precristianes, progressivament molts elements populars s’adheriren al Tió en la seva transformació de ritu sagrat i comunitari a celebració infantil dedicada a la mainada. Aquests regals eren els propis dels nostres avis i àvies, petits pressents com fruites confitades, dolços, fruits secs, torrons, monedes de poc valor i joguines senzilles. Pel Ripollès i la Cerdanya era molt habitual que portés figues seques, un dolç molt tradicional en terres de muntanya.

Per Lleida hi havia pobles on la canalla es vestia de diumenge i, amb un cistell, abans de la Missa del Gall anaven a casa de padrins i familiars a la recerca de llaminadures, que els amics i familiars els hi donaven fent veure que eren regals del seu propi Tió. El mateix es feia per Tots Sants i el matí del dia de Reis; era una cerca que reforçava els llaços comunitaris.

El mateix acte de donar els regals és tractar amb certa escatologia sorneguera, amb humor rude i natural, doncs el que fa el Tió és «cagar-los» o «suar-los» després de ser apallissat. El principi o el final de fer cagar el tió era marcat per l’aparició d’una arengada o elements també escatològics que donaven molta alegria als infants, que reien i ballaven al voltant del Tió. A La Segarra pixava monedes petites i de poc valor, per marcar aquest final. A l’Albà cagava fems com dient que estava tot fet. No eren els únics llocs on el Tió indicava la seva fi amb fems, carbó o pixant-se a sobre.

Cagatió a Collbató. Font Ajuntament de Collbató

El significat de la violència i l’escatologia

No hem d’oblidar el simbolisme d’aquest bastoneig i la posterior caiguda dels regals. Com hem anat veient, l’estructura dramàtica del ritu del Tió de Nadal té certs elements que fan pensar en una metàfora d’un sacrifici, el bastoneig o la pallissa que se li dóna al tió no deixa de ser un record de la part «violenta» d’aquest sacrifici metafòric del Foc Vell, mort i ressuscitat en el Foc Nou.

I els regals, com passa en altres celebracions de caràcter precristià, no deixen de ser –entre altres motius– una al·legoria simbòlica d’una promesa per un món millor i renovat: Són els dons del Foc Nou. I, si ens volem posar capciosos i solament com a hipòtesi molt passatgera, podem fer referència al fet que els fems dels animals de peu rodó –amb els quals hem vist que es relaciona el Tió– són utilitzats per fertilitzar el camp. Sigui així o no, amb la mort i el renaixement del Sol i del Foc de la Llar sorgeix una vida nova.

Avui, amb l’acusada infantilització de la immadura societat moderna que s’esforça per ser tecnològicament asèptica i racional amb una mà mentre se suïcida ridículament amb l’altra, aquests motius al·legòrics escatològics que eren tractats d’una manera amable i natural pels nostres avis i àvies són vistos, normalment, amb molta sorpresa i fins i tot oix. Sobretot per part dels forasters del Nord d’Europa o dels Estats Units, però en realitat s’hauria de sentir i viure com una adaptació molt pròpia i familiar del Tronc de Nadal per part del caràcter català, que també té altres elements tant escatològics com entranyables i subversius en la seva cultura popular, com el Caganer.

Solament cal veure la reacció dels forasters quan se’ls hi parla del Tió de Nadal fora de context, entre la sorpresa, el fàstic i l’estranyesa. Fins fa unes poques dècades el Nadal en els països d’arrel cristiana protestant –com Anglaterra, Escandinàvia o els Estats Units– normalment era tractat d’una manera força asèptica i pragmàtica, mentre que en els de tradició catòlica solia estar entrelligat amb celebracions les arrels de les quals bevien de temps molt més antics que el mateix cristianisme.

És fer cagar el Tió, el Cagatió com se diu popularment, una adaptació nascuda del nostre territori, que procura riures i felicitat a la mainada en un context rural i muntanyenc, doncs l’extensió del Tió de Nadal té molt a veure amb les migracions del camp a les ciutats que van succeir-se entre els segles XVIII i XIX a Catalunya, durant la Revolució Industrial. Van ser aquests homes i dones del camp i la muntanya qui van fer seves i van portar fins a les grans ciutats tradicions com el Tió, fent que pervisquessin en el temps fins avui.

La relació amb la Lluna i l’Arbre de Nadal

Hem vist en el primer article una possible relació entre el cicle lunar i el solstici d’hivern. També tenim que al Capcir, a la Catalunya del Nord, la mainada pregava a la Lluna que beneís el Tió, perquè fos molt generós i fèrtil. Si no hi havia lluna, se l’havia d’escalfar dins la llar de foc. Com més escalfor tingués, més bo seria amb els infants.

Amades ho rebla i va més enllà amb aquesta relació entre el Nadal i la Lluna: «Hi ha indrets, de vers migdia, en què els dons de què fa mercè el tió arriben a mans de la xicalla tot d’altra manera, com provinents del cel per gràcia d’un ésser mític esfumat, potser femení. (…) aquest personatge va ser suplantat per la Mare de Déu, la qual, com direm, baixava per la xemeneia a visitar les cases de tota la gent de bé, i, com referim en parlar del dia de la Puríssima Concepció, portava torrons, que tirava per la xemeneia. Hom deia a la mainada que miressin xemeneia amunt tot reganyant les dents, per tal que els tirés torrons una senyora que passava per les teulades i repartia llaminadures als infants que se la miraven i li ensenyaven les dents. I mentre la xicalla estava distreta, els pares els tiraven torrons xemeneia avall. La cantarella petitòria fa referència a la baixada dels torrons, provinents del cel. Qui sap si aquesta senyora podia ésser la Lluna (…) Coneixem diverses preocupacions que relacionen el Nadal amb la Lluna, gairebé totes elles reflectides pel refrany». Avui, però, aquest ésser femení que ve del cel i llença dolços i regals i baixa per la xemeneia, ens recorda més al famós Pare Noel o Pare del Nadal.

A Tortosa era el mateix tió qui baixava del cel: «En havent sopat, el més vell de la família, sia el padrí, sia la padrina, anuncia a la mainada la baixada del tió del cel, i tots surten a fora per tal de veure’l baixar. Des de la teulada, hom tira el tronc daltabaix, a fi de donar als menuts la sensació de que baixa del cel». Com diu Amades, aquesta tradició on el tió o els regals del tió baixaven del cel estava més estesa, per exemple a la Conca de Barberà es creia que els torrons queien del cel. I al Pallars ens informa el gran estudiós del folklore pallarès, Ramon Violant i Simorra, que deixaven cremar el Tió fins a la Mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia amb el Nen Jesús en braços i s’havia d’escalfar, si així ho feia, deixava amb ella regals.

És probable que aquí estiguem davant la barreja de dos elements o ritus diferents que van unir-se en alguns llocs, perquè com veurem quan parli d’En Fumera i altres éssers i esperits de l’hivern, com el Pare del Nadal, hi ha figures que acompleixen la mateixa funció. A Polònia, per exemple, durant la vigília de Nadal –la «Wigilia»– i abans de la «Pasterka» –la seva Missa del Gall–, la mainada troba regals al voltant de l’Arbre de Nadal, i se’ls hi diu que és una «petita estrella» qui baixa els regals del cel. A Catalunya aquests regals es deia que eren baixats per «angelets».

Aquest motiu dels regals que es presenten als peus de l’Arbre de Nadal, el qual les seves boles de colors i galindaines lluminoses vénen a ser una al·legoria del foc, està relacionat amb el Tió perquè són dues tradicions molt properes. De l’Arbre de Nadal o de l’Hivern en parlaré en un article propi.

El Vell Pare del Nadal, amb el seu tronc tant vell com ell, en una il·lustració dels Estats Units, de 1855. Allò vell deixa pas al nou.

El Foc Nou que protegeix de la fosca

Hem vist la relació del Tió amb el «Tronc de Yule» germànic, un tronc que es cremava la nit del solstici d’hivern. Que el seu nom «tió» fa referència a un soc que ha de ser cremat com a representant del Foc Vell, renascut en el Foc Nou. I també com se’l solia col·locar sobre la llar de foc o els fogons, en temps més propers; o acompanyat de brases i cendres vives. Com he anat comentant i ens diu Amades: «Per alguns llocs de muntanya fan actuar el tió tot cremant, disposat de manera que el capçal resta encès dins de la llar, mentre que la soca o base cau part de fora. Hi havia indrets on el copejaven obligadament amb els estris del foc».

I és que a muntanya, d’on probablement és originaria la tradició, feien la celebració del tió encara que no hi hagués mainada a casa. Com als indrets on hi havia infants, era el més vell qui escollia i encenia el foc. Si tenim en compte que el solstici d’hivern és quan el Sol «és més vell», això té un sentit molt profund: Portat a l’interior de la llar per les mans de qui simbolitza el «món antic», l’avi més gran de la casa, i acabat de «matar» amb els bastons de qui simbolitza el món nou: Els nens. Per més tard elevar-se i ressorgir amb força com una nova foguera que porta a la família, la comunitat, pel trànsit dels Dotze Dies de Nadal fins després de la Nit de Reis.

Recordem que pel Pallars era costum encendre el tió just a l’hora de la Mitjanit: El moment on hi ha la foscor més gran de tot el cicle anual i tot just quan el sol reneix i el cicle torna a reiniciar-se. Era sobretot costum de les cases pairals més antigues i dels masos centenaris no apagar mai el foc de la llar, costum compartit arreu d’Europa. Però a la nit de Nadal el deixaven somort i agonitzant, esperant el nou Tió de Nadal, que el renovava, en un símil del succeït al cel amb el mateix Sol. Joan Soler i Amigó sobre això, comenta: «El foc a l’hivern simbolitza la comunitat, la continuïtat de la família; les flames faran que el sol remunti. El tió el manté i l’alimenta, fa claror, allunya feres i mals esperits (…) Era el foc nou que s’encenia de les brases del tió vell, en certs indrets, havent apagat el foc vell; un ritu de perpetuació de la flama del solstici en solstici».

Al Ripollès cada any tallaven un tronc destinat a ser Tió: «Tu ets l’escollit, perdona’ns», li deien abans de tallar-lo a cops de destral. El mateix passa a Bulgària, on el noi més jove i fort de la família es vesteix de diumenge i emprèn un viatge per tallar la branca d’un roure, el «budnik» de Nadal, on abans de fer-ho recita una pregària de perdó a l’arbre, en algunes regions búlgares reciten tres vegades: «Veneres el Déu Jove?» i es respon: «El venerem, benvingut». Aquest Déu Jove a qui els búlgars reben amb els braços oberts i la destral a la mà és el nou Sol –el Sol Invicte romà–, que reneix després de ser apagat durant el solstici d’hivern, com el foc de la llar.

Hem vist com el Tió forma el nucli o l’iniciador principal del foc de Nadal, el foc que acompanyava al sol en el seu renaixement i el que protegia la llar de l’entrada de monstres, desgràcies i mals esperits, perquè si la nit de Nadal és la més llarga de l’any, també és quan comença a allargar el dia –d’aquí la celebració romana del Sol Invicte, que fou cristianitzada en el Nadal–. En si mateix el Tió és també el renovador del foc de la llar, del principal esperit protector de la casa. És l’aliança amb els esperits de fora i de dins la llar, que connecta la família amb els cicles de la terra.

El Gall

Joan Amades ens diu que a moltes poblacions el Tió era llençat al foc després d’haver-se fet el ritu del bastoneig la nit de la vigília de Nadal. Com a Esparreguera, on en el seu foc es feia el gall del dinar de Nadal. En la tradició europea el gall és un animal solar per excel·lència, ho veiem en la funció que compleix en moltes rondalles i mites i, com hem vist respecte al Sol Invicte, era normal que Amades ens informi que allà on hi havia cases que feien el tió «no podia emprar-se altre combustible per a la cocció del gall».

És normal que l’homilia solsticial sigui anomenada «la Missa del Gall».

Els Dotze Dies de Nadal

A l’Alt Empordà, pel vessant pirinenc de tramuntana, el Tió era llençat directament a la llar i se’l feia cremar un cop bastonejat. El feien cremar fins a Cap d’any o el Dia de Reis. Motiu que, com ja he comentat, coincideix precisament amb els Dotze Dies de Nadal. Desconec si Amades va adonar-se d’aquesta coincidència de dates. I no és casual, com he anat dient, aquests dies són uns dels més foscos de l’any, on segons les antigues religions precristianes el desordre recorre desfermat i en llibertat per la terra, lliure dels lligams del Sol.

I, en aquest temps capgirat, el Tió jugaria un paper destacat com a lar –per emprar la terminologia romana– o geni protector de la llar, un esperit boscà amb el qual la comunitat ha fet aliança o ha entrat «en comunió», és a dir, que estableix un pont entre el món físic, visible, de la quotidianitat de la família, i el món invisible on habiten els esperits.

Ens ho confirma el que ens diu després el nostre folklorista més famós: «Pel vessant francès del Pirineu oriental havia estat el costum encendre un tronc prou gros perquè, cremant lentament, arribés fins al dia dels Reis. Cada dia recollien amb molta cura la cendra que feia, i l’endemà anaven a escampar-la pels camps, creguts que afavoria els sembrats». Aquesta relació amb els Dotze Dies o els Vuit Dies que van fins a Cap d’any –la nit de Sant Silvestre o de la disbauxa–, es repeteix a molts altres llocs. Als voltants del Cadí el tronc de Nadal era el més gruixut possible, s’arrossegava fins a la llar de foc entre diversos homes i un cop allí es mirava que durés vuit dies fins a Cap d’any, si s’apagava abans de Cap d’any es considerava un mal averany terrible. Exactament el mateix passava a Mallorca.

Fia-Faia a Sant Julià de Cerdanyola. Font

Cendres que protegeixen i renoven

A la muntanya pallaresa i ribagorçana feien cremar el Tió cada dia una mica, de Nadal fins a Reis, cosa que ens torna a trobar amb els Dotze Dies. El que quedava del Tió i les brases ho guardaven en indrets concrets: A les golfes, a la taulada, al corral, al celler, damunt la lleixa de la llar, a tall d’altar. Aquestes brases, deien, allunyaven els llamps, les pedregades, guardaven i donaven força al foc, protegia el bestiar i les persones dels mals esperits, encarnats en malalties i accidents. I a l’any següent les barrejaven amb el nou tió. És la conclusió i l’enterrament del ritu: En la mort hi ha la llavor del naixement i viceversa.

El mateix podem trobar en la Fia-Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, i en altres celebracions relacionades amb el foc ritualitzat, com a les festes de maig. Però podríem dir que aquesta protecció no és la finalitat, és una conseqüència.

Al Cabrerès, abans de la Missa del Gall –del qual ja hem vist la seva importància simbòlica-solar–, el més petit encenia i beneïa el tió, demanant salut i protecció per a tots els habitants de la llar, per la mateixa llar, per les collites i pel bestiar. Amb el tió encès encenien l’atxa o el fanal amb els quals anaven fins a l’església per celebrar la missa del gall.

També al Berguedà durant tota la vigília de Nadal s’hi cremaven branques de boix, perquè fessin molta guspira. A Devon i Somerset, a Anglaterra, hi ha una antiga tradició molt similar, la dels «branquillons de freixe», on l’home més vell del lloc reuneix branquillons de freixe –arbre clau pels pobles precristians com a Axis Mundi o centre del món– i els posa a cremar a la llar de foc la nit del solstici, mentre es canten nadales. Al Berguedà es creia que les ànimes dels avantpassats s’hi anaven a escalfar al seu voltant i que, com més espetecs fessin, més contentes estaven, perquè elles eren o s’expressaven a través de les guspires. A Devon i Somerset brindaven per cada espetec, perquè es creia que era un bon auguri. Al Berguedà es mirava de no fer certes coses davant el foc, com tenir relacions sexuals o amoroses, ni menjar determinats aliments, però sí que es considerava quelcom positiu menjar castanyes al voltant de la llar. Sobre el valor de les castanyes i les ànimes us recordo el primer article sobre la Castanyada.

De les cendres del foc de Nadal –tradició que trobem també en les cendres de les fogueres d’altres dates assenyalades, que conserven diferents «poders» màgics–, es creia en general que feien créixer les collites. En indrets de muntanya es guardaven el que quedés dels tions i les brases del foc de Nadal, a l’any següent rodejaven el nou tió dels anteriors i així anaven sumant cendres i brases successivament. Al Baix Empordà hi havia pobles on el Tió era una soca d’alzina surera que es guardava dins el rebost d’un any per l’altre.

A Mallorca el rodejaven de pinassa, ginebre, farigola, romaní i altres herbes en gran quantitat, que cremaven juntament amb el tió. De les restes del Tió, juntament amb les restes de les herbes, les feien servir per cremar-les l’any que ve juntament amb el nou tió. Durant l’any, quan hi havia tempesta, es posaven al peu de la porta, perquè així els protegia dels llamps.

 

Tió gegant a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Font

 

Tions antropomorfs moderns. Font

El Tió, avui

Avui la tradició del tió de Nadal és, més o menys, homogènia, tot i que cada família la celebra a la seva manera i ha patit una evolució considerable al passar de ser una tradició rural a una d’urbana. Abans la tradició tenia moltes variacions, arreu de Catalunya i fora de les nostres fronteres, tant en la manera de recollir el tió, de fer-lo cagar, en les cançons emprades o en qualsevol altre element del ritu que, això sí, conservava una mateixa estructura dramàtica: Els nens, al voltant d’un tió preparat per ser cremat, el bastonegen fins que caga uns presents.

El Tió ha aconseguit sobreviure a l’oblit, on vagaregen silenciades tantes altres tradicions avui somortes. Mantenir la seva presència la nit de Nadal, d’alguna manera també és una crida infantil, primerenca, instintiva, a la nostra relació amb l’invisible.

En aquesta supervivència han jugat un paper clau, de gran valor, els mestres i les escoles, que han transmès i transformat el Caga tió en un acte col·lectiu de la mainada, preservant-lo per a tot el país. O amb experiències com la de l’Oncle Buscall, ideat fa més d’una dècada per Marc Estiarte, i que s’ha estès per moltes escoles de Catalunya. L’Oncle Buscall, cepat i barbat, va a la recerca dels tions que viuen als arbres i que els nens poden veure. Ho fa en companyia dels seus cosins –els pares i mares–. Els nens li telefonen o, potser, li envien watsapps. Més tard l’Oncle Buscall entrega els tions durant l’escola, uns tions que a ulls dels nens de ben segur és ben màgica. Com va dir Estiarte: «Es tractava de fer costat al Tió de Nadal, que és el verdader protagonista».

Bûche de Noël, el Tronc de Nadal. Font

Però aquesta supervivència, com la de tantes altres tradicions, l’ha fet pagant el preu imposat pels nostres temps: La mercantilització i el buidatge de tot contingut transcendent. El mateix ha passat amb el Tronc de Yule a Anglaterra o França, que és un dolç de xocolata. S’han oblidat el foc i les pregaries. En molts casos s’ha perdut el sentit comunitari i de renovació, els lligams amb el territori i amb els seus esperits, amb els avantpassats i amb els cicles de la terra.

No cal remuntar-se a arcaics temps precristians. Pels nostres avis i àvies de principis del segle XX no és que tingués cap sentit religiós. Per ells, com per nosaltres, no era res més que una tradició familiar i infantil que s’havia transformat molt amb el pas dels segles. Però per ells hi havia quelcom de poderosament subconscient en la reunió al voltant del foc, en la cerimònia de renovació entre el Foc Vell i el Foc Nou. Probablement desconeixien tot això que he anat explicant en aquests dos articles, però no els hi calia pas, perquè tenien quelcom més poderós i profund: L’experiència viva, transmesa de pares a fills, generació rere generació.

La Terra segueix bategant com sempre, esperant fer néixer formes noves, nascudes de territoris amb un món associatiu viu i on la celebració popular, empeltada amb una vivència ferma i honesta de la nostra cultura, facin ressorgir tradicions amb el sentit arrelat de moltes tradicions que ara somien.

Solament el temps dirà com el Tió de Nadal anirà evolucionant.


Per saber-ne més

Pàgina dedicada al Tió de Nadal a Festes.org

Cançons per fer cagar el Tió a Festes.org

Amades, Joan. Costumari català. Vol.I, de Nadal a Cap d’any. Edicions 62

Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova

Palomar, Salvador. A Carrutxa: El tió, un vell costum en el canvi de segle

Palomar, Salvador. El cicle nadalenc. 1: Tió de Nadal. Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus

Diversos autors. Guia de tions de Catalunya. Cossetània

Reportatge a TV3: A la recerca i captura del Tió

L’Oncle Buscall a la Vanguardia

L’actor Viggo Mortensen explica la tradició del Tió en un late show dels Estats Units:

1 Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada