El Tió de Nadal (I): Del Tronc de Yule a un esperit de la comunitat

"Fent rajar el Tió", segons una il·lustració al diari vuitcentista "La Llumanera de Nova York"

El Tió de Nadal i la seva celebració, el Cagatió, ha sobreviscut ferma a la desaparició de la majoria de tradicions dels nostres avantpassats. D’una tradició familiar i íntima a una celebració col·lectiva, pel camí ha perdut motius i d’altres s’han transformat adaptant-se als nous temps. Així ha acabat per formar part del rerefons més entranyable de les tradicions de l’hivern de Catalunya, Mallorca i alguns indrets del País Valencià: Probablement perquè es relaciona amb la mainada i les promeses d’un món millor, perquè les cançons i els jocs infantils han sigut refugis per pràctiques que antigament eren màgiques o tenien un valor sagrat.

El Tió és una d’aquestes últimes, íntimament relacionat amb els esperits que habiten la llar, amb el foc a terra i les criatures boscanes, amb l’intrigant temps del desordre –els Dotze Dies de Nadal o d’Hivern–, la renovació dels cicles de la terra i el pas de l’infant a l’adult.

Arrossegant el Tronc de Yule, gravat d’H. M. Paget

Un possible origen del Tió: El Tronc de Yule

La tradició del Tió de Nadal la trobem estesa arreu d’Europa i, també, està connectada amb la de l’Arbre de Nadal o la Fia-Faia, entre d’altres. Com anirem veient, fins i tot en alguns motius del ritu hi ha coincidències destacables entre llocs allunyats com Catalunya, la Borgonya, els Balcans o els pobles eslaus i bàltics. Com diu en Salvador Palomar, fundador de Carrutxa –entitat dedicada a la difusió de les festes i les tradicions populars–: «Pot sorprendre que un antic costum, vinculat a antics rituals de culte al foc i que nasqué en les llargues vetllades hivernals al voltant del foc a terra, pugui mantenir la seva vigència avui».

Les hipòtesis que volen explicar aquestes coincidències principalment són tres. La primera i més acceptada és que remet a un vell costum germànic i escandinau, relacionat amb la renovació de les estacions i la lluita entre l’ordre i el desordre, que durant els Dotze Dies de Nadal troba un dels seus punts culminants. En aquesta primera hipòtesi el Tió jugaria el paper d’un protector i un aliat contra la fosca i els esperits propiciadors del mal averany: És el renovador del cicle del foc de la llar, talment com el Sol es renova al cel el dia del solstici d’hivern.

Una segona hipòtesi diu que podria haver sigut un costum pels pobles cristians europeus durant l’edat mitjana, com una paròdia dels troncs que havien de donar-se com a tribut als senyors. La tercera hipòtesi diu que el Tió remet a una tradició celta de sacrifici humà, on pel solstici d’hivern en lloc de cremar-se un tió es feia amb un home, per ajudar al sol a ressorgir de nou i allargar el dia. Cap d’aquestes versions és excloent una de l’altre i, si anem tirant de veta, probablement l’origen remot sigui una tradició comuna dels pobles pre-indoeuropeus que els seus descendents celtes, germànics, ibers, eslaus i bàltics adoptaren segons el seu caràcter i les particularitats de cada territori.

Les primeres referències escrites al Tronc de Nadal a Europa són escandinaves i medievals, de l’any 1184. A Anglaterra, però, són d’inicis del segle XVIII. Es cremava un gruixut tronc durant els Dotze dies de Nadal –del 25 de desembre al 5 de gener– i se’n guardava una part per iniciar el foc del Tronc de Nadal de l’any vinent. Aquest motiu de conservar part del Tió i les seves cendres era molt habitual a Catalunya, com veurem més endavant, en el segon article d’aquesta sèrie.

En la seva cristianització posterior aquests «Dotze dies» van relacionar-se amb la Nativitat de Jesús. I en temps precristians eren aquells on la Cacera Salvatge cavalcava amb més força pels cels i els camins, on el caos i el desordre era per tot arreu i els mals esperits podien fer-se presents. –d’aquests Dotze dies i de la Nativitat en parlaré més en un article propi–. Eventualment el Tronc de Yule, al Regne Unit, com a França, ha acabat convertit en un pastís de xocolata estil braç de gitano.

“Cacho fio” o benedicció del Tronc de Nadal a la Provença, en una imatge de 1900

Altres tradicions europees

Per la plana de Lleida al Tió de Nadal l’anomenaven «la soca», a la Ribagorça era «la rabassa», també se’l podia anomenar «boscall». A l’Occitània «cachafuòc», tornant-nos a recordar la seva relació directa amb la llar de foc. A les comarques aragoneses on es parla l’aragonès de transició, com a Benasc i la Ribagorça aragonesa, se l’anomenava «la tronca», per altres llogarets del Pirineu aragonès i de la Franja se l’anomena «lo tizón de Nadal» o «la toza».

A Anglaterra se l’anomena «Christmas log» –el Tronc de Nadal– o «Yule log», el Tronc de Yule, essent Yule una tradició germànica que celebrava el solstici d’hivern i estava connectada amb la Cacera Salvatge i déus de l’èxtasi místic com Wotan-Odin-Donar. A altres pobles britànics com Escòcia la tradició s’anomena «Yeel Carline» –la Vella Senyora del Nadal–, a Irlanda «Bloc na Nollaig» –el Tronc de Nadal– i a Gal·les «Y Bloccyn Gwylian» –la Festa de Nadal–, a cadascun d’aquests països on es manté una forta arrel cèltica la tradició presenta singularitats pròpies. En la seva cristianització el Tronc de Nadal va tornar-se a les Illes Britàniques en una al·legoria de la victòria de Crist sobre el mal i el pecat, essent Crist el foc i el pecat el mateix tronc. Avui la festivitat de Yule s’ha intentat reconstruir per part del neopaganisme, cadascun dels corrents d’una manera diferent.

A França trobem la tradició estesa per tot el país, on també se’l cremava durant diverses nits, el nom comú és «bûche de noël», que també fa referència al dolç  en forma de tronc menjat la nit de Nadal. A la Borgonya, com a Catalunya, s’amagaven regals sota el tronc. A la Normandia se l’anomena «chuquet», a la Vendée «tréfouiau», a altres zones de França té noms diferents.

A la Bretanya i la Provença, a Occitània, se li resaven oracions, cosa que torna a repetir-se a Catalunya. A la Provença, on el ritu s’anomena «cacho fio» –la benedicció del tronc–, l’avi de la família el portava en braços girant al voltant de la casa tres vegades, el beneïa amb vi, talment com ens informa Amades que es feia a Catalunya, per després cremar-lo juntament amb cendres del tronc de l’any passat, per reforçar el caràcter cíclic del ritu.

El mateix trobem als Balcans. A Sèrbia hi ha el «badnjak», on una branca o un arbre jove sencer és entrat dins la casa i posat al foc la nit de Nadal amb gran cerimònia, on sovint participen sacerdots cristians del ritu ortodox. Altres pobles eslaus tenen celebracions molt similars, com el «budnik» a Bulgària, del qual parlaré més endavant.

Els pobles bàltics tenen un ritual anomenat «bluķa vilkšana» a Letònia i «blukio vilkimo» a Lituània, que significa «arrossegar el tronc», «festa de l’arrossegament». A Letònia un arbre gruixut s’arrossega pel poble durant el solstici d’hivern i després és cremat; el mateix podem trobar que es feia a pobles catalans com Rupit, al Collsacabra. A Lituània és bastonejat per la comunitat, talment com el Tió català, per després ser cremat en la «blukio deginimas». La tradició lituana diu que és per protegir el poble dels mals esperits i proveir de fertilitat la terra.

Què és un tió?

Però, què és un tió? Un «tió» no és senzillament un tronc. Un tió és un tros de tronc o de soca que es fa servir per ser cremat a la llar de foc. També és un tronc que està cremant. Aquest detall és cabdal doncs, com veurem, el foc de la llar va de la mà de la tradició del Tió de Nadal. Se’l podria haver anomenat «Tronc de Nadal», però seria perdre el matís de la relació amb el foc que la llengua catalana ha conservat de manera directa.

Avui, seguint l’accelerada pèrdua dels costums i els mots relacionats amb el món del camp i la muntanya, el mot «tió» per fer referència a una soca adient per ser cremada a la llar de foc és molt poc comú; es manté en la parla principalment per aquesta celebració nadalenca de la mainada i per l’ús que encara en fa la gent gran. Això ha afectat també la forma del mateix tió, perquè se sol pensar que és una mena de tronc amb trets antropomorfs i amb barretina, en lloc de la tradicional soca foradada.

L’inici del ritu: La recerca del Tió

El Tió de la nit de vigília de Nadal era cercat, més o menys, entre el 8 –la Puríssima– i el 13 –Santa Llúcia– de desembre. Observeu que, entre els catorze dies que passen quan es recull el tió i la nit de Nadal, pot passar un cicle lunar. Si pensem que la celebració precristiana tenia a veure amb el solstici –que normalment cau en 21–, els dies poden variar. Aquests dies d’abans de Nadal pels cristians formen part de l’Advent –les quatre setmanes abans de la Nativitat–, un temps de «preparació», on s’acostumen a fer dejunis i hi ha aliments que s’eviten, com les carns i les begudes alcohòliques. L’Advent encara es manté amb força en països com Polònia per part de la gent més tradicionalment catòlica, a casa nostra, per la constant desaparició de la religió catòlica, es practica poc. Aquest temps d’abstinència pot remetre a un temps de «purga» i dejuni de temps precristians, en preparació per la renovació solsticial.

Qui anava a cercar el Tió al bosc normalment era l’avi de la família, l’home de més edat de la casa, essent aquest «cap de casa» l’oficiant principal del ritu. No tots els troncs o soques velles poden ser un Tió. Perquè faci la seva funció a la llar de foc ha de ser gruixut, sec, sobretot un soc vell i, si és possible, foradat. Aquests són els millors tions per fer foc i eren els que se cercaven. Hi havia predilecció per alguns arbres concrets, com l’alzina o el roure, com ens diu l’important folklorista Joan Soler i Amigó: «Tradicionalment, el tió havia de ser de roure –arbre sagrat– o bé d’alzina: per això és preservador del llamp». La fusta de roure i alzina també són propicies per motius pragmàtics, perquè cremen lentament a diferència de les de pi, d’avet o de cedre, fet que és necessari perquè durés fins a Cap d’any o el Dia de Reis. Element cabdal, com veurem en el segon article d’aquesta sèrie dedicada al Tió de Nadal.

Dit d’una manera més intangible, se cercaven tions que «tinguessin personalitat» entre les velles soques caigudes i foradades o que cridessin l’atenció del cercador per motius que solament ell podia saber. Altres arbres que també eren emprats eren l’elm –molt popular entre els pobles eslaus per a les seves celebracions del Tronc de Nadal– i, a les Terres de l’Ebre i a Mallorca, el taronger i l’olivera. Curiosament, en rondalles d’arreu d’Europa s’explica que aquests troncs foradats eren llocs on vivien un tipus molt particular de fades o esperits. O, millor dit, eren troncs que en si mateixos «són» esperits i habitacle d’altres.

A cada poble hi havia diferents costums sobre la cerca del Tió. En alguns llogarets del Capcir en comptes d’un tronc feien servir un escambell –un seient petit, sense braços–. En temps més propers i urbans del segle XX a vegades el Tió era substituït pel que hi havia a mà, com una caixa o una cadira. A Rupit la cerca del Tió era col·lectiva i també el feien cagar en comunitat; agafaven el tronc més gros de roure caigut que els joves havien pogut trobar pel bosc i l’arrossegaven fins a la plaça, on era bastonejat i finalment cremat. A Carcaixent, al País Valencià, se cercava un tió molt gros i el posaven a la llar de foc tres dies, l’anomenaven «capçal».

Portant el Tronc de Yule a casa. Gravat de 1854

El tracte amb el Tió: Els aliments

Abans de la nit de Nadal el Tió s’emplaçava a llocs com ara la porta d’entrada, el celler o el corral, on era visitat per la mainada. Allí l’amanyagaven, li podien donar menjar i beure o li parlaven com si fos un més de la família. Joan Soler i Amigó ens diu que: «Ha estat acollit com una presència misteriosa». Avui es diu que les menges predilectes del Tió solen ser aquelles pròpies del bestiar de peu rodó com cavalls o ases: Enciam, pomes, pastanagues, gra, naps o col. També se li podia posar aigua o llet. Hi havia llocs, com a Les Borges Blanques, on el treien a pasturar pels prats perquè agafés força.

Aquest fet d’alimentar el Tió recorda la tradició de deixar menjar i aigua als «camells» dels Reis Mags d’Orient o, com ens mostren documents medievals, al «Trip Reial» o al Seguici de les Bones Dones, però dels «Reis Mags» en parlaré en un altre article.

Realment, cada població tenia les seves pròpies tradicions sobre com alimentar-lo. Amades en cita per desenes: Al Vendrell, garrofes; a Sant Quintí de Mediona, farina i col; a Cornellà, moresc; a Sabadell, fulles; al Gironès la mainada en té molta cura, perquè no es refredés, i l’alimentaven amb col i paper; a Tarragona, amb pomes tallades i pastanagues. És probable que Amades recollí tradicions tan disperses perquè cada família tenia un costum propi i peixava el Tió amb el que tenien a mà, talment com avui. Tanmateix, la relació amb cavalls i ases és molt intrigant.

El tracte amb el Tió: L’entrada a la llar i la cavalcada

Quan arribava el matí del dia de Nadal, el padrí de més edat –el mateix que l’havia trobat al bosc– l’agafava i, acompanyat de nens i nenes, el portava amb solemnitat vora el foc a terra, que en el passat normalment era a la cuina. Aquest Tió no tenia cap cara pintada, ni barretina, ni potes, com els tions moderns. Durant la «cerimònia d’entrada» del Tió hi havia pobles on era acompanyat per la resta de membres de la família que, malgrat era de dia, portaven ciris encesos que apagaven quan era dipositat a la llar de foc, conformant una mena de seguici ritual.

Com el Tió solia ser un tronc buit, els regals eren col·locats pels pares i avis en el seu interior, com les modernes «pinyates», molt famoses a Mèxic. La pinyata a Catalunya antigament era una olla penjada enmig d’una sala de ball. D’aquí ve el nom tradicional català: «Trencar l’Olla». El primer diumenge de Quaresma es trencava a cops de bastó per part de balladors amb els ulls coberts. En aquesta tradició de la pinyata –d’origen xinès– també s’hi ha volgut veure un romanent de sacrifici humà o animal, per comparació amb altres tradicions com la de penjar gats, galls o ànecs. I el ritu del Cagatió no deixa de tindre certa similitud superficial amb la celebració de trencar l’olla.

El Tió antic tenia una posició diagonal, com els tions humanitzats que trobem avui a totes les tendes, que tenen les potes de davant més llargues i les del darrere més curtes. Un cap del Tió es posava sobre la llar –sovint encès, com veurem– o els fogons i l’altra part tocava a terra. També podia posar-se sobre una cadira, si es vivia a ciutat i no es disposava de llar de foc. Al Montserratí recolzaven el Tió inclinat directament sobre el foc, i la mainada s’asseia a sobre, com si el cavalquessin. Això també es feia a altres llocs, com a Mallorca, on la mainada s’hi asseia al damunt i el cavalcava, fent-lo guspirejar. Perquè no ho fessin se’ls hi deia que les espurnes eren mals esperits i ànimes pecadores.

El tracte amb el Tió: Abrigant-lo i batejant-lo

Si no era buit o els regals no hi cabien, se’l podia cobrir amb una flassada a tall de gec «per abrigar-lo» i, lògicament, per amagar sota seu els regals. Aquest gec també pot recordar a una sella de muntar. A la Plana de Lleida aquesta flassada era un cobrellit sempre vermell i, si podia ser, de qualitat. La relació amb el vermell es va seguir mantenint, és habitual encara avui veure tions amb flassades vermelles de quadres o amb barretines del mateix color. El mateix veiem en l’Arbre de Nadal, on les decoracions vermelles són les més tradicionals, doncs el vermell, entre moltes altres coses, és anàleg al foc. A sota de la flassada també era costum molt estès posar-li un plat amb brases calentes, perquè s’escalfés i estigués ben content.

Finalment, com a la Borgonya o a l’Occitània, Amades ens informa que hi havia poblacions, especialment a muntanya, on el cap de la casa abans que la mainada el colpegés el ruixava amb vi calent, «com si el bategés» o ungís, perquè el que cagués fos més abundant; ens cita explícitament Sant Quintí de Mediona, però també Mallorca i Menorca –a les Balears avui la tradició és perduda, sobretot per motius polítics i demogràfics–.

Pel que fa al «Nadau tidun» provençal, del qual ja he parlat més amunt, el poeta i escriptor occità vuitcentista Frédéric Mistral ens diu que el cap de casa quan vessava el vi calent –«vi cau»– sobre el Tronc de Nadal, recitava: «Oh, foc sagrat!, fes que tinguem bon temps, i que ma ovella bé anyelli, i que ma truja bé porcelli, i que ma vaca bé vedelli, i que mes filles i nores pareixin totes bé!», en una pregaria de propiciació de la fertilitat emmarcada amb el moment de renovació entre el cicle solar vell i el nou.

Un esperit de la comunitat, de la família

En tot aquest ritu previ al Cagatió hi ha, més que una antropomorfització –la transformació en un home–, una zoomorfització –la transformació en un animal– força intrigant: Es tracta a la vella soca com a un animal i no qualsevol animal, sinó un cavall o un ase sacrificat, amb una libació final. Se’l cavalca, se l’alimenta, se l’escalfa, se’l treu a pasturar i abans de sacrificar-lo, se’l beneeix amb vi. Fins i tot hi ha tions en forma d’animal, generalment recordant un cavall.

Això podria ser una transformació del ritu durant el pas del temps, que ha anat tornant-se més amable i proper als infants; també podria ser un record d’un motiu sacrificial que podria haver tingut antigament la celebració, el sacrifici d’un animal podia acompanyar o ser el centre de la renovació del foc vell pel foc nou; o podria ser una relació per contigüitat entre l’esperit que habita el Tió, el foc vell, i un esperit animal que fa una aliança amb el foc i la comunitat, representant-la i alhora encarnant-la, talment com fa l’home i la dona «sàvia» amb el seu «esperit animal».

Desconeixem el sentit últim d’aquests detalls zoomòrfics del Tió, malgrat tot, el més important és que el Tió no és un caràcter inert, passiu, com quan es juga a «trencar l’olla». És una presència embolicada en màgia i ritu, és per això que agrada tant a la quitxalla –els únics que, enguany, encara poden creure en la màgia–, que queda meravellada quan al matí següent veu que tots els aliments que ha posat en el platet davant el Tió han desaparegut.

El Tió és un esperit viu i així se’l tracta. Això és el que importa.


Podeu llegir el segon article dedicat al Tió de Nadal, on concloc el recorregut per les seves escenes i símbols, fent clic en el següent enllaç:

El Tió de Nadal (II i final): Mor el Foc Vell, reneix el Foc Nou

Per saber-ne més

Pàgina dedicada al Tió de Nadal a Festes.org

Cançons per fer cagar el Tió a Festes.org

Amades, Joan. Costumari català. Vol.I, de Nadal a Cap d’any. Edicions 62

Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova

Palomar, Salvador. A Carrutxa: El tió, un vell costum en el canvi de segle

Palomar, Salvador. El cicle nadalenc. 1: Tió de Nadal. Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus

Diversos autors. Guia de tions de Catalunya. Cossetània

Reportatge a TV3: A la recerca i captura del Tió

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada