El Tarlà de l’Argenteria, Rei dels Folls

El Tarlà de l'Argenteria. Fotografia de V. Fargnoli. Anterior a 1908. CRDI - Ajuntament de Girona. Font: Pedres de Girona, enllaç al final de l'article

Avui el Rei dels Folls o Senyor del Desgovern, per influència anglesa i estatunidenca, el coneixem com a una figura relacionada principalment amb el temps on es creuen l’hivern i la primavera o els 12 dies de Nadal, com ja vaig tractar en un altre article.

Però diversos fragments de ritus, de festivitats i de noms, ens recorden que aquesta figura, en temps antics, era present en molts altres moments del cicle anual, especialment quan el cicle es troba en el temps de cruïlla, en els marges. Un d’aquests espais entre mons eren els últims dies d’estiu, quan el sol comença a pesar en l’horitzó i la gatzara de la seva llum s’esmorteix pel camí de la tardor, quan les ombres s’allarguen en melodies ocres.

«Successors d’un personatge vivent que hom elegia rei i que era passejat triomfalment en un carro tot guarnit de brancatge; ninots que han perdut color i s’han desdibuixat en desplaçar-se de la data en què campegen llurs germans». Va ser la ciutat de Girona qui va conservar una d’aquestes expressions genuïnes de la mort de l’or, el Tarlà, Rei de la Follia de qui parlarem avui.

Figura avui entranyable, molt coneguda i estimada pels gironins, ell és una altra màscara de qui presideix el desgovern, els samaniats i la disbauxa.

Tarlà en un esbós del Costumari Català d’en Joan Amades. Font al final de l’article

Rei per un dia

Quan Joan Amades va recollir la tradició i ritu del Tarlà, cap als anys 30-40 del segle XX, ens explica que ja havia perdut tota «la seva color», però ens diu que feia dècades gaudia d’elements «molt curiosos».

La seva festivitat anava així: Hi havia algú que era nomenat perquè servés la imatge de Sant Agustí, el sant patró del carrer, fins a la vigília del 28 d’agost, quan es portava en processó fins a l’església de Sant Feliu. El seguici era acompanyat pels veïns i encapçalat per una cobla que feia música i gatzara. Arribada la tarda s’elegia el «rei de la festa», que rebia el nom de Tarlà, que segons el mestre Amades i Joan Soler i Amigó era un sinònim de «foll», boig, dement.

Aquest Rei dels Bojos, similar a tants altres d’arreu d’Europa, era escollit per ser el veí més esbojarrat del carrer, per fer molt bé el seu paper o, simplement, en un concurs popular a l’atzar. A continuació s’encarregava de fer bajanades, de comunicar a la resta del carrer l’alegria i la disbauxa que no tenen raó de ser més enllà d’elles mateixes, de desendreçar tot l’endreçat i, en resum, de contagiar a tots els veïns amb la seva follia irracional.

Com el Rei Carnestoltes i altres màscares del Senyor del Desgovern, el Tarlà era passejat dalt d’un carruatge i tots els veïns de l’Argenteria el tractaven com a gran senyor, dipositari d’una fugissera autoritat, el que contrastava amb totes les ganyotes i llicències que es prenia, subvertint per un jorn tota norma, per molt respectable que aquesta fos. El seu bàcul, en aquells temps del segle XVIII o abans, era una bengala encesa. Ell era, doncs, portador del foc que s’apaga, representant de l’or d’estiu que viu els seus últims batecs.

Acompanyat sempre del seu servent, un tabaler que l’escortava i anunciava, com a cavaller de la follia, com a gran burgès de la demència, el Rei dels Bojos matava la veritat i desafiava tot el que és recte i endreçat, s’abraonava al damunt dels veïns, cridant i fent-los riure amb el seu atreviment, perquè la riallada pànica és el seu regne, on tot és possible perquè res és veritat.

Tanmateix, vestia com un bufó grotesc, amb barret de dos pics dels quals penjaven borles i flocs. Les seves robes eren els més llampants possibles, amb combinacions estrafolàries de colors brillants, portava galons com si fos l’oficial d’un gran exèrcit, bandes com si fos un aristòcrata d’estatus respectable.

Vestit així, el Tarlà acompanyava als veïns de l’Argenteria el matí del dia del sant patró. Els hereus i les pubilles captaven porta a porta i amb la capta feien festa prop la font, on s’aplegaven, això abans s’anomenava una fontada o, com deien els gironins, una «feixina». Al voltant de la font, les pubilles el guarnien amb branques, fullaraca i tot el verd que les xicotes podien arreplegar, cobrint el Rei dels Bojos amb la vida que es marceix.

Aquesta característica és molt similar als maiets, de qui ja vaig parlar en alguns articles, o a altres Senyors del Desgovern de les nostres contrades i d’arreu d’Europa.

Tarlà d’abans de 1908. Observeu les canyes a les cases i a les mans de la mainada. La canya era part fonamental de la celebració. D’ella en parlaré més extensament en un article propi. Font

Colpejat per la canya

Recordem ara quin dia és el 28 de desembre, el dels «Sants Inocents» o, com també era coneguda a casa nostra –entre molts altres noms–, l’«Aixecada del Ninot». El 28 d’agost de l’estiu fa d’imatge especular del 28 d’agost de l’hivern, l’última de les llunes d’agost, a les darreries del calendari lunar estival.

Quan Amades va recollir-ne la tradició, ja feia temps que estava en desús, no precisa quant. Avui el Tarlà, arlequí que amb el seu nom ens recorda a la Maisnie Hellequin, ha sigut substituït per un ninot que es penja durant les festes de primavera de la Rambla i a l’Argenteria per Sant Jordi. Desconeixem si l’element de la canya va sorgir en aquest moment, però és probable que sigui molt més antic i que ja es trobés en les feixines i en el ritu del Tarlà humà.

Les festes de Sant Agustí ja no se celebren i, per tant, tampoc la seva feixina, ni la seva processó, ni el retorn dels Rei de la Follia els últims dies de l’estiu, quan la lluna retorna amb la seva última cara, la més fosca de totes. Aquest Tarlà guarda l’aparença que podria haver tingut l’antic Rei de carn i ossos, de les puntes del barret li poden penjar petites esquelles, té braços articulats i penja d’una barra, on se’l fa girar, recordant el seu caràcter subversiu i embogit, provocant l’alegria de la mainada i el somriure dels adults.

Amades ens diu que, ja en el seu temps, el Tarlà humà va ser substituït per un simpàtic ninot de palla. El més antic dels quals és conservat al Museu d’Història de Girona, com a ninot amb cap de fusta i cos omplert de serradures. Segons el folklorista, vestia a la moda de l’últim quart del segle XVIII i així ens el representa amb una il·lustració. Al peu de la barra, cap als anys 40, encara es conservava el tabal, que es feia repicar mentre el ninot giravoltava fent voltes de campana.

El 1902 el ninot va ser remès a Barcelona per les festes de la Mercè, al qual se li concedí un premi, tant va meravellar i divertir als barcelonins. Això ens indica que, probablement, la festa desaparegué, com a mínim, a mitjans-finals del segle XI, segurament abans, a principis del segle XIX o a finals del segle XVIII.

Els gironins també el coneixien pel nom del Xato, perquè així era anomenat l’últim home que encarnà la figura del Rei dels Folls. I, així, la mainada cridava presa per la gatzara «Visca el Xato!», quan el veien girar i girar sense descans, a cop de tabal. Segons Joan Soler i Amigó, encara tenia un nom més intrigant: «Encantat».

El Tarlà més antic conservat, de 1902, aproximadament. Font

Mort i disbauxa

Al voltant d’aquesta intrigant figura s’han anat creant diverses llegendes. Una de les primeres llegendes la trobem durant la primera meitat del segle XX. Segons l’historiador gironí vuitcentista, Enric Claudi Girbau, el Tarlà va ser portat a Girona cap a l’any 1840 per uns veïns de Figueres. Però, com bé intueix Amades: «L’elecció del Tarlà recorda les antigues festes dels boigs, que tanta importància havien tingut en l’Edat Mitjana. El seu origen és sens dubte molt reculat i està lligat estretament amb la festa del bisbetó, que també havia tingut gran importància a Girona al traspàs d’autoritat, propi de les festes d’Innocents i Carnestoltes».

Malgrat que coneguem el seu probable origen tradicional, això no impedeix que la veu popular s’hagi fet seva la figura del Tarlà i hagi deixat la seva petjada, transformant-la en l’estimat ninot que coneixem avui.

La primera llegenda popular diu que durant un any de gran pesta i malaltia, d’entre tots els carrers de la ciutat, el de l’Argenteria va ser el que més va patir. Altres versions diuen que la pesta, misteriosament, solament afectà a l’Argenteria. Com indica el seu nom, era on habitava el gremi dels argenters, els joiers, i com se solia fer en aquells temps el carrer va tancar-se i aïllar-se en quarantena, quaranta dies de presó enfrontats a la mort i a la certesa de la malaltia, procurant que l’epidèmia no s’estengués per altres barris i carrers. Els veïns, víctimes de la desesperació i la tristesa més absoluta, van perdre tota esperança.

Solament un veí no va perdre l’esperança, que va dedicar-se a fer tot de ximpleries, explicar acudits i bajanades, alegrant i fent riure la mainada i els adults, fent cabrioles i acrobàcies per portar un sol somriure a la més profunda de les tristeses. El pobre home, que era un solitari, va morir durant la pesta. Altres versions diuen que ningú sabia d’on va sorgir aquell saltimbanqui estrafolari, vestit de bufó o arlequí i que, així com va aparèixer, també va marxar: Sense deixar cap mena de rastre.

Però els veïns que van sobreviure, per recordar-lo, van aixecar un ninot en la seva memòria, que giravoltava com ell. I recordant les canyes que impedien la sortida del carrer, els xicots les repartien entre els veïns, perquè poguessin cobrir de branques i rames verdes de canya llurs cases.

Del simbolisme, usos i mites de la canya en parlaré en un article propi. Però aquesta llegenda ens dóna una pista: La decoració de les façanes amb verd, com les pubilles guarnien el Tarlà amb branques i fulles durant la feixina al voltant de la font.

Tarlà modern. Font

Xui-xui, dolç d’agost

Una segona llegenda, més moderna, recreada per l’escriptor gironí Carles Vivó, té relació amb un dels dolços gironins més tradicionals, el xuixo. Aquesta agafa com a punt inicial la llegenda anterior, la de la pesta que va afectar el carrer de l’Argenteria. El Tarlà, que era un pobre acròbata que entretenia als veïns durant l’epidèmia, va enamorar-se de la filla d’un pastisser i s’amagava dins d’un sac de farina quan el pare de la noia arribava.

En una d’aquestes sortides furtives per trobar-se amb la seva estimada, el còmic va esternudar i això va delatar-lo, però el pastisser el perdonà després que l’artista prometés casar-se amb la noia i li donés la recepta d’un dolç que no era conegut a la ciutat. El nom que va donar-li al dolç va ser en record d’aquell esternut, «xui-xui», és a dir, xuixo.

El xuixo, realment, va néixer durant els anys vint del segle passat gràcies a l’enginy del pastisser Emili Puig, que tenia l’obrador al carrer de la Cort Reial, a ell va ensenyar-li un pastisser francès el «chou à la crème», que li serví d’inspiració. Com l’intrigant saltimbanqui, aquí va ser aquest pastisser francès qui va desaparèixer sense deixar rastre.

Ombres del Rei Foll

Amb el pas de la tradició al ninot i d’aquest a les llegendes, podem copsar l’evolució de la figura del Tarlà, el Rei dels Folls, en primera persona. Avui és una figura estimada per la mainada i relacionada amb els dolços i l’alegria. Però no sempre va ser així.

A l’Empordà a la mainada que era massa entremaliada o feia maleses, se’ls hi deia «que vindria el Tarlà de casa la vila i els agafaria», és a dir que se’ls emportaria el Rei Foll amb ells, allà on tot es dissol i els somnis s’enfonsen en l’abisme del no-res. Solament cal recordar què celebra el dia dels Innocents o recordar altres personatges dels quals he parlat a Llegendàrium.

Restes desfigurades, titelles del temps, ombres esquinçades del Rei de Maig, del geni de l’hivern, del numen de l’estiu, dels reis que governaren, moren i esperen.


Per saber-ne més

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 12: Agost. Barcelona. Edicions 62

DE DÉU PRATS, Joan (2015). Girona, terra de mites i llegendes. Barcelona. Angle Editorial

DE DÉU PRATS, Joan (2017). El gran llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya. Barcelona. Comanegra

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona. Barcanova

El Tarlà de l’Argenteria, pàgina web oficial de l’Ajuntament de Girona

L’Auca del Tarlà, per l’ajuntament de Girona. Text d’Àngel Daban i il·lustracions d’en Nuxu Perpinyà

Vídeo del Tarlà a Youtube, d’en Carlos Borràs

El Tarlà de Girona, al web Pedres de Girona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada