El Montcabrer i el Turó de l’Infern (II i final): Una trobada amb la lluna creixent

La Creu del Montcabrer ha patit incomptables desgràcies, naturals o provocades per la mà de l'home, durant la seva dilatada història de més de 500 anys
La Creu del Montcabrer ha patit incomptables desgràcies, naturals o provocades per la mà de l'home, durant la seva dilatada història de més de 500 anys

Venim d’aquí: El Montcabrer i el Turó de l’Infern (I): En companyia de l’arboç i la foscúria


Arribant a la petita esplanada que hi ha davant la creu les vistes són espectaculars: Als vostres peus veureu, a la vostra dreta, Cabrils, una mica més enllà els dos Vilassar i els dos Premià, més lluny encara el Masnou, fins a arribar a Barcelona; i a la dreta us queda immediatament a sota Cabrera de Mar i més enllà Mataró, una gran plana edificada i industrial. Davant vostre el mar, trobant-se amb el cel. Esteu mirant cap el vessant de solell, el més sec i dur de la serra. Cap a Argentona i el Vallès hi ha l’obaga, molt més fosca i amb una vegetació diferent. Si us hi apropeu al capvespre, el que és molt recomanable, veureu desaparèixer el sol sota el Turó de Lledó, a la vostra dreta, mirant cap a Vallromanes. Us trobeu amb la salvatgia i la foscor a la vostra esquena i un escampall d’estrelles sobre el vostre cap, rivalitzant amb l’estesa de llums fixes i mòbils que hi ha enfront del mar, ara una bossa de foscúria impenetrable que sembla que vulgui entrar a la terra i emportar-se amb ella, al seu ventre endins, llums elèctrics, ciutats de formigó i camins d’asfalt.

Hi ha qui diu que aquesta muntanya està especialment magnetitzada, a causa de l’orografia del seu interior i els seus corrents subterranis que arriben fins al mar. Jo això no ho sé, però quan vaig anar-hi la primera vegada, pensant ja en la realització d’aquest article, vaig trobar-me amb en Josep, un senyor gran vestit amb robes d’esport i malles, que feia anar un pèndol. Aquests pèndols que tenen una bola punxeguda al final d’una cadena i que fan servir els saurins. Vaig tindre una breu i agradable xerrada amb en Josep i em va comentar que estava cercant corrents d’aigua. Allò em va interessar molt així que vaig estar fent-li preguntes. El bon home va dir-me que és un veí de Cabrera de Mar, però que ara viu a Mataró amb la seva filla, que fa molts anys que passeja per la serra i que la coneixia com la seva mà. Segons ell, els corrents coincidien perfectament amb la disposició de les coves que han sobreviscut al pas del temps, perquè segons ell n’hi havia moltes més i en temps reculats hi havia torrents i rius que baixaven muntanya avall. I, el que és millor, que en certs punts del Montcabrer les brúixoles no acaben de funcionar bé. No sé si creure-m’ho o no tot plegat, però aquí ho deixo, per a qui li pugui interessar.

Us trobeu en un punt on la història real i els fets comprovats han obert la porta a les llegendes, ja que la creu que teniu davant, que potser no us crida massa l’atenció perquè no és gaire maca, ha sigut víctima de diversos fets que, tots posats en conjunt, no semblen pas fruit de la casualitat. Avui és una creu estimada pels cabrilencs i cabrerencs, punt de referència durant segles pels pescadors, però també és una declaració d’intencions. Hi ha maresmencs que han anomenat al Montcabrer com «la muntanya de la creu» i la primera datació que tenim d’aquesta, que s’utilitzava com a creu de terme, és de 1565. És probable que fos molt més antiga, ja que era habitual aixecar creus en llocs propers a patíbuls. A més, com veurem, essent el Montcabrer un lloc de culte de temps ancestrals, és ben possible que això quedés en la memòria popular i relacionessin la muntanya com a lloc de fetilleries, encantades de pintes d’or i esperits que, ja dins del paradigma cristià, calia sacralitzar. És l’ambivalència clàssica entre la «bona dona» i la «mala dona», el temor al seu amor però també al seu poder, per part de societats antigues. Aquesta creu medieval va desaparèixer, no sabem per què.

La Creu del Montcabrer
La Creu del Montcabrer

Segons les creences populars del Maresme i de Catalunya, que associen pedregades, núvols i mal temps a les bruixes i bruixots, el turó era el causant d’aquestes maleses. El 1707 trobem que s’hi va tornar a aixecar un altre, en solemne processó, per comunir les pedregades i fortes tempestes que van malmetre la plana l’1 de maig. A l’interior d’aquesta creu, que era de fusta, per un tub de vidre s’hi van introduir fragments de les relíquies dels Sants Màrtirs de Càller, que es veneren a Sant Genís de Vilassar. En ella s’hi va inscriure una de les oracions de Sant Benet: C.S.S.M.L.N.D.S.M.D, Crux Santa Sit Mihi lux, non Draco sit mihi dux –«que sigui la creu Santa la meva llum i que no sigui el Drac el meu guia»–. I encara més: V.R.S.N.S.M.V.S.M.Q.L.I.V.B, Vade retro Satana numquam suadae mihi vana sunt mala quae libas ipse venea bibas –«retira’t Satanàs, no m’aconsellis vanitats, són dolentes les coses que brindes, pren tu aquest verí»–. Segons les fonts escrites del mossèn de Sant Genís, Joan Moret Sala, que encapçalà la processó i amb testimonis de tot el terme –que en aquella època comprenia Vilassar de Mar i de Dalt, Cabrils i el Sant Crist–, aquella mateixa nit, sobre Sant Genis, es van poder veure els focs de Sant Elm, és a dir, els focs follets –ignis fatuus–. L’any 1710 aquest fenomen es repetí dues vegades, el 1711 es repetí tres vegades més i en donava fe el mateix Joan Moret i testimonis del poble.

El 1726 un llamp va destrossar la creu i va fer una escampadissa d’ossos de sant per tota la muntanya. Irònicament la creu va ser feta miques per allò de què havia de protegir la plana. Quan el sagristà de Sant Genís, Antoni Massicas, s’hi apropà, recollí les relíquies i les restes de la creu. La nova creu que s’hi va plantar va perdurar fins al 1870, quan va tornar a ser destruïda per uns brètols de Vilassar de Mar el dia de Difunts, és a dir, per Tots Sants. Reconstruïda i pagada pels qui la van destruir, el 28 de juny de 1914, poc després de Sant Joan, uns desconeguts la tornaren a demolir. La família Tolrà tornà a finançar una creu, però el 36 els anarquistes la tornaren a fer malbé. Al 39 el franquisme la restituí. Però al 1982 va ser el mateix clima de la muntanya que, lentament, la va fer malbé, així que la van substituir per la que veieu ara.

Però si tot això us sembla poc, si encara no esteu convençuts del fet que aquí en passa alguna de ben curiosa, i ja no sé ni quantes vegades la Creu ha caigut, feu els comptes, doncs us he de dir que poc després del Sant Joan de 2014, el 2 de juliol, un excursionista se la va tornar a trobar estimbada. Algú, amb pic i maça, s’havia dedicat pacientment i amb persistència a anar picant la base de la creu per fer-la caure de nou. Quan això es va saber, l’autoritat va tornar a fer-la aixecar. Tot això són fruits de la casualitat? Hi ha una maledicció? La muntanya no vol la creu? Són els esperits de la muntanya o una conxorxa? No ho sabem. Però sigui una casualitat o una conxorxa diabòlica, creieu que aquesta serà la darrera vegada que la Creu del Montcabrer caurà? Jo d’això no n’estaria segur…

Deixant la creu, si us endinseu amb compte pel corriol que hi ha just a l’esquerra i davant d’ella, perpendicular al mar, podreu baixar a dues de les coves que queden en peus al Montcabrer: La «Cova dels tres cercles» i el «Cau de les formigues». És aquesta part força perillosa i no recomanable per a tothom. Segons m’han comentat alguns cabrilencs, abans s’hi podia accedir amb certa facilitat però després dels darrers incendis, la pluja i la proliferació de visitants –que mai han sigut gaires–, els camins s’han anat erosionant i perdent. Com si la mateixa muntanya hagués tancat les seves portes als forasters. Jo vaig poder-hi accedir, però amb un calçat adequat i perquè tinc certa experiència en escalada i en grimpar. El mateix terra es desfà a sota dels peus, i al voltant creixen plantes i arbustos poc amables com els cactus, amb els que s’ha d’anar amb molt de compte.

La primera cova a la qual arribareu és a la dels Tres Cercles. Dita així perquè hi ha un petròglif ben visible en una roca propera, amb tres cercles concèntrics i un petit triangle a un costat, datats entre l’Edat del Bronze i el neolític final. Una nova mostra de què tota aquesta contrada és ben antiga, per tota la Serralada Litoral trobem megàlits i mostres de poblament de la prehistòria, com el proper Dolmen de Can Boquet, conegut com a Roca d’en Toni, enfront del Turó d’en Rumpons i datat entre el 2200 i el 1800 aC. Però tant la Roca d’en Toni com la gran majoria de megàlits de la serra, així com les coves del Montcabrer i el Turó de l’Infern, han patit un agressiu procés d’espoliació durant segles, que han fet que sigui gairebé impossible trobar-hi elements de valor. La Cova dels Tres Cercles és una cavitat petita o semidolmen –un dolmen fet aprofitant cavitats naturals–, que s’endinsa cap endins de la muntanya. Probablement una de les funcions que va tindre va ser la funerària, no ho sabem pas.

Gairebé no puc accedir-hi més que unes passes perquè està colgada de roques i branques, així que netejo la cavitat tot el que puc per als visitants que puguin vindre darrere i la deixo en un estat que, crec, és molt millor del que m’he trobat. Mai ha estat estudiada ni excavada per professionals, encara que probablement ha sigut força espoliada, i no es va «descobrir» els petròglifs fins al 1998. Molt a prop de la cova, en una zona gairebé inaccessible, hi ha una roca on podem llegir, molt malmesa pel temps, la inscripció «Vade Retro Satanna» acompanyada d’unes creus que gairebé no es veuen, que potser tenen a veure amb el segle XVIII, quan es va «exorcitzar» la muntanya amb la creu.

Això em recorda a una de les nombroses llegendes relacionades amb aquest turó, la llegenda coneguda com la de «la Mala Dona» –ja sabeu com eren, aparentment, moltes llegendes antigues amb les dones–, on ens trobem amb un cabdill pirata molt ben plantat, que venia del Nord amb la intenció de derrotar el Senyor de Burriac, saquejar la contrada i tornar al seu llunyà país amb un bon botí i esclaus. Però vet-ho aquí que, mentre assetjava el castell, es va trobar amb una dona solitària que vivia en una de les coves del Montcabrer. Aquesta dona que, com ja us podeu haver imaginat, era bruixa, astuta i coneixia el llenguatge de les herbes, es va enamorar del nòrdic. Però aquest no li va fer gaire cas, capficat com estava amb el saqueig i la mort –però ell no era un «mal home», eh?–. Així que, engalipant-lo, la bruixa va donar-li un filtre d’amor, per mantenir-lo per sempre més al seu costat. Les tropes assaltants, sense el seu valent cabdill, van perdre la batalla. Quan aquestes es retiraven perseguides pels joves de la Vall de Cabrera, van trobar-se amb la dona i el seu cabdill, que no va voler sumar-se a ells per tornar al Nord, així que, enrabiats, els hi van donar mort a tots dos i els seus cossos els estimbaren muntanya avall. Què us diu a vosaltres aquesta llegenda? A mi em fa pensar en un sacrifici adequat per a la muntanya: La dona guaridora i el cabdill sanguinari, mort i vida, de nou, com amb el savi cabrer. Però, qui ho sap?

En una altra versió de la llegenda, cristianitzada, el cavaller nòrdic, anomenat Ulrich, és «encantat» per la bruixa, que així li impedeix fer front als moros. A causa d’això és ell mateix el que li clava la seva daga al pit. La bruixa té els cabells daurats, com la mateixa Demèter, i no està caracteritzada com a dona, sinó com una mena de criatura demoníaca. A causa d’aquest assassinat, el cavaller Ulrich passa la resta dels seus dies com a monjo penitent. Aquesta llegenda guarda un curiós paral·lelisme amb una història que explica Pere Joan Ferrer, senyor de Burriac, en la seva obra «Pensament», quan narra que una dona extraordinària que vivia a la contrada intentà distreure’l de l’exercici de les armes i el bon govern, cosa que ell, lògicament com a cristià cavaller, rebutjà. O què us pensàveu?

Des d’aquí, si mireu a la dreta cap avall, podeu veure els crespons del cau o Cova de les Formigues, més gran que l’anterior, una cavitat feta o aprofitada de la muntanya similar a l’interior d’un dolmen. Hi ha dues maneres d’accedir-hi, jo hi accedeixo des de dalt, venint de la Cova dels Tres Cercles, queda molt a prop. Compte a la baixada fins a la base, potser heu de grimpar agafats a la roca. Un cop avall, en ella s’hi pot entrar sense cap problema, les restes de pintures que hi ha es diu que són d’imitació moderna, no pas del paleolític. S’hi han trobat restes de l’Edat del Bronze, iberes i romanes, en aquest últim cas un fragment de tègula, és a dir, una teulada, el que indica que potser la cavitat era complementada per una construcció humana, com passa amb la Cova de les Bones Dones. Com sempre –ho llegireu tot sovint en molts estudis–, se li atribueixen usos funeraris, però també sabem que els usos dels llocs com aquest van anar canviant al llarg del temps i a vegades complien diverses finalitats alhora.

Posats a barrinar i fer anar la imaginació, no és gens difícil imaginar-se al savi cabrer de la llegenda, que esmentava en l’anterior article, vivint aquí com una mena d’ermità. El savi que, en aquesta llegenda concreta, arriba del Pirineu amb les seves cabres a la primavera i mor un dia cru d’hivern, mentre ha procurat prosperitat i salut a la gent de la contrada, simbolitzant l’esperit del pas de les estacions, com un Pan amb els seus silens i sàtirs, un Dionís Silvà o un Home Verd sacrificat a la deessa de la muntanya, una Hècate-Demèter lunar. Una època on la mort i el renaixement de la vida es veuen com quelcom aliè i intern, propi dels Invisibles i alhora de l’home mateix, embolicats en un etern girar de la roda.

Cova de les Bones Dones, de les Males Dones, Boca de l'Infern o, senzillament, "la Cova de les Bruixes"
Cova de les Bones Dones, de les Males Dones, Boca de l’Infern o, senzillament, “la Cova de les Bruixes”

Però la més impressionant de les coves del Montcabrer –de les conegudes–, és la que hi ha més a baix. Prova de la seva fama és que té molts noms: Cova de les Bones Dones, de les Males Dones, de les Encantades i, la que més gràcia em fa, «Boca de l’Infern». Suposo que depèn de qui parlés i de l’època, se li ha donat un nom o altre. La segona vegada que vaig visitar el lloc per a l’article, a la tornada, quan ja es ponia el sol a l’esplanada de la Creu i m’estava canviant la samarreta, que era plena de punxes, em vaig trobar amb una senyora gran, «cabrilenca de tota la vida», que segons em va dir pujava a la creu cada posta de sol acompanyada de tres gossos molt eixerits, un d’ells amb un ull de cada color. Aquesta senyora, amb la que vaig estar xerrant, em va comentar que aquella cova era simplement «la cova de les bruixes», que tothom li deia així, de sempre. I que abans tots els cabrilencs la coneixien, però que de les altres coves no en sabien res. Com sempre, una cosa és el que es llegeix als llibres i internet i una altra el que saben els locals, per això parlar amb ells sempre és una bona pensada, són com els «guardians del lloc». Així que a partir d’ara li direm «la Cova de les Bruixes», com em va dir aquella senyora.

Ella es va sorprendre molt de què hi pogués accedir des de la creu. I és que jo, que he fet les dues vies, us recomano molt que no ho feu des de dalt, podeu fer-ho més fàcil per la part de baix, deixant el cotxe en un revol on trobareu un cartell indicador que us explicarà les excavacions que s’hi van dur a terme. L’accés des de baix tampoc és senzill, però trobareu cadenes i esglaons per grimpar que us faran la pujada més senzilla que anant des de dalt. Una altra vegada, però, no és un camí adequat per una visita en família, amb mainada o gent gran que no estigui ben àgil.

Un amic vigila el camí
Un amic vigila el camí

La cova de les bruixes és una joia del Montcabrer. Malgrat alguns grafits que l’envolten, l’arribada a ella no pot ser més emocionant, amb el vent brandant arreu la primera vegada que la vaig visitar, que semblava que la mateixa muntanya em rebés amb els braços oberts, la segona estava més calmada. S’hi ha d’accedir des de la base i aleshores grimpar per la roca uns metres fins a arribar a la cavitat. Realment sembla una boca, o més aviat un ventre. El seu interior és fresc i s’hi pot olorar restes amargues i dolces, a roca granítica, humitat, fang i com una mena de flaire a sal, a mar i a encens. Segons en Ramon Coll, una de les eminències que ha estudiat més l’arqueologia i els fenòmens religiosos i de bruixeria al Maresme, i la persona que, per primera i única vegada, el 1993, va excavar la cova, aquest era un temple a una deessa ibera desconeguda, probablement més antiga que els mateixos ibers laietans, que més tard s’assimilà a Hècate-Demèter, una deessa lunar i de l’inframón. En Coll, que va trobar més de 35.000 fragments de diverses èpoques al seu interior i als voltants, afirma que estem davant el «Promontorium Lunarium», la Muntanya de la Lluna, de la que parlà Claudi Ptolomeu a la seva Geografia, i que a vegades, erròniament, s’ha relacionat amb el Montgat.

Compte si us arribeu fins aquí, però, amb el poder del Diable. Recordeu la funció apotropaica –de defensa màgica– de la creu del Montcabrer? Doncs moltes són les campanes i creus que hi ha per aquesta serra amb aquesta funció, com la Creu del Bei o de l’Abellà, que també guarda una bona llegenda relacionada amb dones i sacrificis, o la campana allunya-tempestes anomenada «Juliana», a Argentona, o la curiosa destral prehistòrica dipositada a l’ermita preromànica de Sant Cristòfol de Cabrils, una autèntica «pedra del llamp» màgica en un temple cristià que està als peus del Montcabrer. Totes amb aquestes funcions defensives contra les fortes tempestes que encara assolen de tant en tant el Maresme a l’estiu, deixant colgats cotxes i persones, i a vegades produint greus desperfectes. I és que la Cova de les Bruixes era un «tafoni», un santuari de l’Antiguitat dins la roca, probablement el més important de tot el litoral català en època ibera.

I no és pas estrany, tenint en compte que un dels assentaments ibers més notables era el situat a Burriac. Amb les seves 7 a 10 hectàrees, era una de les ciutats iberes més grans i hegemòniques del litoral, gràcies a la dominació que exercia sobre els cultius del Vallès i la plana, essent les famílies de Burriac algunes de les més riques i amb més possibles de tota la cultura laietana.

Cartell que trobareu donant-vos la benvinguda, si accediu a la Cova de les Encantades per la part de sota
Cartell que trobareu donant-vos la benvinguda, si accediu a la Cova de les Encantades per la part de sota

Segons en Ramon Coll: «Els fragments de terracota de Demèter i la presència de la mateixa cova natural, un fet gairebé excepcional en el Maresme, on predominen els caus o baumes, ens indica a quin tipus de divinitat anaven dedicades les ofrenes: Segons el nostre parer es tracta d’una Magna Maíer o Tellus Mater, amb tota probabilitat indígena, que més endavant serà assimilada d’alguna manera a Demèter/Koré-Persòfone. Seria, doncs, una divinitat femenina de la fecunditat, de la qual no podem excloure una relació amb el món infernal dels difunts, tal i com succeïa amb Demèter a Grècia o en els països hel·lenitzats. També en gairebé totes les cultures hi ha l’associació entre la terra i la mare, dipositària de tot allò que ha de tomar a néixer havent mort, tant pel que fa a les llavors com als homes».

I també: «La presència de representacions de banyes de toro resulta també molt significativa en el jaciment (…) Efectivament, el toro en moltes cultures mediterrànies és el símbol per excel·lència de la virilitat, de la fertilitat masculina que necessàriament acompanya sempre les deesses mares com Isis, Astarté o la mateixa Demèter, convertint-se en una mena de representació del company i alhora un atribut de les divinitats femenines ambivalentment: En aquest darrer cas són les banyes les que adquireixen la primordial significació quan s’assimilen a les banyes de la lluna en creixent. La lluna, naturalment, és femenina, però regula el curs de les aigües fertilitzants –essencialment masculines, la qual cosa ens mostra una nova ambivalència– i és alhora la morada dels morts en determinades creences clàssiques, lligant els conceptes de la fertilitat amb el món funerari

En Coll comenta en el seu estudi que quan el santuari del Montcabrer es deixà d’utilitzar, ja en època de l’emperador romà August, el culte es traspassà al «mithraeum» de Can Modolell, un temple de culte a l’antic déu mistèric d’Orient Mitjà, Mitra. Un traspàs del culte de la muntanya a la plana, fins que aquest, a causa de l’adveniment del cristianisme, també es deixà d’utilitzar. Si és que els llocs de culte alguna vegada es deixen «d’utilitzar». Segons ell, a l’epigrafia del temple trobem referències a déus anteriors a Mitra en el temple, relacionats amb un «Silvanus» i una deessa tipus «Diana, Proserpina, Fortuna o Luna». Una deessa o una bruixa que es recull el cabell amb pinta d’or? Una bona dona? Segons Carreras i Candi, que estudià aquesta llegenda relacionada amb Burriac: «No era mala bruxa, sinó bona dona, segons afirmaven los d’Argentona, que la creyen especial protectora del terme.» Recordem que les Encantades es recollien els cabells amb una pinta d’or, que podia donar fortuna i salut a aquells que la posseïssin, a condició que no desvetllessin la verdadera naturalesa de l’Encantada. Ja ho sabeu si us trobeu amb una d’elles: A callar, si no ho voleu perdre tot. Però d’aquesta llegenda ja en parlaré més endavant.

Traient els peus per la «boca de l’infern» i mirant el mar, d’aquí estant podeu reflexionar que la plana ha canviat molt al llarg dels segles, sobre ella s’hi han aixecat, enderrocat i tornat a aixecar carreteres i ciutats. Fins i tot la muntanya en la qual esteu ha canviat molt, després d’incendis, espoliacions i una edificació agressiva que l’ha mutilat, fins que els boscos tornin a guanyar el seu terreny. Però el que no ha variat és el cel i el mar, el sol, la lluna i les estrelles, aquests segueixen essent les mateixes que veien els peregrins que venien fa més de dos mil anys amb els seus exvots i gerres de sacrifici per rendir culte a la deessa de la muntanya.

I si penseu això, si ho enteneu i ho viviu, us adonareu que no esteu tan allunyats d’ells com us penseu. O què és el que heu vingut a fer aquí, si no és rendir culte a l’esperit de la muntanya en la qual esteu? A caminar-la, gaudir de les seves vistes i el seu territori, menjar els seus fruits, observar els animals que en ella hi viuen, parlar amb els seus guardians, entrar a les seves cavitats i escoltar la seva història i les seves llegendes? Amb la vivència com a clau de la porta a l’invisible, més endins, molt més endins d’aquestes coves, potser us trobareu amb la seva verdadera aparença i us xiuxiuejarà el seu verdader nom.


Fonts consultades i per si voleu saber-ne més:

  1. Ramon COLL (1993), Una cova-santuari ibérica en el Maresme: La cova de les Encantades de Montcabrer (Cabrera de Mar). Consideracions preliminars, IX Sessió d’Estudis Mataronins. Museu-Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàg. 29-38
  2. Ramon COLL  (1999), Per a una sistematització de la història de la bruixeria al Maresme, XV Sessió d’Estudis Mataronins. Museu-Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàg. 113-163
  3. Mossèn J. MAS (1909), La Creu del Mont Cabrer, Notes històriques del Bisbat de Barcelona, Vol. III, pàg.161-168
  4. ANÒNIM (1965), Historietes i llegendes. La Creu del Montcabrer, Portantveu de Cabrils, núms. 16 i 17, pàg 2 i 2
  5. Cels GOMIS (1915), La bruixa catalana, Edicions Sidillà, Barcelona
  6. Amics dels Parcs Naturals (2007), núm. 10, Cercle d’Amics dels parcs naturals, Barcelona, DIBA
  7. Fotografies per on accedir a les coves, tant des de dalt com des de la part de baix: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/imgServer.do?id=10096590
  8. https://cavitatsdecatalunya.blogspot.com.es/2013/11/les-cavitats-de-montcabrer-cabrera-de.html