El Montcabrer i el Turó de l’Infern (I): En companyia de l’arboç i la foscúria

Creu del Montcabrer al cim, a la dreta, i la Cova de les Bones Dones a sota, a l'esquerra
Creu del Montcabrer al cim, a la dreta, i la Cova de les Bones Dones a sota, a l'esquerra

Entre Cabrera de Mar i Cabrils, enclavat a la Serralada Litoral, es troba el Montcabrer enfrontat al mar. Que sembla que s’hi vulgui llençar a dins amb cert orgull, erigit blanc i cobert de garrigars de bruc i esparreguera boscana, brolles seques amb romaní i esteperola, entre altres espècies dures, resistents i poc amables per a la pell nua, també amb els clàssics albellatges i llistons als quals ningú sol prestar atenció. És aquesta una muntanya seca, aspre i bonica, dura en tot cas i, en certa manera, hostil. Però també acollidora i càlida, si obriu bé els ulls i escolteu el que us hagi de dir. Amb els seus 317 metres de roca despullada, les arrels, el cel i el mar es troben en el que és un dels pics més alts de la serralada, amb impressionants vistes a Mataró, al castell de Burriac i les valls de Cabrera i d’Argentona, o a les més llunyanes muntanyes de Montjuïc i el Montseny, fins als seus pics nevats podreu albirar durant l’hivern, que sembla que ens diguin: «De pressa, estem somiant».

Una visita curta, que es pot fer en una hora o menys, depenent del vostre ritme, però que per ser tan propera ha passat també molt desapercebuda, convertint-se en un lloc conegut sobretot pels locals. I és que les urbanitzacions s’han anat menjant l’espai que abans pertanyia als boscos i les màquies, deixant solament el vessant que dóna a Mataró i a Burriac, i la que fa front al mar, sense cases. La resta ha patit un agressiu procés d’humanització i si en aquelles carenes i vessants hi havia antigues coves i espais sagrats com els que veurem més endavant, ho desconeixem. Ara restaran engolides per la modernitat, a redós de l’espai invisible on resten les coses que han deixat d’existir aquí, ara.

Alzines sureres com aquesta, en el camí cap a la creu, indiquen una humanització recent, que explotà a cor que vols el Montcabrer durant el segle XIX
Alzines sureres com aquesta, en el camí cap a la creu, indiquen una humanització recent, que explotà a cor que vols el Montcabrer durant el segle XIX i inicis del XX

La proximitat amb l’ésser humà li ha suposat més d’un disgust al Montcabrer. Al segle XIX era gairebé tot cobert per vinyes, sureres i oliverars. La seva explotació, com la de tot el litoral català i gran part de l’interior, era molt intensa. El 2007, sense anar més lluny, un greu incendi l’afectà i provocà greus desforestacions en el seu vessant de mar. I si us hi fixeu bé, veureu com hi ha petits pins pinyoners, pins blancs i alzines en fase de reforestació. Aneu amb cura amb ells, estan lluitant per tirar endavant, aixoplugats per roques que els embolcallen com nadons de fulla i fusta. Deu anys després, el Montcabrer encara no s’ha recuperat i el verd aspecte luxuriós que tenia, ara està cobert de blanca roca sorrenca que és desfà sota els peus. Un vessant que morí, però que segueix ben viu en esperit. No ens hem d’estranyar pas, tot sabent això, que resultin hostils les seves paraules cap a les persones i, especialment, vers als desconeguts.

Com els noms dels pobles que el rodegen i la mateixa muntanya indica, les cabres estan relacionades, sigui d’una manera real, simbòlica, o ambdues, amb aquesta zona. És cert que, com veurem en el següent article, algunes llegendes relacionen els cabrers i aquests animals amb la muntanya. Una d’aquestes llegendes diu que un savi cabrer vingut del Pirineu durant la primavera guaria a la gent amb el seu coneixement de les herbes i, havent fet la seva llar en una de les coves del Montcabrer, un dia molt fred d’hivern hi morí. Sobre el simbolisme d’aquesta llegenda, i de moltes altres que van néixer en aquesta muntanya, en parlaré a la segona part de l’article.

Garrofer de Montcabrer. Font: Viquipèdia
Garrofer de Montcabrer. Font: Viquipèdia

Abans de començar a entrar a la muntanya però, amagat entre les urbanitzacions, us recomano que no el deixeu passar i feu una visita al garrofer de Montcabrer, també anomenat «garrofer de Mataró», diuen que el garrofer més vell i gros de tot Catalunya. I probablement ho és, si ho voleu saber: Pregunteu-li. Amb els seus 6,23 metres d’alçada, un perímetre de tronc de 7,38 a 9,49 metres, el fan un monument de la natura, és un veritable ancià d’aspecte propi de les llegendes. A aquest gegant el podreu saludar si us apropeu a la casa i font de Montcabrer, per sobre de la font haureu de travessar, a peu, fins a una placeta feréstega i especialment humida. I allà el trobareu. No el magregeu, pregunteu-li si us podeu asseure sobre les seves arrels, braços colossals agafats a la terra per segles. Sentireu com us embolcalla amb una sensació freda i càlida alhora.

Dels arbres tan ancians es poden aprendre moltes coses, per això us recomano restar en silenci, al seu costat, palpant el seu tronc gruixut i fosc tacat de molsa, líquens i heures, les barbes esclarissades del vell savi. I, si ell vol, solament si ell vol, potser us parlarà de temps reculats i de temps per venir. No us penseu que tots tenen ganes de parlar i, encara menys, amb nosaltres.

Un cop saludat el venerable garrofer haureu d’arribar-vos, sigui amb cotxe o a peu, sortejant cases i rotondes, fins al final del «Camí de la Font Picant de Cabrera». Si heu pujat fins aquí caminant, la ruta des de l’Església de Cabrils és força bonica, en ella podreu veure el Castell de Can Jaumar, construït als anys 20 del segle XX seguint l’estil neogòtic, i la capella de la família Tolrà al cementeri noucentista, flanquejat per dos xiprers monumentals. I si voleu fer com jo, us recomano molt fer aquesta breu caminada a l’horabaixa, al capvespre, quan el dia es troba amb la nit.

En tot cas, quan arribeu, presteu atenció a les vellíssimes alzines sureres que hi ha just quan acaba el camí asfaltat i que marquen el límit entre Cabrera de Mar i Cabrils, una d’elles és la «Surera de Burriac», que amb els seus deu metres és una de les sureres més antigues de Catalunya, un esperit indomable pel temps. Més endavant hi ha un petit espai per aparcar, que en dies de festa sol estar ple, ja que més avall hi ha la Font Picant de Cabrera –també anomenada «la deu de Modolell»–, on les famílies van a fer pícnics i barbacoes, descoberta ja al segle XIX i recentment recuperada el 2016. Tota aquesta serra, que en temps va viure sota el mar, està travessada per corrents d’aigües subterrànies ocultes, talment com nosaltres.

Seguint el camí d'arrels, on l'aigua arrossega la terra i converteix el camí en torrentera, arribareu al cim del Montcabrer
Seguint el camí d’arrels, on l’aigua arrossega la terra i converteix el camí en torrentera, arribareu al cim del Montcabrer

Just a la dreta del cartell ja veureu un senyal verd que us indicarà el camí a seguir per arribar al Montcabrer i el seu Turó de l’Infern. Si la seguiu, en poc temps sereu a la Creu. Però si sou més atrevits i voleu gaudir de l’experiència del bosc que us rodeja d’una manera més crua, no seguiu pas el camí principal de les arrels i endinseu-vos pels corriols de senglar i caçador que surten del mateix camí que seguiu. Poc després d’entrar en el primer clar, just davant del primer cartell, si aneu per l’esquerra en lloc de per la dreta, començareu a entrar en un sender cada vegada més fressat per les màquies, on la foscúria del bosc us engolirà i haureu de caminar tot sovint ajupits, talment com si fóssiu caçadors.

Trobareu tot el terra remogut pels senglars, que el trenquen amb els seus ullals per pelar i menjar-ne les arrels i, si hi aneu cap al tard, fins i tot podríeu trobar-vos amb algun d’ells. Recordeu que no són perillosos i el més probable és que ni els veieu, excepte en l’època de zel, de l’octubre al gener, quan els mascles deixen d’anar sols i competeixen entre ells, i durant l’època de criança, que és quan les truges van rodejades dels garrins acabats de néixer. Durant el primer mes de naixement dels petits, la truja, que sol ser molt més gran que el mascle, pot atacar si es veu perseguida o acorralada.

El camí principal, en tot cas, és ample i planer, sovintejat per gent que fa exercici o passeja els gossos, es pot fer amb família tranquil·lament fins al peu de la Creu i gaudir de les seves espectaculars vistes. Poc després d’emprendre el lleuger ascens pel camí principal veureu a la vostra esquerra una roca que sembla sorgir del no-res, just davant d’unes espectaculars vistes al castell de Burriac. Un bon lloc per reposar i deixar volar la imaginació durant una estona.

Un bon lloc per descansar
Un bon lloc per descansar quan es fa fosc

Observeu les fortes i nombroses arrels que us sortiran al pas, que sembla que la mateixa muntanya ens estigui mostrant les seves venes, sang de fusta que crida al respecte quan es pon el sol. I si hi aneu a principis i mitjans de tardor, podreu omplir-vos les butxaques i les panxes de cireres de pastor o «gerdons», ja que per tot arreu trobareu arboços carregats d’aquests fruits vermells. L’olor a vi agre dels gerds fermentats caiguts a terra, la dolçor seca del romaní i les argelagues, la metzina del fonoll i la ginesta, i la resina densa i almescada dels pins blancs i pinyoners, us acompanyarà durant bona part del camí tardorenc.

I el més destacable és que no deixa de ser curiosa la gran quantitat d’arços blancs i d’arboços en una sèrie de pics i carenes famoses per la seva relació amb la bruixeria com són les que ara us trobeu. A l’arboç se li atribueix, tradicionalment, el poder d’espantar el mal i el de la immortalitat, ja que les seves fulles estan sempre verdes. Les llegendes i mites relacionats amb aquest arbust són molt riques i els romans, en veure aquesta verdor que mai marcia i que rebrotaven molt ràpidament després dels  incendis, van associar l’arbust amb els ritus funeraris, on expressaven la immortalitat de l’ànima.

Els arboços estan allí espantant les bruixes? Què en penseu?

Arboç en el camí a la creu del Montcabrer. Alguns fruits, grocs, encara no estan madurs. Diuen que amb la seva fusta pots foragitar el mal averany
Arboç en el camí a la Creu del Montcabrer. Alguns gerdons, grocs, encara no estan madurs. Diuen que amb la seva fusta pots foragitar el mal averany

Conegut a casa nostre també com a «cirerer de llop» i «llipot», és aquesta una tradició més aviat contradictòria amb la tradició romana que convisqué també en aquests turons, ja que els romans consideraren que el primer arboç brotà de la sang del gegant Gerió, el mateix que fundà Girona o creà els Pirineus. I el consagraren, així com l’arç blanc, a la nimfa Cardea, deessa dels llindars, les frontisses, els poms de les portes i tot allò que fa de separador, que està entremig de l’interior i l’exterior, la llar i la salvatgia. La fusta de l’arç blanc i de l’arboç, segons la tradició romana, protegeixen del mal, i una branca d’arç blanc o d’arboç sobre la porta pot protegir la llarg dels esperits malignes. Quan hom invocava a la nimfa, ella tocava fins a tres vegades amb la seva vara d’arboç la porta, per a protegir-la.

El nom llatí de l’arboç és «Arbutus unedo», on «unedo» vol dir «menjar un», gràcies a la fama que té d’emborratxar: Recordeu que les cireres de pastor, quan són madures, contenen un 0,50% d’alcohol. L’etimologia del nom de la nimfa, Cardea, probablement ve de «cardo», que significa «frontissa», i diu la mitologia romana que atreia els viatgers que s’endinsaven al Lucus Helerni, un bosc sagrat a la riba del Tíber, per fer-los desaparèixer. Però quan Janus, deu antiquíssim de diverses cares, un dels senyors de la màgia, guardià de les llars i les entrades, s’enamorà d’ella i ella d’ell, aquesta li concedí el poder de foragitar el mal i la malaltia amb la seva branca d’arboç.

La nimfa Cardea és la senyora d'allò que obre i tanca les portes, és l'esperit associat amb l'arboç segons els romans
La nimfa Cardea és la senyora d’allò que «obre i tanca les portes», i és l’esperit associat amb l’arboç segons els mites romans

El poeta romà Ovidi relacionà a Cardea amb la molt antiga, ctònica i lunar, deessa Cranea o Carna, i seguint una vella fórmula màgica diu de Cardea que «pot obrir el que està tancat i tancar el que està obert», és a dir: Els arboços estan foragitant el mal o ens estan obrint les portes i guiant a un altre món? Seguiu el camí de les arrels i decidiu per vosaltres mateixos quan hàgiu fet tot el viatge i estigueu tornant a la vostra llar. Ja m’ho direu.

De moment, us diré que la seva fusta és de boníssima qualitat, fa un carbó vegetal molt singular i amb els gerds de l’arboç es poden fer sidres, vinagres, melmelades i un aiguardent tradicional similar al cassís, a més d’una ratafia excel·lent, que de ben segur espantaran els vostres mals i us obriran diverses portes a la felicitat. I si n’arreplegueu un bon grapat, no oblideu de deixar uns quants d’aquests fruits madurs al costat de l’arbre, perquè en mengin ocells, senglars i el mateix arboç. S’ha de ser agraït. Qui sap?, potser del que deixeu en creixeran més.

Vista del Turó de l'Infern del camí cap a la creu estant. En primer pla un pi esberlat per un llamp
Vista del Turó de l’Infern del camí cap a la creu estant. En primer pla, un pi blanc esberlat per un llamp

Més amunt el camí es fa una mica més costerut, però apte per a tothom, i just quan comença a ser més planer, a l’esquerra, veureu una desviació indicada com a «Turó de l’Infern», autèntic cim del Montcabrer, anomenat així de molt antic, diuen que perquè era el lloc on el senyor de Burriac penjava als criminals i la justícia secular penjava a les bruixes. Encara avui es poden veure, molt clarament, els forats en què estaven col·locades algunes de les altes forques, posades allí per marcar la fi del terme del senyoriu i perquè, amb 324 metres d’altitud, eren visibles arreu de la contrada, per tota la plana i vall de Cabrera fins a Mataró. Aquests forats estant datats als segles XIV i XV, però van ésser utilitzats durant alguns segles després, i rivalitzen amb antiguitat amb la rosa dels vents propera, feta amb pedres que marquen els punts cardinals.

Si teniu una imaginació macabra i us agraden les pel·lícules de terror o els ambients foscants, des del Turó de l’Infern estant és ben senzilla d’evocar la imatge: Les altíssimes forques, amb els penjats visibles arreu de la contrada, provocant la por i el respecte a les famílies que probablement els coneixien, amb les gavines i els corbs grallant festius i els núvols d’insectes voltant per sobre dels cadàvers amb el seu brogit insuportable, el que abans havien sigut peveters on hi cremaven somnis i anhels i amors i pors, ara pengen fets un manyoc de carn i ossos putrefactes, irreconeixibles i boteruts pels pudents vapors de la mort. En unes èpoques on el càstig era exemplaritzant i nobles com el cruel Pere Joan Ferrer, senyor de Burriac, abusaven del poble tant com volien, aquesta visió no hauria de ser pas gens estranya per als vilatans.

Forats de les forques al Turó de l'Infern, encara es conserven tres d'aquests forats. El més impotent és el que es troba just a sobre del promontori de roca
Forats de les forques al Turó de l’Infern. Encara es conserven alguns d’aquests, com s’aprecia a la fotografia. El més imponent és el que es troba just al bell cim del promontori de roca

Deixant aquesta terrible imatge enrere, si volteu arreu del Turó, sense massa dificultats trobareu tot tipus de formacions rocoses naturals i enigmàtiques alineacions rocalloses fetes per la mà de l’home antic, on, com passa a Céllecs i molts altres llocs de Catalunya, ja no es distingeix clarament què ha fet la natura i que va fer l’home, quan més connectat estava amb aquesta. Era el Turó de l’Infern un lloc de guaita dels ibers i els romans, això ho sabem, però com ha patit nombroses espoliacions i saquejos, desconeixem si era alguna cosa més, tot i que no costa massa imaginar-ho coneixent les properes coves, santuaris de temps arcaics, i la importància que té aquesta muntanya en l’àmbit dels mites i les llegendes, que indiquen sempre una relació amb la mort i el renaixement, cultes de l’Antiguitat.

Desfent el camí tornarem al camí principal i, tot avançant, abans d’arribar a les monstruoses antenes de repetició, trobareu la massiva Pedra de l’Elefant, un altre exemple de confusió entre natura i home. Però, és que importa? A partir d’aquí, a la vostra dreta, començareu a gaudir d’unes vistes espectaculars. Si és quan es pon el sol, el veureu amagar-se per darrere de les muntanyes que tindreu més enllà, deixant la línia de l’horitzó incendiada amb una foguera de flames vermelles i taronges. I al final del sender trobareu una petita esplanada on s’aixeca una lletgíssima creu de ferro que corona el Montcabrer i que els pescadors encara avui fan servir com a referència. Val la pena aturar-se aquí per gaudir de l’espectacle de la vista i reflexionar sobre el que es veu o simplement deixar-se captivar.

Vesprada del Montcabrer
Vesprada del Montcabrer a l’horabaixa

La creu que hi ha davant vostre és un dels elements llegendaris d’aquesta ruta. Als seus peus, gairebé penjades pel precipici, hi ha diverses coves i cavitats –algunes d’elles avui perdudes– que antigament eren l’entrada a un món diferent, santuaris de deesses lunars i llocs on es portaven a terme antics ritus, solament estudiades en temps relativament moderns per l’arqueòleg Ramon Coll, que excavà la cova més gran, anomenada «Cova de les Bones Dones», el 1993. Però per avui m’aturo aquí. Sobre la creu i de les interessants coves que hi ha als seus peus, i de les cavitats avui desaparegudes i de moltes altres històries i llegendes, us en parlaré la setmana que ve a la segona part, i final, d’aquesta ruta.

He de dir que, abans de fer un article de muntanya o indret de llegenda, solc visitar els llocs que ressenyo més d’una vegada. Amb el Montcabrer el que m’ha passat és que sé que hi tornaré. No sé quan, probablement aviat, potser molt tard, però és un d’aquests llocs que, des d’algun lloc ocult, la lluna em crida a tornar-hi. Potser a vosaltres us passi el mateix.


AVÍS: Aquesta primera part de l’article es pot fer sense problemes, però la segona, no. La segona part conté trams que no són aptes per a tothom i poden resultar perillosos, amb un risc de caiguda elevat. Fins a la Creu es pot fer molt senzillament, però a partir de cert moment que indicaré a la segona part, no és apte per a un públic familiar, que no pugui grimpar amb certa facilitat o que no tingui uns mínims coneixements d’escalada.

Segona part: El Montcabrer i el Turó de l’Infern (II i final): Una trobada amb la lluna creixent

Crepúscle amb el promontori de les forques en primer pla
Crepuscle al Turó de l’Infern

 

Vistes del Castell de Burriac del Turó de l'Infern ençà
Vistes del Castell de Burriac del Turó de l’Infern ençà