El Drac del Coll de Canes: El Mirall i el Monstre

Drac alat. Mundus Subterraneus. Athanasius Kircher. 1665

La llegenda del Drac del Coll de Canes va estar a punt de desaparèixer de la veu popular a la Vall de Ridaura, Olot i la Vall d’en Bas, però va mantenir-se hibridada amb la llegenda del Drac de Sant Eudald a l’Alt Ripollès, concretament als voltants de la riera de Vallfogona, a Sant Julià de Vallfogona, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Alguns folkloristes com Joan Amades i Tomàs Guasch, o escriptors erudits com mossèn Parassols, dels quals parlaré més endavant, van fer-se ressò durant els segles XIX i XX de l’existència de la llegenda en la seva versió ripollesa, però no va ser fins a mitjans del segle XX que van recollir-se testimonis orals documentats, gràcies a Josep Romeu i Figueras, cercant els últims coneixedors.

A diferència de la llegenda del Drac de Vilardell, de la qual vaig parlar-ne en dos articles, que va ser transformada per un procés culte que va glossar-la al llarg de la història en diferents edicions, escrites per autors cortesans o erudits, la llegenda del Drac de Coll de Canes no va gaudir d’una transcripció culta –excepte per alguns manuscrits eclesiàstics–, quedant en la memòria popular fins a dates no gaire llunyanes, els anys 40 i 50 del segle XX. Quan Romeu i Figueras la recollí, però, ja estava a punt de desaparèixer de la memòria col·lectiva, unida al culte i la devoció popular a sant Eudald, al Ripollès, i fossilitzada en expressions meteorològiques emprades a la ciutat d’Olot o a la Vall d’en Bas i en topografies del Ripollès: Un lluert era, pels olotins, un núvol que es posava per sobre de les muntanyes de Riudaura i anunciava bon temps.

És aquesta llegenda una expressió cruament viva d’un mite ancestral, que sorprenentment ha arribat amb molt poques variacions als nostres temps, probablement per la manca de sincretització culta. Un mite que enllaça amb altres del fons comú europeu però que, com veureu, és vivament català.

El Drac del Coll de Canes

Josep Romeu i Figueras va recollir diverses versions de la llegenda del Lluert entre 1948 i 1949. Quatre d’elles les recollí d’informadors, és a dir, de la tradició oral. Les altres versions són recollides en documents, alguns d’origen medieval i altres vuitcentistes. Com veurem, hi ha una diferència fonamental entre les primeres i les segones.

La primera de les versions orals la recollí a Sant Julià de Vallfogona, el seu recitador va ser Just Basseganya Prat, fill de Sant Julià i de 75 anys. Podríem que aquesta versió és la més important de totes, la que guarda elements més arcaics i una narració més estructurada. Explica que al costat est del Coll de Canes, el que mira a Ridaura i Olot, hi ha una cova que la veu popular anomena el Forat del Drac. En ella hi habitava un Drac terrible, que assolava la terra i emmetzinava les rieres. En temps molt antics, que el poble no precisa, es va fer un presoner de guerra que va ser condemnat a mort. Però el condemnat va proposar matar el drac a canvi de la llibertat i la nova vida. Va demanar un mirall, una llança i un cavall. Va posar el mirall davant la cova i quan la bèstia va despertar, en veure’s reflectida va creure que era davant un altre drac, envestint el mirall. Aleshores el condemnat aprofità el moment de confusió per carregar amb el seu cavall, enfonsant-li tota la llança al coll i matant-lo allà mateix. Just Basseganya afegí, detall molt important, com veurem, que la pell del drac fou conservada a l’ermita de Sant Eudald.

La segona versió oral, explicada per Joan Sala Capdevila, de 65 anys i fill de Sant Joan de les Abadesses, és una variant d’aquesta primera. El mirall va ser posat pel mateix poble, pel col·lectiu. Quan el drac va veure’s reflectit, va quedar esfereït i paralitzat per la por, moment que aprofitaren per matar-lo. La seva pell, que el matador va prometre donar a sant Eudald, va ser portada a l’Hostal de Sant Eudald, a la parròquia de Sant Bernabé de Tenes, entre Ripoll i Sant Julià de Vallfogona. Joan Sala assegura que el lloc on vivia el drac encara hi ha un forat profund, orientat cap a migdia.

La tercera versió, explicada a Josep Romeu per Ramon Roquer, de Ripoll, segueix el mateix esquema que les anteriors, però el drac en veure’s ferit de mort va volar fins a l’Hostal de Sant Eudald, on va caure mort. Com aquells que el mataren van invocar l’ajuda del sant, on el drac va caure van aixecar-hi un padró –una columna amb una làpida– en honor del sant, entre les localitats de Ripoll i Sant Julià de Vallfogona.

La quarta versió oral, ja molt mesclada amb la tradició de Sant Jordi, que no té res a veure amb la del Drac del Coll de Canes, fou recollida a Gombrèn i recitada per Joan Orriols, fill de Sant Joan de les Abadesses. En ella s’explica que el drac va ser matat per Sant Jordi, en ella no apareix ni el mirall, ni altres motius que hem anat trobant fins ara.

Antiga església de Sant Eudald a Ripoll, avui desapareguda

El Drac de Sant Eudald

La llegenda del drac del Coll de Canes va mesclar-se amb la del drac de Sant Eudald en la vessant ripollesa del Coll, de la mateixa manera que, per exemple, la llegenda del Comte Arnau, originada al voltant del Montgrony, va sincretitzar-se amb la llegenda de l’abadessa «perversa» i els tractes de les monges amb el Diable, que en origen tindrien principis diferenciats i acabaren per confluir.

La primera d’aquestes versions «cultes» va ser recollida per Josep Maria Pellicer i Pagès a «Santa Maria del monestir de Ripoll», el 1888. Pellicer i Pagès cita uns documents medievals, del segle XIII, on s’explica que en temps de l’abat de Ripoll, Dalmau Sagarriga –1234-1256–, l’any 1251, hi havia un «lluert» –un lluert és un llangardaix– que matava a tothom que passava pel Coll de Canes. El drac va ser matat pel cavaller Dolcet amb l’ajuda de Sant Eudald, que va oferir els ossos i la pell del drac a l’església. En un principi, però, la tradició medieval també parla que aquest ésser podia ser una tarasca, que és aquell ésser mitològic que té forma de serp amb una closca de tortuga, a Catalunya també anomenada «cucafera». En el necrològic de Sant Joan de les Abadesses, és a dir, en el seu registre de morts, es recull a Dolcet com: «Rivipullensis tarasconis pernecator», el matador de la tarasca de Ripoll. A Dolcet també se li atribueix manar aixecar les imatges del Santíssim Misteri que avui encara es mostra a Sant Joan de les Abadesses i on es conserva una «hòstia incorrupta» que encara és venerada popularment, d’ençà de 1426.

Una altra versió culta, relacionada amb el culte i la devoció a Sant Eudald, la va recollir General Ginestà i Punset, a «Tradicions de les comarques ripollesa i de la Vall de Ribes», el 1901. És una història molt similar a l’anterior, s’afegeix que el cavaller Dolcet va ser home d’armes de Jaume I, a qui va acompanyar a Mallorca en la seva conquesta, i precisa que fins el primer terç del segle XIX encara podia veure’s la pell del drac a l’església de sant Eudald.

La darrera és la de Joan Amades, que recull principalment la versió hibridada amb la del Drac de Sant Eudald i hi afegeix algun detall que desconeixem exactament d’on prové. El capellà Pau Parassols i Pi, un dels personatges que es veié embolicat amb la polèmica del comte Arnau al segle XIX, defensant una postura racionalista i alhora conservadora d’aquesta, en defensa de l’Església i el bon nom de les monges de Sant Joan, a «Sant Joan de les Abadesses i la seva major glòria el Santíssim Misteri», de 1859, també recull la llegenda de Dolcet. Com Pellicer i Pagès, mossèn Parassols creia en la veracitat de la llegenda, doncs la pell i els ossos del drac van conservar-se durant segles a Ripoll, dins l’església de sant Eudald.

Riudaura

El Drac: El Secret de la Gran Serp

El drac és una d’aquelles criatures que podem trobar en països tan distants com la Xina o Irlanda. Tothom sap què és un drac i si a qualsevol persona, petita o gran, li demanes què és, ràpidament se’n farà una imatge mental. És el centre de les nostres festes, dels nostres mites, viu dins la terra i batega amb les arrels de tot el que existeix. Com vaig parlar en l’article de la Víbria i els dos dedicats al Drac de Vilardell i la seva espasa de virtut –màgica–, dins el bagul ancestral de les rondalles de les Grans Serps que habiten dins la terra n’hi ha que es repeteixen al llarg de la història amb variacions, diferents segons les particularitats del territori i els seus habitants. El Drac viu dins nostre com si fos una criatura que hagués existit, representant d’un Secret ancestral.

La rondalla d’un heroi que mata un drac la trobem arreu de la mitologia indoeuropea, en les rondalles més antigues de la història de la humanitat. La trobem a l’Epopeia de Guilgameix a Orient Mitjà –la primera història escrita de la humanitat, cap al 4700 aC–, a velles tradicions xineses i en mites de l’extrem nord d’Europa, on l’indoeuropeisme mai hi va arribar.

Els dracs indoeuropeus, segons ens indica un dels grans especialistes en l’indoeuropeisme, Bruce Lincoln, gairebé sempre van associats a una forma múltiple, caòtica, sense forma o definició fixada, en ella tot és transformació, canvi, aparença. Aquesta figura, segons Lincoln, és fixada, derrotada, pels déus del cel, amb armes com una llança o una espasa, representants del llamp. Trobem aquest estil de serps o grans dracs en mites d’arreu d’Europa, en els grecs i els nòrdics, en els eslaus i els bàltics. També se sol associar la Gran Serp a l’aigua o un element subterrani, com coves. Solen ser guardians del Secret, com vam veure en l’article de la Víbria, i a l’Índia se l’associa amb poderoses figures com la Cobra o els grans cucs que roseguen la terra.

Definir el misteri simbòlic d’una figura poderosa i ancestral, de múltiples i infinits matisos, com és el drac, requeriria un llibre per si sol i ni tan sols així ens hi aproparíem. Però el que ens interessa en aquest article és que el Drac del Coll de Canes simbolitzava el geni que habitava un lloc de cruïlla, un lloc subterrani en el qual, probablement, rondalles preexistents al cristianisme, portades per pobles germànics com els francs o els gots, van sincretitzar-se amb el que ja s’explicava la gent del lloc i que, de ben segur, era temut i reverenciat.

Perquè ell és el guardià dels tresors i els secrets, el representant del Caos que habita fora i dins de nosaltres, en el nostre reflex.

Perseu allibera a Andròmeda. Piero di Cosimo. 1510 -1513

Les relíquies: Les despulles del drac

Com hem vist, hi havia no una, sinó dues llegendes diferents que, com escriu Josep Romeu i Figueras, cap al segle XIX van acabar per confluir. I aquesta unió té molt a veure amb les despulles del drac que es conservaven a l’església de sant Eudald de Ripoll.

La llegenda de Dulcet i el drac és una d’aquelles rondalles clàssiques que la fe cristiana va propagar per fer difusió de la devoció popular cap a un sant, així com van fer amb sant Jordi, que és una translació d’un vell mite oriental que els grecs van traslladar poèticament amb el mite d’Andròmeda. En ell, la reina Cassiopea proclama ser la dona més bella del món i les nereides, les geloses filles del déu del mar, Posidó, demanen venjança. Posidó envia una poderosa bèstia marina com a càstig per l’hubris –l’excés– de la reina, que fa perdre l’equilibri simbòlic de la terra. És aquesta una serp de molts caps, que destrueix el país i devora la seva gent. La bèstia demana un tribut de donzelles i donzells per no assolar la terra, fins que la mateixa filla de la reina, Andròmeda, és enviada a la mort i encadenada davant la mar. L’heroi Perseu la salva matant la bèstia, decapitant-la i enfonsant-la de nou en el magma primordial de l’oceà. Aquest mite grec, que és una versió literària i poètica d’un mite molt més antic i primitiu, és una de les versions més conegudes d’aquest i és de la mateixa línia que la del cavaller Dolcet o sant Jordi.

Sabem que un tal Dolcet va existir efectivament, perquè va ser ell qui va costejar el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses. La llegenda de Sant Eudald neix d’una altra font completament diferent, on s’explica com el 1004 els monjos van traslladar després de diverses aventures i miracles les despulles del sant a Ripoll des d’Ax-les-Thermes, avui a França. Però torna a aparèixer en la rondalla del cavaller Dolcet, com el sant que l’ajudà a matar a la bèstia. Les despulles del drac es guardaren a l’església del sant, exhibint-se freqüentment en el seu exterior. El folklorista Tomàs Reguer, el 1914, assegurà que ell mateix les havia vist en la seva joventut, i que els ossos del lluert es guardaven en el seu interior.

Es té constància documental que al segle XVIII les despulles del drac ja s’exhibien a l’església del sant, per una «Nota del llangardaix qui és en la Iglésia de Sant Eudalt». En aquest text setcentista, com diu Romeu i Figueras, podem veure com en aquell segle la història del drac del Coll de Canes encara no s’havia sincretitzat amb la història de Dolcet. La nota diu que «en una casa prop de Ripoll, un matí mentre preparaven la batuda, els sortí l’animal d’un munt de fems. Tothom fugí, excepte un capellà que, en ésser perseguit per la fera, pren una llança i la mata».

En un altre document del segle XIX, conservat a l’Arxiu-Museu de Ripoll, es diu que quan el 1814, quan l’església de sant Eudald fou enderrocada: «ab l’enderroc es destruí l’enorme lluert o llangardaix que es conservava a l’antiga volta. Portava lligades al coll algunes bales, ab les quals, beneïdes, es deia que fou mort el lluert a Coll de Canes». Aquí veiem que a inicis del segle XIX la llegenda d’un drac i l’altre ja eren unides: Sense la devoció popular al sant i les despulles de la bèstia que s’exhibien, la rondalla va anar apagant-se a l’altre vessant garrotxina; mentrestant a la ripollesa es mantingueren i, un cop perdudes les despulles, s’uniren ja sense res que les diferenciés.

Però, què eren les despulles d’aquesta bèstia? El que diu Romeu i Figueras és que probablement foren les restes d’algun gran cocodril o algun altre rèptil exòtic, que un devot peregrí o un viatger de terres llunyanes, en retornar a Ripoll, les portà amb ell i les donà a l’església, on foren aprofitades per propagar la devoció del sant.

I vosaltres, què en penseu? Què devien ser?

La cova: El Forat del Drac

La cova és el primer dels elements que es repeteix invariablement en totes les versions de la rondalla.

L’avenc on habitava el drac del Coll de Canes forma part d’un entramat de cavitats i on havia fet el seu niu era en l’inferior de totes aquestes coves entrellaçades. És un estil de coves que, com quan vaig parlar de les coves del Montcabrer, d’ençà de temps antics es feren servir com a llocs de ritu i habitatge sagrat, on habitava el «numen», el geni del lloc. No hi ha hagut prospeccions arqueològiques en elles, ni al voltant seu, que puguin confirmar documentalment aquesta última hipòtesi.

El poble afegia que per aquestes coves podia anar fins a Ripoll o a Ridaura. El «viatge màgic» o instantani, com si no fos el cos sinó l’esperit el que viatja, és un element comú a nombroses rondalles de coves, com quan vaig parlar de les coves per les quals viatjava el comte Arnau. I també ens parla d’un altre tipus de «connexió». I és que «la cova» com a símbol mític ha sigut emprada per la filosofia, la psicologia i la narrativa d’ençà de temps molt antic. Amb un ús conscient o inconscient els passadissos subterranis, les ruïnes soterrades, el valor ocult i subterrani de la tomba, tot ha sigut utilitzat en la seva forma més clàssica per la narrativa gòtica de finals del segle XVIII i inicis del XIX, que les ha formulat de la manera que ha perdurat més en el temps fins als nostres dies. És en el soterrani, en la part oculta, on habiten els monstres, els fantasmes, que són una representació de la part oculta de la nostra ment, on habita allò rebutjat i prohibit.

Però els símbols, per la seva mateixa naturalesa, no poden encotillar-se o definir-se amb tres o quatre trets. La foscor i la fredor de la terra, on habiten els cucs rosegadors, les Grans Serps, són el llindar d’un món sense forma i caòtic –com ho és el mar–, però també lliure i en constant formació-reformació. El món de la mort, el món dels somnis.

El Coll de Canes

La cruïlla: El Coll de Canes

Un dels altres elements que es repeteix constantment és la situació del Drac, un lloc de pas i de cruïlla, el Coll de Canes. Tothom que conegui la Garrotxa sabrà que és una comarca aïllada per diferents serralades, carenes i rius. Accedir-hi era ben difícil en el passat i això ha donat un caràcter molt particular a la seva terra i la seva gent. El pas del Coll de Canes és emprat i conegut d’ençà de temps prehistòrics i es troba just al mig de dues comarques naturals, fent-ne frontera: El Ripollès i la Garrotxa. La vall de Ridaura es troba just en la confluència d’aquests dos territoris.

Com amb la cova, hàbitat natural dels dracs i altres criatures serpentines, el lloc de pas, de cruïlla, al bell mig de dos territoris, també és un enclavament natural de monstres sense forma. El més clàssic de tots potser sigui el del mite grec d’Escil·la i Caribdis, dos monstres marins terribles, de formes impossibles de definir, que corglaçaven al viatger amb la seva mera presència i que guardaven l’Estret de Messina, entre Sicília i Itàlia. Escil·la era un monstre de sis caps –de nou, la multiplicitat, el que no té forma definida– i Caribdis podia prendre diverses formes, entre elles la d’un terrible remolí. També qui més, qui menys, coneix el mite cèltic i germànic del troll que viu sota un pont, o el del cavaller maleït que guarda un lloc de pas, com un pont o una cruïlla. Enguany, un de molt recordat és el Cavaller Negre, dels Monty Python; però també podríem parlar del pont del Balrog, a El Senyor dels Anells, per dir-ne un parell.

El Drac de Vilardell, a la riba del congost de la Tordera, entre el Montseny i el Montnegre, era situat al bell mig d’un pas iber d’una antiguitat arcaica, un camí mil·lenari, fet servir per pastors, traginers i viatgers fins abans de la Guerra Civil espanyola, que passa per llocs com la ruta megalítica de la Roca del Vallès, de la qual també vaig parlar-ne en tres articles.

Hi ha diverses explicacions a aquesta característica comuna de molts mites d’arreu d’Europa. Josep Romeu i Figueras, seguint la mateixa tesi que Pau Vila amb la llegenda del Drac de Vilardell, parla del zoomorfisme i el mite de pas d’un lloc perillós. Aquests llocs eren niu habitual de bandits i malfactors que aprofitaven el pas de traginers i viatgers per robar-los i matar-los. Aquest fet es transformà per la veu popular en la d’un animal bestial i fantàstic. Encara que, com vam veure en el seu article, la tesi de Pau Vila amb el Drac de Vilardell quedava desacreditada, el zoomorfisme s’ha tenir en compte, més que res perquè els llocs on hi ha hagut hostilitats i violència tendeixen a atreure i mantenir les llegendes que podrien haver-hi existit, per mera transmissió oral, que recorda que en aquells llocs hi ha hagut morts.

Hi ha una segona explicació, que no és excloent de l’anterior, que és que els llocs de pas difícil, arriscat, com ho és el Coll de Canes, quan van d’un país a un altre o d’un territori «natural» o «comarca ètnica» a un altre, tendeixen a encabir figures mitològiques perilloses.

Finalment, hi ha una explicació més simbòlica i interna, que tampoc és excloent amb les altres, més aviat es complementen o juguen en paral·lel en diversos nivells coincidents. I és que els llocs de cruïlla, al bell mig de tot, són llocs habituals de trobada amb l’impossible i amb l’Altre Costat. Ho veiem amb els prats al mig de les carenes on, segons les rondalles cèltiques, pots trobar-te amb el Poble dels Turons. En les cruïlles on, segons la tradició popular de la bruixeria, pots fer per trobar-te amb el Diable. L’explicació psicològica a això és que en els llocs on es difuminen les fronteres, on es dilueix el que és endreçat i definit, és on poden obrir-se portes a l’Altre Costat.

La simbòlica i ritualística és que allà on es dissol l’ego un pot trobar-se amb el que habita en les profunditats. I allà morir, per tornar a renéixer. Si es pot.

Medusa. Arnold Böcklin. 1878

El mirall: La porta del reflex

Un tercer element destacat de la rondalla és el mirall. El mirall és un element comú de moltes rondalles i històries. Com el Drac, és un símbol de molta riquesa, cosa que fa impossible encotillar-lo en aquest article. Per aquesta rondalla que ens ocupa avui, per començar hauríem de fer referència al mite de Perseu i la Medusa. Si el mite d’Andròmeda pertanyia al mateix fons comú que la rondalla de Sant Jordi o del Drac de Sant Eudald i el cavaller Dolcet, el mite de la Medusa pertany al mateix fons que el del Drac del Coll de Canes. Com veurem en propers articles, l’ús d’un mirall també apareix en altres llegendes catalanes relacionades amb dracs o serps, com el Drac d’Olorda, a Collserola. Però cap té la força i la definició del Lluert del Coll de Canes.

En resum, quan arriba a l’edat adulta l’heroi Perseu és enviat a matar la Medusa per part del rei Polidèctes, perquè creu que el guerrer fracassarà i, havent mort Perseu, podrà violar la seva mare, la dama Dànae. Perseu va ser ajudat pels déus Hermes i Atena, que van donar-li diversos estris, els més destacats dels quals una espasa o falç i un brillant escut. Medusa, el monstre amb milers de serps per cabellera, podia petrificar a tot aquell que mirava –la mirada de l’Abisme sense forma petrifica allò que no la té prou definida, com ho és un jove entre la infància i l’edat adulta–, però en veure’s reflectit en el brillant escut de l’heroi, regalat per la deessa Atena, cau sota el seu mateix encanteri i Perseu pot tallar-li el cap amb l’espasa d’Hermes.

Aquest mite, reescrit per la literatura grega, té tots els elements d’un ritu: El pas a l’edat adulta, els déus –la intel·ligència interior, l’esperit– o el brillant escut que reflecteix el monstre sense forma i dóna forma a allò que no la té, definint-la i fixant-la –el reflex de Medusa, en el fons, és el d’una part de Perseu–. Com podeu veure, les similituds amb el Drac del Coll de Canes són notables. Com és lògic, no és que la rondalla del Drac vingui de la de Perseu, sinó que formen part d’un corpus comú. Antigament els miralls eren molt escassos o inexistents, per això l’evolució de la llegenda primer parla d’un escut o una armadura molt brillant, reflectant, després d’una armadura feta a peces de miralls petits, i finalment, en les seves darreres formes, d’un gran mirall.

Josep Romeu i Figueras ho expressà així: «No es tracta d’una simple coincidència, sinó de la cristal·lització o substitució hagiogràfica d’un element d’un antic mite tradicional del qual degué derivar, d’una banda, la llegenda de Perseu i Medusa i, de l’altra, la del Drac de Vilardell en la seva forma popular i primitiva, més endavant recreada per la tradició culta. Altrament, l’episodi de l’escut d’Atena sembla que es va introduir més o menys tardanament en el mite de Perseu i Medusa. Segurament, els grecs el prengueren d’una tradició generalitzada i comuna, anterior, subjecte a evolució».

Lluert del Coll de Canes, bèstia de foc dels Diables de Ripoll

A l’interior de la foscor

Amb l’anàlisi de tots aquests elements podem començar a veure de què ens està parlant realment la llegenda del Drac del Coll de Canes.

Un condemnat a mort que es troba en un estat de trànsit entre la vida i la mort, s’enfronta al Drac que destrueix la terra. El Drac que és el fill del mateix territori, el poderós senyor allò que té forma i allò que no té forma, el guardià del Secret. En mostrar-li el seu reflex, el seu enigma –com el mite de l’Esfinx, un altre mite de pas–, el fixa a la terra. El mata amb una llança, símbol del llamp celeste. I així es guanya una nova vida, acollit a la terra que abans el veia com a enemic, és a dir, agermanant-se amb el territori i perfeccionant-se, després d’utilitzar el reflex del drac contra ell mateix, resolent i coneixent el seu Secret, que no pot expressar-se, perquè el Drac també és part d’ell tant com ho és de tot el que existeix i el que no existeix, l’increat, el somni.

Des de l’interior de la foscor, en el Forat del Drac, la bèstia segueix guaitant, esperant, dormint.


Per saber-ne més

La leyenda del “Drac del Coll de Canes”, Josep Romeu i Figueras. Separata de les seves primeres investigacions a finals dels anys 40.

La llegenda del Lluert de Coll de Canes, d’una conferència que va realitzar Josep Romeu i Figueras a Olot, convidat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. És una posada al dia, en català, de l’anterior document.