L’Home Llop a Catalunya (I): El conjur de Lobàs

L’home llop és una figura present arreu del folklore i les llegendes d’Europa, també a Catalunya. Podem trobar-la, tot sovint associada a la bruixeria, com el Pare Llop català, a la Vendée i al centre de França amb el nom de ganipote –masculí– o garache –femení–, vilkacis a Letònia i Lituània, a Romania com a vârcolac, a Finlàndia com a vironsusi, lobisome a Galícia, a Escòcia com a wulver, a Escandinàvia com a vargúlfr –o si és dona, vargynjur– o com un dels aspectes de salvatgeria dels famosos guerrers berserker, que, segons el mite, anaven nus a la guerra i en estat de trànsit. I així podria citar una tradició, nom i llegenda de l’home llop a gairebé qualsevol regió d’Europa, tot sovint barrejant-se amb altres noms i llegendes, totes amb les seves particularitats i diferències, ja que cada regió imprimeix el seu caràcter diferenciador al mite, a vegades aportant diferents ombres fugisseres, a l’encreuament de camins, per a figures que són diferents per bé que totes contenen elements comuns.

Gravat d'una placa de bronze de l'era Vendel descoberta a Öland, Suècia
Gravat d’una placa de bronze de l’era Vendel, descoberta a Öland, Suècia. Hi ha un berserker i, qui se suposa és Odin, a l’esquerra. La imatge del guerrer està desdoblada.

Però, abans d’entrar en les llegendes d’homes llop que podem trobar a Catalunya, què representa aquesta figura, avui llegendària i protagonista de novel·les, videojocs i pel·lícules?

Com bé diu l’historiador francès Claude Lecouteux: «En estudiar les creences que trasllueixen en el tema de la metamorfosi, James Frazer i altres autors que seguien els seus passos van desenvolupar el concepte d’«ànima exterior» o «externa», d’«ànima lliure» –freiseele– (…). Hem vist que «ànima» es presta a confusió i que valdria més corregir el terme en «animus» o, per ser totalment exacte, en «doble», en «un altre jo» –alter ego–. Sabem també que en el cos s’allotgen almenys tres entitats –segons les tradicions germàniques, representatives dels estadis més antics d’aquestes concepcions–: Que tot home posseeix la seva fylgja animal i que aquest doble psíquic és en certa manera l’equivalent del daimon grec i el genius llatí. També, cadascú disposa d’un doble físic –hamr– apte per a la metamorfosi. (…) Si bé molt rarament podem considerar un vincle genètic entre les narracions, la tipologia és la mateixa, d’on pot deduir-se que a l’origen de tots aquests testimonis hi ha una creença comuna.»

D’aquesta cita el que més m’interessa destacar en primer lloc és que l’home llop és una representació psicològica del doble, diguem-ne «mental» o espiritual, que també utilitza un «recipient físic de l’esperit» per a canviar, en referència al cos de la mateixa persona o animal, el hamr, la pell. I, en segon lloc, l’origen comú i molt antic de molts d’aquests mites de desdoblament en bèsties, també en altres animals que no són llops, com per exemple la transformació de bruixes i bruixots en gats. Si prestem atenció a cultures d’arreu del món, del Tibet a Brasil, en les seves tradicions màgiques existeix la transformació del bruixot de la tribu o l’iniciat en un animal. No totes són el mateix, com és obvi, però en elles podem trobar rastres i orígens de la llegenda del nostre home llop europeu. El viatge de l’ànima en diferents pells.

Segons l’historiador, també francès, Régis Boyer, citant un altre element germànic, el hugr també és aquell actiu universal que resideix en totes les coses, així hom pot recollir el «hugr llop», per a dur a terme certs propòsits, malvats o no, d’això en parlaré més en el proper article del Pare Llop.

Aniré analitzant els orígens i significat de l’home llop en propers articles. Però ara que ja l’he emmarcat, parlem del Conjur de Lobàs.

L'home llop. Gravat de Lucas Cranach el Vell. Vers el 1512
L’home llop. Gravat de Lucas Cranach el Vell. Vers el 1512. Una visió ja tardana i brutal del canvia-pells, i la que ha perdurat en l’imaginari popular fins als nostres dies, gràcies a la literatura i el cinema.

L’any 1397, entre el 7 de gener i el 17 de setembre, un notari de Perpinyà anomenat Joan Ornós, recull en els marges del seu diari d’escrivania com a curiositat i, probablement per no oblidar-los, una sèrie de conjurs populars que els catalans de la seva contrada recitaven. Hi ha unes instruccions per a la poda de la vinya –«Sényer, si volets podar, havets a fer per la manera qui’s segueix…»–, conjurs de guariment com el «conjur a falsa, àlias buba negra» contra la pesta, o el «conjur a tota nafre», contra les ferides i presentant la relligadura de les herbes. Però, d’entre tots ells, el que destaco avui és el «conjur de Lobàs»:

Conjur de lobas:

Nostre Senyor e mossen sent Pere
se n’anaven per lur cami
e ’ncontraren lo lop lobas.
«E on vas, lop lobas?»,
se dix nostre Senyor.
«Vau a la casa d’aytal,
menjar la carn e beure la sang d’aytal».
«No o faces, lop lobas!»,
se dix nostre Senyor.
«Ve te·n per les pastures
menjar les herbes menudes;
ve te·n per les muntanyes
menjar les herbes salvatges;
ve te n’a mija mar,
que aci no puxes res demanar!

Et dicatur vicibus, e el Pare nostre, el Ave Maria, e lo Evangeli de Sant Johan.

Com podem veure, el conjur, dit així pel mateix notari, recita una trobada pels camins de Nostre Senyor i Sant Pere, on s’enfronten a un personatge sanguinari anomenat Lop lobàs una cosa així com El gran llop, que es dirigeix a fer maleses a casa d’algú, i aquests l’exorcitzen, fent-lo fora del lloc. Estem doncs davant d’un conjur clàssic d’exorcisme del mal. Però quin mal és aquest? I era aquesta la funció original de la fórmula? A què temien els camperols i els viatgers de la Catalunya del segle XIV? Algunes respostes les trobarem en els versos que Ornós recollí.

A un nivell merament lingüístic i musical, podem trobar que el conjur manté una estructura de resposta-tornada i amb finals de repetició vocàlica i consonàntica, tècniques de memorització corresponents a versets i cançons populars. Així que, no solament estem davant uns versos antics, coneguts pel poble i recollits directament de la tradició oral que utilitzava aquestes formes mnemotècniques, sinó que el més versemblant és que anessin acompanyats d’una melodia senzilla, avui perduda. Aquesta tècnica aquí, en aquests quinze versos, se’ns presenta fragmentària, transformada pel temps, però encara viva i amb molta força dramàtica. És ben probable que, en temps més antics que el segle XIV, fora molt més llarga, en qualsevol cas això no ho sabem.

Si seguim analitzant vers a vers, trobem que el fet de personalitzar l’acció en el «Senyor» i en «sant Pere», que dialoguen amb aquest enigmàtic personatge anomenat «Lop lobàs», és pròpia de la cristianització de versions paganes de cançons dins de la fe popular. En elles no era gens estrany trobar el sant adequat a la malura en concret, fent el paper de l’antic geni o déu de l’Antiguitat que guaria el mal que li corresponia, a vegades amb sants directament inventats per a l’ocasió, o herbes i llocs del territori «personalitzats» com a verges, sants o santes, a les que avui dia encara se’ls hi guarda una gran devoció popular. Tampoc era estrany que el mateix Crist fos protagonista d’aquests conjurs i eixarms, convertit en la figura que abans ocupava el bruixot o el Déu. El fet que Ornós reculli aquests versos juntament amb altres conjurs, tots ells de guariment, podria indicar també la voluntat de «curació» del conjur de Lobàs.

Gravat a la fusta d'origen alemany. 1722
Gravat en fusta d’origen alemany. 1722

La signatura final amb elements de llatí medieval, en què es fa referència a oracions i textos cristians, també indica aquesta intenció d’exorcisme d’un mal i el més admissible és que sigui així. Però seria filar molt curt si diguéssim que aquesta signatura solament fa referència a la voluntat d’exorcisme, ja que també era comú en tot tipus de conjurs populars i grimoris medievals utilitzats per gent «culta», on s’utilitzava el «poder de Déu» com a salvaguarda dels pactes amb genis i dominació de dimonis, o com a instrument per focalitzar la voluntat del mag sobre l’esperit, per dir solament dos exemples d’aquest ús de la Bíblia o de la voluntat divina, i que es remunta a la tradició hebrea. En el context dels nostres avantpassats, la màgia popular troba sempre correspondències amb l’anomenada «màgia culta», no són diferents en la seva estructura, ni beuen de fonts distintes.

I és que no seria gens forassenyat que el nostre benvolgut notari anotés al marge de la seva escrivania, com qui no vol la cosa, entre testaments i plecs en els quals Ornós dóna fe de les més variades transaccions comercials i econòmiques, aquests conjurs per un interès propi, per si emmalaltia ell o algun dels seus éssers estimats. Recordem que un notari medieval solia viatjar per tota la contrada i havia de prestar, forçosament, atenció a tot allò que se succeïa al seu voltant, escoltant i aprenent de tot tipus de persones. I quina era la malura o emmetzinament que representava aquest personatge anomenat Lop lobàs? Trobem que el «Llop» era pels nostres avantpassats, a més de l’animal salvatge, una «ulceració de caràcter tuberculós que ataca i rosega quasi sempre la cara». Això concorda amb el vers «menjar la carn e beure la sanch d’aytal».

Però, com sempre succeeix, s’ofereixen moltes versions i possibilitats per als textos transformats pel pas del temps i la transmissió oral, especialment les llegendes i conjurs i ritus màgics, que és mantenen en un estat de canvi permanent. Si volem viatjar més enrere i explorar altres cares, més ocultes, d’aquest conjur de Lobàs hem de tornar a l’estructura de diàleg, dramatitzada, que ens dóna una preuada pista del seu nucli, ja que és un recurs més propi d’un ritu, ara transformat i diluït amb el temps. Trobem diàlegs, interpel·lacions directes a un suposat públic i recursos dramàtics en reculls religiosos i màgics de tot el món.

Si escoltem bé el diàleg i l’exorcisme final d’aquest mal representat pel Lop lobàs, trobem que té una personalitat molt propera als homes llop d’arreu d’Europa en la seva etapa cristianitzada: S’apropa a les cases per atacar a les persones, menjar i beure la seva carn i sang, però també «demanar-los» quelcom, potser la seva vida? Potser alguna altra cosa? La seva ànima? Recordem que ens trobem amb una versió final, medieval, d’una fórmula màgica i oracional popular ben antiga. Presteu atenció a aquest «aytal», una referència dramàtica a suplir pel nom d’algú aquesta paraula. Estem doncs davant d’un conjur de guariment? O potser, en alguns dels seus estadis al llarg del temps, va ser un conjur d’agressió? Seria molt agosarat dir-ho, però tots els conjurs solen ser reversibles i el que serveix per guarir també serveix per fer mal, talment com les metzines.

Gravat alemany de la caçera i execució de l'Home llop d'Ansbach. 1685
Gravat alemany de la cacera i execució de l’Home llop d’Ansbach. 1685

Però, per mi, on rau l’interès més gran del conjur és en el seu exorcisme final: «Ves’ten per les pastures…», on es fa referència a les «herbes menudes» i a les «herbes salvatges» que calmen o transformen l’home llop, doncs si les pren, ja no necessita la carn i la sang d’aytal. Què diferència les «herbes menudes» de les «herbes salvatges»? No ho sabem, però em recorda molt a la diferència que fa Lecouteux de l’ànima domesticada i l’ànima lliure, salvatge, del doble espiritual. Més enllà d’aquesta coincidència, que tampoc vol dir res en si mateixa, trobem que hi ha una correspondència clara entre la carn i la sang i les herbes menudes i salvatges. Recordem que aquesta forma de la carn i la sang també es troba en l’oració cristiana i en el seu ritu eucarístic. I aquí trobem una curiosa correspondència entre el Lop lobàs i el Nostre Senyor que protagonitza el conjur. Tampoc era infreqüent que malaltia i guaridor és fonessin en el mateix bruixot, mal i bé alhora, representant la lluita en ell mateix, en el seu interior, en una dramatització o possessió múltiple que encara podem trobar representada en bruixots d’arreu, on tot transcorre dins del bruixot.

I també trobem citada una hora del dia en concret, la «mitja mar», quan les marees estan a la meitat de créixer o disminuir, és a dir, en un espai liminar, entre el no-res i el tot, en un encreuament de camins, un espai «a la meitat», entre aquí i allà, on se sol desenvolupar l’acte màgic. És l’hora foscant, a mig camí de la posta i la sortida del sol, és el final de l’arc iris. La forma i el fons del Conjur de lobàs troben un potent símbol en aquesta «mitja mar».

Aquesta anotació del notari Joan Ornós no solament és la primera referència escrita a l’home llop a casa nostra, també és una de les referències directes a l’home llop més antigues de tota Europa, probablement la més antiga escrita, fora de fórmules religioses com les incloses en la mitologia nòrdica. Seria inexacte dir que «Lop lobàs» és el nom de la criatura, més aviat sembla formar part de la fórmula repetitiva i mnemotècnica del verset, a més de les connotacions màgiques que tenen les repeticions. Però qui era aquest ésser que vagareja pels camins? N’estem segurs que era hom que entrava a les cases a devorar la carn i la sang dels desprevinguts? O una malaltia tuberculosa? O potser, simplement, era un boig que assaltava als viatgers i que quedà en la memòria del poble? O algú posseït, en trànsit, el recipient del seu doble, una ànima lliure, un bruixot oblidat i, ja al segle XIV, exorcitzat per les forces de la «normalitat» i de la societat catòlica «endreçada» i pretesament «civilitzada»?

Jo crec que el nostre Lop lobàs va ser tot això i moltes altres figures, no pots pretendre atrapar-les, ombres fugisseres i canviants en el vent, perquè el canvi és la seva essència, que encara pots escoltar udolant a la nit si prestes atenció.

 

Gravat en fusta de Bernard Zuber (1926
Gravat en fusta de Bernard Zuber (1926) on una bruixa cavalca un llop negre, una criatura blanca és encalçada a la base. De nou, el desdoblament simbòlic.

Fonts on és recull el Conjur de Lobàs:

  1. Conjurs per guarir. Recull on es poden consultar els tres conjurs del notari medieval de Perpinyà.
  2. Julià Bernat ALART (1877), Trois formules de conjuration en catalan (1397), Société pour l’études des langues romanes (1870-1902), Revue des langues romanes (deuxième série, tome troisième). Text original on es recull per primera vegada en àmbit acadèmic. Consultar-los o descarregar-los directament en aquest enllaç (en francès). També podeu consultar-lo i descarregar-lo tot sencer, gratuïtament, en diferents formats seguint aquest enllaç de la Universitat de Toronto. En ell hi ha d’altres conjurs i costums de Catalunya i la Corona d’Aragó.
  3. Marcelino MENÉNDEZ PELAYO (1880-1882), Historia de los heterodoxos españoles (Llibre III). Menéndez Pelayo parla de la relació entre catolicisme i hispanitat. En el tercer llibre i durant part de la resta de llibres, recull formes i conjurs on relaciona paganisme i catolicisme i viceversa. Podeu llegir-lo sencer a i consultar el fragment del Conjur de Lobàs en aquest enllaç de la Biblioteca Virtual Cervantes.
  4. Josep ROMEU I FIGUERAS (2000), Corpus d’antiga poesia popular, Barcelona, Barcino («ENC»), p. 82.
  5. Institut d’Estudis Catalans (1998), Miscel·lània Fabra: recull de treballs de lingüística catalana i romànica dedicats a Pompeu Fabra, Barcelona, Biblioteca Filològica 37,
  6. Esteve BUSQUETS I MOLAS (1985), Oracions, eixarms i sortilegis, Barcelona

Si voleu saber-ne un xic més de l’home llop:

  1. Kathryn A. Edwards (Ed.), Werewolves, Witches, and Wandering Spirits. Traditional belief & Folklore in Early Modern Europe (2002), Truman State University Press, University of Iowa, Missouri. Podeu descarregar-lo gratuïtament aquí.
  2. Claude Lecouteux (2003), Witches, Werewolves, and Fairies: Shapeshifters and Astral Doubles in the Middle Ages, Inner Traditions (Per desgràcia, no existeix en català)

Aquest és el primer article que dedico a la figura de l’home a llop a Catalunya. El proper estarà dedicat al Pare Llop.