El Comte Estruch: Gènesi d’un vampir català

El comte Estruch i les tres bruixes, il·lustració de Marina Polo per a Llegendàrium

Per camminare al di sopra conoscerai quel freddo sinistro della fantasia…

Jacula, Magister Dixit

Spoiler Alert: El Comte Estruch no va existir mai. Dit això, puc començar l’article.

«Com?», em preguntareu exaltats o, fins i tot, indignats, els que sabeu qui és. «Què el Comte Estruch no va existir mai? Què el primer vampir català i… què dic català! El primer vampir de l’Europa medieval! Què no va existir mai? Au, va!», em direu emprenyats. Però jo hauré d’insistir-vos, potser una mica entristit: «No… no va existir mai.» A mi també m’agradaria molt que hagués existit. I vosaltres voldreu sortir d’aquí, que per alguna cosa heu vingut a llegir sobre vampirs necròfags i monges pornogràfiques, no sobre cabòries metalingüístiques i la relació lacaniana entre símbol, imaginació i realitat. Ep, però si voleu marro sanguinari amb vampirs lascius i monges satàniques, els tindreu. Així que, un moment, no marxeu encara, espereu, perquè l’apassionant història d’Estruch s’ho val. «Agafeu lloc, poseu-vos còmodes i permeteu-me que us expliqui…»

…el conte del primer no-mort de l’Europa medieval, senyor feudal despietat, nigromant libidinós i terrible, que pactà amb el Mestre i sembrà de terror les terres de l’Empordà en temps del rei Pere el Catòlic…

Aquesta és la història de com pots fer un monstre.


Still de la pel·lícula "Dracula 73" (1972), d'Alan Gibson. En ell apareixen Caroline Munro, Christopher Lee, Janet Key, Marsha Hunt i Stephanie Beacham
Foto publicitaria de la pel·lícula de Hammer Films,  “Dracula 73” (1972), d’Alan Gibson. En ella apareixen Caroline Munro, Christopher Lee, Janet Key, Marsha Hunt i Stephanie Beacham. Un Dràcula modern viatja al Londres disco dels 70

Com fer un monstre

Yet here, in my thirteenth life, the mystic power of old

Returns and as I say these words, my soul again in hell.

I conjure thee,

I conjure thee,

I conjure thee,

I conjure thee appear,

I raise thee mighty Demons, come before me, join me here…

Black Widow, In Ancient Days

On la llegenda moderna ha brollat, tot sovint trobem que la història de la seva creació és molt més apassionant que si fos una llegenda antiga o amb categoria de «folklore tradicional».

El pantà de Can Bogunyà, Torre Salvana, Pedra Gentil, Búnquers de S’Arnella i cales Montgó i Montjoi, Marmellar, La Mussara, Hospital del Tòrax, el poble de Jafre al Garraf i tants altres. Catalunya n’està plena d’aquestes històries. I el naixement del Comte és un d’aquests casos en què la història de la seva creació és ben interessant. Si no coneixeu la llegenda i voleu llegir-ne una versió personal, al final de l’article, en la secció de notes, us la deixo perquè la consulteu. Us recomano que, si no la coneixeu, per seguir amb l’article li doneu un cop d’ull. Aquesta versió que he escollit és solament una d’elles. Si consulteu les fonts, veureu que hi ha moltes versions, i ben diferents unes de les altres. L’he decorat una mica per afegir el meu gra de sorra a la llegenda, però en altres versions podeu trobar fragments molt divertits i interessants que, al llarg de les dècades, s’han anat afegint de mans de diferents autors i divulgadors.

La història d’Estruch està plena de detalls propis del cinema de sèrie B, el còmic d’horror estil Creepy, la New Age i les novel·les de duro i, quan un mite encara és viu i no s’ha folkloritzat, segueix canviant i adaptant-se als nous temps. La meva part de la història preferida és, sens dubte, la que ens mostra un beat Joan Amades que, molt emprenyat pel caràcter libidinós de la llegenda i enfrontat a mort contra el terrible servidor del Diable, enmig de la Guerra Civil dinamita ell mateix el castell de Llers per acabar amb el vampir. El que em porta a pensar en una versió cinematogràfica o de còmic d’«Amades, caçamonstres» o «Amades, caçavampirs», que algú hauria d’escriure. El còctel impossible de càtars, bruixes, feixistes, jueus cabalistes, pactes diabòlics, templers, monges blasfemes i vampirs sembla un recull de tot allò que podem trobar en les pel·lícules de cinema fantàstic espanyol i el pulp més desbocat.

Fotograma de la pel·lícula, "Com fer un monstre" (1958), d'en Herbert L. Strock.
Fotograma de la pel·lícula, “Com fer un monstre” (1958), d’en Herbert L. Strock, que ha servit d’inspiració per aquest article

Els orígens reals d’aquesta llegenda els podem trobar entre els anys 1989, quan Sebastià d’Arbó la rescata per primera vegada en el seu programa «Catalunya misteriosa», i el 1991, quan l’escriptor reusenc Salvador Sáinz publica la novel·la fantàstica «Estruch». M’he pogut fer amb la novel·la –està descatalogada i solament la podreu trobar en llibreries de vell o per internet– i la veritat és que l’he gaudit molt. Sáinz ha escrit molt de cinema i coneix molt bé el cinema fantàstic espanyol i el fantàstic en general, i això es nota molt en el seu còctel de referències. Tothom que gaudeixi de les rareses de sèrie B i del cinema fantàstic underground hauria de fer-se amb ella.

No he aconseguit veure l’entrevista que d’Arbó va realitzar a Salvador Sáinz el 2010, en el seu programa de televisió «Misteris», on segurament haurien parlat més en profunditat del tema. Tampoc he pogut recuperar el programa de «Catalunya misteriosa» de 1989 d’en d’Arbó, cosa que probablement faria que tingués molta més informació per poder escriure aquest article en condicions. Més enrere de 1989 no he trobat cap document, ni referència, ni autor, que citi a un comte Estruch o cap vampir català, ni cap llegenda nigromàntica o de no-morts a Llers. Estaré a l’aguait, però, per poder reescriure aquest article en el futur si cau en les meves mans algun tipus d’informació nova.

A la novel·la de Sáinz el comte porta el nom de Guifré i està descrit en la tradició romàntica germànica més tardana. La mateixa tradició que aprofitaren gent com Jacinto Molina –Paul Naschy–, Jesús Franco, Jean Rollin o el mateix d’Arbó, que a més de psicòleg i periodista és director cinematogràfic. La novel·la també aprofita elements de diferents llegendes i fets històrics catalans, especialment la del Comte Arnau en la seva versió libidinosa de Sant Joan de les Abadesses, i la tradició de l’escola de cabalistes jueus de Girona. Fins on jo sé, Sáinz mai ha desmentit, ni afirmat, que el seu personatge sigui real, avançant-se al temps de les xarxes socials i jugant a l’ambigüitat, a més de, gràcies a un seguit de periodistes i divulgadors com Miguel Aracil, difondre versions i idees sobre Estruch, talment com feren, per exemple, Lovecraft i els seus amics amb els Mites de Cthulhu. La novel·la, malgrat tot, no gaudí d’èxit i passà desapercebuda. A més, segons Sáinz, els editors li jugaren una mala passada i no pogué seguir publicant novel·les sobre la saga d’Estruch. Fets que aporten un vernís de misteri, necessaris per a tota llegenda.

La noche del terror ciego (1972), d'Amando d'Ossorio.
La nit del terror cec (1972), d’Amando de Ossorio. Els templers satànics fan de les seves en la mítica saga del director gallec. Estruch, també, era templer o tenia relació amb els templers

Així doncs, tenim un punt d’origen amb en Sebastià d’Arbó, que rescatà la llegenda a «Catalunya misteriosa», i amb la novel·la d’en Sáinz, i unes influències clares. Tot i que seria interessant seguir esclarint aquests orígens, probablement amb entrevistes a ambdós, el que necessitem ara és uns orígens mítics, com qualsevol orde iniciàtica o mite. Aquí ens trobem amb un altre personatge cabdal –sense voler-ho– per la gènesi d’Estruch, Joan Perucho, l’escriptor d’una de les millors novel·les fantàstiques mai escrites en català: «Les històries naturals». Una novel·la humorística, simbòlica i sarcàstica que, bevent de fonts pretèrites i relacionant-les amb els corrents del fantàstic d’inicis i mitjans del segle XX, ens presenta un vampir català: Onofre de Dip. El personatge de Perucho, així com el mite del Comte Arnau, proveeixen d’un rerefons sòlid al comte vampíric, que es vesteix amb un mescla dels vestits d’ambdós.

I, si parlem de tradició, hem de tornar a parlar d’Amades. Segons van dir les enraonies apòcrifes, Amades es reconvertí sota el Règim franquista i, amb un amic seu feixista, dinamitaren el castell de Llers el 1938 per derrotar el vampir, història que ja he comentat i que em sembla fascinant. El lloc no podia ser millor, Llers, on bufa constantment la tramuntana del Canigó, on moren els Pirineus i el Cap de Creus concentra ritus i, segons els fans del misteri, «energies estranyes». Llers, poble tradicional de bruixeries, immortalitzat pel poeta Carles Fages de Climent. Si, al capdamunt, ho reguem amb un suposat complot feixista de «senyorets de l’Empordà», al capdavant dels quals hi hauria un jove Josep Pla i un Dalí satanista, tenim una història que, en mans d’un Alan Moore, s’hauria convertit en una versió magnífica de «La lliga dels cavallers extraordinaris» a la catalana.

Amb tots aquests elements, perfectes per a una bona història pulp, trobem que el relat d’un vampir català, potser el primer vampir europeu, va començar a córrer per programes de ràdio dedicats al misteri, articles escrits a les revistes d’inicis i mitjans dels 90 i en alguns llibres de divulgació de fets sobrenaturals i misteriosos. Ja tenim uns emissors –D’Arbó i Sáinz–, el missatge –Estruch, vampir català–, un codi –les pel·lícules de sèrie B, els còmics, les novel·les de duro, el Comte Arnau, la New Age, Perucho, Amades– i el canal –les ràdios i revistes de l’època–. I el receptor? Doncs va ser ben acollit per tot tipus de persones. Inicialment dins del cercle de públic que consumeix «misteri» i després, gràcies a internet, va fer el salt al públic generalista i avui fins i tot periodistes com en Jair Domínguez en parlen i editorials com Angle recullen el vampir Estruch en llibres de narrativa.

La noche de Walpurgis
La nit de Walpurgis (1970), d’en Leon Klimovsky i Paul Naschy, és coneguda internacionalment com The Werewolf Vs. The Vampire Woman (L’home llop contra la vampira). Els còctels de monstres eren habituals a les pel·lícules espanyoles durant els 70, l’època més prolífica i de més èxit del cinema fantàstic espanyol, fins a l’arribada dels anys 2000 i figures com Balagueró, Amenábar o Plaza.

Com qualsevol lingüista –i cuiner, i bruixot– sabrà, solament amb els elements necessaris no podem fer que un missatge visqui en el conscient i l’inconscient col·lectiu. Per fer un bon plat, que no solament agradi, sinó que perduri en la memòria, convidi a parlar-ne d’ell i, el més important, transformi la realitat, cal l’ingredient secret. I, per fer màgia, pots dedicar-te en cos i ànima i amb totes les teves energies i consumir tots els ingredients i ballar tots els compassos i cridar totes les paraules de poder, que et quedaràs palplantat i amb cara de babau. Cal alguna cosa més. Cal l’espurna.

El calder de les llegendes està bullint constantment. Moltes són les que neixen i moren sense pena ni glòria; avortaments de l’esperit que moren sense formar i, potser, serveixen de substrat d’altres llegendes, unint-se en elles i formant part d’un corpus més gran. Perquè una d’elles arribi a quedar-se entre nosaltres cal que s’empelti amb allò que fa que les llegendes o els mites perdurin, una connexió amb el col·lectiu que, a partir d’aleshores, l’anirà fent més gran i li donarà vida a mesura que la transmet, fins que un dia perdi la seva capacitat d’estar en sintonia amb l’esperit dels temps i les societats; aleshores pot canviar tant que passi a ser una altra cosa, pot unir-se a una nova llegenda, subsumida en el seu magma, o simplement pot morir i ser oblidada… si és que això és possible.

Gènesi d’un vampir català

The only time I’m easy’s when I’m
Killed by death, killed by death

Motörhead

Les llegendes modernes tenen una cosa molt bona i una cosa molt dolenta.

La bona és que podem veure, gairebé a temps real, com es va formant. Com se li van afegint més rieres i rierols, d’aquí i d’allà, al torrent principal de la història, que va sargint la terra i adaptant-se a ella. La dolenta és… que podem veure com es va formant. El fet de poder veure com neix i creix, de poder posar-li noms i cognoms, per molts, li resta un caràcter «immanent» i «transcendent» que fa que aquestes llegendes no siguin més que «llegendes urbanes» –terme pejoratiu, que les diferència de les llegendes «bones», les que tenen «història»– i, si estan una mica al dia, creepypastas, que ja és «lo pitjor de lo pitjor». Clar, perquè una llegenda, per «ser llegenda», ha de tindre «orígens remots», oi? I s’ha de recolzar en un passat que, com a mínim-mínim, estigui entre els segles VIII i XII. Les «Llegendes», amb majúscula, tenen aquest alè de somni i alhora de possibilitat. El fet de situar-se en temps remots, de no conèixer els seus creadors, d’haver-se anat transmetent oralment i per escrit, ha fet que estiguin rodejades d’una aura de misteri i misticisme que fa que agradin tant.

Però reduir la transcendència immanent de la tradició i de les llegendes a aquests fets és un reduccionisme molt del segle XXI, postmodern, postestructuralista. El seu fet transcendent rau en altres motius, no solament a aquesta «aura mística» anyenca i rancia més o menys impostada. Motius invisibles que tenen a veure, entre moltes altres coses, amb els símbols col·lectius que ens hem anat transmetent de mares a fills i que formen la mateixa estructura del nostre llenguatge i, per tant, amb l’estructura del nostre pensament. Deixarem això per un altre dia.

El castell de Llers, reconstruït després de ser dinamitat durant la Guerra Civil pels feixistes (això sí està documentat).
El castell de Llers, reconstruït després de ser dinamitat durant la Guerra Civil pels feixistes. Aquest fet sí està documentat. Amades no hi tingué res a veure. Llàstima

Podem afirmar que la llegenda del comte vampir Estruch, creada i mantinguda pel poble, és menys llegenda que una llegenda com la de «l’Engendrament del Rei en Jaume», llegenda cortesana creada per reivindicar els drets sobre Montpeller del Casal de Barcelona? O la de les «Quatre Barres», que és una còpia d’una llegenda nobiliària i propagandística castellana inclosa al Nobiliario Vero? És menys mite que el d’en «Joan Petit», pagès que s’enfrontà a Lluís XIV i, torturat pel cruel mètode de la roda, donà origen, per art del boca-orella, a la popular i alegre cançó infantil? Les llegendes són una cosa que no podem encotillar, són expressió lliure de l’esperit en flames i, si estan vives, canvien constantment, també avui.

Ara, que ja hem acabat d’explicar la història del malfadat Comte, em tornareu a preguntar: «Però existeix o no existeix?» I jo hauré de respondre: «Estruch és una creació del folklore modern. És a les creences de molts, que li han donat vida amb el boca-orella, a través de les ones de la ràdio, dels escrits en revistes i en llibres, de les paraules a fòrums i xarxes socials, dels seus desitjos, dels seus somnis i de la seva necessitat.» I, probablement, aquest article no farà res per impedir que segueixi existint, ans al contrari, espero fer-ne més gran la llegenda. Que els vampirs són cosa seria. O no?

En un temps on l’esperit català reviscola i genera un discurs posat al dia, la llegenda del Comte Estruch, el primer vampir català, ha empeltat amb l’inconscient col·lectiu i els desitjos de l’home actual. El nostre vampir ha vingut per quedar-se i seguir ben viu, potser sí, aquesta vegada, existint.



La llegenda

Diuen que fa temps, fart de ser infeliç,
va pactar amb l’infern el dret a ser immortal.
Segles de tortura, res no va canviar.

Sangtraït, El Pacte

Qui era Estruch? Un dels misteris més foscos d’aquesta història que ara explicaré és que tenim diferents Estruchs. Gràcies a la seva condició vampírica d’immortal van anar apareixent en diferents moments de la història, amb noms diferents però fent referència al mateix ésser diabòlic. Hi ha un Estruch en temps de Ramon Berenguer IV, de Pere el Catòlic i d’Alfons el Cast. Fins a la Guerra Civil Espanyola, on se li perd la pista després que els feixistes volessin el castell de Llers. Una de les versions més completes i antigues conservades és la que fa referència a Arnald o Arnau d’Estruch, noble medieval que visqué durant el regnat de Pere el Catòlic. El seu nom era Arnallii Struccionis, segons antics pergamins del segle XII, trobats al monestir de Sant Pere de Rodes pel medievalista italià Giovanni Peruccio. Curiosament, segons Peruccio, diferents línies d’aquest document mig cremat estaven esborrades amb tinta negra. Qui sap el que amagarien?

L’escriptor i poeta romàntic olotí, Marià Vayreda, al segle XIX comprà uns pergamins medievals a un misteriós marxant francès de la maçoneria egípcia irregular, Pierre de Lancré. En ells s’explica que tot començà a la batalla de «Las Navas de Tolosa». El cavaller templer empordanès, Dalmau de Creixell, portà les seves tropes amb la host del rei Pere i entre ells hi havia un cavaller d’origen desconegut, diuen que jueu i procedent d’Occitània, d’on fugia de la persecució contra càtars i israelites. Estruch, que a més de cavaller, era molt intel·ligent, passà a Catalunya fent veure que era un humil comerciant. Estava casat amb la bellíssima i sensual donzella italiana Annetta o Arnaldeta, que era bruixa –una «strega», practicant de «La Vecchia Religione»– i està enterrada a la col·legiata de Sant Feliu de Girona, on encara podem veure la seva tomba.

Arnau Estruch, armat cavaller pels templers, guanyà gran fama durant la batalla de Las Navas, fent gala d’una força i valentia imponents. El ferotge cavaller semblava que no tingués por de la mort, és més, era com si estimés la mort més que qualsevol altra cosa. El rei Pere, assabentat pels seus consellers del coratge del cavaller occità, el recompensà amb la propietat del Castell de Llers i la capacitat d’emetre baixa i alta llei, així com del Ius Maletractandi, aprovat per les Corts de Cervera el 1202, i que donava potestat absoluta del senyor feudal sobre els seus vassalls, també amb els famosos «Mals Usos», entre els quals es trobava el Ius Primae Noctis, l’infame «dret de cuixa». Com Estruch era just i gentil, savi i astut, el rei Pere no tenia res a témer de l’ús que pogués fer-ne. I els primers anys del senyoriu d’Estruch foren de gran bondat i prosperitat sobre les seves terres. Els textos diuen que en lloc de les terres catalanes es conegué millor senyor.

Però el ferotge i hàbil Estruch tornà de Las Navas canviat, amb moviments felins i posat despietat, com si una ombra hagués caigut sobre el seu atribolat front. La seva dona se’l mirava amb recança, els seus remeis i ungüents amorosos res podien per aixecar-li l’ànim. La visió de la crueltat extrema a la qual pot arribar l’home l’hi havia enfosquit els pensaments i ennegrit el cor. Segons Vayreda, el gran amic i protector d’Estruch, el templer Dalmau de Creixell, morí a causa d’una traïció dels seus propis homes que, assabentats que Creixell volia girar l’esquena a les fosques pràctiques luciferines dels templers, complotaren per assassinar-lo enmig de la batalla. Va ser el mateix Estruch que, un a un, els anà caçant, nit rere nit, en els anys posteriors a la mort per traïció de Creixell.

Quan el papa Nicolau III, el 1279, introduí sermons obligatoris per convertir els gentils, jueus i musulmans, però també càtars, Estruch, que era càtar en secret, com ho eren molts nobles occitans, sentí per primera vegada que l’Església podia encalçar-lo també a Catalunya, on fins ara s’havia sentit segur. La seva dona i gran amor, la remeiera italiana Annetta, fou acusada de bruixeria i cremada a la foguera per l’inflexible inquisidor Nicolau Eimeric. A partir d’aquí la seva actitud canvià completament. Diuen les cròniques que Estruch desafià a les flames, sense por a la mort, per abraçar-se a Anneta. I guardà un floc dels seus cabells pèl-rojos, relíquia que encara es pot veure avui a la parròquia empordanesa de Jafre, on es treuen l’11 de febrer sota el nom de «cabells de Santa Maria Magdalena», que com la tradició popular sap, era pèl-roja. El vell costum diu que qualsevol dona que els toqui pot atreure en un moment l’amor del seu objecte de desig.

Després de la mort del seu millor amic i la seva dona, Estruch renegà de la seva fe càtara i, convertit al cristianisme, es començà a comportar com el més pietós i brutal dels catòlics. Perseguí bandolers i lladres, executant la justícia sobre ells sense pietat. Les seves terres, abans un refugi pels càtars i els antics pagans que encara celebraven els seus aquelarres al bosc, romanents de l’antiga tradició, es tornaren un infern sobre la terra, portant-los a la foguera. Sobretot a dones acusades de bruixes, quan en realitat no eren més que remeieres contraries al sistema patriarcal de l’edat mitjana.

Per portar a terme les seves malifetes i pagar els costos de la seva luxosa vida, apujà tant els impostos que ofegà als seus vassalls, fent us del Ius Maltractandi com li complaïa. I com diu la dita «la sang crida a la sang» i amb el temps Estruch no tingué prou amb executar una dura justícia. Aliat amb les monges del convent de Santa Fidelma, que es diu que eren perverses i es donaven a tot tipus d’orgies satàniques, es delectà en tortures, banquets i sexe desenfrenat. De les ruïnes del monestir en queden avui un grapat al Cap de Creus, a prop dels terribles búnquers de S’Arnella, avui lloc de foscos rituals i assassinats. Al principi les seves víctimes eren vagabunds, criminals i bruixes, gent que ningú trobaria a faltar. Però després, com un Gilles de Rais qualsevol, va fer del poble la seva víctima, assedegat de sang com estava. El poble que abans protegí i defensà.

Maleït per les bruixes que, cansades de la seva persecució, llençaren contra ell tota la força del mal donat, el comte desaparegué al Cap de Creus una nit de tempesta. Passaren els anys i els seus vassalls pensaren que el mal havia acabat. Però aleshores Estruch tornà, convertit en una altra cosa i acompanyat d’un gegantí gat roig, que diuen que era el mateix Diable. Ara el Comte era un no-mort amb poders nigromàntics sobre la vida i la mort, i amb tota la fúria de l’Infern al seu cor. En aquella època no se’ls anomenava vampirs, paraula inventada al segle XVIII, sinó nosferatu.

Aquesta terrible criatura en què es convertí pactà amb el Diable, al que servien les monges de Santa Fidelma, i amb obscurs poders retornà a la vida els cossos dels templers que havien assassinat al seu amic, formant la seva guàrdia personal. I així, més rejovenit i seductor que mai, començà a posseir joves donzelles innocents a qui xuclava la sang, que se sumaven al seu culte lluciferí. El destí dels nois i nens era encara pitjor, perquè solia matar-los i, fins i tot, es diu que els consumia en ritus caníbals curulls de sexe, vi i on es fumaven herbes prohibides d’antuvi. Ningú va poder aturar-lo, ni tan sols les bruixes remeieres, que fugiren de la contrada espaordides.

Fins que un ancià jueu, savi ermità cabalístic de Girona, de nom Pere de Cushià, va realitzar un poderós ritual que va fer que Estruch dormís per sempre més. Hi ha altres versions que diuen que va ser una bella i piadosa monja bruna, Carolina de Montrós, que mitjançant la seva pietat i l’ajut de Nostre Senyor, va destruir el convent del Diable, enviant a les impies i luxurioses monges i al proscrit comte Arnau d’Estruch al pou més profund de l’Infern.

Diuen que el misteriós ésser diabòlic ha desaparegut per sempre però que encara, el dia d’avui, se’l pot escoltar entre la tramuntana i les onades, rient a la nit, acompanyat del seu diabòlic gat i rebel·lant-se contra l’ordre i la justícia de Déu i dels homes, arrogant i superb sempre, contra l’existència i la vida quotidiana i tot allò que és mesurat i diürn.


Notes

A Catalunya Mítica, Enric Bassegoda escriu un relat molt interessant sobre Estruch, plantejant una metàfora entre el feixisme i la condició vampírica. Edgar Cotes en fa referència als seus Híbrids Minvants, amb força sentit de l’humor.

En Jair Domínguez parla del Comte Estruch a la Segona Hora

Entrada a Històries d’Europa, on parlen de la versió realista del Comte

Versió en castellà al blog Leyendas Medievales

Blogs d’en Salvador Sáinz: El Conde Estruc i Salvador Sáinz

Entrada al blog Caminant

Entrada al blog La nave del misterio

Antic retall de La Vanguardia de 1989, on es parla del programa Històries de la Catalunya Màgica, on Sebastià d’Arbó parlà d’Estruch

Podeu trobar referències del Comte vampíric, entre d’altres llibres, a:

Angel GORDON, El gran libro de los vampiros, M&T editores

Miguel C. ARACIL, Vampiros, mito y realidad de los no-muertos, Editorial Edaf

Jordi ARDANUY, Vampiros: Magia póstuma dentro y fuera de España, Luna Negra

Si algú aconsegueix l’entrevista que en Sebastià d’Arbó va realitzar a Salvador Sáinz o té el programa Catalunya Misteriosa en que Sebastià d’Arbó parla d’Estruch, estaré encantat de poder-les consultar i reescriure aquest article.