El Cabrer (II i final): El mal que fan els homes

Roca Gran d'en Ferrús, a la Serra d'Ensija, per on voltà el Cabrer

Aquesta és la segona part de la història d’un dels darrers bandolers catalans, Josep Serra, el Cabrer, que actuà principalment per la zona de l’Alt Berguedà, al voltant del Pedraforca. La primera part, Un dels últims bandolers catalans, la podeu llegir aquí.

Santuari de Gresolet amb el Pedraforca al fons, on es diu que el Cabrer va fer un gran cop

Sempre contra el poder

En la primera part d’aquest article vaig comentar que el Cabrer era considerat, per la veu popular, com un lladre diferent de la resta del seu temps. Amb ell van ser executats altres cabdills de bandes que vivien en una zona ambigua entre les partides de carlins, de personatges perseguits injustament per la llei, aventurers i d’altres directament per ser criminals d’un salvatgisme terrible, com la banda coneguda com els «Rilis», una família molt temuda a l’Alt Berguedà per la seva crueltat.

Tal com diu el document de la captura del Cabrer: «De tres mesos a aquesta part van afusellats a Catalunya quatre cabdills carlins que eren ocults i feien de les seves. Els morts són el Bou, el Cabrer, el Caragolet i Carreró de Claravalls; més altres fins a catorze han tornat a França, no sense cometre abans alguns robatoris i assassinats.» Però el Cabrer va ser caracteritzat com algú gentil i pacífic amb els pobres i marginats, però despietat amb els rics i potentats. El romanç de cec ens ho descriu així:

El seu modo de robar

N’és un tant considerable:

en robava alguns rectors,

pagesos rics i senyors

i gent que no’ls feien falta.

En aquell moment del segle XIX no existien a Catalunya bandolers idealitzats i, com ja vam veure que comentava l’historiador Agustí Alcoberro, en la veu popular dels segles XVI i XVII difícilment van entrar-hi aquestes idealitzacions, que sí que van ser molt populars en època romàntica. El que sí que hi havia al segle XIX eren trabucaires i saltejadors de camins, figures que avui formen part del folklore, però que en aquella època eren molt temudes, protagonistes d’assassinats i actes d’una brutalitat rústega i rude, despullada de qualsevol artifici. Si tenim en compte els seus antecedents com a pidolaire i pastor, nascut en la misèria, tampoc seria forassenyada aquesta manera de cometre els seus crims, escollint els rics. Crims que, com veurem, van anar endurint-se amb el temps.

Una de les seves accions més recordades és quan va robar al capellà de Seva, que es deia que era molt avariciós i que vivia entre l’opulència. L’enginy i l’astúcia eren les dues característiques principals del Cabrer, que com ja vaig comentar a l’anterior article era un home petit i rabassut, i com a bon heroi vuitcentista la veu del poble va veure’l com un mestre de les disfresses. Es diu que, quan el ric capellà era celebrant un gran banquet amb els potentats de la contrada, els homes que sempre han retingut el poder fins fa molt poc: El metge, l’oficial de la guàrdia civil, el batlle i les seves respectives dones, així com altres capellans i petitburgesos. El Cabrer va entrar-hi disfressat de rector, fent-se passar per un convidat. Així, a poc a poc, va anar arreplegant totes les joies, unces d’or i altres peces de gran valor que el capellà de Seva amagava.

Els pagesos rics i els eclesiàstics avariciosos eren una de les víctimes preferides del Cabrer. Una altra de les seves aventures parla de com va robar al capellà de Gresolet, llogarret a les faldes del Pedraforca, i que demostra de nou la seva astúcia per escapolir-se de totes les situacions, per molt peludes i complicades que fossin:

Una vegada el Cabrer va anar a trobar el rector de Gresolet perquè li tingués preparada una certa quantitat de diners per a un tal dia i a una tal hora. El rector va avisar els mossos d’esquadra i la guàrdia civil de Bagà, que hi van anar per sorprendre’l i empresonar-lo.

A l’endemà, a l’hora fixada, un tractant de vi va anar descarregar a la rectoria. Quan era allà va arribar-hi un frare vellet i el va ajudar a descavalcar. El vellet va entrar a l’església per resar, el capellà va donar-li la benvinguda. Contents de la conversa van entrar a la cambra. Allí el Cabrer es descobrí, es va treure la pistola i li digué a cau d’orella:

Mossèn Quico, vinc a buscar aquelles unces. Sé que hi ha molta gent d’armes per aquí. Si féu un crit moriré. Però us asseguro que vós em precedireu en el viatge a l’altre món. Creieu, afluixeu-me la mitja i quedem amics.

El pobre rector de Gresolet deslligà la mitja i després acompanyà el bandit fins al bosc de les Molleres. Quan havien entrat en el bosc de les Molleres li va dir que ho digués als mossos i guàrdies.

Ja els pots dir que poden venir a encalçar-me.

El Cabrer, un poc més, havia burlat el setge que li havien preparat i tots es van quedar amb un pam de nas.

Església i rectoria de Seva, on es diu que el Cabrer va fer-hi un dels seus atracaments disfressat de capellà

Les mans del poble

Figures com la del Cabrer, entre la realitat i la idealització, el fora de la llei, el cowboy perseguit per la justícia, el criminal de cor noble, forma part de les vàlvules d’escapament del poble, que viu dia sí i dia també sotmès als desitjos de la jerarquia que, en cada segle, ha controlat el sistema. Figures necessàries per a la subversió ideològica, que demostren que un altre món és possible, sempre a la frontera com a lloc seminal i fèrtil, en les cruïlles de camins i on acaba la civilització. Aquests bandits populars tenen la simpatia del poble perquè són nascuts del seu mateix territori i, com s’enfronten al sistema, són part del que a ells els hi agradaria ser. Figures prometèiques, diabòliques.

És probable que algú com el Cabrer, 50 anys després, hagués sigut un anarquista com en Caracremada, que també va néixer al seu poble, Peguera. Figures antisistema que avui dia, en l’era de la confusió, han mutat en un altre estil de personatge que és molt difícil de definir i que, de fet, és precisament antisistema perquè és indefinible, com convé al nostre temps.

És normal que, com amb en Serrallonga o Robin Hood, trobem que hi ha rondalles que expliquen que el Cabrer ajudava a les classes més desafavorides:

Es diu que una vegada que veié una pobre velleta que amb una magra somera feia via cap a Solsona per vendre uns mallals d’oli. El Cabrer, d’una puntada de peu, estimbà el ruc i posant després set unces d’or a la mà li digué:

Aneu a cal rector de Llinàs, a la vall de Llord, i compreu-li una mula que té per vendre.

Dies després, el Cabrer es va presentar a la rectoria exigint al capellà l’import de la mula. El capellà li’n va donar set unces de plata, però com que el bandit sabia el que tenia, li va exigir les unces d’or. Així que el Cabrer marxà, el pobre capellà es va quedar sense mula i sense les unces d’or.

I no era enemic de tots els capellans i eclesiàstics, solament d’aquells que atresoraven riqueses i explotaven al pobre. Es deia que el rector de Gisclareny s’hi avenia molt bé amb ell i la seva majordoma l’ajudava, fent que dormis en la mateixa rectoria i a vegades a la mateixa església. I ajudant-lo a escapar cap al bosc quan els guàrdies civils trucaven a la porta.

Església del castell de Gisclareny. On, segons la veu popular, feia nits el Cabrer, per amistat amb la majordoma del rector de l’església

La baixada als Inferns

Si hem de fer cas a la veu popular i als documents de la seva captura, el Cabrer va anar transformant-se amb el temps. A poc a poc els seus ànims s’ennegriren i el podem imaginar perdut pel bosc, odiant a tot allò que representava la civilització i als homes mateixos, per totes les traïcions que havia vist, per tota la buidor i tota la violència que havia presenciat. És normal imaginar-lo, en algun moment, com algú que reflexiona sobre si té sentit o no tot el que fa. Però, com a home d’acció, no tenia temps per caure en obscures tristeses.

El seu amagatall, on dormia, on vivia, era en plena natura. Aïllat de tothom. Avui la situen a la baga de Canals, damunt d’una cinglera, a la que pujava escalant per un pi gegantí, que amagava l’entrada de la seva cova. Quan el Cabrer fou executat per l’autoritat hi trobaren molts vestits, de capellà i de mosso d’esquadra, de guàrdia civil i hàbits de frares. Disfresses que emprava en les seves accions. És interessant com, de nou, fos cert o no, la veu popular situés al bandoler més enllà de la civilització, atalaiant des de l’interior d’una cova tot el que hi havia a baix, més enllà, lluny, ben lluny de tots. Hi ha quelcom d’ermità i de salvatge, de savi i de bèstia, en aquesta imatge, en aquest lligam íntim amb la mateixa terra de què gaudeixen els esperits i les figures de llegenda. En certa manera, en travessar aquest portal, el Cabrer es convertí en un personatge mític.

Per aquesta mateixa transformació és normal que se li hagin atribuït rondalles que porten amb nosaltres d’ençà de l’edat mitjana i encara més enrere. Com aquella que parla de què el Cabrer sempre, sempre actuava sol –sempre se’l caracteritza com un personatge solitari–, però una vegada que va tenir dos companys, després de fer un gran cop el primer li va proposar d’assassinar el segon, per quedar-se amb la seva part del botí. El Cabrer accepta, però el que fa més tard és assassinar al seu còmplice, doncs li ha demostrat que no es pot confiar amb ell. I es queda amb tot el botí.

Aquesta història, que podem trobar arreu d’Europa, ens parla molt de les característiques del Cabrer. Un home marcat per la traïció, transformat per la mort i la visió del mal que es fan els homes entre ells, tot sovint sense cap mena de sentit, com va poder experimentar a la guerra. Un home solitari, que desafiava tabús i lleis. Un bandoler que va crear-se quan un amic seu el va trair per l’escopeta i que trobaria el seu final també, paradoxes poètiques de la veu popular, en una traïció.

Mossos d’esquadra fent proves de tir, al segle XIX

La… realitat?

En els documents de la seva captura trobem que, en realitat, qui van executar-lo sense cap mena de judici i a traïció van ser els mossos d’esquadra:

«Los diarios de Cataluña nos traen hoy la noticia de la captura y muerte del famoso Cabré. Esta ha tenido lugar en el término de Berga, realizándola el gobernador de dicha plaza D. José Mon. Cabré, que se resistió a la fuerza, y que fue muerto al hacerlo prisionero, era un hombre pequeño, regordete, moreno, de 35 á 40 años, vestido con alguna decencia. Cuando niño pidió limosna; después guardó cabras, de donde le quedó el nombre de Cabré; de mayor, fue carlista, y después, no teniendo oficio ni modo de vivir, se puso á ladrón, y por sus proezas ascendió a capitán. Llevaba una escopeta de dos cañones, una pistola y una navaja. Se llamaba José Serra. Se había cebado especialmente contra los curas de opiniones liberales, y ahora contra cualquiera, pero más especialmente contra los contrabandistas.

El señor gobernador de esta don José Mon tuvo, sin duda alguna, confidencia de que se albergaba en algún punto ó había de pasar por él, y al anochecer del día 1º del corriente [abril 1852] se marchó á pié acompañado solamente de dos mozos de la escuadra en su demanda, según se ha visto por los sembrados. El 2 fue descubierto Serra y habiendo intentado defenderse le mataron de dos tiros a boca de jarro. Ayer mañana á las once regresó trayendo su cadáver, que quedó espuesto al público durante algunas hores.

Los distritos de Vich y de Berga quedan libres del terror que aquellos infames les causaban, de las tropelías que cometían, de las exacciones que á los honrados habitantes imponían. Estos pacíficos habitantes que habían tenido que abandonar sus hogares para evitar la ejecución de las amenazas de aquellos bandidos, podrán volver a cuidar sus haciendas.»

Aquest document, com podem veure, està ple de forats. No cal fer anar massa la imaginació per veure les esquerdes que té. Per començar, assumeix que el Cabrer va ser assassinat «a bocajarro», però és contradictori amb que el mataren durant un combat. El més probable és que el capturessin d’alguna manera, potser després d’un intercanvi de trets i, després, el van matar sense més, potser emprenyats per morts de companys seus, potser perquè el Cabrer havia combatut amb els carlins o potser, simplement, perquè en aquella època les coses es feien així.

Que matava «capellans d’idees liberals» és probable, però curiós. Tenim que el poble deia que solament escollia les seves víctimes entre rics, també sacerdots adinerats i avariciosos. No seria forassenyat que, per intentar acabar amb les cançons i estima que el poble li tenia, les autoritats l’intentessin vendre com un simple cabdill carlí. Amb la manipulació desvergonyida que fan avui dia els mitjans de comunicació, convertits en meres titelles del poder, què no farien en aquella època? L’últim panegíric, parlant dels «honrados habitantes», podria no ser més que una d’aquelles cròniques que es feien en l’època per intentar guanyar-se l’opinió popular.

Maçaners, d’on eren els contrabandistes que van trair el Cabrer

La fi del Cabrer

Es diu que amb l’ennegriment del seu ànim i la foscor que cada vegada se’l menjava més per dins, el Cabrer va començar a robar a contrabandistes, criminals com ell. Al principi d’aquesta empresa tot va anar-li regalat, però després tres contrabandistes de Massanés, avui Maçaners, anomenats el Civader, el Vacota i l’Orella –Josep Camps–, van anar a trobar-lo després que el Cabrer robés i violentés uns traginers que treballaven per ells. Van proposar-li una treva i treballar conjuntament, tot i que sabien que el Cabrer no treballava amb ningú. En aquella època era normal que el crim organitzat del contraban tingués una sèrie d’estructures que comprenien gent que observava per ells, traginers i trabucaires. Tots ells, normalment, no es dedicaven al crim en exclusiva, sinó com un afegit a uns magres ingressos.

Quan es trobaren als Rasos de Peguera, el Cabrer els convidà a la bóta i al sarró. Vi, pa i llonganissa. El millor que hi havia en aquells temps. En un moment que el bandoler va distreure’s, els tres contrabandistes, que eren tres personatges que no dubtaven en assassinar i torturar però que tenien un gran respecte pel Cabrer, van donar-li una pallissa i van lligar-lo. Lligat i malferit van portar-lo fins a Massanés, perquè hi havia una gran recompensa pel seu cap i els contrabandistes la volien per ells. Però abans van aturar-se a beure a la font Freda. Allà el Cabrer va menjar i beure, sense cap mena de por, ni tremolant, ni demanant per la seva vida.

Els sorpresos contrabandistes començaven a sentir-se una mica inquiets per aquell homenet silenciós, bru i cepat, que semblava fet de gel. A Sant Ponç de Molers el van regirar de cap a peus, per mirar que no portés cap arma amagada i no van trobar-hi res. Però el masover que ajudava als tres contrabandistes no va quedar-se tranquil i aquella nit tornà a registrar al Cabrer, la gran sorpresa va ser quan el masover va trobar-li, amagat a les calces, el petit ganivet amb què tallaven la llonganissa. En aquell moment els contrabandistes van començar a tenir por de veres, malgrat que el Cabrer seguia silenciós i ells eren tres i el doblaven en alçada i volum. Fins i tot semblava desdenyós, com si ells fossin la víctima i no pas ell.

No volent-lo moure més, pel que pogués passar, els temerosos criminals van decidir que un d’ells aniria ràpidament fins a Berga i avisaria al governador militar de la captura. Aquest va ordenar-los portar fins a Berga, on se’ls pagaria vint-i-cinc dobles de quatre, que en aquella època era una fortuna. Però atemorits i corpresos per la presència del Cabrer, van renunciar a la recompensa i van matar-lo allà mateix, a bocaterrosa. Quan van passar per Vallcebre es diu que cridaven:

– El Cabrer és mort!

Com si amb aquell mantra poguessin allunyar d’ells mateixos el fantasma del Cabrer. Cosa que, probablement, no van poder fer mai. La llegenda diu que, més tard, uns humils i pobres llenyataires, que estaven a punt de morir de gana al bosc, van trobar el tresor ocult del Cabrer que, després de mort, seguia ajudant a les classes més desafavorides. Els llenyataires mai més van tornar a passar gana.

Fos per la traïció dels contrabandistes, fos per la dels mossos d’esquadra. Robés solament als rics o robés a tothom. Cabdill carlí, criminal o heroi. El que resulta més colpidor és que, un personatge que es formà per la traïció, acabés també amb una d’elles. Un destí circular que sembla escrit pel mateix Mestre. No sabem del cert quina és la realitat, si és que això importa. Però és intrigant veure els mecanismes de com una persona real, amb noms i cognoms, es transformà en un personatge de llegenda, no en antiquíssims documents medievals o de l’antiguitat, sinó en un temps tan proper com mitjans del segle XIX.


Epíleg: La cançó del Cabrer

Aquesta és la Cançó del Cabrer, tal com va recitar-la en Josep Soldevila, amb 72 anys i d’Organyà, l’any 1996. He estat mirant diverses versions, recollides en diversos pobles, però aquesta és la que m’ha semblat amb més força i posseïdora d’elements molt intrigants.

Una cançó vui cantar,

i a Déu demano llicència,

de l’anomenat Cabrer

jo molt bé us explicaré

la seva vida com era.

I a l’edat de catorze anys

s’estava i a guardar cabres,

i a la casa de l’Estany

se n’hi va estar prop d’un any;

era un xicot variable.

Estant al terme guardant,

Cabrer parla amb lo Muchacho,

i això es va venir a saber;

varen agarrar el Cabrer

i a Berga pres lo portaren.

Quan lo varen deixar anar,

li’n feren grans amenaces,

luego se’n posà carlí,

tres o quatre anys va servir,

los jefes molt l’estimaven.

Molt temps ell ‘via passat

voltant-n’hi per les aubagues,

matant alguns esquirols,

cabres, feres i mussols

i algunes perdius enlaire.

Varen agarrar el Cabrer

i a Barcelona el portaren;

la Camància el va llibrar

i es torna a posar a robar,

torna a la mateixa cosa.

Lo seu modo de robar

de un any és considerable:

robava i alguns rectors,

rics pagesos i senyors,

són gent que no els feia falta.

Als pobres no els diva res,

qui el vege tothom callava,

i ara en ‘via avesat

i a robar los paquetaires.

Ells m’han dut la mala sort,

ells m’han ocasionat la mort,

massa temps que ja durava.

Al port succeïva morts,

no sabien qui les feia;

diuen si les fa el Cabrer

per robar-li lo diner,

pobre del que s’hi esqueia.

D’on me varen agafar

i allí als Rasos de Peguera,

l’Orella de Massanés,

tot comptant-li los diners,

i a mi s’agafa amb gran pressa.

Me’n dóna un cop al cap,

jo quedo tot trastornat

i perdo totes les forces.

Ell n’arrenca i un gran crit

per dar-ne als companys esprit.

Vaig dir: – Minyons, que ara és hora.

Ara bé estareu contents,

rics pagesos de muntanya,

que hem agafat lo Cabrer,

ja no us dirà mai més res;

de le snostres mans no escapa.

– La mia mort s’ha sabut

per tota la Catalnya.

Quants Cabrers hauran quedat!

Jo no n’hai descobert cap

i pago amb la mort justa.

Jovent que veniu al món,

de lladres no vulgueu ser-ne,

que quan Déu està cansat,

i amb molta facilitat

cau l’home quan menos pensa.

Cançó interpretada per Wladimir Morales a Cançons de bandolers i lladres de camí ral


Bibliografia i fragments extrets de:

ARTERO, Isabel, Pedraforca màgic, Farell, 2001

COSTA OLLER, Francesc, El llibre de les desgràcies: Històries criminals explicades per la premsa del segle dinou i pel baró de Maldà el segle divuit, 2016

MASSOT i MUNTANER, Josep (a cura de). Diversos autors. Obra del cançoner popular de Catalunya. Materials. Volum VI. Memòries de missions de recerca. Publicacions de l’Abadia de Montserrat