El Cabrer (I): Un dels últims bandolers catalans

Pistola catalana, amb clau de pedrenyal

Aquest és el primer dels articles dedicats a Josep Serra, el Cabrer, bandoler del Berguedà. La segona part podeu llegir-la aquí.

Tant temps y hauras passat

per aquellas vagas y montanyas,

per aquell mitx de bruchs y arbossos

al mitx del faig te amagavas.

En sentit nom del Cabré, tot home rich tremulava.

Cançó popular de Camprodon

Quan pensem amb bandolers catalans els imaginem en els segles XVI i XVII, amb barrets emplomats i botes de canya alta, amb espases i cavalls. Però el cert és que el bandolerisme és un fenomen que va existir, transformant-se, d’ençà de l’edat mitjana fins ben entrat el segle XIX i, segons com, fins a la Guerra Civil espanyola, quan la figura idealitzada del bandoler, amic del poble i enemic dels poderosos, és substituïda per la del maquis, el guerriller antifranquista, que adopta tots els seus trets. Als Estats Units aquesta mateixa figura, al segle XX, és encarnada per la del «fora de la llei» del Llunyà Oest. Per la visió romàntica i idealitzada, altres figures anàlogues són la del pirata i el corsari, el víking o l’explorador de terres llunyanes.

Un dels últims bandolers catalans va ser en Josep Serra, conegut com «El Cabrer», violent i astut saltejador de camins i carlí del Berguedà, que va atreure l’atenció d’escriptors romàntics com Víctor Balaguer, Marià Aguiló o Jacint Verdaguer, que visqueren en la seva mateixa època. Com podeu imaginar la imatge del «lladre noble» és una idealització popular, no va haver-hi bandolers que robessin als rics per donar als pobres d’una manera sistemàtica, figura que adopta les característiques d’una figura mitològica paneuropea com l’Home Verd, el distribuïdor per excel·lència de la fecunditat, que més tard fou assimilat, a Anglaterra, al famós Robin Hood. Pels nostres avantpassats aquesta figura de frontera, fora del sistema, encarnava valors i trets propis de figures mitològiques que la cristianització i la modernitat havien engolit.

Però, com comenta l’historiador Agustí Alcoberro a «Visió popular del bandolerisme del segle XVII», el Cabrer era particularment diferent: «Els nostres bandolers no corregiren habitualment els abusos, ni robaren el ric amb l’objectiu de donar al pobre (i passatges d’aquest tipus no queden registrats, de manera més o menys idealitzada, en la nostra literatura popular), tot i que –mitjançant les seves despeses– pogueren ser en algun moment elements d’una certa redistribució social. Per trobar una cançó que enalteixi alguns aspectes habituals del lladre noble, caldria anar al s. XIX –en el moment dels estralls al camp de la Revolució burgesa–. Vegeu com hom presentava la figura d’«el Cabrer» –un antic carlí–: «Sentit parlar del cabrer / allí tothom tremolava / perquè els fá donar el diner, / a n’els pobres no els fa ré, / els que veien tots callaven», «En robava alguns rectors, / pagesos rics i senyors, / i a gent que no els feia falta».

Vista de Berga l’any 1847, quan visqué el Cabrer, amb l’ermita de Queralt al fons

Nascut en la misèria

En El llibre de les desgràcies, de Francesc Costa Oller, trobem reculls de premsa de l’època que ens parlen dels orígens en la més absoluta pobresa d’en Josep Serra, el Cabrer. Sabem que va néixer al mas de la font del Pi, de Peguera, i que quan era ben petit va demanar almoina pels pobles. El Cabrer potser era un orfe de la Guerra del Francès o la seva família va ser afectada per aquest greu conflicte que devastà Catalunya, doncs sabem que va ser mort el 1852, quan comptava entre 35 i 40 anys i la guerra del Francès acabà el 1814. Si no va ser així, sens dubte van ser afectats per la Revolució burgesa i les carlinades. Aquests orígens pobres no eren estranys en la gent que, com es deia en aquella època, «es feia als camins».

Imagineu el que era per un infant vagarejar pels camins, potser sol, potser perdut o en companyia de criminals, demanant un rosegó de pa o unes monedes tallades, a la porta de les esglésies i convents, amb l’estómac devastat pels cucs de la gana quan els burgesos baixaven dels carruatges, robant el que es podia quan hi havia festa assenyalada, sempre vivint al dia, sempre pensant en menjar. Sentint el rebuig i els abusos de la societat en la pròpia pell. Si ho podeu imaginar, començareu a comprendre la configuració de la seva personalitat i de tot el que va vindre després.

El poble de Peguera, on va néixer el Cabrer, avui és abandonat. Curiosament també hi va néixer l’anarquista Ramon Vila, Caracremada, el darrer maquis català, que va entrar a la llegenda popular.

En companyia de Pan

És ben probable que a causa a aquesta infància miserable en Josep Serra no va créixer bé. En aquell temps el raquitisme i el poc desenvolupament eren habituals en la gent que passava fam. Sempre va ser un home petit, poc corpulent, i això va fer que el que no tenia en força ho hagués de compensar amb enginy, fet que el va distingir d’altres saltejadors del seu temps, com el terrible Castells, conegut com el Bou, trabucaire de caràcter primitiu i bestial, que va terroritzar cruelment les terres de la Plana de Vic al segle XIX i que, com el Cabrer, també va ser carlí.

Amb catorze anys va ser llogat com a pastor de cabres per una casa forta berguedana de l’Estany. D’aquí li vingué el nom de Cabrer. Pel Berguedà va ser conegut com un tirador d’escopeta extraordinari, de gran rapidesa i punteria, així com un noi alegre i bona persona, apreciat pels amos per ser molt treballador i servicial. La primera de les seves rondalles ve d’aquest temps.

«Una vegada es va fer una juguesca amb un famós caçador sobre qui dels dos, en un dia, mataria més perdius al vol. A l’hora i al lloc convinguts comparegueren el Cabrer amb set peces i l’altre amb nou. Els fadrins felicitaren el guanyador, quan el Cabrer, gratant-se el cap, exclamà:

No ho entenc. Amb què has tirat tu?

L’altre respongué:

Amb perdigons.

El Cabrer, observant les peces, va dir:

Ah, ja! Doncs jo amb bala.

Van examinar les peces que havia portat el Cabrer i les trobaren totes travessades de bala

L’ofici de pastor és un dels més relacionats amb la terra mateixa. D’ençà del Renaixement i encara de l’Antiguitat, els pastors i, especialment, els pastors de cabres, han estat entrelligats amb motius simbòlics, mitològics i llegendaris que arrelen amb conceptes com la salvatgia, el bucolisme, la transició entre home i bèstia o personatges com els Silens, Orfeu o el déu Pan. Vistos pel romanticisme com guardians de llegendes i d’una saviesa antiga, pel seu caràcter transhumant efectivament van ser dels darrers en conservar tot tipus de rondalles i anècdotes. D’alguna manera inconscient, el fet que Josep Serra hagués sigut pastor de cabres aprofundia la seva relació amb la terra i amb les gents que l’habitaven, sobretot amb la gent humil, doncs no hi havia família senzilla que no tingués algun familiar que hagués treballat o treballés com a pastor.

Escopeta catalana, amb armes de foc amb clau de pedrenyal, conegudes arreu d’Europa com “clau de Miquelet”. Utilitzat en el món de parla anglesa (miquelet lock), italiana (a la micheletta) i francesa (platine de miquelet) per referir-se a aquest mecanisme de pany, creat a Catalunya. La culata de l’escopeta també és de tipus “català”. Probablement una escopeta o trabuc molt similar a aquest va ser utilitzada pel Cabrer.

La mort d’en Josep Serra

El Cabrer, com ja he dit, va morir el 1852. Però en Josep Serra va morir molt abans. Com sol passar, la mort de la seva ingenuïtat i caràcter bondadós va ser a causa d’una greu traïció. En Serra sempre anava arreu amb la seva escopeta, que s’estimava com si fos una preuada amiga. Heu d’imaginar que els pastors passaven dies sencers sols, enmig del no-res, en un territori on hi havia feres que se’l podien emportar a la tomba en un tancar i obrir d’ulls. Famoses van ser les plagues de llops que van assolar les terres catalanes després de la Guerra del Francès. Doncs el llop, com a bon carronyaire, sempre es multiplicava en gran nombre després d’una guerra. Primer perquè s’alimentaven dels cadàvers que la guerra deixava al seu pas, després perquè els homes que els caçaven havien mort. No és una exageració. Tenim documents que demostren que, a mitjans del segle XIX, hi havia tants llops a Catalunya que entraven a les masoveries a robar els nens dels mateixos bressols, esperonats per la fam i el brusc descens de les temperatures que va patir aquell segle. Acostumats a la carn humana perseguien traginers i passavolants, convertint els camins en una autèntica trampa.

Ara imagineu un nen, un adolescent de catorze o quinze anys, vivint sol al bosc berguedà, enmig dels Pirineus, amb l’única companyia de la seva escopeta. L’única eina que podia separar-lo de la vida i la mort. Imagineu quan queia la freda nit pirinenca, els sorolls dels boscos, els espetecs del foc que s’apaga, la immensitat fosca de la nit i l’udol proper del llop. Compreneu perquè se l’estimava tant? Perquè, segurament, era tan bon tirador? No costa massa imaginar-se el cabrer parlant amb el marrà –el boc– que guiava el seu ramat, amb la seva escopeta, amb els arbres i les estrelles, tot per fer-se companyia, mentre s’escalfava l’estómac amb la bóta de vi.

Però era massa jove per tenir-ne llicència, així que quan tornava de les muntanyes la guardava perquè ningú la descobrís. Això va ser el seu error. Podem imaginar que un amic seu va engalipar-lo per robar-li l’arma, que en aquell temps valia molts diners i era tinguda per una eina molt valuosa, especialment per a la gent de muntanya pels motius que hem vist. Si la soledat de les muntanyes i la companyia de la roca i el llop no van trair-lo, sí que ho va fer un dels pocs amics humans que tenia. A més a més, és probable que l’escopeta li donés el mateix amo. Armar un nen era en si mateix un delicte i per no veure’s embolicat, podem pensar que l’amo va amenaçar al Cabrer amb acomiadar-lo. Tot el treball que havia fet per aquella casa forta i rica, servicial i bondadós com havia sigut, no servia per res. Veient-se perdut, condemnat a tornar a pidolar per carrers i viles, amb la panxa rosegada per la fam, en Josep Serra va veure de fit a fit la cara nua de la societat humana.

El Cabrer va investigar arreu, va preguntar, va amenaçar, anant descobrint una faceta violenta que no coneixia del seu caràcter, forjat per incomptables cops que la vida li havia donat. Quan va descobrir que el lladre era el seu millor amic, va embogir de fúria. Els dos nois van discutir, la baralla va anar pujant de to. Com us podeu imaginar, les paraules van portar als fets. Tenir una escopeta sense llicència era un greu crim en aquell moment. Van amenaçar-se de denunciar-se a les autoritats. Van arribar a les mans. I de les mans, al ferro. Aquella nit van morir dos homes. Un era a terra dessagnat. L’altre tenia el punyal a la mà. Eren els dos primers morts del Cabrer.

El capitost carlí Francesc Savalls amb el seu estat major

Sota l’ombra de la Tradició

Els carlins, partidaris de l’absolutisme de l’Antic Règim representat pel príncep Carles, pel romanticisme més conservador i essencialista d’arrel alemanya, eren vistos com a personatges propis d’un fulletó d’aventures. Amb el seu crit de Déu, Pàtria i Rei –o Furs–, se’ls va idealitzar com a uns autèntics revoltats contra el món modern, uns guardians de les essències espirituals i de la Terra enfront de l’avenç famolenc de la burgesia lliberal urbana representada per la reina Isabel de Borbó que, després de la Guerra del Francès, al Regne d’Espanya s’havia llençat a arrabassar el poder de l’aristocràcia, comprant-la o unint-se amb ella per matrimoni.

Davant la victòria implacable del liberalisme capitalista arreu d’Europa, que s’adaptà a la idiosincràsia de cada país en desiguals «revolucions industrials», a Catalunya aquesta tensió entre el desmantellament del camp i el creixement de les ciutats de ferro i acer es resolgué en diversos conflictes i accions armades que sacsejaren tot el segle XIX, tant per part dels carlins, primer partidaris de l’absolutisme i després de la tradició medieval més conservadora, com per part de l’anarquisme i l’anticlericalisme. Però en realitat no tot era tan simple i, en el carlisme, també hi hagueren burgesos, així com en els isabelins també hi hagueren terratinents rurals o gent que canviava de bàndol tal com els hi convenia.

Les diferents carlinades, que era com s’anomenaven els aixecaments armats, triomfaren sobretot a l’interior del país, a les zones controlades per una pagesia benestant i terratinent, les famílies de les cases fortes i les masoveries, ferrenyament catòliques i conservadores, que veien en la burgesia industrial no solament uns enemics, sinó també una decadència de costums i moralitat. No és estrany que, com podem veure en els diaris de la princesa portuguesa Maria de les Neus, muller de l’infant Alfons de Borbó, els mateixos carlins adoptessin trets de la novel·la romàntica en, una vegada més, una imitació de la vida vers la ficció. Com per exemple, tocar balades romàntiques enmig dels combats, o acceptar gent fora de la llei vinguda d’arreu, una versió avançada de la Legió Estrangera Francesa. Si el rei tradicionalista –carlí– vencia, tots els seus crims els serien perdonats. I què podia fer el Cabrer, sinó unir-se a la carlinada?

Després de la mort del seu amic, la veu popular diu que va ser fet pres i portat a Berga, allà va unir-se a la guerra de la reacció antiburgesa i antimoderna. Ell, que havia vagarejat mort de gana, amb la mà estesa esperant l’almoina de bona voluntat; ell, que havia dormit sota les estrelles inabastables de la nit pirinenca, acompanyat del fred udol del llop; ara era un defensor de la Tradició, sense voler-ho, segurament sense creure-hi. Va ser en la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys. A Catalunya va ser una guerra anàrquica, amb escassa coordinació. Cada partida feia la guerrilla pel seu compte i Berga va ser la capital del carlisme català després de la seva rendició el juny de 1837. És de presumir que el Cabrer va participar de la seva conquesta. Havia tornat, ja no com a pres, com l’última vegada, si no com a vencedor. Amb ell hi havia els llegendaris cabdills carlins, Francesc Savalls i el ripollès Joan Cavalleria.

El Cabrer és un d’aquells personatges que està esperant que algú el desenterri i en faci una novel·la o una pel·lícula. La veu popular i la història li han donat tots els ingredients per poder-ne fer una història èpica i íntima. Si en fessin una, d’aquelles típiques, no ens constaria gens d’imaginar que va ser durant la guerra que el Cabrer va trobar per primera vegada l’amor, potser en els ulls d’una de les esforçades voluntàries carlines, les anomenades «margarites», que feien d’infermera… i de soldat quan calia. El que sí que sabem és que els capitostos carlins el tenien en gran estima. Com diu el romanç de cec:

Quan el varen deixar anar

li feren grans amenaces.

Després se va fer carlí:

tres o quatre anys va servir,

que’ls jefes molt l’estimaven

 

La vivesa natural

com cap altre la tenia:

petitet era i lleuger,

sabia tirar molt bé:

tocava d’allà on volia.

Un cop acabada la guerra i victoriosos els liberals, el Cabrer va guerrejar amb la facció, que eren els guerrillers que encara s’oposaven a la burgesia isabelina, una barreja entre criminals, carlins i aventurers. Com a excarlí famós i pròfug de la justícia, el seu cap tenia preu. No podia tornar a la civilització. La seva vida era segellada: La societat moderna, la victoriosa, no el volia. En una mena de gir poètic del destí, ell, que s’estava convertit en un personatge propi de les rondalles i les llegendes de temps antics, era alhora un marginat dels nous temps, un exiliat. Però individualista com era, ben aviat va començar a actuar pel seu compte. És aquí quan comença la seva verdadera aventura. Els temps en què va començar a assaltar camins a, diuen, robar als rics i regalar als pobres.

Com veurem en l’article de demà, on conclourem la seva tràgica història, aquesta solament acaba de començar. Forjat pels cops de la misèria, afilat per l’udol del llop i la melodia de Pan, temperat per la guerra contra el món modern, el Cabrer és un dels nostres herois populars que encara crida des de l’interior de la negra foscor de l’oblit. Aquests dos articles són la meva resposta a la seva crida.

L’escolteu?


Si voleu llegir la segona part i final, El mal que fan els homes, podeu seguir aquest enllaç.